CURS D’HISTÒRIA DE GAVÀ

De la prehistòria a la contemporaneïtat

Organitzat per:

ASSOCIACIÓ VEÏNAL DEL BARRI DEL CENTRE CENTRE D’ESTUDIS DE GAVÀ

Gavà, gener - març de 2009

INTRODUCCIÓ A L’ARQUEOLOGIA

És un mot complex que deriva de dues paraules gregues: archaios i logos, i es pot definir com “el tractat de les coses antigues”. Els autors clàssics grecs l’utilitzaren per referir-se a llur història antiga, a les èpoques heroiques de les llegendes homèriques.

Nosaltres, però, no caldrà que ens remuntem ni al moment de la creació del món (com feia un autoanomenat historiador d’una població de la nostra rodalia per parlar dels orígens del poble i dels més ancestrals avantpassats), ni tan sols a l’època dels nostres més reculats primats que van viure damunt d’això que avui coneixem per terme de Gavà. Simplement parlarem del col·lectiu humà més antic que sabem que va viure i va treballar aquí. Caldrà que diguem que l’assentament d’aquella comunitat humana es remunta, fins on abasten els nostres coneixements actuals, a la no gens menyspreable xifra d’uns 6.000 anys enrere. És evident que en aquest període no hi entra tota la història de la humanitat, i la de la humanitat neolítica1 (que és la que ens toca de més a prop), només es va desenvolupar en el nostre territori al llarg d’uns mil cinc-cents anys; i aquest fet, pel que fa al nostre territori, Déu n’hi do la importància que té!

No obstant això, sí que valdrà la pena de fer un esbós del que en podem anomenar “cadena evolutiva de la humanitat”. Tots ho hem vist més d’una vegada en revistes de caire científic, o no tant, però bàsicament divulgatiu,

1 Les paraules en cursiva són les que freqüentment es fan servir en el llenguatge d’especialitat del món de l’arqueologia. Anirà bé de familiaritzar-s’hi per tal que es puguin seguir tant les xerrades com la lectura d’aquests textos o d’altres.

2

on es presenta una sèrie d’éssers, dempeus, caminant l’un darrere l’altre com si anessin fent cua. La gent neolítica, doncs, és la que es configura morfològicament a l’individu de l’extrem de la dreta; és a dir, com la raça humana actual de tots els continents.

Entre aquests dos extrems de la cua, dels homínids més antics als éssers humans d’avui, tenim un període de temps que depassa els sis milions d’anys.

Una altra observació important que hem de tenir present a l’hora d’explicar els esdeveniments de la prehistòria2 (que només en podem aconseguir informació mitjançant el mètode d’investigació arqueològic) és que no podem fer-ne un relat a l’estil tradicional com quan ens referim a períodes dels quals disposem de documents que ens proporcionen tot allò, tots aquells detalls que conformen la quotidianitat de la gent, coses que també l’arqueologia ens podria proporcionar si tinguéssim a l’abast tots els elements propis de la cultura material d’un període determinat. Què volem dir amb això? Doncs, que el coneixement de la prehistòria i de la protohistòria ens ve donat per les restes materials que aquelles comunitats o grups humans van deixar darrere seu. És a dir: les seves deixalles, i cap document escrit!

Per tant, els únics “documents” de què disposem són aquells que els avantpassats van llençar, allò que van perdre, que van enterrar, que se’ls va trencar, que van gravar, dibuixar o pintar... (!). I és a partir d’aquestes restes materials que hem de reconstruir tot el seu món fins allà on ens és possible. De vegades, un sol element, minúscul, ens pot fornir la informació suficient per elaborar una teoria, una hipòtesi de treball o una tesi. Un simple pinyol d’oliva, o un de raïm, ens podrà parlar de dos dels elements alimentaris de la nostra mal anomenada “dieta” mediterrània. I d’aquestes troballes arrenca el concepte d’arqueologia. I és que l’home, en sentit genèric, té i sent –i ha sentit sempre– la necessitat de conèixer. Aquesta necessitat, si la centrem en el camp de la història, ens adonem tot seguit que un coneixement integral va molt més enllà d’aquell ensenyament clàssic que construïa la història a base de reis i de grans personatges. Avui 2 A fi i efecte d’iniciar-nos en aquest camp ens servirà, tot i que avui està desfasada, la nomenclatura dels períodes històrics tradicionals: edat de la pedra antiga o paleolític; edat de la pedra polida o neolític; edat del coure o calcolític; edat del bronze; edat del ferro i, la d’avui, com l’hauríem d’anomenar?

3

donem una gran importància a l’actuació que les classes populars, i tot el conjunt de la societat, han tingut en el desenvolupament de la història.

És per aquest motiu que la tasca arqueològica ha de ser molt acurada i estricta, sobretot quan investiguem jaciments de molts milers o milions d’anys enrere. Ens podem imaginar que fem la lectura d’un llibre únic al món, i que a mesura que n’anem llegint les pàgines, les llencem al foc? Doncs, una cosa semblant esdevé quan fem una excavació arqueològica; és, per tant, com un llibre de lectura única. Allò que no veiem (“que no llegim”) en el moment d’obrir una cala, ja no ho podrem veure mai més si no hi estem atents.

Quan ens introduïm en la investigació d’un període sense documents escrits podrem fer història, a grans trets, només de les formes de vida de la gent que va viure en un temps i en un espai determinats. Això ja ho anirem veient a mesura que repassem les diferents cultures que han ocupat el nostre territori. De les cultures conegudes, ara per ara, que han trepitjat sòl nostre3, i s’hi han establert, no n’hi ha hagut més de cinc o sis, i encara amb la presència de barreges diverses.4

Un monument d’època romana a Martorell, l’anomenat “`pont del Diable”. És un arc de triomf, com el de Berà, però de dimensions més reduïdes. (Dibuix de Laborde a començament del segle XIX).

3 Cal no oblidar que no podem circumscriure la presència i l’acció dels nostres avantpassats més reculats als límits del terme municipal de Gavà. Si hi va haver alguna forma de divisió territorial estricta, no ho sabem; però ens inclinem a pensar que no n’hi havia. Era un territori sense fronteres; però, molt probablement, no exempt d’influències dels grups que hi van viure.

4 Es donen barreges quan hi ha la presència de dues o més cultures en contacte. Aquest fenomen és un fet constatable de fa anys, amb la presència i la unió de la immigració procedent d’altres zones de l’Estat amb els naturals del territori. I, actualment, amb la que arriba d’altres llocs de tot el món.

4

5

LA PREHISTÒRIA

Els primers pobladors de Gavà (La mineria neolítica a can Tintorer)

Havíem escrit en una publicació sobre la petita història general de Gavà que “El coneixement que a hores d’ara tenim sobre la nostra més reculada història correspon al període que hom ha convingut a anomenar neolític.[...] La presència humana coneguda fins ara al nostre territori es remunta a una època que, pel cap baix, la podem situar cap a les darreries del cinquè mil·lenari abans de Crist, és a dir, al voltant de sis mil anys enrere. Això no vol dir que anteriorment no hi havia hagut ningú, cap poble, que hagués fet estada en un territori tan poc extens, però alhora tan ric, com és el de Gavà; dissortadament, però, encara no hem trobat vestigis que ens permetin d’identificar-lo.” Per tant, en el descobriment de les restes d’un poble, d’una cultura que hagi viscut en el territori en un passat remot, sempre estarem a allò que l’arqueologia ens pugui revelar a cada moment.

Què feien els nostres remots avantpassats?

Tenim el coneixement que hi va haver una comunitat humana en el nostre terrer fa uns sis mil·lennis. Ho sabem gràcies al fet que hi van deixar un veritable monument, amb una magnitud que pot igualar-se als que van deixar altres cultures contemporànies en altres indrets del món, salvant les distàncies de la millor tecnologia o del més elevat nivell social i de costums i pràctiques més refinades, com podrien ser les de la clàssica Mesopotàmia o de l’Egipte predinàstic. Aquest monument al qual ens referim són les mines neolítiques de can Tintorer.

La nostra gent pregavanenca van deixar també unes altres restes de la seva cultura material que ens permeten confegir les seves formes de vida amb

6

una precisió prou acurada per adonar-nos del nivell a què van arribar i quina mena de societat és la que tenim davant.

Que eren uns excel·lents enginyers en el camp de la mineria ho demostren les sòlides mines que hem trobat en el subsòl del barri de can Tintorer. Es tracta d’unes perforacions subterrànies que penetren en el bloc de pissarrespaleozoiques i formen unes galeries que entren en el terreny, primerament l’argilós, constituït per argiles quaternàries amb presència de nòduls de “turturà” (apliquem aquest nom –que fan servir els nostres pagesos– a una crosta calcària molt densa que es troba sota l’argila vermella de Gavà) cosa que afegeix duresa al terreny i en dificulta la perforació. Després de travessar aquesta crosta s’endinsen en el basament de pissarres, lloc on es troben les preuades vetes de variscita, nom científic que designa el terme encunyat per arqueòlegs amb el nom de cal·laïta.

La xarxa de galeries subterrànies de can Tintorer va ser feta amb el propòsit d’aconseguir, entre altres pedres, una de color verd que, pel que sembla, es va posar de moda en aquella època, i aquest fenomen va propiciar la més gran explotació minera en galeria que ha conegut Europa, en un moment tan reculat de la seva història. Hem de dir que de mineria ja n’hi ha hagut al nostre continent, però ha estat de sílex i no en galeria com les nostres. O bé de coure, però en temps més propers... Això no obstant, i amb el propòsit de no ser exclusivistes, hem de dir que potser un dia se’n trobin unes altres, de mines de variscita en altres indrets d’Europa.

Mapa de la mineria lítica a Europa

7

Per què perseguien els nostres miners aquesta pedra? Quina importància li van donar, que va fer que es muntés tot el complex miner neolític de can Tintorer, amb una extensió que abasta més de dotze hectàrees? Hem dit que aquest element es va posar de moda, però aquesta explicació −pronunciadaper eminents arqueòlegs també− no fa sinó intentar d’ocultar la nostra ignorància sobre la qüestió. La veritat no la sabem, però almenys podem suggerir hipòtesis: de si va ser una moda, de signe de prestigi, de valor de canvi (moneda?), de talismà...

Sota la masia de can Tintorer hi ha una xarxa de galeries. Aquí veiem el nus central de la mina 8.

L’era industrial acabava de ser inaugurada en aquell pre-Gavà del neolíticmitjà. La mineria de la variscita, com hem dit, que pot presentar-se dins una franja de tons que van des del verd turquesa fins a gairebé el verd blanc, prenia una volada al nostre territori que duraria uns mil anys. I aquesta pedra esdevindrà un important element de decoració personal, després de ser transformada en forma de denes i perforada per tal de fer-ne collarets, braçalets i tota mena de penjolls. Però també altres minerals es van extreure de les mines: quarsita, per fer percussors; és a dir, martells sense mànec) o ocres (pissarres molt hidratades de diverses coloracions –blanc, gris, negre, granat...− usats en la pintura corporal (podríem anomenar-ne el primer maquillatge de la nostra història?), o en la coloració del fang per fer terrissa.

8

Plànol d’una part del sector miner de can Tintorer. En la mina 16 és on va ser trobada la figura de ceràmica, que hom ha convingut d’anomenar-la Venus de Gavà.

Eines de la mineria neolítica de can Tintorer

9

Quines altres activitats tenien?

Arran de la mineria de la pedra verda es devia formar un nucli de població prou important perquè hi hagués una estricta racionalització del treball. Ens sembla evident que qui treballava a la mina no podia fer de pagès ni de pastor. Hem de tenir en compte que una explotació minera de la magnitud de can Tintorer havia de tenir força gent ocupada i durant força hores diàries... i sembla que també hi treballava la mainada5 (És una suposició, naturalment). Suposició o realitat, però, el cas és que del treball infantil en tenim proves fefaents en les anomenades cultures primitives actuals. I fins i tot, vergonyosament, en les no tan primitives... Amb això volem dir que, molt probablement allà treballava tothom. I que potser no hi va haver divisió del treball, sinó que tothom feia de tot.6

Què menjaven?

És evident que si hem destacat la mineria en primer lloc, és perquè aquesta activitat dels nostres avantpassats remots va ser la més espectacular i important que van desenvolupar. Fou, però, una activitat que, directament, no omplia el ventre i, per tant, no feia anar les cames: “El ventre porta les cames”, refrany de les nostre àvies. Per tant, la tasca de proveir el rebost era una cosa que calia fer cada dia inexcusablement.

Primer de tot hem de dir que una bona part dels components d’aquella societat, si no tots, es dedicava a treballar la terra. L’agricultura va tenir un paper importantíssim i de primer ordre entre aquells pregavanencs instal·lats al territori. Què menjaven, doncs, aquella bona gent? Les investigacions arqueològiques han proporcionat informació sobre allò que constituïen els seus àpats. Blat, civada, ordi... i altres grans com les lleguminoses eren productes de consum habitual. Feien pa i el coïen. Tenien olives bordes per fer-ne oli per a l’alimentació o per a proveir els llums... Tenien estables amb animals caçats i mantinguts en captivitat, cosa que els proporcionava carn, llet i, també, formatge. La fauna salvatge que poblava les nostres muntanyes era constituïda per felins (animals que nosaltres considerem no comestibles; però ells sí, i tant que els en van considerar!). A part, però, no menysprearen els conills, els senglars,

5 Hi ha una galeria a la mina 8, la de sota de la masia de can Tintorer, que de tan estreta com és sembla impossible que l’hagi poguda fer una persona adulta. Per això li vam posar el nom de “galeria del nen”.

6 No hem de recular a la prehistòria, ni tampoc anar gaire lluny, per veure com els nostres pagesos del segle passat, el XX, treballaven quan podien i sempre que calia (que calia sempre!). I fins i tot els menestrals, a part de fer de ferrer, de sabater, de baster, etc. tenien un tros de terra al qual dedicaven esforços els diumenges i festes de guardar.

10

cérvols, els quals van constituir una part molt important de la seva menja. Sabem que aquells nostres avantpassats tenien corrals i que menjaven la carn d’aquell bestiar, bullida en grans olles de terrissa o de pell, i també rostida sobre les brases. No descartem com a menja el peix i el marisc −tenien el mar ben a prop− ja que se n’ha trobat una gran quantitat de restes, sobretot de petxines de grans cloïsses.

Grans carbonitzats de blat, d’ordi, de civada, d’oliva borda... (foto ampliada).

El descobriment de la ceràmica, en èpoques força anteriors havia permès que la humanitat pogués tenir reserves alimentàries. Determinats productes vegetals i tots els d’animals podien ser conservats per procediments diversos: sal, greix, oli, i tenir-los a l’abast quan convingués. I suposem que els nostres neolítics devien fer el mateix.

Peces de ceràmica trobades a les mines

11

Com guarien les malalties?

La medicina no va ser una activitat estranya entre els nostres avantpassats neolítics. La història de la humanitat està farcida d’innombrables infermetats que han afectat, i afecten, els seus membres. El descobriment de determinades plantes remeieres, i d’experimentar-ne l’ús, va fer que la gent guarís, o almenys mitigués, les malalties que la turmentaven. Curanderos i xamans foren els qui, amb les seves pràctiques religioses o magicomístiques, aconseguien deslliurar els malalts de les seves xacres. A Gavà, però, una troballa arqueològica excepcional va posar de manifest l’avenç científic que havien assolit i que desenvoluparen els nostres més remots avantpassats: l’operació quirúrgica en el cervell d’una persona adulta, un home, mitjançant una doble trepanació del crani. Probablement anestesiada amb cascall, és a dir, opi (Papaver somniferum), la persona va ser sotmesa a aquesta intervenció... i se’n va sortir! Després, amb un seguit de cataplasmes o emplastres de farigola com a antisèptic, o de camamilla com a febrífug, quedava restaurada la persona (si no hi havia complicacions postoperatòries, és clar!).

Els rituals funeraris

I, quan la mort arribava... Doncs, hi havia tot un ritual al voltant de la persona difunta, que ens fan pensar que aquells primers gavanencs neolítics tenien una creença o una certesa de vida futura després de la mort. A Gavà hem trobat diversos enterraments, alguns de dispersos, de no més de dues persones sepultades; i d’altres, en nombre de més de dos individus, gairebé sempre acompanyats, els difunts, amb un petit dipòsit funerari.

12

Els primers enterraments que es van trobar foren localitzats a la zona de can Llong arran de la carretera, molts anys abans que aquesta via hagués estat asfaltada, però en ubicació indeterminada; un altre, al solar de davant de l’Institut de Bruguers, en el qual es van trobar les restes òssies d’una dona, i d’un nadó d’uns vuit mesos d’edat; i, el darrer, a la serra de les Ferreres, on hi havia dos individus: un jove que no tenia més de setze anys, i un adult de sexe indeterminat, mort a la maduresa.

Pel que fa als sepulcres col·lectius hem de destacar els més importants trobats fins ara: el de la plaça d’Amadeu Vives, corresponent a la mina assenyalada amb el número 28. Aquí va ser trobat l’esquelet del crani trepanat i el de la foto següent.

Esquelet d’una dona de força edat, d’uns 70 anys aproximadament.

Un altre enterrament col·lectiu fou trobat en una mina al pati de l’Institut de Batxillerat de Bruguers. Aquí van aparèixer els esquelets de cinc individus en un estat força acceptable de conservació, i acompanyats d’unes ofrenes funeràries, possiblement objectes estimats d’ús personal.

I el conjunt més gran d’inhumacions el trobem, ara per ara, a la mina 8, la que s’ubica sota la masia de can Tintorer. La investigació d’aquest dipòsit sepulcral trigarà anys a ser investigat perquè presenta un gruix considerable de terra amb ossos humans, probablement abocats (ja que sembla que no se n’han trobat amb connexió anatòmica).

13

Les divinitats

Pel que fa al culte a la divinitat, no sabem si monoteista o politeista, sembla que els nostres avantpassats la van practicar de manera regular. La mateixa manera de practicar les inhumacions podria confirmar aquesta afirmació. El respecte pels morts, dipositats en llocs discrets i arrecerats, enterrats de manera segura i en previsió de la intrusió d’animals carronyaires, ens fan pensar que els morts tenien la consideració d’éssers vivents més enllà de la vida terrenal. Això podria pensar-se del fet que se’ls acompanyava amb estris que podien haver estat del seu ús preferit.

Creiem, doncs, que tenim prou base per creure que la vida la projectaven més enllà de la mort. No fa gaires anys (el 1994) es va produir la troballa d’un element, molt probablement de culte. Es tracta d’una figura femenina modelada en fang, que és un important fragment d’una gerra de ceràmica, que mostra els trets sexuals i els propis d’una dona en estat prenys. Que podia ser molt bé una imatge de culte no és una afirmació gratuïta, ja que les investigacions arqueològiques arreu del món han documentat una infinitat d’estàtues femenines o figuretes, petites o grans, ja des d’època paleolítica, testimonis d’una devoció a la “deessa mare” com a personificació de la fertilitat. Se n’han trobat, de figuretes femenines d’aquesta mena, des de l’Orient Mitjà, passant per l’est del nostre continent i fins a l’occident d’Europa.

L’anomenada Venus de Gavà

***

14

És evident que la feina d’investigació d’aquest complex miner de can Tintorer, amb tot el cúmul de coses que hi ha a l’entorn, ens proporcionarà una visió de la vida i de la societat neolítica del nostre territori, un jaciment arqueològic de primera magnitud en el món d’aquesta disciplina de la investigació històrica, i avui en dia ja és a bastament conegut arreu d’Europa per part dels especialistes.

Llàstima que aquesta joia de la prehistòria de Catalunya sigui només un reflex del que podria haver estat si s’hagués conservat en la integritat absoluta. No sabem exactament quin percentatge ens n’ha quedat, però sí que podem assegurar que no deu anar més enllà del 20 per cent de tot els vast territori que va, grosso modo, des de la plaça de Catalunya fins als primers contraforts de la serra de les Ferreres.

... i després dels neolítics

Collarets de l’època dels metalls trobats a la cova Cassimanya, al capdamunt de la vall de la Sentiu

Recipients de ceràmica llisos de carena alta de l’època dels metalls trobats a la Cova Bonica, a la Vall de Joan.

Manel Alonso Figueres Arqueòleg

15

FORMACIÓ DE LA CULTURA IBÈRICA

Introducció

Després d’haver considerat les formes de vida de la comunitat neolítica que va habitar les terres que avui són el nostre lloc d’estada, hem de veure un altre període de la nostra història, no menys important per cert. Ara ens toca parlar dels ibers.

No serà un acte de romanticisme catalanòfil si diem que el poblament ibèric és el resultat de la formació d’un poble, amb unes característiques força homogènies, que fa que sigui comparable, quant a extensió, al dels territoris de parla catalana; perquè, a grans trets, podríem dir que el territori que va ocupar anava “de Salses a Guardamar1 i de Fraga fins a ...” (No posem límit al punt cardinal de l’Orient perquè, les Illes Balears −i encara menys l’Alguer−, eren fora de l’espai geogràfic que en una època, època que va del segle VIII aC i fins al II dC, va constituir el solar de la gent i de la cultura ibèriques, i en el qual conformaren la seva activitat social i econòmica sota la denominació de tribus diverses. La nostra història, al llarg dels segles, amb una altra gent −que som nosaltres, i també descendents dels ibers−, ocupa el mateix terrer amb una unitat lingüística2 i cultural diferenciades de les dels altres pobles limítrofes, com va ser el cas dels nostres avantpassats ibèrics.

La llengua que els ibers parlaven continua essent matèria de debat. Per a uns lingüistes es tracta d’una llengua prehistòrica, emparentada amb el basc, i anterior a l’arribada dels pobles indoeuropeus (dels quals en tenim un testimoni a la comarca: el camp d’urnes −urnenfelder− de la bòbila d’en

1 De fet, però, caldria afegir-hi el regne de Múrcia, que fou conquesta catalana, fins que el rei Jaume I el va cedir al seu gendre Alfons X de Castella, anomenat el Savi.

2 Tot i que es donava una mateixa llengua des del Rosselló fins a la regió de l’estret de Gibraltar, hi havia, però, unes diferències que es posen de manifest en la comparació dels dos alfabets: el de la façana mediterrània oriental i el de la meridional, ambdós amb clares influències fenícies i xipriotes.

16

Roca, de Pallejà, descobert cap als anys quaranta del segle XX); d’altres li atribueixen una influència de les llengües continentals europees. El que és cert, però, és que encara no se n’ha trobat la manera de desxifrar-la. En coneixem els signes i els podem llegir, però no sabem què signifiquen.

La presència d’aquest poble en el nostre territori, Gavà, té un bon nombre de jaciments arqueològics que en donen testimoni. Són documents de la nostra història que es troben en constant perill de destrucció total, i que caldrà preservar de la voracitat especulativa de tants depredadors:promotors, especuladors... Aquesta preocupació nostra no és gratuïta, ni ho és tampoc per un obstinat afany de denúncia. Està corroborada per un fet constatat −i constatable encara−: la destrucció amb màquina excavadora d’un assentament ibèric a la zona de Coll Roig (localització, aproximadament, a mig camí entre la urbanització de la Sentiu i la masia de can Mas). Aquest n’és un... que ja no hi és! I com aquest, d’altres corren perill d’aniquilació.

Un altre jaciment, potser el més emblemàtic de tots, el constitueix el turó del Calamot. Una muntanyeta que no arriba a 100 sobre el nivell del mar, però que constituí un poblament d’avançada estratègica, fundat segons sembla cap al segle IV aC. És un jaciment força malmès, per l’acció del pas del temps i, modernament, pel pas de les motos de trial que estan destruint les poques restes arquitectòniques d’un passat, si no esplendorós, almenys força eloqüent per explicar-nos allò que s’esdevenia a la nostra contrada fa més de dos mil anys. Petites prospeccions que s’hi ha fet, o l’acció de l’erosió causada per l’aigua de les pluges, han permès detectar que ens trobem davant d’un poblat que podria donar un gran cúmul d’informació del poblament del nostre terme i de tota la contrada.

El cim d’Eramprunyà fou també un testimoni viu de la presència de la nostra gent ibèrica. Aquest cim va ser un indret d’habitatge humà que no ha pogut mai ser investigat perquè, de restes arquitectòniques del que un dia va ser un poblat, no en queda res, aparentment. El poblat va ser destruït ja en època medieval, a l’alta edat mitjana, per construir-hi, a sobre, el castell. Això no obstant, i segons opinió dels nostres investigadors, en aquest cas Pere Izquierdo i jo mateix, pensem que al racó meridional encara és susceptible de trobar-hi algunes estructures i material i sediment suficient per poder datar l’origen d’aquest assentament de la nostra protohistòria3.

Els assentaments ibèrics els trobem generalment en llocs de difícil accés, en indrets encimbellats i, a més a més, voltats de muralla. De manera que

3 Testimonis d’assentaments ibèrics a Gavà també se n’han trobat al costat del CEIP Joan Salamero, de la plaça de Joan Miró i de la plaça d’Amadeu Vives, aquestes dues al barri de Can Tintorer.

17

qualsevol atac és una empresa costosa. Estan situats, els poblats, a una distància relativament propera a cursos d’aigua o de fonts, si és que no en tenen en el mateix lloc de l’espai de poblament. Aquesta circumstància no es dóna en cap dels dos llocs nostres: Eramprunyà i Calamot. En canvi, a Coll Roig, és a tocar de dues rieres, o potser torrents, que li passen a banda i banda. No podem prendre com a indicador de l’aigua que avui hi passa, ja que actualment la sequera és un fenomen arreu del país, però no ho devia ser en època ibèrica perquè es vivia en unes condicions de clima més plujós i, per tant, més humit que no pas ara. A part d’això, s’hi podien haver perforat pous per cercar aigua, amb la garantia absoluta de trobar-ne. I més humit també per la proximitat del mar; cal que tinguem present que el delta del Llobregat, l’actual que veiem en els nostres dies, tot just va començar a formar-se aleshores i, per tant, tenien la platja més o menys per on avui hi ha la carretera C-245.

L’àrea territorial que van habitar els ibers el podem observar en el mapa que mostrem a continuació.

Mapa de la zona habitada per les tribus ibèriques

18

Mapa de la zona habitada per les tribus ibèriques

Els documents del món ibèric

Les tribus ibèriques

Diu el Dr. Miquel Tarradell en la seva obra de síntesi Les arrels de Catalunya4, que “a la costa del Llenguadoc i de la Provença, els ibers no són presentats com un poble pur, més aviat com una regió de contacte amb els enigmàtics ligurs. Els ibers, en sentit més estricte són els que corresponen, doncs, al País Valencià, a Catalunya i al litoral de l’altra banda del Pirineu més a prop nostre.”

Ja hem dit abans que el poble iber el formava una comunitat de gent que s’estenia sobre aquesta franja mediterrània que cita Tarradell, i dins d’aquesta franja hi ha una sèrie de tribus que en molts casos són difícils de precisar-ne les “fronteres” o dominis territorials. A Catalunya tenim els ilergetes, que habitaren tot el pla de Lleida; els cossetans, tot el camp de Tarragona, ho sabem per les inscripcions monetàries de “kesse” o “cosse” referides a la ciutat (?) o a la zona entre el Camp de Tarragona i el Garraf, amb els dos Penedès inclosos. Laietans i laketans, dues tribus de nom molt semblant, que habitaren –la primera– la costa central de Catalunya amb el Maresme; i la segona, el centre del país: Bages i potser la Segarra. Altres tribus més petites: indikets (Empordà), bergistans (Berguedà), ausetans (d’aquí deriva el nom de la comarca d’Osona). L’Alt Segre i la Cerdanya fou potser la zona que habitaren els ceretans...

Els poblats

Hem dit que el poblament del territori per part de les gents ibèriques es realitzà en poblats encimbellats dalt de muntanyes o de petits tossals, que feien més difícil, en cas d’agressió, que els enemics penetressin en els seus dominis.

Els poblats es construeixen aplanat la part alta de la muntanya i fent terrasses en nivells inferiors, si cal, per anar-hi bastint els carrers a partir dels quals s’hi faran les cases. Cal que no pensem en carrers i cases a l’estil

4 El Dr. Miquel Tarradell, catedràtic d’arqueologia de la Universitat de Barcelona, mort el gener de 1995, fou un dels professors d’història antiga més brillants que ha tingut mai la UB, i del qual vaig ser alumne entre 1975 i 1977.

19

del que estem acostumats a veure: es tracta de simples passadissos, de vegades de dos o tres metres d’amplada, i amb unes cases que més aviat són unes simples estances entre 6 i 9 metres quadrats. S’edifiquen a partir d’uns fonaments de pedra rudimentaris, i fent paret fins a l’alçària d’un metre o metre i mig, agafades les pedres amb una argamassa de fang i palla per donar-hi més consistència i elasticitat. A partir d’aquesta alçària es continuava la construcció amb tovots de fang i s’acabava amb una “teulada” feta amb troncs gruixuts i brancatge de bruc, element vegetal molt impermeable a la pluja, subjectat amb cordes o cordills per evitar que el vent se l’endugués.

De poblats localitzats en el que avui és el Principat de Catalunya se n’han trobat més de cent, amb el nostre del Calamot inclòs. Però no trobem citats –si ens refiem de la bibliografia una mica antiga– el d’Eramprunyà o el possible de coll Roig.

Planta del poblat de Puig Castellar, de Santa Coloma de Gramenet

20

El recinte murallat del poblat ibèric d’Ullastret (Baix Empordà) a) Porta d’entrada, vista des de l’interior. B) Llenç de muralla amb una de les torres circulars. C) Conjunt d’edificacions intramurs, pròximes a la muralla.

21

La llengua i l’alfabet

Hem dit més amunt que els ibers tenien una llengua pròpia. Però, dissortadament, és una llengua que no ha pogut ser desxifrada. És un dels problemes més greus que planteja l’arqueologia a casa nostra d’ençà que la cultura ibèrica es va posar de manifest. Podem llegir els signes que trobem en les inscripcions de les monedes, en làmines de plom gravades i, fins i tot, en gerres de ceràmica; però no podem saber el significat d’aquests signes! Sembla, tot i que no se’n pot establir tesi, que al terç oriental de la península ibèrica es parlaven unes llengües emparentades entre elles. D’aquestes llengües només n’ha quedat l’euskera. La semblança fonètica que donen els textos escrits amb la llengua basca arcaica, va fer que alguns lingüistes creguessin que amb un coneixement en profunditat d’aquesta llengua es podria arribar a interpretar la llengua ibèrica. No ha estat així, perquè les semblances no sempre casen amb allò que hom creu que podria ser el significat d’uns textos tan críptics com els que tenim ara per ara.

Pel que fa a l’alfabet hem de dir que es tracta d’una col·lecció de signes que presenten una peculiaritat no gens singular. És un alfabet semisil·làbic. Això vol dir que hi ha signes que són vocals, o que són consonants, i uns altres que representen síl·labes. El quadre de signes que donem a continuació expressa els sons que regien per representar gràficament la llengua dels ibers en una regió formada pel que avui són les comarques de l’Alt i del Baix Empordà i per la Catalunya Nord.

Quadre de l’alfabet ibèric format mitjançant els grafits trobats sobre peces de ceràmica del segle IV aC. a l’àrea citada. (Maluquer, J.: Epigrafía prelatina de la Península Ibérica. UB, Barcelona, 1968)

22

Còpia de la làmina de plom d’Ullastret

L’activitat econòmica

L’agriculturaSens dubte, la gran riquesa dels ibers va ser l’agricultura en la qual destaquen les dues grans estrelles que han conformat de segles ençà la nostra gran potència alimentària afegida: la vinya i l’olivera5. La principal va ser òbviament, el blat.

El límit septentrional de la vinya arribava fins a l’Empordà, el Llenguadoc i la Provença, tot i que, segons Marcial, els vins catalans, llevat dels de Tarragona, eren dolents. Això era, és clar, perquè encara no havia adquirit una solidesa com la que ja havien assolit altres vinyes i vins de l’orient mediterrani. Pel que fa a l’oli, la primera expansió va ser per l’Empordà, on encara avui continua tenint una gran reputació.

Els fruiterars i els cultius de l’horta formaven un cinturó verd a l’entorn dels poblats. El magraner, una espècie oriental, es documenta en la pintura decorativa d’algunes gerres de Llíria; la figuera es va aclimatar de seguida a Sagunt. Des d’aquí les figues s’exportaven arreu, principalment assecades, com encara es continuen fent. Des de la vall del Guadalquivir i fins aquí es va començar a efectuar la pràctica de l’empelt. És a dir, que l’art i la tècnica de l’agricultura va ser practicada va estar a l’ordre del dia a les nostres terres.

5 Recordem que aquestes plantes, tot i que en estat silvestre es troben arreu de la Mediterrània, en va ser impulsat el conreu per la influència i l’acció de l’impacte colonial de la Grècia del segle VI aC.

23

La ceràmica La ceràmica ibèrica es manifesta arreu del país amb formes molt diverses. Des de l’atuell senzill i utilitari, de cuina o de taula, fins a la peça fina, apta per a ser utilitzada en moments de solemnitat o de rigor protocol·lari. No és una ceràmica que pugui comparar-se, pel que fa a qualitat i finor, amb la grega i la romana. Tenint en compte, però, que el món ibèric no va arribar a assolir el grau de cultura que va arribar a tenir el món clàssic contemporani –tant el grec com el romà–, no n’haurem de fer escarafalls, ja que va arribar a tenir un grau de perfecció, perfecció tècnica sobretot, que la van fer altament estimable.

“Atenció a la presència de fragments de terrissa ibèrica...!” Això és un avís a tothom perquè en faci cas. Sempre que ens trobem en un indret on puguem observar que per terra hi ha una gran quantitat de fragments de ceràmica que no s’assembla de res a una de moderna –a la muntanya, en un solar que mai no hi ha hagut cap construcció antiga, etc.–, hem de pensar que potser ens trobem davant d’un jaciment d’època molt antiga, que pot ser ibèric, romà, medieval, o més antic encara que aquests. Farem bé, aleshores, de notificar-ho a les autoritats competents (sobretot a aquelles que siguin sensibles a la conservació del patrimoni documental –i uns fragments de ceràmica antiga són documents–: Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, conservador del Museu de Gavà, Servei de Patrimoni de la Diputació de Barcelona, o de la que sigui territorialment competent). Les que sapigueu que no en són sensibles, ni se us acudeixi de dir-los res!”

La ceràmica més rica i espectacular del món ibèric és la del País Valencià i la de més al sud, la de la regió murciana. Aquesta ceràmica està decorada amb escenes que representen motius florals, de vegades són motius animals o geomètrics. En altres hi veiem escenes de caça o de músics, de soldats, etc. Recordem les de Llíria, que són potser les més expressives pel que fa a l’abundància d’imatges.

Càlats trobats a la regió murciana d’Archena

24

La moneda

Un dels elements més importants que van adoptar els ibers en les seves relacions comercials amb els pobles veïns fou la moneda. I diem “adoptar” perquè es tracta d’una adquisició cultural arran dels contactes amb els pobles navegants procedents de la Mediterrània oriental: fenicis, grecs, xipriotes, romans... La invenció de la moneda de seguida es va estendre per tot el Mare Nostrum.

Les monedes que es troben en excavacions arqueològiques de poblats nostres foren encunyades en seques de la terra. El cas de Tarragona és paradigmàtic, perquè un gran percentatge de monedes trobades arreu porten la inscripció corresponent a la seca. Aquesta inscripció es representa així:

Algunes monedes ibèriques amb inscripcions

L’escultura

On destaca més l’art del poble ibèric és, sens dubte, en l’escultura. Aquí reproduïm la que està considerada com la peça emblemàtica de l’escultura ibèrica: l’anomenada Dama d’Elx. Hem dit que la zona més rica del món ibèric correspon al sud-est peninsular, i això no és per altra raó que a causa de la riquesa metal·lúrgica. Les mines de la zona ja foren conegudes per Estrabó6, segons ell mateix afirma. Tant la pedra com el metall, sobretot el bronze, van constituir la matèria primera d’aquesta art plàstica. Són moltes, però, les obres escultòriques que hom ha trobat arreu dels Països Catalans i, per tant, la Dama d’Elx és una més entre moltes altres de les que s’han trobat al País Valencià.

6 Estrabó fou un viatger grec, nascut a Amàseia, ciutat costera del Mar Negre (Àsia Menor). Va viure entre el 63 aC. i el 19 dC. Fou geògraf i historiador i va deixar importants obres: Geographikà i Hypomnèmata Historikà (Records històrics).

25

Escultura de l’anomenada Dama d’Elx. Vegeu la filigrana del collaret i del medalló esculpida en la pedra, representació de l’orfebreria pròpia de la cultura ibèrica.

L’orfebreria

Els ibers assentats en el territori de la Catalunya estricta no devien ser gaire rics. Almenys això és el que es desprèn de les troballes efectuades fins al moment en tots els jaciments que s’han investigat. Tenim, no obstant això, algunes peces d’orfebreria de remarcable interès que mereixen figurar en el nivell més alt de les trobades arreu del territori ibèric. Ens referim a les que es van recuperar en el jaciment ibèric del Castellet de Banyoles, a Tivissa, de la comarca de la Ribera d’Ebre. Es tracta d’unes pàteres ricament treballades, senyal sens dubte de la presència de gent important a la zona. La que reproduïm aquí, la de baix a la dreta, representa en relleu tres quadrigues semblants conduïdes cadascuna per dos personatges.

Pàteres procedents del Castellet de Banyoles

26

Podríem continuar parlant dels diversos sectors de l’ocupació humana, però se’ns faria molt llarg. La indústria i l’artesania –acabem de veure un aspecte de l’orfebreria en les pàteres de Tivissa–, però podríem parlar de la mineria (relativament pobra als Països Catalans); podríem esmentar el comerç (les trameses d’atuells de ceràmica de l’anomenada d’Elx-Archena cap a l’Empordà); un altre aspecte de la seva economia era l’ofici de mercenari, que exercien molts homes –principalment els joves i els més forts– quan no era època de feina a l’agricultura.

La toponímia catalana

Que la nostra toponímia més antiga i termes que encara són vius, tot això està lligat amb la llengua que parlaven els ibers és un fet inqüestionable. Romanen encara tota una sèrie de noms de lloc que ens indiquen la continuïtat de la gent d’aleshores amb nosaltres, i que fa que ens hi sentim vinculats, perquè ells són la nostra arrel de fa més de dos mil cinc-cents anys.

Els noms de Xàtiva (Saetuba); Cereja (en l’ortografia tradicional Sareja) tocant a Llívia; Badalona (Baitolo); Tarragona (Kesse); Vic (Ausa); Lleida (Ilerda); Tortosa (Dertosa); Iluro (Mataró);... i pel que fa a noms que han perviscut fins avui trobem Berga, Esterri, Sanaüja...

Pel que fa a la llengua tenim que esquerra, pissarra, gavarra, socarrar, arç, estalviar, paparra, sarna, isard, gerdó, artiga, quer, xarrupar, sàrria, carabassa, lleganya, galàpet... són mots del substrat ibero-basc.

I, finalment, són significatius els llocs en els quals s’han trobat restes de la presència ibèrica als nostres territoris, sobretot quan s’han investigat indrets que popularment eren anomenats d’una manera força peculiar:

* Referències als “moros”: la Penya del Moro (Sant Just Desvern), el Coll del Moro (Gandesa), la Penya del Moro (entre els termes de Begues i de Torrelles), el Marge del Moro (terme de Begues), i etcètera.

* Referències a “castellars”: el Puig Castellar (Begues), el Puig Castellar (Santa Coloma de Gramenet), etc.

Manel Alonso Figueres Arqueòleg

27

EL MÓN ROMÀ A GAVÀ

Introducció

Tres-cents anys abans de Jesucrist el domini de la Mediterrània occidental era compartit per dues grans potències en contínua pugna: Cartago i Roma. El precari equilibri es trenca l’any 218 aC quan Anníbal, el general cartagi-nès, al front de les seves tropes assetja la ciutat de Sagunt, aliada dels romans, però en territori d’influència cartaginesa. Al cap de vuit mesos de tenaç resistència la ciutat sucumbeix davant la forta pressió de les forces de Cartago. Aquest fet dóna origen a la Segona Guerra Púnica, un conflicte amb Roma que durarà divuit anys partint de la base cartaginesa, Cartago Nova (l’actual Cartagena). Amb un exèrcit molt ben proveït Anníbal travessa el Pirineu i els Alps, arriba a Itàlia, i no gosa d’assetjar Roma, sinó que baixa cap al sud i s’estableix a Càpua, a la regió de la Campània.

El romans, contràriament al que hom podia esperar, no atacaren Anníbal allà on s’havia instal·lat, sinó que armaren una flota amb seixanta naus, comandada per Gneu Corneli Escipió, i desembarcaren a Empúries. D’aquesta manera Roma tallava el subministrament als cartaginesos i això precipitaria la seva derrota en molt pocs anys.

La Mediterrània occidental en el segle III aC, amb la indicació de les zones d’influència de les dues grans potències del moment: Roma i Cartago.

28

Una altra conseqüència que se’n derivaria, de la guerra contra Cartago, fou la campanya d’invasió de la península Ibèrica, projecte que trigaria uns dos-cents anys a convertir-se en realitat de manera absoluta, cosa que s’havia d’aconseguir al voltant del canvi d’era, però que no fou una empresa a la qual Roma hi hagués dedicat temps a preparar-la ni a establir un pla de conquesta premeditat. Es pot dir, simplement, que s’hi va trobar. Que l’ocupació i la dominació d’Hispània fou una cosa que vingué de retruc, i com a conseqüència de la guerra. Hem de pensar que ni tan sols les Balears foren ocupades durant la guerra amb Anníbal, sinó que ho foren uns cent anys després del desembarcament a Roses.1

Un cop imposada la pau romana, les nostres terres viuen un llarg període de prosperitat econòmica com mai abans havien conegut. Roma estableix noves lleis i noves formes de vida. La presència arreu de tropes romanes vingudes de qui sap on de l’Imperi garanteixen l’estabilitat econòmica i l’ordre social pertot. Com a conseqüència de les victòries militars es construeixen vies de milers de quilòmetres (la Via Augusta, que anava de Roma a Cadis) que impulsen el trànsit de manera ràpida i segura. Els territoris hispànics conquerits representen una font de recursos de tota mena que aniran a omplir les caixes de cabdals de l’Imperi i a proveir els seus sempre escassos rebosts, constantment espremuts a causa de les necessitats d’un exèrcit cada cop més gran. Aliments, minerals i productes artesans, i tota una rècula de béns que han de servir per mitigar, a manera d’impostos, la voracitat insaciable de la inconeguda i llunyana Roma.

Amb els anys els nuclis de població es romanitzen i la capital dóna titularitat de colònia a moltes ciutats: Tarragona, capital de la província Citerior o Tarraconense. Barcelona, designada colònia també: Colonia Iulia Augusta Paterna Faventia Barcino (una de les dotze de la Tarraconense) cap a la fi del segle I aC. La presència romana és, doncs, un fenomen que fa trontollar i canviar de soca-rel totes les estructures que havien perviscut durant segles en uns territoris, aparentment tan poc dinàmics com els de la península Ibèrica.

Tota aquesta sèrie de fets constitueix el procés ininterromput de la romanització que segueix a la conquesta. A la vegada, són la conseqüència del paper que li va tocar de fer a Roma per tal de defensar els pobles que havia conquistat i pacificat, d’aquells altres que quedaven lliures més al nord i a l’oest de la península. En aquest sentit els romans es manifesten com els defensors de la Hispània urbana i, per tant, foren mirats amb bons ulls per part de les aristocràcies locals. Moltes vegades, al llarg de les

1 Eivissa i Formentera, les Pitiüses, eren sota el domini cartaginès, però no Mallorca i Menorca.

29

guerres de conquesta, es pot veure que el poble baix va ser més irreductible que els rics en la lluita contra els invasors.

Una vegada conquerit un territori era repartit entre els soldats de graduació que els tocava en el moment de llicenciar-se, un cop havien fet vint anys de servei. Juntament amb la peça de terra assignada se’ls donava també un nombre d’esclaus, d’acord amb la seva categoria, per tal que la hi treballessin. D’aquesta manera tots els pobles es van poblant i, alhora, es fan productius. És el cas de la fundació de milers de villae pertot Hispània, un exemple dels quals el tenim a Gavà: la vil·la romana de Can Valls de la Roca.

Els assentaments

La ciutat romana

Les fundacions de les ciutats són sempre de nova planta. És a dir, no s’aprofiten mai les estructures d’una altra població prèvia a l’assentament romà. A Catalunya en tenim exemples ben a prop i ben coneguts: Barcino (Barcelona); Baetulo (Badalona); Emporiae (Empúries) i d’altres.

Es construïen de planta generalment quadrada i amb dos carrers principals que la creuaven més o menys pel mig. Barcelona, per exemple, fou construïda en la forma colonial, amb el creuer del decumanus i del cardo

30

maximus (els actuals carrers del Bisbe i de la Ciutat, d’una banda, i del Call i de la Llibreteria, de l’altra), i el fòrum (la plaça de Sant Jaume) al mig. I al costat, el temple d’August, del qual encara es conserven quatre columnes que avui podem veure al pati d’entrada del Centre Excursionista de Catalunya, al carrer de Paradís.

Les vil·les

Les vil·les van ser cases rurals dins d’una extensió més o menys gran de territori que les envoltava. Eren, com ja hem dit, aquella recompensa que es donava als militars de grau quan es llicenciaven. La vil·la era habitada pel propietari i la seva família i hi havia cambres destinades al servei. A poca distància del cos principal de la casa hi havia les dependències dels esclaus. Eren una mena de grans barracots amb condicions d’habitabilitat, generalment, molt precàries.

La vil·la rústica, és a dir, la casa rural romana, que les nostres masies en són equivalent i la continuïtat, no era una casa a l’estil de les d’estiueig, sinó que era una granja o factoria, amb tots els elements propis d’una instal·lació pensada per fer-la rendible. Era formada per un menjador, dormitori, la cuina i les sales de bany i un gran nombre d’estances destinades als diversos serveis de la granja: els estables, les pallisses, l’era, la premsa del raïm, la de l’oli, els celler, etc.

Esquema de la distribució de les dependències d’una vil·la rústica. 1: Menjador. 2: Forn de pa. 3: Banys. 4: Cuina. 5: Estable. 6: Pati. 7: Premses de raïm. 8: Fermentació del vi. 9: Habitacions dels criats. 10: Premsa d’oli. 11: Graner. 12: Era.

Loa projecció econòmica de la vil·la era l’explotació agrícola de la terra. Aquesta explotació havia d’assegurar el manteniment de la gent que hi vivia, i també d’aconseguir-ne excedents a fi de comerciar-los. La major o menor riquesa de les terres, acompanyada d’una força de treball adient, era el millor factor per tal de fer augmentar la riquesa de l’amo i de donar-li prestigi davant d’altres propietaris. Com més ric era, més fàcilment podia arribar a ocupar un càrrec públic dins l’estructura política de la ciutat i, amb el temps, de l’estat i tot.

31

La vil·la rústica romana va ser un ens orientat envers una economia d’autosuficiència en tots els aspectes o, si més no, en aquells que havien de cobrir necessitats immediates. La construcció de l’edifici, i de totes les dependències annexes, dels pous i de les canalitzacions d’aigua eren tasques que havien de ser portades a terme per la gent mateixa de la vil·la. Tots els elements de construcció necessaris eren elaborats a peu d’obra pels artesans i els esclaus. Els carreus de pedra, les bigues i les posts de fusta, les teules amb llurs accessoris: els imbrex i els antefix, les rajoles de pavimentació i les diverses argamasses de calç i sorra, de ceràmica esmicolada amb calç (opus signinum), etc. Alguns d’aquests materials es poden veure en les poques restes de vil·les romanes que encara queden a la nostra comarca. Les que foren més riques van tenir, a més, paviments de mosaic, construïts amb milers de petits fragments de marbre o d’altres pedres fines (tessel·les), generalment de diversos colors (opus tessellatum),que es col·locaven tot formant figures geomètriques o bé dibuixos representatius d’escenes de la vida quotidiana, de caça, d’alguna divinitat protectora, etc.

L’economia

La xarxa viària

Les victòries militars romanes a la península van acompanyades de tota una sèrie d’obres que n’asseguren la consolidació. A part de les construccions per aixoplugar les tropes, les grans vies de comunicació foren les obres de més envergadura que Roma va realitzar per tot el seu vast imperi. L’extensa xarxa de vies i de camins va cobrir gairebé tots els indrets d’Hispània. La Via Augusta era la carretera que anava de Roma a Cadis i, en passar per Catalunya, tocava Empúries, baixava pel Vallès i entrava a Barcelona. Seguia després cap a Esplugues, passava per Martorell2

(recordem l’arc de triomf sobre el pont del Diable), Vilafranca del Penedès i anava cap a Tarragona, la capital, i les terres de l’Ebre. Després continuava cap al sud fins a la Bètica (avui, Andalusia).

Altres vies de menor importància foren construïdes aprofitant, naturalment, antics camins ja transitats des d’èpoques remotes. Un d’aquests camins va ser el que enllaçava Barcelona amb les nostres terres i que després seguia, arran de costa, cap a Sitges i Vilanova i la Geltrú. És evident que no es pot precisar l’itinerari concret que tenia aquesta ruta, però sembla que es feia

2 La Via Augusta passava pel pont del Diable, el qual té un arc de triomf semblant al de Berà, però més petit i simple, amb una pilastra d’ordre corinti a cada costat de l’arc. Devia haver-hi hagut un altre arc a l’altra banda del pont. Fou refet totalment el 1283, i va ser reconstruït després de la guerra de 1936-39. Des de 1931 és monument nacional. (GEC, vol. 9, p. 118)

32

servir sovint i amb un moviment de tràfec prou remarcable.3 De totes maneres no és gens arriscat d’admetre que tocava els llocs que segles després serien anomenats Sant Boi, Viladecans, Gavà i Castelldefels, ja que en tot aquest ampli territori nostre hi ha gran quantitat de testimonis que són prova de la presència romana.

Les terres que constitueixen la zona ferma −no de sorres− del sector occidental del delta del Llobregat, han aportat abundantíssims elements de la cultura romana, però les que avui són colgades per les sorres també n’han aportat, i són força valuosos. Sant Boi de Llobregat mostra uns vestigis molt importants del món romà que li assignen un lloc de primer ordre a la nostra contrada: el gran complex termal (del qual avui només ens en queden les restes). I entre d’altres, un gran dipòsit d’aigua probablement relacionat amb les termes (castellum aquae) i sòlides estructures de construccions de cases règies.

De Viladecans coneixem la vil·la rústica de l’ermita de Sales. I, per descomptat també, derelictes enfonsats a les Sorres.

De Gavà, el lloc de la Roca presenta gran quantitat de fragments de terrissa i de restes constructives disperses i, el que és molt probablement molt important, un pou que, per similitud amb d’altres, té tota la “flaire” de pertànyer al món romà, però que no s’ha excavat mai i, per tant, no se’n té més informació. Com a element destacable a Gavà tenim la vil·la de can Valls de la Roca. Aquest jaciment arqueològic no s’ha investigat mai. Se sap, no obstant això, i perquè les evidències són ben clares, que les restes de construccions que queden són en part romanes i que molt possiblement foren reutilitzades en l’època quan can Valls encara era plenament activa. La masia fou abandonada cap a les darreries del segle XVIII i, progressivament, va entrar en decadència fins que es va esfondrar del tot. D’aquest moment darrer ja no hi ha ningú que ens en pugui explicar la història; però en podem saber més coses per la investigació de documents trobats en temps moderns que ens la faran reviure.

L’explotació de la terra i el comerç

La vil·la romana de can Valls devia tenir una doble vessant econòmica. L’aspecte agrícola havia de representar un sòlid puntal de la riquesa d’aquesta hisenda rústica. D’ençà de la introducció del conreu de la vinya i de l’olivera totes les terres mediterrànies en són beneficiàries. La nostra zona, per tant, havia necessàriament d’inscriure’s en la mateixa òrbita

3 Cal remarcar que moltes vegades no es tractava de camins per passar-hi carruatges, sinó que n’hi havia que amb prou feines podiapassar una mula o un ase carregats.

33

econòmica. A més hi havia el conreu del gra: blat, ordi, civada, sègol... que, conjuntament amb les esmentades abans, van constituir l’agricultura de secà. La de l’horta fou, alhora, un factor també molt important de la producció alimentària. És evident que els productes agrícoles que tenen una major durada són els de secà. Així trobem que l’oli, el vi, el gra i d’altres, com les conserves de peix i de carn salats eren comerciats, és a dir, exportats a les regions que no n’eren productores o que en tenien mancança. En un principi, la nostra terra va ser importadora de productes comestibles de molt diversos indrets del món romà. Però aquesta tendència va ser invertida un temps després, perquè va començar a exportar els excedents i, encara més, va produir expressament per a l’exportació. D’aquesta manera es va aconseguir un intens comerç pertot arreu de les terres que els romans havien conquerit.

La producció agrícola, un cop recollida, s’emmagatzemava en les dependències de la vil·la destinades a aquesta funció. Allà dins hi havia uns grans recipients fets de ceràmica, les dòlies −del llatí: dolium, doliae−. Eren unes gerres de forma esfèrica que s’omplien de vi, d’oli, de vinagre, o de gra. Normalment tenien unes dimensions no gens manejables: podien arribar a fer uns dos metres d’alçària. A l’exterior hi anava esgrafiat o pintat un text que n’indicava la capacitat. Aquestes dòlies no eren per ser transportades, tot i que es donava el fet que n’hi havia en els vaixells, ja fos per contenir líquids: oli, vi... De vegades s’enterraven i feien la funció de les sitges. A Gavà n’han estat trobades sovint, formant part del gran complex de la vil·la romana que s’estenia gairebé per tot el centre del poble.4

Hi havia també una altra mena de recipients, les àmfores. Aquestes tenien una capacitat aproximada d’uns 17 litres. Foren conegudes pertot la Mediterrània, l’Àsia i el nord d’Àfrica, i van servir per traslladar-hi vi, principalment, molt del qual procedia de les nostres vinyes, i també les àmfores es fabricaven a la nostra contrada. A Sant Boi hi va haver un famós forn d’àmfores −el terrissaire i/o propietari del qual es deia Anicetus− i, a Gavà, un altre d’important també, les restes de ceràmica del qual van sortir, cremades, sota el nivell del carrer de Sant Josep Oriol, quan es va fer la canalització de la riera de les Parets.

Tenim a Gavà, i factor de no poca importància −encara de més i tot−, el jaciment de les Sorres, a la zona del delta del Llobregat, que conté enterrades qui-sap-lo el nombre d’àmfores, restes d’un tràfec comercial per

4 Si agafem com a punt central la rectoria de Sant Pere i tracem un radi d’uns 150 m en direcció a muntanya i fem una escombrada des del passeig de Maragall fins a trobar el carrer de la Generalitat de Catalunya, tindrem l’oportunitat d’inventariar una dotzena de punts on les troballes arqueològiques romanes han estat força abundants i riques.

34

via marítima que es desenvolupà a les nostres costes durant centenars d’anys i que fou l’element dinamitzador de la nostra economia. Diu J. Soler Vidal: “Res no és més natural que amb aquell tràfec de carregar i descarregar, una vegada i una altra, els dipòsits es trenquessin i les deixalles fossin llençades per la borda. Tenen aquesta procedència les restes que en el nostre temps es desenterren a les sorres gavanenques? Sembla que no hi ha cap altra explicació possible”.5

Recipients de ceràmica: 1. Dòlia (gerra de gran capacitat). 2. Àmfores (gerres per al transport de productes agraris.

Si, d’una banda, el comerç de productes alimentaris va tenir un gran paper dins del marc econòmic de les nostres terres, no fou menys important, per no dir que ho va ser més, el que va realitzar el tràfic de minerals extrets de la nostra àrea geogràfica. Efectivament, les muntanyes que ens envolten són dipositàries d’una riquesa metal·lífera (avui dia considerada d’escassa vàlua), que devia ser força important en època iberoromana i, sens dubte, abans i tot. Les extraccions de sorra al Delta han proporcionat abundants troballes de lingots de ferro i de plom, dels quals en podem veure alguns al Museu de Gavà. No ha de sorprendre aquesta notícia si tenim en compte que tenim una petita serra anomenada de les Ferreres, on hi ha hagut també en anys encara ben pròxims a nosaltres, explotacions de minerals diversos, i no solament de metàl·lics.

Tots aquests testimonis posen de manifest la importància d’una activitat de tant de valor com va ser la mineria de metalls i de la relació amb la nostra zona costanera. Si fa uns quinze anys explicàvem aquestes mateixes coses i crèiem que no érem lluny de trobar les restes de la zona portuària per on sortir tota la riquesa nostra cap a diversos ports del Mare Nostrum, avui ja no ens sembla tan propera aquesta data, tot i el temps transcorregut, perquè veiem que no s’hi dedica cap esforç a investigar aquest element, el port, i tot fa pensar que si es trobava, interessos econòmics molt poderosos silenciarien la troballa o hi posarien sordina.

***

5 La Sentiu, Portaveu de l’Associació d’Amics del Museu de Gavà, núm. 1, nov. 1980.

35

Il·lustracions

Distribució d’alguns assentaments romans a la vall baixa del Llobregat i de la del Besòs.

Troballes romanes a l’entorn de can Valls de la Roca.

36

El menjador d’una casa benestant romana. La disposició dels divans en els menjadors, tres al voltant de la taula, deixava un costat lliure per poder servir a la taula.

Els banys o termes. Unes calderes subterrànies escalfaven l’aigua de les piscines a diverses temperatures, segons l’habitació. Aquestes oscil·laven des de la caldaria, o aigua calenta, passant per la tepidaria, o aigua temperada, fins a la frigidaria, d’aigua bastant freda. També hi havia sales per descansar i per fer exercici. Els banys eren el punt de reunió favorit durant l’època de l’imperi.

37

La premsa de l’oli, o del vi, amb els esclaus treballant-hi.

Possessions personals: L’amo de la finca, l’esposa i els esclaus respectius de confiança.

38

El jaciment arqueològic de les Sorres

Vaixell de càrrega, com els que hi ha enterrats a les Sorres

Àrea de derelictes a les Sorres

Lucerna de bronze Lingot de plom

39

ELS SEGLES MEDIEVALS

La romanitat tardana (segles VI i VII)

Amb l’abolició de l’imperi romà d’occident, les estructures polítiques que governaven aquests territoris van canviar en la cúspide, però les formes de vida i economia van seguir igual que en els darrers temps de l’imperi. Si bé a Toledo s’instaurava la monarquia visigòtica, el regne era de fet dirigit per les elits romanocristianes del passat. I Gavà seguia mantenint la forta vinculació i dependència amb Barcelona dels darrers segles de dominació romana.

A Gavà hi ha notícies d’una vila romana que entra en funcionament en època republicana. Però també hi ha notícies i vestigis que confirmen la continuïtat de poblament i d’ús d’aquest mateix espai després de l’abolició de l’Imperi romà d’occident. En una societat totalment romanitzada, les restes descobertes al pati de la rectoria de Sant Pere l’any 2003 semblen apuntar que aquí hi havia, al costat de la vila en funcionament, una església visigòtica que els experts atribueixen als segles VI o VII.

Restes descobertes al pati de la rectoria de Gavà l’any 2003, que poden correspondre a l’absis d’una antiga església visigótica (segle VII). Foto: J. Campmany.

Una altra vista de les restes descobertes a la rectoria. Font: Arqueocat SL (Natàlia Salazar i Ignasi Camps).

40

L'època de dominació musulmana (segles VIII i IX)

A Gavà hi ha poquíssims vestigis de la presència musulmana. Tot i això, a les excavacions de l'antiga vil·la romana de Sant Pere van aparèixer petites restes de ceràmica nordafricana anteriors al segle XII. A més, en indrets propers es documenten topònims probablement àrabs, com Garraf, Jafre, Alcalà (l'antic nom de Sant Boi), Almafar (un indret desconegut situat dins l'antic terme parroquial de Sant Climent) i l'Almugara (a Castelldefels).

I a la cova de Sant Sadurní (Begues), membres de la UME van trobat un tresoret de tres monedes cordoveses de plata (dirhems) i dues de bronze datades a finals del segle VIII. Tot plegat sembla indicatiu d'una presència efectiva de la llengua, cultura, economia i administració musulmanes durant aquests dos segles.

La incorporació al comtat de Barcelona (segle X)

Pels volts de l'any 900, els comtes de Barcelona Guifré Borrell i Sunyer van executar una àmplia operació política i militar per incorporar al seu comtat les terres situades entre el Llobregat i l'altra banda del Garraf. Probablement en estreta relació amb això, les cròniques musulmanes parlen d'un combat produït a Begues, l'any 898, en el qual moriren uns trenta dels seus soldats. Coronada amb èxit aquesta operació, fou edificat amb tota probabilitat el castell d'Eramprunyà (encara que no apareix esmentat a la documentació fins a l'any 957). El terme del castell abastava aleshores els actuals termes municipals de Gavà, Begues, Castelldefels, Sant Climent, Viladecans, Sant Boi, i part dels de Sitges i Olivella. La guàrdia del castell fou encarregada a un representant (vicari) del comte. El primer conegut fou Galí, de la família dels Sant Martí.

El terme s'estructurà mitjançant la construcció d'una sèrie de torres de defensa que cobrien el territori. Sabem que, al terme de Gavà, n'hi havia a la Sentiu, la Roca, el

Sitjar (ara Bruguers), el Perelló (ara can Pere Bori), i a l'actual Plaça Major. Aquesta darrera, esmentada el 1043, fou el centre d'un gran lot de terres propietat directa del comte de Barcelona. El terme també s'organitzà eclesiàsticament.

Probablement, l'església més antiga s'aixecava al Sitjar, ja que al costat hi ha un cementiri medieval on es trobà la placa funerària del primer «gavanenc» de nom conegut: Honrat, personatge que morí el 945.

Placa funerària d’Onrat, trobada durant les obres d’urbanització de Bruguers. Està guardada a la masia de can Mas. Foto: P. Izquierdo

Dirhem trobat a can Sadurní i exposat al Museu de Gavà

41

Però l'estructuració eclesiàstica es portà a terme mitjançat dues fundacions: d'una banda, els comtes bastiren l'església de Sant Miquel dins del castell cap a l'any 950, probablement situada en aquest lloc per justificar l'apropiació del delme eclesiàstic per part dels senyors laics; d'altra banda, a la mateixa època, els comtes crearen un monestir benedictí a Castelldefels, associat després a Sant Cugat del Vallès.

Les propietats d'aquest monestir s'estenien pel Sitjar, les valls de Bruguers, la Sentiu i la Vall de Joan, i per l'antiga vil·la romana de Gavà. Sobre aquesta darrera, el monestir hi edificà una petita cel·la, sota l'advocació de Sant Pere: seria l'origen de l'actual església parroquial.

Els termes parroquials dins del terme del castell d’Eramprunyà cap a l’any 1000. Les primeres parròquies es crearen cap a l’any 950. Cap al 966 es creà també el monestir de Castelldefels (en gris).

A finals del segle X, la societat local es dividia fonamentalment en dues classes: els potentes (funcionaris dels comtes com Galí, monjos de Castelldefels, o clergues com Guadamir, propietari al Sitjar) que governaven des de les torres i posseïen masos, terres, ramats i molins de pa, vi i oli.

I els petits pagesos, potser descendents d'antics habitants o bé immigrants repobladors, que tot i conservar alguna petita propietat s'espavilaven per sobreviure tot treballant al servei els potentes.

42

Taula de relacions entre els grans dominis (alous) altmedievals i les restes arqueològiques corresponents a viles romanes, dins del terme d’Eramprunyà.

A banda de l'agricultura, s'explotava intensament el ferro de les Ferreres (una farga documentada l'any 1068) i la calç del Garraf. I també el mar: un document del 1011 reconeix als gavanencs el dret a pescar i a comerciar per mar amb tot tipus de vaixells.

La feudalització (segles XI i XII)

L'equilibri existent entre pagesos i potentes començà a variar després de la ràtzia musulmana acabdillada per Al-Mansur en 985. El motor del canvi fou la prepotència dels vicaris (governadors) de la frontera. Entre 1023 i 1926, la vicaria d'Eramprunyà havia estat atorgada a Mir Geribert. Aquest era un personatge important: cosí dels comtes i dels vescomtes de Barcelona, i nebot del bisbe, s'havia casat amb la néta de Galí de Sant Martí, i es creia amb dret de fer i desfer sense límit. Mir s'enfrontà violentament al comte, junt a d'altres senyors de castells, i el 1041 s'arribà a proclamar «príncep» del Penedès. Entorn el 1050, els seus homes arrasaren el terme d'Eramprunyà, ja que els seus habitants no volien esdevenir vassalls.

La seva prepotència acabà triomfant: tot i que en 1059 Mir retornava a l'obediència comtal, a canvi aconseguí per als seus hereus, els Sant Martí, la senyoria plena d'Eramprunyà, en feu del comte. Aquest, per la seva banda, amb prou feines va poder garantir el respecte als

seus dominis particulars dins d'Eramprunyà. Entre ells, el lot de terres centrat a la torre de Gavà, que s'estenia per gairebé tot l'actual nucli urbà, les Bòbiles i ca n'Espinós. Aquest lot aconseguí mantenir-se sota

Documentació altmedieval Restes arqueològiques Alou de Santa Maria de Castelldefels, del monestir Vil·la romana de Castelldefels

Alou de Galí a la Sentiu (Gavà) Vil·la romana a can Llong (Gavà) Alou del Sitjar i la vall Voltrera (Gavà) -

Alou de Seniofred -- Vil·la romana de Can Valls de la Roca (Gavà)

Dominicatura comtal de Gavà Alou de Gavà, propietat del monestir de Sant Cugat Vil·la romana de Sant Pere de Gavà

Alou entre el Montbaig i la riera de Sant Climent (Viladecans) Alou de Bardina, prop del Montbaig (Sant Climent / Viladecans)

Alou comtal de Sales, i alou comtal prop d’Almafar Alou de Sales, propietat del monestir de Sant Cugat

Vil·la romana de Sales (Viladecans)

Alou de Benviure (Sant Boi) Dominicatura comtal de Benviure (Sant Boi) Vil·la romana del Fonollar (Sant Boi)

Vil·la romana de la Muntanyeta (Sant Boi) Villam Kastellionem, villa Alchale, dominicatura de Sant Boi

Alou de l’església de Sant Jaume (Sant Boi) Alous dels Cervelló (Sant Boi)

Alou del bisbe Vives a Castelló (Sant Boi)

Vil·la romana del nucli antic de Sant Boi

Alou de Sant Pere de les Puel·les (Sant Boi) Alou de Galí de Sant Martí (Sant Boi) Vil·la romana del barri de Sant Pere (Sant Boi)

Alou de la torre del Llor (Sant Boi) Vil·la romana del Llor (Sant Boi)

Signatura autògrafa de Mir Geribert. Arxiu de la Catedral de Barcelona.

43

jurisdicció i domini dels comtes de Barcelona, després reis d'Aragó, fins a finals del segle XIII.

Investits de la senyoria d'Eramprunyà, els Sant Martí imposaren les seves normes als vassalls indefensos. Així, per exemple, des d'aleshores ja no van poder comerciar i pescar lliurement, sinó que havien de pagar un tant al senyor. També implantaren una sèrie de prestacions, els mals usos, que de fet eren un simple robatori: ja en 1068 es documenta a Eramprunyà, per exemple, l'obligació de pagar una taxa i demanar el permís senyorial per casar-se, el dret del senyor d'apropiar-se dels béns de difunts intestats i matrimonis sense fills, o l'ús obligatori de la farga i el molí senyorials i a més pagar per mantenir-los.

D'altres mals usos es documenten a casa nostra al segle XII, com els impostos per adulteri o incendi fortuït. El sistema descansava en el poder del senyor per «prendre i maltractar»els seus vassalls sense restricció, a més del seu dret a emetre ordres i jutjar els delictes comesos al terme, i a cobrar les fiances i multes que imposava. En definitiva: un poder il·limitat.

I no només els vassalls del castell o les torres patiren aquest règim opressiu. També els habitants de les terres comtals eren víctimes d'aquestes arbitrarietats: un document del 1151 indica que estaven sotmesos a gairebé els mateixos mals usos que els imposats al castell.

ELS DRETS DELS SENYORS D’ERAMPRUNYA o Dominicals o alodials

Censos emfitèutics (blat, forment, diners, capons, gallines, moltons, pernils, etc).Prestacions personals (joves, tragines, femades, batudes, etc).Agrers (tasca –11a part–, braçatge –20a part–, mitja batadura –22a part–), 1143.Signatures per raó de senyoria, 1272. Dret de pas dels ramats (rafeguera), 1127. Dret de barra (peatges), 1393.

o Jurisdiccionals Justícia civilJustícia penal per a delictes menors (mixt imperi)Justícia penal per a delictes majors (mer imperi)Poder d’emetre bans, 1067.Dret a percebre les fiances, les multes i els càstigs, 1067.Treball gratuït per a conservació de fortificacions, 1337.Convocatòria d’host i cavalcada, 1327.Dret de rebre el sagrament d’homenatge i fidelitat, 1322.

o Drets eclesiàstics Delme (11a part de la collita), 994. Primícia (33a part de la collita, extreta del delme). Redelme (l’onzena part del delme), 1272.

o Mals usos Monopoli del molí (cibaria), 1067Monopoli de la farga (llòçol) i impost sobre eines de ferro, 1288.Monopoli de la cacera i dret sobre els peixos del mar, 1272. Intèstia, 1067, 1143. Eixorquia, 1143. Cugúcia, 1143. Arsina, 1143. Ferma d’espoli (pagaments per esposar-se), 1067, 1272. Remença, 1337.

44

De tant en tant, a més, els habitants havien de fer front al poder musulmà, que encara cuejava. Així, per exemple, entre 1114 i 1115 els almoràvits trencaren una pau que durava des de feia un segle, i assetjaren Barcelona. L'atac arribà a Gavà, com semblen indicar algunes restes arqueològiques i una inscripció al castell. De fet, la batalla final que refusà aquest atac començà arran d'un desembarcament a la platja d'Eramprunyà, a finals d’abril o inicis de maig de l'any 1115. Conta una vella cançó de gesta que la matança fou tan gran que el Llobregat baixava vermell de sang fins a la mar.

En aquesta època es produí un fet que posteriorment tindria conseqüències: arran d'una sentència del 1117, els monjos de Sant Cugat hagueren d'abandonar les cel·les que ocupaven pel terme d'Eramprunyà, entre elles la de Sant Pere. Aquesta esglesiola fou posada aleshores sota la jurisdicció parroquial de Sant Miquel d'Eramprunyà.

Més endavant, tot i romandre subordinada a Sant Miquel Sant Pere esdevingué més i més important, potser per estar situada al costat de les propietats reials gavanenques. Finalment, cap el 1200, substituí a Sant Miquel en la centralitat parroquial.

La xarxa de parròquies en l’època medieval plena, sorgida per subdivisió de les parròquies castrals originals del segle X.

45

La plena edat feudal (segles XIII i XIV)

L'eclosió del feudalisme comportà l'aparició d'una intrincada xarxa de senyories, feus, dominis i subdominis. Hi havia en primer lloc el comte, que retenia la potestat suprema d'Eramprunyà i a més era propietari directe de la torre de Gavà.

Les diferents jurisdiccions existents al terme d’Eramprunyà al llarg de l’edat mitjana. Cadascuna tenia un senyor diferent del d’Eramprunyà. La localització i extensió de cada jurisdicció feudal està estretament relacionada amb els grans alous altmedievals i amb els assentaments previs de l’època romana.

Hi havia els Sant Martí, que exercien la senyoria d'Eramprunyà en feu del comte. A més, a cada torre i casa forta hi havia una legió de soldats, cavallers i servents que es repartien les prestacions pagades pels pagesos. A tot això calia afegir l'absentisme dels senyors, que preferien viure a prop de la Cort.

Tot plegat comportà l'aparició d'una sèrie de càrrecs intermedis que feien de coixí entre els vassalls i els senyors. D'una banda, els batlles, que administraven econòmicament les terres. D'altra, els castlans, que regien militarment les fortaleses del terme. Hi havia castlans al castell i a cadascuna de les torres del terme.

Institucionalitzats a partir de la revolta feudal, eren càrrecs hereditaris exercits per cavallers. Al castell i a la casa del Sitjar, els castlans pertanyeren a la família dels Santa Oliva, des d'almenys el 1059; al segle XIII els succeïren els Terrassa i els Centelles. A la torre del Perelló hi governaren els Horta i els Terré. A la torre de la Roca, els Bleda i els Tició. I a la Sentiu, els Picalquers i els Cunit.

46

Escuts senyorials de diverses nissagues que tingueren dominis a Eramprunyà. D’esquerra a dreta: Sant Martí (senyors d’Eramprunyà i Campdàsens), els Santa Oliva (castlans d’Eramprunyà i Campdàsens) i els Centelles (castlans d’Eramprunyà i Campdàsens i sotscastlans de Sitges)

Els batlles, en canvi, solien ser pagesos benestants (Pere Gavarra, batlle d'Eramprunyà a finals del segle XIII, o Arnalí Girona, batlle de la Sentiu a mitjan segle XIV, eren propietaris de masos al nostre terme). Esment apart mereixen els batlles que administraven les terres del rei. Procedien de famílies molt riques, inclús amb possibles lligams amb la cavalleria, com Tició, batlle reial a Gavà a mitjan segle XII. Els seus hereus també adquiriren, el 1216, el senyoriu de la torre de la Roca.

Als segles XII i XIII, les dificultats financeres de la corona provocaren que les terres comtals de Gavà, amb la seva batllia, fossin sovint hipotecades pels monarques.

Així, per exemple, el 1169 eren empenyorades als templers, el 1207, a un jueu barceloní, i el 1233 a l'aragonès Garcia.

Tots aquests actuaven, mentre el deute reial no era reparat, com a autèntics senyors feudals. Finalment, poc abans de 1265, el rei Jaume I va vendre, definitivament, les terres i batllia de Gavà a Guillem Burgués, membre d'una important família de l'oligarquia barcelonina.

Els Burgués senyorejaren Gavà fins a mitjan segle XIV, quan foren substituïts pels Terré. Foren aquests darrers els que, entre 1365 i 1378, compraren també la torre del Perelló.

Jurament de fidelitat del senyor de la Sentiu prestat al senyor d’Eramprunyà Jaume Marc, l’any 1352. Miniatura del Llibre de la Baronia d’Eramprunyà.

47

Els Marc d'Eramprunyà

A finals del segle XIII la nissaga dels senyors feudals d'Eramprunyà s'exhaurí, i l'any 1274 Guilleuma de Cabrera, vídua del darrer dels Sant Martí, vengué el senyoriu a la corona. Els reis l'empenyoraren diverses vegades, fins que en 1323 l'acabaren venent al tresorer reial Pere el prohom, de la família Marc.

Pere Marc tenia terres a Eramprunyà des de 1305, quan comprà als Tició la casa i terme de la Roca. Després d'adquirir la senyoria al rei, en 1337 comprà també la castlania als Centelles. Començà d'aquesta manera un procés d'acumulació que no acabaria fins dos-cents anys després.

Els Marc eren funcionaris reials. Pere Marc II (senyor de 1338 a 1347), fou escrivà de la cort i conseller privat del rei. Més tard, amb Jaume Marc I (1347-1396), adquiriren el títol de cavallers. Jaume Marc II (1396-1410) fou un poeta cortesà, que organitzà els primers Jocs Florals a Catalunya, i fou escollit diputat de la Generalitat.

Signatures de diversos membres de la família dels Marc. De dalt a baix: Jaume Marc I (ca. 1360), Jaume Marc II (ca. 1390), Lluís Marc (ca. 1440), Jaume Marc IV (ca. 1470) i Isabel Marc (ca. 1540).

Aquesta actitud promonàrquica de la família fou abandonada pels successors, Lluís Marc (1410-1455) i Jaume Marc III (1455-1466). Ells participaren a les Corts en els rengles del partit aristocràtic, enfrontats al rei. Per aquest motiu Lluís Marc arribà fins i tot a ser empresonat, i el castell i la jurisdicció d’Eramprunyà segrestades per la reina regent Maria, en època d’Alfons el Magnànim (any 1436).

48

Esquerra: escut dels Marc existent a la clau de volta de l’ermita de Bruguers (any 1509). Dreta: arqueria gòtica erigida en època dels Marc, probablement durant les obres documentades l’any 1338.

Tomba d’un cavaller de la família Marc que es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya. A la dreta, dibuix del vestit que porta el cavaller esculpit sobre la tomba.

Inscripció gòtica existent al castell d’Eramprunyà que commemora les obres del mur del castell el 1376 (any de l’encarnació de 1375) en època de Jaume Marc II

49

.

50

Jurisdiccions adquirides pels Marc entre 1305 i 1590. L’activitat compradora suprimí la xarxa de jurisdiccions medieval i acabà amb un únic baró que tenia la senyoria d’un terme molt ampli.

RECINTESOBIRÀ

RECINTEJUSSÀ

RECINTE EXTERIOR

1

2

3

4

1. Raval2. Barbacana3. Baluard4. Torre Inscripció segle XIV Inscripció segle XII

Plànol del castell d’Eramprunyà, amb els tres recintes principals en què està dividit.

51

Cultura i formes de vida al Gavà medieval.

Aquesta fou una època de fort contrast entre una cultura religiosa que es volia imposar i una cultura plebea poc cristianitzada i vigorosa, manifestada en l'existència de curanderes i endevinaires (com na Godayla de Sant Boi, que cap el 1305 atreia gent de tota la contrada), el pes social de la dona (com na Boçera, que el 1314 es negava a dormir amb el seu marit Pere Escler), l'aparellament lliure (com el rector de Gavà Pere de Roses, que el 1313 tenia companya i fills), i la pràctica de la usura (per senyors com Pere Burgués de Gavà o pagesos com Arnau Casaldàries) i del joc (amb veritables timbes instal·lades en masos particulars, com el 1314 al mas Rossell, situat on avui hi ha la urbanització de Bruguers). Enfront d'això, l'autoritat moral de l'església s'intentava afermar mitjançant la formalització de les visites pastorals, en el transcurs de les quals els gavanencs d'aleshores confessaven en públic els seus pecats, sota la supervisió d'una comissió de notables locals entre els que invariablement hi figuraven els senyors de les torres o els seus batlles.

Esquerra: antiga església de Sant Pere de Gavà, on destaca l’absis d’estil romànic, potser procedent d’una primitiva església romànica. Dreta: absis romànic de l’actual ermita de Bruguers, amb un estil constructiu de finals del segle XII.

Aquesta tasca de cristianització quedava de vegades obstaculitzada per la mala preparació dels clergues de l'església: l'any 1314 hi ha escàndol perquè el rector és absent, i en el seu lloc hi ha un tal Fortuin, «home ignorant» i dropo, que «no tocava la campana pel matí», oblit imperdonable per al regulador del tempo local. I fins i tot algun senyor posava pegues, com el de la torre del Perelló, que en 1314 es negava a que les 12 famílies de la seva jurisdicció contribuïssin a les despeses del culte.

52

Absis de la primitiva ermita de Bruguers, amb restes del segle XII. A inicis del segle XIV s’hi documenta una comunitat de deodates.

Però al final l'ortodòxia religiosa aconseguí d'impregnar la societat. No per casualitat, a inicis del segle XIV la pressió de bisbes i rectors acabà fent desaparèixer unes comunitats lliures d'homes i dones (deodats i deodates) que, sense estar sotmeses a cap orde, mantenien el culte en diverses capelles locals, com l'ermita de Bruguers o la de Sant Llorenç. Ja des d'abans, almenys des del 1304, hom esmenta l'existència d'escolars (sota regla eclesiàstica, i per tant tonsurats) acollits a l'església de Sant Pere.

Al segle XV s'aconseguí de prestigiar la parròquia i fer-ne un autèntic centre social. La litúrgia esdevingué molt important, i a l'església s'acumulaven les deixes i regals dels fidels, el tresor de la comunitat local: calzes, custòdies, sagraris, patenes, encensers d'or i plata, vestits fins i brodats, i pal·lis. Algun d'ells, «amb les armes dels Marc», indica que, a més del bisbe, els senyors també estaven interessats en augmentar el prestigi i poder de l'església local. I el 1414 el rector de Gavà és prou important com per ser fins i tot comissionat de la Cambra Apostòlica papal.

Alhora, van apareixent les confraries; els habitants del terme es reuneixen i col·laboren sota la protecció d'un sant i la severa vigilància del rector. Es documenten la de Santa Maria (1314), que aplegava els homes del terme, i la de Sant Martí (1380), per a les dones, amb altars propis als laterals de l'església parroquial.

Cal remarcar que, en aquesta època, i probablement per encàrrec de Jaume Marc II, es tallà la imatge gòtica de la Mare de Déu de Bruguers que encara avui es conserva. Tot i que l'autoria no està clara (s'han suggerit els noms dels mestres escultors Pere Oller i Pere ça Anglada), l'obra sembla ser de finals del segle XIV o principis del XV.

53

Imatge gòtica de la Mare de Déu de Bruguers, atribuïda a la reconstrucció de l’ermita primitiva que va tenir lloc cap a l’any 1387 sota el patrocini de Jaume Marc II, el poeta.

Topònims del terme d’Eramprunyà recollits de documents d’època medieval.

54

Un altre aspecte destacable és el que fa referència al naixement de la personalitat municipal. Fa aproximadament mil anys, el 1011, un privilegi comtal reconeixia als homes de Gavà el dret a comerciar i pescar lliurement. És remarcable que el comte s'adreci als gavanencs en conjunt, fet que evidencia l'existència d'una personalitat col·lectiva pròpia, potser rudimentària, però ja indiscutible. Temps després, el 1151, un embrionari govern municipal, els prohoms de Gavà, assessors del batlle reial, l'administrador de la batllia de Gavà, són referenciats per primer cop. Probablement eren tots els caps de casa de la batllia, que prenien les decisions, sembla, assambleàriament.

Ara bé, aquests prohoms assessors, documentats encara localment el 1204, van donar pas, al segle XIII, a la formació d'un nucli més reduït, que adquiria la representativitat de la resta de veïns. Aquest primer govern municipal (que només s'estenia a la jurisdicció reial) s'organitzà en forma de consolat. Així, un document datat entre 1213 i 1217, enumera sis cònsols de la batllia de Gavà. És el primer govern local del que tenim notícia: Bernat Amat, Pere Farfay, Joan Rossell, Pere Rovira, Bernat Doy i en Mariscat eren els seus membres. A la resta de jurisdiccions feudals (la Roca, Torre del Perelló, la Sentiu, el Sitjar, Eramprunyà), tot i que es documenta el càrrec de batlle, no hem trobat cap referència a l'existència ni de cònsols ni d'assemblees dels seus habitants.

Pergamí d'inicis del segle XIII que llista el primer govern municipal conegut de la batllia de Gavà: ACA.

55

La crisi del feudalisme (segles XIV i XV)

El món feudal quedà profundament trasbalsat per les dramàtiques epidèmies de pesta. En dos segles, l'actual terme de Gavà perdé el 80% de les famílies. Nuclis com la Roca quedaren pràcticament despoblats, amb la desaparició del 40% de les cases en només 30 anys. A la Sentiu, un terç dels masos quedaren abandonats. El daltabaix de la població, si bé perjudicà els Marc, que veieren com la renda procedent de les prestacions dels vassalls es reduïa (el senyoriu d'Eramprunyà perdé, entre 1323 i 1500, el 75% del seu valor), beneficià en canvi els pagesos supervivents.

050

100150200250300350400450500

1300 1400 1500 1600 1700 1800

Any

Focs

Evolució dels focs (habitatges) declarats a Eramprunyà entre els anys 1300 i 1800, a partir de les dades que coneixem. S’aprecia la gran disminució de focs a partir de mitjan segle XIV, que toca fons al segle XVI.

Taula amb els fogatjaments del segle XIV, en què es pot apreciaren detall l’atribució dels recomptes a cadascuna de les jurisdiccions medievals.

Any 1327 1337 1359-60 1365 1378 d’església 4 - 3 3 3Begues de cavaller - - 44 31de cavaller - 29 79 33 32Sant Climent d’església 46 - 18 15 20

Sant Miquel d’església 4 - 13 0 4d’ Eramprunyà de cavaller - 31 29 27 27

La Roca de cavaller - 40 30 26 23La Sentiu de cavaller - - 18 17 14

d’església - - 3 0 0Sant Pere de Gavà de cavaller - - 36 37Torre Perellona de cavaller - - 10 10 37

d’església - - 11 0 13Viladecans de cavaller - - 30Torre Burgesa de cavaller - - 33 46 2

d’església 60 - 0 0 7Castelldefels de cavaller - - 39 42 26Total totals entorn 450 entorn 450 322 300 269

Aquests afortunats acabaren concentrant les terres dels desapareguts, passaren a explotar-ne només les millors, i iniciaren un procés d'enriquiment. A mitjan segle XV això ja els

56

permeté d'enfrontar-se als senyors i reivindicar l'abolició dels mals usos. En 1448 alguns remences d'Eramprunyà obtingueren permís de la reina per reunir-se, escollir representants, i recollir diners per alliberar-se, però la majoria s’hi oposà, i pledejà contra el rei en contra del seu alliberament i a favor de mantenir els mals usos.

Davant la crisi i el poc suport reial, l'estratègia dels Marc fou simplificar i concentrar la xarxa feudal d'Eramprunyà. A mitjan segle XIV ja havien eliminat els feudataris intermedis. Poc després adquirien Castelldefels (1427), la torre del Perelló i Gavà (1449), i la Sentiu (vers el 1450). Eliminat l'entramat feudal, quedà constituïda una poderosa baronia, en la que un únic senyor (el baró) governava en solitari per sobre de tots els vassalls.

El poder dels nous barons d'Eramprunyà els enfrontà amb Barcelona, que hi rivalitzava per drets de pesca i pastures. S'originaren diversos litigis contra pescadors barcelonins que no pagaven els drets senyorials (1375, 1423), o pastors de la ciutat que es negaven a pagar els peatges feudals (1439, 1498). L’any 1444, fins i tot, Jaume Marc III i altres feudals del delta, fent un acte de força, assaltaren la casa d'un conseller de Barcelona, i l'amenaçaren armats amb llances, espases i ballestes.

La crisi i l'encumbrament dels barons provocaren el 1462 la guerra entre la Generalitat i el rei Joan II. En aquesta situació, Jaume Marc III fou partidari de la Generalitat, i el conflicte es desenvolupà lluny d'Eramprunyà. Però mort Jaume Marc III, el seu hereu Jaume Marc IV (1466-1498) canvià de bàndol. Per aquest motiu, les tropes de la Generalitat estigueren dos anys batallant pel terme. Després d'un setge que durà més d'un mes, destruïren el castell, confiscaren la baronia, i capturaren el baró.

Esquerra: bala de pedra d’una bombarda medieval, trobada dins del recinte del castell d’Eramprunyà, i que es troba actualment al Museu de Gavà. Dreta: estat actual de la torre mestra del castell, que fou enderrocada per les bombardes durant el setge del 1469.

Però la guerra prosseguí: quan el 1470, després de pagar un gruixut rescat que el deixà endeutat per tota la vida, Jaume Marc IV fou alliberat, reuní uns quants vassalls i tornà a la lluita, mitjançant accions de curta volada, entre la guerrilla i el bandolerisme.

57

Cartell de deseiximent escrit per Jaume Marc IV el 30 de juny de l'any 1476 i dirigit contra el cavaller Miquel de Vivers. Font: Arxiu de la Biblioteca de Catalunya, R. 15666 (caixa 58).

58

A finals de 1472 la guerra acabà oficialment, però Jaume Marc encara tardà un any en recuperar les cases fortificades de Castelldefels i Gavà. La resta de la baronia no fou seva fins el 1474, i encara mitjançant el pagament d'un altre rescat i l'ajut de Barcelona i el rei.

Acabada la guerra, el problema dels mals usos seguia sense solució. A Gavà encara restaven sotmesos el 40% de les famílies: 4 de la Sentiu i 14 pròpiament de Gavà. Calgué esperar fins a la sentència de Guadalupe, en 1486, perquè aquests recollissin els diners per alliberar-se. El representant local o síndic en aquesta transacció fou Miquel Sbert, de l'actual masia de can Llong.

Comparació de focs remences alliberats a finals del segle XV respecte del total de focs.

Parròquia Focs remences el 1488 Focs totals el 1497 Santa Maria de Castelldefels 14 36Sant Pere de Gavà 28 42Sant Cristòfol de Begues 11 17Sant Climent de Llobregat 3 20

Total 46 115

A banda dels mals usos generals a tot el Principat, la sentència de Guadalupe també establia la possibilitat d'alliberar-se dels propis de cada senyoriu, cosa aprofitada pels gavanencs, que entaularen un plet contra el baró Francesc Jeroni Marc. Finalment, el 10 de febrer de 1502, tots els vassalls del terme, reunits en assemblea a l'antiga torre de Gavà, van pactar amb el senyor l'abolició del monopoli i l'impost de la farga i ferreria, i una compensació per les prestacions senyorials no pagades durant la guerra. Els mals usos havien quedat, finalment, abolits.

ALLIBERAMENT DELS MALS USOS PARTICULARS D’ERAMPRUNYÀ

«Com entre lo Magh. Franch. Jeroni March, Sr. del Castell de Amprunya, y las Universitats de Gava, Sant Climent, Sta. Maria de Castelldefels y de Sant Christofol de Begues se vertia causa en la Real Auda. de Cath. entre las ditas parts en la qual entre altras se pretenia per part de dit Sr. que las Universitats de ditas Parroqas. li pagassen los llosols, ço lo dret de llosols eo ferraria que li competian per raho de Castell, que li pagassen la decima de Fruyts de la decena part, ço es lo radelme, en forrma que los homens de ditas Universitats havian concedit als Sors. de dit Castell, com sempre havian pagat, lo que negavan los sindichs de ditas Universitats, se procura donar avacio en dita causa per modo de Conveni. Als10 Febrer any 1502, [segons acte] en poder de Jaume Vilar, nott. de Barcelona, convocats los Sindichs y la major part dels homens de dites Universitats de manament de dit Sr. en la Casa del Castel que est possehia en la dita Parroqua. de Gavà, fou aprobat per dit Sr. que los Sindichs de ditas Universitats pagassen en nom de estas y dels Individuos matllevar de Censal la quantitat expressada en dit acte a fi de pagarlo a dit Sor., aprobant est los Capítols que de part de dits homens proposarian, que son descrits en seguida de dit acte, y son del thenor seguent: Die dezimo mensis Februarii 1502. Primo, que fossen redemits del Dret de llosols eo de ferraria.- Plau al dit Sr.; Item que fossen tambe redemits de la prestació de dita retridecima.- Plau al Sr.; Item que la decima dels fruyts pagarien a rahó de 15 sous.- Plau al Sr.; Item que lo taschal pagarien.lo en la conformitat expressada en los Capbreus.- Plau al dit Sr.; Item que fossen exemps de lluhismes y foriscapis deguts fins lo dia present de qualsevols transportacions y successions. Que sols fermassen los actes.- Plau al dit Sr.; Item que per raho de las cartas pagarian al Sr. los 9 sous y que els pagarian los salaris tocants al nott. avall escrit.- Plau al Sr.. A part de dits Capitols estan descrits los noms y cognoms dels Sindichs y Individus de ditas Universitats que firmaren per son dret predit. Als 8 de Mars 1502 [segons acte] en poder de dit Vilar nott. se firma la convenció ab la que dit Magnifich Francesc Jeroni Marc, Sr. predit reporta a favor de ditas Universitats y Individus de ellas lo sobredit dret de llosol eo de Ferraria, la dita retrodecima com la decima y que estas la pagarien a la raho de lo 15, com havien acostumat pagar-li. En la qual diffinicio y cessio confessa dit Sr. haver rebut de ditas Universitats 16 mil sous i 23 ardits». Gavà, 10 de febrer de 1502.

59

L’EDAT MODERNA

La difícil represa del segle XVI

La baronia d'Eramprunyà romangué en mans dels Marc fins al 1548, data en què foren succeïts pels Fiveller. Dècades després, en 1590, la baronia es dividí entre diverses branques dels Cardona, Torrelles-Sentmenat i Erill-Bournonville, famílies nobles que cogovernaren al llarg dels segles XVI i XVII, tot deixant de residir al terme.

Econòmicament, el segle XVI fou una època d'expansió: vers el 1600 es documenten topònims com «la rompuda», «la corredora nova» o «la tanca», senyal d'un recent augment de conreus per colonització dèltica en detriment de pastures i erms. Vells masos rònecs, com can Flocant, foren refets, o se n'edificaren de nous, com can Tardà. L'interès econòmic provocà també la confecció dels primers mapes de la zona, que constitueixen els mapes sectorials més antics de Catalunya.

Mapa del Garraf de Nicolau de Credença, de 1571. N’hi ha un altre de 1586. S’hi veu el castell de Castelldefels i can Vinyes i l’ermita de Sant Salvador.

60

Aquesta recuperació econòmica va haver de superar amenaces externes, com les dels corsaris barbarescos. Entre 1550 i 1715 hem documentat fins a onze atacs d'aquest tipus entre Sitges i el riu Llobregat, i és especialment remarcable el produït entorn de 1550, que fa exclamar als gavanencs d'aquella època que, a causa de la infestació dels corsaris, «hem d'abandonar les cases amb mullers, fills i família, i fugir cap a les muntanyes». La resposta defensiva arribà a mitjan segle XVI amb el reforç del sometent i la fortificació d'alguns masos, com can Rosés al pla de Queralt, que encara conserva una torre de defensa d'aquella època.

Can Rosés amb la torre del segle XVI al seu costat i l'era en primer terme.

Atacs piràtics documentats entre 1500 i 1715 entre Sitges i el Llobregat.

Any Lloc, tipus d’atac Conseqüències 1504 Desembarcament a Vallcarca La guàrdia de Sitges impedeix aiguada 1550, 24 de febrer Desembarcaments a Castelldefels Saqueig, fugida de la població 1556, 29 de maig Desembarcament al Prat Segrest de 13 pagesos i menors d’edat 1564, 25 de juny Estada al Cap de riu Aiguada1568, 30 de maig Estada al Cap de riu Aiguada1567, primavera Desembarcament al Prat Destrucció de la torre del cap de riu 1586, 28 de febrer Assalt a la torre del Garraf Captiven la família del mas 2a meitat s. XVI Desembarcament a cala Morisca Mort de Geroni Saborit 1609, 19 de març Abordatge davant el Cap de riu Destrucció d’una barca mercant 1611, setembre Assalt davant la costa de Garraf Destrucció de dues naus pirates 1615, 2 de juliol Desembarcament al Garraf Saqueig1622, 30 de juny Desembarcament al Prat Falsa alarma 1626, 15 d’agost Desembarcament a cala Morisca Intent frustrat de segrest del virrei 1669, Sant Jaume Desembarcament a Vallcarca Batalla a terra i al mar 1715, 13 de gener Abordatge davant del Garraf Destrucció d’una barca mercant

61

Perquè destruït el castell i absents els senyors, la recol·ecta dels drets feudals es deixà en mans d'arrendataris i sotsarrendataris, que sovint eren masovers que s'anaren fent un lloc en l'apropiació de l'excedent. Hi havia pagesos benestants, com Miquel Ros, pagès i administrador del baró a Viladecans (1585-1589), i a Gavà (1589-1590), l'enriquiment del qual va fer possible que el 1599 adquirís l'antiga heretat dels Bosch del Prat (Casa Gran); o Montserrat Pujols que, associat amb Francesc Pedrosa de la Torre Perellona, arrendà el 1583 per 1700 lliures la meitat del delme anual que el baró cobrava en les seves terres del Penedès (baronia de Fontrúbia), que hi participaven amb escreix, però també petits pagesos participaven en l'aprofitament de la renda senyorial, com Joan Figueres, que el 1598 sotdarrendà per 18 lliures el dret de «vendre pans», o fleca de Gavà.

A més, l'acumulació de capital permeté als pagesos més benestants d'actuar de prestamistes. De vegades individualment, com feia Bartomeu Roca: pel seu testament, de 1506, llega al seu fill diverses quantitats en diner procedents de préstecs: «a an Galceran, fill meu e de na Eulalia quondam muller meva, trenta set liures barcelonesas, les quals me deuen los devall anomenats, ço es Joan Vandrell de Sanct Joan, XVI liures barsalonesas, en Floquet de Castell de Fels, VIIII lliures. Item na Plomassa IIII liures i XV sous, y en Masets de la Roca VII liures e XVI sous. Item mes li leix lo sensal de n’Anton Saguan de Castell de Fels. Item mes li leix lo cofra quera de samara».

L'acumulació de capital permeté als pagesos més benestants d'actuar de prestamistes, bé individualment (com feia Bartomeu Roca en 1506), bé en grup, tot prestant inclús al baró mateix (entre 1550 i 1583, els vassalls d'Eramprunyà ja li havien deixat prop de 10.000 lliures, senyal d’un enriquiment notable dels vassalls.

Estructura de la propietat agrària a Gavà segons el capbreu del 1587.

Extensió de les propietats Núm. de propietaris de Gavà % Núm de propietaris foranis % 0.0 - 0.5 ha 2 3.4 1 2.7 0.5 - 1.0 ha 6 10.3 7 19.9 1.0 - 1.5 ha 4 6.9 3 8.1 1.5 - 2.0 ha 1 1.7 6 16.2 2.0 - 2.5 ha 3 5.2 2 5.4 2.5 - 5.0 ha 10 17.2 8 21.6 5.0 - 10 ha 14 24.1 9 24.3 10 - 15 ha 10 17.2 0 0.0 15 - 20 ha 3 5.2 1 2.7 20 - 30 ha 4 6.9 0 0.0 30 - 40 ha 0 0.0 0 0.0 40 - 50 ha 1 1.7 0 0.0

TOTAL 58 100 37 100

Estructura dels conreus gavanencs segons el capbreu de 1587.

Tipus de conreu Extensió (ha) Percentatge (%) Terra campa (cereals) 281 58.1 Terra erma 78 16.1 Terra boscosa (formigueig, llenyes, fagina, etc.) 61 12.6 Vinya 57 11.8 Arbres fruiters 5.5 1.1 Oliveres 1 0.2 Horta 0.5 0.1

TOTAL 484 100.0

62

Caps de casa de Gavà fogatjats al segle XVI i documentats entre 1587 i 1590.

1497: 42 focs

Aragonès, Joan Artigues, Antoni Artigues, Francí Artigues, Jaume BarqueresBatlle, Joan Batlle, Pere BertranBertran de la Roca CaldersCastellDorcaFerrer, Bernat Ferrer, Marc Ferrer, vídua FerriolGos lo Vell, Pere Llopart, Bernat Martorell, Joan MiróParellada Pedregós del raval del Celler Petit, Pere PlomasPosades, na (pobre) Pujols l'hereu, Joan QuerolRiera (pobre) Roca, Bartomeu RosRoviraSabaterSbert, Miquel Segura, Valentí TérmensTintorer, batlle Vicari, o rector Vidal, Jaume Vingut, Llorenç (llogater) Vingut, Joan Vingut, Pere Vinyes

1516: 47 focs

Armengol, Pere Artigues, Joan Batalla, Anton Barrufet, Anton Batlle, Joan Bertran, Joan Calders, Bartomeu Dorca, Salvador Duran, vidua, i Bernat Duran Espasa, Bartomeu (ferrer) Ferrer, Amador Ferrer, vídua Fillol, Nadal Fumanyes, Anton Garcia, Joan Gomar, Anton Guardiola, Jaume Jordà, Jaume Llopart, Anton Masets, Joan Nadal, Joan Plomas, Francesc Plomas, Anton Posades, Francí Pujols, Joan Pujols, Miquel Renella, Bartomeu Roca, Pere Roca, Galceran Roca, Anton Roca, Gabriel Ros, Pasqual Sbert, Pasqual Sbert, Pere Joan Segura, Valentí Térmens, Jaume (batlle) Tintorer, Pere Tintorer, Jaume Tosquella, Andreu València, Miquel Vallès, Joan Vendrell, Anton Vicari: Mn. Jeroni Vidal Vilar, Gabriel Vingut, Llorenç Vingut, Bartomeu Vinyes, Bartomeu

1553: 37 focs

Armengol, Pere Argimon, Joan Comes, Jaume EspinósFolguerola, Bartomeu Gilabert, Antic Maniu del Mas Mollet, Jeroni Monseny, Joan (a can Calders) Montaner, Pere Montermenes, Pere Petit, Esteve Petit, Jaume Peyrot de mas Cortils, Guillem Peyroto Plomas, Francesc Ponç, Marc Puig de Tibar Pujols de la Font, Joan Pujols, Francesc Riera, Antoni Riera, Vicens Roca, Pere Roca, Daimà Roca, Bartomeu Ros, Joan Ros, Climent Ros, Miquel Sbert, Bartomeu Segura, Joan Serra de Fontnoves, Joan Térmens, Joan Tintorer, Pere Verges, Joan Vicari: Mn. Janer Vinyes de la Sentiu, Antoni Vinyoles, Joan

1587-90: 52 habitatges

Alou, Andreu Armengol, Pere Barberà, Antiga Baus, Arnau Bedrines, Joan Bosch del Prat, Antoni Bruach, Joan Calders, Joan Calders del Sarguerar, Tomasa Canalies, Pere Comes, Bartomeu Cortalets, Antiga Cros, Miquel Espinós, Esteve Esquer, Joan Fatjó, Bartomeu (fuster) Font de Viladecans, Joan i Violant Gallart, Montserrat GostenchsManiu, Climent Maniu, Montserrat Mas, Magí Montaner, Miquel Montaner, Joana i Peyrach, Joan Petit, Francesc Pineda de Castelldefels, Antoni Plomas, Llàtzer i Margarida Ponç, Joan Posades, Francesc Posades, Pere i sa muller Puig de Tibart, Montserrat Pujols de la Font, Pere Joan Pujols, Jaume Pujols Antic, Gervasi Riera, Montserrat Roca, Pere Roeda, Joan Ros, Joana i Jaume Esteve Ros de les Canals, Climent Serra, Vicenç i Joan Sbert, Joan Térmens, Jaume Térmens del Prat, Pere Terrades, pubills Tintorer, Jaume Torres, Antoni (ferrer) Torres, Bertran Valls de la Roca Verneda, Joan i Caterina Verger, Guillem Vicari: Martí Gual Vinyes, Jaume

63

Aquest enriquiment donà fruits: el 1500 els síndics locals acordaven amb Jaume Enric l'ampliació i obra nova de l'actual ermita de Bruguers, obra que s'acabà en 1509.

Planta, alçat, secció i planta del cor de l'ermita de Bruguers. La zona marcada amb una "A" correspon a una antiga esglesiola romànica del segle XIII que fou abandonada en 1327. La part marcada amb la "B" correspon a l'ampliació i obra nova del segle XVI. Font: J. Jardí, al treball de M. Jardí, La Mare de Déu de Bruguers.

Aquell any, la imatge de la Mare de Déu fou portada solemnement a la nova capella des d'una antiga ermita situada dalt de la muntanya. Poc després, els prohoms de Gavà hi van fer col·locar un magnífic un retaule.

Antic altar de l'ermita de Bruguers, obra de l'artista Gabriel Reboster, acabat entre 1587 i 1592. Foto: Arxiu Parroquial de Sant Pere de Gavà.

64

Un segle després, l'enriquiment local era suficient per encarregar en 1621 un nou retaule major per a l'església parroquial a l'artista Benet Artigues, i encara a l'any següent una reforma total d'aquest mateix temple, que finalitzà en 1629.

Façana de l'antiga església de Sant Pere de Gavà, aixecada entre 1622 i 1629.

Els barons intentaven igualar l'empenta popular, i pagaren de la seva butxaca la casa de l'ermità a Bruguers (1540), i cap al 1568 reedificaren l'ermita de Sant Miquel d'Eramprunyà. Tot i això, fracassaren en l'intent de crear un monestir de frares a Bruguers, per manca de diners suficients (1548).

65

Un món de masies

Si alguna expressió pot resumir la societat gavanenca d'abans de la mercantilització econòmica, aquesta és un món de masies. Cal tenir en compte que, contràriament a d'altres indrets del Baix Llobregat, Gavà va viure amb un retard de prop d'un segle la plena entrada en l'economia de mercat, probablement a causa del domini baronial. Abans, a finals del segle XVI, les masies representen el 70% dels habitatges gavanencs. Vers l'any 1940, en canvi, ja només en representaven el 2.4%.

Les masies estaven repartides en els 15 Km2 de muntanya gavanenca tot seguint les valls, en forma d'un típic poblament dispers. Els estudiosos que se n'han ocupat remarquen que llur tipologia no és massa pròspera, fetes com són a base de parets de tàpia i pedra seca, tot i que les lloses i la pedra de marés rogenca procedent de les pedreres locals apareixen de tant en tant.

Aquestes tipologies constructives s'adiuen a les categories típiques de les terres del litoral barceloní, encara que, comparades amb els grans masos de la Catalunya interior, les nostres masies són petites: entre 200 i 600 m2 útils de superfície coberta per a l'edifici principal, a banda dels destinats al bestiar, magatzems, trull o assecadors.

A la taula següent presentem les masies que s'han documentat al llarg de la història de Gavà, i al mapa indiquem la localització de les que es mantenen dempeus o en ruïnes.

Mapa amb les masies de Gavà documentades.

66

Nom Estat Situació Any 1r esment Noms antics 1. Can Dardena Conservat Vall de la Sentiu 1166 Muntaner, Torre de la Sentiu 2. Can Vinyes " " 1391 Parellada3. Can Llong " " 1385 Sadurní, Sbert 4. El Molí " " 980 Valls de la Pallissa, Pineda, Citjar 5. La Casa Vella " " 1587 Peyrach, Muntaner 6. Can Pardal " " 1464 Pedregós7. Can Flocant En ruïnes " 1587 Hostal de l'Ase, Badell, Librella, Rocafort 8. El Celler " " 18559. El Maset " " 1390 Mas del Pas

10. Can Bassoles " " 1553 Serra, Mas de Fontnoves 11. Mas Ferret " " 957 Castell d'Eramprunyà 12. Can Tardà " " 1587 Castellví, Roeda, Casa del coll Roig 13. Can Sopes " " 1391 Gerona14. Can Bruac " " 1427 Turell, Aravitg 15. Can Perers " " 1553 Petit, Puig, Tibart 16. Can Vall de Joan Conservat Vall de Joan 1609 Roig

Mas ses Planes Desaparegut " 1361 Calvet17. Can Mas Conservat Coll de Bruguers 133718. Masia Solior " " 1200 Ramoneda, Romagosa, Modolell, Guardiola 19. Mas Cortils En ruïnes " 1337 Corbelló

Mas Rossell Desaparegut " 1282Mas Querol " " 1250 Mas dels Sant Martí Mas Borrell " " 1391 Montràs

20. Cal Masclot En ruïnes Vall de Bruguers 1282 Mas Alou, Moragues 21. Cal Badoret " " 1700 Mas Bonet, Pasteller, Cabassa, Torres 22. Can Guinot Conservat Vall de la Font 149723. Can Torrents " " 1550 Sellent, Pujols, Mas de Font Anglès 24. Can Margarit En ruïnes " 1391 Vingut

Ca n'Espinós Desaparegut " 1587 Fumanyes 25. Ca n'Amat Conservat Vall de les Canals 1282 Ros de les Canals Mas d'en Gili Tou 26. Can Roig " " 1587 Ponç de les Canals, Sbert 27. Mas Vilar Desaparegut " 1378

Mas Llobet " " 158728. Can Rosés Conservat Pla de Queralt 1351 Riera, Ferrer 31. Can Valls En ruïnes " 1587 Tintorer de la Roca 30. Ca n'Arrufat " " 1855

Can Gayralt Desaparegut " 1351 Verger, Duran, Gerona Mas Calders del Sarguerar " " 1481 Coma

31. Can Ribes Conservat La Roca 1777-1779 32. L'Horta " " 1327 Vayreda, Busquets

Mas Girbal Desaparegut " 1587Mas Fumanyes " " 1587Mas Mallol " " 1587 Nadal, Abril Mas Terrades " " 1587 Casa de la Roca, Mas de na Roja Mas Barberà " " 1587 BadiaMas Cros " " 1587 Artigues de la Roca Mas Gostench " " 1587 CellersMas Gallart " " 1165 Mas d'en Far, Castell de la Roca

33. La Rectoria Conservat Gavà 159534. Can Tintorer " " 1391 Ca n'Armengol, Artigues de Gavà, Barqueres35. Torre dels Lluch " " 1497 Comes, Bertran de Gavà 36. Casa Gran " " 1587 Ros de la Plaça

Can Cabassa Desaparegut " 1756Can Pere Bori " " 1314 Verdaguer, Posades, Ripoll, Torre Perellona Cal Fuentes " " 1587 Pujols, Manent Can Glòria " " 1587 Segura, Pujols Can Tintorer vell " " 1391 L'Ametllerar Mas Sauleda " " 1497 DorcaLa Boada " " 1497Mas Bonet de la Creueta " " 1590 D'en Falç, Batlle, Bedrines, Baus Can Calders " " 1587Mas Cirera " " 1587Mas Alegret " " 1587Pujols de la riera " " 1587Cal Pauet dels Dents " " 1753 Cal Rascló, Térmens Cal Pepes " " 1587 Bou, Cortalets, Bertran

37. Can Rovira Conservat Les Marines 1739 Aimar, Pou de l'Armengol, Corral del diable 38. Can Torelló " " 1757 Can Fogueres

67

Can Tintorer als anys seixanta. Es poden apreciar els corrals i assecadors a l'ala dreta, al lloc on actualment hi ha l'església de Sant Nicasi. Foto: família Torrents-Tintoré.

Motius decoratius renaixentistes (segle XVI) presents en la masia de can Rosés.

68

Detall del mapa de la part deltaica de la baronia d'Eramprunyà, que datem al segle XVII.

Caps de casa residents al nucli vilatà de Gavà, a finals del segle XVI.

Nom del cap de casa Nom del mas o casa Número a la figura Joan Calders Hospici d'en Calders 1Joan Verneda Torre del Baró 2Antoni Torres Ferreria 3Antoni Bosch del Prat Casa Gran 4Francesc Posades casa 5Joan Font casa 6Jaume Térmens casa 7Antiga Cortalets Mas Beltran 8Llàtzer Plomas casa 9Bartomeu Fatjó Fusteria 10Pere Roca de l'Hostal Mas Alegret 11Pere Canalies Mas Cirera 12Joan Ros de la Plaça Mas Dorca 13Mn. Martí Gual Rectoria 14Bartomeu Comes Mas Comes 15Jaume Pujols de la vila Mas Pujols (cal Fuentes) 16Pere Posades Torre Perellona 17Arnau Baus i Joan Bedrines Mas Batlle 18

- Mas Segura (can Glòria) A- Mas Roca B- Trull dels senyors barons C- Església de Sant Pere D- Boada dels senyors barons E

N0 100 200 m

12 3 456

7108

9

11

12

13

14

15

18

16

17

A

B

Dcamí a l’església

l

Camí de la Post

t

camí del portal roig

camí ral

Camí de les Canals

camí de bruguers

camí a la plaça

Riera de l’Argamassa

t

Riera de les Parets

C

E

Reconstrucció geogràfica de l'actual nucli urbà de Gavà vers el 1590. Font: capbreu d'Eramprunyà de 1587.

69

Temps de violència i pesta (segles XVI i XVII)

El creixement produït al llarg del segle XVI accentuà la diferenciació social dins de la comunitat local. Les tensions socials esclataren sobretot entre 1630 i 1660, anys de recessió. Aquells masovers que fins aleshores s'havien beneficiat del creixement econòmic caigueren en un mar de deutes (com la vídua Caterina Pujol de la Font, que hagué d'hipotecar tot el seu mas -can Torrents- per pagar el casament de la filla). Tot plegat provocà un estat de crispació social que de vegades esclatava violentament, com succeí en 1602 quan dos grups rivals de pagesos d'Eramprunyà es creuaren trets al camí de Barcelona.

La violència era endèmica, i tothom s'hi trobava involucrat: pagesos benestants, com els Sbert de can Llong, els Corbelló del mas Cortils o els Parellada de can Vinyes, aquests últims rivals acèrrims dels Calders del Sarguerar i dels Ferrer de can Rosés (1487); immigrants, com l'occità Joan Descaville, a qui mataren un germà (1550); desarrelats que es dedicaven a bandolejar, com Jaume el mentider, que actuava a les costes del Garraf i morí penjat (1582), Moreu Palau, lladregot ajusticiat pel sometent a la carretera de Begues, o els autors del robatori a l'església de Sant Pere (1603); i fins i tot gent important, com el vicari Montserrat Serradell, que buscava brega tot passejant pel poble amb espasa i capa i entrant a les tavernes a jugar i renegar, i en 1617 era acusat d'agressió amb ferides i de cremar uns pallers del batlle; o els barons (els Erill i Torrelles-Sentmenat), que eren notoris protectors del bàndol dels nyerros.

La família Sbert, de l’actual masia de can Llong, va participar en baralles de bàndols a Eramprunyà al segle XVI.

Aquesta violència habitual s'incrementà a causa de l'allotjament de tropes espanyoles. Ja el gener del 1630, el baró Joan d'Erill es queixava al virrei, a través de la Generalitat, dels excessos dels soldats, però el pitjor succeí el 15 de febrer de 1640, amb l'arribada d'una

70

companyia que «tragué los amos de sas casas, les robà totas, y forçà algunas donas y, en certa casa, després de aver dexat en terra casi mort lo amo, prengueren sa muller ab violència y, sobre de son marit mateix, la desonraren, y en altra casa prengueren un minyó de edat de 10 anys y volgueren usar ab ell actes sodomítichs, y en altra mataren lo amo della, sa mara, y una filla sua». Aquestes vexacions foren els precedents locals de la Guerra dels Segadors (1640-1652).

Durant aquesta guerra, cal destacar la ferma unitat d'acció entre vassalls i barons. Així, si els primers enviaren a Miquel Mora, pagès amb terres a Gavà, com a representant d'Eramprunyà a la Junta de Braços que trencà la fidelitat al rei d'Espanya (1640), d'entre els segons, el baró Miquel de Torrelles en persona comandà l'exèrcit que guanyà als castellans la batalla de Montjuïc (1641).

L'1 d'agost de 1651, Gavà tornà a ser víctima d'atacs militars, ja que el desembarcamentespanyol que precedí a la caiguda de Barcelona es va fer per la platja, amb el saqueig consegüent: «se soltó al soldado la rienda para aprovecharse de lo que pudiese»;s'emportaren «les palles, tot el vi, blat, ordis, civades, molts llegums, robes, bancs, taules, llits... no deixaren res per les cases». Els pagesos aixecats en sometent i comanats per Joan de Sabater, cunyat del baró, contraatacaven des del Garraf, però el setembre de 1652 perderen la batalla final a Castelldefels, un mes just abans la pau.

Entre abril de 1651 i Nadal de 1653, a més, una nova plaga s'afegí a la guerra: la pesta. La situació era tan extrema que el març de 1652 Narcís Tintorer, del mas del mateix nom, sentint-se morir, no trobava ningú per fer testament: ni vicari, ni notari, ni a Gavà ni als pobles veïns. I pel juliol, les darreres tropes estacionades al delta fugiren precipitadament, sense informar ni als seus superiors. La gran mortaldat provocà un vot solemne de tot el poble que, desesperat, es posà sota la protecció de Sant Nicasi. La devoció a aquest sant s'implantà ràpidament, i en 1659 ja se n'imprimiren uns goigs gavanencs, el 1661 el sant Pare l'erigí copatró de Gavà, i en 1662 ja en consta un altar i una confraria a l'església parroquial.

Proclamación católica

«En el pueblo de Gavà las compañías de don Francisco Arvieto, hallaron nueva circunstancia de horror: porqué uno de los soldados, después de haber herido de muerte a un huésped, forzó a su mujer con tanta impiedad, que hizo al marido en sus últimos alientos, no sólo testigo de sus afrentas, sinó tálamo del adulterio, y féretro de su honra perdida: inhumanidad tan grande, torpeza tan inhumana, que sólo la publicidad la pudo hacer creíble. Los demás soldados de estas compañías, unos intentaron desonestidades nefarias, otros robando y saqueando casas, dieron la muerte al huésped, a la mujer, sin perdonar a hijos.

A un pobre labrador, porqué no tenía la cantidad, que le pedían los soldados, le colgaron torcidos los brazos a las espaldas, pensando dar tormento a la codicia, siendo quien padecía la pobreza. Así le tuvieron muchas horas, dándole varios tormentos, como si ellos pudieran hacer rico a un pobre, como culpado a un inocente. Cansados de esta fiereza: para apretar del todo los cordeles, se determinaron arrojar un hijo que tenía dentro de un horno, a no detener esta bárbara ejecución los clamores de los paisanos, y la industria, y llantos de la madre».

71

Rectoria de Sant Pere, de finals del segle XVI.

La immigració d’occitans

Fins aquí hem parlat dels caps de casa gavanencs, de la seva riquesa econòmica i de les conseqüències territorials i urbanes que aquesta riquesa comportava. Però hem de ser conscients també que en la generació d'aquesta riquesa hi havia intervingut, com a factor de primer ordre, el treball mal pagat de tota una massa de jornalers, mossos i comparets de procedència majoritàriament francesa.

25

50

75

100

125

150

175

200

225

1300 1350 1400 1450 1500 1550 1600

Anys

Focs

Evolució dels focs comptats al terme de Gavà entre 1300 i 1600. La recuperació democgràfica arriba al segle XVI de la mà dels immigrants occitans. L’augment demogràfic comporta l’augment econòmic.

72

La font bàsica per conèixer la importància d'aquesta immigració són els treballs de Jaume Codina. A partir d'aquests treballs hem pogut confegir la gràfica mostrada a la figura 4, que representa l'evolució de la immigració gascona a Gavà en termes de mínims. Per al 1590 hem documentat 21 francesos pel cap baix, cosa que equival al 31% dels parroquians adults. En promig, es pot dir que entre finals del segle XV i finals del XVII, el nombre d'immigrants francesos en aquesta parròquia assolia xifres superiors al 30% de la població total, com a mínim, com remarca Codina.

Hem realitzat un breu exercici per identificar els gavanencs del capbreu de 1587 de possible ascendència francesa. Es tractaria doncs d'aquells que s'han promocionat, dels que, de tot l'allau que arribava, poderen establir-se adquirint cases o terres. Hem pogut identificar-ne, com a mínim, 7 de segurs d'entre els 52 caps de casa gavanencs (Pere Canalies, Miquel Cros, Llàtzer Plomas, Joan Font de Viladecans, Arnau Baus, Joan Bedrines i Guillem Verger), i encara uns altres 6 de possibles (Joan Bruach, Esteve Espinós, Pere Posades, Joan Peyrach, Joan Esquer i Joan Roeda), la qual cosa dóna un percentatge d'entre el 13.5% i el 25%.

Altres confessants al capbreu de 1587 de possible ascendència gascona, però que no semblen tenir casa pròpia, són Francesc i Huguet Guinot. I, en el quart de segle que va entre 1587 i 1612, apareixen documentats 47 gavanencs més de procedència ultrapirinenca, la major part no propietaris, i per tant mossos, bovaters, ajudants o jornalers.

Un altre indici de la important presència de gascons o francesos a Gavà ve donat pel fet que coetàniament es documenta una pabrodia a l'església parroquial administrada per estrangers. Així consta en la visita pastoral de 1578, on s'esmenta els macips (administradors) strangers que administren una «lluminària» (la manifestació de la seva existència consistia a mantenir un ciri encès) en un dels altars laterals. L'any 1600 es diu que la «administracio nuncupata dels stranges» està posada sota l'advocació del Sagrat Crucifix, i el vicari informa que està ben administrada. A través de les visites pastorals, sabem que l'altar del Sagrat Crucifix, que era de pedra, era cobert amb dues estovalles, pal·li de cuir i oripell, amb una imatge del crucifix coberta amb una cortina alba i dos canelobres de ferro.

De fet, l'origen d'aquesta «lluminaria del Crucifixi» es remunta a mitjan segle XVI, i apareix esmentada ja l'any 1568. El 1597 diversos francesos hi deuen diners: Joan Pigal (7 lliures), en Plomas (6 o 7 rals) i en Verger (7 lliures). El visitador els commina a pagar en el termini d'un mes, altrament «mane al vicari sino hauran obeyt, los trague de la sglesia». El nom d'alguns dels administradors apareix escadusserament, el 1607 (Andreu Maretna i Joan), i el 1612 (Joan Ladreix i en Jacques).

73

Evolució dels francesos documentats a Gavà. Font: J. Codina.

La recuperació econòmica del segle XVII i la revolta dels barretines

Vers el 1660 s'inicià la recuperació econòmica, que duraria fins a finals del segle XVIII. Es generalitzà el conreu de llegums, mostra d'una producció orientada a la comercialització, hi ha notícies del conreu de cànem, que s'amarava a l'estany de la Murtra, i també es documenta la continuació en la colonització dèltica: un informe d'aquesta època ens indica que «sota lo Camí Real de València, les terres sempre han estades hermas, fins al any 1670 ques començaren a cultivar».

Tot i això, a diferència del segle XVI, els majors beneficiats d'aquesta recuperació no foren els pagesos locals. Malgrat que romanien sòlidament instal·lades antigues nissagues com els Estapé, Tintorer, Gelabert, Térmens o Valls, famílies d'arrel occitana, com els Bruach, Parés, Espinós o Guinot, o nouvinguts com els Amat, Torrents, Llonch o Margarit, hi ha una presència important de propietaris barcelonins: mentre que en 1600 representaven el 2% del total, cap el 1700 ja n'eren el 25%. És per aquest motiu que en aquesta època no trobem notícies d'obres públiques d'importància, a diferència de les del període 1500-1630. L'únic que s'ha pogut documentar és que en 1689 el barons patrocinaren un retaule nou a l'ermita de Sant Miquel d'Eramprunyà.

74

Retaule major de Sant Miquel d'Eramprunyà, de 1689.

D'altra banda, en la Barcelona expansiva d'aquella època, els barons d'Eramprunyà assoliren un gran prestigi: Jaume de Copons ocupà la presidència de la Generalitat, i l'oncle del baró Francesc de Bournonville fou nomenat virrei.

Tot i la represa, però, les dificultats no mancaven: el juliol de 1687 una plaga de llagostes caigué sobre el terme, després d'anys de males collites. Com a efecte, les rendes de la baronia baixaren de 1679-1683 a 1684-1688 en un 5%. La crisi momentània provocà l'aparició de múltiples plets: el 1675, la senyora de Viladecans pledejava pels termes amb el baró d'Eramprunyà. El 1687, Gavà portava Viladecans als tribunals pels drets sobre pastures; i el 1698 el comú gavanenc es desentenia d'un altre plet entre el baró i Castelldefels. Litigis interminables que exhaurien els pocs recursos locals.

La crisi culminà amb una revolta camperola, la revolta dels barretines, provocada per l'anunci de nous allotjaments de soldats. La nit del 21 de novembre de 1689, tota una companyia de cavalleria fou desarmada i capturada pels pagesos gavanencs. El baró hagué d'intervenir per calmar els vassalls enfurismats, i utilitzà després la seva influència per suavitzar els càstigs imposats als capitostos de la revolta.

75

ANYS DE CREIXEMENT

La guerra de successió i el desplegament econòmic del segle XVIII

A principis del segle XVIII esclatà el conflicte entre àustries i borbons que acabaria violentament el 1714. A Gavà es poden destacar dues etapes: una primera, entre 1700 i 1713, en la que els pagesos locals restaren al marge del conflicte, i només les elits s'hi involucraren, i una segona, entre 1713 i 1714, en la que els pagesos prengueren les armes contra els Borbons.

Entre les elits polititzades de bell antuvi hi havia els barons Francesc de Copons i Francesc de Bournonville, filipistes, i el rector de Gavà, Josep Marí, austriacista. L'abril del 1701, aquest rector organitzà el complot de Gavà, a la platja, que serví per preparar el desembarcament de l'Arxiduc Carles a Barcelona. Arran d'això fou empresonat el 1704. Amb el triomf austriacista del 1705, la situació s'invertí, i els perseguits foren els barons. El govern, l'octubre de 1713, segrestà els seus béns, i Eramprunyà passà a ser administrat directament per la corona.

Pel que fa a la participació pagesa, ja l'agost de 1713 es produí una forta topada a Gavà i Viladecans, en la que els sometens feren recular les tropes borbòniques.

Signatura del capellà de Gavà i de Sant Climent durant la guerra de successió, Josep Marí, que era austriacista destacat.

76

Portada de l’opuscle austriacista editat pel rector de Gavà, Josep Marí, l’any 1707.

Una altra batalla tingué lloc el març-abril de 1714, a Castelldefels, amb un resultat parell. Un tercer enfrontament, més tràgic, succeí el juny següent, quan «uns quants gavanencs que prengueren per refugi la capella de Bruguers, foren trets del temple sense cap respecte d'aquell lloc sagrat a empentes i culatades amb les armes que duien i, posats en fila al davant de la capella, morien a trets d'armes de foc sense compassió».

Finalment, l'agost encara es lluitava infructuosament a la platja, amb l'esperança d'aprovisionar l'assetjada capital. Amb el definitiu triomf filipista, l'11 de setembre de 1714, els botiflers locals, barons d'Eramprunyà, assoliren sucoses recompenses, i foren

Un intent dels borbònics de conquerir el castell de Castelldefels va ser rebutjat la primavera de 1714.

77

nomenats regidors i alcalde dels primers ajuntaments borbònics de Barcelona.

Però els efectes de la guerra encara no s'havien acabat. El 1718, amb motiu d'una nova guerra entre Espanya i França, esclatà una altra revolta guerrillera, la dels carrasquets, que es feren amos de les muntanyes de Begues i Garraf. En represàlia, el gener de 1720 els soldats ocuparen Gavà, i s'endugueren pres el batlle. L'aixecament acabà, però la

inseguretat latent obligà a mantenir el castell d'Eramprunyà ocupat militarment fins molt després de la guerra (1729).

Tot i això, a partir de 1721 es reprengué amb ímpetu un repte que, iniciat al segle XVI, s'havia abandonat a causa de les dificultats econòmiques del segle XVII: la rompuda de les Marines. Aquell any els barons establien 3000 mujades a una sèrie de promotors agraris, amb l'objectiu de dessecar i colonitzar erms i estanys.

Mapa del segle XVIII que representa la part deltaica de la baronia d'Eramprunyà. S'hi dibuixen al detall els carrers i cases de la vila. Foto: D. Sanahuja.

Inscripció en una roca del castell d’Eramprunyà amb el grafit d’uns sometents de Sant Climent, del 1729.

78

Plànol amb un dels repartiments de les Marines, en què s’indica els trossos de terra que passaven a mans de cada promotor agrícola. S’hi mostra també la corredora mestra que es comprometien a construir el 1721.

En aquesta època es va construir la corredora principal, sobre la que el 1755 s'acabaven de bastir els ponts que permetien l'accés als nous camps, on s'hi practicaven dues collites anuals, una de cereals i una altra de llegums.

L'increment de les collites motivà, entre 1774 i 1775, les protestes dels pagesos, que es veien obligats, a més de pagar el delme i els censos del blat dit de tragí, a transportar-los als magatzems dels dos senyors, perquè aquest creixement es va fer encara sota règimen aristocràtic. La baronia era compartida, aleshores, per les famílies Copons-Sarriera i Pérez Moreno-Garma-Foxà. Però el protagonisme corresponia als pagesos locals i als burgesos barcelonins que invertien en terres al delta. Sobre aquestes noves terres guanyades als estanys s'alçaren nous masos: can Fogueres (1723-39), La Vilana (1753), Ca l'Aimar (1757), can Torelló (1781)…

Cap a finals del segle XVIII, un altre producte afermà el creixement agrari local: la vinya. Cent anys abans se'n conreava a les marines una varietat poc rendible: els grecs, vinyes emparrades que s'enramaven pels fruiters i cobrien els camps: «en algunos cuarteles [havia] unos vergeles curiosos, donde la fruta mas exquisita, y sazonada se arrastraba por las ramas», diu una descripció del 1651. Cent anys després, vers el 1789, ja s'havia produït una important reconversió, amb l'aterrassament de les zones de muntanya i la plantació de nous ceps. L'any 1794, per exemple, es troba un anunci de venda de 100 càrregues de vi a Gavà.

79

L'expansió agrària fou de tal magnitud que el 1756 els barons hagueren d'ampliar l'antiga torre medieval situada a la Plaça Major, per encabir-hi les noves collites. Es construïren uns magatzems acabats en 1772: la casa dels delmes, encara dempeus al carrer dels Màrtirs.

El creixement agrícola deixà completament marginades les explotacions ramaderes, que tan importants havien estat en el passat; així, l'any 1793, només tres hisendats locals tenien ramats

(Baldiri Roig, Ramon Espinós i Joan Llonch, de les masies del mateix nom) i encara l'Ajuntament, mitjançant un plet a la Reial Audiència, aconseguí fixar exactament els itineraris dels ramats cap a les pastures, per evitar el perjudici als camps.

Els principals conreus locals eren aleshores els cereals (blat, mestall, ordi, civada), els llegums (mongetes, faves, pèsols i cigrons), la vinya i, en menor mesura, oliveres,

moreres, tarongers, llimoners i garrofers. També el bosc s'explotava, sobretot per treure'n llenya, fagina o adob orgànic, així com per alimentar els forns de calç del terme. Amb aquesta situació s'encarà el segle XIX, època de transformacions radicals.

Can Perers al 1921. Fins que fou abandonada, va ser una masia preferentment dedicada a la ramaderia i al conreu de la vinya.

La casa dels delmes de Gavà, al número 13 del carrer dels Màrtirs del setge de 1714.

Pont sobre la corredora Mestra, construït el 1755.

80

L’expansió urbana de Gavà

81

LA CONTEMPORANEÏTAT

El segle XIX

L'expansió agrícola del segle XVIII donà empenta a aquells pagesos vençuts el 1714, d'entre els que sorgiren una sèrie de famílies benestants (els Amat, Llonch, Tintorer o Torrents) que controlaven els consistoris locals i plantaven cara als barons pledejant-hi constantment durant més de vint-i-cinc anys.

La guerra del francès, en aquest aspecte, representà la fi de la coacció dels barons, que s'exiliaren de la Barcelona ocupada i fugiren lluny, a Solsona, després d'una breu estada a Castelldefels (maig 1808-gener 1809). En esclatar l'aixecament de 1808 Gavà quedà en zona la insurrecta, darrera l'anomenada línia del Llobregat, i malgrat les expedicions punitives franceses (10 de juny, 30 de setembre) hi romangué fins el 21 de desembre. En aquella data, els francesos trencaren el front i ocuparen el delta i el Garraf: el 29 de desembre ja calia proveir la seva cavalleria. Per subvenir a aquesta i a d'altres exaccions (entre 1809 i 1810 el terme patí tres incursions), l'Ajuntament decidí municipalitzar el delme, cosa que motivà un nou plet amb els barons, arranjat finalment per una concòrdia en 1813.

Després de la guerra, tot coincidint amb la desestimació dels plets del segle XVIII, s'acantonaren tropes regulars «per a la persecució de malfactors». Potser per això, l'aixecament constitucional de 1820 fou saludat entusiàsticament, mentre se subvencionava la milícia constitucional i es decidí de donar el nom de plaça de la Constitució a la plaça Major. Però l'opció liberal comportà problemes durant les guerres civils: el 12 de juny de 1837 els carlins envaïren el poble i «fueron arruinadas muchas familias». I tornarien en 1837, 1838, 1839 i 1847, malgrat l'oposició de sometents i milícies liberals locals, i encara, el febrer de 1848, es produí una gran batalla al nostre terme.

En l'àmbit econòmic, mentre els principals terratinents (Planes i Crehuet, Ribes, Vilardaga o Riera, compradors de béns desamortitzats, junt amb l'alcalde Llorenç Bou) eren partidaris del nou sistema liberal, apareix el treball femení (confecció de blondes)

82

com a factor de canvi, mentre els conreus continuen ancorats en el secà (blat, llegums i vi). Però aviat l'agricultura es desvetllà gràcies a un fet sense precedents: entre 1837 i 1868, Josep Carreras, administrador dels barons, subestablí, a cens de només 9 rals, més de dues-centes peces de terra erma a les Marines, que esdevingueren molt rendibles després d'una àrdua labor colonitzadora.

D'altra banda, des de mitjan segle la situació política es fossilitzà amb el caciquisme i el sufragi censitari (el 1865, només el 2'2% dels gavanencs podia votar). Els terratinents dominaven l'Ajuntament, s'empararen de l'aigua de la mina de can Tries a canvi d'aixecar una font a la plaça Major, i organitzaren la primera expansió urbana (c/ de Sant Nicasi, c/ del cap de Creus). Alhora, s'iniciava l'explotació del mineral de ferro a Les Ferreres (de 1845 a 1849 a càrrec d'una empresa francesa, i de 1857 a 1880, per compte de la fundició barcelonina Castanys i Cia).

L'anàlisi de l'estructura agrària (1861) revela que, dels 382 propietaris locals, només 34 (els gavanencs Llonch, Tintorer, Amat, Torrents, Sanfeliu, Bou, Muntaner o Bofill, i els forasters Aguilera, Carreras, Lluch, Cuyàs, Vayreda, Vilardaga, Ribas, Riera, etc) posseïen el 75% del sòl conreat, mentre que el 91% restant eren petits propietaris amb menys de 10 ha per cap, que completaven llur migrada economia fent de parcers. 14 gavanencs més no tenien cap terra i feien de jornalers. Pobresa que propiciava el contraban, activitat usual en les classes populars locals aleshores, i que explica les nombroses coves i cambres secretes de moltes de les masies gavanenques.

Aquest desigual repartiment de la riquesa contribuí a radicalitzar la revolució de 1868: els petits pagesos prengueren el poder, i les terres dels hisendats a les Marines foren ocupades. Simbòlicament, el nou Ajuntament donà el nom de carrer de la Llibertat al vell carrer de Dalt (ara

M. de Déu de Bruguers), mentre les cròniques parroquials enregistren «vicisitudes» i «disturvis» que afectaren profundament el culte i l'administració parroquial en aquell setembre de 1868.

Són anys, a nivell local, en què es manifesta amb força una cultura plebea autònoma de les directrius eclesiàstiques. Conservadora en les formes, allunyada del capitalisme naixent, és paradoxalment tradicional i rebel; tenyida d'anticlericalisme, s'empara de tavernes (cal Matahores), festes (aplecs a Bruguers i al castell) i s'enlluerna en la principal celebració del Gavà decimonònic: el Carnestoltes, amb els balls, corrandes,

Imatge retrospectiva del carrer de sant Nicasi, l'antic camí de les Canals. Foto: J. Mitjans.

83

cercaviles i transgressions.

Una cultura popular que compartien les velles curanderes i les putes i captaires que anaven pels pobles al compàs dels cicles festius. La Restauració comportà en el terreny cultural una clara repressió d'aquestes fórmules culturals, mentre que en l'àmbit polític retornava el caciquisme, gràcies a una baixa participació electoral, sempre entorn del 50% malgrat l'establiment del sufragi universal masculí el 1890.

En l'aspecte econòmic, en canvi, es reprengué l'impuls de dècades anteriors, gràcies a l'exportació de ferro a través de la platja (on hi havia duana marítima) i, sobretot, a la vinya, que alimentava una destil·leria d'aiguardent (la Fassina del Moliner) i proporcionava «grans exportacions, especialment degut a haver-se perdut les collites a França», segons dades de 1885. El creixement propicià l'arribada del ferrocarril i l'obertura de la Rambla (1881), escoles noves a la Plaça (1883) i l'arranjament de la carretera de Begues (1886). L'exposició universal impulsà també les pedreres (cal Margarit i cal Peiró), i l'extensió del conreu d'espàrrecs a les sorres compensà l'arribada de la fil·loxera (1887) que això sí, arruïnà els masos de muntanya.

Línia del ferrocarril de Barcelona a Vilanova, inaugurada el 29 de desembre de 1881.

Paral·lelament, sorgia una societat nova: la mitjana d'habitants per casa passà en cent anys de 8 a 4. S'abandonava el model de família extensa del segle XVIII en favor de la família nuclear; alhora, la dona deixava de tenir un paper fonamental en l'economia productiva, mentre s'emmirallava en un model burgès importat de ciutat. S'instal·laven els primers menestrals: un carreter, un esparter, quatre ferrers, dos boters, quatre fusters, quatre mestres de cases, un sastre, un sabater, un espardenyer, quatre flequers, tres barbers, set o vuit botiguers de queviures, tres carnissers, un adroguer, tres botiguers de

84

roba, dos estanquers... i un metge, un farmacèutic, un veterinari, i dos mestres, un de nois i una de noies. Al 1900, Gavà era ja una població semiurbana, amb 1825 habitants, 469 habitatges i 24 carrers i places.

El segle XX

La situació a inicis de segle continuava dominada per hisendats com Manel Girona, Artur Costa, o Salvador Lluch. El primer havia comprat la baronia d'Eramprunyà el 1897, i s'aplicà tot seguit a rendibilitzar-la: compartimentà i llogà l'antiga Casa dels Delmes, eliminà els comunals que restaven a les Marines i al bosc del castell, urbanitzà finques al nucli urbà, organitzà l'arxiu amb finalitats econòmiques, i inscriví a nom seu molts dels camps establerts en 1837 que encara no havien estat registrats, cosa que motivà, el 1910, un inici d'amotinament popular davant l'Ajuntament. Artur Costa, que adquirí can Glòria i les terres d'en Cuyàs i d'en Vayreda, urbanitzà diversos carrers, finançà una central elèctrica (Electra del Llobregat, 1909), i cedí els terrenys per a un escorxador municipal (1924), però sobretot és famós per la construcció del parc American Lake (1920), conjunt lúdic amb hotel, llac, restaurant i zones d'esbarjo.

Els jardins de l'American Lake.

Alhora, les primeres indústries i la puixant agricultura exportadora atreien molta mà d'obra immigrant, cosa que originà un important desplegament urbà. D'altra banda, el municipi estava, des de 1909, en mans de la Lliga Regionalista (Cañas, Badosa, Lluch, Tintorer, Llonch…). La Lliga havia realitzat els primers mítings el 1903, sota l'empara d'un ateneu que convocà els primers certàmens catalanistes locals. En la mateixa època, s'introduïen, des de les pàgines del primer periòdic local (l'Aramprunyà), temes com el feminisme o la pràctica esportiva, els obrers s'organitzaven entorn de la CNT i la dona esdevenia obrera industrial (a les fàbriques de la Seda, 1924, i Serra Balet, 1927).

85

Plantilla de treballadors de Roca el 1920. S'hi pot distingir en Josep Viñas, assegut, i en Rodó, «l'esqueller». Foto: cessió de la família Vinyes-Badia.

Amb la República, el 1931, l'expansió local es traduí en millors serveis públics (escoles Salvador Lluch, nou mercat municipal, clavegueram) i un remarcable intent d'ordenació urbanística de la platja de caire social, amb el projecte de Ciutat de Repòs i de Vacances elaborat pel GATCPAC (1934). Aquest projecte, que anava «encaminat a resoldre una necessitat social de les classes mitja i treballadora», volia transformar la pineda en una ciutat balneari per a obrers, que respectava els valors naturals de la zona i estava promogut per cooperatives sindicals i administracions públiques. El projecte mai fou aplicat, en part per la guerra d'Espanya, i en part per l'oposició de grans propietaris, com els Girona, Beltran i la Immobiliària Catalana de Francesc Cambó.

Projecte de ciutat de repòs i de vacances, i de nou aeroport i port de dirigibles de Gavà-Viladecans.

La recessió econòmica dels anys trenta provocà el tancament de la fàbrica de la Seda, conflictes rabassaires el 1934, l'acomiadament, l'abril d'aquell any, de 181 obrers de Roca, i l'atracament del banc local per part de Quico Sabaté el 1935 per fornir diners als obrers sense feina. En aquelles dates, socialistes i sindicalistes (exclosa la CNT,

86

aleshores severament reprimida per l'Ajuntament) impulsaven l'Aliança Obrera, que propugnava la revolució per sobrepassar la crisi. La situació política s'enverinà encara més amb el sis d'octubre i la suspensió de l'Ajuntament d'esquerres. Des de 1931, de fet, la divisió social era clara, com mostra el rector gavanenc exclamant-se perquè aquell any «el dia primer de maig fou passejada tranquil·lament per la vila una bandera roja (comunista)». Malgrat el triomf electoral republicà de 1936, l'escissió social desembocà en l'aixecament militar, la revolució obrera, i la guerra d'Espanya.

Als primers mesos, la CNT local dirigí la revolució a través del Comitè de Milícies Antifeixistes, i propugnà la destrucció de l’estat burgès i la implantació d'un nou model social. El desmantellament de l'antic ordre abastava els aspectes ideològic, amb l'eliminació física de persones (15 assassinats el 1936) i la destrucció o incautació d'edificis religiosos i seus d'entitats conservadores; l'econòmic, amb l'eliminació de la propietat privada, acomplerta a indústries (amb la col·lectivització d'empreses i la creació de comitès obrers de control) i serveis (col·lectivització de transports, bars, cinemes, botigues d'aliments, construcció…), però no al camp (la CNT amb 100 afiliats camperols el 1937, era minoritària davant del mig miler d'afiliats al Sindicat de Pagesos del Camp, de la Unió de Rabassaires); i l'institucional, amb l'intent de suprimir l’Ajuntament, que no fou acomplert, ja que ERC i PSUC contrapesaren la CNT amb la creació d'un Consell Municipal, especialment actiu després dels Fets de Maig i el metrallament del Foment Catalanista Republicà el 1937.

Durant la guerra, Gavà fou especialment castigada pels bombardeigs de l'aviació franquista sobre població civil (16 morts, entre ells 4 nens i un nadó) amb sis incursions entre març i desembre de 1938. Però també va saber ser solidària: més de cinc-centes persones, sobretot vells, dones i nens de l'Aragó ocupat, s'hostatjaren el 1938 al Casino, en cases a les Colomeres, o en coves a les muntanyes properes.

Instantània presa des d'un bombarder franquista en el moment en què una de les bombes impacta contra l'empresa Roca a Gavà. Font: revista Occident, 1938.

87

L'entrada de l'exèrcit d'ocupació franquista (24 de gener de 1939) engegà la repressió (5 afusellats al camp de la bóta, set empresonats a la Model, desenes d'exiliats i un mort a Mathausen, i deu funcionaris municipals acomiadats). Als primers anys de postguerra, les diversions es reduïen a les tardes de cinema (el 1969 n'arribaren a haver cinc: Casino, Novedades, Centre Cultural, Kursaal i Maragall), ràdio i futbol. El ràpid creixement econòmic i demogràfic (entre 1954 i 1958 es passà de 7.000 a 14.000 habitants, el major increment percentual d'Europa, efusivament saludat des del Brugués pels jerarques franquistes) motivaren l'aparició d'urbanitzacions il·legals i un desplegament urbà amb carències en manteniment, serveis, escoles i atenció sanitària.

La resistència al franquisme es covà als àmbits culturals (entorn del vicari Estadella, un dels detinguts en la manifestació de capellans de maig de 1966, o de grups informals i combatius com els Piratas de Gavà), ecologistes (manifestació de 1972 contra l’abocador del Garraf), estudiantils (amb uns clandestins comitès de curs el 1972 i 73, o amb detinguts el 1974), veïnals (moviments associatius a les Colomeres, can Tintorer, can Tries i Ausiàs Marc a mitjan setanta) i, sobretot, obrers: el 8 de febrer de 1968 tenia lloc la primera manifestació sota el franquisme, a la Rambla, pels treballadors de Cerdans (ja en vaga el 1965, i més tard, el 1970), mentre a Roca la situació laboral provocava aturades (1969 i 1971 pel conveni, i 1972 contra els acomiadaments), que acabaren originant un conflicte duríssim l'hivern de 1976-77: 95 dies de vaga, amb manifestacions per Gavà (6 de desembre i 5 de gener), i una forta repressió policial i parapolicial.

És remarcable el model organitzatiu assambleari adoptat pels treballadors, al marge dels incipients sindicats, cosa per la que potser no reberen la solidaritat sindical i política esperada. També l'ecologisme aglutinà sectors resistents, amb la manifestació de mil persones contra l'abocador del Garraf l'11 de febrer de 1972. En l'àmbit polític, un gavanenc participà en la fundació de l'Assemblea de Catalunya el 1971, presentada el 77 a Gavà pel Sant Jordi amb una gran manifestació proestatut que acabà davant la casa de l'alcalde.

El 1976 diversos conciutadans foren detinguts acusats d'intentar reconstituir la FAI, i aquell mateix any es constituïa l'Associació d'Amics de les Nacions Unides, que promogué unes conferències polítiques al Centre Cultural, on intervingueren la major part dels actuals líders nacionals. Alhora, el moviment veïnal sortia a la llum oficialment el 27 de febrer de 1976, amb l'autorització de l'Associació de Veïns l'Eramprunyà, l'àmbit de la qual abastava tot el municipi. El 1977, dintre seu, s'hi constituïren les comissions de les Colomeres, can Tries i can Tintorer. En aquest mateix context, la Vocalia de Joves de l'A. V. Eramprunyà, secundada per més d'una vintena d'organitzacions polítiques i socials locals, promovia la manifestació d'un miler de persones que reivindicaren el 21 de juliol de 1977 la Torre dels Lluch com a casal de cultura, davant l'anunci que seria dedicada a dependències municipals.

En aquesta represa democràtica assolí un gran protagonisme el PSUC, que aplegà 100.000 persones a la pineda en la Festa de la Legalització, el maig del 77. El PSUC local, un any després, assolia la xifra de 310 militants, i el sindicat CCOO 3000 afiliats als 10 primers mesos de 1977.

88

Paral·lelament, la crisi colpejava l'economia local: entre 1978 i 1984 tancaren 43 empreses i es perderen 907 llocs de treball. Només a Roca, entre acomiadaments i jubilacions anticipades, es reduïren 2075 llocs de treball, i uns altres 236 als Hules.

Dos moments de la manifestació "Torre Lluch casal de cultura", del 21 de juliol de 1977. Font: revista Llibertat, 1979.

Entre 1971 i 1983, aproximadament, els moviments socials a Gavà bulliren d'activitat.

Tot i això, a partir d'aquesta darrera data i malgrat l'activisme de petits grups ecologistes, veïnals i polítics al marge del poder municipal, s'ha produït una paulatina desmobilització, que ha arribat a materialitzar-se amb una participació electoral de només el 48% en les darreres eleccions municipals.

89

Any Esdeveniments a Catalunya Esdeveniments a Gavà 801 Conquesta de Barcelona pels francs 878 Guifré el pilós, comte de Barcelona 898 Batalla de Begues contra els musulmans 900 Reconquesta al sud del Llobregat 957 Es documenta el castell d'Eramprunyà 966 Es documenta el monestir de Castelldefels 985 Al-Mansur assalta Barcelona 989 Catalunya esdevé independent

1002 Primer document amb el nom de Gavà 1030-1060 Revoltes feudals contra el comte Assalt feudal a Eramprunyà

1043 Es documenta la torre comtal de Gavà 1059 Creació del senyoriu d'Eramprunyà 1115 Darrera batalla contra els musulmans 1137 Unió de Catalunya i Aragó 1151 Tició, batlle reial a Gavà, assistit dels prohoms 1149 Finalitza la reconquesta a Catalunya 1200 Sant Pere de Gavà ja és parròquia 1214 Jaume I esdevé rei 1214 Primeres Corts catalanes 1217 Primer govern municipal documentat a Gavà 1229 Expansió catalana al Mediterrani 1265 Els Burgués, senyors de Gavà 1323 Els Marc, senyors d'Eramprunyà 1348 Arriba a Catalunya la Pesta Negra 1359 Es crea la Generalitat de Catalunya 1375 Obra gòtica al castell d'Eramprunyà 1412 Compromís de Casp 1448 Primeres reunions remences a Eramprunyà 1449 Els Marc, senyors de Gavà

1468-1472 Guerra civil Destrucció del castell d'Eramprunyà (1469) 1486 Sentència de Guadalupe 1502 Alliberament dels darrers mals usos locals 1519 Integració de Catalunya a l'imperi 1550 Es documenten atacs corsaris 1571 Victòria de Lepant contra els turcs 1590 Partició de la baronia entre tres famílies nobles 1602 Enfrontaments bandolers

1630-1640 Allotjaments violents de l'exèrcit espanyol 1640-1652 Guerra dels segadors Desembarcament de l'exèrcit espanyol (1651) 1650-1654 Epidèmia de pesta Pesta (1651-1653)

1661 Sant Nicasi és erigit en copatró del poble 1700-1714 Guerra de successió Batalles a Gavà i Eramprunyà (1713, 1714)

1714 Supressió de la Generalitat Supressió de l'autogovern municipal 1721 Inici de la colonització de les Marines 1772 Construcció de la casa dels delmes

1808-1814 Guerra del francès Invasió francesa del poble (1808) 1833-1849 Guerres carlines Invasió carlina del poble (1837)

1837 Establiments generals de terres a les Marines 1868 Revolució democràtica Disturbis i ocupació de terres

1871-1873 Primera república 1881 Arribada del ferrocarril

1914-1925 La mancomunitat, govern català 1917 Es funda la fàbrica Roca i s'implanta el telèfon 1931 Generalitat restaurada Primer ajuntament republicà

1936-1939 Revolució i guerra d'Espanya Bombardeigs de l'exèrcit franquista (1938) 1939-1975 Dictadura franquista 1976-1977 Vaga de Roca Radiadors (95 dies)

1979 Generalitat restaurada Restauració democràtica municipal

90