El teatre fins al segle XVI. El teatre barrocEl teatre neoclàssic. El teatre de la RenaixençaÀngel GuimeràEl teatre modernista. Santiago RusiñolLa renovació teatral durant els anys 20 i 30
Autora: Mònica Herruz ©
El teatre fins al segle XVI
El teatre durant la postguerraJoan BrossaLa renovació del teatre als anys seixantaEl teatre a partir dels anys seixanta
EL TEATRE DURANT LA POSTGUERRA
En les dècades dels anys 40 i 50, les prohibicions i la censura del règim franquista van afectar molt negativament el teatre català. La primera representació teatral pública en català no va ser autoritzada fins al 1946, de Serafí Pitarra.
L’autor més destacat de la postguerra fou Josep Maria de Sagarra, amb peces en prosa més modernes (La fortuna de Sílvia o Galatea) que el teatre de poema dramàtic que feia abans de la guerra. Aquest canvi de registre no agradà al públic i per això va tornar al poema dramàtic (L’hereu i la forastera).
Sense el reconeixement del públic, en aquesta època cal destacar dues produccions de Salvador Espriu: Antígona (1939) i Primera història d’Esther (1948).
Antígona: tragèdia que reprèn el mite clàssic grec de la guerra fratricida i la rebel·lió contra la tirania. L’obra expressa el dolor de l’autor per la situació de derrota del país. Publicada el 1955 i representada el 1958.
Primera història d’Esther: Espriu reprèn el mite bíblic de la reina Esther per al·ludir la situació del país a la postguerra i, de fet, a la qüestió universal del poder arbitrari. S’estrenà el 1957.
Joan Oliver també destacà en aquests anys amb l’obra Ball robat (1948), comèdia estrenada el 1958 amb què tracta un dels seus temes preferits: la crítica al matrimoni convencional.
JOAN BROSSAVida Va néixer a Barcelona el 1919. Va formar part dels
cercles avantguardistes. No fou conegut per al gran públic fins a l’any 1970. Va morir el 1998.
Obra Tal i com defensaven els avantguardistes, Brossa
concep la seva obra com un tot; és a dir, no hi ha uns límits clars entre la poesia, el teatre i la prosa. La poesia es fa teatre o, com diu l’autor, “poesia escènica”.
La renovació del teatre als anys seixanta
Des de mitjan anys 50 i principis anys seixanta, es desenvolupà el teatre independent, en oposició al teatre comercial. Per exemple, l’ Agrupació Dramàtica de Barcelona i l’ Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual.
Tendències europees contemporànies que es van incorporar al teatre català:
El teatre existencialista francès, a través de traduccions d’autors com Jean-Paul Sartre , representacions en català que seguien aquesta filosofia que entén la vida humana com una condemna i una recerca de la llibertat.
El teatre de l’absurd, amb autors com Samuel Beckett, que van presentar en escena situacions sense sentit i que volen expressar una manca d’orientació en general.
El teatre èpic, de l’alemany Bertolt Brecht, que pretenia fer prendre consciència a l’espectador de les injustícies socials i polítiques per poder transformar la realitat.
El teatre a partir dels anys 70 Cal destacar a l’ inici d’aquesta etapa, l’obra El retaule del
flautista, d’Emili Teixidor. Cal destacar la consolidació de companyies teatrals
estables:o Anys 60 i 70: Els Joglars, Els Comediants, Dagoll –Dagom,
el Teatre Lliure, la Fura dels Baus.o A partir dels anys 80: la Companyia de JM Flotats, el
Teatre Nacional de Catalunya (TNC). Altres aspectes que reflecteixen la consolidació del teatre
a Catalunya: la tasca formativa de l’ Institut del Teatre, les possibilitats d’actuar en el món audiovisual, el Festival d’Estiu de Barcelona, el Grec, el teatre al carrer de Tàrrega, etc.
