L’ A G

U L L

A

Abril 2009 - Any XIV - Número 64

PasquaPasqua és passar, caminar... Pas de mort a Vida... Traspàs de la creu a la resurrecció... Pas de Jesús enmig de la nostra vida... Pas del Déu veritat, bondat i bellesa, estimant-nos sempre...Pas de l´Esperit Sant dins nostre per transportar-nos als altres. Pas a la dignificació dels petits, l´alliberament dels desvalguts, la valoració dels exclosos, la pacificació dels cors i dels pobles...

Quan hem passat de la infantesa a la joventut, de la joventut a la maduresa, i més endavant a la vellesa, Déu sempre és present en el que hem rebut de gestos, somriures, paraules escoltades... de tanta gent que ha passat al costat nostre. Quan hem passat d´una malaltia a la salut, d´una mort d´una persona estimada, a fer-la cor en el nostre cor, és que el Déu Pare-Mare que està endinsat en el més profund de cada persona, ens acompanya a través dels fets i de les persones. Quan hem passat de la soledat a l´amistat, podem experimentar aquesta realitat subterrània divina, com a riu vital que està en el fons de la vida.

Quan hem passat de la dictadura a la democràcia, hem transitat per viaranys dolorosos, però quanta vida, i de quanta fraternitat hem gaudit! Jesucrist, en els rostres, les accions, en les tortures sofertes de molta gent, es féu poble enmig nostre, esperonant l´amnistia, la llibertat, l´autonomia del país.

Quan hem passat d´una Església prepotent en la societat, molt piramidal, culpabilitzadora... a una Església dialogant amb tothom, humil, sense protagonismes socials, on els més senzills hi tenen veu i vot, corresponsable... és que l´alè de l´Esperit hi ha passat, obrint finestres i portes.

Quan la natura s´obre en les flors i en els fruits en totes les primaveres, tornem a creure que l´hivern i els terratrèmols no són el tot.

En què hem de cooperar perquè la nostra Terra no esdevingui la gàbia de la humanitat sinó la Casa-Mare de tothom? Cap on hem esperonar la nostra creativitat perquè no es refundi el neo-neocapitalisme, enmig de la crisi, sinó que es posi com a “far” la dignitat de les persones, i en especial del tercer i quart món?

Com retrobar l´esperança perquè el nostre país retrobi la il·lusió, l´horitzó de germanor amb les altres nacionalitats des d´una sobirania que ens permeti distribuir millor els nostre béns i serveis? “Déu va passar-hi en primavera...”. Com farem costat del pas de Déu en la primavera actual?

Què ens cal fer perquè l´evangeli s´obri més pas, sense les traves d´una organització eclesial caduca?

Butlletí de reflexió i diàleg. C/e: agulla.revista@telefonica.net. Bloc: http://punxo.blogspot.com

Any XIV. Número 64abril 2009

Periodicitat:cinc números l’any.

Subscripció anual: 10 €Grup promotor:

Jaume Botey Joaquim M. Cervera

Salva Clarós Kitty Guirao

Maria-Josep Hernàndez Tere Jorge

Josep LligadasJosep Pascual

Mercè SoléCoordinació: Josep Lligadas

Compaginació: Mercè SoléDibuixos:

Montserrat CaboCapçalera:

Mercè GallifaImprimeix:

Multitext, S.L.D.L.: B - 41803 - 97

Adreça:Gran Via de les Corts Catalanes, 942, 5-1

08018 BarcelonaCorreu electrònic:

agulla.revista@telefonica.netTelèfon: 93.308.37.37

(Josep Pascual)Bloc:

http://punxo.blogspot.com

Veure, mirar03 Un llibre homenatge a Xesco Boix. M.-J. Hernàndez

05 Belem 2009. J.M. Fisa

06 Sorra i te. Una mirada al poble saharauí. P. Basart

la palmera i la font07 Al servei de servir. M. Coll

08 Del sacrifici de braus al “sacrifici” de persones. Q.Cervera

10 Un capellà rebel, un sacerdot lliure. J. Botey

11 Quan l’autoritat dels bisbes funciona. M. Solé

amb entitat (i experiència)

12 Drets humans i advocats defensors. J. Ordóñez

Receptes ràpides, bones i piadoses (o no)13 Amanida de crisi. T. Jorge

13 Psicòlegs S.Clarós

14 Puntades

15 per airejar el cervell

La FE DE CADA DIA

16 L’Eucaristia, tot un repte (IV). J. Lligadas

Bona Pasqua,

Bona primavera!

2

L’AgullaButlletí de reflexió i diàleg

Per subscriure’s a l’Agulla. Es tracta, simplement, d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (si no voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la. També podeu enviar les dades per correu electrònic.

Butlleta de subscripcióAmics,Us faig saber que desitjo fer el pagament de la subscripció anual de l’AGULLA a través del compte que us indico.Atentament,

Firma

Nom i cognoms: ____________________________________________

NIF: ____________________________________________________

Adreça: _________________________________________________

Població: ______________________________________ CP: _____Telèfon: _________________________________________________

Correu electrònic: __________________________________________

- - -Entitat Oficina Control Compte o llibreta

Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - SumariSumari

Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar...

Fa cosa d’un any i mig, amb en Lluís M. Panyella, vam plantejar-nos d’escriure un llibre d’homenatge a Xesco Boix (1946-1984), un dels pares del folk a Catalunya i pioner a casa nostra, amb el grup Ara va de bo, del que va ser una nova visió dels espectacles infantils: l’animació per a la mainada. En Xesco, de qui es compleix ara el 25è aniversari del seu traspàs, va ser un home amb una gran capacitat de treball, amb uns ideals coherents en la lluita per la llibertat i per un món més just, i, alhora, un ésser humà ple de fe i d’esperança, malgrat haver d’enfrontar-se a una complexa malaltia mental, que només el va vèncer en el darrer moment de la seva vida, quan tràgicament va morir atropellat pel tren a Malgrat de Mar. Vam pensar que en Xesco mereixia un llibre que recollís el seu record real i positiu, i la llavor que ens ha deixat; i que havia de ser un veritable homenatge amb la suma de moltes veus. Xesco Boix. Història de la nostra història és el títol del llibre, i Publicacions de l’Abadia de Montserrat és l’editorial que ens ha fet confiança perquè el projecte sigui una realitat. El llibre el formen una quarantena d’entrevistes a familiars, companys d’escenari (Jaume Arnella, Eduard Estivill, Els Cinc Dits d’Una Mà...), companys de la cançó i d’altres disciplines artístiques (Pete Seeger, Raimon, Marina Rossell, Miquel Pujadó, Tortell Potrona, Pilarín Bayés, Fina Rifà...), persones rellevants que el van conèixer de prop (Jordi Pujol, l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté, el periodista Xevi Planas...) i cantants animadors actuals que segueixen les seves passes. El llibre ve acompanyat d’un CD inèdit d’en Xesco, una gravació en què ensenya les cançons del seu repertori a un amic cantant de Mallorca, Jaume Barceló. En Xesco li explica com les canta, com les presenta, quins acords de guitarra fa servir... i alhora, comparteix algunes reflexions sobre el país, la professió, la vida... És en Xesco en primera persona.La capacitat de Xesco Boix de donar, d’estimar i de preocupar-se pels altres; el treball rigorós per la cançó, la cultura popular i la llengua catalana, i la preocupació per la formació adequada dels infants perquè creixessin amb “el cap clar i el

cor ben net” –com deia ell–, són les principals constants que tots els que intervenen en aquest llibre, sense cap excepció, ens transmeten quan parlen del Xesco home i del Xesco professional. I l’altra realitat que comparteixen ha estat la petja profunda que va deixar en cada persona que el va conèixer: mai ningú no va restar indiferent a la seva força comunicativa i a la seva humanitat transparent. Amb aquesta base, cada entrevistat ens ha aportat una visió diferent, confirmant el que un dia, per definir-lo, ens deia en Jordi Roura: “Va ser un home polièdric”. Doncs sí, el lector ho podrà corroborar, i conèixer la suma de realitats, algun cop aparentment contradictòries, que va ser en Xesco Boix: l’amic, el pedagog, el cantant, el company, el mestre, el poeta, el filòsof, el bromista, el treballador, l’artista, el revolucionari, el pacifista, l’ecologista, el somiador, el realista, el catalanista i universalista alhora, l’home de rialla contagiosa i de profunditat gairebé mística, el coherent, el respectuós, el reivindicatiu, el proper, el distant, el candorós, el lluitador, l’honest... i molts altres adjectius encertats que trobareu en el conjunt de veus plurals que configuren aquest llibre. Un treball en el qual veureu també que cadascun dels entrevistats és alhora una història, una realitat molt important del nostre país que, en

Un llibre-homenatge a Xesco BoixMaria-Josep Hernàndez

3

alguns casos, és la primera vegada que s’explica en un treball en profunditat. Mai no hi pot haver una sola visió, ni d’en Xesco ni de ningú, per això els autors hem volgut sumar veus i perspectives, i alhora, deixar la porta oberta a que cadascú tregui les pròpies conclusions. Perquè, com clou el conte El Seny i la Saviesa, que

ens va ensenyar en Xesco, tota la saviesa del món es pot acabar resumint en una paraula, i la paraula és potser.Maria-Josep Hernàndez és periodista i forma també, amb

en Lluís M. Panyella, del Grup d’Animació La Bicicleta.

Més informació del llibre: www.labicicleta.cat

Belem 2009Josep M. Fisa

A la regió amazònica del Brasil, una ciutat emergent encara mal comunicada, Belem, ha estat l’escenari del IX Fòrum Social Mundial. Belem està situada a l’immens delta del riu Amazones i es va triar com a seu, perquè és un espai especialment emblemàtic i fràgil en aquesta cruïlla històrica. La regió amazònica té la superfície d’Europa, però ja ha perdut gairebé un 20% de selva i continua la seva deforestació a càrrec de les grans empreses de fusta. Encara hi podem trobar el 40% de la biodiversitat del món i hi sobreviuen algunes dotzenes de cultures indígenes, contínuament assetjades per terrratinents, empreses de mineria i projectes agropecuaris de gran envergadura i sense escrúpols per fer fora o destruir les poblacions indígenes i el seu hàbitat. Com cada any, el Fòrum Social Mundial coincideix amb el Fòrum Econòmic de Davos, a Suïssa, com a resposta alternativa a les propostes neoliberals que han estat l’objectiu del club dels rics del planeta. El lliure mercat és encara la consigna dels rics, tot i que la crisi “global” ha estat un gerro d’aigua freda a l’entusiasme i a l’alegria amb què cada any se celebrava l’esdeveniment.El moviment altermundialista, fonamentat en una altra visió

social i econòmica, i amb uns altres objectius, no veu la crisi actual com una victòria, entre altres raons perquè qui pagarà la factura, com sempre, és el Tercer Món. Però sí que tot plegat, el desgavell que ha fet desplomar la bastida econòmica mundial, dóna la raó a l’anàlisi que els diversos fòrums han anat fent fins ara. Era una crònica d’una crisi anunciada, perquè el creixement no es pot fer a l’esquena dels països pobres i malbaratant indefinidament els recursos naturals, cada vegada més escassos.No solament no és sostenible un benestar només per a una cinquena part de la població mundial,–caldrien actualment els recursos de dos planetes per fer possible el nostre benestar per als més de 6.000 milions de persones que vivim al món– sinó que la desigualtat que genera, pot portar conflictes socials gravíssims, només apuntats fins ara. L’alarma sobre el canvi climàtic, la crisi alimentària, la fragilitat energètica, els moviments migratoris... indiquen que cal canviar urgentment de rumb. I, evidentment, el nord ric, és a dir nosaltres, no està gaire disposat a canviar d’estil de vida i de consum. I, evidentment, els països emergents com la Xina, l’Índia, el Brasil... i els altres,

que els volen imitar, no estan disposats a continuar essent mà d’obra barata i consumidors de segona categoria o, encara pitjor, recollir només les engrunes del festí dels del Nord. Més de 100.000 participants, dels quals 20.000 joves. Més de 5.000 organitzacions representades. Milers de periodistes, encara que després tinguin dificultats a publicar les seves cròniques... Més de 2.000 activitats. 150 comunitats indígenes del Brasil i de tota Amèrica Llatina. Presència qualitativa de més de 140 països. Un centenar de catalans, representant el mosaic d’entitats socials de tot Catalunya i també de l’administració pública... Tot aquest potencial humà, plural i divers, s’ha mantingut viu durant aquests nou Fòrums i, segons la meva opinió, ha madurat i s’ha afermat, no sense contradiccions.En el seu haver, i potser l’actiu més important, és la mobilització àmplia des de la base social. Una base que no exclou ningú i en la qual participen grups i moviments que aglutinen treballadors, intel·lectuals, sindicats, professionals de l’educació, cooperatives, entitats religioses, ecologistes, moviments veïnals... Brasil hi ha aportat, des dels seus inicis, una experiència nova de participació

4

ciutadana que cristal·litzà a Porto Alegre. Però ha quallat, mundialment, la consciència que calia trobar alternatives a un model econòmic i polític que serveix a la causa d’una minoria i que no fa justícia al conjunt dels pobles de la terra i al seu futur. Cada any s’han fet fòrums regionals locals i s’han portat a terme reunions i trobades inspirades en aquest moviment transversal. Una setmana abans del Fòrum també es troben alguns centenars de teòlegs per tal de fer una reflexió des de la perspectiva religiosa. No és casual que la intuïció del Fòrum, tingués una base important en la teologia de l’alliberament llatinoamericana. A cada Fòrum s’ha obert el debat de si calia anar més enllà de l’intercanvi d’experiències entre les organitzacions i crear una plataforma política mundial, però sempre s’ha optat per a mantenir debats oberts i ser fidels a no marcar

excessivament els compromisos concrets, que cada organització i cada proposta coordinada, ha d’adaptar en els seus països i en els seus contextos. Al lema “Un altre món és possible” s’hi ha afegit “Compromís local en una lluita global”.La reflexió i el compromís del Fòrum Social Mundial ha madurat i s’ha afermat. Considero que és un ferment de futur, un laboratori permanent de crítica i autocrítica de models, que ha de portar cap a nous estils de vida i d’organització social i política a escala planetària. Hi ha cada vegada més consens que ens cal un canvi de paradigma, o de paradigmes, i això exigeix a la vegada una maduració lenta i urgent... Moltes veus profètiques, tant des del camp científic com des del camp religiós, ens alerten que estem en situació de risc. El Fòrum Social Mundial és un signe dels temps d’aquesta crida profètica.Josep M. Fisa és consiliari diocesà de

Justícia i Pau de Barcelona

Les qualitats de la política i dels

polítics

“... ¿Quines són les qualitats que la política podria aprofitar del “cas Guardiola”? Una: envoltar-se dels millors sense por a compartir protagonisme, perquè, encara que els millors demanen una vigilància intensiva, fan bons tots els altres, incloent-hi el líder, que no pot saber-ho ni fer-ho tot. Dues: actuar sense por al risc necessari. Decidint allò que convé, al marge, si cal, d’opinions publicades i índexs de popularitat.

Però, és clar, per aconseguir tot això, cal que el polític tingui una gran confiança en ell mateix i en la societat, i que cregui en uns objectius clars més enllà del poder a qualsevol preu. Probablement, la crisi de lideratge que s’observa aquí i a fora sigui, de fet, una crisi de confiança dels líders i dels partits en ells mateixos i en les seves vides. Per superar-ho, preguntem-nos si la política ha deixat de ser una opció atractiva per als més qualificats i si als partits prosperen els millors o els més fidels. I a partir de les respostes, buscar les solucions”.

Antoni Bassas.“El Periódico”, 17-4-2009 5

Quan vaig entrar a casa vaig estar content de ser-hi, però també em vaig qüestionar si tot el que tinc, realment em fa falta. Acabava d’arribar d’un lloc amb poquíssimes coses materials, però tan ric en somriures, i esperit, que estava impressionat.El viatge als campaments saharauís ha estat magnífic i ara començo a pair algunes coses que he viscut. Per una banda, és una aventura moure’s a l’estil saharauí, però també és un aprenentatge vital. Un grup de quatre pinedencs del Cau de Pineda, ben enredats per en Toni, hem anat als campaments saharauís a viure com ells. Ni més ni menys. En Toni em va dir abans de marxar: “Als campaments saharauís, o hi tornes... o no hi tornes més”. I és ben veritat.Hi vaig anar ben nu, obert a tot, a descobrir, a sentir-me com ells en la mesura que pogués. I m’he trobat amb totes les portes obertes, amb ulls nets i mirada transparent, amb fortalesa d’esperit, amb cares netes de debò, encara que ben brutes de pols. Quina meravella sentir com riuen! Quina lliçó de germanor, de compartir-no tot. I quan dic tot, és tot. Però tot, és poc o molt, sobretot per uns ulls com els nostres, acostumats a l’abundància. Mireu... a les persones que tenen poques coses materials, no els fa falta gairebé res. Només la vida. I us puc assegurat que en tenen, i la viuen!Als campaments de refugiats dels saharauís, he tingut moments de tot. De riure molt i molt, d’ulls

Sorra i te. Una mirada al poble saharauí.

Pep Basart

ben oberts, però també negats de llàgrimes. He tingut algun moment tovet com el dia que vaig veure en Lagzal, un nen que ha passat estius a Pineda, i que ens vam endur de campaments amb el Cau a Vallfogona del Ripollès. Li vaig prometre que l’aniria a veure a casa seva i així ha estat. Va ser un encontre molt emotiu i xocant pels dos, però el vaig veure tal i com l’imaginava. De veritat que va ser un moment potentíssim, no sé perquè, però és així. Quina canya de nanos!Al mateix poble, a Auserd, ens va venir a rebre un infant molt petit, potser de dos anys, en Mayud, brut, petitó, d’ulls oberts i que només deixava anar monosíl·labs. Tampoc no sé per què però hi vaig veure el poble saharauí sencer. Per mi, ell, significava què és el Sàhara. Dificil d’explicar però la seva mirada, l’empenta, el somriure, la soledat que desprenia, la força, la intel·ligència, la companyia que ens va donar tots els dies... uf! em va impressionar. El comiat va ser ploraner per mi. Veure’l des del cotxe destartalat i sense seients, i mirar-lo com corria darrere nostre per dir-nos adéu, em va fer plorar. Una duna el va fer desaparèixer de la meva mirada. Nosaltres, deixàvem enrera un món difícil, oblidat pels mals governs, fet pols, però alhora ple de força, d’energia i esperança. Justament un poble que corre per no aturar-se. Com en Mayud.

Però segur que ell ara riu i és feliç. No ho sé però ho crec així. I la resta de persones i famílies que es van creuar al nostre camí ens van ajudar en tot i em van impressionar.El sol, el cel, els grocs, la pell dels saharauís, els seus amplíssims somriures, els seus ulls i la lluna, van donar color al nostre viatge. No pots restar indiferent. Només saps que hi tornaràs. Una amiga em deia: “Quan tornes del Sàhara no saps mai

què explicar”. I això em va passar a mi. Costa explicar una cosa d’entre tantes. Com explicar un somriure, o un plor, el gust del te, o la sorra dins els ulls i les orelles?Només els puc donar les gràcies per aquesta experiència de vida, de demostració de superació cada dia. Perquè això també t’ajuda a tu des de casa i et qüestiones tantes coses! Potser un altre món, sí. Però tan llunyà i tan a prop!

Pep Basart és Cap de l’Agrupament Escolta i Guia Montpalau de Pineda

6

La palmera i la fontLa palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font

El Pla de Govern 2007-2010 de la Generalitat de Catalunya preveu “impulsar el respecte democràtic per a totes i cadascuna de les opcions religioses”. Amb aquesta finalitat, un dels objectius de la Direcció General d’Afers Religiosos és donar a conèixer la realitat religiosa de Catalunya, per ajudar a superar prejudicis i malentesos. Podria semblar que això fes referència a les minories i a la diversitat religiosa que s’ha fet més evident amb la immigració. Però hi ha una realitat religiosa en el nucli de la nostra societat, estesa de fa segles per tot el territori català, avui poc reflectida en els mitjans de comunicació, i que incideix de manera fonamental en el benestar social a Catalunya i en la transformació de les situacions injustes: és la tasca social dels religiosos i de les religioses cristians catòlics a favor dels col·lectius marginats i desafavorits de la nostra societat.Calia que el Govern de Catalunya la conegués –ni la mateixa Unió de Religiosos de Catalunya (URC) era conscient de totes les actuacions que estaven realitzant en conjunt– i la donés a conèixer, també per desfer tòpics erronis; i calia també que, gairebé com un gest de justícia, reconegués de manera ben forta i decidida com n’és d’important aquesta tasca.Vam comptar amb la col·laboració de la URC i amb l’eficàcia del grup d’Investigacions en Sociologia de la Religió, de la Universitat Autònoma de Barcelona. El resultat de la recerca és un informe titulat Al servei de servir, presentat al Palau de la Generalitat el dia 2 de març, i mostra un panorama esplèndid de dedicació i d’efectivitat, en favor de noves oportunitats de moltes persones o en favor “del futur dels altres”, com ha escrit una de les autores, Clara Fons. Les actuacions dels religiosos i de les religioses, fonamentalment anònimes i desinteressades, formen, en silenci, una autèntica xarxa d’espais de profunda humanitat.Són 776 serveis. La majoria es concentren en àmbits com la immigració (14’4%), la sensibilització

Al servei de servirMontserrat Coll

ciutadana (12’5%), la inserció econòmica i/o social (11%), la beneficència (9’5%) i la promoció de la salut (8’9%). Aquests serveis es concreten en activitats d’alfabetització i formació (22%); d’atenció residencial, hospitalària i domiciliària (13’8%); de recol·lecció o distribució d’aliments, roba i altres productes (10’2%); de foment del voluntariat (6’4%) i d’acollida temporal (5’3%). L’informe també assenyala altres activitats com assessorament legal, suport en la cerca d’habitatge i de feina, menjadors socials o habitatges tutelats. En coherència amb la fe cristiana, com va remarcar la Germana Cristina Martínez, Presidenta de la URC, i també amb l’esperit del Concili Vaticà II, com va dir el catedràtic de

sociologia Joan Estruch.La Consellera d’Acció Social i Ciutadania, Carme Capdevila, va destacar que els religiosos i les religioses ens recorden el valor d’oferir ajuda sense esperar res a canvi. El Vicepresident del Govern, Josep-Lluís Carod-Rovira, va subratllar que, a més del volum que significa el servei que realitzen, hi ha l’aspecte qualitatiu d’aquest servei: per una banda, cal valorar la calidesa humana tant o més que la feina: l’acompanyament personal, la comprensió i la comunicació; i, per una altra, el fet que no es tracta d’una mera assistència social que contribuís a mantenir el sistema, sinó d’un esforç de canvi social, de promoció de les persones i, per tant, d’un horitzó d’esperança. Al costat, hi ha altres actuacions semblants, d’altres institucions de l’Església Catòlica, d’altres confessions religioses minoritàries a Catalunya, de les ONG (moltes d’elles impulsades també per organitzacions religioses), i dels serveis públics, que sovint formen bons equips amb entitats col·laboradores. Encara que no s’han pogut recollir totes en l’estudi realitzat, tampoc no es poden oblidar.

Montserrat Coll és Directora General d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya 7

L´altre dia veient la plaça de braus de Les Arenes de la plaça Espanya, per on passo sovint i em vaig adonant del lent procés de les obres del nou centre comercial, que ara pel que sembla s’ha aturat, em va venir una imatge suggerent.Les Arenes ha estat molt de temps tancada però havia estat una plaça on es sacrificaven braus en les tradicionals curses, amb tot el ritual ancestral procedent, possiblement, dels sacrificis d’animals als déus. La mateixa paraula sacrifici prové de fer quelcom sagrat. Normalment el vessament de sang dels animals tenia moltes connotacions psicològiques i antropològiques, que fins i tot podia contenir l´agressivitat humana acumulada, per no llançar-la vers els propis contemporanis propers. La sang, en els sacrificis de diferents religions, sobretot mediterrànies, s´aspergia una part a la gent i una altra part vers al cel, vers als déus. Així es significava que compartien la vida humans i divinitats (la sang és un dels signes de la vida). Els déus d´alguna manera es solidaritzaven amb les joies i penes dels humans. Els humans rebien ajuda, llum, força dels déus. I els déus així aplacaven les seves “ires” contra la població imperfecta i infidel. Era un ritual cruent però impedia la violència dels déus i dels humans contra ells mateixos. És veritat que en algunes religions es sacrificaven persones, dones, infants, o com a Roma, es feia espectacle de lluites entre gladiadors, o entre bèsties i persones, que acabaven amb la mort. De fet, el nom d´Arenes, ens transporta a aquest tipus de

circs on es realitzaven aquests espectacles.Doncs bé, resulta que en el mateix terreny, en la mateixa arena de les Arenes ara es construeix un “temple” comercial, no massa lluny d´altres. El Granvia 2 està a prop i, no tan lluny, els grans centres del Prat, Gavà, Viladecans, Cornellà... Ens trobem, avui dia, a Barcelona i entorns, amb una concentració d´espais dedicats al “sagrat” consum, a “l´adorable” diner, a l’espectacle del comerç. Uns locals on hi pots trobar de tot per comprar, però també per disfrutar del cinema, del joc, de l´esport... Unes noves Arenes que demanen, com totes les “religions” que adoren el “sagrat” de l´època, sacrificis, veneració, dejunis, cues per arribar a “tocar” l´objecte “divinitzat” i cues per tornar a casa. En definitiva, un

mateix espai ha transicionat del sacrifici de braus al sacrifici de persones. Passa sovint que els territoris canvien de mans, de propietat, de formes, però hi ha com un “fantasma del passat” que reapareix per dedicar aquell mateix espai a una funció perdurable que satisfà i omple una dimensió humana i social. En aquest cas la del sacrifici. Es tracta de cohesionar el personal, amb un mecanisme de construcció de la identitat, de la pertinença i vinculació a la nostra societat (si no consumeixes no ets ningú) i amb un procés de diferenciació i de reconeixement mutu (ets “etiquetat”, valorat, d´una capa social o una altra segons el que consumeixes, on consumeixes i com consumeixes). Tot plegat demana molts “sacrificis”: paciència, cues,

Del sacrifici de braus al “sacrifici” de persones

Quim Cervera

8

temps dedicat, diners, aguantar la massificació d´aquests llocs, soroll, dependents que no saben atendre´t bé (“miri l´etiqueta”, et diuen!), etc. I anem seguint, a base d´un conjunt de premis i càstigs que sovint acríticament ens empassem: descomptes “falsos”, concursos, rebaixes, regalets... És la nova forma d´escurar-nos els nostres petits estalvis, la nova manera d´explotar-nos, la sublim acció per fer-nos “vessar la sang, la vida”, en favor dels nous déus del diner, del capital, de la banca que com sempre tenen els seus “sacerdots” que se n´aprofiten. Només cal veure com es tapen avui dia els responsables de la crisi, corruptes il·legals i els legals dins d´una legislació capitalista que és bàsicament usurera i injusta per al poble.La mort de Jesús també ha estat interpretada per molts com

un “sacrifici”, com el darrer “sacrifici”. No crec que sigui la millor manera d´interpretar-la, ja que es fa difícil oblidar la relació amb la necessitat d´aplacar Déu, o de pagar un “rescat” pels pecats dels humans. Nosaltres cristians creiem en un Déu misericordiós (que té un cor gran pels “miserables”), no en un Déu que necessita ser aplacat o que demana “sang”. Però amb tot, les teologies basades en la mort de Jesús com a sacrifici, pensen que amb ell, s´ha acabat l´època dels sacrificis. Ningú s´ha de sacrificar més, ni pels déus, ni per ningú. Jesucrist no solament ha realitzar el darrer sacrifici (segons aquests teòlegs) sinó que ha sentenciat a mort el model sacrificial i per tant sacerdotal (els que es cuidaven de sacrificar). Ningú no té dret a situar-se per sobre d´una altra persona i

exprimir-la, inferioritzar-la amb premis i càstigs. Tots som iguals i germans limitats, que se´ns crida a “adorar” i a confiar en un Déu que ens és Pare-Mare, que no vol sacrifics sinó justícia i pau. La nostra identitat és la de germans i germanes. La mateixa vida si la volem entregada als altres ja ens porta renúncies en nom del servei.Els sacrificis de braus eren cruents. El sacrifici de les persones en els centres comercials no són cruents, però no són més crus i cruels que els altres? Aquests sacrificis de persones no maten, però no ens van matant l´esperit, el “cor” per dins? No ens estan degradant el millor de nosaltres mateixos? A veure si haurem de tornar als braus, com a “bocs expiatoris”!

Quim Cervera és capellà i sociòleg

La gran crisi econòmica actual és una crisi global d’Humanitat que no es resol amb cap tipus de capitalisme, perquè no hi cap un capitalisme humà; el capitalisme continua sent homicida, ecocida, suïcida. No hi ha manera de servir simultàniament al déu dels bancs i al Déu de la Vida, conjugar la prepotència i l’usura amb la convivència fraterna. La qüestió axial és: Es tracta de salvar el sistema o es tracta de salvar la Humanitat? A grans crisis, grans oportunitats. En la llengua xinesa la paraula crisi es desdobla en dos sentits: crisi com a perill, crisi com a oportunitat.(...)

Avui, nosaltres, en l’agitada conjuntura actual, professem la vigència de molts somnis, socials, polítics, eclesials, als quals de cap manera podem renunciar. Seguim rebutjant el capitalisme neoliberal, el neoimperialisme del diner i de les armes, una economia de mercat i de consumisme que condemna a la pobresa i a la fam a una gran majoria de la Humanitat. I seguirem rebutjant tota discriminació per motius de gènere, de cultura, de raça. Exigim la transformació substancial dels organismes mundials (ONU, FMI, Banc Mundial, OMC…)(...)

Ens comprometem a viure una «ecologia profunda i integral» promovent una política agrària-agrícola alternativa a la política depredadora del latifundi, del monocultiu, de l’agrotòxic. Participarem a les transformacions socials, politiques i econòmiques, per una democràcia d’«alta intensitat»(...). Amb humilitat i coratge, en el seguiment del Crist, mirarem de viure aquests somnis en el cada dia de les nostres vides. Continuarà havent-hi crisi... però no faltaran les campanyes universals de solidaritat, els Fòrums Socials, les “Vias Campesinas”, els Moviments Populars, les consultes dels SenseTerra, els pactes ecològics, els camins alternatius de la Nostra Amèrica,, els processos de reconciliació entre el Shalom i el Salam, les victòries indígenes i afro i, en tot cas, un cop més, i sempre «jo m’atenc al que ja és dit: l’Esperança».

Pere Casaldàliga (gener 2009) 9

Me l’he empassat d’una tirada. Amb els llibres de memòries de persones conegudes acostuma a passar així. Ens hi empeny el desig de conèixer més a fons l’amic, de saber allò que no coneixíem i segurament dirà. En aquest cas, això passa de manera destacada.L’estereotip ha fet d’ell la figura del “capellà lliure i rebel” del títol del llibre, incansable buscador, des de sempre, d’una altra manera d’entendre l’Església i les relacions entre Església i país. Ha intervingut en política, impulsor de la manifestació de capellans de l’any 1966, nacionalista proper a Lluís Maria Xirinacs, fustigador irònic del pensament de l’Opus des dels seus “Contrapunts” al “Camí” d’Escrivà de Balaguer i tantes coses més. Certament, en ell, el tòpic correspon força a la realitat. Molts dels que somniàvem aquella Església conciliar, vinculada a les bases, col·legial, propera a les preocupacions del món, hem vist com ell defensava les nostres causes millor que nosaltres mateixos. Reconèixer ara això, als seus vuitanta-quatre anys, és un ineludible deure d’agraïment.I de la mateixa manera que hem d’agrair a tots els que han impulsat moviments socials de transformació i han remogut consciències que expliquin quines han sigut les raons fonamentals que han mogut la seva vida o d’on han tret la força, a Mn. Dalmau li hem d’agrair especialment l’esforç i la sinceritat d’explicar-nos les seves motivacions. Ell ho fa, a més, amb una senzillesa i naturalitat notables. Des del començament descobrim d’on li ve l’inconformisme. Li va venir donat pel seu origen de família de pagès, marcada pel ritme de la naturalesa en el treball i l’ordre auster, i pels valors rebuts a casa, a l’escola amb un bon mestre, a la parròquia i la religiositat com a vertebradora de la vida del poble. Una de les coses més boniques del llibre és el reconeixement del pes que en ell van tenir els seus pares. El pare, treballador i eixut com la majoria de pagesos, mort prematurament, i la mare, l’amiga i confident. Fins i tot el trasbals del 36 en aquell ambient rural es va viure en l’ambient de noblesa i amistats sòlides, fins al punt que el responsable de la CNT local, que seria proclamat alcalde, avisà al capellà perquè fugis quan va veure que corria perill. I enmig del joc i l’aventura, de la cura dels animals de la granja familiar, es confessa enamorat

Un cAPellà reBel, Un SAcerDot lliUre.

Memòries de mossèn Josep Dalmau (1926-1969)Jaume Botey

de Jesús i que vol ser com ell. Causa respecte que aquest “capellà rebel” confessi sense fingiments, obertament, que des de petit el referent concret de la seva vida ha sigut la figura de Jesús de Natzaret. Les memòries d’aquelles persones amb qui has viscut els mateixos fets acaben sent també les teves pròpies memòries. Et trobes reflectit en les situacions, saps de les circumstàncies, veus una perspectiva nova que no coneixies. En el llibre hi ha una part important de la història de l’Església a Catalunya des de la postguerra, però sobretot des dels seixanta hi apareixen les figures que per molts han sigut referents principals de l’esforç de transformació de l’Església catalana des del postconcili. En Dalmau ja havia començat abans, en el moment del naixement dels moviments especialitzats d’Acció Catòlica, d’en Guillem Rovirosa des de la direcció de la HOAC, dels capellans obrers, de la influència d’Emmanuel Mounier, de González Ruiz, de l’editorial ZYX. S’inspira en els grans pares intel·lectuals, aleshores condemnats, que van facilitar la vinguda del concili: de Lubac, Congar, Teilhard de Chardin, tots ells situats a la frontera entre la ciència i la fe, buscant el transcendent com una necessitat sorgida del cor mateix de l’ésser humà, intentant esborrar els límits entre el natural i el sobrenatural, i per tant també, en les actituds pastorals, entre el creient i el no-creient, des del convenciment que el Regne de Déu és per a tots.Dalmau intervé socialment des d’aquesta perspectiva. La salvació de la persona no és només qüestió del més enllà, sinó d’ara i aquí. Per això la seva lluita permanent a favor de la persona, per sobre de qualsevol llei humana o divina, sempre al servei dels més fora llei, i a la recerca constant de la llibertat i la pau, per les llibertats individuals i col·lectives i contra tota mena d’autoritarismes. Pel llibre desfilen les seves propostes contra la guerra del Vietnam, el seu entusiasme pel Vaticà II, contra el franquisme i pel reconeixement dels drets de Catalunya, a favor de la llibertat en les expressions sexuals, sempre en la recerca d’aquelles escletxes de llibertat i de dignitat. Òbviament això li portà continuats conflictes amb les autoritats civils i eclesiàstiques, pels quals fou processat i condemnat en més d’una ocasió. Li agraeixo el record que 10

fa de mi mateix i del meu germà Francesc en l’anècdota, quasi histriònica, del judici al TOP als organitzadors de la manifestació de capellans de l’11 de maig del 1966. Els anys que relata foren d’una extraordinària riquesa. El debat de les idees no era només teòric, sinó amb els fets al carrer. Fent de rector de poble, caramelles incloses, i des del racó de Gallifa, ha exercit durant més de cinquanta anys de mestre-provocador del debat. Fou tan intens –coincidia renovació conciliar amb transició política– que a vegades vam tenir la sensació de tocar la lluna amb els dits.Quaranta anys després les coses són molt diferents. La grisor política i eclesial d’avui, el postmodernisme i una “societat líquida” sense referents evidents, acomodada a una ortodòxia progressivament allunyada de la vida i d’esquena a les necessitats de la gent, ens pot semblar el fracàs d’allò que vam somniar. És cert que aquells ideals, aquell model d’Església i de societat han estat derrotats, però la història no té mai un sentit lineal, fa pujades i baixades, intermitències,

va a batzegades, i per molt que s’hi entestin, les jerarquies no poden posar portes al vent, i tots aquells ideals i propostes tornaran. Per això, en els moments actuals en què des de la jerarquia de l’Església es pretén donar per tancada l’obertura conciliar, els textos que pretenen recuperar la memòria del que van ser uns anys no tan llunyans, són imprescindibles. Amb seguretat aquesta serà una de les funcions que compliran aquestes memòries. No es tracta de mirar enrere nostàlgicament sinó fer de la memòria una arma de futur, amb la finalitat que els més joves, passat el mal moment present, trobin en els antecedents possibles criteris que els ajudin a avançar. Mossèn Dalmau pertany a una generació d’incombustibles. A vegades tinc la sensació que aquest tipus de personalitats se’ns acaben. Ells tenen el desig i el deure de transmetre l’experiència. Nosaltres l’obligació d’aprofitar-los. En Dalmau ha fet ja la part que li tocava. Ara som nosaltres que hem de complir.

Jaume Botey és professor de la Facultat de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Al bisbat de Sant Feliu l’Equip de Pastoral Obrera hem organitzat un parell de taules rodones sobre la crisi, una a Viladecans el 27 de març i una altra a Vilanova el 29 d’abril. En el moment d’escriure aquest article, ha tingut lloc només la de Viladecans.Hi ha pres part Agustí Cortés, el bisbe de la diòcesi, i un conjunt força variat de persones amb el denominador comú de viure la crisi des d’una forta implicació personal. La taula rodona tenia la voluntat d’arribar no només als cristians, sinó a persones amb sensibilitat i responsabilitats socials i polítiques. En aquest sentit, l’acte de Viladecans va assolir

amb escreix els objectius: uns 120 assistents, entre els quals hi havia gent de parròquies, comunitats religioses, de Càritas, alguns regidors, el síndic de greuges local, persones significatives del món associatiu i polític... Creients, no creients, i alguna apòstata inclosa... També aquí hi havia un denominador comú: la inquietud per la crisi, les ganes de buscar-hi sortida, i una profunda actitud de diàleg i de respecte.A mi em va emocionar realment veure el conjunt de persones que s’hi havien aplegat. I encara em va emocionar més veure el to tant de la taula rodona com de les diverses intervencions dels assistents...Crec que això ha estat possible per diferents factors que no són habituals. Un d’ells el fet que l’acte s’ha publicitat a fora de l’Església tant com ha estat possible. És a dir, hem partit de la base que

podia interessar realment l’altra gent i hem procurat arribar-hi. Sovint ens comportem com si allò que viu l’Església només afectés els cristians.Un altre, i molt important, és que la implicació personal del bisbe ha suposat per a cristians i per a no cristians, fer ús de la seva autoritat en el millor dels sentits. I que, en les seves intervencions, el bisbe no va pretendre en absolut fer valer aquesta autoritat a sobre de ningú. No va defugir els qüestionaments que des de la sala se li van fer en relació a l’Església i tampoc no va parlar amb prepotència. Això apropa, perquè no és habitual. En fi, cal continuar treballant per apropar persones, i per aprofitar el millor de nosaltres mateixos.

Mercè Solé és membre de l’Equip de Pastoral Obrera del bisbat de Sant

Feliu de Llobregat.

Quan l’autoritat dels bisbes funcionaMercè Solé

11

Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència)

Des del 1970, existeix com a comissió interna del Col·legi d’Advocats de Barcelona la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona. És l’única comissió col·legial creada per assemblea dels

advocats. A més, per iniciativa del grup que constituïa el nucli més actiu de la Comissió de Defensa va ser creada el 1986 l’Associació Catalana per a la Defensa dels Drets Humans, associació sense ànim de lucre i constituïda exclusivament per advocats en exercici.

Bé des de la Comissió de Defensa, dins del Col·legi d’Advocats, bé des de l’Associació, dins de la xarxa dels moviments socials, els advocats que hi pertanyem hem orientat la nostra professió a la defensa dels drets fonamentals de la persona, individuals i col·lectius, reconeguts en els diversos tractats i convenis internacionals constitutius del cos jurídic que anomenem drets humans.

Entre la Comissió de Defensa i l’Associació existeix una total identificació d’objectius i plantejaments. L’activitat de la Comissió de Defensa incideix en reunions periòdiques, oferta de formació continuada al col·lectiu d’advocats barcelonins, i en especial, en el seguiment de l’actualitat legal i pràctica dels temes d’estrangeria i presons.

En relació a l’exercici professional de l’advocacia, lluitem per la protecció i ampliació dels drets de la defensa davant de qualsevol instància judicial o administrativa, així com per la independència i el lliure exercici de la nostra professió.

Estem atents a les reformes de la legislació en els àmbits penal, processal i social, amb especial dedicació a la legislació antiterrorista, a les qüestions penitenciàries i als drets i llibertats dels ciutadans estrangers. Igualment, ens ocupem de l’accés de tots els ciutadans a la justícia, en el marc de la defensa d’ofici.

En tots aquests camps, el nostre objectiu és constituir un instrument eficaç de lluita contra les vulneracions dels drets fonamentals dels ciutadans i la promoció i defensa dels drets cívics i les llibertats democràtiques.

Per assolir aquests objectius, celebrem actes públics d’estudi i debat; participem en la formació de l’opinió pública exposant les seves propostes i denúncies en publicacions, comunicats i rodes de premsa; la intervenció activa en els debats socials, com interlocutors amb les autoritats administratives, els partits polítics i els moviments socials de base, així com amb altres entitats i associacions que treballen en

l’àmbit dels drets humans. En aquest sentit, l’Associació és membre actiu de la Federació d’ONG pels Drets Humans, i de la FOCIR (Federació d’Organitzacions Catalanes Internacionalment Reconegudes).

Un aspecte especialment rellevant de la nostra activitat consisteix en l’exercici davant dels tribunals de l’acció popular en nombroses causes penals seguides per vulneració de drets humans així com la interposició de demandes contencioses contra actuacions lesives de l’Administració.

Una activitat específica de l’Associació és l’aportació d’assessorament jurídic obert als ciutadans. En aquests moments, tenim establerts convenis de col·laboració amb l’Ajuntament de Barcelona, consistent en la gestió jurídica de l’OND (Oficina per la No Discriminació), i amb els Ajuntament de Vilanova i la Geltrú i Gavà, pel que fa a les Oficines de Drets Civils d’aquests municipis. El servei d’assessorament està relacionat amb possibles actes discriminatoris o de vulneració dels drets humans.

L’Associació és membre fundador de l’associació AED (Advocats Europeus Demòcrates; http://www.aeud.org/), que agrupa sindicats i associacions d’advocats dels diferents països de la Unió Europea, units en la defensa dels drets dels ciutadans, en la preservació de la independència dels advocats, i en la lluita per un dret europeu democràtic i progressista.

Constatem que el sistema de garanties democràtiques i el respecte dels drets i llibertats dels ciutadans es veuen amenaçats per processos legislatius i pràctiques policials i judicials que progressivament redueixen l’àmbit de vigència dels drets humans fonamentals, tot prioritzant la lògica de la guerra permanent contra el terrorisme i la ideologia de la seguretat i el control com valors suprems. L’hegemonia de les tendències polítiques autoritàries i repressives és un fet present a tot Europa, que condiciona la realitat social i l’exercici de la nostra professió. Considerem que cal lluitar per consolidar el, ara en qüestió, sistema de drets i llibertats assolits a partir de 1945. En aquesta lluita, els advocats hi volem tenir un lloc.

Drets humans i advocats defensorsJosetxo Ordóñez

Comissió de Defensa dels Drets de la Persona (Col·legi d’Advocats)

Carrer Mallorca, 283, 4a planta, 08037 BarcelonaAdreça electrònica: comissions@icab.cat

Associació Catalana de Defensa dels Drets HumansCarrer Portaferrissa, 18, entl. 2a, 08002 Barcelona

Adreça electrònica: acddh@acddh.org12

RECEPTES RÀPIDES, BONES I PIADOSES (O NO) Receptes Receptes

PsicòlegsSalvador Clarós

Una mestra comentava, en relació a la indecisió dels alumnes de l’ESO per encarrilar el seu esdevenidor, que n’hi ha molts que volen ser psicòlegs, pobra canalla, va afegir la mestra. Sí, pobres, vaig pensar jo, a veure si acabaran ells a la consulta del psicòleg. S’ha estès la idea que hi ha molta gent que necessita ajuda i segurament, els nois i noies de l’ESO veuen en el psicòleg algú disposat a ajudar els altres, com abans veien la figura del metge o del mestre. Ara se senten cridats a donar consells i posar, en definitiva, sensatesa i sentit comú allà on no n’hi ha. Res a dir contra els professionals que exerceixen la psicologia clínica, ho aclareixo perquè no es malentengui el que diré a continuació. Els psicòlegs s’han convertit, d’un temps cap aquí, en una força de xoc i contenció. En primer lloc perquè són tants que constitueixen gairebé un exèrcit. També perquè se’ls troba exercint a tot arreu: a les escoles, lloc delicat per a la convivència; davant de les catàstrofes naturals i dels traumes socials derivats de la violència quotidiana; a les empreses, animant el personal a encaixar esportivament els canvis i les decisions de la direcció, sense protestes inútils que acabarien per traumatitzar-los; darrerament, se’ls està veient també acompanyant aquell moment crític de l’acomiadament col·lectiu. Les empreses amb Expedients de Regulació d’Ocupació, els famosos ERO, no tenen avui gaire problema per pagar els serveis d’un equip de psicòlegs que ajudi a esmorteir el cop als afectats, i fer teràpia a continuació amb els que queden a l’empresa per tal de treure’ls com més aviat millor el tremolor de cames. No sé per què no es posen també els psicòlegs a la sortida dels camps de futbol: l’afició de determinats equips segurament ho agrairia. Finalment, una tasca més solitària però no menys important per la seva transcendència popular: escriure llibres d’autoajuda. Hi ha lectures d’autoajuda que són obligatòries en algunes empreses. Qui no hagi treballat en una multinacional potser no s’ho creurà.Aquesta societat genera importants dosis d’angoixa per la por a perdre allò que es té. L’interès creixent per la psicologia no fa sinó confirmar que som febles i inestables. La fortalesa emocional només pot descansar sobre els valors, la fe, les conviccions, l’estima. I l’acompanyament, l’ajut i el sentit comú hauria de formar part de les habilitats de metges, mestres, encarregats o caps de departament, capellans, pares i mares, de tothom... però des de l’individualisme, el consumisme i l’egoisme no es pot ser fort. Llavors acudim al psicòleg...

Amanida de crisi

Tere Jorge

La pasta és un aliment complet, fàcil de preparar, molt creatiu i econòmic. Normalment els plats de pasta són saludables i ens aporten molta energia. Just els ingredients que necessitem en època de crisi.Tot i que Itàlia es el regne de la pasta, tota la cultura mediterrània l’ha incorporada en els seus receptaris populars. Per tots aquests motius i perquè podem dir, sense por d’equivocar-nos gaire, que es tracta d’un aliment universal que a tothom agrada, avui oferim una combinació fresca i que admet molts tipus de variacions en el seus ingredients que ens permet fer un plat d’aprofitament o “amanida de crisi” al gust.Ingredients (per a 4 persones): un carbassó; 100 gr. de xampinyons tallats a làmines; 3 penques d’api; 1/2 tassa de iogurt desnatat; 1/2 ceba; suc d’una llimona; 1/2 cullerada de curry en pols; 50 gr. de formatge rocafort; 500 gr. de pasta al gust (margarides, taurons, macarrons de verdures...); 1 pastilla de caldo.Preparació: Tallar a trossos el carbassó i l’api. Saltejar juntament amb els xampinyons fins que estiguin daurats. Bullir la pasta en aigua abundant afegint-hi una pastilla de caldo perquè li doni més gust. Afegir les verdures saltejades.En un altre recipient barrejar el iogurt, la ceba ratllada, el suc de la llimona i el curry. Afegir-ho a la pasta. Abans de servir, abocar-hi per sobre el formatge rocafort esmicolat.

13

Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades

H EM MORT EL LLOP... NOMÉS EL LLOP? El passat 17 d’abril va tenir lloc, al teatre Àtrium de Viladecans, l’estrena de l’obra Terra baixa d’Àngel Guimerà, en una adaptació impulsada per Calixto Bieito, dirigida per l’alemany Hasko Weber, i convertint en Manelic en un immigrant sense papers i l’amo Sebastià en un cap mafiós de barri.

Ara, l’obra la fan al Romea. A mi em van oferir un parell d’entrades gratuïtes per a l’estrena viladecanenca i no les vaig voler. I no l’aniré a veure, aquesta obra, perquè, simplement, és un engany. Si Calixto Bieito té ganes de fer una obra teatral en què un mafiós vol muntar-li a la seva amant un matrimoni amb un immigrant que faci de tapadora de les seves relacions, a mi em sembla esplèndid. Però aleshores, que no en digui Terra baixa ni hi fiqui l’Àngel Guimerà pel mig. Si vol, que en un subtítol petitó digui que s’hi ha inspirat, però prou. Però que no vulgui apropiar-se de la fama dels bons escriptors per aconseguir els seus èxits. Guimerà va escriure l’obra que va escriure, amb una gran potència tant dramatúrgica com de contingut, i si algú vol representar Terra baixa ha de representar Terra baixa, no una altra obra. Alguna cosa caldria fer per impedir a tots els Calixtos Bieitos del món continuar pensant que els espectadors som tan idiotes que si no ens “actualitzen” els clàssics no serem capaços d’entendre’ls. Josep Lligadas

C ANVI PER REFER PONTS. Els resultats de les eleccions al Parlament Basc del passat u de març ens van deixar clar que el nacionalisme

moderat, de la mà d’Ibarretxe, es mantenia com a primera força política, però perdent qualsevol possibilitat d’assolir el govern; és el que té portar deu anys alimentant estratègies de dinamitar ponts per aglutinar forces. El PSE-EE, portat pel seu compromís electoral de canvi, no pot renunciar a oferir-se com a alternativa, que es xifra en recuperar el valor que té l’Estatut de Gernika com a superior marc jurídic institucional, tan danyat en aquests temps, i guanyar espai per al diàleg i l’acord, on guanyi valor el pluralisme i la diversitat. Després de tant de temps que el nacionalisme s’esforçà en segmentar el País entre nacionalistes i no nacionalistes, els socialistes ens proposem construir ciutadania d’una altra manera, sense dicotomies estèrils. El contingut de l’acord amb el PP, titulat “bases pel canvi democràtic” no tan sols no suposa cap concessió al Partit Popular o un desistiment en aquest esforç, sinó que compendia i ressalta una part significativa del nostre propi programa electoral, oferint un panorama d’estabilitat al País que permet al socialisme basc regenerar relacions amb el món nacionalista; això sí, haurem de tapar les trinxeres que aquests van excavar. I pot portar-nos temps, això. Óscar Seco (diputat del PSE-EE, membre de Cristians Socialistes)

Q UAN EL PAPA S’EQUIVOCA. La situació, certament, és insòlita. No sé jo si hi ha hagut un papa que hagi hagut de rectificar i demanar

disculpes tantes vegades per les coses que ha dit i fet com ha hagut de fer el papa Benet XVI en els seus quatre anys de pontificat. Rectificacions i disculpes a vegades directes i explícites i a vegades matisades més o menys dissimuladament. Segurament que la rectificació més òbvia va ser quan va haver d’acceptar fer-se enrere en el nomenament del bisbe auxiliar de la diòcesi austríaca de Linz, el capellà Gerhard Wagner, el que deia que Harry Potter era una obra satànica i que l’huracà Katrina havia estat un càstig de Déu. I després, el reconeixement que si hagués mirat més Internet hauria vist el que pensava el bisbe lefebvrista Williamson. I la rectificació (sota capa de matisació) de la seva afirmació que els preservatius no servien per combatre la sida. I així successivament. Què deu estar passant al Vaticà? Evidentment, és bo que un papa reconegui errors. Però no ho és gens que faci tant la sensació que les coses es fan sense consultar, sense tenir la informació necessària, sense preveure les conseqüències del que es diu i de les decisions que es prenen... com si n’hi hagués prou amb tenir uns principis doctrinals suposadament sòlids i anar-los transmetent, independentment del que viuen els creients i del que viu el món. Potser el problema està en la suposada solidesa d’aquests principis... Josep Lligadas

14

Per airejar el cervellPer airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervell

El lado oscuro del amor. Rafik Schami. Editorial Salamandra. Barcelona, 2008.No us deixéssiu espantar per les 825 planes d’aquesta magnífica novel·la de l’escriptor sirià resident a Alemanya Rafik Schami. Cristià catòlic va néixer a Damasc el 1946. Es va exilià a Heidelberg el 1971 i allí va obtenir el doctorat en Químiques. Des del 1982 es dedica plenament a la literatura.Aquesta novel·la és una mena de mosaic, una història feta d’històries, que van confegint una història, la de debò, social, política, religiosa, de Síria i dels països àrabs durant la primera meitat del segle XX. Rafik parteix de l’odi i la rivalitat entre dues famílies cristianes, una d’ortodoxa i l’altra de catòlica, al bell mig del món àrab. I fa un retrat de costums, valors, formes d’entendre la vida... Té la gràcia que ho fa des del punt de vista sirià i amb coneixement de quins són els estereotips occidentals sobre el món àrab. És un llibre que estimula a llegir una mica més sobre la història de l’Orient Mitjà. Mercè Solé

Les grans amistats. Raïssa Maritain. Col·lecció Torsimany 6. Claret, Barcelona 2003.Traduït i introduït pel bisbe Joan Carrera, aquest llibre és una molt bona aproximació al pensament de Jacques i Raïssa Maritain, dos pensadors que van exercir –i continuen exercint– una gran influència en la configuració del pensament cristià del segle XX que s’expressà en el Concili Vaticà II.El llibre és una autobiografia de Raïssa Oumançoff, nascuda a Rússia d’una família jueva, instal·lada després a Paris. Estudiant a la Sorbona, va conéixer qui hauria de ser el seu marit i junts van continuar aquesta recerca de la veritat, de l’ètica i del sentit de la vida, que els estudis universitaris no aconseguien satisfer. Va ser a través de “grans amistats” amb personatges com Bergson, Péguy, i Léon Bloy, que van acabar per convertir-se al cristianisme. Dir que van acabar, de fet, no és correcte. Mai no van deixar de preguntar-se, d’anar més a fons, de pensar, d’escriure, de comprometre’s... Com molt bé recordava, per cert, recentment Joan Rigol en la presentació de la publicació de la seva tesi doctoral, que acaba d’editar la Facultat de Teologia de Catalunya. Però, a diferència de Les grans amistats, ja és matèria per a persones especialment motivades per a

l’estudi de la filosofia. Les grans amistats esdevé, en canvi, una obra de divulgació, un tastet del pensament dels Maritain. Mercè Solé

Cartes des de la presó. Dietrich Bonhoeffer. Editorial Pòrtic, 2a. edició, Barcelona, 2008.Ha estat una bona lectura per a la Setmana Santa. Dietrich Bonhoeffer va ser un pastor i teòleg luterà que es va implicar fortament contra el nazisme i contra el model d’Església que aquest propugnava. Això li va costar la detenció, l’estada durant dos anys a la presó, i finalment, la mort a la forca l’any 1945.El llibre recull cartes escrites als seus pares i al seu amic, també pastor i teòleg, Eberhard Bethge. Commou la seva serenor, inquietud intel·lectual, profunditat, el seu interès per no preocupar encara més la família o per la situació dels seus companys de presidi, i la seva generositat. Escriure com ho fa ell enmig d’una guerra, amb bombardejos continuats i a la presó ja denota una qualitat humana extraordinària. Amb tot, alguns dels seus escrits són ben bé fruit d’una època. És una persona clarament d’ordre, que avui ens sembla conservadora (llegir la seva obra en clau feminista no és gens aconsellable!). La seva valentia i honestedat el van portar a la mort. Junt amb la seva forma d’entendre la fe, que situa el seguiment de Jesús enmig de la vida concreta i encarnada de les persones. Mercè Solé 15

l’eucaristia, tot un repte (i iV)Josep Lligadas

Acabarem aquesta sèrie sobre l’Eucaristia mirant una mica cap a la nostra realitat. Si aquesta mi-rada la fem des de fora, segurament que podrem concloure que la majoria d’elements que s’hau-rien de fer visibles en les nostres celebracions de l’Eucaristia, de fet queden bastant invisibles. Vull dir que difícilment, vist des de fora, les ce-lebracions de l’Eucaristia poden ser percebudes com a moments intensos de trobada comunità-ria amb Jesucrist que empenyen a viure la fe i l’Evangeli en el món...Les celebracions de l’Eucaristia porten a sobre segles i segles de recorregut, amb el desgast que això comporta. Un desgast que, en part, és inevitable: les coses, si han de perdurar, s’han d’institucionalitzar, i això els fa perdre frescor i proximitat. Però en part, també, aquest des-gast podria corregir-se i redreçar-se força, si es volgués continuar en l’esperit de reforma que va encetar el Concili Vaticà II: tant en els textos i signes de les celebracions, com en l’estil d’Esglé-sia que hi ha al darrera. El fet, però, és que el desgast hi és. I això podria portar, a qui no estigui gaire implicat en el camí eclesial, a considerar que són una cosa obsoleta i destinada a desaparèixer. Qui sap. Però el cas és que, en realitat, continua havent-hi molta gent que troba, en aquesta reunió setmanal, un punt de referència bàsic per a la seva vida cristiana. I no estic parlant només de gent “tradicional” o “conformista”. També hi ha prou gent seriosa-ment cristiana i seriosament compromesa que, en aquest espai pacífic, en el qual potser no hi ha gaires emocions (a vegades sí, a vegades, en ocasions, un pot experimentar-hi molt de prop la força de la fe i la força de la vida comunitària), hi troba la manera quotidiana per anar-se alimen-tant de la Paraula que se’ns proclama, del pa i el vi en el qual hi reconeixem Jesús, de l’encontre amb els altres cristians i cristianes...

Perquè això pugui ser així, cal, certament, que la celebració tingui una mínima dignitat, que estigui feta amb ganes, que el capellà que la pre-sideix vulgui transmetre fe i esperança encara que a vegades no li surti gaire bé, que amb la gent amb la qual ens trobem hi hagi una certa sintonia... Ja ho hem dit en números anteriors, que l’Eucaristia, com els altres sagraments, ens transmeten la presència de Jesús a través de paraules i signes: com més propers i significatius siguin els signes, i com més nostres ens sonin les paraules, més podrem viure allò que celebrem. De manera que sempre serà aconsellable buscar una celebració de l’Eucaristia que ens hi sentim mínimament còmodes. Sense pretensions de grans coses, ja ho he dit, però que no ens grinyo-li innecessàriament. I si podem col·laborar-hi sortint a llegir o fent qualsevol altre servei, mi-llor. I encara una altra cosa: si pot ser, no estaria gens malament que la gent més propera amb qui compartim la fe (els del grup de reflexió o de revisió de vida, per exemple) ens trobéssim a la mateixa celebració de l’Eucaristia...I, assegurat en la mesura que es pugui tot això, aleshores del que es tracta és d’anar a la celebra-ció de l’Eucaristia amb pau, amb ganes de tro-bar-hi allò que ens pot donar: un espai cristià de trobada col·lectiva amb Jesucrist, que ens arrela en tota la història mil·lenària de la nostra comu-nitat cristiana. És cert, també, que amb el nostre ritme agitat actual, aquesta trobada setmanal a vegades ve molt de trascantó. I, evidentment, els cops en què hi ve realment molt, no serà molt greu no d’anar-hi. Però més valdrà no prendre-s’ho gaire per costum. Perquè a l’Eucaristia ens hi trobem amb l’Església més quotidiana, més normal: amb la gent que, amb més o menys em-penta, vol continuar el camí que van iniciar els primers seguidors de Jesús, i per això continua repetint la trobada que ells van iniciar...

Estic en la política pel que vaig aprendre en la teologia. La connexió entre totes dues és l’amor. La política és l’expressió concreta de l’amor!

Fernando CardenalJesuïta, ministre d’Educació del govern sandinista de Nicaragua de 1984 a 1990. “El Periódico”, 17 d’abril de 2009

El re

tall

La fe de cada dia La fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada dia