HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI

L’EUROPA DE L’ÀNTIC RÈGIM

INTRODUCCIÓVan ser els protagonistes de la Revolució Francesa,

conscients que iniciaven una nova època, els que van anomenar Antic Règim el període que, en aquells moments, s’acabava. Els historiadors i les historiadores han mantingut aquesta denominació per referir-se al sistema polític, econòmic i social dominant a Europa durant els segles de l’Edat Moderna (XVI a XVIII). Bàsicament, podríem dir que es caracteritza per un règim polític absolutista, una organització social estamental i una economia de subsistència, basada en l’agricultura. La Il·lustració, al segle XVIII, va qüestionar els principis sobre els quals es basava l’Antic Règim, proclamant l’existència d’uns valors naturals com ara la llibertat, la igualtat i el dret a la representació política. Les Revolucions Americana i Francesa van significar el triomf del model polític liberal, que Napoleó es va encarregar d’estendre per tota Europa.

LES BASES DE L’ANTIC RÈGIML'Antic Règim va ser un terme que els

revolucionaris francesos van emprar per designar pejorativament el sistema de govern anterior a la Revolució Francesa de 1789, la monarquia absoluta de Lluís XVI, i que es va aplicar també a la resta de les monarquies europees amb un funcionament similar; posteriorment, ha esdevingut un concepte historiogràfic aplicat a diversos països de l'Europa moderna (segles XVI, XVII i XVIII).

L'Antic Règim era el sistema social, polític i econòmic imperant al continent europeu abans que es produïssin les dues grans revolucions del segle XIX que marcarien l'inici de l'Edat Contemporània: la revolució políticoideològica del liberalisme, i la revolució economicosocial de la industrialització. Podem considerar-lo vigent en la seva forma més genuïna durant l'edat moderna, concretament els segles XVI, XVII i XVIII. Però cal tenir en compte que va sorgir com a consolidació i evolució gradual del feudalisme propi de l'Edat Mitjana i no desapareixerà de cop sinó també gradualment durant el segle XIX.

Per als segles de l’Edat Moderna es parla de règim senyorial, continuïtat del feudalisme en els aspectes econòmics i socials; un canvi important des del punt de vista polític fou el triomf de la monarquia absoluta al segle XVII.

L’Antic Règim es va caracteritzar per l’existència d’un poder absolut exercit pel monarca, una societat dividida en estaments (clergat, noblesa i tercer estat) i una economia agrícola, bàsicament de subsistència.

La pervivència de la societat estamentalLa diferenciació social en l’Antic Règim estava

determinada per la pertinença a un estament. La noblesa i el clergat eren els estaments privilegiats i, com a tals, gaudien de privilegis honorífics, econòmics i fiscals dels quals estava mancat l’anomenat tercer estament o tercer estat. El Tercer estament reunia sectors socials molt diferents (camperols, burgesos i assalariats urbans) que tenien comuna l’obligació de satisfer els impostos reials, senyorials i eclesiàstics (delme). D’altra banda, els estaments es van fragmentar en diversos grups, segons la riquesa: alt i baix clergat, alta noblesa rendista i petita noblesa rural, burgesia financera, rendista, industrial i petita burgesia (artesans, professionals liberals i petit comerç), pagesos, petits propietaris, parcers i jornalers.

D’altra banda, s’ha de tenir en compte l`escassa mobilitat social. A la noblesa i els alts càrrecs de l`Església s`accedia per l`origen familiar, per naixement i no per riquesa, encara que al llarg dels segles XV-XVIII, sectors de la burgesia més enriquida compraven títols i immobilitzaven els seus béns.

Una economia agrària i senyorial

L’economia de l’Antic Règim era bàsicament rural; més del 80% de la població treballava en una agricultura de subsistència i autoconsum (idees tradicionals, avui es parla d’agricultura amb baixos rendiments). Les possibilitats per accedir a la propietat d’una parcel·la eren molt escasses; la noblesa i l’Església acaparaven la major part de la terra, que solien cedir per explotar-les amb contractes d’arrendament i cobraven drets senyorials. La majoria de les famílies produïen el que necessitaven per subsistir, i com no hi havia excedents per comercialitzar, el mercat interior es reduïa a les fires locals i a la venda de productes artesanals, produïts sota el control dels gremis.

Una població estancadaEscàs creixement demogràfic que es correspon amb el cicle

demogràfic primitiu o antic que es caracteritza per un lent o quasi nul creixement de la població (natalitat i mortalitat elevades, al voltant d`un 30-40 per mil) molt depenent del cicle agrícola.

Causes de l’alta mortalitat (especialment infantil): les malalties catastròfiques; circumstàncies meteorològiques adverses, que generaven males collites; les guerres i altres calamitats determinaven la fam i un ascens de la mortalitat que superava la natalitat.

Només el treball de més terres facilitava el creixement de la producció i per tant de la població.

L’esperança de vida se situava al voltant dels 40-45 anys. Sols en el nord d’Europa i algunes zones del Mediterrani

(Catalunya), la rotació de cultius i l’orientació de l’agricultura cap el mercat iniciaven el camí cap a la transició demogràfica.

PODER POLÍTIC I RELACIONS INTERNAC. A L’EUROPA DEL SEGLE XVIII

L'eix central del sistema polític de l'Antic Règim era la monarquia absoluta de dret diví (amb l’argument que l’autoritat del monarca provenia de Déu) amb l’arbitrarietat com a norma del poder absolut. Segons aquesta doctrina (Bodin, Bossuet) tot l’Estat residia en el monarca, que concentrava tots els poders (legislatiu, executiu i judicial): nomenava magistrats, administrava justícia i dirigia la política exterior. El principal òrgan de govern era el Consell d'Estat, els membres del qual eren designats pel rei, així com els secretaris d'Estat, comparables als actuals ministres. L'administració local estava en mans de governadors o intendents, mentre una legió de funcionaris i buròcrates s'encarregava d'executar les ordres reials.

L’absolutisme monàrquic

"És només en la meva persona on resideix el poder sobirà, el caràcter propi del qual és l'esperit de consell, de justícia i de raó; és a mi a qui deuen els meus cortesans la seva existència i la seva autoritat; la plenitud de la seva autoritat que ells no exerceixen més que en el meu nom resideix sempre en mi i no pot tornar-se mai contra mi; només a mi pertany el poder legislatiu sense dependència i sense divisió; és per la meva autoritat que els oficials del meu Tall procedeixen no a la formació, sinó al registre, a la publicació i a l'execució de la llei; l'ordre públic emana de mi, i els drets i els interessos de la Nació, dels quals se sol fer un cos separat del Monarca, estan units necessàriament al meu i no descansen més que a les meves mans."

Discurs de Luis XV al Parlament de París el 3 de març de 1766.

Els parlaments, nascuts a l'Edat Mitjana, reunien els representants dels tres estaments, però només tenien algunes atribucions en matèria fiscal, però també suplien el monarca en situacions excepcionals i ratificaven els nous reis, per això els monarques absoluts van marginar els parlaments que podien obstaculitzar el seu poder, i només recorrien a convocar-los en situacions extremes per demanar ajudes econòmiques.

Tanmateix, a la pràctica, els sobirans estaven mancats d’una autoritat il·limitada, ja que havien de respectar els privilegis que van concedir els seus avantpassats al clergat, a la noblesa o a les ciutats i províncies. A més, les necessitats financeres dels Estats havien conduït a la venda d’alts càrrecs, els titulars dels quals solien gaudir d’una àmplia llibertat en l’exercici de les seves funcions. La confusió i la ineficàcia (especialment en l’administració de justícia) eren habituals en els Estats absolutistes.

Els inicis del parlamentarisme

Al segle XVIII, només Anglaterra i Holanda tenien una monarquia parlamentària, en la qual els poders del monarca estaven limitats de manera clara i periòdica. El 1649, una primera revolució dels anglesos, va enderrocar i executar Carles I, que va pretendre governar sense el control parlamentari. Després d'un breu període republicà, el nou monarca, Carles II, va haver d'acceptar el reconeixement de l'Habeas Corpus el 1679 (primer fre a l'arbitrarietat del poder reial perquè garantia que al cap de 72 hores qualsevol detingut havia de ser posat a disposició d'un jutge, que li havia de notificar la causa de la detenció i proporcionar-li un advocat per a la seva defensa).

El 1689, una segona revolució va destronar els Stuart i el Parlament va obligar el nou rei, Guillem d'Orange, a jurar la Declaració de Drets (The Bill of Rights), que limitava els poders del monarca i sotmetia algunes de les seues decisions al Parlament. Anglaterra s'havia convertit en una monarquia parlamentària: els poders executiu i legislatiu estaven separats i els ciutadans tenien garantida una justícia independent del poder executiu. No obstant això, aquest parlamentarisme tenia limitacions perquè només una minoria (15% de la població) tenia dret a vot (sufragi censatari) i els habitants de les colònies no eren representats al Parlament.

Però l’exemple anglès es va convertir en un model d'inspiració per a molts pensadors de la Il·lustració que van anar millorant el sistema amb noves idees (llibertat d’expressió, sufragi universal, sobirania nacional, etc.)

El tractat d’UtrechtTractat que posà fi a la guerra de Successió

d’Espanya.(11/04/ 1713) fou complementat pel tractat de Rastatt i altres tractats menors. El conjunt de tractats afectà, d’una banda, França i Espanya, i de l’altra, els aliats antiborbònics: la Gran Bretanya, Àustria, Holanda, Prússia, Savoia i Portugal. Felip V fou reconegut rei d’Espanya i de les Índies, però perdé les possessions europees, que passaren sobretot a poder d’Àustria. Frederic Guillem I obtingué el reconeixement del seu títol de rei de Prússia i rebé l’alt Gelderland. Savoia rebé una part del Milanesat i l’illa de Sicília, que més tard canvià a Àustria per Sardenya i, juntament amb Prússia, passà a ésser una potència europea de primer ordre. Holanda rebé vuit places fortes a Bèlgica.

Per a França, els tractats representaren el fracàs de la política d’hegemonia borbònica.

La Gran Bretanya en sortí beneficiada en gran manera: imposà la seva política d’equilibri europeu, afermà la seva hegemonia marítima i comercial, conservà Menorca i Gibraltar, rebé diverses possessions franceses a Amèrica i obtingué de Felip V el monopoli de la introducció d’esclaus negres a les colònies espanyoles d’Amèrica (asiento) i el dret d’enviar-hi un vaixell de permís anual.

La política d’equilibri europeuDesapareguts els Àustries espanyols, les noves

potències europees mantindran una política de pactes, amb pocs enfrontaments militars, que portarà a un creixement econòmic basat en gran part en l’expansió colonial.

Malgrat tot, hi hauran conflictes pel control de les colònies i del comerç colonial com la Guerra dels Set Anys que va enfrontar Àustria, França, Suècia, Rússia i Espanya contra Prússia, Regne Unit i Hannover pel control de Silèsia (Àustria) i de les possessions colonials.

TRANSFORMACIONS ECONÒMIQUES I SOCIALS AL SEGLE XVIII

La introducció de nous conreus vinguts d’Amèrica i de tècniques agrícoles noves va permetre un augment de la producció agrícola.L’augment de producció agrícola, juntament amb la manca de grans epidèmies i de guerres, portarà a un augment de la població a alguns països d’Europa.

El creixement de la població

L’augment de la producció: les manufactures L’augment de la població i, sobretot, el creixement de la

demanda a les colònies europees a Amèrica, provocaren una major necessitat de productes manufacturats. La producció artesana es concentrava a les ciutats, controlada pels gremis que decidien el volum de producció, les tècniques a seguir i els preus de venda. Per tal d’evitar el control gremial, els comerciants i artesans distribuïen primeres matèries i instruments de treball per facilitar el treball industrial domèstic que després s’encarregaven de comercialitzar. També es difongueren les manufactures a partir del segle XVIII, uns establiments subvencionats, impulsats per l’Estat o d’iniciativa privada, que concentraven un nombre elevat de treballadors sota un mateix sostre, és a dir, el precedent de les fàbriques modernes.

El comerç colonialEl comerç colonial va tenir un creixement espectacular

gràcies al desenvolupament dels intercanvis entre Europa i Amèrica. Per assegurar-se aquests mercats, les companyies comercials (privades o participades per l’Estat) van col·laborar a estendre i a assegurar el domini de les metròpolis. La monarquia concedia el monopoli del comerç amb una zona a una determinada companyia comercial. D’aquesta manera, la corona obtenia beneficis immediats i els propietaris de la companyia feien un gran negoci.

Al segle XVIII van crear-se noves rutes comercials. A més, en aquesta època va continuar el pròsper comerç d’esclaus i d’altres productes a l’Atlàntic, es va desenvolupar el comerç amb l’Índia i van iniciar-se relacions comercials amb la Xina, el Japó i Indonèsia. Alguns productes colonials, com el sucre, el cafè, el tabac, el cotó i el cacau van esdevenir elements d’ús habitual a Europa des d’aquest període.

L’ascens de la burgesiaLa burgesia del segle XVIII era el grup més dinàmic des del punt

de vista econòmic. També estava preparada culturalment i disposava de riquesa econòmica. Malgrat això, no podia accedir al poder polític, perquè aquest estava reservat per naixement a la noblesa. La riquesa de la burgesia procedia de diverses activitats econòmiques. La burgesia rendista vivia dels ingressos que li proporcionaven les seves propietats (urbanes i/o rurals). La burgesia financera obtenia els seus ingressos de l’activitat com a banquers o cobradors d’impostos. La burgesia manufacturera es dedicava a la indústria i, finalment, la petita burgesia vivia de la seva feina com artesans, comerciants o professionals liberals (metges, notaris, etc.).

La burgesia expressa la seva frustració perquè tenien una preparació més gran que la noblesa i també posseïen riquesa però, en canvi, estaven sotmesos a forts impostos i no tenien accés als primers llocs de l’Estat, els quals eren reservats a la noblesa, i la consideració social de què gaudien també era menor a causa de les característiques de la societat estamental.

LA IL.LUSTRACIÓ: IDEES NOVES DAVANT L’ANTIC RÈGIM

La Il·lustració és un moviment de caràcter intel·lectual que es va desenvolupar a l'Europa del segle XVIII i va inspirar la independència dels Estats Units i la Revolució Francesa. Els seus precedents cal buscar-los en dos pensador anglesos: Isaac Newton (introductor del mètode científic, basat en l'observació i la posterior comprovació dels fets plantejats) i John Locke (que va plantejar la divisió de poders). Els il·lustrats francesos van propugnar una fe absoluta en la raó (intel·ligència humana) com l'únic mitja per entendre i explicar el món, tot condemnant la intolerància religiosa, ja que l’ésser humà havia nascut per ser feliç.

Les bases del pensament il·lustrat

Diderot i D'Alembert van posar en marxa l’Enciclopèdia (obra que tractava de replegar tots els coneixements de l’època) on van col·laborar els principals pensadors de la Il·lustració i, per tant, va contribuir a difondre les noves idees que posaven en qüestió l’Antic Règim.

La critica a l'Antic RègimEls il·lustrats van criticar els pilars fonamentals de l'Antic

Règim i van proposar un nou model d'organització política i social basat en els principis de la llibertat i de la igualtat i van configurar les bases del liberalisme polític: Montesquieu va propugnar la divisió de poders (legislatiu, executiu i judicial) i va posar un èmfasi especial en la independència del poder judicial. Rousseau va defensar la necessitat d'un contracte social entre governants i governats (per garantir els drets bàsics de les persones) i també va formular el principi de la sobirania nacional (el poder emana del lliure consentiment de tots els ciutadans expressat mitjançant el vot). Voltaire es va proclamar defensor de la llibertat de consciència i va afirmar que les relacions humanes s'havien de basar en la tolerància entre els homes i entre les idees.

El liberalisme econòmicEn el terreny econòmic van sorgir els fisiòcrates,

com Quesnay o Turgot, que es van oposar al mercantilisme de l’època anterior i va assentar les bases del liberalisme econòmic (lasser faire, lasser passer), desenvolupat per Adam Smith i David Ricardo. També defensaven que l'agricultura i les activitats productives eren la font de riquesa principal de les nacions, van lluitar contra qualsevol reglamentació de l’economia per part de l'Estat i van donar suport a la llibertat econòmica. Aquestes noves idees van trobar el terreny propici en una burgesia amb poder econòmic però sense poder polític que desitjava transformar la societat de l’Antic Règim.

El despotisme il·lustratAlguns sobirans, sense renunciar al seu caràcter de

monarques absoluts, van intentar experiències reformistes que pretenien unir l'autoritat reial amb les idees de progrés de la Il·lustració: tot per al poble, però sense el poble... Així, trobem els monarques il·lustrats europeus com ara Frederic II a Prússia, Maria Teresa a Àustria, la tsarina Caterina a Rússia, Gustau a Suècia i Carles III a Espanya que van governar mitjançant l'absolutisme centralitzador, la racionalització de l'administració, el foment de l'educació i la recerca de la modernització econòmica. Però aquestes experiències limitades i les seves contradiccions van obrir pas a les revolucions liberals de finals del segle XVIII i del XIX.

EL NAIXEMENT D’UNA NACIÓ: ELS ESTATS UNITS D’AMÈRICAEl naixement dels Estats Units no tan sols va

significar la victòria d’un moviment d’independència anticolonial, sinó també el triomf d’un nou model de societat basat en els principis liberals burgesos.

Les Tretze Colònies Les Tretze Colònies britàniques, establertes durant el segle XVII a

la costa atlàntica americana, es van organitzar institucionalment seguint el model britànic, és a dir, hi havia un poder executiu o Consell, escollit pel governador nomenat per la Corona; una Assemblea legislativa, elegida pels colons propietaris, i una llei bàsica o Carta Fundacional. En general, la metròpoli (la Gran Bretanya) es limitava a regular tot allò que concernia el comerç exterior i concedia als colons un ampli marge d’autogovern.

La situació va canviar arran de la Guerra dels Set Anys (1756-1763) entre França i la Gran Bretanya pel control de la zona. Un cop aconseguida la victòria, el govern britànic va voler fer contribuir els colons en les despeses de la guerra, però els colons americans es van oposar a pagar qualsevol impost que no hagués estat prèviament aprovat per les assemblees de cada colònia, mentre que el govern britànic defensava la idea que les colònies americanes estaven mancades de sobirania pròpia i s’havien de sotmetre a l’autoritat de la metròpoli. Finalment, Londres va decidir reduir les exigències a un sol impost sobre les exportacions de te. Això va donar lloc a una revolta a Boston (Boston Tea Party, 1773), que va trencar qualsevol possibilitat de diàleg entre les dues parts.

La guerra d’independència i la creació de la ConfederacióLes lleis de càstig ordenades des de Londres van provocar la

reacció dels colons, els representants dels quals es van unir en el Primer Congrés de Filadèlfia (1774) per organitzar una resistència comuna. Finalment, la tensió va acabar en l’esclat de la guerra l’abril de 1775. George Washington va ser escollit general en cap de l’exèrcit americà.

Paral·lelament a l’enfrontament bèl·lic, es va produir el procés polític pel qual les Tretze Colònies van passar a formar els Estats Units: cada colònia es va convertir en Estat sobirà i conjuntament van aprovar la Declaració d’Independència del 4 de juliol del 1776, el preàmbul de la qual fou redactat per Thomas Jefferson. També es va aprovar la Declaració de Drets de l’Home, en la qual es contenien els principals postulats del liberalisme polític: llibertat d’expressió i de reunió, igualtat davant de la llei, presumpció d’innocència, sobirania nacional, divisió de poders, elecció de tots els càrrecs per mitjà del sufragi restringit, etc. Finalment, l’any 1781, els Tretze Estats sobirans van crear una confederació, el govern de la qual es va limitar a dirigir la guerra contra la Gran Bretanya i a resoldre els conflictes entre els Estats.

La constitució dels Estats UnitsDesprés d’anys de guerra, el govern britànic va

accedir a iniciar converses de pau que van culminar amb la firma del tractat de Versalles (1783), pel qual es va reconèixer la independència dels Estats Units. Aconseguida la independència, els Tretze Estats, fins aleshores confederats, van decidir estrènyer els vincles amb la Constitució federal del 1787, la primera Constitució escrita de la Història. El text constitucional assegurava la separació i equilibri de poders (executiu, legislatiu i judicial), establia una forma de govern republicana (amb un poder legislatiu dividit entre la Cambra dels Representants i el Senat), amb amplis poders per al president (escollit directament cada quatre anys), i una estructura federal per al nou Estat. George Washington va ser escollit primer president dels Estats Units.