Edita la Unió Sindical de CCOO del Barcelonès Imprès a Service Point, Via Laietana, 16

Dip. leg. B-47395/2010

21è Concurs de Poesia Miquel Martí i Pol

2010

5

SUMARI Introducció Pàg. 7 Jurat Pàg. 11 Núria Viñas Pujolràs Bombolles de sabó. Primer premi Pàg. 13 Eva Font García La verema. Accèssit Pàg. 29 Irene Solà Sáez Boca vermella i desagraïda. Accèssit Pàg. 41 Fabián Nieto Pallarés Vertigen itinerant. Finalista Pàg. 53 Carme Colomer i Planas Dins la boir, els dies. Finalista Pàg. 61 Ramon Navarro Bonet Com flors de marge. Finalista Pàg. 67

7

INTRODUCCIÓ Aquest llibre recull els premis concedits en el XXI Premi Miquel Martí i Pol de poesia en català i el XIV Premio José María Valverde de poesia en castellà, creats per CCOO del Barcelonès, proposta cultural del sindicat en la qual els treballadors i les treballadores generen creativitat. Aquesta proposta és un valor de CCOO, sindicat sociopolític, de classe, que ha de continuar lluitant, a través de tots els mitjans, culturals i polítics, contra la forma de producció capitalista, absolutament injusta, i ara, concretament, contra el seu model neoliberal. Els premis honoren dos poetes que no varen defugir mai el compromís polític i social amb la classe treballadora: Miquel Martí i Pol i José María Valverde. Aquest any 2010 l’entrega dels guardons va tenir lloc en l’homenatge que CCOO del Barcelonès, juntament amb l’associació cultural PHAROS i el Consolat General de l’Uruguai a Barcelona, va organitzar a Mario Benedetti, poeta també compromès socialment i políticament amb l’esquerra real i amb les lluites dels treballadors. A Mario Benedetti, de la mateixa manera que a la majoria de treballadors i treballadores del sindicat i als dos poetes que honorem, li importava la vida i la gent, el poema que canta cada dia el despertar alliberador del poble, la seva consciència crítica, la revolució social i la memòria viva capaç de canviar la història. Els tres poetes, Miquel, José María i Mario, són utòpics i creen en un demà ple d’esperança, centrat en una justícia igualitària i una llibertat solidària per a les persones i els pobles.

8

Utopia i revolució podria ser el lema dels tres poetes, que coincidien també en el fet de pensar que la poesia és una eina de participació col·lectiva i, alhora, tant per qui l’escriu com per qui la llegeix, una ajuda a redescobrir el valor del silenci, la reflexió personal i la solidaritat. De fet, la humanitat mai no ha deixat d’emprar la poesia per expressar i comunicar els seus sentiments, a través de la força de les paraules. I comunicar i expressar els seus sentiments és el que han fet tots els participants en aquests premis, que enguany han tingut molta participació i gran qualitat, i que espero que llegiu detingudament. Han estat guanyadors: Del XXI Premi Miquel Martí i Pol, Núria Viñas Pujolràs, per Bombolles de sabó, i del XIV Premio José María Valverde, Julia Muñoz García, per Los guardianes del hielo. Bombolles de sabó és un preciós recull de poemes d’amor, un curt recorregut de l’autora des de la tristesa, l’incipient desamor, l’estranyesa pel trencament, la desolació en els ulls i el paisatge i la reflexió per conèixer-se millor i poder jutjar objectivament el que ha succeït, tot dins la primavera, que comença clara però “enfredorida de pluja i sentiments”, per convertir-se en “cel gris de primavera” i acabar veient clarianes, “petites clarianes que es van engrandint fins que el cel torni a ser blau”. Los guardianes del hielo és un excel·lent cant a la natura i als pobles que encara la respecten. En els poemes es parla dels nenets, un grup humà de la regió del Yamal, a Sibèria, amb un subsòl ric en petroli i gas i de la por que, per aquest motiu, els desplacin definitivament de la seva terra gelada, la

9

tundra, “que es como una madre” i a la qual “por ahora nos dejan volver”. Aquesta por queda reflectida nítidament en poemes com Pesadilla de Ivan i Piotr. Penso que és important destacar que tant en les poesies dels finalistes com els dels premis accèssit i primers premis de les dues modalitats tenen protagonisme els sentiments de l’ésser humà: l’amor, el desamor, la tristesa, l’angoixa, la nostàlgia, la solitud, la vida i la mort, a diferència d’edicions anteriors, en què també tenia importància la qüestió social. Per acabar escriuré una frase de Mario Benedetti que parla de la poesia:

“La poesia mossega, per ser lliure, preguntona, transgressora, qüestionadora, subjectiva, fantasiosa, hermètica de vegades i comunicativa en altres. Per això mossega.”

Joan Sureda Casamor Associació PHAROS

11

Premi Miquel Martí i Pol

El jurat del Premi de Poesia Miquel Martí i Pol ha estat format per:

Carles Alcoy Rodolfo del Hoyo

Miquel-Lluís Muntané

Barcelona, 6 de maig de 2010

13

Núria Viñas Pujolràs BOMBOLLES DE SABÓ

Primer premi

Veo una luz debajo de la niebla y la dulzura del error me hace cerrar los ojos.

Antonio Gamoneda

15

CAMBRA OBSCURA

Cau una pluja fina que fa relliscar els peus en petjar les llambordes del carrer, i t’embafa l’olor de glicines, i l’esclat vivíssim dels pensaments il·lumina la cambra obscura del teu cor.

16

VEU La teva veu, avui, no té paraules. Les paraules resten mudes, aquesta primavera enfredorida de pluja i sentiments. No hi ha paraules que expressin la tristesa que et corseca esperant que una veu l’alliberi, però sense paraules no hi ha veu i sense veu no hi ha alliberament.

17

RECANÇA Sents recança d’hores dolces de mans entrellaçades i besos sense alè. Han lliscat els dies com un parèntesi intens on la felicitat era pregona. I ara vols que perduri el passat en un present confós, en un instant que fuig i no torna. Queda memòria del desig i un pòsit de melangia al fons del cor. Les hores intenses han perdut tonalitat, potser per la distància, potser per la tristesa d’aquest incipient desamor.

18

BOMBOLLES DE SABÓ Aquell amor intens que t’encegava només era en el teu cap. Les cortines s’han obert d’una a una i el sentiment s’ha evaporat com les bombolles de sabó que de tan boniques se’t fonen a les mans quan les abastes.

19

MALTEMPSADA On són les rialles, les paraules belles, com música als llavis? Resta el silenci, la nuesa d’un cor sense desig agrisat pel decencís de la pèrdua. La sal de la carn s’ha evaporat en llàgrimes que recorren el cos abatut per la maltempsada d’una guerra d’amor inacabada.

20

HORES PLAENTS Vàrem caminar per platges cremades, per terres fangoses, boscos infinits. Em costa comprendre com s’han esvanit les hores plaents passades plegats.

21

TRISTESA Aquesta tristesa em perfora l’ànima i resto suspès a la cruïlla on els camins són una incògnita que duen enlloc. El vent m’empeny, però els meus peus arrelats en terra no poden avançar, mentre contemplo esmaperdut aquest cel gris de primavera amb aus que volen sens rumb. Em ve el record i sento el desamor com una fiblada intensa.

22

DESOLACIÓ He mirat per la finestra l’herba tendra després de la tempesta. He mirat per la finestra i la cortina m’ha acaronat subtilment. Al seu darrere, el paisatge que intuïa ha esdevingut una paret humida plena de verdet i regust de desolació.

23

EL TEUS ULLS I Què hi ha darrere els teus ulls, que miren entre tímids i enigmàtics? Potser calen massa hores per copsar quins escenaris incerts amaguen aquests teus ulls petits d’un blau gris que s’evapora.

24

EL TEUS ULLS II Tota la confiança dipositada en les teves mans, les teves paraules, la teva veu, que amanyagava els meus somnis, ha desaparegut en entreveure darrere el vel dels teus ulls un paisatge desolat amb arbres abatuts, i rius desbordats, un cop passa la tempesta.

25

CORTINES He jutjat cruelment el teu comportament, provocador de la desfeta entre el meu cor i la teva pell, t’he jutjat i he culpat. Havia ignorat que jo també he trobat cortines que tapaven el meu paisatge i, tanmateix, deixaven entreveure el teu.

26

ENLLÀ És àrdua la tasca de conèixer-se. Preferim mirar lluny abans que escodrinyar què hi ha enllà de la pell i els sentits.

27

CLARIANES S’acabarà l’abril i glicines i pensaments es marciran. També la buidor que ara et venç es diluirà com aquest cel gris que de mica en mica es va fonent. I entreveus clarianes, petites clarianes que es van engrandint fins que el cel torni a ser blau.

29

Eva Font García LA VEREMA

Accèssit

31

I Les vinyes també parlen. Diuen del silenci i la por que necessitem, diuen de la tarda, de la verema callada, dels cultius ancestrals de l’antiga civilització mediterrània, dels dits que hem perdut per amor. A vegades pels racons de les vinyes sorgeix la maranya del temps i els records et miren amb cara estranya. La tarda obre pas a velles ganyotes d’un temps que mai va ser. Tu camines sota paraules d’antics pobles. Jo encara necessito d’aquest art. Tu tens forjats sentiments fets de costums i treball. Junts creem aquest sistema, un lloc més habitable amb sòlids vincles de pertenença.

32

II Setembre plujós, la maduració dels gotims marca l’albada, els veremadors claregen els camins tot anunciant la ventura, cerquen la llum que esfulla els ceps i proclamen Dionís. Ells saben que sols tenen l’oportunitat d’un dia feraç, que les mans, el temps i les paraules fan un treball sense recança, que després d’una jornada el sol mor del seu bleix i tot és festa i rialla. Ells saben del silenci dels ceps i de la glaçada, de les remors de la fosca fronda i els balls populars, saben dels anys revolts, del traç del veremall, de la seva veu implacablement mortal.

33

III El toc de campana aixeca la son, penso que avui la lluna cau sobre l’espatlla, jo l’acaricio mentres fem el foc. On tu no hi ets imagino una llum tèbia, el teu cos cansat i els somnis plens de boira. Som així, embolcallats de tradicions i records, fent del cep un bon vi, del nostre amor, un lligam damunt la taula.

34

IV Trepitgem els nostres somnis i la nostra terra, el temps de l’home es diu terra collida, pell de most de color foc. La teva mà, els teus llavis, els teus peus tenen el tacte de vinya tallada, la fibra d’aroma intensa, la pell aixafada pel pes del teu cos abocat al cup.

35

V Diumenge de sol

–baix– darrere la finestra, callat, miro el cos de la muntanya, l’ocell desorientat, la sang em vessa de plata, de fusta, de marbre, tinc l’esperit de verema, camino descalç sobre la nostra llum: la vida madura d’una vinya beguda.

36

VI Portes la metáfora de la tarda esbiaixada d’un amor que sadolla, els peus mullats d’una terra dolça, la saba d’un camí traçat de brisa, l’altura de les coses que no has dit, amb brogit de ressaca amoixada, tancada dins la bóta.

37

VII Escric sota l’alçada de la vinya damunt la terra que la rosada punxa amb el temps de llenya i l’ànima marcada. Escric la forma orgànica de la nostra terra en precipitar-se el matí despullant els ceps. La vinya plora, és dur saber que l’hivern deixa la terra esborrada i que tu ets lluny i que encara tens les meves paraules.

38

VIII Ho pots perdre tot, fins i tot la tendresa de les teves mans, les mans –que et fan viure, vull dir–. Et pots perdre en aquella verema que no vas estar o en el desig d’un cel glaçat que maldarà la collita, pots perdre el cap per estimar a una alçada que no et toca i manllevar el temps per un llarg silenci.

39

IX La porta de casa és oberta, les vidalbes s’enfilen i els balls i rialles també, la festa del nostre camp, el tast dels teus llavis dolços, els mots que no troben camí, les converses d’herois i honors, el ritme flexible imposat pel vi, les gotes d’humitat, cada retall alliberat pel capvespre.

41

Irene Solà Sáez BOCA VERMELLA I DESAGRAÏDA

Accèssit

43

Tenia un peix a la fel que es menjava les perles dels collarets que es trenquen quan fas el nus. A l’enterrament un boig em va obrir la cintura amb un cúter, però no sé resar. Mentre la iaia la cus diu que volia ser actriu de vodevil francès. I jo li veig les calces.

44

Les cortines són de préssec passat. Ella matava les cuques molles amb els dits si m’angoixaven. Els meus nens en van fer un zoo amb les fiambreres de l’esmorzar. Quin fàstic! I jo dic que les llençarem al mar, per als catxalots, que són prou grans per ser a casa.

45

L’ànec lleig de la meva panxa no pot dormir, i jo no sé cantar, i les cançons de la meva mare són velles, i la meva cuineta no té aigua que la fusta s’esberla.

46

La farina és sospitosa, però ni com et mengis les ensaïmades li hauria d’importar a ningú. El penjat d’avui també té fetge a les dents i a les ungles i el ventre inflat amb cuquets que surten i semblen semen. Però t’asseguro que no hi ha cap nen aquí dins. Ara direm una paraula bonica: gitano.

47

No tinc res, tinc una bola de pèl a l’estreno que com les vaques. I els pits molls de gata maula. Una cobra nòrdica se’m menja desmenjada i impuntual, I jo m’alegro de morir-me així. Llenceu el meu pijama als vampirs i als indis. Les noies només es volen divertir.

48

Si l’euga pastura al jardí embrutarà els vidres de baves. Però és que el sol és calent! Podríem fer moltes coses: pujar a la teulada, el pare té una escopeta, l’euga té el pèl suau. Si neva ens tornarem bojos! Fes-me un petó a la boca, cavall!

49

El llit és una canoa, no treguis els peus fora la manta! Soparem salmó, soparem pollastre, tacarem els llençols, els rentarem als salts d’aigua. Agafa’t fort a mi. Sóc una canoa. Que el jardí, que els nens que es moren de gana, la iaia, la tele, el gos, les galetes, els bojos, la tauleta, els xinos, la llumeta, no existeixin. Agafa’t fort a mi, que sóc una canoa.

50

He vist un negre morir-se amb els peus oberts. I jo podia entelar el vidre amb el nas i deixar-hi marcats els meus porus. Sentia xiular els cucs feliços de la polpa del meu cor i mirava els que no estimava i els camins que no m’importaven perquè jo no m’he escapat mai de casa. Tinc un llit i un mirall que jo no vaig comprar-me! I una boca vermella i desagraïda i puc vomitar si estic equivocada, perquè jo no ho sabia.

51

Jo em vaig arromangar desdenyosa perquè em plantessin pinyols a l’estómac. Però ja no em crec cap pare, ni el meu. I mira que sé roncar com un gat. El meu ventre és buit, groc, repetit, comprensiu i discret i atent com un xai en un zoo. Però els meus pares m’estimen. Els pits de mantega per travessar amb una agulla, he perdut els sostens. I a més, encara sóc esquerpa.

53

Fabián Nieto Pallarés VERTIGEN ITINERANT

Finalista

55

ABRAXAS Avui viatjo sense tu. Hi duc la meva roba més fictícia. El temps m’ensuma foll, cobejós d’àmbits, però sento la ferum estreta on s’arrossega l’esfondrall d’ahir, car no he pogut despendre’m del greix polar que vetlla la llet agra de la terra; aquesta pols molsuda, aquests despulls incerts on la memòria, trànsfuga, insípida al tast reiterat, es fa ressentiment, aprimen amb flagels d’acritud la tèrbola joia d’una expectativa inherent: no trobar-me cor furtiu al capdavall del camí. No seré sempre espai d’existència. Puc ignorar tràmits, indrets, castells mutilats; puc voleiar la boira futura amb nítides queixalades de frenesia, perquè els meus lladrucs d’hilaritat ho feren sobre el cotó de sucre quan el plaer era una consigna i el bagatge, només mite intransferible que es nodria; puc, fins i tot, retrobar els orígens, desvetllar la mort, tornar a casa i créixer un nou model d’infern; però mai més oblidaré l’absència immòbil dels estels; les nostres mans ingràvides que festejaren ferrocarrils i l’aclapadora autenticitat dels nostres cossos nus són ara un doll sagnant vora la Fontana malmesa de Trevi on udola aquell neguit inútil, turístic d’embriac. Amor concupiscent, celístia molla, recordes ara el coàgul dels amants d’orient? Sota un cel miraculosament obert com un badall,

56

la seva sang rodola l’os d’un ull i empaita llavis sotmesos, mugrons de tenebra, púrpura profunda i gènesi. No hi romandrà pas la nostra indigència amorosa. A tot arreu plou cel, insubornable, edènic descens d’humit pel moixí que xiuxiueja orb l’assedegada falòrnia d’un record incert. Ho he d’admetre. Vàrem exhaurir la tornada. Ítaca fou la teva Troia de taverna a Innisfree, foguera èpica amb cassoles, sexe tàntric, bregues i patums. D’ara endavant tallaré els brots d’albes blavoses que naixeren amb desordre vora la roba estesa i mai més arrelaré els ulls sota el teu miratge. Avui viatjo sense tu. Sense tornada. Foscors instantànies m’estoven el penediment i em curulla palpentes la geniva passional. Així sóc sempre, on tu no hi ets, on hi pertanyo; si et veiés, el cos em triaria un germà rar de peripècia i m’empassaria el negre toll de la nit fins a desfer-me en llum sucosa o matèria fosca de l’univers. Si em veiessis sotjaries allò que mai seré, tebior endins, just quan espurnegen àmfores i violes i hom fa el recompte visceral d’anys insípids que destinàrem a la fermentació o l’entesa com vulgars militants d’una família conclosa o babaus bramulant llur cançó de bressol. Per això fujo, volo, m’enfilo pels corrents del vespre com un ratpenat furiós; vull ser deliri enlaire, cofoi codol que hi suï ombres d’anonimat, jazz negre al Café Alto, barbitúric cinema vérité; besllums de vides inacabables, tràgics ensurts d’intimitat, anagnòrisis i altres almoines, em complauen, em transiten,

57

m’insereixen el clar pensament de madrèpora que respira nadons d’ona i mels de calabruix. Allà on ara hi volten inquiets desordres evangèlics la nostra carn va fer seu un pacte d’infinit: ni tu ni jo podem obviar aquesta acceleració perpètua, estàtics iconoclastes, davant la sincronia de l’atzar, el sol ens tatuà per sempre l’òrbita helicoïdal d’Abraxas.

58

LA TÈNIA HEROICA Atenes, finalment: el cor pres, la suor satisfeta: cauré on caigueren d’antuvi els homes admirables, minúsculs, últims; homes com obres sardòniques vers un itinerari reclòs; sovint embuts filantròpics, també llops sense cap drecera lícita on perdre el seny; potser poetes... Atenes, al capdavall, tota una psoriasi geogràfica: cauré sense embuts; més aviat ja hi caic, a plom, d’una batzegada (sotrac d’avió que balla l’estimball), i se’m degrada tot d’una la lleugeresa de l’esguard recòndit; he vingut a retrobar les pomes d’or, la gana quimèrica, l’estigma de Talia: silenci... Però on són aquells hereus fets de marbre i mar? Calla: silenci... No hi ha ningú fora d’aquest matxuc normalitzat; ara ets a Europa i se’t retreu l’insistir passiu del teu origen: tant se me’n dóna; finalment sóc a Atenes, hi viuré uns dies, ningú em coneix, ningú em pot negar la contingència especular de ser un altre: ans al contrari, potser ara sóc ben bé jo, l’altre, el desarrelar, l’insòlit, el rar; ho sóc àdhuc quan m’ofereixen, amb eixuta tenacitat mercantil, un empatx d’orfebreria lúdica, postals de vint cèntims, cultura estereotipada (d’esma ho valoro, puc comprar-ne, m’embruten els diners de la butxaca; intueixo, fins i tot, que si regategés l’ull blavós de la medusa els Déus m’enlluernarien un instant amb la seva misteriosa agonia): però és massa tard, no acceptaré cap culpa, trencaré el mirall itinerant i m’enfilaré (net de negoci) sobre la venerable ruïna originària d’occident: costa d’agafar-se, els segles esmolaren la trencadissa;

59

llavors torno a caure i res m’atura, el meu propòsit rodola descens enllà: algú hi parla, és un parany innocent, hi revola la grata llengua grega, ignorada, bella com una rara bèstia que mossegués desafiaments a la gola supèrbia dels saxons: més tard, potser de gairell, seré pres d’un pensament il·lícit: si aquesta calor feridora, si aquesta llàntia de maig rebull de bat a bat els carrers de la polis, no serà perquè un hom enceti la dolça gema cluca on la koré s’estreti fa segles amb un rapte anorèxic de nua tendresa? Però abans de res, m’haig de sorprendre amb el cop brut, senzill, emfàtic i genuïnament humà, de la ciutat; la vida urgent (persones, misèries, enginys), l’esforç inútil del trànsit, la contradicció flagrant vers l’afer dionisíac, la pòstuma mandra maníaca del riure plaent, cínic, desgranat, el gargall subtil on tot s’arrodoneix i es conforma, la càpsula on es tanca i es reinicia de manera latent la voracitat del cercle: sobtadament sóc a Atenes; sí, hi sóc i sento una íntima desolació que comença molt lleu, petita (talment un ribosoma citoplasmàtic) i tanmateix inassolible, matussera, gegantina sarna jònica d’un èpic funeral: ningú gaudirà el nou encís d’Atenes, sóc aquí per constatar aquest fet terriblement històric: ningú! D’anys ençà, la ciutat batega com la cambrera bruna de l’Hotel Esperia, migpartint taronges per al còctel, així com ho feren els avantpassats amb la dignitat de l’esclau; una vegada i una altra el seu canell executa una aquiescència (finíssim tall) i conjura la feixuga il·luminació del turista, potser amb un tequila sunrise o amb una barreja de ginebra i suc natural... Però això no és tot, la ciutat és ben capaç d’atresorar

60

la nafra casolana de l’amor com una recepta mil·lenària marinada amb sang: l’atenenca ens inocula aquesta grémola larvària amb un sol llambrec fugisser i l’alquímia brodada pels seus ríxols primaverals ens copsa tot passejant per les Amèlies, fumant per Plaka, menjant per Psiri o prenent Cointreau al Galaxy cap al tard: llavors la reconciliació amb la ciutat és inevitable, inevitable l’anagnòrisi, el despreniment metòdic de la disfressa i l’acceptació filial al paganisme esporàdic, reactiu: tothom es torna, com la ciutat, com la vida, inevitable; inevitable consigna els asils mendicants a la plaça Kodzía o esclata amb la ira recíproca del trànsit al carrer Stadíou; inevitable furga el cel a Sintagma i celebra aferent l’agonística d’un colom roquer que mormola amb orgull l’òxid vellutat de la passió; inevitable lacta, estreny, escura els pits de la nit homicida i aixeca temples perduts, fures regressives i febres monumentals on tremolen els bustos de carn viva i els ulls muts (recipients de mitologia perseverant): i vet aquí, Atenes, tota tu a contracor inevitable; el teu lament més fòssil, el teu poble preterit que demana un últim crim; l’home, el rapsode turístic, l’aprenent de misantrop, l’ésser convidat, deixarà a banda la rauxa, el brot de la seva jovenesa, i es delirà per rebre una postrema perla intestina: la tènia heroica d’Atenes: perquè, al capdavall, tot poeta busca una ciutat que faci per matar-lo tendrament, una ciutat on morir com cal, sense tragèdia ni clam: Atenes, no vas ser tu, temps ençà, assassina de poetes? Renova doncs la teva tasca, ciutat ullpresa, cimera mitocondrial.

61

Carme Colomer i Planas

DINS LA BOIRA, ELS DIES Finalista

63

L’est de la vida vers el nord va enfilant-se

el sud l’espera mentre a ponent teixeixen la corona darrere.

¿Sabríeu dir-me

per què en el plor i en el riure es vessen llàgrimes? Unes el cor aprimen,

les altres l’apaivaguen.

Lenta la tarda quan surts a l’eixida,

el sol s’esbulla entre els florits geranis

i, a poc a poc, cau l’ombra.

Quan tot s’ajoca i palpes el silenci,

tornen imatges que creies adormides dins la boira dels dies.

La primavera:

esbart de sentors noves, el cel ple d’ales,

colors esponerosos i arreu, picarols d’aigua.

64

La lluna plena traspassa la finestra,

amb mà segura obre el quadern de notes

i els meus secrets s’escampen.

Com gerra antiga mestressa del misteri

de tantes vides, servo humil en la meva

paratges de llum i ombra.

El tro ressona, el vent vincla les branques,

tremolo tota i no em faig cap pregunta per por de les respostes.

El sol treu llustre

en l’equador del dia, els ventalls s’obren,

esbufega la terra i els núvols s’ho rumien.

Camino d’esma,

algú vol ajudar-me sense comprendre

que el camí que em donaren solament jo puc fer-lo.

Belles històries

han trucat a la porta, varen ser somnis

que ara adoben la terra del desert de la vida.

65

Munts d’embalatges farcits de coloraines,

regals revestits d’aparença. D’imatge. Avui és el que compta.

Tots els avenços

que hom pot imaginar-se omplen les cases

esclavitzant les butxaques per poder ser més lliures.

Bufa l’espelma,

feliç aniversari…! Les copes dringuen,

puja i baixa l’escuma. Després, silenci feixuc.

La lluna escolta

com li canta el poeta, tota cofoia

li envia amb indulgència besllums de nit serena,

Les ones juguen

damunt la platja nua, s’ha fos el dia

i la lluna es passeja sobre el Mediterrani.

Gronxen sirenes

els vaivens de l’onatge, canten meloses

atraient els Ulisses de voluntat boirosa.

66

Els monosíl·labs de tota margarida

sí, no, sí, no, són vanes esperances

per als qui creuen en ella.

67

Ramon Navarro Bonet COM FLORS DE MARGE

Finalista

Del temps, de tots dos –de tu i de mi– en tercets no rimats amb mètrica d’haikus

Mots i silencis; pedra dura que l’aigua del temps no gasta. M. Martí i Pol

(Els versos que introdueixen cada estació pertanyen al poema Arran de sorra l’espill, de Miquel Martí i Pol)

69

“...arran de llavi, el desig…”

HIVERN 1. Tristes agulles en famolenques hores el teu cos guarda. 2. Reflejos d’aigua. I al sol ponent les galtes amb veu de pedra. 3. Tremolant l’ànima pren-me la mà fort, ben fort. El cel clareja. 4. Un cristall d’afers. Un convit sense final. Rius de silenci.

70

5. No ens calen versos ni que sang ens arribe de cap a pensa. 6. Enyorant terra malucs colors d’ivori llençols acullen. 7. Amb un dolç tacte acatament amable ben prop hi eres. 8. Guspira al temps: golfes de la memòria trenen records. 9. Orfes de terra escoltarem nocturn. I veurem miratges.

71

“…d’aquella quietud de l’aigua…”

ESTIU 1. Mirars que encenen, cremant, parets madures. Dolçors tastades. 2. Em cus, i adoba anunci de l’albada l’hora que arriba. 3. D’agost foguera encoloma judicis la roba fora. 4. Al caliu del vers ens clouen la mirada ritmes d’absència.

72

5. El ventre enjoia entre oblits i certeses un mirall d’ombres. 6. Neguit de mare. Els conillets a amagar clouen parpelles. 7. Un riu que passa cremant eròtics cossos amb boca nova. 8. Just davant mirall –enllà de la rialla– els pits li creixen. 9. Fortes petjades vora la platja quieta d’un bon capvespre.

73

“…i el teu cos lleuger, lleuger…”

TARDOR 1. La fulla que cau en remor de silenci dibuixa l’aire. 2. Sentors antigues il·luminen capvespre: romer, pebrella. 3. Mirant-se a l’aigua amb el seu ventre nu quatre àlbers blancs. 4. A recer d’aigua, verd moradenc i encès. Antull de somni.

74

5. I ens canten grills ben prop, a la muntanya. Caliu de vida. 6. Vetllant el somni i amb un sol ben calmat també el silenci. 7. Raïm reserve. Just aquell que tastàrem cremats de vida. 8. Ocres i rojos allarguen la mirada. I un camí neix. 9. Trenen records golfes de la memoria. Guspira al temps.

75

“…entre el meu desig i l’aigua…”

PRIMAVERA 1. Tres pams de lluna dibuixen mans amades. La nit comença. 2. La pella acostes com visitant intrusa a l’illa verge. 3. Al pit de l’home amb dolcesa de cor d’aquella cala. 4. Si tu ho manes arrenglaré cossiols de lluna plena.

76

5. Recull de vida. Oratges per oblidar. Recers inútils. 6. Ben estimada. Entre sedes i randes ullarem roses. 7. Banyats d’escuma esgotarem els somnis amb nits de festa. 8. Fugida d’aigua. La pluja pensa la nit i la forada. 9. Un vermelló clar i un repic de campanes el cos ens canta.