1

Setmana SantaSalvador Espriu

A Tomàs Garcés

I

Eterna, noble, una paraulaen l'arrelada sequedat.Ara, llum vell, ets apagat,i ja ningú no seu a taula.La veritat ens sembla faula,es romp al nu roquer del cant.En trossejats vents de l'espantdansem el boig i la barjaula.Alliberats, ens hem lliurat,sota podrits dins de mesell,al ball del crim. Volta el penell,mai no parem, car l'amo és ell.Endins del glaç d'uns ulls d'ocell,aguait de forques, dels alçatsbraços dels arbres dels penjats.

2

II

Giravoltem penjats als braçosdels arbres secs del pensament.Res no s'entén. Un vent dolentens va escanyant amb parats llaçosde por de tot. En el dementmón sense llei, dits de buidortiren en creu naips de tarot,i quan ja surt l'arcà majorque clou el joc, som endinsats,presons enllà de tempestats,al fons del pot de l'únic mot.

3

III

Aquest sol mot ens pesa massai el volem peix enfarinatdins xup-xup d'oli. Ben mirat,qui de nosaltres s'escarrassaen el fregit? Uns dits de follmig cruejant l'han trossejat.Mosses d'hostal ens han paratllargues, feixugues, coixes taules.Seiem i fem dels mancamentsmolt assenyats raonaments,mentre serveixen les barjaulesa cada mort brins de paraules.

4

IV

Brins de paraules, filagarsesd'un mot a miques i a bocins,no ens fan profit. Ventres endins,botxinejaven becs de garses,a la recerca del tresorde cada tros. Xisclem a cor,tips de passar, només comparsesprivats de sou i son, a farsesdels llargs teatres de la nit,fam en escenes de convit.

5

V

Caldrà potser cercar sentirals figurants jocs de convit.Tal volta és l'hora de tornara seure junts en un sopard'amargues herbes. El cabritesdevingué peix mal fregit.Som escarnits, sovint traïts,molt sorollats per necis crits.Mai no podrem, però, deixarel lliure dret d'examinarlleis, fonaments, límits, raons,rengles d'enigmes sense fons,amb lúcid, fred, subtil rigor.Car viure té tan sols valorsi preguntem davant l'assotjusticier de l'únic mot.

6

VI

Amb el mànecque li balla,l'eina tallatemps, el lliton es colgala baralladel llarg dia,de la nit.Ben a trossos,podrits cossossón ja miquesde confita la bocaque remugabrins de dona,de marit.La riallade la dallamai no feiacap brogit.Cauen plugestardorenquesi s'ajacenpels rostolls.Seques tigespunxegudesencegavencel als tolls.

7

VII

El magalldel cec tempsromp a palpesl'enduritcamp de millmort de set.

Para ramsenvescatsde paraulesDiu que sócel seu filla bon dret.

Prou conecel fals dring,foc de palla.Ell, però,fa manyacel llarg crit.

Pel xiuletd'aquest brillque no falla,atret caicdel tot buitde sentit.

8

VIII

Posa l'amofred marxamoa la mevasolitudi en un sacse m'emportavaper greixorsde multitud.Cremen l'aireblens de ciris:ara vela processó,quietudarrengleradaque segueixtocs de tambor.Rera taulespetitòries,drenen damesdecandides,proveïdesde musells,nafres, drames,tòpics vicis,furguen danys,mancaments vells.Bescanvien,gens gasives,sucs, salives,de secrets,mil històriesde barjaulesamb lasciussenyors distrets.Quan se'n cansen,pidolaven,per l'amoro mort de Déu,degotissosde xavalla,mentre cauenflocs de neu.

9

IX

Són primes volvesfonedisses, molt lentes.A mig camí de l'aireparen de caure.La freda nit tremolaen la cremor dels ciris.

10

X

Glaç enllàdel lent seguicihi ha suplicide clarins.Entre núvolss'estenia,teranyinamolt subtil,llum rogencad'alta llunaper vestigisd'envelat,per blancúriesdesmuntades,ja desades,de la neu.I una veuen agoniava cridantque només volla cendrosacompanyiade paraules,un llençold'amplitudde vent que tapiset i sang,forat de claus,vastitudde la tristesa,gran feresade carrers,la nuesarecordadadels cabellsnegres del sol.

11

XI

Qui demanavaavui unes paraulesque l'acompanyin?Llums en aquest seguicide la mort caminada.

12

XII

De primer s'alçarienpalmes, veus, en precaritriomf, quan s'atansavaja la mort i li obríemdintre nostre aquest àridcamí que ha de deixar-nosben al fons de l'abisme.

13

XIII

Dies, basardasense nom ni refugi.Per cantonadesd'oblit sento com sotgesfixos ulls els meus passos.

14

XIV

Mira com vénenpel vespre lentes filesd'encaputxats. Les aspresmans del temps percudiensense repòs estesespells tibants, timbals, cranisque llargament tombegensota els cops.

15

XV

Dits d'ungles esqueixadesdel terral despentinenprims cabells. Per la boiade freds carrers, imatgesamb galtes on lluïaa la claror dels cirisparat vidre de llàgrimes.

16

XVI

Sota la llum rogencade la lluna andarejopels carrers.

Damunt la vella esquenasento les bastonadesd'aquest vent.

A poc a poc m'entravael ferro de la llançadel meu temps.

Dintre la nit cremadade tremolor de cirisem vaig dient:—Com fugiria ara,on aniré,quina clau m'obririacap recer?Timor mortis conturbat me.

17

XVII

Para't i escolta: cal que nom'adollis més aquesta por,car vius en ple rovell de l'oude la ciutat, net, endreçat,arrecerat on mai no plou.Prou saps com passen pel foratd'un ull d'agulla, ben untat,a cor què vols, grassos camellsi el llarg ramat que put com ells.Amic del fort i tan injustordre, de l'or,quin gran disgust,a dalt o a baix, has d'endurar?Segur del pa de l'endemà,si t'entafores dins l'oblit,t'adorms tranquil en calent llit.

18

XVIII

L'ull de l'agulla, bon amicdel gras camell, deixa que hi passia tort i a dret, sense fatic,car no permet que s'escarrassi.Com que ja ve de molt anticl'anuŀlament bo de l'obstacle,no cal trobar-lo gens inicni perdre temps en l'espectacle.Melic de l'arbre, no xemic:aparta't sempre del conflictede revoltar-te contra el ric,per ser delicte i ell invicte.Prou llargament que ho ha provaten fer-se l'amo del forat.I et dic que val només el trucper al camell, no per al ruc.

19

XIX

Però renglessubtilsus exclouend'aquest pasdel tossutarriet.

Per estranyesfoscors,un rei tràgicobre llumde caminsa la set.

Decidíeu,reunits,de tancar-los,car voleusempre totel poder.

I que duritambél'injust ordreque corrompel vençutpoble meu.

En estancesde glaçcremen atxes.És pagatun amorque traeix.

Compreu carala mortd'un sol home:trenta dringsben comptatsde diners.

20

XX

Trenta diners, a Sepharad,són una grossa quantitat.Et venc per ells, i fins per res,no sols aquest despullat pres,sinó la nostra dignitat,el cel, els camps, les deus, el blat,tot el país, de mar a mar,llengües, costums, passat, futur,el pensament, la llei, el fur.És un bon preu, no et costa car.Només pretenc de rosegar,segur, tranquil, un tros de pa,al sol, xau-xau, un os de gos.Fes i desfés, com si no hi fos.Vull aquest bri d'un curt presentde vell. Després, que bufi el vent.Mort jo, i en creu el condemnat,amb forta mà pren el ramat.Aparentment brau o lleó,mai no li tinguis gens de por:llargs anys de neu han capolatel poble meu de Sepharad.

21

XXI

Ara noblanc de neu.Tan sols platad'oliveress'endinsapels ulls.

Bleix de niti prim vent.En canilla,mai no perdencap rastresegur.

Torxes, veus,esquinçatson d'hort pobre,la fugidad'un jovecos nus.

Xop del totde suorsangonosa,el reu duialligadesles mans.

De ben llunyés seguitper cauts passosfins a l'atridel càlidpalau.

Han oferta la porque s'escalfiran de teiesencesesde poc.

Preguntatper tres cops,l'esglai negamots i tractesamb l'home rebel.

De molt altel colpeixla mirada.A trenc d'albacantavenels galls.

22

XXII

Dues vegades canta el gall.Amb el curt bec romp el cristallprim de la nit, d'un jurament,i plores molt amargament.Ai, fonament tan ben bastit,mai no tindràs ni pau ni oblit!Claus, contestada autoritaten el ramat sense unitat.Fel de poder ambigu, fang,reflexos d'or mesclat amb sang:això et pertany, i res no moua perdonar-te, car saps prouquè vas negar, pedra. Després,et cal plorar per sempre més.

23

XXIII

«Per sempre més»excedeix l'home.No diu tampocquè llançà presal fons dels solcsde rèptils ventrescolgats al llisclot del no-res.Amb por seguimel finit cercleiŀlimitat,tan clos, del temps.Només l'obscurdit de la torred'espant es dreçavers el cel.Enllà, més alts,rengles, silencis,entorn d'arrel,estança, vent.Un vas trencat,llarg play d'exili,nombres secretsdel rostre pur,amagatall,oculta guia,senyals de llumen la buidor.Des de molt lluny,so de paraules:romput mirall,la veritat.En cada trosdiscerniríemamb lent esforç,pas rera pas,sense descans,rectes respostesals giravoltsdel camí fals.

24

XXIV

Què és la veritat?La solitud de l'homei el seu secret esglai:només, potser, aquest home,el teu amagatall.El poder sentenciaun reu lligat de mans.Lluny, a la nit de fora,sentim com canten els galls.S'estén remor de fasos,els llums són apagats.

25

XXV

Què és la veritat?Vidre llançat, esmicolat,als quatre vents de la ciutat,trossos de fang molt trepitjat,un últim xiscle de negat,cruels vestigis de raspall,sang a pells fines de cavall,netes agulles de cristalla dits llardosos de brivall,subtils reflexos de mirallal gruix del ferro del magallque cava clots en dolents hortson són colgats els daus dels morts,paranys de naips, guanys de parracs,itinerant aguait dels llacs,dolor, buidor, pecat, espant:l'home que tinc al meu davant.

26

XXVI

Què és la veritat?Qui sap si tu, tal volta tuo també tu. Potser ningú.Mentre vents llops baixen del rason regna dreta damunt glaçla negra torre, mida, ditiŀlimitat del que és finit,la ratlla es torna just un punt,i dins, colgat, el temps difunt.No hi ha començ, repòs ni quivenci l'esglai nu del camí.Arc fosc, alçat ull de la nit:al clos del buit, mai cap sentit.

27

XXVII

Pots omplirtot el buitde somriures,enlairatal seientdel saber.

Ben muntatal cavallque t'és dòcil,t'hi mantenscom un destregenet.

Et permetsfins l'esclatde rialles,quan entensla remord'unes veus.

Pobres follsllancen rocsde paraules.A galopacudiesa ells.

Pensamentsque fan llumde llargs cirisennoblienel rostreserè.

Però sentscom s'esmunyde la sellala certesade sertu mateix.

28

XXVIII

Rius i encens llums prou llargs de ble.Remor de veus de folls: cap fe.Per què, però, te'n vas amb ells?A giravoltes de penells,parracs de vent en presons d'aire.Enllà del tot, del res, del gaire,del poc i el molt, hi ha tempestat.Damunt et cauen murs d'aiguati l'esquinçada pesantordel vel, del pas a la buidoron sense dany, un cop a l'any,amb por potser veia el triaten el perdó la veritat.

29

XXIX

Ja l'únic temple destruït,esdeveníem rar exilide miŀlenaris i hem seguit,sempre fidels, fins a l'oblit,al nom secret que mai no és ditni se'ns permet tampoc d'escriure,camins de sang, privats d'auxili,pel gran pecat de sobreviure.Som aplegats a so de corn,senyal de l'hora del retorn.Mots envescats d'un ple perdóuntaven nafres amb salivamolt compassiva, sedativa.No hi crèiem pas, car aquell dodels elegits no va prescriure.Durs càstigs eren conservatsen símbols vells. Feia la gentun cop a l'any fort escarment,feixuc escarn. Des de terratsoberts al vent, assolellats,o en foscos pisos i a barraques,ens atuïen amb matraques.

30

XXX

Feien sonar matraquesque maten els jueus:pensats, esquerps, luxosos,aquells somnis cruels.Empresonats endintredels mancaments més vells,estranys culpables semprepledegen d'innocents.

31

XXXI

Res no comprenc del fons del plet.Culpes de qui? Tels de secretvan embolcant la veritat.Avui me'n vinc al lloc pelat.Dalt del cavall del meu saber,furgo tenebres amb plaer.Volto per on foren alçats,junts, els tres pals dels condemnats.El cos del rei és ja desatal vas per ell just estrenat.Rars cortesans ben despullats,els altres dos crucificatssón morts amb els genolls trencats.Gossos amb fam roseguen peus,fins als turmells inflats, dels reus.La terra es mou. La llum del llampm'abat de cop en aquest camp.

32

XXXII

Per quin camí et pot ferir la llumi amb dard mortal abatre't del cavall?Quan ets cremor, no veus l'ofec del fumque al teu davant et priva del mirall.Et sents llavor, espasa, clam, estrall,i fas de tu mateix un llarg escrit.Creuràs potser que tens ja l'esperitguardat en pau dins el recer del nom.Allí l'esglai et sap també, i el ditraspa records, triomfs, tot el neguitde salvament, i amb el desdeny d'un critt'entra, esborrat, al clos ball de tothom.

33

XXXIII

Llargs dits que mai no paren de sonaramb tocs cruels als cranis tombejantsens tornen ball al sec clos de la màque no permet repòs, ni planys, ni cants.Mesclats homes i dones, vells, infants,rostres iguals, sense record de comérem llençats on ara som ja tants,giravoltem, enterca multitud,entorn de l'eix del buit, privats de nom,a part i junta cada solitud.

34

XXXIV

Entornde l'eixdel buit,al ball,mai caprepòs,tampocsentit.Potsernomésl'esglaid'un crit.Llunyà,confús,ofecde planys.Al mónde dalt,per finslleganys,el soles pon,ja vela nit.Damuntel fortsuportdel gel,es vadreçanta poca poc,com unllarg ditque rompel cel, aquestmeu fosc,pensat,subtil,amarg,estrany,perversmalson.

35

XXXV

Potser l'exiliés acabat,el rostre pujafins l'arrel,vindrà l'eternregne del vent,obrim l'estançaresplendent,el lloc on totsreposarem?Preguntes sensefonamentreben silencisfreds del seny,glaçat desdenyde la raó.Volíem dolçl'àcid poncem,deixem en pauel violí,hàbils paranysde fàcils guanys,fingits sanglots,falsos atots:la vella clauno pot servir.Foll en camí,cobert de pols,l'arcà majorens clou el joca poc a poc.Rera lleganysel sol es pon.Per la clarorsomorta, nit,fum abaltit,avís, neguitd'encerclamentde temps dolent.Ombres. Dreçadadamunt gel,recta, rebel,esvelta, ditadvers al cel,la negra torredel malson.

36

XXXVI

Sóc jo mateixel meu malson.No ens destriem,però potserara refusod'esguardarels fixos ullasentits al fonsde les respostesdel mirall.Qui se'ns dreçàdins el vas nou,quan més silenciestén la nit?Dones fidelsvaren vetllari just a l'albafeien jacamí, ben juntesen el plor,fins al misteridel llindar.

37

XXXVII

Elles demanen sols ajutper acomplir la pietatd'ungir d'aromes aquell cosque dins el vas saben posat.

«Quins dits mourienel gran pes de la llosa,quan és l'alba? Que vinguina consolar-nosde la buidor vetlladaunes veus compassives.»

Del tot immòbils, amb espantmiren, escolten i desprésja se'n tornaven a ciutat.Però la qui l'estima méssent un subtil dolor sobtatquan perd, veient-lo al seu davant,fins alambins de soledat.

38

XXXVIII

Potser creieugens de fiaruns ulls que tanthan estimat?La vella deucalma la set?Al llarg del freucalla la veude l'antic cant.No veig pas resal meu davant,ran de l'avenc.Però comprencque cal volerlúcid, sencer,iŀlimitat,mai més sotmèsa pors, al pesde les raonsd'autoritat,ben arrelaten sòlid fons,el lliure dretde preguntar.

39

XXXIX

Si preguntaves,és que tan sols voldriesreposar, destriar-te,que fugi el fred de l'ombradel teu malson? Ulls lúcids,a l'aguait, prou sabienparanys d'engany, les altesraons d'aquest silenci.Però la llum de l'albat'apropa llunyaniesde vent de mar, i s'alcenvols d'ocells, una micade pols, remor de fullesdel mort hivern, a penesincertitud de passosmolt lleus en el camí.

40

XL

Què veies al camí?Guspires encenienun foc en l'alta nit.

Què veies al camí?El regalim de l'aiguaesborra sang dels dits.

Esguardes al camíla incertitud de l'alba?Potser no, potser sí.

Com que el malson fugíper un instant, gosaves,amb arguments subtils,varar dins esperances,esvelts, clarosos, prims,velers d'engany que solquinserenes mars d'oblit.

No provis de tocar-mecap mot, si et sembla trist.Prou saps que no podries:el que he escrit és escrit.

B., 1962–1970