Violant Maluquer

Cristina Rada

30/01/2012

Cultura Audiovisual

Josep Maria Codina

Biografia Chema Madoz (Madrid, 1958) és un reconegut fotògraf espanyol que rebé el

Premi Nacional de Fotografia de l'any 2000. Autor de nombroses exposicions

individuals tant arreu d'Espanya com a l'estranger, ha estat molt ben valorat pels

crítics i ja és un fotògraf força reconegut entre la societat.

Les seves obres estan caracteritzades per ser en blanc i negre i pel seu

significat connotatiu, resultat d'hàbils jocs imaginaris que entrellacen els

significats dels objectes que utilitza, tot emprant textures i perspectives que

completen l'originalitat de cada concepte expressat.

Entre el 1980 i el 1983 cursà Història de l'Art a la Universitat Complutense

de Madrid, que combinà amb els estudis de fotografia del Centre d'Ensenyança de

la Imatge.

L'any 1985 la Reial Societat Fotogràfica de Madrid exposà la primera

mostra individual de la seva obra i tres anys més tard, la Sala Minerva del Cercle de

Belles Arts de Madrid inaugurà la seva programació fotogràfica amb una exposició

dels seus treballs. Posteriorment ja començà a utilitzar objectes per a les seves

fotografies, tema que ha mantingut fins a l'actualitat.

El 1991 Madoz participà en l'exposició Cuatro direcciones: fotografía

contemporánea española del Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia, que exposà

per diversos països.

Aquell mateix any guanyà el premi Kodak i dos anys més tard rep la Bolsa de

Creación Artística de la Fundació Cultural Banesto.

El 1995 l’Editorial Art-Plus de Madrid publicà la seva primera monografia:

Chema Madoz (1985-1995), i tres anys més tard va sortir el llibre Mixtos-Chema

Madoz de l’Editorial Mestizo.

El 1999 el Centre Gallec d’Art Contemporani de Santiago de Compostela

mostr{ l’exposició individual de treballs realitzats entre el 1996 i el 1997. A finals

d’aquest any, el Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia li dedic{ l’exposició

individual Objetos 1990-1999.

L’any 2000 rebé el Premi Nacional de Fotografia d’Espanya i la Bienal de

Houston Fotofest el reconegué com a Autor Destacat. La seva obra arribà a

l’estranger, no sols a Estats Units, sinó també al Chateau d´Eau de Toulouse, a

França. Aquest any també va rebre el Premi Higashikwa Photofestival al Japó.

Actualment segueix exposant la seva obra arreu del món, mostrant la seva

capacitat d’innovació en els seus més de vint anys de carrera.

Lectura d’imatges

Tirada 7 (2003)

L'autor és Chema Madoz, el títol “Tirada 7”, i l'any és el 2003. La nacionalitat

és espanyola.

A la fotografia s'hi poden veure uns crash o plats sonors que constitueixen

un dels elements essencials d'una bateria. Si ens hi fixem bé, però, veiem que en

comptes de ser aquest tipus d'objecte sonor, Chema hi ha posat vinils al seu lloc.

Veiem també que és en blanc i negre i el gènere en el qual situaria la imatge seria

en el surrealisme.

El significat de la fotografia és bastant, irònic, ja que la relació que té

l'objecte fabricat per Madoz amb vinils i el real (el crash de bateria) és del mateix

gènere, la música, i el fet que tan el crash de bateria com el vinil tenen la funció de

produir so. Per suggerir-nos aquest significat tan connotatiu, ha utilitzat aquests

dos objectes de forma molt similar per tal que l'espectador pugui identificar bé la

relació de la seva creació amb l'objecte a partir del qual s'ha inspirat.

Sembla que, abans de fer la fotografia, Madoz ha muntat l'objecte que hi

volia representar agafant uns pals de bateria i col·locant-hi vinils en comptes de

crash. Un cop acabada la figura, deu haver utilitzat un plató fotogràfic amb un fons

blanc, i amb un focus de llum artificial que enfoqués directament l'objecte

zenitalment des de l'esquerra,produint així ombres tènues en direcció descendent

a la part dreta posterior de la imatge.

Per elaborar la imatge, el fotògraf s'ha hagut de posar a la en un pla frontal

respecte l'objecte per tal d'estar al mateix nivell que aquest, i a una distància de pla

mig, ja que talla l'objecte per la meitat,de manera que només es puguin apreciar

una part dels pals que aguanten els vinils.

En la composició només s'hi pot observar l'objecte en qüestió, de manera

que tota l'atenció es centra sobre aquest. És un objecte únic en el buit, ja que és un

fons blanc en el qual es ressalta la negror de l'objecte, cosa que permet que

l'espectador es fixi exclusivament a la figura.

L'angle emprat, com ja hem dit abans, és frontal, i hi ha força llum en

l'escena, que fa que les ombres que provoca l'objecte siguin molt tènues i poc

remarcades. Aquestes característiques de la llum, ja esmentades anteriorment,

provoquen una atmosfera pacífica i tranquil·la, com si il·luminés l'objecte d'una

manera clàssica i formal, cosa que va molt lligada amb el tema dels vinils, quelcom

d'una època ja passada.

El primer que es pot apreciar d'aquesta imatge són els vinils, ja que tenen

un negre més saturat que contrasta amb els reflexos blancs que li provoca la llum,

cosa que fa que tinguin més pes visual que els pals de bateria (el que destaca més

és el de la part esquerra).

La primera impressió que em provoca la imatge és la d'aquest joc de relació

entre un objecte actual, com serien els pals de bateria, amb els vinils, propis d'anys

enrere, per la qual deduïm que ha volgut ajuntar aparells relacionats amb el món

de la música de diferents èpoques.

Després de centrar-me en el vinil de l'esquerra, la meva mirada passa pel

vinil del costat (situat més avall) i acaba pel de la dreta. El que em provoca aquest

moviment visual és, primer el contrast del primer vinil, després el canvi de posició

del fet que estigui més avall el del costat, i finalment el meu recorregut visual se

centra en el més alt, ja que en l'última cosa que un es fixa és en el color blanc de

fonts, que és el que té menys pes visual.

Un detall interessant seria l'ús d'un grup de tres objectes, per captar encara

més l'atenció i per tal que no ens sobri cap objecte. D'altra banda, els vinils estan

col·locats amb molta naturalitat, de manera que sembla que la seva creació vulgui

ser el més fidel possible a l'objecte real.

Pel que fa a les textures, són més aviat metàl·liques, pels pals de metall que

aguanten els vinils, i plàstiques, les dels mateixos vinils.

La imatge aporta una sensació antiga, però a la vegada actual. Perquè està

en blanc i negre, i destaca molt el tema dels vinils, però d'altra banda, aquests estan

posats de manera que contrasten amb aquesta sensació antiga amb el fet que

formen part d'una estructura de bateria.

L'autor la deuria fer per descriure la música en el pas del temps.

Tirada 7 (2005)

L'autor és Chema Madoz, el títol “Tirada 7”, i l'any és el 2005. La nacionalitat

és espanyola.

Aquesta fotografia, ens transmet un sentiment de curiositat. La imatge es

compon d’un llibre amb un espiell afegit per retoc amb l’ordinador, ja que si

l’hagués incrustat al llibre de veritat, probablement l’hauria malmès. A més, Chema

Madoz acostuma a afegir retocs en les seves fotografies per crear aquesta poesia

visual harmoniosa.

Trobem el llibre en un primer pla, però amb una mica de marge al voltant

d’aquest, que li dóna aire i evita que se’ns ofegui la fotografia. A simple vista

sembla ser un pla frontal perquè és frontalment com veiem la tapa del llibre, però

aquest es troba tombat sobre una superfície, per tant parlem d’un pla zenital. La

llum és molt suau, molt difuminada, projecta una lleugera ombra al costat dret i a

l’inferior, i no li treu importància al llibre.

El primer que es veu quan s’observa la imatge és l’espiell, que contrasta

amb el color de la tapa i trenca amb l’harmonia i la textura d’aquesta. A simple

vista això sorprèn perquè no és gaire comú. Alhora, el llibre també destaca perquè

contrasta amb el color de la superfície clara i ens crida l’atenció que l’únic element

imprès a la coberta sigui el marc decoratiu fet per una línia fina.

El fet de que no hi hagi el títol del llibre i hi hagi un espiell, ens indueix a

pensar que l’autor creu que el nom d’un llibre de vegades ens limita l’interès per

ell, i que per tant, suggereix amb l’espiell que hi mirem més en dins i no ens

quedem a la porta, fent així una oposició amb la realitat que és on es mira de dins a

fora.