converses filolÒgiques-pompeu fabra

Converses filolgiques

133

Abreviatures

AHCB = Arxiu Histric de la Ciutat de Barcelona art. = article atrib. = atribuci B = Pompeu Fabra (1954-1956): Converses filolgiques. Barcelona: Editorial Barcino. [A cura de S. Pey. 10 volums.] BC = Biblioteca de Catalunya BSAL = Boletn de la Sociedad Arqueolgica Luliana BUB = Biblioteca de la Universitat de Barcelona cap. = captol CF = Conversa filolgica / Converses filolgiques cf. = confronteu amb cit. = citaci / citacions CODOINACA = Coleccin de Documentos Inditos del Archivo de la Corona de Aragn coord. = coordinador DAg = Marian Aguil: Diccionari Aguil DCC = Antonio Bulbena y Tosell: Diccionario Cataln-Castellano DCVB = Mn. Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll: Diccionari CatalValenci-Balear DECLC = Joan Coromines: Diccionari Etimolgic i Complementari de la Llengua Catalana DGLC = Diccionari general de la llengua catalana DGLF = Darmesteter et al.: Dictionnaire gnral de la langue franaise

134

P O M P E U FA B R A

DOr = Pompeu Fabra (ed.): Diccionari ortogrfic ED = El Dia. Diari de Terrassa ECL = Pompeu Fabra (1932): El catal literari. Barcelona: Barcino ed. = edici ed. del m. = edici del mat ed. del v. = edici del vespre EM = El Mat ENC = Els Nostres Clssics ep. = epgraf ex. = exemple / exemples fasc. = fascicle H = Pompeu Fabra (1946): Converses filolgiques. Pars: E. Ragasol, editor. [Tria feta per lautor. Edici dHomenatge.] ibd. = ibdem d. = dem IEC = Institut dEstudis Catalans lit. = literal LP = Text publicat al diari La Publicitat (La Publicidad per als anys 1919 1920) LPE = La Publicitat. Edici setmanal desports LRev = La Revista LRW = Gustav Krting: Lateinisches-Romanisches Wrterbuch (Etymologisches Wrterbuch der romanischen Hauptsprachen) LV = La Vanguardia LVC = La Veu de Catalunya MM = Monografies Mdiques ms. = manuscrit n. = nota NEORL = Nova Edici de les Obres de Ramon Llull nm. = nmero om. = oms a ORL = Obres de Ramon Llull. Edici original p. ex. = per exemple pg. = pgina / pgines PAM = Publicacions de lAbadia de Montserrat PCILC = Primer Congrs Internacional de la Llengua Catalana pseud. = pseudnim QE = Quaderns dEstudi. Barcelona: Publicacions del Consell de Pedagogia QGC = Pompeu Fabra (1911): Qestions de gramatica catalana. Barcelona, Biblioteca popular de LAven

CONVERSES FILOLGIQUES

135

R = Pompeu Fabra (s.a.): Converses filolgiques. Primera srie, Barcelona, Editorial Regina reed. = reedici ref. = referncia respec. = respectivament REW = Wilhelm Meyer-Lbke: Romanisches etymologisches Wrterbuch s. d. = sense data s. n. = sense nom s. v. = sub voce sec. = secci trad. = traducci v. = vers v = verso vg. = vegeu vol. = volum

136


118 xi 1919

Per la puresa de la llengua els castellanismesLobra de redreament del catal literari s sobretot una obra de descastellanitzaci i en la majoria dels casos s la llengua antiga que ens dna el mot o el gir amb qu cal reemplaar el mot o el gir castell. Daqu el nombre creixent darcaismes de la llengua escrita actual. A molts poden semblar excessivament nombrosos els manlleus fets al catal medieval. Per s sens dubte perqu no tenen una idea exacta del grau de castellanitzaci a qu era pervinguda la nostra llengua durant els segles que ha estat supeditada a la castellana. Els castellanismes del catal modern sn incalculablement ms nombrosos que no permet dalbirar un examen superficial de la llengua. Nhi ha que sn ben fcils de reconixer, com s ara puesto, cuento, ruedo, mots que llur forma sola delata immediatament com a forasters. Per ja costen ms de descobrir aquells que tenen una forma que pot sser igualment catalana i castellana, com tonelada o b aquells que han estat investits duna forma catalana, com estribaci. En el cas dels mots tonelada i estribaci, per titllar-los de castellanismes ens cal posar esment que sn derivats de tonel i estribo, com, en el cas dun mot com herms, en el fet que la prdua de la f inicial llatina s una transformaci fontica estranya al catal, en el qual per consegent un mot com formosus podia donar forms o ferms, per mai herms, que no s sin una catalanitzaci del mot castell hermoso. Per desprs hi ha, encara, castellanismes, com enterar, que solament ens sn revelats per llur absncia en els textos antics i pel fet de trobar-hi les idees que avui denoten expressades

5

10

15

20


137

25

30

35

constantment per altres mots; castellanismes, doncs, la descoberta dels quals exigeix un estudi pregon de la llengua. I, encara, sense sortir del lxic, hi ha una classe de castellanismes ms difcils de descobrir i que sn potser els ms humiliants. Sn els que consisteixen, no en el manlleu dun mot foraster, sin en el canvi de significaci dun mot catal sota la influncia dun mot castell. Al verb lliurar, per exemple, li havem donat la significaci de deslliurar, que t el verb castell librar; al verb remetre, la significaci de trametre, que t el verb castell remitir. En aquestes notes diries tractarem de donar una idea de com s gran el nombre de castellanismes de la llengua actual i de demostrar aix la necessitat de recrrer abundosament a larcaisme, posat que no vulguem acontentar-nos amb una depuraci soma de la llengua, consistent en la sola extirpaci dels castellanismes ms aparents.E R 38 B 309 ttol] om. R B V 1-2 de descastellanitzaci] deliminaci delements no catalans B || 3 castell] forasters B || 12 que ... sola] la sola forma dels quals B || 27 humiliants] perillosos B || 33-37 En ... aparents.] om. R B

219 xi 1919

Mots catalansTothom sap prou que el catal modern abunda en noms terminats en o. Aix sol ens dna la mesura de la castellanitzaci del catal, puix que tots ells, amb excepcions relativament poc nombroses, no sn sin mots castellans. Entre ells, per, hi ha un bon nombre de mots dorigen erudit, tals com polo, cloro, telgrafo, cilindro, dimetro, arquitecto; i en aquests basta generalment que elidim llur o final o la canviem en e perqu esdevinguin mots perfectament catalans: pol, clor, telgraf, cilindre, dimetre, arquitecte. El catal parlat, prenent per model els nombrosos casos en qu els dos mots corresponents castell i catal no es diferencien sin en la presncia o en labsncia de la o final (per exemple, oro i or, plomo i plom), ha practicat espontniament lomissi de la terminaci o en molts dels manlleus fets al castell. Aquesta catalanitzaci ha donat naixena a una multitud de mots hbrids, que solament tenen de catal la terminaci, tals com herms, ditxs, deshauci, acorassat.

5

10

15

138


Els escriptors catalans han practicat llargament el mateix procediment de catalanitzaci i han format aix un gran nombre de mots amb terminaci catalana, els quals sovint sn tan inacceptables com aquells hbrids de formaci popular. Certament, suprimint la o de cochero tenim cotxer, que s un derivat ben fet de cotxe, aix com eliminant la o de veto, retrobem el mot antic vet, caigut en desuetud; per la supressi de la o ja no s una descastellanitzaci quan la practiquem en mots com plazo, apoyo, embarcadero; el pla, lapoi i lembarcader de la llengua escrita sn tan castellanismes com el plao, lapoio i lembarcadero del catal parlat. Mai no es dir prou que la supressi de la o final o el seu canvi en e en un mot castell no dna sin excepcionalment el mot catal que tradueix el castellanisme que tractem devitar. En la majoria dels casos el castellanisme subsisteix, i s potser un castellanisme ms greu, perqu li havem llevat precisament all que el delatava com a tal a primera vista, i pot ms fcilment arrelar-se en la llengua i escapar a la tasca depuradora.E R 1 B 325 ttol] om. R B V 11 en labsncia] labsncia R B

20

25

30

320 xi 1919

La forma que revesteixen en catal els mots presos del llat o del grec no sempre difereix solament per la terminaci, de la forma que aquests adopten en castell. Els mots llatins tractatus i sceptrum, per exemple, apareixen en castell sense la c i la p, que conserven en catal: en castell apareixen sota la forma de tratado i cetro; en catal, sota la forma de tractat i ceptre. A aquesta circumstncia es deu que certs llatinismes i hellenismes apareguin alguns cops sota una forma incorrecta en treurels dels mots castellans corresponents per la sola catalanitzaci de llur desinncia. Aix, de olfato sha tret olfat prenent per model sulfat en front de sulfato, ingrat en front de ingrato. Per si hom t en compte que el mot llat s olfactus, hom veu que en catal sha de dir olfacte, com es diu contracte de contractus, i objecte de objectus (en castell contrato i objeto). Aix mateix, suprimint la o de trapecio no tenim encara la forma catalana del mot trapezium, puix que la z greco-llatina no es transcriu en catal per c, sin per z o tz: trapezium s, en catal, trapezi. Quan tractem, doncs, de donar forma catalana a un llatinisme o

5

10

15


139

20

hellenisme que ens ve del castell, ens cal tenir sempre en compte el mot original: altrament ens exposem a adoptar formes errnies que traeixen un manlleu castell.E R 2 B 326 V 1 grec] grec, B || 5 cetro] de cetro R B | ceptre] de ceptreB || 10 en front] enfront B

421 xi 1919

5

10

15

20

En la catalanitzaci dels mots castellans presos del llat o del grec, loblit del mot originari o la ignorncia de les transcripcions tradicionals, ha produt sovint formes ms semblants a les castellanes que no sn les formes verament catalanes. Tals sn trapeci, amb la c de trapecio en lloc de la z de trapezium; olfat, amb la t de olfato en lloc del grup ct de olfactus; intelecte, amb la l simple de intelecto en lloc de la l doble de intellectus; sintomtic, amb la n de sintomtico en lloc de la mp de symptomaticos. Per tamb sha produt el fet invers. Ns un exemple la forma ambent, molt en voga anys enrera en el llenguatge escrit i usada encara per molts en el llenguatge parlat. El fet que al diftong castell i correspon generalment la vocal catalana i que a mots com diente, siente, miente, reciente corresponen en catal dent, sent, ment, recent, fu creure que al mot castell ambiente havia de correspondre en catal ambent, i que ambient era un castellanisme, oblidant que el catal t nombrosos noms en ient com orient, pacient, furient. La forma bona s ambient, de ambiens. Un altre exemple s malejable, que alguns han usat per traduir maleable. Lexistncia de mots com passejar, marejar, blanquejar, etc., en front dels castellans pasear, marear, blanquear, etc., ha pogut fer creure que a ladjectiu castell maleable havia de correspondre en catal el mot malejable. Ara b: en el mot catal corresponent al castell maleable no hi ha dhaver cap j, puix que es tracta del mot llat malleabilis. En canvi, ha dsser escrit amb l doble; a maleable castell correspon, doncs, en catal, malleable, no malejable.E R 3 B 327 V 2 tradicionals, ha] tradicionals han B || 11-12 i que recent,] (Ex.: siente sent, diente dent, reciente recent, etc.), R B || 15 ambiens] ambientem B || 17-18 en front etc.,] om. B

140


522 xi 1919

Entre els noms en o presos del castell nhi ha un bon nombre que sn substantius verbals, com abono derivat de abonar, cobro de cobrar, pago de pagar, anticipo de anticipar, recreo de recrear, dissimulo de dissimular, envio de enviar, ahorro de ahorrar. Daquests substantius verbals nhi ha que sn trets de verbs comuns a les dues llenges; per exemple, abono, cobro i pago, trets de abonar, cobrar i pagar. En aquest cas el castellanisme hauria estat evitat recorrent a un altre mitj de derivaci, per exemple, a laddici del sufix ment, posat que la derivaci sense sufix no era practicable. Per la llengua prefer dagafar tot fet el derivat castell sense ni tan solament catalanitzar-ne la terminaci. Leliminaci del castellanisme s, en aquest cas, fcil: en lloc de abono, cobro, pago, cal dir abonament, cobrament i pagament. Altres vegades, com sesdev amb recreo, dissimulo i anticipo (abstracte), lexistncia de mots com recreaci, dissimulaci i anticipaci fa innecessari el derivat sense sufix, i leliminaci del castellanisme en o s igualment fcil. En altres casos, com sesdev amb envio i anticipo significant diner anticipat, el castellanisme s evitat si es t en compte que els verbs primitius tenen com a sinnims (preferibles) trametre, i bestreure, i que les idees designades per aquells substantius verbals es troben ja perfectament expressades per derivats daquests verbs: tramesa i bestreta. Ara, quan es tracta dun substantiu verbal corresponent a un verb que ell s ja un castellanisme, llavors s el primitiu que sha de comenar devitar i, un cop trobat el verb catal reemplaant, treure daquest el substantiu, sia mitjanant laddici dun sufix o b recorrent a la derivaci sense sufix, que en catal s tamb abundosa, per que conv encara vivificar. La substituci de ahorrar per estalviar ens dna immediatament el substitut de ahorro: estalvi.E R 32 B 340 V 9 dagafar tot fet] dagafar, tot fet, R B

5

10

15

20

25

623 xi 1919

Un fet sorprenent, en la castellanitzaci del catal, s que posseint la nostra llengua un sufix tan viva com el sufix er, hagi adms, amb la mateixa valor


141

5

10

15

20

que aquest, el sufix castell ero. Tenint el catal tants de noms de persona formats amb el sufix er per ex., fuster, ferrer, carboner, pastisser, forner, cabrer, com, al davant dun nom de persona com bombero o cochero, no sab treure dels primitius bomba i cotxe, els derivats bomber i cotxer, i adopt bombero i cotxero? I dhuc en els derivats en ero, de radical estrany al catal, es comprn difcilment el manteniment de la o: per qu xubasquero i cenicero, i no xubasquer i cenicer? Alguns daquests mots en ero els que, com bombero i cotxero, denoten persona i tenen un radical catal esdevenen mots catalans elidint simplement llur o final: bomber, cotxer. Per seria un error de creure que la supressi de la o final condueix a un resultat acceptable en tots els casos en qu el primitiu s com a les dues llenges: metxer, per exemple, no s una bona traducci de mechero. Notem, encara, que hi ha un cas en qu la substituci de la terminaci castellana ero per er no condueix mai a un resultat acceptable. s quan aquella terminaci no s el sufix ero (grano: granero), sin la terminaci del sufix dero (durar: duradero), al qual sufix no correspon en catal der, sin dor. Mots com duradero (de durar), arrimadero (de arrimar), embarcadero (de embarcar) no han dsser catalanitzats ometent-hi simplement la o, com sha fet alguns cops, sin canviant-hi dero en dor: durador, arrimador, embarcador.E R 30 H 35 B 344 V 6 cotxe,] cotxe B || 8 per] per H

724 xi 1919

5

10

Un dels mitjans que tenen les llenges per a enriquir llur lxic s la derivaci. Per quan una llengua viu supeditada a una altra, sesdev que renuncia sovint a aquest mitj i, davant un mot derivat a traduir, el manlleva tot fet a la llengua dominadora. Per exemple, els castellans formaren, derivantlo de perro, el mot perrera; els catalans podem anlogament treure del primitiu corresponent, gos, el derivat gossera, utilitzant el mateix sufix era, com a ambdues llenges; per preferrem acceptar tot fet el mot perrera. El catal modern presenta un nombre considerable de castellanismes anlegs a perrera. En el mateix cas que gos i perrera, es troben ocell i pajarera, mnega i manguera, pit i petxera, galta i carrillera, nen i ninyera, collita i cossetxer, cendra i cenicero, taula i tablero, cadira i silleria, llet i letxeria, roba i ropatge, company i companyerisme, paper i papeleta, cullera i cut-

142


xaron, cadira i sill, cridar i llamament, eixamplar i ensanxe, tallar i corte, nom i nombrar, estiu i veranejar. Aix mateix, quan havem de traduir un mot compost, sovint no el sabem analitzar i el prenem tot fet del castell: diem certament ocell i no ave, i parads i no paraso, per diem ave del paraso. Aix explica lexistncia de tants mots compostos com cortaplumas, pararrayos, paracadas, cumpleaos, rompeolas, pisapapeles, fiebre amarilla, paloma mensajera, nochebuena, tiro de pichn, ida y vuelta.E R 37 H 59 B 337 V 4 la llengua dominadora] aquella altra llengua B || 7 acceptar] dacceptar H B || 18 mots] de mots R H B || 19 cumpleaos] compleaos H | febre] fiebre R B

15

20

825 xi 1919

El fet de correspondres la terminaci catalana ixer i la castellana ecer en alguns verbs com merixer i comparixer, en castell merecer i comparecer, ha perms, mitjanant la substituci de ecer per ixer, dintroduir en el catal un gran nombre de verbs en ecer sota una forma que dissimula llur procedncia castellana. Prevalecer s, en catal, prevaler; prevalixer no s sin el prevalecer castell amb el canvi de ecer en ixer; s tan catal com herms o carinys, que no sn sin els mots castellans hermoso i carioso amb el canvi de la terminaci castellana oso per la catalana s. En el catal modern trobem abundosament usats els segents verbs en ixer manllevats al castell: adolixer, carixer, desvanixer, favorixer, florixer, permanixer, pertenixer, prevalixer. Tamb es troben usats, encara que menys freqentment: abastixer (per molt freqentment els derivats abasteixement i abasteixedor), acontixer (per molt freqentment el derivat aconteixement), apetixer, desfallixer, encarixer, envanixer, estremixer, recrudixer i daltres encara. Tots aquests verbs i llurs derivats (recrudeixement, desvaneixement, floreixent, etc.), sn manlleus innecessaris, que han dsser curosament evitats. Cadascun daquests mots hbrids t, en cada cas, el seu equivalent catal: prevalixer, prevaler; adolixer, patir; pertenixer, pertnyer; envanixer, estremixer, florixer, envanir, estremir, florir; floreixent, flrid, florent; abastixer, abastar; abasteixement, abast, abastament; abasteixedor, abastador, provedor; recrudixer, recruar; recrudeixement, recruada; desfallixer, defallir; acontixer, esdevenir-se, arribar; aconteixement, esdeveniment;

5

10

15

20


143

25

carixer, mancar, freturar; favorixer afavorir, favorejar; apetixer, cobejar, apetir; permanixer, romandre, sojornar; encarixer, encarir, recomanar (instantment), preconitzar, exagerar; desvanixer, esvanir, esvair, dissipar, esmortir.E R 20 H 17 B 320 V 1o favorixer] afavorixer R B || 19-20 envanir i estremir posposats a envanixer i estremixer respectivament B || 20 florent] o florent B || 21 abastament] o abastament B || 22 provedor] o provedor B || 23 arribar] o arribar B || 24 freturar] o freturar B | favorejar] o favorejar B || 25 apetir] o apetir B | sojornar] o sojornar B || 26 preconitzar] om. H | exagerar] om. H B | esvair] om. H || 27 esmortir] om. H o esmortir B

926 xi 1919

5

10

15

20

Als verbs castellans terminats en currir, rumpir, batir i mitir (de la tercera conjugaci) oposa el catal verbs terminats en crrer, rompre, batre i metre (de la segona conjugaci); per exemple, a incurrir, incrrer; a interrumpir, interrompre; a debatir, debatre; a emitir, emetre. En tots aquests verbs, per, constatem una tendncia a fer-los passar de la segona conjugaci a la tercera; en el llenguatge parlat sn freqents les vacillacions entre les formes correctes, amb desinncies de la segona conjugaci, i formes en qu aquestes desinncies es troben substitudes per les desinncies prpies dels verbs de la tercera conjugaci. En alguns verbs les formes novelles sn dhuc ms freqents que les tradicionals. Aix, a cada moment veiem usades formes com incorreix, incorreixen, incorrim, incorriu, incorrs, incorrint, i dhuc incorrir, en lloc de incorre, incorren, incorrem, incorreu, incorregus, incorrent i incrrer; interrompeix, interrompim, etc., en lloc de interromp, interrompem, etc.; debatim, debatiu, etc., en lloc de debatem, debateu, etc.; emiteix, emiteixen, emitim, emits, emitit, etc., en lloc de emet, emeten, emetem, emets, ems, etc. Les niques formes que oposen una forta resistncia al canvi de conjugaci sn els participis en -ut: incorregut, interromput, debatut. A la influncia castellana es deu, aix, una pertorbaci pregona en la conjugaci dels compostos crrer, rompre, batre i metre. Verbs de la segona conjugaci, que seguien enterament la conjugaci dels simples corresponents, els veiem adoptar la tercera conjugaci, a qu pertanyen llurs corresponents castellans. s un fet anleg al pas dalguns verbs de la tercera conjugaci, tals com envanir, estremir, florir, a verbs de la segona en ixer

144


(envanixer, estremixer, florixer), sota la influncia dels verbs envanecer, estremecer, florecer. Ambues pertorbacions sn avui sortosament combatudes per la majoria dels escriptors. Seguint-los, hom traduir concurrir, recurrir, incurrir, ocurrir, per concrrer, recrrer, incrrer, ocrrer, que hom conjugar com el simple crrer; prorrumpir, interrumpir, per prorrompre, interrompre, que hom conjugar com el simple rompre; combatir, debatir, abatir, aix com el simple batir, per combatre, debatre, abatre, batre, que hom conjugar com rompre o perdre; emitir, omitir, remitir, permitir, transmitir, admitir, per emetre, ometre, remetre (quan no per trametre), permetre, transmetre, admetre, que hom conjugar com prometre o cometre. El verb dimitir, per, sembla sser una adquisici definitiva.E R 21 H 19 B 319 V 23-35 s ... cometre.] om. H || 34 (quan no per trametre) posposat a transmetre R B

25

30

35

1027 xi 1919

La influncia castellana ha estat funesta per al verb concebre; no en resta altre vestigi sin el participi passat concebut. En tots els altres temps ha estat reemplaat per concebir. Avui tothom diu concebir, concebint, concebeix, concebeixen, concebim, concebiu, concebs; el llenguatge parlat desconeix les formes corresponents de concebre: concebre, concebent, concep, conceben, concebem, concebeu, concebs. I si sembla conservar lantic imperfet concebia s perqu limperfet de concebir s tamb concebia, vist que la terminaci ia s comuna als verbs de la segona conjugaci i als de la tercera. La llengua escrita tendeix ara al restabliment del verb concebre. La substituci de concebre a concebir sembla molt difcil; per no ha de deixar, per aix, dintentar-se, i s per aquest motiu que constatem amb goig aquella tendncia. En el mateix cas que concebir i concebre, es troben percibir i percebre, del qual no subsisteix sin el participi passat percebut. Aqu convindria tamb que practiqussim curosament, en la llengua escrita, la substituci de les formes usuals percibir, percibint, percibeix, percibeixen, percibim, percibiu, percibs, etc., per les formes corresponents del verb percebre: percebre, percebent, percep, perceben, percebem, percebeu, percebs, etc.

5

10

15


145

20

Al grup de verbs que segueixen en llur conjugaci a rebre, caldria encara afegir el verb decebre, equivalent al francs dcevoir.E R 22 H 21 B 444 V 3 tothom] gaireb tothom B

1128 xi 1919

5

10

15

20

Cal prendre esment que la majoria dels participis terminants en scut sn erronis. Sn bons merescut, crescut, nascut, pascut i larcaic irascut; per els altres, o b sn participis de verb en ixer deguts a la influncia castellana com favorescut, de favorixer, o b participis de formaci recent que tendeixen a reemplaar antics participis en gut, sota la influncia dels participis castellans corresponents, terminats en cido com complascut per complagut, de complaure. Els participis del verb en ixer, merixer i de crixer i nixer, sn merescut, crescut i nascut; els participis dels verbs castellans corresponents sn merecido, crecido i nacido; la terminaci catalana scut correspon, aix, en aquells participis, a la terminaci castellana cido. Per ladmissi de verbs com favorixer, prevalixer, formats per imitaci de favorecer, prevalecer, etc., augmenta el nombre de participis en scut corresponents a participis castellans en cido: favorescut, prevalescut, etc. I aix afavoreix la creaci de participis com complascut, aparescut, comparescut, trets analgicament de complacido, aparecido, comparecido. Tots aquests participis novells terminants en scut han dsser naturalment evitats. La substituci dels verbs favorixer, prevalixer, pertenixer, permanixer, etc., pels verbs afavorir, prevaler, pertnyer, romandre, etc., emmena leliminaci dels participis favorescut, prevalescut, pertenescut, permanescut, etc., reemplaats per afavorit, prevalgut, pertangut, roms, etc. I en els restants cal simplement canviar scut en gut: complagut, aparegut, comparegut.E R 139 H 121 B 151 V 13-14 A LP hi ha un error de composici amb lnies parcialment repetides. Entre augmenta i etc., hem reprodut el text recompost que apareix a R i tamb a H i a B.

146


1229 xi 1919

Un dels sufixos que serveix per a formar noms abstractes derivats dadjectius, s esa. Exemples: tristesa de trist, cruesa de cru, raresa de rar, avinentesa de avinent, pregonesa de pregon. El sufix castell corresponent s eza. Per aquest sufix castell presentant-se sota la forma eza i sota la forma ez, aix ha originat en catal un gran nombre de derivats en s en lloc de esa; avids, escasss, senzills, honrads, etc., que responen als derivats castellans en ez: avidez, escasez, sencillez, honradez, etc. Sortosament hom sha adonat fa temps daquest castellanisme, i avui seria difcil de trobar-ne exemples en cap bon escriptor. A part daquesta pertorbaci dordre morfolgic, el sufix esa nha sofert una altra, que notem en molts altres sufixos: una pertorbaci en la seva extensi, en el sentit de conformar-la a la del sufix castell eza. El catal formant noms abstractes mitjanant els sufixos esa, dat, ia, ana, etc., corresponents als castellans eza, dad, a, anza, etc., la llengua tendeix a fer correspondre un derivat en esa a un derivat en eza, un derivat en dat a un derivat en dad, etc. Aix veiem recular privadesa davant privana, saviesa davant sabiduria, solitud davant soledat. Anlogament, entre els derivats verbals, veiem pronunciaci tendir a eliminar pronncia, duraci durada, advertncia advertiment, i una muni de postverbals en o ocupar el lloc de derivats en ment. Conv que els escriptors tinguin esment daquesta tendncia per combatre-la, sense que aix vulgui dir que en els casos en qu els mots en concurrncia siguin ambds bons, com sesdev amb pronunciaci i pronncia o vivor i vivesa, calgui preferir sistemticament el ms allunyat del castell.E R 33 B 347 V 3 pregon.] pregon, vellesa de vell R B || 4 castell ... forma ez] presentant en castell la variant ez R B || 11 molts] om. R B || 21 per] per a B

5

10

15

20

1330 xi 1919

XIIIA ladjectiu castell bajo correspon en catal el mot baix: Un hombre bajo, Un home baix. Bajo, en castell, es pot usar tamb com a adverbi, precedit


147

5

10

15

20

generalment de a quan denota lloc: Hablan bajo, Estn abajo. A bajo adverbi correspon tamb en catal baix: Parlar baix, Sn a baix. Bajo, en castell, pot encara sser usat com a preposici, o s, regint un nom: Bajo la presidencia de, Bajo este aspecto. En aquest cas bajo no ha dsser tradut pel mot baix, sin pel mot sota. No direm, doncs, Baix la presidncia de, Baix aquest aspecte, com fem habitualment induts per lequivalncia dels mots bajo i baix adjectius o adverbis; sin Sota la presidncia de, Sota aquest aspecte. Heus aqu altres exemples de la preposici sota en els quals en lloc seu solem usar baix a imitaci del castell: Sota limperi de, Sota el domini de, Sota lobligaci de, Sota les ordres de, Sota el comandament de, Sota la protecci de, Sota el pes dels anys, Sota un altre nom, Sota la influncia de, Sota forma de, Sota pretext de, Sota promesa de, Sota amenaa de, Sota silenci, Sota jurament, Sota cauci. Com no diem Baix la pell sin Sota la pell, no havem de dir Baix les ordres, sin Sota les ordres. El catal en aquest punt s ms acostat al francs i a litali que no pas al castell. Comparem en francs: Servir sous les ordres de, Tenir sous sa domination, Passer sous silence, tre sous la protection de, tre mis en libert sous caution, Affirmer sous serment, Sous promesse de, Sous ce prtexte. En itali: Aver sotto il proprio dominio, Sotto questo aspetto, Sotto la protezione di, Sotto pretesto di, Sotto forma di, Sotto minaccia di, Ordiniamo sotto pena di morte.E R 104 H 93 B 254 V 8 fem] alguns fan B || 11 Heus aqu] Heus aqu R H Heus ac B || 12 solem] se sol B

141 xii 1919

XIVPer evitar el pues castell, tan freqent en el llenguatge parlat, certs escriptors es posaren a reemplaar-lo per doncs en tots els casos. El pues castell t dues valors: la de conjunci illativa o continuativa i la de conjunci causal. Quan t la primera valor correspon al mot catal doncs: No quieres hacerlo? Pues te arrepentirs algn da. No vols fer-ho? Doncs ten penedirs algun dia. Per quan s causal, o s, quan serveix per a unir a una proposici anterior una proposici en qu es dna la ra de o que la primera afirma, pues no pot traduir-se per doncs. Dir Deu estar malalt doncs no ha vin-

5

148


gut (traducci de Debe de estar enfermo pues no ha venido) s encara, malgrat la subsituci de pues per doncs, incrrer en un castellanisme, puix que hom dna al mot doncs una valor manllevada al pues castell. Ha estat dit i repetit mil vegades que una proposici en qu sexplica o es justifica o que acabem denunciar en una proposici anterior, no pot sser introduda amb la conjunci doncs, que denota la conseqncia, la conclusi. Aquestes dues dretes no es troben, doncs sn paralleles, no vol dir que no es troben perqu sn paralleles, sin que sn paralleles perqu no es troben. Es comprn com seria perjudicial per a la llengua que fssim significar a un mateix mot perqu i per consegent (els castellans per a la segona daquestes significacions tenen luego). Per, malgrat la campanya que sha fet contra el doncs causal, encara el trobem usat en moltes publicacions catalanes. Havem notat, per exemple, que el Patufet lusa abundosament, i aix s tant ms lamentable que aquest peridic va endreat als infants, els quals trobant-lo usat un dia i altre dia, poden acabar per incorporar-lo a llur llenguatge. Una defectuositat de la llengua escrita, que, malgrat la seva difusi dins aquesta, no ha aconseguit encara passar a la llengua parlada, est ara en perill dintroduir-shi i darrelar-shi en donar-la com una construcci normal a lectors que es troben en una edat en qu encara no est ben fixada en llur esperit la valor tradicional de moltes paraules. Com seria, doncs, de desitjar que una publicaci com el Patufet, tan difosa entre els nostres infants, evits curosament aquest doncs, amb ls del qual est fent un mal que pot sser irreparable!E R 66 H 67 V 23 va] s H

10

15

20

25

30

152 xii 1919

XVSovint, davant un arcaisme, veiem gent protestar indignats contra les invencions dels escriptors actuals. Un dia mescometia un periodista catal demanant-me don ens havem tret el mot assabentar, que ell jutjava, daltra part, absolutament superflu, puix que ja tenim el mot enterar, que li semblava perfecte. Un altre dia llegem en un diari madrileny una correspondncia barcelonina en qu lautor

5


149

10

15

20

feia saber als seus llegidors castellans que aqu ens dedicvem a inventar paraules i posava com exemple el mot acomiadar, que no era, segons ell, sin una imitaci desgraciada del congdier francs... Assabentar i acomiadar sn, no cal dir-ho, dos mots ja usats pels nostres escriptors medievals: Oint dir la Viuda reposada que Tirant venia e era ja tan prop, tanta fou la temor que pres (prengu) ques pensava spasmar... Entr-sen en la sua cambra e aqu ella fu molt grans lamentacions, plorant, batent-se lo cap e la cara. Car en aquella hora ella se tingu per morta e cregu verdaderament que Tirant faria fer della una cruel sentncia per o com sabia que era stat assabentat per Plaerdemavida... Tirant lo Blanch, cap. CDI. Per qu us dehim e manam expressament... que... acomiadets los dits tres frares preycadors, que dins huyt jorns aprs que a lus haurets intimat, ells sien fora de tots nostres regnes e senyoria... Lletra de Pere III al governador del Rosell, del 1384.E R 39 B 415 V 3 m] ens R B | me] nos R B || 21 del 1384] de 1384 B F 12-17 Martorell (1873-1905: iv, 212; [2005: 1379]); cf. DAg i, s. v. assabentat (extracte) || 18-20 Rubi i Lluch (1908 [2000]: 323) N 17 Fabra ja t un Tirant lo Blanc a Bilbao el mar de 1906 (Lamuela i Murgades 1984: 228); a CF 662,2 remet explcitament al vol. i pg. de led. dAguil. || 18-20 Primer extracte dels Documents de Rubi, el primer vol. del qual s una obra bsica en la descripci de la llengua medieval segons Fabra: s, amb el Tirant, la font ms utilitzada a les CF i proporciona els materials per a Fabra (1926 [2006b: 257-286]). Els exemplars de Fabra dels dos vol. de lobra sn actualment a la Universitat de Basilea (donaci de Germ Coln).

163 xii 1919

XVIUn resultat de la influncia castellana s lencongiment de certs mots, els quals, persistint en les accepcions ms familiars, es troben reemplaats pels mots castellans corresponents en les accepcions menys usuals, o als quals no havem sabut encomanar una accepci novella que els castellans han donat als mots corresponents. Aix, diem aquesta cendra far un bon lleixiu, per una ampolla de legia; el sostre duna cabana, per el techo duna sala; pa sense llevat, per llevadura de cervesa; el rierol que va al mol, per larroyo dun carrer; les arrels dun arbre, per les races duna equaci; les arestes del

5

150


blat, per les aristes dun prisma; dos brancs bessons, per uns gemelos de teatre; una post guerxada, per una superfcie alabeada; una guspira o una espurna de foc, per una xispa elctrica; els esperons dun gall, per posar-se les espueles; les finestretes duna torratxa, per les ventanilles dun vag; la calor dun dia distiu, per el calor que desprn un vapor en condensar-se. Hi ha gent que no saben dir els costats dun angle, el calze duna flor, malalties de la gola: han de dir els lados dun ngul, el cli duna flor, enfermedats de la garganta. Quan el mot castell ha penetrat en el llenguatge corrent, la seva extirpaci s dificilssima. Qui far mai dir lleixiu de la legia? Per a una dona catalana lleixiu s nicament el lleixiu obtingut de la cendra, i difcilment podr mai anomenar aix el lquid descolorant que compra embotellat, el qual ha aprs danomenar legia. Igualment difcil seria la substituci de arroyo per rierol, de gemelos per bessons o de vano per ventall. En canvi, quan el mot castell no ha esdevingut un mot del llenguatge corrent, llavors la seva subsituci pel mot catal no s gens difcil: expressions com lados dun polgon, aristes dun prisma, cli de cinc spals, calor especfic, rai quadrada, etc., no hi ha cap dificultat a reemplaar-les, i aix ja ho practiquem, per costats dun polgon, arestes dun prisma, calze de cinc spals, calor especfica, arrel quadrada, etc.E R 40 H 39 B 321 V 1 castellana] forastera B || 8 races] races B || 13 istiu] estiu H B || 18 Qui] Qui R H B | legia] leja B || 21 legia] leja B || 22 o de vano per ventall] om. H || 26-27 etc., ... per] esdevindran H

10

15

20

25

174 xii 1919

XVIIPosseint el catal, entre vocals, el so de s sorda, representat ss, com per exemple en grossa, i el so de s sonora, representat per s, com per exemple en nosa, aix li permet, en els manlleus del llat, de transcriure la ss i la s llatines respectivament per ss i s: les formes catalanes de possibilis i fusibilis sn possible i fusible, el primer pronunciat amb s sorda com grossa, i el segon amb s sonora com nosa. El castell, que no posseeix sin una s (sorda), transcriu igualment la ss i la s llatines: els dos mots damunt dits sn, en castell, posible i fusible. Quan, gent que fem la nostra cultura en castell, transportem al catal

5


151

10

15

20

25

un llatinisme castell que presenta una s situada entre dues vocals (a la qual el catal pot fer correspondre una ss o una s), s natural que no sempre ensopeguem a donar-li la s que li pertany de portar segons la seva etimologia; i daqu prov el nombre considerable de mots dorigen erudit que pronunciem, i dhuc escrivim sovint, amb ss en lloc de s i viceversa. Adhessi, cohessi, explossi, explossiu, exclussi, corrossiu, centssim, millssim, centessimal, infinitessimal, apoteossis, crissis, assil, basslica, nassal, entussiasme, Eussebi, Cssar, ssia (les grafies correctes sn: adhesi, cohesi, explosi, explosiu, exclusi, corrosiu, centsim, millsim, centesimal, infinitesimal, apoteosi, crisi, asil, baslica, nasal, entusiasme, Eusebi, Csar, sia); admisi, admisible, presi, impresi, agresi, agresiu, discusi, disolut, premisa, abscisa (les grafies correctes sn: admissi, admissible, pressi, impressi, agressi, agressiu, discussi, dissolut, premissa, abscissa). En els mots dorigen erudit, per a la recta escriptura de s i ss entre vocals, no havem, doncs, datenir-nos a la pronunciaci, sovint defectuosa, sin a letimologia, i a lortografia etimolgica subordinar llavors la pronunciaci.E QE (XI, 1920 25-26) 1 R 191 H 131 B 24 V 4 per] om. R H B | possibilis i fusibilis] possibilem i fusibilem B || 9 Quan ... transportem] En transportar B

185 xii 1919

XVIIIGaireb tots els mots dorigen erudit que presenten una z, els pronunciem amb en lloc de z. Aix s degut al fet que al so de z castellana correspon normalment en catal el so de : com a zcalo, zafiro, azufre, plaza corresponen scol, safir, sofre, plaa, aix a mots com zona, rizfago, ozono, topacio creiem que han de correspondre ona, rifag, oono, topaci. Heus aqu els principals mots en qu la z s habitualment pronunciada : zebra, zfir, zelador, zenit, zigodctil, zigomtic, zimasa, zitznia, zodac, zona, zoolgic (i tots els comenats en zoo), amazona, zim, coriza, ozon, piezmetre, rizfag, sizgia, topazi, trapezi, trapezoide, azoic (i tots els acabats en zoic), protozoari (i tots els acabats en zoari). Molts daquests mots han estat sovint escrits amb o c en lloc de z: ona, amaona, cimasa, etc. Avui, sortosament, ja shan anat bandejant de la

5

10

152


llengua escrita totes aquestes grafies errnies. Per resten encara, en la llengua parlada, les pronncies errnies: zona, amazona, zimasa, etc., rares vegades els sentim pronunciats correctament, o s, amb s sonora i no pas amb s sorda. No cal dir que haurem de posar a evitar aquestes pronncies errnies la mateixa cura que posem a evitar, en la llengua escrita, les grafies corresponents. Perqu no basta que combatem les grafies dolentes de la llengua escrita: ens cal combatre igualment les pronncies errnies de la llengua parlada; no ens havem de contentar a escriure zona en lloc de ona, sin que ens havem desforar a pronunciar zona i no pas ona. Aix mateix ens havem desforar a pronunciar m i no pas n en mots com redemptor, redempci, consumpci, sumptus, peremptori, i l doble i no pas l simple en mots com allegar, illustre, collegi, expellir, anullar.E QE (XI, 1920, 26-27) 2 R 192 B 60 V 6 Heus] Heus R B || 7 zitznia, zodac] om. R B || 8 zoolgic] zoologia R B || 9 sizgia] om. B | (i ... zoic)] om. R B || 10 (i ... zoari)] om. R B || 12 etc.] trapeci ... R B

15

20

25

196 xii 1919

XIXs un fet freqent que un mot catal perdi alguna de les seves accepcions sota la influncia castellana: arrel, en laccepci de valor de la incgnita duna equaci, s reemplaat per molts pel mot castell raz. Per el fet contrari sesdev tamb freqentment: que un mot que tradueix un mot castell en alguna de les accepcions daquest, nagafi les altres accepcions. s el que passa quan tradum per doncs el mot castell pues conjunci causal: que una frase com Pues no lo hagas es tradueixi Doncs no ho facis, ha portat alguns a creure que una frase com Debe de estar enfermo, pues no ha venido, es podia traduir Deu estar malalt, doncs no ha vingut; baix, com havem fet notar en una de les converses anteriors, s usat avui com a preposici, en substituci de sota (Baix aquest aspecte, en lloc de Sota aquest aspecte), pel fet que en castell bajo, al mateix temps que adjectiu (Un hombre bajo) i adverbi (Hablar bajo) com en catal, pot sser tamb preposici (Bajo este aspecto). s aix que, sota la influncia del mot nada, que reuneix les dues valors de res i gens, ja alguns comencen dusar res amb la valor de gens: que No

5

10

15


153

20

25

30

tinc res sigui la traducci de No tengo nada, els porta a traduir No duerme nada per No dorm res. En el cam didentificar el res catal al nada castell, al mateix temps que sinicia aquesta tendncia a reemplaar gens per res, sinicia tamb la tendncia a abandonar ls de res en sentit positiu, o s, traduint algo. Construccions com les segents, correctssimes, sn avui ms aviat evitades pels nostres escriptors: Car si res me manats quels diga, dirls ho. Crnica de Jaume I. No puch creure que lesperit, si res s, puixa tenir altre cam sin aquell que la carn t. Bernat Metge. E si res volets, car frare, daquestes parts, yo u far de bon cor. E en a no haja falla, si en res nos desijats servir e complaure Lletra del rei Mart al bisbe dUrgell (1405). Com consir quel mn sia creat de no res, he maravella com de no res pot sser creat res. Ramon Llull.E R 41 B 322 V 8 Debe de] Debe R || 9-10 com ... anteriors] om. R B || 27 E ... cor] (la referncia daquesta citaci s parcialment illegible a LP: Lletra de ... Mata al comte dArmanyach.) om. R B || 28 desijats] desitjats R B F 24 Jaume I (1873: 410; [1991: 297]) || 25-26 Metge (1889: 4; [2006: 127]) || 27 Rubi i Lluch (1908 [2000]: 255) || 28-29 d. (1908 [2000]: 435) || 30-31 Llull (1873-1904: i, 41; [1931-1934: i, 69]) N 9-10 Vegeu CF 13. || 24 Fabra t un exemplar de la crnica de Jaume I a Bilbao el mar de 1906 (Lamuela i Murgades 1984: 228). || 26 La citaci demostra que, per a Lo somni de Bernat Metge, sutilitza led. de Gurdia (si res es) i no la dAntoni Bulbena i Tosell, que transcriu sia res, ne (Metge 1891: 3; vg. tamb BC, ms. 3290, exemplar de led. de Gurdia amb correccions manuscrites de Bulbena i Tosell). Com que Fabra ja inclou Metge en el seu programa de lectura dels clssics medievals de Bilbao, de 1906 (Lamuela i Murgades 1984: 228, 245), no pot haver tingut en compte led. de Ramon Miquel i Planas, que aqu coincideix amb Bulbena i Tosell (Metge 1910: 85). Cf. tamb CF 64,18: puig (com a Metge 1889: 133) / munt (Metge 1891: 108); i CF 393,13: per o que fos pus baix dels angels (com a Metge 1889: 7) / per tal que fos pus baix quels angels (Metge 1891: 6). || 26 Fabra inclou un Bernat [...] que en Casas me deixara en el seu pla de lectures medievals de Bilbao (1906); una carta de 1910 indica que es tracta de Metge (Lamuela i Murgades 1984: 228, 245). || 31 El mar de 1906, Fabra demana a Mass i Torrents que li faci arribar el Flix de Ramon Llull editat per Aguil (Lamuela i Murgades 1984: 228); de fet, s led. de Jeroni Rossell, comenada el 1873 a Palma i enllestida a Barcelona el 1904, de la qual havia tingut cura Mari Aguil, que la inclogu en la Biblioteca Catalana; el seu fill ngel Aguil nexplica els detalls al prleg. El 1910, Fabra treballava amb un exemplar de Casas Carb (Marquet [ed.] 2002: 86).

154


207 xii 1919

XXCreiem que convindria de restablir, en lestil epistolar, lantiga distinci entre els adverbis ac i aqu. Era emprat ac per a denotar la localitat on era el que escrivia la lletra, i aqu, per a designar la localitat on era aquell a qui aquesta anava adreada: Com... micer Berenguer dez Pont, tornant de Barcelona ac, nos aport traslat dunes cobles... Lletra de linfant Joan a Bernat de So (1374) Com ns hajam ordenat quen Garau de Flea vaja aqu per legir libres gramaticals... Lletra de Pere III (1357). En dues lletres de Pere III (1359) datades totes dues a Cervera, llegim: ... per o volem e us dehim e us manam quel dit libre, com perfet sia, ac a Cervera o la on siam nos trametats sens tardana i Pregam-vos que aportets a preu al pus covinent e menor que porets aquella bblia la qual laltre dia veem mentre que rem aqu en Barchinona. La coexistncia dels dos adverbis ac i aqu amb la valor amb qu eren usats en lestil epistolar medieval, permetia descriure pargrafs com els segents, en qu els dos adverbis es troben elegantment contraposats: Manam que vingats encontinent e aportets lo dit salteri aix com s, car ac lo porets acabar, on haurets atzur e o que mester hi faa, mils (millor) que no aqu (1368). Nos vos farem donar los cent vint franchs o aqu o ac (1370). A la qual vos responem que nos fem anar aqu lo dit micer Bernat Dezpont, lo qual ha aqu e no ac lo dit offici (1388).E R 60 H 25 B 374 V 11 sens] sense R H B || 20 Nos] Ns R Ns H B || 21 nos] ns R ns H B F 5-6 Rubi i Lluch (1908 [2000]: 253) || 7-8 d. (1908 [2000]: 181) || 10-11 d. (1908 [2000]: 191) || 11-13 d. (1908 [2000]: 189) || 17-19 d. (1908 [2000]: 218) || 20 d. (1908 [2000]: 229) || 21-22 d. (1908 [2000]: 355) V1 17 Manam] manam espressament | s] s es

5

10

15

20


155

218 xii 1919

XXILa diferent evoluci que han sofert els sons llatins en catal i en castell ha estat la causa principal que un mateix mot llat aparegui sovint en aquestes dues llenges sota dues formes diferents. El fet que la f inicial llatina caigui en castell i es mantingui en catal, que la u de la sllaba final doni o en aquell i sigui suprimida en aquest, i que el grup ly del llat vulgar hi esdevingui respectivament j i ll, s causa que el castell oposi la forma hijo a la forma catalana fill, com a reflex de la forma llatina filium. De les diferncies que presenten els dos mots, catal i castell, prolongaments dun mateix mot llat, la ms freqent i per tant la ms fcilment remarcable s la presncia de la o final en el mot castell i la seva absncia en el mot catal corresponent: oro or, peso pes, brazo bra, canto cant. Nhi ha daltres tamb fcils de reconixer, per exemple, el manteniment en castell de les n finals, caigudes en catal: pan pa. Per nhi ha moltes que solament pot revelar la comparaci detinguda de tots els mots catalans i castellans dorigen com; i aquestes han dsser tingudes en compte com aquelles per concloure si una forma s genunament catalana o ens ha pervingut del llat a travs del castell. En catal modern trobem usats, traduint plazo, el mot plao i, novellament, pla. El primer es revela tot seguit com a castellanisme a causa de la seva o final. Pla, al contrari, t tot laire dun mot catal i sembla abonar-lo lexistncia de mots com bra correponent a brazo, lla corresponent a lazo, etc. Per aquest pla, tret artificialment de plazo s realment la forma que hauria revestit el prolongament catal de plcitum, don prov, a travs duna forma intermediria platu, el plazo castell? El grup ct, que es redueix a z en castell, no sembla pas donar en catal: comparem azor (antigament ator, de acceptorem) i astor. Plao t, doncs, del castell no solament la o sin la , i encara que la llengua, en prendre el mot plazo, li hagus donat espontniament la forma pla (que li havem donat ms tard artificialment), aquesta forma sens revelaria com a castellanisme a causa de la seva . Anlogament, la forma catalana corresponent a apoyo castell i a appui francs, hauria estat apuig; doncs apoi, que havem format artificialment traient la o de apoio, traeix encara la seva procedncia castellana malgrat lomissi de la o final. s clar que el fet que un mot ens vingui del castell no vol dir que hagi

5

10

15

20

25

30

35

156


dsser sistemticament rebutjat: no hi ha cap llengua que no presenti manlleus fets a les altres llenges. Per s indispensable que tinguem una coneixena exacta de tots els castellanismes existents, disposats tothora a eliminar-ne el nombre ms gran possible.E R 4 B 328 V 37 s indispensable] cal B || 38 castellanismes existents] nostres manlleus a altres llenges B

229 xii 1919

XXIIAvui sol donar-se al verb lliurar el sentit de deslliurar o alliberar. Lliurar era emprat antigament per denotar o que avui designem normalment amb el verb entregar, i en tal sentit cal usar-lo, bandejant del tot aquest verb, que devem a la influncia castellana. Heus aqu alguns exemples de lliurar, trets de documents medievals: Manam-vos que a lamat de la cambra nostra Nicholau Lpez Dotena, lo qual trametem a vs per la rah davall scrita, donets e liurets e donar e liurar faats cavalls, cofres, libres, vexella, moneda, robes, joyes... faent fer inventari per m de notari pblich de les dites coses que al dit Nicholau seran liurades. Per qu volem e us dehim e us manam que... tots los altres libres de la dita art dastrologia los quals lo dit Dalmau vos demanar un aprs laltre successivament... liurets a ell... recobrant, en cascun liurament dels dits libres, albar o pocha dels libres que li liurets. Diverses vegades vos havem escrit que un libre nostre lo qual se apella Suma coleccionum... liurssets al batle general del regne de Valncia; e resposta vostra no havem hada, de qu ns maravella molt. E com nos hajam mester lo dit libre, volem e us pregam que encontinent lo liurets al dit batle general, qui l deu liurar al fael secretari nostre En Bernat de Bonastre, qui aquell nos portar. Metets en compte de vostra data cinch liures e mija per aquells deu florins dor los quals, de manament verbal nostre... liurs a lhonrat e religis mestre Francesch Eximni. ... quatre crregues de robes, les quals, segons les letres que ls traginers aportaven, eren e sn de labbat de Sant Feliu de Girona..., e les quals devien

5

10

15

20

25


157

sser liurades en Barchinona a casa de Maci Solzina, mercader de la dita ciutat.E R 43 B 472 V 5 Heus] Heus R B || 17 nos] ns R ns B F 6-10 Rubi i Lluch (1908 [2000]: 133) || 11-14 d. (1908 [2000]: 190) || 15-20 d. (1908 [2000]: 243) || 21-23 d. (1908 [2000]: 367) || 24-27 d. (1908 [2000]: 387) V1 12 dit] dit en || 26 de] den

2311 xii 1919

XXIIIEls dos mots catal i castell prolongaments dun mateix mot llat poden haver pres cadascun una significaci diferent. Exemples: dona i duea, provinents ambds del mateix mot llat dmina; fillol i hijuelo, de filiolus; traure i traer, de trahere. I, en aquest cas, no s rar de veure en la llengua moderna el mot catal abandonar la seva significaci per adoptar la del mot castell corresponent. La significaci de trametre que t remitir, lhavem encomanada a remetre, i trametre ha caigut en desuetud. Curar ha pres la significaci de curar castell; llavors havem abandonat guarir; i la significaci que tenia curar, lhavem encomanada, sota la influncia del verb castell cuidar, al verb catal cuidar, que significava pensar (ex.: cuidava morir-se). Lliurar a penes susa en el sentit de fer a mans, i s comunament emprat en el sentit de deslliurar o alliberar que t el mot librar. Els dems, que volia dir la major part*, significa avui els altres; li havem donat, doncs, servilment la significaci de la locuci pronominal castellana los dems. Tant com la introducci de mots castellans, aquests canvis de significaci constitueixen un castellanisme. Si no treballvem, doncs, a remeiar aquestes pertorbacions semntiques del nostre lxic, aquest restaria encara tot castellanitzat fins desprs que lhagussim netejat completament de tots els mots manllevats al castell.*Mentre les romanes visqueren pobrament, servaren ab sobirana diligncia castedat; tantost que foren riques, mudaren les dems llur propsit Bernat Metge; E els servents, qui eren dins la vila, laxaren-se anar a aquells sexanta cavallers, e occiren los dems, e prengueren los altres Desclot.

5

10

15

20

25

158


E V F 1 V N

R 42 B 323 3 dmina] dominam B | filiolus] filiolum B 23-24 Metge (1889: 182; [2006: 216]) || 24-25 Desclot (1885: 356; [1949-1951: v, 131]) 23 servaren] observaren || 25 occiren] occiren ne (corregit a CF 457,13) 25 El juny de 1910, Fabra demana un Desclot a Casas Carb i ja hi treballa labril segent (Marquet [ed.] 2002: 85, 122). El novembre escriu a Mass i Torrents que t les quatre grans crniques a Bilbao (Lamuela i Murgades 1984: 245).

2412 xii 1919

XXIVPer remeiar els castellanismes no cal recrrer exclusivament a larcaisme. Les aportacions dialectals ens forneixen materials preciosos per a refer el lxic de la llengua literria. Desprs hom pot recrrer al manllevament de mots llatins, que els nostres escriptors medievals practicaren abundosament. Desprs hom pot, encara, recrrer a la derivaci, procediment que t sobretot lavantatge que un derivat ben fet s immediatament comprs per tothom. Cal, doncs, que, al mateix temps que escorcollem la llengua antiga i els parlars forans i no negligim els manlleus clssics, cerquem de vivificar els nostres sufixos fent-los aptes a produir nous derivats. En el dialecte central la majoria dels sufixos de derivaci eren com petrificats, incapaos de donar naixena a noves formacions. Comptant, per exemple, amb un nombre redudssim dadjectius formats amb el sufix vol, aquests difcilment podien servir de model per a la formaci de nous adjectius en vol; per Verdaguer introdu en la llengua literria una muni daquells adjectius, i vol pogu aix esdevenir un sufix productiu, i fou possible la creaci de nous adjectius terminats en vol. En els parlars rurals i en la llengua antiga trobem un gran nombre de derivats que la llengua escrita moderna desconeix. Acollim-los curosament, i no sols enriquirem el lxic amb els mots que hi aportarem, sin amb aquells a qu els sufixos vigoritzats puguin donar naixena.E R 35 H 57 B 348 V 1 Per] Per a H || 4 practicaren] practicaven R H B || 17 rurals] forans H || 19 aportarem] aportem R H B || 20 sufixos vigoritzats] sufixos, vigoritzats, R H B

5

10

15

20


159

2513 xii 1919

XXVAix com, en el cas que un mot catal i un mot castell provinents dun mateix mot llat tenen una significaci diferent, sesdev sovint que aquell abandona la seva significaci per adoptar la del mot castell, aix mateix quan el mot catal s mascul i el castell femen o viceversa, arriba algun cop que el primer abandona el seu gnere per prendre el del segon. Costum, senyal, corrent, sn usats avui ms aviat com a femenins que com a masculins: una bona costum; fes-hi una senyal; alg dir encara un corrent daire, per tothom diu una corrent elctrica, una corrent dopini. La distinci entre el fi i la fi tendeix a desaparixer en profit de el fi. No s rar de sentir dir el vall traduint el valle, les llegums traduint las legumbres, i, amb alteraci de la forma del substantiu, una petita ventatja en lloc de un petit avantatge. Un altre castellanisme relacionat amb el gnere s de traduir los incisivos per els incisius. Ning no diria, de primer antuvi, que aquesta expressi enclou un castellanisme: ladjectiu incisiu s ben catal; s, correctament catalanitzat, ladjectiu llat incisivus, que en castell apareix sota la forma incisivo, i en francs, sota la forma incisif. Nosaltres mateixos potser havem escrit en algun lloc: La f sarticula amb els llavis inferiors aplicats contra els incisius superiors. Per en lexpressi castellana los incisivos, es sobreentn el substantiu mascul dientes, i per aix ladjectiu substantivat pren la forma masculina. El francs, en canvi, en qu el substantiu dents s femen, no diu les incisifs, sin les incisives. En catal, doncs, en qu dents s femen com en francs, ha de traduir-se los incisivos per les incisives. Loraci damunt citada ha de dir aix: La f sarticula amb els llavis inferiors aplicats contra les incisives superiors.E R 28 B 318 V 8 tothom diu] molts diuen B || 18 els ... aplicats] el llavi inferior aplicat R B || 19 es] se B || 24 els ... aplicats] el llavi inferior aplicat R B

5

10

15

20

25

160


2614 xii 1919

XXVIEl fet de dir-se: Qu than donat? Res; Quants en tens? Cap; Tens pa? Gens; Vindr algun cop? Mai; i el fet de no usar-se mai els mots res, cap, gens i mai en les oracions expositives afirmatives, han portat a creure, ajudant-hi la comparaci amb el castell, que aquests mots sn negatius i que s abusivament que el llenguatge parlat diu: Si et demanen res, digues-mho; Si en vol cap, dna-lhi; Si fa gens de vent, sho emportar tot; Si mai el veies, saludal de part meva. s una error que cal combatre: els dits mots no sn negatius, i si les respostes res, cap, gens i mai sn negatives s perqu sn oracions ellptiques en qu hom sobreentn la partcula negativa no. En les respostes damunt dites, res equival a no mhan donat res; cap, a no en tinc cap; gens, a no en tinc gens; mai, a no vindr mai. Lluny de defugir aquelles construccions del llenguatge parlat, blasmades equivocadament per alguns, havem, al contrari, de mantenir-les curosament. Sn construccions que seria molt de doldre que es perdessin, les quals trobem usades a cada moment pels nostres millors escriptors antics: Qui s que res de b spia e ignor los actes virtuosos de...?, Tirant lo Blanch. Ns scrivim a nHuguet Cardona que si res hi fa a pagar per capletrar o illuminar, que ho pach, Lletra de Pere III a Eximeno de Mont-real. E si neguna (o s, cap) nau ve atrs, com s presumidor, ab poch treball podeu sser senyor della, Tirant lo Blanch. E com gens de vent feia, tots se manejaven, dem.E R 131 B 259 V 2 Qu] ... Qu R B | han] ha R B || 21 illuminar] illuminar B | Eximeno] Eiximeno B || 22 (o s, cap)] [= cap] B F 18-19 Metge (1889: 223; [2006: 235]) || 20-21 Rubi i Lluch (1908 [2000]: 182) || 22-23 Martorell (1873-1905: ii, 300; [2005: 718]) || 24 d. (1873-1905: i, 192; [2005: 278])

5

10

15

20


161

2715 xii 1919

XXVIIEl castell, quan en una oraci negativa com No le vemos nunca posa el nunca davant el verb, suprimeix la partcula no i diu Nunca le vemos. El catal modern fa el mateix: diu No el veiem mai; per sense no, Mai el veiem. Seria, per, preferible de no ometre la partcula no i de dir Mai no el veiem. En les oracions com les expositives o imperatives, en qu el mot mai no s possible en el cas que siguin afirmatives, lomissi del no s tolerable, perqu la sola presncia del mai indica suficientment el carcter negatiu de loraci i el no es innecessari. Per en aquelles oracions com les interrogatives o les condicionals, en qu s possible dusar mai tant en el cas dsser afirmatives com en el cas dsser negatives, s evident que la supressi de la partcula no s del tot inadmissible. Altrament, dues oracions com Si no veneu mai, qu farien ells? i Si veneu mai, qu farien ells? esdevindrien idntiques en anteposar mai al verb: Si mai veneu, qu farien ells? Si mai veneu vol dir Si veneu mai, o s, alguna vegada. No pot, doncs, admetres significant Si no veneu mai. Llavors cal dir Si mai no veneu. Aix que diem de mai, podem igualment aplicar-ho als mots res, cap, gens, enlloc i ning. Per amb alguns daquests mots lomissi del no pot donar lloc a frases equvoques, dhuc en les oracions expositives. Per aix s de recomanar que, en general, hom eviti lomissi daquesta partcula darrera mai, res, etc., en tota classe doracions negatives. Aix ho feien normalment els autors antics: e jamay no t pugu induhir a creure-ho fermament, Bernat Metge. e creent lo dit Crcius que l dit hiat o obertura jams no s pogus cloure..., Lletra del rei Mart. e com ella veu (vei) que ell res no li deya..., Tirant lo Blanch. migenant la grcia, ajuda e endreament de nostre Senyor, sens lo qual res no pot aconseguir loable fi ne bona conclusi, Lletra del rei Joan. car yo pens que de neg (ning) yo no dech sser represa, Tirant lo Blanch. negun (cap) acte violent no pot sser de longa durada, d. E aix pensats de ordonar tot o que yo us he dit, que res nul hom no spia, Muntaner.

5

10

15

20

25

30

162


E R 132 B 261 F 23 Metge (1889: 116; [2006: 179]) || 24-25 Rubi i Lluch (1908 [2000]: 391) || 26 Martorell (18731905: iii, 137; [2005: 960]) || 27-28 Rubi i Lluch (1908 [2000]: 376) || 29 Martorell (1873-1905: iii, 49; [2005: 875]) || 31 d. (1873-1905: ii, 157; [2005: 604]) || 32-33 Muntaner (1860: 166; [19271952: ii, 65]) N 33 Pel que fa a la crnica de Muntaner, s ms probable que Fabra hagi utilitzat led. dAntoni de Bofarull (1860) i no la de Coroleu (1886). En els passatges extractats totes dues donen el mateix text, per en unes notes autgrafes de Fabra conservades en un full solt del vol. R-3569 de la BUB, hi ha un extracte de Muntaner amb remissi a la pg. de led. de Bofarull. El juny de 1910, Fabra treballava amb un exemplar de Casas Carb (Marquet [ed.] 2002: 86).

2816 xii 1919

XXVIIIRes no s un mot negatiu. Solament en una oraci negativa en qu la supressi del verb emmena la supressi de la partcula no, res tot sol expressa una negaci: per exemple, quan responent a la pregunta Qu tha dit?, diem Res, que equival a dir No mha dit res. En la resposta Res la negaci rau en els mots sobreentesos. En una oraci afirmativa res vol dir alguna cosa. Ex.: Vull saber si li han portat res. No s el mot res, sin la locuci no res, que expressa una negaci. Ex.: Du cre el mn de no res. Aix, Res no el commou s una oraci negativa que vol dir No hi ha res que el commogui; No res el commou s una oraci afirmativa que vol dir El commou no res, o s, la ms petita cosa. La supressi habitual del no en ambds casos, dna a dues oracions de significaci tan distinta una mateixa forma: Res el commou. Aquest sol exemple demostra com s inadmissible la supressi del no en les oracions i en els termes negatius que contenen el mot res. Dun home coratjs direm que res no lespanta. Recordem lexemple del Tirant lo Blanch: Les folles donzelles que de no res temoregen. Comparem aquests dos passatges de Bernat Metge: No puch creure que lesperit, si res s, puixa tenir altre cam sin aquell que la carn t, i Lnima racional s simple, car de no res la cre Du. I sobretot recordem aquell passatge de Ramon Llull, citat en una de les notes anteriors: Com consir quel mn sia creat de no res, he maravella com de no res pot sser creat res.

5

10

15

20


163

E R 133 H 103 B 260 V 1 un] om. R H B || 21 aquell] aquest B || 21-22 citat,... anteriors:] om. H B || 22 notes] converses R F 17 Martorell (1873-1905: iii, 85; [2005: 906]) || 18-19 Metge (1889: 4; [2006: 127]) || 20 d. (1889: 29; [2006: 141]) || 22-23 Llull (1873-1904: i, 41; [1931-1934: i, 69]) 1 17 folles] folles de || 20 simple] simple naturalment e sens compositio V

2917 xii 1919

XXIXLa llengua literria ha perdut el mot davall. Davall era, respecte a avall, o que damunt s respecte a amunt. Aix com a Vs amunt soposa Vs avall, a Era damunt la taula soposava Era davall la taula. Heus aqu ara un cas en qu era emprat davall i en qu seria sens dubte convenient de ressuscitar el seu s. En un escrit, per designar una cosa citada anteriorment, era emprat ladverbi desss; per designar una cosa a explicar posteriorment, ladverbi dejs: Item un sobrealtar de lobratge de les desss dites tres capes. Complint nostre manament desss dit. Les coses desss expressades. Entenem que alguns manaments que ell men ab los desss dits no poden sser sin contra nos. Als feels nostres... e a tots altres en poder dels quals sn les coses dejs scrites, salut e grcia. Per en lloc de desss i dejs hom emprava sovint respectivament damunt i davall (sobretot aquest): A la altea vostra, senyor, fa saber quel damunt dit senyor rey... ... e de totes les coses damunt dites. Nos aport... les ymages dels reys davall scrits, s assaber... Per la rah davall escrita. La dita letra, que dada fo en Valncia, primer dia del mes e any davall escrits.E R 63 B 448 V 1 La ... davall.] om. R B | era] s R B || 3 soposava] soposa R B | Heus] Heus R B || 13 nos] ns R ns B F 9 Rubi i Lluch (1908 [2000]: 176) || 10 d. (1908 [2000]: 371) || 11 d. (1908 [2000]: 423) || 12-13 d. (1908 [2000]: 230) || 14-15 d. (1908 [2000]: 422) || 18 d. (1908 [2000]: 96) || 19 d. (1908 [2000]: 141) || 20 Ibd. || 21 d. (1908 [2000]: 133) || 22-23 d. (1908 [2000]: 250) 1 12 manaments] tractaments V

5

10

15

20

164


3018 xii 1919

XXXMalgrat quant sha dit contra llur admissi en la llengua literria, encara hi trobem usats profusament els gerundis en guent: prenguent, diguent, beguent, caiguent, coneguent, absolguent, tinguent, vinguent, sapiguent, capiguent, volguent, valguent, siguent, etc. s que, per incria dels nostres escriptors, la llengua literria no sha de veure mai desembarassada daquests gerundis? Admetre sapiguent o tinguent s una cosa aix com si els castellans escrivissin supiendo i tuviendo. Cal repetir que el gerundi t sempre el mateix radical que les formes del present dindicatiu terminades en em o im? Si diem, en lindicatiu, prenem, havem de dir, en el gerundi, prenent i no pas prenguent; a diem correspon dient i no pas diguent; a bevem correspon bevent; a caiem, caient; a coneixem, coneixent; a sabem, sabent; a cabem, cabent; a voler, volent; a valem, valent; a absolem (no absolvem, com equivocadament diuen alguns), absolent; a tenim, tenint; a venim, venint; a escrivim, escrivint. Aix mateix direm veient (corresponent a veiem) i no pas vegent; vivint (corresponent a vivim) i no pas visquent. El gerundi de sser s essent o sent, per no siguent. I el mateix que els gerundis en guent, cal evitar els infinitius en guer. Poguer, volguer, valguer, sapiguer, capiguer, sn dolents; cal dir poder, voler, valer, saber i cabre o caber.E QE (XII, 1920 47-48) 10 R 134 H 109 V 12 voler] volem H || 12-13 a valem, valent] om. H

5

10

15

20

3119 xii 1919

XXXISi en el gerundi es sent a vegades prenguent en lloc de prenent, en canvi en el subjuntiu es sent alguns cops prenem i preneu en lloc de prenguem i prengueu, per exemple, quan es diu Vol que ho prenem en lloc de Vol que ho prenguem. Quan en lindicatiu diem prenc, venc, vinc, valc, bec, ric, caic, moc,

5


165

10

15

20

conec, visc, etc., en el subjuntiu diem prengui, vengui, vingui, valgui, begui, rigui, caigui, mogui, conegui, visqui, etc., i el radical daquestes formes es mant en totes les formes del present de subjuntiu. Aquest temps, en el verb prendre s prengui, prenguis, prengui, prenguem, prengueu, prenguin. Cal dir, doncs, en el subjuntiu, prenguem i no pas prenem, prengueu i no pas preneu. Prenguem i prengueu, amb el mateix radical que prengui, sn formes del subjuntiu; prenem i preneu sn formes de lindicatiu. Dins el present de subjuntiu, a un singular prengui correspon un plural prenguem; a vengui, venguem; a valgui, valguem; a begui, beguem; a caigui, caiguem; a conegui, coneguem; a vulgui, vulguem; a pugui, puguem; a spiga, sapiguem; a escrigui, escriguem; a visqui, visquem; etc.: prenem, venem, volem, bevem, caiem, coneixem, volem, podem, sabem, escrivim, vivim, etc., sn formes de lindicatiu i no pas del subjuntiu. Si diem Volem que vinguis (subjuntiu) havem de dir Volem que vingueu (subjuntiu); i, en canvi, direm No saben si veniu (indicatiu), com diem No saben si vns (indicatiu).E QE (XII, 1920 48-49) 11 R 135 H 111

3220 xii 1919

XXXIISuposem un verb com beure, que fa, en el present de subjuntiu, begui, beguis, begui, beguem, begueu, beguin. Ja sabem que sovint es sent, en el subjuntiu, bevem i beveu en lloc de beguem i begueu, com, per exemple, quan es diu equivocadament Vol que us el beveu tot en lloc de Vol que us el begueu tot. Bevem i beveu sn formes de lindicatiu, que en el present fa: bec, beus, beu, bevem, beveu, beuen. Com es diu, en el singular, Sap que tel beus tot (indicatiu), per Vol que tel beguis tot (subjuntiu), cal dir, en el plural, Sap que us el beveu tot, per no Vol que us el beveu tot, sin Vol que us el begueu tot. Suposem, doncs, un verb com beure, en qu les dues primeres persones del plural del present de subjuntiu sn beguem i begueu, diferents de les corresponents del present dindicatiu, bevem i beveu. Quan un verb aix s el verb principal duna oraci imperativa, en la primera persona del plural cal dir sempre beguem, tan si loraci s afirmativa com negativa: Beguem-ne ms. No en beguem tant. Aix mateix es dir:

5

10

15

166


Prenguem-ne. No en prenguem. Resolguem-ho. No ho resolguem. Ajaguemnos-hi. No ens hi ajaguem. Per en la segona persona del plural, cal dir begueu si loraci s negativa, per beveu si s afirmativa: No begueu tant, per Beveu-ne ms. Anlogament: No en prengueu, Preneu-ne; No ho resolgueu, Resoleu-ho; No us hi ajagueu, Ajaieu-vos-hi; No hi vingueu, Veniu-hi; No li escrigueu, Escriviuli; No encengueu el llum, Enceneu-lo. La causa daix s que en les oracions imperatives negatives el verb no es posa en imperatiu, sin en subjuntiu, el mateix que en castell (No bebas, No bebamos. No bebis), mentre que en les imperatives afirmatives el verb es posa en imperatiu i aquest s idntic al present de subjuntiu, llevat de les segones persones. Limperatiu de beure s beu, begui, beguem, beveu, beguin. Per aix en la primera persona del plural cal dir sempre beguem, i, en la segona, uns cops begueu i altres beveu: No aprenguem les nostres llions i vosaltres no aprengueu les vostres. Aprenguem les nostres llions i vosaltres apreneu les vostres. Cal fer una excepci per a aquells verbs com dir, poder, voler, saber i sser, que fan, en la segona persona del singular de limperatiu, digues, pugues, vulgues, spigues, sigues. En aquests verbs la segona persona del plural de limperatiu s idntica a la del subjuntiu: digueu, pugueu, vulgueu, sapigueu i sigueu. Doncs, de la mateixa manera que sempra la forma diguem aix en No ho diguem com en Diguem-ho, semprar la forma digueu aix en No ho digueu com en Digueu-ho. En un verb com beure, beveu s una forma dindicatiu i dimperatiu, i begueu, una forma exclusivament de subjuntiu; en un verb com dir, dieu s una forma exclusivament dindicatiu, digueu, una forma de subjuntiu i dimperatiu.E QE (XII, 1920 49-50) 12 R 136 H 113 B 159 V 2 es] se B

20

25

30

35

40

3321 xii 1919

XXXIIIQuins s el plural de ladjectiu quin, no el plural del pronom qui, el qual s invariable. El plural de Quin voleu? s Quins voleu? El plural de Qui ser? s Qui seran? Quins s la traducci de cules, no de quienes, que cal traduir per


167

5

10

15

20

qui: ... en son consell havia hmens molt savis, justs, honrats e en qui era molt de b, Ramon Llull. En algun autor modern llegim quins alegres, quins tristos com a traducci de quienes alegres, quienes tristes. Sha de dir qui alegres, qui tristos. Ex.: ... e aix foren tuyt (tots) qui morts qui presos, Muntaner. Modernament hom ha usat molt freqentment ladjectiu interrogatiu quin com a adjectiu relatiu fent-lo correspondre a el cual castell i dhuc a cuyo. Aquest s erroni de quin encara no ha estat bandejat del tot de la llengua literria. Encara shi troben a i lla construccions com les segents, que cal combatre a ultrana fins a llur completa extirpaci: Hi assistiren els pares, els quins foren obsequiats...; ... una gran gentada en la quina figurava...; ... foren suprimides immediatament, quina supressi...; ... amb aquest medicament, quina virtut ja coneixes... Els quals passatges cal refer aix: Hi assistiren els pares, els quals foren obsequiats... ; ... una gran gentada en la qual figurava...; ... foren suprimides immediatament, la qual supressi...; ... amb aquest medicament, la virtut del qual ja coneixes... Ex.: Era un cavaller lo qual era molt vanagloris, Ramon Llull; E aprs partiren de aqu e faeren la via de Constantinoble, en la qual via encontraren, Pere III; ... ab aquest bast, la virtut del qual no ignores, Bernat Metge.E R 71 (1a part) H 71 B 91 (1a part) V 23 Pere III] Crnica de Pere III B F 4-5 Llull (1873-1904: i, 111; [1931-1934: i, 154]) || 8 Muntaner (1860: 221; [1927-1952: iii, 52]) || 21 Llull (1873-1904: ii, 50; [1931-1934: iii, 154]) || 21-23 Pere III (1850: 299; 1885: 215; [1941: 296]) || 23 Metge (1889: 245-246; [2006: 247]) N 23 Quant a la crnica de Pere III, el text de Coroleu (1885) segueix el catal de Bofarull (1850); Fabra pot haver utilitzat qualsevol de les dues edicions. El juny de 1910 demana a Casas Carb que li envi la crnica del rei Pere i ja hi treballa labril segent (Marquet [ed.] 2002: 85, 122).

3422 xii 1919

XXXIVHi ha molts verbs catalans que tenen el present de subjuntiu terminat en ga, gues, etc., o gui, guis, etc., amb una g que no t el radical de linfinitiu. Aix, beure fa, en el present de subjuntiu, begui, beguis, begui, beguem (no bevem!), begueu ( no beveu!), beguin; moure fa mogui; riure, rigui; dir, digui;

168


dur, dugui; caure, caigui; plaure, plagui; vendre, vengui; respondre, respongui; doldre, dolgui; valer, valgui; conixer, conegui; venir, vingui; estar, estigui; sser, sigui. Les formes de subjuntiu en ga (posteriorment gui) no sn igualment antigues. Algunes delles sn hereditries, tals com diga i duga (del llat dicam i dcam, amb canvi de la c en g); daltres sn formes analgiques que durant ledat mitjana anaren substituint-se a les primitives formes de subjuntiu sense g, tals com moga i responga, que vingueren a reemplaar mova i respona; daltres, en fi, no shan produt o generalitzat fins a lpoca moderna, tals com siga, spiga, cpiga, vulga, antigament sia, spia, cpia, vulla. En els verbs en qu el present de subjuntiu termina en ga, gues, etc., limperfet termina generalment en gus, guessis, etc., i el perfet dindicatiu, en gu, gueres, etc. Aix, a un present begui, beguis, etc., correspon un imperfet begus, beguessis, etc., i un perfet begu, begueres, begu, etc. Conv no oblidar que aquesta regla t les seves excepcions: el verb sser, per exemple, fa sigui, siguis, etc., en el present, i fos, fossis, etc., en limperfet. Essent, per, en tan gran nombre els verbs en qu a un present en ga o gui correspon un imperfet en gus, sesdev que en els pocs verbs que fan excepci a aquesta regla, la llengua tendeix a donar-los un imperfet en gus. Aix, en el verb sser, en qu el present primitiu sia ha estat reemplaat per siga, la llengua ha creat un imperfet sigus, que es troba actualment en concurrncia amb limperfet primitiu. En casos de concurrncia de dues formes com fos i sigus, la llengua literria no pot sin donar la preferncia a la primera. Cal, doncs, mantenir limperfet fos evitant curosament limperfet sigus. Aix mateix, en els verbs saber, cabre, escriure, cal dir sabs, cabs, escrivs, i no pas sapigus, capigus, escrigus. Anlogament, en el perfet, cal substituir sigu, sapigu, capigu, escrigu, per fou, sab, cab, escriv, i, en el participi passat, sapigut, capigut, per sabut, cabut. I en el verb sser, s preferible estat a sigut.E QE (XII, 1920 82-84) 13 R 137 B 162 V 11 edat] Edat B || 33 el] om. R B

5

10

15

20

25

30


169

3523 xii 1919

XXXVEn gramtiques, conferncies i articles han estat combatuts els mltiples defectes en qu incorregueren els escriptors de la renaixena en les oracions dites de relatiu; per una gran part daquests defectes persisteixen encara actualment, o que justifica que els denunciem una vegada ms. Les oracions subordinades dites de relatiu sn, com tothom sap, les que es refereixen a un nom o pronom de loraci principal, fent doncs datribut daquest nom o pronom. Ns un exemple loraci subordinada que volem vendre en Tenim un cavall que volem vendre, la qual oraci subordinada s un atribut del nom cavall, com ho s ladjectiu blanc en Tenim un cavall blanc. Conv distingir aquestes oracions de les subordinades interrogatives, les quals es refereixen al verb de loraci principal completant-ne o determinant-ne la significaci. Loraci de qu parlaven s una oraci de relatiu en la frase La cosa de qu parlaven..., i s una subordinada interrogativa en la frase No s de qu parlaven. Els mots qu, qui, on, relatius i interrogatius alhora, serveixen per a introduir oracions de relatiu i oracions interrogatives. No aix el mot quin, que en els bons autors antics apareix nicament usat com a interrogatiu. Quin s correcte en frases com: No sabem quin dia vindr, Saps quina vol?, Mha preguntat quins llibres demanes, Ignorem per quin motiu ho han fet. Per seria incorrecte (com ja havem notat en una de les converses anteriors) de dir La filla del meu amic, amb la quina havem parlat aquest mat, o El meu amic, amb la quina filla parlvem ara mateix. En la primera daquestes frases cal mudar la quina per la qual; en la segona cal mudar quina per la del qual: La filla del meu amic amb la qual havem parlat aquest mat. El meu amic, amb la filla del qual parlvem ara mateix.E R 71 (2a part) B 91 (2a part) V 1 combatuts] combatudes LP, per error || 1-4 En ... ms] om. R B || 6-7 fent ... pronom] om. R B || 19 han] ha R B || 20-21 (com ... anteriors)] om. R B || 22 la quina] quina R B N 20-21 Vegeu CF 33.

5

10

15

20

25

170


3626 xii 1919

XXXVIParallelament a la substituci de les formes sapigus i capigus, jutjades imprpies de la llengua literria, per sabs i cabs, alguns fan la de pogus per pods, la de hagus per havs. Contrriament al que sesdev en saber i cabre, en els verbs poder i saber els imperfets en gus sn els sols correctes. En saber i cabre, cal dir sabs i cabs, no sapigus i capigus; per en poder i haver, al contrari, cal dir pogus i hagus, no pods i havs. Aix mateix, en el verb estar, cal dir estigus i no pas ests com fan molts. La regla segons la qual el radical de limperfet de subjuntiu (digus, diguessis, etc.), i el de les dues primeres persones del plural del present de subjuntiu (diguem, digueu) sn idntics, no t altres excepcions sin les segents: Saber, que fa, en el present, sapiguem, sapigueu, fa, en limperfet, sabs, sabessis, etc. (perfet dindicatiu: sab, saberes, sab, etc.; participi passat: sabut). Cabre, que fa, en el present, capiguem, capigueu, fa, en limperfet, cabs, cabessis, etc. (perfet dindicatiu: cab, caberes, cab, etctera; participi passat: cabut). Escriure, que fa, en el present, escriguem, escrigueu, fa, en limperfet, escrivs, escrivissis, etc. (perfet dindicatiu: escriv, escrivires, etc.). Veure, que fa, en el present, vegem, vegeu, fa, limperfet, veis, veiessis, etc. (perfet dindicatiu: viu, veres o veieres, vu o vei, vrem o veirem, etc.). sser, que fa, en el present, siguem, sigueu, fa, en limperfet, fos, fossis, etc. (perfet dindicatiu: fui, fores, fou, frem; etc.; participi passat; estat). En voler i poder, les dues formes del present terminen en guem i gueu i limperfet en gus, guessis, etc., com en tants altres verbs, per aquelles tenen una u mentre que les formes de limperfet tenen una o: vulguem, vulgueu (amb u, com vulgui, vulguis i vulguin), per amb o, volgus, volguessis, etc. (perfet dindicatiu: volgu, volgueres, volgu, etc.; participi passat: volgut); anlogament, puguem, pugueu, per pogus, poguessis, etc. (perfet dindicatiu: pogu, pogueres, pogu, etc.; participi passat: pogut). Resta encara el verb haver, en qu les formes haguem i hagueu, tretes analgicament (dacord amb la regla damunt dita) de limperfet hagus, es troben en concurrncia amb hgim, hgiu i hagem, hageu. Qualsevol daquestes formes s preferible a aquelles. La llengua literria dna avui la preferncia a hgim, hgiu, que (ensems amb llurs variants hgem, hgeu)

5

10

15

20

25

30

35


171

40

frueixen duna extensi geogrfica molt ms gran que hagem, hageu. Per hom no pot deixar de reconixer que aquestes sn el prolongament regular de les formes antigues (hajam, hajau), amb el canvi habitual de les terminacions am i au en em i eu, que retrobem en vegem i vegeu (abans vejam i vejau).E QE (XII, 1920 84-85) 14 R 138 V 3 en] amb QE

3727 xii 1919

XXXVIIEn El libro que me diste y el de mi hermano son del mismo autor, on loraci de relatiu que me diste es refereix al nom libro, que s el relatiu i libro s lantecedent daquest relatiu. En El libro de mi hermano y el que me diste son del mismo autor, el relatiu que t per antecedent larticle el: el fet de sobreentendres en lantecedent el nom libro fa que aquell es trobi redut al sol article. Aquesta clusula es tradueix: El llibre del meu germ i el que em vas donar sn del mateix autor. Al grup castell el que format per un el antecedent i el relatiu que, correspon en catal el grup el que. (En francs, celui que.) Per el grup el que pot tenir en castell una altra valor, per exemple, en una frase com Compramos un libro del que era autor N. Aqu loraci de relatiu s del que era autor N., la qual es refereix al nom libro: el grup el que no hi s la combinaci dun antecedent (el) i dun relatiu (que), sin que s tot ell el terme relatiu, lantecedent del qual s el nom libro. Hom podria dir, reemplaant el que per el cual: Compramos un libro del cual era autor N. (Substituci impossible en El libro de mi hermano y el que me diste son del mismo autor.) Quan el grup el que equival a el cual, llavors no li correspon en catal el que sin el qual (En francs, lequel): Vrem comprar un llibre del qual era autor N. Hom podria dir, encara, de qu era autor N.; per no del que era autor N. Ls de el que en lloc de el qual constitueix un castellanisme. Conv, doncs, devitar el que, tan freqent en el modern catal literari.E R 72 H 73 B 93 V 2o-22 Hom ... literari.] om. R H B

5

10

15

20

172


3828 xii 1919

XXXVIIIEl catal escrit, supeditat al castell, calcant-ne servilment totes les construccions, necessitava un mot que tradus el cuyo castell. Aix, hom fu significar cuyo al relatiu qual, i una frase com Una sala cuyas ventanas dan a la plaza..., pogu sser traduda literalment: Una sala quals finestres donen a la plaa... Aix era molt ms cmode que recrrer a la construcci antiga, massa allunyada de la castellana: Una sala les finestres de la qual donen a la plaa... Ja sha avanat molt en el restabliment de la construcci catalana el... del qual; per encara hi ha molts que prefereixen qual, si no prefereixen quin, que tamb ha estat molt en voga com a traducci del cuyo castell. Laversi que molts sentien i que alguns encara senten envers aquella perfrasi s perfectamente explicable donat que la gent nostra, llegint i escrivint quasi exclusivament el castell, no pot sin amb gran dificultat deseixir-se dels motlles castellans. Per aix lnic mitj de combatre aquell sentiment provinci ha dsser la lectura assdua dels nostres autors medievals, on es troben tan bells exemples de la perfrasi el... del qual. La pacincia e amor conjugal de Griselda, la histria de la qual fo per mi del llat en nostre vulgar transportada, callar..., B. Metge. ... la ofensa s stada feta al senyor capit, sots la fe del qual ma vida reposava, Tirant lo Blanch. ... seria no sser Du, sens lsser del qual tot quant s seria debades, R. Llull. Mas nostre senyor Deu, volent girar aquest goig en dolor, pres (prengu) lo dit infant..., lo qual ja haguem fet batejar..., de la mort del qual, sens comparaci, munt ms lo dol e la ira que hagueren les nostres gents que no lo goig que dabans havien haut (hagut) per lo seu neximent, Crn. de Pere III.E R 74 H 81 B 95 V 10 aversi] adversi R H || 10-14 Laversi ... dsser] Cal recomanar B F 16-17 Metge (1889: 232; [2006: 241]) || 18-19 Martorell (1873-1905: iv, 102; [2005: 1280]) || 20 Llull (1873-1904: i, 8; [1931-1934: i, 31]) || 22-25 Pere III (1850: 249; 1885: 178; [1941: 243]) 1 17 del] de || 25 dabans] dabans ne V

5

10

15

20

25


173

3929 xii 1919

XXXIXA vegades el pronom relatiu es refereix, no a un nom o pronom, sin a tota loraci anterior. En aquest cas, el castell usa la forma neutra de el cual, que s lo cual, o b del seu equivalent el que, que s lo que: Pidi Corts a sus capitanes que discurriesen sobre la materia, encomendando a Dios la resolucin; lo cual encarg muy particularmente a fray Bartolom de Olmedo; Los reos fueron condenados al ltimo suplicio; lo que caus un sentimiento general. El catal modern, imitant servilment el castell, sha creat un relatiu neutre que es distingeix del mascul per la forma de larticle, i tradueix lo cual per lo qual: Molts dels invitats no comparegueren, per lo qual fou suspesa la festa. Per el catal medieval, que no disposava per a larticle duna forma neutra diferent de la masculina, expressava altrament el relatiu neutre, i una de les expressions a qu recorria principalment era la combinaci la qual cosa. Rebutjada la distinci entre un article neutre lo i un article mascul el, tot aconsella el restabliment daquesta combinaci com a forma preferent del relatiu neutre. Heus aqu alguns exemples de la locuci la qual cosa, tan abundosament usada pel autors medievals. ... o hauries de atorgar que Deu s injust, la qual cosa s impossible, B. Metge. ... guardats qu fets, que vs venits contra nostre senyoriu, la qual cosa ns de vs no espervem, Crnica de Jaume I. ... e robaren la mia galea e mataren-me quaranta persones, de la qual cosa , snyer, yo he feta demanda al com de Vencia, R. Muntaner (1325). ... e vs nons havets respost a res da ne havets cura de venir, la qual cosa nos s greu, per o com desijam fort que l dit salteri fos acabat e quens en pogussim servir, Lletra de Pere III (1368). En testimoni de la qual cosa manam que us sia feta la present carta, Id. (1366). Per ra de la qual cosa... sn necessaris deu senyals reyals esmaltats, Id. (1370). En memria de la qual cosa fo feta una gran esttua, B. Metge.

5

10

15

20

25

30

174


E R 76 H 75 B 100 V 17 Heus] Heus H B | aqu] ac R H B || 22 ns] ns R F 3-5 Bello (1903: 189-190) || 6-7 d. (1903: 178) || 19 Metge (1889: 35; [2006: 144]) || 21-22 Jaume I (1873: 43; [1991: 32]) || 23-24 Rubi i Lluch (1908 [2000]: 74) || 26-28 d. (1908 [2000]: 217) || 29 d. (1908 [2000]: 211) || 31 d. (1908 [2000]: 226-227) || 33 Metge (1889: 221; [2006: 234]) 1 19 hauries de] hauries V

4030 xii 1919

XLSabut havem que vs havets dats o havets perms que sien partits los nostres esclaus que havem e tenem a la Ziza... de la qual cosa, si aix s, som molt meravellats... Si aquest passatge duna lletra del rei Mart al seu fill ofereix cap dificultat de comprensi al lector modern, no s certament a causa de la presncia de la locuci relativa la qual cosa. Aquesta locuci era caiguda en desuetud en la llengua moderna, que lhavia reemplaada per lo qual; per, si tractant devitar aquest lo qual, que devem a la influncia castellana, el substitum per la qual cosa, s evident que no hi haur ning que deixi dentendre el sentit duna oraci pel fet que aquesta sigui construda amb la dita locuci relativa. No hi ha, doncs, cap inconvenient a reemplaar lo qual per la qual cosa. Per convindria encara, en determinants casos, que la llengua disposs dalgun altre relatiu neutre ms breu, i aquest podria sser, darrera certes preposicions, el relatiu simple qu, del qual trobem nombrosos exemples en la llengua antiga: I ara lo dit abat, qui s ac, hans dit que no ha haut (hagut) lo dit llibre ne la lletra; de quns som molt maravellats (1367). Per diverses letres nostres vos havem scrit e encarregat sobre algunes grcies que havem necessries del pare sant en favor del monestir que ab la grcia de Du havem fundat de lordre dels Celestins en lo palau nostre major de Barchinona, e resposta alguna no nhavem hauda (haguda); de qu som fort meravellats (1408). Ents havem laccident de febre que havets hat; de qu havem haut gran despler (1378). A vs, rey prudentssim... sesguarda dhaver pietat e compassi de les persones afligides; per qu yo, adolorida comtessa, vinch a la vostra excellncia a suplicar... que hajau pietat de mi, Tirant lo Blanch. Interpretant e creent lo dit Crcius que l dit hiat o obertura jams nos

5

10

15

20

25


175

30

pogus cloure si alcun de la dita ciutat no saltava dins aquella vestit de ornaments militars, preposant lo ben com a son propi, salt ab son cavall dins lo dit hiat o obertura; per qu la terra se cloh e torn a son acostumat stament; de qu s segu gran b a la cosa pblica (1397).E R 78 B 102 F 1-3 Rubi i Lluch (1908 [2000]: 399) || 16-17 d. (1908 [2000]: 214) || 18-22 d. (1908 [2000]: 442) || 23-24 d. (1908 [2000]: 276) || 25-27 Martorell (1873-1905: i, 61; [2005: 127]) || 28-32 Rubi i Lluch (1908 [2000]: 391) V1 25 dhaver] hauer (cf. CF 52,30)

4131 xii 1919

XLIEl relatiu s un mot que, tot servint per a unir loraci de relatiu amb loraci principal, s al mateix temps un dels membres de loraci de relatiu. En Jo no tenia el llibre que em demanaven, el terme conjuntiu que s completament directe dins loraci que em demanaven. En No havia estat encara mai al teatre on ahir ens vrem trobar, el terme conjuntiu on s una determinaci de lloc dins loraci on ahir ens vrem trobar. Quan el relatiu expressa un complement o una determinaci circumstancial, sesdev a vegades que tornem a expressar aquest complement o aquesta determinaci mitjanant un pronom feble adjuntat al verb. Ex.: Era aquella una soluci que ells, ja en articles, ja en conferncies