1 Edats i fonts de la prehistòria

1.1 El temps i la ciència històrica

La història és la ciència que estudia el passat de la humanitat. Per fer-ho, analitza les civilitzacions que s’han succeït en el temps en els aspectes polítics, econòmics, socials, culturals i artístics. Per facilitar-ne l’estudi, els historiadors divideixen el temps històric en períodes de durada variable, separats entre si per esdeveniments destacats. Els més usats són les etapes i les edats

❚ Les etapes són dues, la prehistòria i la història pròpiament dita, separades per la invenció de l’escriptura cap a l’any 3250 aC.

❚ Les edats són períodes de temps més curts dins de la prehistòria i de la història. Són l’edat de pedra i l’edat dels metalls, en la prehistòria; i les edats antiga, mitjana, moderna i contemporània, en la història.

1.2 La divisió de la prehistòria

La prehistòria comprèn el temps transcorregut entre l’aparició dels primers homínids, fa uns 4,4 milions d’anys, i la invenció de l’escriptura, cap al 3250 aC. Aquest període de temps extens se sol subdividir, al seu torn, en dues grans edats, segons el material principal amb què els éssers humans varen fabricar els instruments:

❚ L’edat de pedra. Comprèn dos períodes: el paleolític (4,4 milions d’anys-10000 aC), i el neolític (10000-4500 aC). En algun moment del paleolític, fa uns 2,5 milions d’anys, va sorgir la tècnica més antiga per fabricar instruments de pedra, la talla, que consistia a colpejar una pedra contra una altra fins a aconseguir un còdol esmolat. En el neolític es va perfeccionar la talla amb el poliment, que permetia allisar la superfície i les vores dels utensilis de pedra i fer-los més tallants.

❚ L’edat dels metalls (4500-1000 aC). Es va iniciar quan els éssers humans començaren a fabricar instruments de metall. S’hi distingeixen tres períodes segons el metall usat: primer el coure; després el bronze; i, més tard, el ferro.

1.3 Les fonts de la prehistòria

A la prehistòria no hi ha documents escrits. Per tant, per conèixer els fets d’aquest període, els prehistoriadors usen com a fonts les restes materials i humanes (ossos, instruments, ceràmica, etc.) deixats per l’ésser humà primitiu, i les plantes i els animals de la seva època. Aquestes restes, majoritàriament, es troben soterrades. Per localitzar-les i treure-les a la llum, els prehistoriadors han de realitzar excavacions arqueològiques lentes i costoses. En aquestes alcen les capes del terreny per retrocedir en el temps i anoten i daten cada resta que troben.

2 Origen i evolució de l’ésser humà

2.1 El problema del nostre origen

Durant segles es va creure que l’ésser humà havia sorgit sobre la Terra amb el seu aspecte actual. Però en els nostres dies, els científics accepten la teoria de l’evolució, exposada pel científic britànic Charles Darwin a final del segle xix. Segons aquesta teoria, l’ésser humà és una

evolució dels primats, una espècie de mamífers que va aparèixer fa devers 65 milions d’anys. Fa més de 5 milions d’anys, a partir dels primats es varen diferenciar els homínids, que inclouen l’ésser humà actual i els seus avantpassats; i els grans simis, com el ximpanzé i el goril·la.

2.2 Els trets homínids

Els homínids es diferenciaren de la resta de grans simis per un conjunt de canvis biològics:

❚ La manera de caminar bípede. Els homínids fan passos ferms i grans gambades en caminar, a causa de la posició dels costats i a l’eixamplament de la pelvis. El bipedisme i la posició dreçada alliberaren les mans de la funció de caminar, la qual cosa els va permetre usar-les i fabricar instruments.

❚ El polze de la mà desenvolupat i oposable. Els va permetre subjectar i manipular fàcilment els objectes, fins i tot els de dimensions reduïdes, i millorar l’elaboració d’instruments.

❚ L’augment de la grandària del cervell i del crani. En va incrementar la intel·ligència i els va possibilitar pensar, parlar i formar societats cada vegada més complexes.

2.3 L’evolució humana i les seves etapes

Els homínids varen adquirir els trets propis en un període d’evolució llarg. Aquest procés, denominat procés d’hominització, va començar a Àfrica en una data imprecisa que els prehistoriadors situen entre els 4,4 i els set milions d’anys. La causa va poder ser un canvi climàtic, que va provocar el pas d’un medi tropical humit, amb boscos, a un altre de sabana, més sec i desarborat. Amb això, certs primats, que fins aleshores vivien als arbres i s’alimentaven sobretot de vegetals varen haver de descendir al sòl i cercar nous aliments. Els homínids més antics varen viure a Àfrica i s’assemblaven als simis. Entre ells es troben els pertanyents als gèneres Ardipithecus, potser els primers que caminaren drets; i els Australopithecus, que foren els primers a usar instruments, encara que no els fabricaven. Els homínids posteriors pertanyents al gènere Homo, es consideren ja pròpiament humans per l’aspecte i per la capacitat per fabricar instruments.

3La vida en el paleolític (I)

El paleolític comprèn des de l’aparició dels primers homínids, fa uns 4,4 milions d’anys, fins al descobriment de l’agricultura i la ramaderia, en el 10000 aC.

3.1 La vida quotidiana dels pobles caçadors

Els primers humans habitaren a Àfrica, en zones de clima càlid. Però, en estendre’s per Europa i Àsia, varen haver d’adaptar-se a l’alternança de períodes glacials, de clima molt fred i en els quals el gel cobria de forma permanent extensos territoris, amb períodes interglacials, de clima més benigne i temperatures més moderades. La vida d’homes i dones en un medi ambient tan advers era molt difícil i centraren la majoria dels esforços a aconseguir aliments per sobreviure.

■L’economia depredadora L’alimentació era depredadora, atès que no es reposaven els recursos presos de la naturalesa. Es basava en la recol·lecció de fruits, en la pesca i en la caça

d’animals, com cérvols, rens, bisons, cavalls i mamuts. D’aquests obtenien greix, tendons, pells per abrigar-se, cuir per al calçat i ossos per elaborar instruments.

■La vida nòmada

El sistema d’alimentació va obligar els grups humans al nomadisme, és a dir, a desplaçar-se contínuament seguint els animals que caçaven. Durant l’estiu vivien a l’aire lliure, prop dels rius i en tendes fetes amb pells d’animals o en cabanyes construïdes amb troncs i branques d’arbres. En arribar l’hivern es refugiaven a l’interior de coves naturals, on consumien les provisions acumulades, preparaven les pells que els servien d’abric i fabricaven armes i utensilis.

3.2 Aportacions tecnològiques i invents

❚ Els instruments de pedra es realitzaven mitjançant la tècnica de la talla. Consistia a colpejar una pedra contra una altra per fabricar destrals o bifaços, puntes de fletxa i ganivets. Els trossos despresos en colpejar les pedres (ascles) s’usaven com a fulles, raspadors i rascadores . També es varen usar l’os i l’asta per realitzar arpons, hams i agulles.

❚ El foc, descobert fa devers 1,5 milions d’anys, va ser un dels invents principals, ja que va permetre obtenir llum i calor, usar l’interior de les coves, espantar els animals salvatges, cuinar els aliments i assecar les pells. A més, va afavorir les relacions socials, perquè els membres de la tribu compartien entorn d’aquest les activitats quotidianes i el repartiment de les tasques.

4 La vida en el paleolític (II)

4.1 La societat tribal

La societat paleolítica estava formada per tribus, compostes per devers 20 o 30 persones unides entre si per llaços familiars. Possiblement, alguns membres de la tribu varen tenir més importància que els altres, com el guerrer més fort, el bruixot o la curandera. També és possible que la feina es dividís en funció del sexe.

4.2 Les creences i la vida espiritual

Les creences religioses es desconeixen. Però, se suposa, que varen poder tenir tres manifestacions:

❚ La creença en el poder dels elements de la naturalesa. Eren considerats superiors i, per això, temuts i adorats: el Sol, la Lluna, les estrelles, la pluja, el tro, etc. També varen creure en esperits, que influïen de forma benèfica o nociva en la vida humana.

❚ Els rituals màgics. Cercaven influir en les forces de la naturalesa i en els esperits, perquè els protegissin dels perills.

❚ El culte als morts. Se soterraven en postures determinades, amb un aixovar funerari integrat per armes, ornaments, amulets i menjar. Això pot indicar la creença en una altra vida després de la mort.

4.3 El naixement de l’art

Les primeres manifestacions artístiques de la humanitat daten del paleolític. Són l’art mobiliari i la pintura rupestre.

❚ L’art mobiliari està constituït per objectes transportables. Estan realitzats en pedra, os o ivori, decorats amb relleus i gravats, i a vegades també pintats. Entre aquests destaquen plaquetes d’animals retallats; bastons amb gravats, que podrien ser instruments de caça o símbols d’autoritat; armes (propulsors) i penjolls. També es varen fer venus o estatuetes de dona amb els atributs femenins molt desenvolupats, que podrien indicar un culte a la fecunditat.

❚ La pintura rupestre va sorgir a final del paleolític, fa devers 40 000 anys. Es realitzava sobre les parets i el sostre de l’interior de les coves o en abrics naturals. La pintura representava animals (bisons, cavalls, mamuts, cérvols); éssers humans esquemàtics en escenes de caça, guerra o rituals; i mans, vulves i símbols estranys.

El significat es desconeix, encara que possiblement varen estar relacionades amb rituals màgics o religiosos. A Europa, el 80 % dels exemples es troba a França (Lascaux) i a la zona cantàbrica i mediterrània de la península Ibèrica. Però hi ha restes en altres llocs d’Europa (Itàlia, Romania, Rússia), a Àsia i a Àfrica.

5 La vida en el neolític

El neolític va sorgir cap al 10000 aC, amb l’inici de l’agricultura i la ramaderia, i va finalitzar cap al 4500 aC, quan varen començar a treballar-se els metalls.

5.1 Els pobles agricultors i ramaders

Fa devers 10 000 anys es va iniciar a la Terra un període interglacial que va suposar l’augment gradual de les temperatures i un canvi climàtic. La humanitat paleolítica va haver d’adaptar-se a aquests canvis mediambientals i cercar noves formes d’alimentació. Com a resultat d’aquesta recerca varen sorgir l’agricultura i la ramaderia i es va iniciar una nova etapa de la prehistòria: el neolític. El canvi es va iniciar a l’anomenat Creixent Fèrtil, una regió en forma de mitja lluna que s’estén des dels rius Tigris i Eufrates fins al Nil.

■L’economia productora

En el neolític l’economia va passar a ser productora. L’agricultura va néixer en observar que les llavors que queien a terra originaven, amb el temps, una nova planta, i es va basar, sobretot, en el cultiu de cereals com blat i arròs. La ramaderia va sorgir del costum de recloure animals (ovelles, cabres, porcs i bous) en tancats, per tenir-los com a reserva de carn per si escassejava la caça.

■El naixement de la vida sedentària

Els agricultors i els ramaders varen adoptar una manera de vida sedentària, ja que havien de romandre al costat dels camps de cultiu i els ramats. D’aquesta manera varen sorgir petits llogarets i poblats agrícoles, situats a la vora dels rius, formats, primer, per cabanyes de canyes, branques i fang; i, després, per cases de pedra o tova. Alguns, amb el temps, es convertiren en ciutats. També hi sorgiren oficis diferents, perquè juntament amb els

agricultors i ramaders es varen establir els primers artesans. Aquests fabricaven eines que canviaven per aliments als agricultors.

5.2 Les noves aportacions i invents

Els instruments del neolític varen continuar essent majoritàriament de pedra. Però varen adoptar una nova forma de treballar-la, el poliment, que eliminava les rugositats i la feia més resistent. Amb aquesta tècnica es varen fer noves eines necessàries per realitzar les tasques agrícoles, com aixades per cavar la terra, falçs per segar els cereals i molins de mà per moldre el gra. Els invents principals d’aquest període varen ser la ceràmica i els teixits. La ceràmica es fabricava a mà amb fang i després es coïa en el foc. Es va usar per emmagatzemar i cuinar els aliments. Els teixits, elaborats amb lli o amb llana, es teixien en telers rudimentaris.

5.3 La societat, les creences i l’art

La societat neolítica va assistir a un augment de la població enorme gràcies a la millora de l’alimentació i de les condicions de vida. Aquest augment d’habitants va conduir a l’aparició de caps o dirigents, que coordinaven la defensa, l’ús de l’aigua entre els agricultors, l’execució de les obres col·lectives, etc. Aquests caps, amb el temps, es convertiren en l’autoritat política i religiosa i acapararen la riquesa i el poder. L’organització social es va fer, per tant, més complexa, ja que varen augmentar les desigualtats i varen sorgir diversos grups socials diferenciats per la riquesa i la feina: caps, artesans (teixidors, terrissers, etc.), i agricultors i ramaders. Les creences religioses es varen centrar en el culte als astres, que els guiaven per sembrar i recollir les collites; a la deessa mare, que assegurava la fertilitat de les collites i del bestiar; i als morts. La manifestació artística més important va ser la ceràmica, decorada amb formes molt variades.

6 La vida en l’edat dels metalls (I)

L’edat dels metalls es va iniciar, cap al 4500 aC, amb el descobriment de la metal·lúrgia o tècnica de treball dels metalls, i es va prolongar fins al 1000 aC. Durant l’edat dels metalls, cap al 3250 aC, alguns pobles varen descobrir l’escriptura, i varen entrar així a la història pròpiament dita. Altres, en canvi, es varen mantenir en la prehistòria.

6.1 Els pobles metal·lúrgics

■El treball del metall

La primera metal·lúrgia coneguda va ser la del coure, cap al 4500 aC. Va sorgir a les societats neolítiques i urbanes del Creixent Fèrtil, encara que a causa de la poca duresa d’aquest metall es va usar, sobretot, per fer objectes d’adorn. La recerca de metalls més resistents va conduir, cap al 2200 aC, a l’ús del bronze, un aliatge de coure i estany. Finalment, cap al 1500 aC, es va descobrir la metal·lúrgia del ferro en algun lloc situat entre la mar Negra i les muntanyes d’Armènia. L’ús del ferro va proporcionar una gran superioritat als pobles coneixedors de la seva metal·lúrgia. Per això, va tardar a generalitzar-se.

■Altres activitats econòmiques

L’agricultura i la ramaderia varen continuar sent la base de l’economia; i l’artesania va continuar fabricant teixits de lli i llana per als vestits i elaborant ceràmiques. El comerç es va desenvolupar, a causa de la necessitat d’obtenir metalls i d’intercanviar-los per altres

productes. Així, des del Creixent Fèrtil es varen organitzar rutes per cercar-los per Occident i el centre d’Europa, conegudes com «rutes dels metalls».

6.2 Noves tècniques, instruments i invents

Les tècniques de treball del metall es varen perfeccionar amb el temps. Primer es va treballar el metall en fred, colpejant-lo amb un martell. Després es va usar la forja, en la qual el metall s’escalfava al foc mentre es martellejava. Finalment es va usar la fosa: s’escalfava el metall en un forn fins que tornava líquid. Aleshores, s’introduïa en motlos que tenien la forma desitjada, es deixava refredar i es polien les peces. Treballar el metall va proporcionar una gran varietat d’instruments: eines agrícoles més resistents, com aixades i falçs; armes, com espases, destrals, llances i escuts; i estris domèstics, com tassons, gerres i bols. Els invents principals del període varen ser la roda, l’arada i la vela. La roda va permetre la invenció del carro i del torn de terrisser, que varen revolucionar el transport terrestre i la producció de ceràmica. L’arada, tirada per bous o per ases, va permetre remoure millor la terra i llaurar una major extensió de terreny en menys temps. La vela va possibilitar als vaixells moure’s empesos pel vent.

7La vida en l’edat dels metalls (II) 7.1 Les transformacions socials

La societat va continuar augmentant la població. Per això, els poblats varen créixer i es varen convertir en petites ciutats. Algunes d’aquestes es varen emmurallar a fi de defensar-se, perquè l’interès per controlar els metalls va provocar guerres entre pobles. A més, la societat es va fer més complexa, en sorgir nous oficis, com metal·lúrgics, comerciants, carreters, marins mercants, etc. També, varen augmentar les diferències entre unes societats i altres, en imposar-se els pobles que coneixien el metall sobre els qui el desconeixien.

7.2 L’art en l’edat dels metalls

En aquest període sorgiren les primeres manifestacions arquitectòniques de la història. Es coneixen com monuments megalítics, perquè estan realitzats amb grans pedres o megàlits (de megas, gran, i lithos, pedra).

Els monuments megalítics adoptaren formes molt variades:

❚ El menhir és l’element fonamental del megalitisme. És una gran pedra clavada verticalment al sòl. Se’n desconeix la funció exacta: potser es va alçar per fixar les ànimes dels morts, retre culte al Sol o marcar el territori.

El més gran, amb 20 metres d’alçària i 350 tones de pes, el trobam a Locmariaquer (França). De vegades, els menhirs es disposaven en filera, i formaven, així, un alineament. El més llarg i més ben conservat és el de Carnac (França), compost per onze fileres paral·leles d’un quilòmetre.

❚ El cromlec està format per diversos menhirs col·locats en cercle. És possible que s’usàs com a santuari per a qualque culte agrari o solar. El més conegut es troba a Stonehenge (Regne Unit).

❚ El dolmen és una cambra constituïda per grans pedres verticals cobertes per altres d’horitzontals. Es va usar com a soterrament col·lectiu.

En alguns dòlmens, davant de la cambra, hi ha un corredor llarg o corredor arquitravat; per això, es coneixen com a sepulcres de corredor.

8 La prehistòria a Espanya8.1 Paleolític (800000-5000 aC)

Els primers testimonis de la presència humana a Espanya corresponen al paleolític inferior, cas de les restes de l’home d’Orce (Granada), encara polèmics; i de l’Homo antecessor, trobat el 1994 als jaciments d’Atapuerca al nord de Burgos. Les restes fòssils de l’Homo antecessor pertanyen a un tipus d’erectus, i són les més antigues d’Europa, perquè daten de fa més de 800 000 anys. Va viure de la caça i de la recol·lecció, possiblement va practicar el canibalisme i va fabricar eines de pedra. En el paleolític superior, el territori peninsular va ser habitat per grups de neandertals i sapiens. Aquests últims ens han llegat manifestacions de pintura rupestre importants.

❚ Les de l’àrea cantàbrica es varen realitzar a les zones de més difícil accés de les coves (Altamira, Tito Bustillo) i representen animals de forma naturalista.

❚ Les de l’àrea mediterrània es localitzen en abrics rocosos (Cogull, Valltorta) i representen de forma esquemàtica persones en escenes de caça, guerra o rituals.

8.2 Neolític (5000-2500 aC)

El neolític va arribar a la península Ibèrica des del Pròxim Orient a través de dues rutes: la Mediterrània i la del nord d’Àfrica.

Les cultures neolítiques més importants es varen localitzar a Catalunya (cultura dels vasos de boca quadrada) i a Andalusia (cultura d’Almeria). La manifestació artística principal va ser la ceràmica cardial .

8.3 Edat dels metalls (2500-I mil·lenni aC) La metal·lúrgia va ser introduïda a la península Ibèrica per pobles cercadors de metall procedents de la Mediterrània oriental.

❚ La metal·lúrgia del coure (2500-2000 aC) va tenir com a focus principal la cultura de Los Millares (Almeria). Es va caracteritzar pels poblats murallats i l’arquitectura megalítica, que va crear dòlmens i grans sepulcres de corredor denominats popularment «coves», com les de Menga i El Romeral (Antequera, Màlaga).

❚ La metal·lúrgia del bronze (2000-1000 aC) va tenir dos focus destacats. La cultura d’El Argar es va estendre per Almeria i Granada, i es va caracteritzar per soterraments individuals en fosses o gerres. La cultura de les illes Balears va destacar per les originals construccions megalítiques: les taules, els talaiots i les navetes.

❚ La metal·lúrgia del ferro (1000 aC-època romana) va ser introduïda pels pobles celtes, que varen entrar pels Pirineus; i pels pobles colonitzadors fenicis i grecs, procedents de la Mediterrània oriental. Aquests últims varen introduir l’escriptura, i entraren, així, la península Ibèrica en la història.

9 La prehistòria a les Illes Balears: primers pobladors i pretalaiòticLa prehistòria de les Illes Balears presenta unes característiques pròpies pel que fa a les grans etapes (paleolític, mesolític, neolític) en què se sol dividir la prehistòria universal. Els investigadors han establert, en la prehistòria illenca, tres grans períodes: arcaic, pretalaiòtic i talaiòtic.

9.1 El període arcaic: els primers pobladors

Encara que no s’ha pogut determinar amb exactitud, els investigadors creuen que els primers pobladors de les Illes Balears arribaren a l’arxipèlag cap al 3 000 a C, I que podria tractar-se de grups arribats de les àrees pirinenques i del sud de França. Aquests primers pobladors han deixat pocs vestigis de la seva existència: puntes de sílex, agulles d’os, etc. Segurament, vivien de la caça, la pesca i la recol·lecció. Un dels seus recursos alimentaris més importants era la caça del «myotragus balearicus», una cabra de petites dimensions, avui ja desapareguda de la fauna illenca, i de la qual s’han trobat restes a Mallorca i Menorca.

9.2 El pretalaiòtic

Entre els anys 2 500 i 1 300 aC, s’hi va desenvolupar el pretalaiòtic. Durant aquest període, els habitants de les Illes van incorporar lentament els avenços tècnics de les civilitzacions neolítiques que arribaren a les costes balears, procedents d’altres indrets de la Mediterrània occidental i, fins i tot, de les rutes orientals. Va aparèixer una ceràmica decorada o llisa, de formes senzilles i de dimensions reduïdes, a més de petits objectes de pedra i os, i diferents eines de coure i bronze. En aquesta fase ja es confirma la presència d’una població estable a les Pitiüses. Els jaciments més característics del pretalaiòtic es localitzen en unes quantes coves naturals i, sobretot, en coves artificials excavades en la roca, que acollien enterraments col·lectius. En aquestes coves es collocaven els difunts, juntament amb les ofrenes i objectes personals. Destaca el conjunt de coves de cala Sant Vicenç (Pollença). Amb funció funerària també trobam els sepulcres megalítics, construccions exteriors formades per grans pedres verticals que tanquen una cambra coberta amb lloses horitzontals i amb un passadís d’accés també cobert. En trobam a Formentera (ca na Costa), Menorca (ses Roques Llises a Alaior) o Mallorca (Son Bauló a Santa Margalida). També van aparèixer, a Mallorca i Menorca, noves construccions de pedra, de parets gruixudes, conegudes amb el nom de navetes. Les navetes tenien la planta en forma de ferradura allargada. A Mallorca, les navetes s’empraren com a llocs d’habitatge (navetiformes d’Hospitalet Vell a Manacor), mentre que a Menorca destaquen les navetes d’enterrament, la més coneguda de les quals és la Naveta des Tudons (Ciutadella). Les comunitats humanes pretalaiòtiques practicaven l’agricultura cerealista i la ramaderia (ovelles, cabres), juntament amb altres activitats com ara la caça, la pesca i la recol·lecció. 0 a les Illes Balears: el talaiòtic La prehistòria

Cap a 1 300 aC, sembla que nous grups humans, segurament procedents de la Mediterrània oriental, van arribar a Mallorca i Menorca. Aquests nous habitants hi van desenvolupar noves construccions que van donar lloc a la cultura talaiòtica. Les Pitiüses van quedar al marge d’aquesta onada migratòria.

10.1 Els poblats talaiòtics El monument més característic d’aquest període és el talaiot. Es tracta d’un tipus de construcció en forma de torre, circular o quadrada, que empra la tècnica de construcció ciclòpia. De vegades, el talaiot presenta una columna interior que servia per sostenir-ne la coberta. La funció que tenia era, primordialment, defensiva. També s’hi van construir recintes fortificats. Aquests poblats talaiòtics consten d’una muralla feta amb grans blocs de pedra amb unes quantes entrades per accedir-hi. A l’interior, sol haver-hi un o uns quants talaiots i altres edificacions de diferent ús: habitacions, edificis de tipus religiós —els santuaris—, tallers, etc. Podem citar els poblats de Capocorb (Llucmajor), ses Païsses (Artà), els Antigors (Ses Salines) i s’Illot (Sant Llorenç des Cardessar), Son Forners (Montuïri) a Mallorca i els de Torre d’en Gaumés (Alaior), Talatí i Trepucó (Maó) i el de son Catlar (Ciutadella) a Menorca. A Menorca hi apareix un monument singular: la taula, formada per dues grans lloses, una vertical sobre la qual descansa una altra d’horitzontal. Aquestes taules es consideren santuaris o llocs de culte. Com a exemples destaquen les de Torrellafuda i Torretrencada a Ciutadella; la de Torralba d’en Salord a Alaior; i les de Talatí, i Trepucó a Maó.

10.2 La societat

Les eines emprades pels talaiòtics eren molt diverses, en destaquen les armes de bronze i de ferro. Aquest utillatge bèl·lic fa pensar que la societat talaiòtica era una societat guerrera i fortament jerarquitzada, molt diferent dels grups socials pretalaiòtics que eren pacífics. També s’hi conserven abundants objectes de ceràmica, generalment llisa i més gruixada que la pretalaiòtica. A partir dels segles vi i v aC, la cultura talaiòtica va rebre la influència d’unes quantes civilitzacions mediterrànies (cartaginesa i romana, principalment). En la penetració d’aquestes influències culturals potser van exercir un paper important els foners baleàrics, els quals van lluitar com a mercenaris en les guerres púniques. L’any 123 aC, Roma va ocupar les Illes Balears.

10.3 Les creences

Pel que fa a les creences espirituals, les figures d’animals fan pensar en un culte al bou molt estès a la Mediterrània, la «taurolatria» aquí