Número 11 / Octubre 2009

B u t l le t í d e l’A s s o c i a c i ó p e r a l a R e c u p e r a c i ó d e l a M e m ò r i a H i s t ò r i c a d e M a l l o rc a

Associació per a laRecuperació de laMemòria Històricade Mallorca

www.memoriadelesi l les.org

Sumari• Editorial:

La seva victòria fou la seva derrota p.2

•Els valors feixitessegueixen a lloure p.3

•No som uns i altres,som tots! p.4

•Recordant a… Ricardo López p.5

•En torno a larecuperación de lamemòria històrica p.6

•Arbres molt“singulars” p.7

•Nova temporada“Memòria i oblit d’unaguerra” p.7

•No passis ànsia padríII p.8

•La repressiófranquista i la Guerra Civil en laliteratura catalanacontemporània II p.10

•Mis antepasados yotros recuerdos p.12

•En el meu 96aniversari (poema) p.12

•A José Mari AguirreSalaberría, in memoriam p.12

Les pedres de la vergonya

Cal que tornem a explicar, per qui encara no ho sàpiga, que perquè el "Baleares" entrés a la guerra, foren assassinades a ElFerrol, en consells de guerra il·legals vora 700 persones entremariners i civils lleials a la legalitat democràtica republi-

cana? Cal insistir en el tema de la carretera de Màlaga, on forenassassinades a sang freda milers de civils, morts pels obusos del“Baleares”? Cal insistir en els atacs contra població civil, contraels ports de Tarragona, el de Castelló, etc.? Cal, a dia d’avui enple segle XXI que els demòcrates hagin de justificar l’elimi-nació d’un dels símbols franquistes més importants del’estat espanyol? Realment, cal insistir en totes els crimscontra la humanitat comesos pels mariners i oficials del“Baleares”, per a què d’una vegada per totes els nostresgovernants facin el que pertoca? Resulta curiós que elsilenci més clamorós sia el del consistori i el dels mem-bres de l’equip de govern municipal. Donen per bonesles lleis, com ara la de la Memòria Històrica o la de Patri-moni, però es neguen aplicar-la quan del monumentfeixista per excel·lència es tracta: s’escuden en “infor-mes”de tècnics i especialistes, que els hi diran el mateixque altres autors ja han apuntat: que el monument al“Baleares” tan sol tenia una finalitat, recordar la victòriadel feixisme sobre la democràcia i honorar als seusherois. Com sempre, la veritat és una, interpretacions,n’hi ha mil.

Memòria de Mallorca, sempre ha demanat l’eliminaciód’aquest monument. Però, tal i com ha passat ambaltres consistoris de Ciutat,el silenci administratiu sem-pre ha estat la resposta. Un silenci que s’ha d’interpre-tar com una ofensa a les víctimes del franquisme i delcreuer “Baleares” i com un agravi als ciutadans que fandels valors democràtics les millors eines de convivèn-cia d’una una societat moderna.Però el cert és que dei-xant d’empeus aquest monument,s’estarà perpetuantel seu objectiu primigeni: recordar als demòcrates i ales seves víctimes, que el feixisme guanyà la guerra,governà amb la dictadura i imposà la seva memòria auna democràcia. El més trist, és que ho permet unajuntament que es diu a si mateix democràtic.

Marçal Isern, investigador i vocal de Memòria de Mallorca

Aquest títol, que per algúpot ser estrany, per qual-sevol pensador és d’unalluminositat esplendent

i cegadora Aquest títol, fins i totescandalós, ha estat la senyerade tots aquells personatges omoviments que han deixat unapetjada imborrable en la histò-ria de la Humanitat.

El gran filòsof alemany WalterBenjamin en les seves “Tèssissobre la Història” presenta l’a-firmació que, la vertadera His-tòria, i ha que buscar-la en elsperdedors, ja que la veritat maiestà en la història manipuladadels guanyadors. A més a més,molts dels grans personatges dela Història Moderna, com pugiser un Gandhi, un Luter King,un Che Guevara, un OscarRomero, un Allende i, tants i

tants d’altres, els va fer grans laseva derrota. Tots aquests per-sonatges engegaren un combaten el que hi varen deixar lavida quan la seva proclamaera, precisament, una vidamillor, una vida més plena,una vida més humana per atothom.

Aquest petit escrit, me l’ha ins-pirat una entrevista publicadaal DM.el dia 6-9-09 d’un arqui-tecte i catedràtic de nom JosepQuetglas (Ciutat de Mallorca,1946) i que veritablement és ungran pensador ja que l’entrevis-ta no té deixalles. Fins i tot,Maties Vallés (l’entrevistador)es permet el luxe –davant tanimportant entrevistat– de publi-car una pregunta sense respos-ta. Crida més aquest silenci quemil paraules.

Però anem al gra. El que m’haimpactat d’aquesta entrevistade dues pàgines són un petitapunt sobre la pregunta de larelació arquitectura/poder ondiu textualment: “Es posible que,cuando más atrasado sea unpoder, más necesita quedar visua-lizado y manifestar la presencia desu dominación: la iglesia católicaromana desde Trento, la casa deJuan March junto a La Almudai-na, el monumento al crucero“Baleares”. Més clar aigua iaprofito, des d’aquí, per enviarun missatge subliminal a lanostra batlessa, ja que com acap del nostre Ajuntament,aclareixi les idees als seus sub-ordinats i pugui desviar aquestdard enverinat de “...cuandomás atrasado sea un poder ...”Desprès d’aquesta afirmació,Sra. Calvo, pot mantenir laseva passivitat culpable?

Ara que, el que més m’ha inte-ressat de tota l’entrevista i, peraixò, el motiu del títol, és lacontestació a la pregunta:“¿Una persona puede ser una casaque nos proteja de las inclemen-cias?”. La contesta no la puctranscriure amb la seva totali-tat pel seu volum. Però si desta-caré el que segueix: “¿Puedodecirle que me siento protegidopor el doctor Darder o por AuroraPicornell? Ellos, y todos los quehan padecido en sus cuerpos labarbarie de los señores, desde elprimer “xueta” sambenitanohasta el ùltimo maestro de escuelade nuestra República, nos prote-gen, son nuestra casa”. “...Por esono creo que el meritorio y ejemplaresfuerzo de gente como la Associa-ció per a la Recuperació de laMemòria Històrica sea altruista.Al contrario, es una autoprotec-ción. No se trata de defender nos-otros a los asesinados por el fran-quismo, sino al contrario, de queellos nos defiendan contra estemal presente. Es entre ellos queestamos en casa.”

La seva derrota, ha estat, laseva i la nostra victòria. Tinc ala família un germà de la mevamare de vint-i-cinc anys, assas-sinat pel règim de Franco. Jotenia set anys. L’exili del pare aFrança i la ferotge repressió dequaranta anys feren que social-ment no madurés fins a la mortdel dictador i, fins i tot, ambmoltes prevencions. Però si pucproclamar als quatre vents, queel meu guia, el meu far, la per-sona que sempre he tingut coma sant i senya, ha estat el meuoncle Antonio. I faig meves lesparaules de Josep Quetglas:“Ells són la nostra defensa,contra tots els mals presents,que són els de sempre”.

2

ASSOCIACIÓ PER A LA RECUPERACIÓ DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA DE MALLORCA

Editorial Per Josep Suárez Ferrer

La seva victòria fou la seva derrota

Crèdits:Han col·laborat:Josep Suárez Ferrer,Arnau Matas Morell,Antònia Mercadal Serra,Pep Delgado, Marçal Isern,Fabián E. López Sirer,Manuel Domínguez Gamón,Peter de Echave,Miquel López Crespí,Juan Hernández,Josep Muntaner Cerdà

Coordinació, disseny i maquetació:Blas Guevara

Temps de la Memòriaés el butlletí trimestral de l’ARMHM. La publicació no es faresponsable de les opinions dels seus col·laboradors.

Per posar-se en contacte amb nosaltres:tempsdelamemoria@gmail.como al 625 45 45 00

TEMPS DE LA MEMÒRIA 11 / Octubre 2009

Butlletí de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca 3

Els valors feixistes segueixen a llourePer Arnau Matas Morell. Memòria de Mallorca

Quan hom passeja perPalma i s’acosta a labarriada de Santa Catali-na no pot evitar topar-se

amb el monument erigit enhomenatge al creuer Baleares ila seva tripulació. Un vaixell deguerra al servei del feixisme que,malgrat la seva curta vida, tin-gué temps de dur a terme nom-broses «proeses» bèl·liques elsanys 37 i 38. La més vergonyo-sa, el bombardeig indiscriminatcap a la llarga tiringa de civilsdesarmats que es dirigien percarretera cap a Almeria, fugintd’una Màlaga assetjada pels fei-xistes. Aquella carretera seriatristament cèlebre: conegudacom «la Carretera de la mort»,hi foren assassinades entre5.000 i 15.000 persones. Hi hasupervivents com Paco Ferrer,que llavors tenia set anys, queho recorden: «les naus dispara-ven als penya-segats i la gentmoria esclafada».

Amb el pas dels anys aquest mo-nument ha anat adquirint noussignificats. Avui s’ha convertit,malauradament, en un monu-ment a la impunitat. Cada vega-da que passam per sa Feixina enstopam amb aquesta baluernaignominiosa que ens ho recorda:han passat més de 70 anys i elque ens trobam és impunitat.

La impunitat de les atrocitatscomeses pel dictador i els seuscol·laboradors; la impunitat,també, dels milers de personesassassinades pel feixisme durantla guerra i el Franquisme, i la deles fosses comunes on encaraavui hi romanen oblidades lesvíctimes. Però també la impuni-tat de les sentències judicials delrègim que, a dia d’avui, són ple-nament legals i vigents.

I què en podem dir de la impuni-tat dels símbols del règim assas-sí? El de Sa Feixina no és l’únic

que queda dempeus; avui,només a Palma, encara hi hacarrers i avingudes com el dedi-cat a José Alemany Vich, oficialde l’exèrcit franquista i de la«División Azul» que jurà fideli-tat a Hitler. O els carrers dedicatsals aviadors Joaquín GarcíaMorato i Julio Ruiz de Alda. O elcarrer en memòria de RamiroLedesma Ramos, admirador delFührer i pioner del feixisme al’Estat espanyol. Fins i tot avin-gudes com la de Juan MarchOrdines, financer i contraban-dista que ajudà econòmicamenta què Franco guanyés la guerra ique se n’aprofità del règim perenriquir-se i, com tants d’empre-saris, féu servir presos políticscom a mà d’obra esclava. Peròtambé les avingudes que portenper nom Alemanya o Portugal,precisament els únics estats queavalaren el règim de Franco.

Tota aquesta impunitat estàorquestrada per un Estat queencara conserva un llegat fran-quista que, d’una manera oaltra, ho posa tan i tan difícilperquè les víctimes d’un règimcriminal puguin gaudir delsdrets a la veritat, a la justícia i ala reparació.

Els perills de la memòriaTants anys després el llegat delfranquisme i les seves atrocitatssegueixen presents en la nostrasocietat. Els cossos de les víctimessegueixen desemparats en lesfosses, les sentències judicialsfranquistes resten vigents, lasimbologia i toponímia queexalta el feixisme no acaba d’és-ser enretirada com es mereix. Perquè costa tant? De què tenen porels i les responsables polítiques?

Una resposta plausible és que lamemòria és perillosa. És perillo-sa perquè posa en qüestió un sis-tema hereu del franquisme queno ha estat capaç de reconciliar-

se amb el seu passat i edificar-sesobre els valors de la justícia.S’ha preferit oblidar i esperarque el temps tanqués les ferides.I això ha fet que les víctimes dela brutalitat feixista –que sabenprou bé que les ferides segueixenobertes– siguin doblement vícti-mes: primer, del franquisme;després, d’una societat que noha sabut estar a l’alçada aca-bant amb la impunitat d’unrègim assassí.

Si avui en dia encara costa tantque es faci un mínim de justícia,això és un símptoma d’algunacosa. Si la justícia segueixposant tants d’entrebancs, si desde les institucions es fan lleis dememòria mediocres, que seguei-xen sense abordar amb eficàciales qüestions importants, totaixò vol dir alguna cosa. Quèvol dir?

Vol dir que els valors feixistessegueixen a lloure. I fan la sevafeina: s’infiltren pertot i mirende legitimar un règim abomina-ble i garantir la impunitat i l’o-blit dels seus crims. Però, com vadir Mario Benedetti, l’oblidadormai no aconsegueix el seuobjectiu, que és tancar el passat(com si es tractés d’un residunuclear) en un espai inviolable.El passat sempre troba la mane-ra d’obrir la tapa del cofre i treu-re el nas. Per això l’oblidadormai no aconseguirà l’oblit total.

Davant la gent que creu que«per viure cal oblidar», hi hatota una altra gent que pensajustament el contrari. Per aixòés important donar una bonaresposta a aquesta pregunta: perquè hem de recordar?

Podríem pensar que, en primerlloc, hem de recordar per conèi-xer el passat. És una respostafeble, perquè per conèixer el pas-sat ja tenim la història, que és

ASSOCIACIÓ PER A LA RECUPERACIÓ DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA DE MALLORCA

4

tota una ciència que, amb laseva metodologia, ens propor-ciona un coneixement prou fia-ble sobre el passat.

Una segona resposta ben recu-rrent és que cal fer memòria per-què la història no es repeteixi. Ésuna aspiració lloable, és clar,però si ens hi fixam tot d’unaveiem que en ella poc hi impor-ten les víctimes.

Per això ens sembla que hem defer memòria, principalment, per-què es faci justícia. Establir tot unmodel de convivència i un marcpolític sustentats en el silenci, laimpunitat i la injustícia, generaindefectiblement una societat iun sistema polític de qualitatdeficient i viciats de principi. Amés, el silenci mai ajuda a la víc-tima, només al victimari.

Com deia Reyes Mate en un arti-cle fa uns anys, la memòria no ésrecordar el passat, sinó reivindi-car el sofriment ocult com a part

de la realitat o, el que és elmateix, denunciar tota construc-ció del present que ignora lavigència de la injustícia passada.Per això no és el mateix lamemòria d’ex-combatents feixis-tes que la dels assassinats a unpou de Porreres. La memòria delsprimers ja es va realitzar en elfranquisme i segueix vigent enun present en què les vencedorsd’antany hi han trobat unabenèvola legitimació; llur memò-ria només servirà per a reproduirla lògica violenta que els féutemibles mentre pogueren.

La memòria capaç de rompreaquesta lògica letal és la delsinnocents que moriren sense capmotiu. El que fa moral aqueixamemòria no és tant la noblesadels ideals que aquelles personestenien, sinó el fet que fossininnocents. És la seva innocènciala que qüestiona qualsevol siste-ma polític, encara que sigui elde la democràcia, si aquest

accepta com a preu del seu èxitl’oblit de la injustícia comesa.

Per això recordar no és nomésfer homenatges i commemorarefemèrides, que per cert sóncoses molt importants. Recordarés, sobretot, que les famíliespuguin recuperar i identificar elscossos si així ho desitgen, que lespersones que es dediquen a lainvestigació puguin accedirfàcilment als arxius, que les sen-tències judicials infames delfranquisme deixin de tenirvigència, que el règim franquis-ta sigui condemnat de maneraferma i explícita, que desapare-gui la simbologia i toponímiafeixista i que això sigui unafesta enlloc de fer-se mig d’ama-gades per «no ofendre ningú»,etc. S’ha de fer memòria, en defi-nitiva, per fer justícia i expulsarper sempre el feixisme de la nos-tra societat.

No som uns i altres, som tots!Per Antònia Mercadal Serra

H an succeït aquest estiu una sèrie d’episodisque, sense ser greus, sí m’han resultat preo-cupants i han sigut motiu d’unes quantes

reflexions.El passat 18 de juliol, jornada declarada enel Parlament Europeu,contra el franquisme, la nostraAssociació de la Recuperació per a la Memòria Histò-rica organitzà una sèrie d’actes per seguir reivindi-cant per a les víctimes del franquisme Veritat, Justí-cia i Reparació, vull aprofitar des d’aquí per a donarles gràcies a Mª Antònia, a Manel, a Marçal, a JosepSuàrez, Arnau, a Mª Àngels, per la seva tasca ben fetaportant la part mes feixuga d’aquests actes.

Una jornada,com la que vàrem gaudir el passat 18de juliol per honorar a les víctimes del franquisme, ATOTES, de cap manera pot esser enterbolida permalentessos que res tenen a veure amb la nostraAssociació ni amb els nostres objectius. Ens quedaper fer molta feina per endavant i no podem perdretemps amb dicussions i demanant disculpes per quèen el transcurs dels nostres actes uns convidatss’han sentit molestos per actuacions d’uns altres.Nosaltres volem la diversitat i en els nostres actes

tothom ha de poder expresar-se lliurament i aques-ta és la idea i no volem entrar en picabaralles parti-distes. La polémica apareguda als mitjans de comu-nicació del que va passar a Madrid en el trancurs del’homenatge a Las 13 Rosas són episodis que no hau-rien de succeïr, ens fan mal a tots i a totes, elles nos’ho mereixen això, pensau-ho, elles, com la resta deles víctimes del feixisme, són de tots i totes. Comexplica Miquel Lopez Crespí a la seva novela Els cre-puscles més pàl·lids, i ho posa en boca del seu pare(tancat a la pressó per lluitar contra el feixisme) comels presoners amb l’ajut de familiars s’havien orga-nitzat per poder tenir un mínim de condicions perescriure i diu: “ningú no s’hi negà mai a col·laborar.Les diferències polítiques entre comunistes, anar-quistes o companys sense partit eren deixades debanda davant la necessària solidaritat per sobre-viure”.Aquest és l’esperit i aquest és el nostre esperit,per què hom és conscient que malgrat no esti-guem en aquella situació el panorama d’avui en diano es massa “encissador”. Procurem idó fer pinya,ELLS I ELLES s’ho mereixen! Salut i República.

TEMPS DE LA MEMÒRIA 11 / Octubre 2009

Butlletí de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca 5

El tinent de carrabiners Ricardo López eranatural del Padornelo, frontera entreZamora i Galícia, Havia estat destinat aCapdepera, en aquest poble va controure

matrimoni, amb una jove gabellina. Altre lloc deMallorca on va estar destinat era Escorca. Els tresfills seus majors anavan a l’escola amb els blauets.

El 18 de juliol del 1936, el troba al seu poble natal,ja que tenia que arreglar algunes coses del camp,així com preocupar-se d’un cavall. Pensem queera el temps de la collita, i la seva presència a lesseves propietats era important.

El dia dels fets va rebre quatre trets per l’esque-na,disparat per un caporal de la Guàrdia Civil. Feritel traslladaren a l’hospital de Zamora on escrivíaquesta carta d’acomiadament de la seva estima-da família.Tingué un tinent coronel de defensor,però com passava sempre ja estava sentenciat, i ladefensa no va donar el fruits, per què fos absolt, elseu destí ja estava determinat. El tinent coronel vavoler parlar amb la seva família, per enviar lesseves pertenències. Els fills pogueren veure a laroba de son pare els forats dels quatre trets.

Carta original d’en Ricardo López

«Hospital de Zamora.

15 de Agosto de 1936.

Querida esposa e hijos de mi corazón: El día 21del pasado y creyendo ir a cumplir con un debercon la Patria fui herido con cuatro proyectiles, delos que me estoy curando en este hospital, pero altriunfar la idea fascista han tomado mi actitud,no como un deber en defensa de la Patria, sinocomo un delito de rebelión, por el que mañana,día 16 seré ejecutado. Te ruego con toda mi almaque recibas la noticia con toda serenidad y valen-tía, que no derraméis, ni tú ni los niños, una solalágrima por mí, y que tengas en cuenta que eldeber que teníamos antes los dos de mirar por losniños, ahora queda y pesa sobre tí sola, por locual espero que sabrás desvelarte para sabercumplirlo. Procura inmediatamente arreglar lospapeles para que Luciano pueda entrar en elColegio de Huérfanos y enseguida los de Deme-trio y los de Ricardin; y Marce vea si puede termi-nar el Bachiller en el curso que va a entrar, advir-tiéndole, que él es, el que debe llenar el hueco queyo dejo puesto que es el mayorcito.

Mi último adiós. Un millón de besos a Marce, aLuci, a Demetrio y a Ricardin que recibirán comomi último adiós, el que transmitirás también atodas mis amistades, así como a tus hermanos ya toda tu familia.

Tu esposo que osdedica el últimoaliento.

Ricardo López(Firma)»

Aquesta carta noestà escrita person pare, ja quetenia una altracaligrafia.

Escrit per sonpare:

“Ser Buenos que-ridos hijitos y[…]. Unos por losotros. Con el últi-mo adiós devuestro papá quetanto os quiso,Ricardo”.

Recordant a… Ricardo LópezPer Fabian E. López Sirer

6

ASSOCIACIÓ PER A LA RECUPERACIÓ DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA DE MALLORCA

Puerta del cementerio donde se supone yacen los restos de mi tío en una fosa común

Con ocasión de los últimos acontecimientosocurridos en torno al levantamiento defosas en Santa Marta de Tera de la provinciade Zamora quisiera hacer unos comentarios.

Para empezar es una buena noticia que se abranlas fosas oficialmente y con presencia de la Jueza.Un aplauso a su Señoría y que tomen nota losdemás jueces y juezas de este país.

Todos sabemos, creo yo, que en esto de la apertu-ra de las fosas y dignificación de las víctimasdebiera de ser el Estado el que tomara cartas en elasunto pero no es así, el gobierno actual ha hechouna ley que no colma los deseos de las diversasasociaciones de la Recuperación de la Memoria nitampoco de sus víctimas, con lo cual el levanta-miento de fosas y la dignificación de las víctimasde los crímenes franquistas encuentra muchosobstáculos en su quehacer diario.

En el entorno de la judicatura y la fiscalía comotambién en el principal partido de la oposiciónllamado Partido Popular hay muchos franquistas,inclusive uno de sus principales líderes es y fue unfranquista.

Estos señores y señoras nos recomiendan desde suatalaya que no abramos viejas heridas y yo mepregunto ¿pero cómo vamos a abrirlas si no secerraron nunca?

Hace unas semanas asistí a una conferencia quedió la escritora Rosa Regás en la cual decía que eneste país todavía hay muchos miedos, estoy deacuerdo con ella. Desde la muerte del Dictadorhasta nuestros días todos los gobiernos incluidoeste último, llamado socialista, tienen miedo dehacer en este caso una ley de la Recuperación dela Memoria veraz, digna y como dije antes que elEstado tome cartas en el asunto, pues saben que silo hicieran así perderían apoyos de cara a las elec-ciones, y parece ser que les interesa más ganar laselecciones que dignificar a las víc-timas del franquismo que nohicieron otra cosa que luchar porlas libertades de este país y lopagaron con la muerte.

Ratificándome en lo expuesto an-teriormente para ir terminandocontaré un suceso que me pasó amí personalmente. Soy miembrode la Asociación de la Memoria deMallorca, también víctima de loscrímenes franquistas pues a un tíomió lo fusilaron, se cree que fue-ron falangistas, no murió en laguerra como algunos quierenmezclarlo todo, ¡no!, fue fusilado.

Hace un tiempo fui donde fusilaron a mi tío, pre-cisamente en la provincia de Zamora, en un pue-blo llamado Bermillo de Sayago; estuve en elayuntamiento y después de presentarme comomiembro de la Asociación de la Memoria deMallorca, me dieron la facilidad de acceder alarchivo de dicho municipio donde comprobé pormí mismo que constaba el fusilamiento de mi tío,(a decir verdad no decía nada de fusilamiento sino muerto por herida de bala) se ve la mentira endicho documento, cuántas mentiras nos ha conta-do el franquismo.

También fui a ver al cura del pueblo, estuve en larectoría y no lo encontré pero me dijeron que lovería a la hora de misa en un local habilitadopara ello, pues la iglesia estaba de reformas.

Me presenté a dicho cura como miembro de laAsociación de la Memoria y a la vez como víctimade los crímenes franquistas, le enseñé el documen-to que me habían dado en el ayuntamiento y fuirecibido por dicho cura. Me acuerdo como si fueraahora mismo, con pocas ganas de darme infor-mación; estos señores de la Iglesia como todossabemos, salvo alguna excepción, colaboraroncon el franquismo.

De todas maneras ante la insistencia por mi partede pedirle información, me dijo que en las tapiasdel cementerio había una fosa común como cons-taba en documentos de la Iglesia, que por ciertono me dió.

También diré que estuve recorriendo previamenteel cementerio tumba por tumba y no encontréninguna inscripción con el nombre de mi tío, locual coincide con lo dicho por el cura sobre la fosacomún, donde seguro esta mi tío y muchos más.

Diré que el acceso al cementerio no fue obra delcura si no que fue en el ayuntamiento donde medieron la llave pues estaba cerrado.

No quiero dejar pasar por alto elcomportamiento de los funciona-rios del ayuntamiento, pues entodo momento me dieron todaslas facilidades para acceder a losarchivos , como también hacermevarias fotocopias del documentodel fusilamiento de mi tío ydarme la llave para poder accederal cementerio; todo lo contrario ala actitud del cura del pueblo.

Terminaré diciendo –y deseando–que el levantamiento de las fosas yla dignificación de las víctimas porparte del Estado sea un hecho.

En torno a la recuperación de la memoria histórica Per Manuel Domínguez Gamón,

miembro de ARMHM

TEMPS DE LA MEMÒRIA 11 / Octubre 2009

7Butlletí de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca

Arbres molt “singulars”

Dos agents de MediAmbient varen fer unaproposta de cataloga-ció, sota la declaració

d’Arbre Singular en el marc de laLlei 6/1991, de 20 de març, deprotecció dels arbres singulars,de dos exemplars d’araucàriesargumentant el seu emplaça-ment, que les fa destacar sobreel territori i la història que lesacompanya, la qual es vinculadirectament a la Memòria Histò-rica. Es tracta de dues araucàries(Araucaria heteriphilla, Pi de Nor-folk) del terme municipal dePollença, localitzades a la cunetade la carretera Pollença-Port dePollença, enfront del creuer decala Sant Vicenç.

Història dels arbres.Els arbres foren sembrats l’any1928 per Pere Josep Cànaves iSalas (1885). Pere Josep Càna-ves, natural de Pollença, a l’edatde 14 anys embarcà en un vai-xell de càrrega com a mariner endirecció a l’Atlàntic, Terra Nova iCanadà, i acabà com a patró decabotatge en un vaixell de càrre-ga fent la via Bons Aires-Brasil.L’any 1928 tornà a Pollença,comprà la casa de sa Punta isembrà les dues araucàries aljardí que la casa tenia a la sevapart de davant. Se sap que pagà

un duro per cada clot a Joan Ser-vera. Fou batle de Pollença ambla República per Esquerra Repu-blicana, i el 1936 fou empreso-nat a Can Mir i l’afusellen dia 28de gener de 1938 a l’edat de 54anys. Llorenç Capellà al diccio-nari vermell diu així:“El judici enel qual el condemnaren a mort,fou sense cap mena de dubte undels més espectaculars de totsel que es celebraren, car forenencausades cent quaranta setpersones entre militars i paisans.De fet es jutjava tot un poble perhaver-se mantingut fidel a laRepública i el càstig havia de serforça sever. Així el fiscal sol·licitàdesset penes de mort i n’execu-taren vuit. Entre els indultatsfiguraven els dos fills del batle,Pere i Antoni, que l’acompanya-ren fins als darrers moments dela seva vida. Ell, Pere Cànaves iSala, havia de morir precisamentperquè era el batle.”

Entre els anys 1965-70 s’expro-pien els terrenys per eixamplar lacarretera Pollença-Port de Pollen-ça. Aquesta expropiació afectà eljardí on eren plantats els arbres,quedant actualment al costat dela carretera i passen a ser propie-tat del Consell de Mallorca.

Per aquest fet, aquests dosagents de Medi Ambient propo-sen la declaració d’Arbre Singu-lar al marc de la Llei 6/1991, de20 de març, de protecció delsarbres singulars de les duesaraucàries descrites, veient enaquesta declaració una oportu-nitat per adherir-se, en un gestsimbòlic, per part de la Conselle-ria de Medi Ambient al movi-ment de la Memòria Històrica.

La segona temporada de la sè-rie documental Memòria i Oblitd’una guerra de la Televisió deMallorca, reanuda l’emissió denous capítols a partir d’aquestmes d’octubre, els dijous a les22.20, diumenges a les 20.40 h:

1. CAN SALES,PRESÓ DE DONES 1/10/2009Presentació general sèrie

2. ALARÓ, UNA REPÚBLICA DE SABATERS 8/10/2009Presentació a Alaró,setmana anterior.

3. CABRERA,TRETS AL PARADÍS 15/10/2009

4. MONTUÏRI, LES ESCOLES DEL PROGRÉS 22/10/2009Presentació a Montuïri,setmana anterior

5. ESPORLES, LA CAÇA DE L’HOME 29/10/2009Presentació a Esporles,setmana anterior

6. CEMENTERIS SOTA LA LLUNA 5/11/2009

7. LLUCMAJOR, EL DESIG D’UNA NOVA VIDA 12/11/2009Presentació a Llucmajor,setmana anterior

8. CAPDEPERA,BRINS DE MEMÒRIA 19/11/2009Presentació a Capdepera,setmana anterior

9. ELS SOLDATS DE FRANCO 26/11/2009

10. VILAFRANCA, UNA HISTÒRIA AMAGADA 3/12/2009Presentació a Vilafranca,setmana anterior

11. EL PREU DE LA GUERRA 10/12/2009

12. ELS MESTRES DE LA REPÚBLICA 17/12/2009

13. CAMPOS, PENEDIMENT I PERDÓ 24/12/2009Presentació a Campos,setmana anterior

Pròximament

8

ASSOCIACIÓ PER A LA RECUPERACIÓ DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA DE MALLORCA

En la primera declaració del tinent Isasa, va dir:“Que era una confusión y que ellos venían conórdenes de la Comandancia Militar al mandode Goded”. Rectificant desprès digué:“el Gene-

ral Goded.”(22 de julio).

• En la primera declaració el caporal Amorós, va dirque el tinent li va dir al cap de Carrabiners, “Quevenían de Palma con órdenes de la ComandanciaMilitar,y que el Cabo contestó que allí no había nin-guna confusión y que lo único que debían hacerera obedecer a Madrid y a nadie más.” (24 de julio).

• En la primera declaració de Francisco SánchezMuñoz, carrabiner, del 15 de agost 1936, va dir queal interrogar el caporal al tinent on anaven i ambquines ordres,“contestó que iban a incautarse de laestación de radio Muleta, por orden de la Coman-dancia Militar de Baleares, a lo que replicó el caboque aquí no hay más Comandancia militar que elGobierno Constituido.”

A la sentència se li acusa per les paraules que segonsaquests personatges va dir:“que no había confusión,que lo único que debía hacerse era obedecer aMadrid, y a nadie más, y que no había más Coman-dancia Militar que el Gobierno Constituido.”

Curiosament en la primera declaració del tinent no diures amb referència a Madrid i el govern constituït, (delqual rebia directament les paraules) en canvi en lesdeclaracions fetes l’endemà pel caporal Amorós, ja diuque el padrí va dir:“que sólo debía obedecer al Gobier-no de Madrid”, i a sobre en la declaració de F. Sánchez,el 15 d’agost, posa en boca del padrí, “que no habíamás Comandancia Militar que el Gobierno Constitui-do”. (Quan ambdós parlen del que varen sentir).

És curiós veure com les paraules que inculpen a alpadrí, es corresponen amb les dues últimes declara-cions, com si una mà els guiés.

Ens demanem, si acceptaren part de les declaracionsde Sánchez com bones i no intencionades, encaraque plenes de falsedats, perquè no s’interpreta lesparaules del padrí, tant quan complint l’ordre de l’al-feres llegeix el telegrama, que el que pretenia éssaber qui eren adeptes a l’alçament, per a completarl’ordre rebuda.

Si ens atenim a les paraules del tinent Isasa quan diu“a las órdenes de Goded”, i rectifica “el generalGoded”, un militar pot entendre que dir sol Goded esuna manca de respecte pel general, respecte de

aquells que no són militars i en la situació que es tro-baven creava moltes de dubtes.

En canvi, es veu com es teixeix una acusació, quan esdóna més importància a la declaració de Sánchez,que contà històries sobre les ordres rebudes pel sar-gent, que no es corresponen amb la veritat, i cons-tantment el secretari dóna suport a les declaracionsd’aquest mal company, i com punt final es demana laseva exculpació.

Així en les declaracions d’aquest Francisco Sánchez,inculpa a al padrí dient que el padrí va dir: “Tú quepiensas, a lo que él contestó; yo pienso acudir al sitiodonde me manden mis superiores, replicando elcabo que en las Ordenanzas Militares existe un artí-culo que releva a los militares de obedecer a sussuperiores cuando van contra los poderes constitu-cionales”, (el padrí nega aquestes paraules i el sentitque li donen), però Sánchez en aquesta mateixadeclaració incorre en contradiccions al manifestarque el capità els requeria a tots en Sóller i que elpadrí va fer cas omís i pel seu compte va partir cap aMuleta, cosa que queda ben demostrat que va ser elsargent qui ordena la partida cap a Muleta i en tot eljudici no es posa en dubte. Com ja savia en Sánchez,ordres del capità que aquest els hi havia comunicatal sargent per telèfon.

En les rodes de reconeixement (últimes declara-cions) del tinent Isasa i el caporal Amorós es veu comles seves declaracions són coincidents en les parau-les que s’usen i el sentit i això solament vol dir queestaven d’acord en el que interessava dir i callar.

Els guanys particulars eren clars: el tinent no podiaadmetre haver-se rendit i desarmat per la tropasense cap lluita, el caporal Amorós va ser ascendit asargent suposo pels seus mèrits en el judici, i el carra-biner Francisco Sánchez, exculpat. Interessos no con-fessats per fer i dir el que convenia.

Del que li podien acusar al padrí era de la propostade fugida amb barca, fets que no es van produir i se lidóna poca importància i no s’aclareix en el judici.

Va ser un muntatge dirigit que interessava als mili-tars per a donar exemple i dur a dos homes a unacondemna de mort, suposo que en venjança per lagosadia d’un caporal i un sargent, que complintordres els van detenir i no van reconèixer a uns supo-sats oficials, que anaven indocumentats, sense capordre i pretenien la presa d’una estació militar.

No passis ànsia padrí (II part)Per Pep Delgado i Muñoz (net)

TEMPS DE LA MEMÒRIA 11 / Octubre 2009

9Butlletí de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca

Ens preguntem.Perquè el tribunal no valora,el fet que no es va comu-nicar la situació als Carrabiners del port de Sóller eldia 19, quan el capità que si ho sap al matí, quan esposa en comunicació amb el cap de la Guàrdia Civil ino l’hi comunica al seu alferes i al seu sargent

Perquè l’alferes o bé el capità, no els comunica a l’horadel sorteig del dia 19,o a les nou hores del dia 20 que jaestaven fent complir les ordres del “Bàndol de guerra”.

Perquè el capità quan truca per telèfon al sargent deCarrabiners, i li ordena que “nadie se aproximara aella”referint-se l’estació de ràdio, i li diu o deixa caureque poden ser “comunistes”, no li comunica gens “delbàndol de guerra”.

Perquè els oficials quan passen per Sóller no s’aturena veure al capità o a la Guàrdia Civil i passen pelpoble de puntetes. No podem creure que en aquellasituació ni la Guàrdia Civil,ni el capità de Carrabiners,no s’assabentessin que un grup d’oficials armatssense saber qui eren passessin pels carrers de Sóller.

Perquè aquests van dir que havien intentat posar-seen contacte telefònic amb el capità de Carrabiners ique el telèfon no funcionava, si realment funcionava,i si el telèfon de Sóller no funcionava, perquè no vancridar a la caserna del port.

Perquè, no avisaren a la Guàrdia Civil, perquè no esvan emetre telegrames des de la Comandància, quesi se sap que funcionava, massa casualitats i oblits.

Perquè el tribunal no es fa la pregunta, i si haguessinestat “comunistes”? L’actuació de Manuel Braulio i deJosé Muñoz s’hauria considerat la correcta, però el trac-te donat en aquells moments massa tou.És molt interes-sant llegir la sentència canviant els personatges i cadavegada que surt la paraula oficial posar “comunista”.

Perquè el tribunal valora el suposat mal tracte als ofi-cials, que no es varen identificar documentalmentcom a tals i que anaven sense ordres.

Perquè a la carta que li envià l’oficial “defensor” a lameva padrina li diu: “Entre usted y yo, su marido amuerto por sus propios errores”, quins errors, lesseves paraules dites,el complinent de les ordres,o béel que diu con alegat de la defenssa que tenia “ideas”.

Crec que queda molt clara la predisposició del tribu-nal, amb la carta que li envia l’oficial defensor, a lapadrina,quant li diu:“Mi consejo es que una vez leídano sea conocida por nadie y menos aun por sus hijos.Para ellos su marido ha muerto víctima de una enfer-medad. Para Vd. y para mi su marido ha muerto vícti-ma de sus errores.”De quins error parla?

La conclusió.Des de l’inici, no interessava indagar, si complienordres, quina ideologia tenien, com era el seu com-

portament, quins eren els seus amics, etc. Perquè jaestaven condemnats.

Va ser un muntatge dirigit que interessava als mili-tars per a donar exemple i dur a dos homes a unacondemna de mort, suposo que en venjança per lagosadia d’un caporal i un sargent, que complintordres els van detenir i no van reconèixer a uns supo-sats oficials, que anaven indocumentats sense capordre i que amb la seva actuació no els deixarenincautar-se de la estació i la vergonya de la rendició.

Tot l’anterior s’ha d’analitzar dintre de la “il·legalitatde la declaració de guerra”, i com executaven la sevasuposada legalitat, cal deixar ben clar que aqueststribunals militars són il·legals, per tant són nuls sensemés, i aquestes actuacions estan considerades comcrims de “Lesa humanitat” i no prescriuen mai.

Com era el padrí? qui era? Un home baixet i morenet,que viu amb l’enyorança de la seva mare,que va esti-mar molt al seu padrí i a la seva tia Sagrario, fins a certpunt l’equilibri per la separació amb la seva mare.Que la meva padrina va respectar el seu record, elsseus fills mantenen un bon record, la infància de lameva mare va ser feliç, i que tenia cor amb els altres.

De les seves accions,es dedueix que era una personasense inclinar-se cap a un costat o altre d’una mane-ra declarada, sempre al costat de la llum, del progrés,d’un cert anar cap endavant, en el judici no podendemostrar cap tendència ideològica, com si es parlad’altres inculpats. Encara que si coneixem que eraamic del vicari de Son Servera, que es va posar delseu costat quan el volien treure del poble a potades,que era capaç de compadir-se i ajudar a personesdonant-los sostre, i ens preguntem on són les 300signatures que va recollir el vicari.

El meu conco conta que gent del port de Sóller, quehavien conegut al meu padrí sempre li parlaren ambun bon record, també en digué que als seus cincanys,varen detenir a son pare, la seva vida comença aser un rosari d’estades a l’inclusa, a les “hermanitas”, ialtres institucions, sense l’escalfor de la família.

La tia Maria, l’únic record que ma contat de son pare,és el record de quant l’anaven a veure al Fortí d’Ille-tes, recorda un infant que corria per dins la presó,quants de records li deuen a una nina de dos anys.

No prenguis ànsia padrí,tu que vas néixer a l’ombra d’una verdor d’aigua,a la terra llunyana que la teva Pàtria no va estimar,vas morir sota l’ombra d’un pi verd,els teus et recorden per damunt del temps,i la teva nissaga arrela la llavor.

Ciutat de Mallorca, 19 de març 2008

La novel·la Els crepuscles més pàl·lids vaser guardonada per un jurat format perDamià Pons, Melcior Comes, AlexandreBallester i Lleonard Muntaner. Vagi per

endavant que després de la publicació de Núria i laglòria dels vençuts (Lleida, Pagès Editors, 2000) i del’obra Un tango de Gardel en el gramòfon pensavaque ja no tornaria a fer cap altra novel·la que ten-gués relació amb la guerra civil.A finals dels vuitan-ta havia escrit nombrosos contes que tenien aveure amb els republicans represaliats pel feixisme,amb històries de persones amagades en temps dela forta repressió dictatorial que patí el nostrepoble. Són contes que es poden trobar en elsreculls Notícies d’enlloc (Palma, Documenta Balear,1987), Necrològiques (València, Amós BelinchónEditor, 1989) i Vida d’artista (Girona, Llibres delSegle, 1995). A finals dels noranta vaig publicardues obres que tenien estreta relació amb elstemes que comentam. Em referesc al relat sobre laprovatura republicana d’alliberar les Illes del feixis-me, la famosa expedició de les milícies del Principati País Valencià que encapçalà el Capità Bayo i quel’any 1997 publicà Columna: Estiu de foc. Posterior-ment vaig tenir la sort de guanyar el Premi deNovel·la Miquel Àngel Riera 1998 amb una obraque relatava els patiments i esperances delsmallorquins amagats als indrets més inversem-blants en temps de la repressió feixista contra elsrepublicans, comunistes, socialistes i anarquistesde les Illes. Fou l’obra L’Amagatall, que s’edità l’any1999 en la col·lecció Tià de sa Real que dirigeix l’es-criptor i catedràtic Pere Rosselló Bover.

Després de la publicació d’Estiu de foc, L’Amatagall iNúria i la glòria dels vençuts, qui sap si per experi-mentar literàriament altres temes i, alhora, oblidar–relativament., és clar!– les qüestions que haviendominat la meva activitat en molt de temps, vaigescriure unes obres que no tenien res a veure ambla guerra civil i les seves conseqüències. Em refe-resc a La novel·la (Eivissa, Res Pública Edicions,2002), Corambé: el dietari de George Sand (Lleida,Pagès Editors, 2004), El darrer hivern de Chopin iGeorge Sand (Barcelona, Proa Edicions, 2004), Defa-lliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (Pollen-ça, El Gall Editorial, 2005), Damunt l’altura: el poetail·luminat (Lleida, Pagès Editors, 2006), La conspira-

ció (Castelló, Antinea, 2007) i París 1793 (Palma, ElTall Editorial, 2008).

Però amb Els crepuscles més pàl·lids he tornat alsmeus orígens com a novel·lista. La guerra civil altravolta! Per quins motius he tornat a relatar aspectesd’una època que, sincerament, pensava que jahavia tractat amb prou intensitat en les obres Estiude foc, L’Amagatall, Núria i la glòria dels vençuts i Untango de Gardel en el gramòfon? És el que intentesbrinar.

Cercant l’origen de la novel·la, el nucli inicial que,amb el temps, conformarà Els crepuscles méspàl·lids, potser el podria trobar en el conte titulat“La maleta de l’oncle”, una narració que forma partdel llibre Vida d’artista (Llibres del Segle, Gaüses,1995). Vida d’artista havia guanyat el Premi deNarrativa “Serra i Moret 1993” que convocava elDepartament de Benestar Social de la Generalitatde Catalunya.El jurat estava format per Isabel-ClaraSimó, Francesc Candel, Joaquim Ferrer, Miquel Por-ter, Pilarín Bayès, Albert Jané, Oleguer Sarsanedes iAntoni Kirchner. En aquesta narració, en “La maletade l’oncle”, hom podria trobar l’origen de la novel·laque acaba de guanyar l’Alexandre Ballester 2009de narrativa. En les primeres pàgines d’aquestconte, el protagonista reflexiona sobre les causesque l’han portat a dedicar-se a la literatura. És ales-hores quan s’adona de la importància que han ten-gut en la seva vida els familiars republicans, espe-cialment el pare i l’oncle que, defensors de la Repú-blica en temps de la guerra civil, finalment acabenresidint a Mallorca. Un, el pare, forçat per les cir-cumstàncies, com a presoner de guerra; i l’altre,l’oncle, que, per ajudar el germà, ve a treballar a l’i-lla i roman al seu costat. Aquestes poques pàginesde “La maleta de l’oncle” conformen el meu inicialinterès per un tema que, amb el pas dels anys, aniràessent el fonament de nombrosos contes i de lesnovel·les de què hem parlat al començament del’article.

Aquest interès per la vida dels republicans represa-liats pel feixisme, per relatar de forma realista ialhora poètica aquella trista postguerra, és el queem va fer escriure la primera novel·la relacionadaamb la lluita per la llibertat i la posterior repressióde la dictadura. L’origen primigeni de la novel·la

10

ASSOCIACIÓ PER A LA RECUPERACIÓ DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA DE MALLORCA

La repressió franquista i la Guerra Civil en laliteratura catalana contemporània (II)

Per Miquel López Crespí, escriptor

L’Amagatall parteix de la idea deretre un particular homenatge ala generació de republicansmallorquins –i igualment alsestrangers– que volgueren modi-ficar, amb l’adveniment de laRepública, les injustes i caciquilsestructures econòmiques i cultu-rals de Mallorca i de l’Estat.Aques-ta obra, guardonada l’any 1998amb el III Premi de Novel·la“Miquel Àngel Riera” i publicadaal mes d’abril del mateix any a lacol·lecció “Tià de Sa Real” estàbasada en aquest mig segle derelacions estretes amb lluitadorsantifeixistes d’aquella època. En algun capítol ja heparlat de la decisiva influència que en la meva for-mació cultural –democràtica, revolucionària,humana– tengueren el pare, combatent anarcosin-dicalista, i l’oncle José, cap del Servei de Transmis-sions de la XXII Brigada de l’Exèrcit Popular. Enaquesta inicial relació –íntima, la més influentsegurament– hauríem d’afegir la relació –a saPobla– amb personatges –grans personatges,excel·lents persones– que patiren en carn pròpia laterrible repressió de les autoritats feixistes. Parl aramateix d’homes com Pau Canyelles (en “PauComas”),amagat durant anys al sostre de casa seva,en el carrer Gran (ben a prop d’on viu el meu amicde la infantesa Sebastià Bennàssar ‘Pelí’). I, sensdubte, m’influí poderosament aquest fet de conèi-xer a fons la història de Pau Canyelles i de la sevaesposa, Rosa Vallespir Serra (de la casa dels qualssortí el pare per a casar-se amb la meva mare, Fran-cesca Crespí “Verdera”).

“És aleshores quan s’adona de laimportància que han tengut en la sevavida els familiars republicans, espe-cialment el pare i l’oncle”

El pare i l’oncle ja m’havien narrat –o es contavenentre ells i jo escoltava–, d’infant, nombroses histò-ries de republicans amagats a la península: homesemparedats en vida, trets a culatades si els troba-ven els falangistes, morts sense contemplacióenmig del carrer, davant l’esposa i els fills, sense capmena de pietat. Ho comentaven amb en GuzmánRodríguez Fernández (que formava part d’aquellamunió d’excel·lents presoners bascos que tant aju-daren a sa Pobla al final de la guerra, aplicant elsseus coneixements mecànics a la fabricació dels

famosos motors d’extracció d’ai-gua poblers). Als deu o dotze anys,ja havia escoltat nombroses histò-ries de gent represaliada, de repu-blicans amagats. Quan, amb eltemps, coneixent aquella heroicageneració d’antifeixistes mallor-quins i peninsulars,vaig anar apro-fundint en la qüestió, més emseduïa la possibilitat de fer-ne unanovel·la. Les històries de les perse-cucions dels republicans han estatmagistralment detallades en elfamós Diccionari vermell escrit perl’amic Llorenç Capellà, que tambécoordinà, des de les pàgines del

diari Baleares, aquell recordatori dels fets més sag-nants de la destrucció de Mallorca per part defalangistes, clergat i intel·lectuals del tipus dels ger-mans Villalonga (Miguel i Lorenzo). Anys endavant,militant tant a l’OEC com al PSM, en parlava hores ihores amb aquests heroics supervivents de la des-feta. Homes i dones de més de seixanta anys (parlde finals dels anys seixanta i començaments delssetanta) que, malgrat les persecucions sofertes perpart dels botxins de l’antiesquerranisme nazifeixis-ta, conservaven –dècades i dècades després delsfets que m’explicaven!– el mateix esperit de lluita iresistència de la seva joventut, quan, afiliats aEsquerra Republicana de Catalunya, el PCE, el PSOE,la UGT, CNT o el POUM, combatien per a portar (desde les revistes, des dels Ateneus) idees de justícia illibertat a les classes populars. Sectors mantinguts–a força de sermons clericals, brutals ritmes d’ex-plotació, fam i misèria de tot tipus– en una situaciópropera a l’extinció física i espiritual.

La novel·la de què parlam, L’Amagatall, com tambéEstiu de foc, Núria i la glòria dels vençuts, Un tangode Gardel en el gramòfon i Els crepuscles méspàl·lids, neixen d’aquesta il·lusió per deixar cons-tància escrita d’un món (sentimental,cultural,polí-tic) exterminat a matadegolla per la reacció illen-ca, espanyola i internacional (cal recordar la inter-venció alemanya i italiana a les Illes, magistral-ment estudiada per l’historiador Josep Massot iMuntaner en nombrosos treballs) que, sense capescrúpol, emprà, durant molts d’anys, els escamotsd’execució, la sang del nostre poble per a anarbastint les “excel·lents” creacions “culturals” delsvencedors. Repressió i torrentades de sang mallor-quina que, per a més d’un d’aquests intel·lectualssense consciència –tipus Villalonga o Joan Estel-rich, per exemple–, varen ser el fonament socialobjectiu de llurs obres.

TEMPS DE LA MEMÒRIA 11 / Octubre 2009

11Butlletí de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca

ASSOCIACIÓ PER A LA RECUPERACIÓ DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA DE MALLORCA

Mis antepasadosy otros recuerdos…

Él se llamaba Francis-co Jover Pardo, aun-que allí, lugar dehabla valenciana, le

llamaban Quitet y de mayorQuito. Debió nacer en Caña-da del Trigo (Pinoso-Alican-te) en el año 1888. Tambiénel citado caserío hacia fron-tera con el término de Jumi-lla-Murcia. De pequeño de-bió ser muy travieso, porque

mi madre me contaba que una vez, los lugareños,tuvieron que bajarlo de la cornisa de un tejado, puesquedó “colgado”por los pies,buscando nidos de pája-ros. De adolescente quedó cojo a causa de la patadade una mula, por ponerle en cierto sitio un cardoborriquero para que tirase de la reja y así labrar másdeprisa; perdió mucha sangre y en aquellos tiemposno hubo remedio que lo sanara.En otra ocasión,a dossolteronas que dormían con la ventana abierta, lesechó una culebra con la consiguiente alarma… deeste abuelo podría contar muchas “travesuras”.Como, a causa de la cojera, periódicamente lo lleva-ban a los Baños de Fortuna, en una distracción de suspadres, se colocó en la hilera de los pobres, para “a sumanera”recoger unos “dinerillos”.Siempre le llamamos todos los nietos, el yayo Quito,sin saber que este era el nombre aplicado a los abue-los en los Países Catalanes. Nadie nos lo explicó.

La que más tarde sería su esposa, Josefa Pardo Pardo, alos 14 años se fue a servir a Cañada del Trigo,a causa delfallecimiento de su primera “dueña” y a los 19 años secasó.Cuenta mi madre:“Decían los/as que la conocieronde joven que era muy bonita y agraciada.Yo la recuerdocon una hermosa cabellera ondulada color castaño”.

“A mi padre, le recuerdo muy joven, alto, guapísimo, alque bailando, apenas se le notaba la cojera. Bailabamuy bien el chotis, el vals y el pasodoble. Era muy afi-cionado a la música y tocaba de maravilla con su gui-tarra de doce cuerdas”.

El sacerdote que los casó se llamaba D. Luís FuentesTrigueros,natural de Blanca (Murcia).La ceremonia lescostó 12 pesetas, que el sacerdote se cobró en “espe-cie”ya que mi abuelo (como su oficio era alpargatero,a causa de su dificultad) estuvo calzándolo durantetres años con zapatillas negras de suela de cáñamo,mientras ejerció tal oficio.

Cuando mi madre tenía un año, el cura, que era hijode carnicero, al observar que mi abuelo era bastanteinteligente y dado que observando que él y mi abue-la confeccionando alpargatas trabajaban muchashoras sin sacar el suficiente rendimiento económicopara sacar a sus hijos adelante, le insinuó enseñarle eloficio de carnicero que el aprendió muy pronto: acomprar las reses, matarlas y cortar la carne; tambiénenseñó a mi abuela.Mi madre los recordaba trabajan-do el matrimonio en ambos oficios sin poder criar aninguno de sus hijos.

6ª entrega Per Juan Hernández

En el meu 96 aniversariUn nou any la garba és grossa;el vencís casi no bastaperò al cor li sobra pastaper donar-li una altra volta.

Si un altre jorn jo caigués,que no hem pogués aixecar,bon amic donam la màque un ajut mai és de més.

Venturós el que navegavers un Nord que no té fi:bé sia amb rem o amb velaell confia arribar-hi.

Jo mateix aquí hem teniu,sempre guaitant una estrella,una estrella que me diu:temps t’esper rema qui rema.

POEMA

Mis abuelos, por parte materna

Per Josep Muntaner i Cerdà

A José Mari Aguirre Salaberría,supervivent de Mauthausen, inmemoriamMarkina, 1919. Ha mort als 90 anys unvasc universal i republicà de sempre el dia 6de setembre, a l’hospital General de Palma.Lluitador antifranquista, va passar quatreanys i mig –”54 meses”, deia– en el campd’extermini nazi de Mauthausen. Númerode presoner: 4553. S’instal·là a l’illa en 1953per treballar en hotels turístics. Va recòrrer Mallorca fent xerradespedagògiques per col·legis i cercles de l’esquerra alternativa. Vaviure, i ara descansa per sempre, al barri palmesà de Son Roca.

Va patir lo pitjor del segle XX, però mai va perdre l’alegria ni lesganes de viure, i no es cansava de dir que ell no havia estat unheroi ni un lluitador, “només un supervivent". Viure l’horror des detant a prop i mantenir-se viu dia rere dia, ja és una heroicitat.Refer-se de tant de patiment sense enfollir, també. Herois anònims,però amb un nom marcat a foc a la història. Persones irrepetibles,darrers testimonis d’un món real, que se’n van i ens deixen orfes dela seva experiència. Tenim un deute perpetu amb la vostra memò-ria i el vostre compromís, sobretot avui que la ignorància i la desí-dia imperen en el món, i pensam que tot el que gaudim ha existitsempre i de forma gratuïta, com la democràcia i la llibertat.