ccss i moviments migratoris

AFA Pau Casals, Rubí 2008-2009

GRADUAT D’EDUCACIÓ SECUNDÀRIA (GES) ÀMBIT DE LES CIÈNCIES SOCIALS

NIVELL II

CIÈNCIES SOCIALS II I MOVIMENTS MIGRATORIS

Josep-Manel Alarcó [email protected]

http://groups.google.com/group/afapaucasals/

mailto:[email protected]

http://groups.google.com/group/afapaucasals/

1

Unitat Didàctica

1. EL FENOMEN MIGRATORI:

CONCEPTES I CAUSES

Ciències Socials II i moviments migratoris – Josep-M

ó
Fotos portada: Berta Alarc
anel Alarcó

2

1. Concepte de migracions L'ésser humà, al igual que altres animals, pot dur a terme migracions o moviments des del seu lloc de residència fins a un altre. Segons el punt de vista, es parla d'emigració (una persona parteix d'una zona concreta) o d'immigració (quan hi arriba) per referir-se al mateix moviment. Hi ha hagut migracions des de sempre, de fet són una de les causes de l'evolució. La migració pot estar causada per diversos motius: econòmics, polítics, estacionals... Quan una persona ha marxat de casa seva involuntàriament (per les guerres, canvis de govern, fam, etc.) però no s'ha establert en un altre lloc, es parla de "desplaçat". El nomadisme és un sistema de vida de migracions estacionals segons els recursos disponibles per a la subsistència. Les migracions històriques es divideixen grans períodes:

• migracions tempranes: van donar lloc a les diferents espècies d'homínid i a les races humanes

• migracions neolítiques: van originar els diferents pobles (com les migracions dels indoeuropeus)

• migracions medievals i modernes: van formar la majoria dels Estats actuals • migracions per la Revolució Industrial: van suposar l'èxode del camp a la ciutat

dins els països • migracions contemporànies: desplaçaments de països subdesenvolupats a països

desenvolupats Moviments migratoris El volum d’una població concreta no depèn únicament de la relació entre natalitat i mortalitat. Les societats són obertes i dinàmiques, per tant poden créixer o decréixer en funció de la migració. En tot moviment migratori a mes d’haver-hi un punt de partida, d’on s’emigra i d’on la persona és considerada emigrant, hi ha un destí, on s’immigra i en arribar la persona és considerada immigrant, el qual pot variar en funció de les característiques de la població i les seves necessitats. Les migracions per elles mateixes no són bones ni dolentes, sinó que el resultat dependrà de l’ús que se’n faci, de la capacitat d’acollida del país o regió i de la manera com els immigrants s’integrin al cos social on arriben.

Ciències Socials II i moviments migratoris – Josep-Manel Alarcó

http://ca.wikipedia.org/wiki/Evoluci%C3%B3

http://ca.wikipedia.org/wiki/Nomadisme

http://ca.wikipedia.org/wiki/Emigrant

http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Immigrant&action=edit&redlink=1

3

2. Causes de les migracions

• Situacions crítiques del país d’origen produïdes per causes naturals

(terratrèmols, inundacions, ...). • Situacions de conflicte bèlic i polític (produït per l’home). • Factors econòmics i de treball. • Motius socio-culturals (necessitat de llibertat, atracció per altres zones, ...).

Punts forts

• En el país d’acollida a nivell empresarial es poden pagar salaris més baixos, per l’increment de la mà d’obra.

• Es cobreixen llocs de treball que no eren desitjables per les persones del país o zona d’acollida.

• Pels països d’origen és una arribada de divises. • Disminueixen els problemes socials en els països d’origen.

Punts febles

• Increment de problemes socials en el país d’acollida. En alguns casos es desenvolupen situacions de racisme i xenofòbia.

• Per al treballador del país d’acollida comporta un descens de salari. • Risc de què una concentració massiva d’immigració porti a una exclusió per ella

mateixa. • Creació de polítiques integradores per a què les dues parts de la societat

(immigrants i no immigrants) es cohesionin i integrin formant una mateixa societat.

• La incorporació massiva de nous residents poden posar en perill la pròpia identitat del país o zona.

Espoden establir les següents raons o causes que poden conduir a una persona a abandonar el seu país:

Econòmiques: la lluita per assolir un nivell de vida digne, la cerca dúna millora de

les pròpies condicions de vida i de les perspectives de futur, fan que moltes persones emprenguin el camí de l'emigració. De vegades aquesta millora en la situació econòmica no es cerca per a un mateix, sinó per a la comunitat de procedència (per exemple, en alguns poblets al nord del Magrib) o per a la família, que continua en el país d'origen. Altres vegades, el que es cerca és una millora de la situació laboral: la cerca dún treball qualificat, una millora salarial de lófici que s'exerceix o un treball que permeti certa estabilitat en la situació econòmica.


Polítiques: la ideologia o opció política personal poden resultar incompatibles amb la residència en el país d'origen. Aquest és el cas, entre d'altres, dels refugiats, persones que es troben sota la protecció temporal d'un país aliè al propi. De vegades, la situació política del país força a la migració, amb independència de les opcions

4

polítiques personals, com en el cas de les persones que fugen de conflictes armats o persones amenaçades a causa de la seva edat, sexe, ètnia, religió....

Personals: Es tracta de les

causes relacionades amb interessos i desitjos personals, que no es relacionen directament amb la situació econòmica o política del país d'origen. Aquest és el cas d'algunes persones del Nord d'Europa que decideixen residir en la riba mediterrània, més càlida.

Aquesta classificació permet un primer apunt de les dues grans situacions que donen lloc a les migracions actualment: la situació econòmica en el país d'origen i/o la situació política. Però dins d'aquesta classificació trobaríem una gran diversitat d'històries de vida: la persona que decideix immigrar per millorar les perspectives professionals, per millorar la seva situació material, per augmentar el seu accés al consum... la persona que immigra perquè part de la seva família ja ho ha fet (la parella, els fills, els néts, per acompanyar una germana...)... la persona que immigra perquè tem per la seva seguretat personal en un país en guerra, la que pateix persecució política, el desertor... qui fuig del subdesenvolupament de les seves institucions en un país "formalment" democràtic... territoris superpoblats on els recursos no arriben per al sosteniment de la seva població... En el nivell subjectiu, les causes de la migració condicionaran la vivència que la persona tindrà del procés que ha iniciat. A més, existeix un condicionant objectiu per a la persona immigrada com és la situació legal que manté en el país d'arribada. Podem distingir aleshores entre residència legal, és a dir, amb documents que reconeixen l'estança en el país d'arribada, i residència il·legal, o situació irregular, o "sense papers", quan no es disposen dels documents que autoritzen l'estada en el lloc on s'està vivint. Aquest fet cal tenir-ho present perquè, a més de la càrrega emocional que la situació d'il·legalitat suposa per a la persona, a nivell social es tradueix en una "invisibilitat" de l´immigrant en situació irregular, que es tradueix en l'àmbit estadístic -on no són contemplats-, laboral -vulneració de drets-, fiscal, etc. A nivell emocional, el psicòleg Joseba Atxotegi treballa en la difusió del que s'ha batejat com a Síndrome d'Ulises, que descriu com una situació d'estrés generat pel propi procés de migració, que en el cas de les persones en situació irregular es veu agreujada pel fet que es mantenen factors generadors d'estrés.


http://www.migra-salut-mental.org/catala/news/art_001.htm

5

Dins la Comunitat Europea, es diferencia entre immigrants comunitaris, és a dir, aquells procedents de països membres de la Comunitat Europea, i immigrants extracomunitaris que serien aquells el país dórigen dels quals no forma part de la Comunitat Europea. Aquest fet comporta un tracte legal i administratiu diferent per aquestes persones. Una última apreciació: sentim parlar dímmigrants legals, il.legals, en situació regular, irregular, comunitaris, ... i de tant en tant cau el mot autòcton: doncs bé, és un terme emprat per referir-se a les persones nacionals i que sácostuma a contraposar amb el dímmigrant. Aquestes definicions operen fonamentalment en l'àmbit administratiu. En les relacions socials funcionen unes definicions més subjectives, que fan que unes persones siguin qualificades d'immigrants mentre que d'altres s'anomenen únicament estrangeres. Així, el terme immigrant s'associa a la migració produïda per factors econòmics, en menor grau a la produïda per causes polítiques (que s'associa més al terme refugiat) i, gairebé mai, a la produïda per raons personals. A més, des del punt de vista social, la immigració implica l'existència d'un procés d'inserció social, tant si aquest es dóna en sentit positiu (cap a la integració social) com negatiu (cap a l'exclusió social).


6

ACTIVITATS

1. Observeu el mapa i responeu a les següents qüestions.

1. Descriviu el mapa i resumiu la informació que ens ofereix indicant-hi

les principals àrees emissores i receptores de població.

2. Expliqueu les causes més importants dels grans moviments migratoris actuals a partir de l’anàlisi del seu origen i de la seva destinació. Citeu alguns exemples de transvasaments clandestins de persones d’uns països a uns altres.

3. Exposeu breument quines són les principals dinàmiques demogràfiques

del món actual i les seves principals característiques.


7

2. Observeu el mapa i responeu a les següents qüestions.

1. Descriviu la informació que proporciona aquest mapa.

2. Expliqueu tres tipus de causes dels fenòmens migratoris a escala

mundial i esmenteu-ne exemples concrets.

3. Exposeu les conseqüències dels fenòmens migratoris actuals fent un esment especial dels possibles resultats del contacte entre cultures diferents.

3. Llegiu el text següent i responeu a les qüestions.


Quatre països amb una llarga experiència d’immigració serveixen per il·lustrar la diversitat de les solucions tradicionals en la incorporació dels immigrants. Als Estats Units les successives onades d’immigració han generat una intensa discussió sobre si la convivència de diverses generacions d’immigrants entre la població nord-americana més veterana ha contribuït a una progressiva assimilació cultural i social o

8

més aviat a diverses formes de segmentació i d’estratificació ètnica. A França ha predominat una filosofia pública que defensa la integració dels estrangers en termes d’igualtat amb els nacionals, principalment mitjançant l’equiparació de drets, el pas per l’escola laica i homogènia de la segona generació d’immigrants i la seva conversió en ciutadans francesos. La Gran Bretanya, d’altra banda, ha adoptat una filosofia més favorable a l’anomenada «multiculturalitat» posant l’èmfasi en el respecte a unes normes mínimes de convivència que permetin mantenir l’ordre públic i evitar conflictes racials, més enllà de les quals cada grup d’immigrants conservarà les seves identitat s col·lectives i les seves maneres de vida tant com vulgui. Finalment, Alemanya és un exemple de l’esforç de preservació de la identitat ètnica i cultural majoritària que, fins als anys noranta, va permetre defensar una tesi del caràcter excepcional de l’experiència segregacionista alemanya. V. PÉREZ-DÍAZ i altres. Espanya davant la immigració. Barcelona: Fundació “la Caixa”, 2001 1. Resumiu les quatre formes de tractar el problema de la immigració segons el text. 2. Indiqueu i comenteu breument tres exemples concrets i actuals de conflictes geoestratègics produïts per fenòmens de diversitat cultural. 3. Analitzeu els principals moviments migratoris que es produeixen a Europa, el seu origen, les seves causes i la seva localització espacial. 4. Llegiu el text següent i responeu a les qüestions. Hi ha un conjunt d’actituds segregacionistes o discriminatòries que es practiquen de forma quotidiana i en molts àmbits de la societat: la discriminació a l’entrada de certs locals, la segregació de nens i nenes en certes escoles, les dificultats per als immigrants de trobar un pis de lloguer o la diferència en els salaris que cobra la població immigrada amb relació a l’autòctona. La majoria de vegades es tracta d’un racisme subtil, que no es manifesta clarament com a tal, ja que qui el practica no es reconeix com a racista, però que per les conseqüències de segregació, exclusió o explotació que té vinculades al color de la pell o a l’origen de les persones és, sens dubte, racisme.


Cada vegada s’escau menys parlar de racisme latent, perquè cada vegada està menys amagat i es manifesta de forma clara en fets concrets. Aquests fets no són aliens a les opinions que la societat

9

expressa a través de les enquestes. Les més recents mostren algunes millores pel que fa a opinions racistes, però perdura la idea de culpabilitzar la població immigrant de l’atur o de la delinqüència. A les societats occidentals actuals hi ha diversos factors que afavoreixen l’augment de discursos excloents i racistes. Per exemple, les dificultats econòmiques o la velocitat dels canvis tecnològics i socials que empenyen una part de la població a la desorientació i la sensació de perdre els punts de referència. Aquesta part de la població sol coincidir precisament amb els sectors més desfavorits de la població autòctona.

El racisme social, SOS Racisme, 1998 1. Resumiu les idees principals del text. 2. Definiu els conceptes de racisme i xenofòbia. Indiqueu quins són, segons el text, els factors que afavoreixen l’augment del racisme. 3. Expliqueu les característiques principals de la immigració que es produeix actualment a Europa occidental d’acord amb l’esquema següent: factors que atrauen la població immigrant, principals països o regions d’origen d’aquesta


població i principals dificultats que troba per integrar-se dins la societat d’acollida.

10

Unitat Didàctica

2. ELS FENÒMENS MIGRATORIS AL LLARG

DE LA HISTÒRIA


11

1. Les migracions internacionals: un fenomen històric Sovint se sol oblidar el paper fonamental que han tingut les migracions al llarg de la història. El cert és que sense aquest fenomen no es podria explicar el món tal i com ee coneix avui dia. Les migracions han estat una constant en la història de la humanitat. Malgrat el que es pugui pensar, no són només un fenomen recent, fruit de l'atracció que provoca el benestar econòmic que es viu als països del primer món i no són simplement una conseqüència no desitjada de la desigualtat econòmica entre diferents regions del món. Al contrari, constitueixen un procés clau sense el qual no s'haguessin pogut donar molts dels fenòmens que expliquen el nostre món actual, des de la industrialització fins a la construcció dels diferents estats nació i la formació d'un ordre mundial colonial. Ja a l'antiguitat, trobem imperis expansionistes que provoquen grans desplaçaments de població, com els assiris, perses o egipcis. La Grècia clàssica i, sobretot, l'expansió de l'Imperi Romà segueixen implicant migracions, com també l'expansió de l'Islam, entre el segle VII i X, o les Creuades, entre els segles XI i XIII. Stephen Castles assenyala, però, que és a partir del segle XV quan les migracions adquireixen una nova dimensió, molt més global. A partir de la formació dels estats europeus i, sobretot, de l'expansió colonial, el món s'integra en un sol sistema migratori. La conquesta del nou món va unir tots els oceans en una única xarxa de transports i, juntament amb la carrera per fer-se amb l'hegemonia comercial, van tenir l'efecte d'incorporar a tota la població en un sistema migratori interconnectat. A partir d'aquest moment inicial, la història de les migracions es pot dividir en tres grans períodes: Migracions pre-modernes.- Comprèn des del segle XV fins a principis del segle

XIX, període en el qual les migracions venen marcades per les guerres de religió i la primera expansió colonial europea.

Migracions modernes.- Des de principis del segle XIX fins a 1945, les migracions

són causades, en un primer moment, per la segona expansió colonial, que a més de l'emigració europea arreu del món, implicà també la migració forçada de milions persones esclavitzades. A més, durant la primera meitat del segle XX la construcció dels Estats nació i les guerres mundials donaran lloc a noves migracions de la població europea.

Migracions posteriors a la Segona Guerra Mundial.- A partir de la Segona Guerra

Mundial, els moviments de població són provocats per la progressiva adquisició de la independència per part de les antigues colònies i per l'emigració de tipus laboral dirigida cap a Europa, per part d'europeus de la perifèria d'Europa (com Espanya, per exemple) i de treballadors procedents de les antigues colònies.


http://www.inm.gob.mx/paginas/publicaciones/resenas/rese%F1as/La Era de la migraci%F3n.pdf

12

2. Migracions premodernes: les guerres de religió Durant els segles XVI, XVII i XVIII, els moviments de població més massius es produeixen per dos motius principals: les migracions per qüestions de caire religiós i les migracions que acompanyen la primera expansió colonial de les potències europees. A Europa, el poder de les diferents monarquies que s'havia anat incrementant durant els darrers segles es basava, cada vegada més, en la homogeneïtat religiosa, ja que la religió legitimava el poder dels monarques. Segons el principi "un rei, una religió", el poder absolut dels monarques exigia que tots els seus súbdits compartissin la religió oficial del Regne. Així, es cercava la màxima homogeneïtat religiosa amb l'objectiu de reforçar els aparells de control del territori i les seves gents. Amb aquest propòsit, ja al 1492, la monarquia hispànica dels Reis Catòlics va decretar la conversió forçada dels seus súbdits jueus, la qual cosa provocà l'emigració de 150.000 persones. Un segle més tard, l'any 1610 Felip III ordenà l'expulsió dels moriscs -descendents dels musulmans hispànics, conversos al cristianisme- a causa de les sospites sobre la sinceritat de la seva conversió i davant la por que afavorissin una hipotètica invasió de l'Imperi Otomà. L'èxode morisc s'ha comptabilitzat en 275.000 persones.

Persecució dels hugonots

Amb l'adveniment de la reforma protestant, es produeixen la major part dels desplaçaments de població a Europa per motivacions religioses. Les diferents guerres de religió que es van produir als segles XVI i XVII a França, Anglaterra i Europa Central van donar lloc a la creació d'Esglésies oficials en cada país, per la qual cosa molts varen resoldre decretar la conversió forçada de les minories religioses, els membres de les quals, en molts casos, optaren per emigrar davant les persecucions de les quals eren víctimes.


Per exemple, la guerra a França entre la monarquia catòlica i els hugonots protestants va provocar l'emigració de més de 250.000 hugonots a les colònies holandeses i angleses d'Amèrica del Nord, a la colònia holandesa del Cap, a Holanda mateix i a Suïssa.

13

A la Europa Central, per la seva part, els diferents tractats de pau com el d'Augsburg (1555) o Westfàlia (1648), amb els quals es van anar resolent les guerres de religió, varen configurar, poc a poc, un mapa de petits estats alemanys, en els quals cada cap d'Estat decidia la religió oficial, la qual cosa va provocar, entre ells, un intercanvi de població de magnituds importants, ja que molts creients de les diferents Esglésies establertes preferien emigrar que convertir-se a la religió del seu Senyor territorial. Finalment, a Anglaterra, els dissidents religiosos que no acceptaven l'autoritat religiosa del monarca anglès concedida per l'Església anglicana eren els puritans -protestants d'influència calvinista- i els catòlics. Els puritans començaren a emigrar a Nord-Amèrica. Quan el puritanisme va acaparar el poder a Anglaterra, durant la República de Cromwell, van ser col·lectius catòlics i aristòcrates anglicans els que emigraren, a Maryland, els primers; i a les colònies més meridionals, els darrers. Per altra banda, la colònia de Pensilvània va ser fundada pels quàquers, una secta protestant alemanya. Tot i que a les colònies angleses del sud de Nord-Amèrica la homogeneïtat religiosa -anglicana o catòlica- va ser predonord varen ser poblades per col·lectius religiosos més heterogenis. Aqsobretot Nova York (en un primer moment, Nova Amsterdam), es veien de llibertat religiosa i van servir de refugi per hugonots francesos, lutemembres de sectes protestants alemanyes i jueus de diverses procedèncie 3. Migracions premodernes: la primera expansió colonial Durant el període comprés entre el segle XV i inicis del XIX, es dóna migratori, destacable encara que va tenir menys importància demomigracions ocasionades per les guerres de religió. Es tracta del desplaçament de contingents espanyols a Amèrica del SuQuebec; portuguesos, a Brasil; i holandesos, al Cap. Aquesta migració té un caràcter diferent a la causada per les guerres dtracta d'una fugida, sinó d'emigrar en tasques de colonització: aquests per les facilitats econòmiques (d'obtenció de terres) que el règim coloAmèrica, per part dels seus països d'origen, els ofereix. De tots aquests col·lectius, l'únic que va ser significatiu, demogràfil'espanyol. A l'Amèrica hispànica, el règim d'encomienda oferia alimmigrants unes terres i un grup d'indígenes per treballar-les, dels qualses comprometia a fer-se càrrec. Es calcula que, en els segles XVI i XVIIcap a Amèrica, anualment, entre 4000 i 5000 espanyols. En la matportuguesos de Brasil només eren uns 70.000, igual que els francesos de

O. Cromwell
minant, les del uests territoris, com a santuaris rans espanyols, s.

un altre corrent gràfica que les

d; francesos, al

e religió. No es colons emigren nial establert a

cament, va ser s colonitzadors l'encomendero , varen emigrar eixa època, els Nova França.

14

D'altra banda, a molts indrets del domini hispànic, com la zona del Carib, a Brasil i a les colònies anglo-americanes més meridionals, es va implantar una economia de plantació treballada amb mà d'obra esclava procedent d'Àfrica.

Aquest sistema s'explica per la falta de mà d'obra autòctona en les plantacions americanes i per la instauració, en definitiva, de l'esquema triangular de comerç atlàntic: a Àfrica s'intercanvien productes manufacturats procedents d'Europa, per esclaus que, després, eren venuts a Amèrica a canvi de sucre, tabac o cotó, productes que, al mateix temps, s'importaven a Europa. Es calcula que, fins al 1870, varen ser uns 10 milions les persones africanes que foren importats a Amèrica com esclaves. Òbviament, el sistema esclavista també privilegiava les oportunitats econòmiques del colonitzador i feia molt atractiva l'emigració d'europeus cap al nou món. Aquest sistema està

a la base de la producció de béns de consum i de l'explotació de les plantacions i de les mines del nou món. Va permetre l'acumulació de capital que va fer possible la industrialització de les potències colonials (França, Gran Bretanya, Espanya, Portugal i Holanda) i, per tant, el seu enorme creixement econòmic i hegemonia mundial. 4. Migracions modernes: la segona expansió colonial Sovint, s'ha qualificat, demogràficament, el segle XIX com el segle de l'explosió blanca, és a dir, el segle en el qual la població d'ascendència europea va créixer més en relació a les altres i es va expandir per tot el món. De fet, les xifres són espectaculars, ja que uns 38 milions d'europeus sortiren d'Europa per ocupar diverses colònies de poblament com Algèria, el Cap, Austràlia, Nova Zelanda o Canadà. En efecte, durant el segle XIX, les potències europees van consolidar la colonització d'Àsia i Àfrica. Per exemple, Gran Bretanya conquesta l'Índia, també estableix colònies a Austràlia o Nova Zelanda. Al 1860, una expedició conjunta franco-britànica obre els camins a la Xina. Gran Bretanya ocupa, també, Egipte al 1882; França ocupa Argèlia al 1830, i amplia, més endavant, la seva presència al Magrib, tot ocupant part del Marroc i Tunísia. Hem de distingir entre diferents tipus de colònies durant aquest període: les colònies de poblament que impliquen l'establiment a la colònia, de manera

permanent, d'abundant població europea;


15

les colònies d'explotació, en què una minoria d'europeus (militars i funcionaris) controlen a la població local i sotmeten la colònia als interessos econòmics de la metròpoli. Això genera nous fluxos d'europeus que es desplacen com a administradors, militars o com a colons.

L'emigració d'europeus en direcció a les colònies de poblament es tracta d'una emigració lliure, individual a la recerca d'una millora econòmica. No hi ha dubte que un dels principals atractius que estimulaven l'emigració europea eren els privilegis, en l'obtenció de terres per exemple, que atorgaven els diferents règims de les colònies als europeus que s'hi desplacen. Per exemple, a Algèria hi havia una gran disponibilitat de terres perquè s'havia privat als nadius musulmans del dret a la propietat de la terra. Per altra banda, també se'ls havia marginat de l'educació per la qual cosa la burocràcia va caure en mans de la minoria europea -formada per francesos, espanyols i italians-i a la minoria àrab-jueva, a la qual se li reconeixia el dret a la educació. Per aquesta època, els europeus emigren també, cap a Austràlia (2,5 milions de britànics), cap a la colònia de El Cap o cap a Argentina (un milió d'espanyols aproximadament, entre 1821 i 1914).

En aquest període, també va ser important l'emigració europea que es va dirigir cap a antigues colònies ara ja independents com els Estats Units d'Amèrica, que basen la seva construcció nacional en l'immigrant. La formació dels Estats Units va excloure la població indígena en la construcció de la seva identitat nacional, fins al punt d'exterminar-la físicament. Alhora va haver de compensar el despoblament del territori fomentant la immigració de població blanca europea (hi

emigren alemanys, irlandesos, britànics, italians), que, una vegada arribava al seu destí, adoptava fàcilment la nova llengua i la nova identitat nacional. Per tant, la nació americana es va fonamentar en la immigració europea - constitueix la seva població- i en l'extermini de la població indígena. En el fons, en la afirmació de la supremacia blanca. Aquests europeus que emigren als Estats Units busquen noves oportunitats laborals, sigui amb l'adquisició de terres o, més endavant, com a obrers a les fàbriques o construint el ferrocarril. Tanmateix, no són els europeus els únics que emigren, en aquest període. El sistema colonial implica també grans desplaçaments de migrants africans o asiàtics, com a mà d'obra. En aquest cas, es tracta de migracions forçades.


16

Hem de tenir en compte que, fins que l'esclavatge no va ser abolit, al llarg del segle XIX, les migracions forçades d'esclaus africans a Amèrica encara eren molt rellevants, fins al punt que el nombre d'esclaus d'ascendència africana va passar de 3 milions, l'any 1800, a 6 milions l'any 1860. En la mesura que els estats de les diferents metròpolis colonials anaven abolint l'esclavatge, la mà d'obra de les plantacions de les noves colònies va passar a ser reclutada, de manera gairebé forçada, entre els estrats més baixos de la població índia, xinesa o japonesa. Es tracta del reclutament de treballadors per a plantacions, les mines o en la construcció del ferrocarril que, tot i ser teòricament lliures, treballaven en unes condicions molt semblants a l'esclavatge i, a la pràctica, no podien deixar la feina. Aquest tipus de treball forçat es va anomenar, en el marc de l'Imperi Britànic, coolie system. En aquestes condicions, es va produir l'emigració massiva de població índia cap al Carib, la colònia del Cap o Indonèsia. En aquestes condicions, s'ha d'entendre, igualment, l'emigració xinesa i japonesa al Sud-est Asiàtic, a Califòrnia o a països com Xile i Perú. En total, es calcula que aquest tipus de producció va fer que es desplacessin entre 12 i 37 milions de persones, majoritàriament d'aquests orígens -també indonesis o vietnamites- entre 1834 i 1941, quan es van abolir aquest tipus de contractes inhumans. 5. Migracions modernes: la industrialització Paral·lelament a l'expansió colonial, la industrialització a Europa i Estats Units va provocar també el desplaçament de molts treballadors migratoris cap a aquests centres industrials. Després de la Guerra Civil Americana (1861-1865), el creixement econòmic dels Estats Units va dependre, en gran mesura, de la immigració. Entre 1861 i 1920, van entrar uns 30 milions de persones. Aquests migrants s'ocupen en la construcció del ferrocarril o a les fàbriques de l'Oest (xinesos), la indústria pesada del Mitjà Oest (centreuropeus), o les fàbriques de l'Est (la majoria italians, jueus i irlandesos).


La industrialització va provocar, també, nombrosos moviments de població a l'interior d'Europa.

17

El primer país a industrialitzar-se va ser Gran Bretanya; molts emigrar cap als grans centres industrials com Londres o les mines Liverpool o Leeds-, però també es van importar molts treballaIrlanda empobrida per les crisis agràries i la competència de la 1851, eren ja 700.000 irlandesos els que s'hi havien instal·lconstrucció de les vies ferroviàries i els canals. El segon gran gGran Bretanya van ser els jueus que fugien del progrom rus -121914-, molts dels quals es van ocupar en la indústria tèxtil. En relació a les seves condicions socials i legals, els immigrats a el mateix estatus legal que els britànics. Malgrat això, sofrien unai social. Més endavant, es començarà a usar l'estatus d'estrangerlegal que suposarà una diferència en drets, la qual cosa justifilaborals i socials més precàries per als estrangers. En el cas d'Alemanya, la indústria va atraure molts treballadorbelgues i holandesos, que es van haver de sotmetre a un control mcondicions laborals. En aquest cas, el seu estatus d'estrangers es vamercat laboral dividit en diferents categories, que feia que elsmenys i treballessin en les pitjors condicions. S'intentava estrictament treballadors migratoris temporals, ja que es volia epermanentment al país. Aquest serà l'embrió del sistema d'inserlaboral, conegut com el sistema del "guestworker", que es desenvoEn el cas de França, la immigració va ser fonamental per al desenvindústria, que hagués estat impossible sense els immigrants, sensefrancesa seria, també, menor. La majoria venien d'Itàlia, Bèlgica,Suïssa i també d'Espanya.

Ciències Socials II i moviments migratoris – Josep-Manel A
Manchester
pagesos anglesos van del nord -Manchester, dors immigrats d'una indústria anglesa. Al at, ocupant-se en la rup de immigrants a

0.000 entre el 1875 i

Gran Bretanya tenien discriminació laboral per fer una distinció carà unes condicions

s polonesos, italians, olt estricte i a dures

utilitzar per crear un estrangers cobressin que aquests fossin

vitar que s'establissin ció de la immigració luparà més endavant. olupament de la seva els quals la població Portugal, Alemanya,

larcó

18

6. Migracions modernes: la construcció de l'estat nació i les guerres mundials El període entre 1918 i 1945, va suposar una reducció de les migracions econòmiques d'altres continents a Europa per la situació de guerra, la crisi econòmica dels anys trenta i el creixent rebuig cap als immigrants per part dels treballadors, que veien els seus llocs de treball en perill. Tot això provoca una sèrie de mesures restrictives a l'arribada d'immigrants. Hi ha, però, altres factors que provoquen migracions al continent europeu en aquest període: són les guerres mundials, els canvis de frontera i l'aparició de nous estats nació. Durant el segle XIX, es va consolidant la idea política de l'Estat nació. En el període premodern, la legitimitat de l'Estat basada en els monarques provenia de la religió. Això implicava la necessitat de la homogeneïtat religiosa dels súbdits. Ara en canvi, la legitimitat del nou sistema polític de l'Estat nació serà la homogeneïtat nacional dels ciutadans: es defineixen una sèrie de trets identitaris, que es consideren definitoris de la nació, siguin de tipus cultural, ètnic o lingüístic, trets que tots els ciutadans de la nació han de compartir. De nou, la necessitat d'aquesta homogeneïtat nacional provocarà moviments de població, sobretot després dels conflictes bèl·lics. Acabada la Primera Guerra Mundial, la desaparició dels imperis i els reajustaments de fronteres que provoquen els tractats de pau portaran a l'aparició de nous estats, que es basen en el principi de la nacionalitat. Això farà que la població emigri cap aqueper motius culturals, lingüístics o altres. Per exemple, minories de cultura hongaresa, de Txecoslovàquia, Iugoslàvia i Romania es desplacen cap al nou estat hongarès; Bulgària acull a la població búlgara dels estats veïns, com Grècia, Turquia, Iugoslàvia o Romania, al temps que un milió de polonesos de la URSS emigren cap al nou estat polonès.

lls Estats amb els que se senti "nacionalment afina"

Un cas exemplificador d'aquest procés és el del naixement de Turquia com a nació moderna, amb el desintegrament de l'Imperi Otomà. Al final de la Primera Guerra Mundial, l'administració otomana es veu derrotada. En aquesta conjuntura, tropes gregues envaeixen territoris turcs, amb la intenció d'ocupar permanentment la part Oest d'Anatòlia. És el revulsiu per un moviment nacionalista de resistència a l'ocupació, iniciat a Anatòlia i conduït per Mustafa Kemal, que ja no es basarà en la defensa de l'Imperi sinó en la defensa de la nova nació turca. Aquest moviment conduirà a l'establiment del nou estat nació de Turquia, que es basarà en la identitat turca.


19

Després de la guerra entre Grècia i la nova Turquia, es firma el tractat de Lausana, que suposarà la consolidació definitiva de la nova nació turca i l'establiment de les seves fronteres actuals. Això provoca que la majoria de població grega de Turquia es traslladi

a Grècia, de la mateixa manera que una part important de la població turca de Tràcia occidental emigra a Turquia. En total, es calcula que, aproximadament, 1.300.000 grecs van ser desplaçats d'Anatòlia cap a Grècia i uns 350.000 turcs de Grècia van anar a Turquia, juntament amb molts altres turcs dels estats propers com els Balcans.

també es produeixen migracions de caràcteprovoca l'emigració de 850.000 russos cap d'Espanya fugen 500.000 refugiats cap a Fmigracions ja no es deuen a l'aparició de cultural o lingüísticament afí, sinó que es deusón produïts també pels règims feixistes, comi mig de jueus, que emigraran a França, Bèlgi Les conseqüències de la Segona Guerra Mumolts alemanys, per exemple, abandonen abans de la guerra i són substituïts per pobURSS cap a l'Oest i l'annexió dels països limdel trasllat d'una part de la població. Tambpoblació entre Rússia i països com Hongrial'Est emigren cap a l'Oest. 7. Migracions posteriors a la Segona Gles colònies i la migració laboral cap a Durant la segona meitat del segle XX, la indnous Estats nació genera desplaçaments de pcontinent europeu forma un altre contingend'una banda, es produeix una migració intEuropa treballadors procedents de les antigue A mida que les antigues colònies van assoadministradors europeus i les minories que qual s'ha construït la nova identitat nacional,

Ciències Socials II i moviments m

M. Kemal
Durant aquest període,
r polític: per exemple, la revolució russa a diferents estats europeus o a ultramar; rança, degut a la Guerra Civil. Aquestes noves nacions que atrauen a la població en a motius polítics. Grans desplaçaments el nazi, que provocarà la fugida d'un milió ca, Holanda, Estats Units i Gran Bretanya.

ndial són motiu també de desplaçaments: els territoris que Alemanya havia ocupat lació polonesa o txeca. L'expansió de la ítrofes, com els bàltics, va acompanyada

é es produeixen molts desplaçaments de , Romania, alhora que molts alemanys de

uerra Mundial: la independència de Europa

ependència de les colònies i la formació de oblació. L'emigració laboral dirigida cap al t migratori important en aquest moment: ra-europea; d'altra banda, emigren cap a s colònies.

lint la independència, els antics colons o no s'avenen amb el prototipus a partir del han d'emigrar.

igratoris – Josep-Manel Alarcó

20

Un exemple clar d'aquest procés és el cas d'Algèria. D'una banda, la població d'origen europeu es veu obligada a retornar a França quan el nou Estat els expropia les terres que la colonització els havia facilitat; són francesos, però també espanyols i italians. D'altra, emigren minories que no s'adeqüen a la nova identitat nacional: igual que en el cas europeu, el procés de construcció de les noves nacions independents es basa en una homogeneïtzació, recolzada en unes característiques identitàries establertes, ja siguin de caràcter lingüístic, racial o religiós, que expulsa a qui no hi concorda. Per exemple, aquest és el cas de la minoria amazigh (berber) que, amb posterioritat a la independència, emigra en un índex molt elevat cap a França, degut a la seva marginació cultural -l'Estat segueix una política d'arabització- i també econòmica -l'Estat no

inverteix tant en les regions imaziguen com, per exemple, la Cabila-. També es produeix una migració laboral entre països europeus. Així, països com Gran Bretanya, Bèlgica, França, Suïssa, Holanda o Alemanya recluten treballadors d'Itàlia, Grècia, Espanya i Portugal. Per altra banda, també arriben a Europa treballadors procedents de les antigues colònies, que emigren per motius laborals. En aquest sentit, podem dir que els fluxos

migratoris entre colònia i metròpoli es mantenen però en sentit invers: ja no són els europeus qui s'instal·len a les colònies, sinó que són els ex-colonitzats els qui emigren a la metròpoli per motius laborals. A França, arriben algerians, marroquins, tunisans, senegalesos i mauritans. A Gran Bretanya, immigren moltes persones procedents del Carib, l'Índia, Jamaica o Pakistan. Es consolida la idea del treballador convidat o "guestworker". Aquests immigrants són considerats només com a treballadors temporals i, per tant, no s'ha de promocionar la seva integració social, cultural o política al país receptor. És a dir, es vol evitar que aquests immigrants es converteixin en ciutadans d'aquell Estat. En el fons, no se'ls considerarà mai com un ciutadà més. L'element més definitori d'aquesta concepció és la distinció legal entre ciutadà i estranger, que es converteix en un criteri per assignar drets polítics i socials als primers, i negar-los als segons. De totes maneres, és difícil pels Estats evitar la reunió de les famílies i molts d'aquests treballadors s'acaben establint de forma permanent.


Immigrants espanyols cap a Europa els 1960

21

Tant els treballadors migrants europeus com els procedents de les colònies, queden relegats als llocs de treball menys qualificats i, en pobres condicions socials i desavantatges educacionals, són un col·lectiu socialment vulnerable. A partir de 1973 (després de la crisi del petroli), degut, principalment a la crisi econòmica, els estats europeus i els Estats Units d'Amèrica adopten una sèrie de mesures restrictives a la immigració. Això provoca l'augment de la migració clandestina. Malgrat aquestes restriccions, la immigració a Europa segueix augmentant a conseqüència dels processos de reagrupació familiar. D'altra banda, durant aquest període es produeixen alguns canvis en la direcció dels fluxos migratoris i en la proporció de l'emigració intra i extraeuropea. Als països europeus de tradició immigratòria, s'afegeixen els que abans eren emissors, com és per exemple, el cas d'Espanya, que passa de ser un país emissor d'emigrants a ser-ne un país receptor: en un període de 10 anys, de tenir un 0,8% de residents estrangers passa a tenir-ne un 1,3%. A la dècada dels noranta, la novetat són els moviments d'Est a Oest, conseqüència de la caiguda del mur de Berlín i de la URSS: Alemanya, Suïssa i Dinamarca són els principals receptors d'immigrants procedents de Iugoslàvia i l'antiga URSS. A mesura que els nivells de vida a la Unió Europea es van homogeneïtzant, la proporció de migracions intraeuropees disminueix i augmenten les procedents de països extracomunitaris. L'augment d'aquesta immigració extracomunitària fa que als estats europeus es formin comunitats culturalment diferents a la majoritària. Malgrat aquesta realitat, la societat receptora no ha sabut encara superar la idea del treballador convidat, i encara no veu a les persones immigrades com a part de la seva societat. De totes maneres, al contrari del que es podria pensar, les migracions que més augmenten no són cap a Europa i Estats Units, sinó els fluxos entre els països anomenats del Tercer Món, ja siguin regionals o intercontinentals. Entre les noves rutes migratòries, apareixen per exemple: nous centres d'immigració al continent africà com Sud-Àfrica, Nigèria o Mauritània;


al Pròxim Orient, els països productors de petroli esdevenen els principals receptors de treballadors asiàtics i nord-africans.

22

ACTIVITATS 1. Llegiu el text i responeu les preguntes: Argentina, anada i tornada “(...) Milers d’argentins marxen cada any del seu país cercant un futur millor, però, al mateix temps un nombre més elevat de persones, a l’entorn d’unes 50.000, travessen les fronteres del nord des dels països veïns. L’Argentina no rep ni pasteres ni “cayucos”, però, cada dia arriben per autobús al Gran Buenos Aires milers d’immigrants sense papers procedents, principalment, del Paraguai i Bolívia que pretenen fugir de la pobresa dels seus països. (...) L’incendi d’un taller tèxtil clandestí el mes de març passat al centre de Buenos Aires va t reure a la llum pública una realitat molt dura de la qual la societat argentina n’era conscient, però de la qual no en parlava quasi bé mai. Amuntegades, en condicions infrahumanes i treballant durant llargues i extenuants jornades a canvi d’un mínim salari, desenes de persones vivien al taller. El sinistre va generarsis morts i una marea de protestes, principalment de la comunitat boliviana.”

MARIRRODRIGA, Jorge. EL PAÍS. Dijous, 16 de novembre de 2006.

Traduït del espanyol.. 1. Resumiu les idees principals del text. 2. Exposeu les principals característiques dels moviments migratoris: causes i conseqüències; migracions internacionals i migracions internes (èxode rural); processos migratoris a Espanya i a Catalunya. 3. Exposeu les principals característiques del desequilibri econòmic mundial:


definició del problema; països centrals i països perifèrics (localització i característiques); intercanvi desigual i deute extern; les principals desigualtats socials: educació, sanitat, nivells de renda; l’especial situació de dones i nens al Tercer Món.

23

2. Observeu les dades i responeu les preguntes.

Font: Anuari Estadístic de Catalunya. 2006

Institut d’Estadística de Catalunya

1. Resumiu les idees principals del document. 2. Exposeu les principals característiques dels moviments migratoris: causes i conseqüències; migracions internacionals i internes (èxode rural); processos migratoris a Espanya i a Catalunya. 3. Exposeu les principals característiques del desequilibri econòmic mundial: definició del problema; països centrals i perifèrics (localització i característiques); intercanvi desigual i deute extern; principals desigualtats


socials: educació, sanitat, nivells de renda; l’especial situació de dones i nens al tercer Món.

24

Unitat Didàctica

3. LES MIGRACIONS A LA HISTÒRIA RECENT DE CATALUNYA


El tren al seu pas per Mataró, 1901

25

1. Les onades d'occitans a Catalunya Els professors Jordi Nadal i Emili Giralt el 1960 van publicar a París, amb un pròleg de l'historiador Fernand Braudel, un llibre sobre la immigració francesa a Catalunya, que representa un enorme esforç de recerca i de síntesi i fou una gran novetat, però que ha trigat vint anys a trobar nous investigadors i encara manca l'estudi total, poble per poble. Tanmateix historiadors locals, com Antoni Massanell, de Vilafranca, J.M. Solà Morales, a Olot; Jaume Aguadé, a Vilabella; J.M. Llobet, a Cervera, hi ha fet llurs contribucions posteriors. Però és sens dubte Jaume Codina, del Prat de Llobregat, qui, en els darrers anys ha donat una forta empenta a l'estudi de les onades d'occitans (que eren anomenats sovint francesos) a pobles del Baix Llobregat. Entremig també Nadal i Giralt van publicar una monografia decisiva sobre la qüestió: La immigració francesa a Mataró durant el segle XVII (Caixa d'Estalvis de Mataró, 1965), on confirmaren la forta presència dels occitans, també de rossellonesos i minoritàriament de gent que procedia del massís central de França. El 2000 l'editorial Eumo va publicar la versió catalana de l'obra de Nadal i Giralt: Immigració i redreç (Els francesos a la Catalunya dels segles XVI i XVII). El 1959 Enric Moreu-Rey publicà Els immigrants francesos a Barcelona (Institut d'Estudis Catalans). Abastava des del segle XVI fins al XVIII. Hi afirma que fugien de les lluites civils i religioses i d'haver de fer el servei militar, per bé que la causa principal era l'econòmica, ja que per als immigrants Barcelona era una mena de terra promesa. Moreu hi inventaria una vintena d'oficis dels nouvinguts i diu que els "francesos" formaren confraries religioses a la ciutat només per a ells. Finalment, que el 1603 es documenta el mot despectiu gavatx per a qualificar els nous immigrants i que cal no oblidar els fugitius de França a causa de la Guerra Gran i de la Revolució Francesa del 1789. La terrible Pesta Negra del segle XIV, segons algun historiador, va delmar la població catalana d'un vint-i-cinc per cent. I durant els segles XV, XVI i XVII les pestes foren cícliques. Aquest flagell, les assecades i les males collites van produir un buit demogràfic a Catalunya que van cobrir els occitans, i també una minoria de rossellonesos i francesos autèntics. La primera modesta onada d'immigrants transpirinencs i occitans comença a causa de les guerres de Joan II vers 1480, però assoleix una autèntica plenitud durant el XVI. Cal dir que des de la sentència de Guadalupe, de Ferran el Catòlic, es canvià el règim agrari català, perquè no hi havia la quasi esclavitud feudal del "serf de la gleva". Ramon d'Abadal, al pròleg de l'obra de Nadal i Giralt sobre Mataró i els immigrants, afirma que durant el segle XVI es


26

crearen les grans cases pairals, que van acollir sobretot mossos, parcers i masovers, que van refer els anomenats masos rònecs, perduts per les pestes del XV i es recuperaren terres abandonades. Tots els estudiosos coincideixen a considerar que els occitans significaren una renovació biològica. Per això, aproximadament entre 1500 i 1700, Catalunya, malgrat tots els flagells que he anomenat, va doblar-se la població de Catalunya. Codina a Les famílies santboianes (segles XIV-XIX) (Ajuntament de Sant Boi i Columna, 1999), formidable treball d'arxiu de primera mà, assevera que el 1601 els occitans i alguns forasters formaven un 44 per cent de la població. La majoria eren fadrins (solters), que feien de bracers, de mossos i pastors i també alguns oficis. Cal repassar altres llibres de Codina sobre demografia com A Sant Boi de Llobregat (segles XIV-XVII) (Ajuntament-Columna 2000), amb un capítol sobre els "francesos", i La vida i la mort al delta del Llobregat (segles XIV-XVII) (Ajuntament de Sant Boi-Viena 2002), que subtitula "Qüestions de demografia històrica".


Segons Codina, els primers a arribar, ja a finals del XV, eren gascons, que parlaven entre ells la pròpia llengua, tan afí a la nostra. I tant com a fet religiós com social, formaven confraries pròpies, al Baix Llobregat. Primer vénen homes i després famílies senceres. I són tants que els bisbes de Barcelona i de Vic demanen, quan es volen casar, informació a llurs bisbats d'origen per evitar casos de bigàmia. Hi trobem artesans de la fusta, mestres de cases, teixidors, comerciants, paraires, forners, traginers, moliners, etc., però la majoria són peons agrícoles. Codina al llarg treball La immigració francesa al delta del Llobregat, editat dins el volum de les Assemblees Intercomarcals d'Estudiosos (1985), però llegida el 1980, basant-se en vuit pobles antics de la comarca, hi transcriu uns 1.500 noms d'occitans i explica que alguns clergues forasters feien de rector en llocs com l'Hospitalet de Llobregat i predicaven en occità, fet que inquietava certs feligresos per manca de comprensió total. I hi afegeix que durant el segle XVII molts occitans caps de casa tenien veu i vot en els consells oberts dels pobles. Valentí Gual al llibret Gavatxos, gascons i francesos. La immigració occitana a la Catalunya moderna (El cas de la Conca de Barberà) (Ed. Dalmau 1991) demostra la poca incidència dels occitans a la comarca, llevat de Vimbodí i de Vilaverd, tot i que remarca que no hi ha documentació a Montblanc i Sarral. Gual ha publicat també La família moderna a la Conca de Barberà (Diputació de Tarragona). Abasta els segles XVI i

27

XVII. Cal destacar paral·lelament l'obra de Joan Peytaví, La família nord-catalana. Matrimonis i patrimonis (El Trabucaire, Perpinyà 1996). ACTIVITATS 1. ¿Quines van ser les principals causes de l’arribada d’occitans a Catalunya?

2. Consulta l’article d’Occitània a la Gran Enciclopèdia Catalana i situa en un mapa del país les seves àrees geogràfiques. (http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0046786)

2. Del segle XIX al segle XX. Modernització econòmica i èxode rural català Per als ulls dels catalans de mitjan segle xx, al segle anterior s’havia produït el més gran trasbals demogràfic de la història de Catalunya com testimonià —també— Jaume Vicens Vives en una etapa en què reflexionar sobre la història de Catalunya —o sobre qualsevol episodi de la història d’Espanya gairebé— podia conduir a ser vist com a políticament sospitós. El règim franquista havia decidit pensar per tothom i evitar així interpretacions dels fets històrics que no li convinguessin. Segons Vicens, durant el segle XIX: “Els individus més actius de la població camperola i de les petites viles abandonaren les llars per cercar fortuna adés en les grans ciutats, adés en l’aventura de la migració transmarítima. L'estímul dels sous elevats promogué el començament del gran trasbals demogràfic català contemporani, caracteritzat, com arreu de l'Europa occidental, per l'emigració del camp a la ciutat i la transformació del pagès en obrer. Considerables masses humanes canviaren d'horitzons. Aquest fenomen es veié afavorit pel desenvolupament dels mitjans de transport des del regnat d’Isabel II: els ferrocarrils i les carreteres, pujant muntanya amunt, estengueren la xarxa que havia de xuclar cap a la indústria o l’emigració la sang de la pagesia catalana” (Industrials i polítics. Els catalans en el segle XIX, ed.Vicens-Vives, Barcelona, 1983 [1958], p.17.). Molts dels catalans del segle XIX es convertiren, per tant, en emigrants. Alguns sense sortir de Catalunya (però ja era una gran aventura anar de la Seu d’Urgell a Barcelona abans del tren), d’altres marxant cap a l’Amèrica Llatina. Catalunya creixia en habitants, però aquests es concentraven majoritàriament prop de Barcelona i els saldos migratoris del país eren invariablement negatius. Per exemple, en el període 1857-1877 marxaren de Catalunya 68.910 persones més de les que hi varen venir a viure des de fora. Cap a finals de segle les coses començarien a canviar: de l’Aragó i del País Valencià arribaren immigrants que convertirien Catalunya en un país receptor net de població. En el període 1877-1900 la tendència s’havia invertit, perquè arribaren 83.004 persones més de les que marxaren. Sense que l’èxode rural interior es deturés, ara arribaven a les poblacions urbanes i industrials de Catalunya immigrants no catalans també.


De finals del segle XIX fins a pràcticament la Guerra Civil (1936-39), la xarxa urbana catalana creix i es reestructura. Creix sobretot Barcelona (agregant-s’hi Gràcia, Sants, Sant Andreu de Palomar, Sant Martí de Provençals, etc.) i, amb ella, creixen algunes de les velles ciutats (Girona, Manresa, Tarragona), i antigues poblacions rurals es

http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0046786

28

converteixen en ciutats noves (Sabadell, Terrassa), mentre que se n’estanquen d’altres de tradicionals o retrocedeixen (Reus, Tortosa, Valls, Vic), com es pot veure a la Taula 1. Paral·lelament, creixen la indústria i el comerç, pren cos la xarxa de transports ferroviaris i millora la xarxa de carreteres, la mecanització avança per tot arreu: Catalunya esdevé urbana i Barcelona és la gran protagonista del procés. L’aportació de la immigració és determinant per al procés. Els creixements ràpids de la població mai no s’alimenten només del creixement natural —diferència entre naixements i defuncions—, perquè la capacitat natalícia d’una comunitat és, per força, limitada. Però no és només per augment directe de població que les migracions engrandeixen la població del lloc on van a parar, sinó per l’aportació que aquests mateixos immigrants provoquen a la natalitat, sempre més baixa, d’àrees urbanes. La major part dels immigrants són joves en edat de procrear. Malgrat tractar-se de migrants, tot sovint de parla catalana —valencians o aragonesos de la Franja de Ponent—, també tingueren lloc conflictes entre els residents autòctons i els nouvinguts. Les tensions entre persones vingudes de llocs diferents i els que es consideren “autòctons” perquè hi eren d’abans no és una cosa que hagi inventat la societat actual i, per descomptat, no són només un problema de base lingüística ni molt menys. Les topades entre autòctons i nouvinguts tenien lloc a les tavernes, per exemple, segons es pot seguir a la premsa de l’època, principalment entre joves. El mar de fons eren les disputes pels llocs de treball i l’escenari immediat la disputa pels llocs d’oci. Són situacions que avui es repeteixen amb característiques noves. Aquests conflictes pogueren ser resolts amb processos d’integració segons el testimoni —una mica cofoi— de Marian Burguès, sabadellenc, artista ceramista, de llarga trajectòria republicana i defensor —en conseqüència— de la causa obrera. En evocar el passat, el vell cofundador de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, plantejava —parlant de la seva ciutat— que “Vinguda per atzar o dirigida, una invasió de valencians alcoians, ocupà bona part de les fàbriques; teixien a preus més baixos i feren possible la imposició de l’atur forçós als elements obrers que més es distingien en la propaganda de les reivindicacions obreres. Els alcoians aviat s’adaptaren com s’adapten tots quants vénen de fora. Una de les virtuts que ens ha donat bon to de civilitat és el tracte deferent que Sabadell ha dispensat a tots els forasters que han vingut a raure a la nostra vila.” (Sabadell del meu record, Joan Sallent, Sabadell, 1929, p.204.).


Com es pot observar, canviant orígens i circumstàncies, la frase podria ser ubicada en altres períodes de la nostra història: sospites de mans fosques dirigint les migracions, acusacions de competència deslleial pels llocs de treball, però també constatació de la possibilitat integradora.

29

3. El primer terç del segle XX. L’arrencada de Les grans migracions peninsulars vers Catalunya Els immigrants arribaven a la Catalunya urbana cercant noves oportunitats d’ocupació i de millora econòmica, partint d’àrees deprimides econòmicament, preferentment rurals. Però no es tractava de circumstàncies purament econòmiques que aquestes persones haguessin d’acceptar amb la resignació de la fatalitat inevitable. En certa forma, marxaven dels seus llocs d’origen per motius que eren difícils de separar de la situació política que allí tenien. Si els seus problemes s’haguessin pogut solucionar en els seus llocs d’origen, amb transformacions econòmiques, que primer havien de ser polítiques, probablement no haurien vingut. Ningú no emigra alegrement, com si deixar enrere la pròpia llar fos una festa. En paraules de l’historiador Carlos Serrano: “[L’emigració] Grado cero de la revuelta, si se quiere, incluso cuando se alimenta de sueños de un esplendor futuro y de ilusiones de un regreso venturoso, significa siempre el rechazo a aceptar o la imposibilidad de soportar la vida que su propia sociedad ofrece al individuo. En este sentido, y cualesquiera que sean las explicaciones propuestas, evidencia una profunda distorsión —e indica quienes son las víctimas—.” (El turno del pueblo. Crisis nacional, movimientos populares y populismo en España (1890-1910), Península, Barcelona, 2000 [París, 1987], p. 284.) Emigrar mai no és una decissió senzilla. I en la presa de la decissió, el grau de revolta


no tenia per què ser zero, parafrasejant Carlos Serrano. Els motius de la partida podien ser directament polítics, a vegades, com ha deixat reflectit l’historiador Juan Díaz del Moral, escrivint sobre una vaga de jornalers del camp de Còrdova esdevinguda l’any

30

1905: “a medida que el año avanzaba, se iban clareando las filas de los rebeldes. En vano los estados mayores procuraban levantar los ánimos y contener la deserción con numerosos actos de propaganda; nunca se pronunciaron más discursos; la falta de trabajo proporcionaba ocasiones incesantes para ello. Pero todo fue inútil: en el verano la desbandada fue general. Los más significados en el movimiento obrero y los que no lograban la protección de un amo se marcharon a las minas, al ferrocarril de Peñarroya a Conquista o a otras provincias. En Bujalance, que no contaba con 10.000 habitantes, registraron las oficinas municipales cerca de 1.000 emigrantes.” (Historia de las agitaciones campesinas andaluzas (Antecedentes para una reforma agraria), Alianza Editorial, Madrid, 1967 [1929], p. 218.). Queda clar que una derrota en la lluita quotidiana pel propi benestar podia impulsar un punt i final i un canvi d’aires, tant o més que una catàstrofe natural —sequera, inundació, incendi. Conscients o no d’estar essent foragitats de casa seva per una estructura econòmica injusta, el cert és que tots els immigrants del període, tenint en compte que no tothom marxava, manifestaven una innegable capacitat perprendre decisions dràstiques i un cert valor. Les persones que feien les maletes mai no eren apàtiques, ni abúliques, ni corresponien a la imatge de la “vagància” que tot sovint els penjaven les autoritats. Els immigrants solien ser, com avui, persones ambicioses. Capacitat es per a l’aventura que emprenien ho podien ser més o menys, car triomfadores no ho podrien ser totes, però totes estaven ben disposades per intentar-ho. Cal pensar, però, que no tot Catalunya rebia immigrants. Com en el segle XIX, certes àrees rurals catalanes perdien part de la seva població per emigració. Ara, però, ja La immigració a Catalunya del franquisme a la recuperació de la democràcia no marxaven tan fàcilment cap a Amèrica: es quedaven a Catalunya, sobretot a Barcelona. Barcelona s’havia convertit en una mena d’Amèrica per a molta gent. En les diverses onades migratòries que rebia la Catalunya urbana s’hi trobaven barrejats, per tant, aragonesos, valencians, murcians, aviat els primers andalusos — d’Almeria, sobretot—, amb pagesos catalans arruïnats o, com a mínim empobrits, amb les mateixes il·lusions que els seus companys d’aventura i amb la mateixa cara “sospitosa” de foraster en arribar. La societat catalana rebia els immigrants de maneres molt diferents, segons el punt de vista adoptat. Els sectors més conservadors els presentaven com una amenaça. Els més progressistes com una esperança de futur. Vegem-ne alguns exemples destacats.


Amb la seva perspectiva republicana i obrerista, acostumat a la defensa de les classes populars de tot Espanya, el polític i periodista Pere Coromines escrivia en el diari que en aquells anys estava dirigint: “Al costat dels 500.000 barcelonins, que són fills de la terra catalana, n’hi ha a la nostra ciutat 120.000 que han vingut de fora de Catalunya a fecundar el nostre país, fer-lo progressar. Hi ha qui voldria que això fossin dues ciutats enemigues, eternament separades per l’odi… Barcelona és de tots els qui treballen per ella i l’estimen.” (El Poble Català, 7.3.1914). L’autor era, a més, president de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) i s’ubicava clarament en el camp de les esquerres. Com a l’esquerra se situava també el socialista Rafael Campalans, de la Unió Socialista de Catalunya (USC) uns anys més tard: “I per nosaltres, la pàtria catalana vol dir sobretot el grup d’homes que viuen a Catalunya i tenen una voluntat col·lectiva de convivència i de progrés, vinguin de les terres que vinguin (…) Catalunya, per a nosaltres, és abans que tot i per damunt de tot aquest arborament espiritual del nostre poble (…) que uneix en un mateix idealisme (…) als que són fills de Catalunya i els que han nascut en aquelles terres d’Espanya sotmeses encara a l’esclavatge del més infame

31

dels caciquismes” (“La pàtria” a Justícia Social, 8.8.1931). Com es pot comprovar, es tractava d’expressions del tipus “català és aquell que viu i treballa a Catalunya”, que va ser molt popular en la Transició a la democràcia dels anys setanta del segle XX. Per contrapunt, el jove periodista Carles Sentís, que tot just començava a despuntar en ambients catalanistes, però que no mostrava en el seu discurs cap ni una de les qualitats solidàries pròpies del discurs progressista, afirmava: “Són molt pocs els habitants de la regió esmentada [murcianoalmerienca] que van a servir; la majoria perquè són tracomatosos des dels primers dies de la seva vida; d’altres perquè se l’encomanen expressament per estalviar-se el servei militar. (…) [La solució] Consistiria en obligar a tots els tracomatosos, per a obtenir treball o per a conservar-lo, a exhibir un carnet en el qual els dispensaris enganxarien segells acreditatius del dia en què foren assistits. No posseir el carnet, o no tenir-lo en regla, equivaldria a no voler-se sotmetre a tractament, i, per tant a ésser bandejat de tot arreu. Però aquest procediment no evita el pretracomatós. Potser caldria proveir de carnet a tots els passatgers dels transmiserians a llur arribada a Barcelona.” (Viatge en Transmiserià. Crònica viscuda de la primera gran emigració a Catalunya, La Campana, Barcelona, 1994 [1932], pp. 88 i 93. Aquesta manca de pietat i aquesta mostra de racisme descarnat ens anticipen més aviat el Carles Sentís periodista i propagandista al servei del Franquisme posterior a la Guerra Civil. El tòpic de l’immigrant com a ésser “impur” i “perillós” no és tampoc un invent dels nostres dies. En els rengles del catalanisme conservador de la Lliga Catalana, i amb uns plantejaments presumptament neutres, tenyits de cientifisme, el demògraf Joan Antoni Vandellós també mostrava preocupacions per la “puresa” de la raça catalana, única, segons ell, que podia mantenir una cultura en retrocés davant la pressió immigrant: “[L’augment de la immigració pot canviar la] composició racial de la nostra terra, amb tot el que això significa per a la llengua, la cultura, l’economia i els problemes socials. (…) El cas és molt difícil perquè no es pot tenir fronteres i, per tant, no ens és possible fer com altres països que les tanquen quan els convé i àdhuc efectuen expulsions més o menys dissimulades dels treballadors estrangers en temps de crisi” (La immigració a Catalunya, 1935, pp. 54 i 76). Curiosament en aquella Catalunya “plena” d’immigrants els dos partits més votats eren catalanistes, la Lliga Catalana i Esquerra Republicana de Catalunya, i el partit que més retrocedia l’espanyolista Partit Republicà Radical d’Alejandro Lerroux. Afortunadament, ni les tesis de Sentís ni les de Vandellós varen tenir incidència en un govern català que, aleshores en els anys trenta, era més proper als plantejaments de Coromines o de Campalans. El tractament als immigrants, tot i no disposar dels recursos que avui relacionaríem amb una política immigratòria correcta, no va degenerar ni cap a la vexació ni cap a la deportació. Però el règim que s’instal·laria a Catalunya al final de la Guerra Civil pensaria ja d’una altra manera. I actuaria en conseqüència…


32

4. La societat espanyola i catalana de la postguerra Amb l’exili que es produeix al final de la Guerra Civil, Catalunya es converteix, de nou, per un breu espai de temps, en terra d’emigració. Es calcula que 440.000 persones creuaren la frontera francesa a primers de 1939 procedents de Catalunya, de les quals la meitat mai no tornarien a Espanya. Entre aquests exiliats definitius hi havia, aproximadament, 60.000 catalans. Mentrestant, els que s’havien refugiat a Catalunya fugint de la guerra —dels fronts i dels bombardeigs— hagueren d’emprendre el retorn a casa. En tant que desplaçats de guerra que s’havien endinsat a la rereguarda republicana, resultaven ara sospitosos de ser “rojos” als ulls dels vencedors. Les autoritats franquistes les tractaren sense miraments com es pot comprovar en aquest ban municipal de Terrassa que, amb poques diferències, es reproduiria per tot arreu on s’havien instal·lat els refugiats durant la contesa: “Continuando en esta ciudad familias de refugiados y evacuados de poblaciones ya liberadas y que indebidamente ocupan viviendas ajenas, agravando además con su presencia el problema de la alimentación benéfica que con tanto celo distribuyen los camaradas de “Auxilio Social” se les advierte la obligación de presentarse en las oficinas de “Evacuación de Refugiados” donde previos los trámites necesarios y la aprobación de la autoridad militar, les será facilitado un pase para el regreso a sus respectivas procedencias” (Hoja Oficial de Tarrasa, 20.3.1939, citat per Carmen Martínez Muñoz, Terrassa, 1939-1945, a través de la premsa local del Movimiento, tesi de llicenciatura inèdita, UAB, 2002, p. 227.) Quedava clar que els refugiats havien perdut el dret de residir en el lloc que volguessin de l’Estat espanyol. Tornar a casa era obligatori i bé devia haver-hi alguna raó més convincent que no pas la d’evitar problemes d’alimentació, perquè aquest tipus de problemes el 1939 el tenien a tot Espanya.


33

La tradicionalment rica i desenvolupada Catalunya de tota l’edat contemporània quedà ransformada, per obra i gràcia del Règim Franquista, en un niu de misèria. El 1939 els salaris tornaren per decret al nivell de 1936, però els preus es quedaren a 1939 i continuaren pujant. La fam que havia començat amb la guerra per desabastament de productes bàsics, no només no se solucionà sinó que s’agreujà perquè els excedents de producció del que fins feia poc havia estat la “zona nacional” no solucionaven les necessitats de tot Espanya. L’opció de política econòmica “autàrquica” que emprengué el règim encara dificultaria més les coses, perquè partia de la base que a Espanya hi havia de tot i que si no era així es podia produir. Per tant, calia no importar res de l’exterior, com aquell qui diu, ni en cas de necessitat. Per respondre a la manca de productes es crearien uns sistemes d’intervenció que havien de culminar en un repartiment just i equitatiu dels productes de primera necessitat: el racionament. La creació de l’entramat del racionament, amb les cartilles i els preus polítics, només feren que estimular el mercat negre, fomentant un contraban creixent conegut com a estraperlo. Per a uns pocs l’estraperlo fou la manera d’aconseguir acumular grans fortunes, comptant amb la complicitat de les autoritats que es deixaven subornar o bé participaven directament del negoci. Per a la majoria, practicar alguna mena d’estraperlo a petita escala fou una imprescindible fórmula de supervivència. S’instal·laven a Catalunya ara una gana i una misèria desconegudes fins aleshores. I amb la gana i la misèria tornaren malalties que ja havien desaparegut, com la tuberculosi o el tifus. 5. Les migracions vers Catalunya en la postguerra En la més immediata postguerra es reprenen les migracions anteriors a 1936. Bona part dels motius dels anys de principis de segle havien reaparegut i s’havien convertit en encara més peremptoris. En contra del que tot sovint s’ha pensat, els moviments de població s’inicien ja en els anys quaranta i no en els cinquanta. Les males condicions de vida en són l’impuls més evident. Però en un període en què aquestes males condicions —fam, malalties— s’estenen per tot el país —com acabem de veure—, cal trobar explicacions complementàries per la fugida. Passar gana era igualment probable a tot arreu. Per què, doncs, desplaçar-se cap a Catalunya a patir-hi gana igualment? Fou la manca d’esperances de millora per part dels sectors més humils de la societat, especialm ent els vençuts en la guerra, les que impulsarien ara un èxode que anà creixent a mesura que la situació dels transports i les comunicacions es normalitzà.


34

Cal pensar, a més, que els vençuts —si havien escapat de la presó— podien tenir dificultats per trobar feina, sobretot a les àrees rurals,i podien pensar que millor era tornar a començar en un altre lloc on no els coneixien i, per tant, estaven menys exposats a les dures represàlies que esperaven a tots els “rojos” en la dura postguerra. Les ciutats es convertiran en el lloc perfecte per amagar-se, per aconseguir l’anonimat impossible al poble d’origen. Les xifres dels saldos migratoris —diferència entre emigrants i immigrants— mostren aquesta imatge de represa desigual a Catalunya. Les àrees urbanes reben immigrants, les àrees rurals expulsen població: continuaria havent-

hi immigrants catalans a Catalunya, tal com ja s’havia esdevingut en el passat. Tanmateix, en acabar la Guerra Civil les autoritats franquistes tancaren les fronteres i restringiren els moviments de població pel territori. I ho feren per facilitar les tasques repressives. Com ha explicat la historiadora Ángela Cenarro: “...aquellos que volvían al pueblo en situación de libertad no podían cambiar

de residencia, pues se había establecido que por guardia civil pueblos o alcaldes se llenará ficha clasificadora, lo que hacía evidente que las comunidades locales actuaron como auxiliadoras del control y la clasificación social que ejercían las autoridades franquistas centrales.(…) no es difícil atisbar que por debajo de las razones económicas, que se hacen explícitas [a les sol·licituds d’emigració], subyacen otro tipo de motivaciones que tienen que ver con las experiencias personales vividas durante la guerra, como la pérdida o el encarcelamiento de familiares, la fuerte enemistad surgida con ciertas familias del pueblo o la inhabilitación profesional motivada por los antecedentes izquierdistas.” (Ángela CENARRO, “Muerte, control y ruptura social: la salida de la Guerra civil en Teruel (1939)”, dins Tiempos de silencio. Actas del IV Encuentro de investigadores del franquismo, València, 1999, pp. 19 i 21, subratllat a l’original.) D’aleshores ençà i pels mateixos motius polítics, lligats a la repressió, les autoritats franquistes limitaren de forma permanent la llibertat de residència. Com ha escrit l’historiador Francisco Moreno Gómez: "El Régimen entorpecía, además, cuanto fuera posible la residencia en las grandes capitales a aquellos excarcelados que solicitaban establecerse en Madrid, Barcelona, Valencia, Sevilla o Zaragoza, por la simple razón de que en medio de la aglomeración se hacía difícil mantener las vigilancias reglamentarias de la libertad condicional. Así pues, para dirigirse a estas ciudades había que demostrar vínculos con ellas anteriores al 18 de julio de 1936, además de otros variados informes. La Subdirección General [del Servicio de Libertad Vigilada] de Madrid llegó a precisar toda una relación de localidades y zonas prohibidas como lugar de residencia para los liberados. Se solicitaba también a las Juntas Provinciales que designaran las zonas o lugares prohibitivos en cada provincia, de manera que los pudiera tener en cuenta la Subdirección General y la Comisión Central a la hora de fijar los lugares de residencia de los confinados. Por supuesto eran zonas prohibidas todas la limítrofes con las fronteras de Portugal, Francia y Gibraltar." (Córdoba en la postguerra (la represión y la guerrilla, 1939-1950), Francisco Baena Editor, Córdoba, 1987, pp. 314-315.).


35

De cop i volta els candidats a immigrants deixaven de ser lliures d’anar allà on volguessin, fins i tot dins del territori espanyol. La documentació necessària per canviar de residència es feia difícil d’obtenir i apareixia un fenomen nou: immigrants “sense papers” espanyols a dins mateix d’Espanya. Més encara: un lleidatà podia esdevenir perfectament un immigrant “sense papers” a Barcelona, la mateixa ciutat que pocs anys abans havia estat la capital on residia el seu govern autònom. Així doncs, des del final de la Guerra Civil i fins a mitjan anys cinquanta, les migracions dins d’Espanya varen ser constantment interferides i les detencions d’immigrants “il·legals” una constant, fins que cap a 1957 el Règim decidí de rectificar davant l’allau incontenible de migrants i la sensació que estaven provant de buidar l’aigua del mar amb una galleda. Però fins que la rectificació no es concretà, els ajuntaments responien a la immigració “excessiva” de la mateixa manera que avui alguns governs, amb deportacions cap al punt d’origen: “El esfuerzo de la Municipalidad no se ha limitado a desarrollar y arraigar el sentimiento de hermandad entre los vecinos del Municipio, sino que lo ha expansionado hacia los que, atraídos por la fama industrial de que goza, adquieren el carácter de inmigrantes y que a causa de no encontrar trabajo continúan en estado de indigencia en que se hallaban al salir de sus respectivos pueblos. El Ayuntamiento acoge a estos náufragos hasta que obtienen una colocación y de no encontrarla después de un tiempo prudencial, los repatría a su punto de origen.” (Ayuntamiento de Sabadell, Tres años de actuación, Impremta Sallent, Sabadell, 1944, p. 27, el subratllat és meu.). Això sí, mancats de tota mena de drets reals de ciutadania, a causa de la legislació feixista vigent, l’immigrant no tenia cap mena de defensa possible, estava sotmès a l’arbitrarietat de les autoritats molt més del que ho està en els nostres dies. Per als immigrants hi ha coses que han canviat per a millor, afortunadament. En aquests episodis, pel que sabem fins avui, el Govern Civil de Barcelona tingué la iniciativa més espectacular i més trista. L’antic Palau de les Missions de Montjuïc s’habilità com a camp de concentració per a immigrants “sense papers”, i entre 1952 i 1957 15.000 d’ells foren deportats en tren als seus llocs d’origen al sud d’Espanya.


36

6. Sorgiment i consolidació dels suburbis A l’hora de triar destinació, els immigrants tenen en compte sempre la possibilitat de trobar feina. Allà on no hi hagi oportunitats laborals la presència d’immigrants serà puntual i anecdòtica. Els immigrants de la postguerra que venien a Catalunya no tenien dificultats a trobar feina, encara que no fos la feina somiada. Lògicament els immigrants anaven a parar als llocs de treball més durs, més insegurs i més mal retribuïts. Però a poc a poc se’n sortien, com observà Josep Maria Martorell el 1968, valorant l’experiència de les dècades anteriors. Tanmateix, si se’n sortien laboralment, no passava el mateix amb l’obtenció d’un habitatge digne: “Potser algú pot dir que més important que el problema de l’habitatge és el del treball. No obstant això, amb les circumstàncies laborals que els darrers anys hi ha hagut al país, fàcilment o sense masses dificultats, en un pol natural de desenvolupament com és Barcelona i el seu entorn, els immigrants han trobat els mitjans de subsistència, sense més recurs que el propi esforç. Més encara, certs tipus de família amb fills grans en edat de treball, no solament han subsistit sinó que han arribat a millorar els ingressos i la seva economia —malgrat l’alt nivell de la vida a Barcelona—, de quan eren al camp. En canvi el problema de l’habitatge habitualment els supera.” (“El problema de la vivienda [sic] i la immigració” dins Antoni Jutglar i altres, La immigració a Catalunya, Edició de Materials, Barcelona, 1968, p. 151).


Fou l’absència completa de previsió i de recursos per part de les polítiques públiques del període franquista el que portà els immigrants a una activitat d’estricta supervivència en el tema de l’habitatge. Cadascú s’encabia allà on podia, en una pensió, rellogat en una casa, amb uns familiars o amics o, esgotades les altres possibilitats, en una barraca o en una cova. Aquest barraquisme inicial va anar deixant pas a l’autoconstrucció, quan els immigrants aconseguien la propietat d’una parcel·la. Fou

37

una dura lluita, primer per la casa, després pel condicionament de serveis, dels carrers, etc. Els problemes eren incomptables. I les autoritats semblaven no existir… Però la solidaritat interna de la comunitat immigrada actuà com un bàlsam per a totes aquestes necessitats. Moltes d’aquelles persones recorden avui amb una certa nostàlgia el vessant cooperatiu de la feina al suburbi, fins a convertir-lo —amb el propi esforç— en un veritable barri. Moltes àrees de barraques esdevingueren els anomenats “barris d’autoconstrucció”, d’altres desapareixerien — anys a venir— amb l’edificació de polígons d’habitatge o d’obres d’insfraestructura. En el procés de col·laboració, els veïns anaren sembrant les llavors d’un nou teixit associatiu; encara que només fos per organitzar millor les hores de l’oci i de la celebració que són presents a totes les comunitats humanes. A l’hora d’intentarconstituir aquest teixit associatiu en llibertat, en canvi, les autoritats reapareixien. El Franquisme no autoritzava noves associacions amb facilitat. Tot allò que partia de la iniciativa autònoma dels ciutadans se’ls feia sospitós, fins i tot un casino de barri. A molts d’aquests barris incipients, fou indispensable el suport d’eclesiàstics de bona voluntat a l’hora de donar cobertura a aquestes associacions.


D’aquesta manera el primer local va ser tot sovint un local parroquial, encara que físicament el local hagués estat edificat pels mateixos veïns. Sense la garantia que a les autoritats del règim els donava la pertinència a la xarxa catòlica, l’autorització mai no estava assegurada.

38

Lògicament, a les hores de lleure, els nous ciutadans de Catalunya intentaven reconstruir d’alguna manera les pràctiques dels seus punts d’origen. Si bé la reproducció mai no fou perfecta, perquè el viatge i les noves experiències sempre indueixen mestissatge i hibridació, també en els immigrants, la veritat és que començaren a aparèixer per Catalunya societats de tipus nou que amb el temps es convertirien en penyes flamenques, “mesones béticos”, etc. No eren simplement translacions. Podia ser perfectament que al poble d’origen no tinguessin cap associació d’aquest tipus i, en canvi, celebressin alguna festa de la collita que ara resultava impossible, en bona lògica. Les hibridacions anaven en els dos sentits: a les ciutats, les fórmules de relació i associatives havien de canviar també. Estaven apareixent associacions noves degudes als immigrants; però per als immigrants aquests tipus d’associacions resultaven també noves.


Com no podia ser d’una altra manera les autoritats aviat detectaren el problema d’una immigració que se’ls estava escapant de les mans, tot i les prohibicions. Eren conscients que la construcció d’habitatges havia caigut en picat en la postguerra — com podem veure a la Taula 2— i comprovaven les conseqüències dia a dia, com es confessa en aquest fragment d’un document oficial: “El problema de la vivienda no es de los que en

39

Badalona se puedan hechar en el olvido, pues por su numerosa población obrera (15.000 productores) y por las continuas e ininterrumpidas corrientes inmigratorias procedentes de todas las partes de la Península, y muy especialmente de la región murciana y del levante andaluz, las viviendas escaseany los precios de alquiler alcanzan un nivel desproporcionado.” (Memoria del Ayuntamiento de Badalona, 1948, text mecanografiat en dipòsit a l’Archivo General de la Administración, Alcalá de Henares.). En algunes ocasions, i sempre en informes reservats lluny dels ulls del públic, aquestes mateixes notes es tenyien d’un intens dramatisme: “En el antiguo Cuartel de la calle Maquinista de la barriada de la Barceloneta, en la actualidad medio derruido, viven infinidad de familias en condiciones verdaderamente infrahumanas, pues en espacios reducidísimos duermen hasta 8 personas con una manta agujereada y vieja, como toda separación entre padres, hijos y hermanos. Entre ellos hay varios enfermos, con la consiguiente falta de higiene y se han dado varios casos de venir niños al mundo entre tanta miseria.” (Documentació reservada del Govern civil de Barcelona: “Nota informativa. Asunto: viviendas infrahumanas”, 15.5.1953). Però la política d’habitatge, tot i que va incrementar-se a poc a poc el ritme de les construccions, fou clarament insuficient abans del viratge polític de 1957. Es construïa poc, i tot i que hi hagué unes primeres iniciatives oficials (“Viviendas del gobernador”, “Viviendas del Congreso Eucarístico”, etc.), algunes d’aquestes estaven condicionades per la necessitat de donar satisfacció en primer lloc als políticament addictes, com es pot veure en aquest anunci d’adjudicació fet a Sabadell i que es repetiria en altres indrets: “LAS VIVIENDAS SE ADJUDICARAN SEGÚN EL ORDEN QUE RESULTE DE APLICAR, RIGUROSA Y ESTRICTAMENTE, A LOS ASPIRANTES A BENEFICIARIOS EL SIGUIENTE BAREMO: Sindicados 6 puntos, Mutilados de 2 a 5, Excombatientes 4, Familiar de caído (con dependencia económica) 3, Militantes de F.E.T. 2, Vieja Guardia 2, Familia numerosa 5 (por cada hijo que exceda de 4, un punto más), Por cada año de antigüedad en la solicitud 2.” (diari Sabadell, 5.4.1952). En la postguerra l’Església catòlica havia estat pendent fonamentalment de la “reconquesta espiritual” de la societat. Eufòrica per la victòria franquista, havia col·laborat en la repressió i havia aprofitat la seva nova autoritat per obligar la població a “recristianitzar-se”. Des de finals dels quaranta, alguns eclesiàstics i catòlics seglars, tot anant a catequitzar descobriren que als suburbis hi havia moltes altres feines per fer a més de l’apostolat. A poc a poc, força d’ells transformarien l’acció pastoral en acció social. Fins i tot s’arribarien a fer algunes promocions d’habitatges sota la seva influència. Però probablement la labor més consistent que arribaren a portar a terme fou la de cobertura per al nou teixit associatiu, de la qual ja hem parlat. D’aquesta manera, i sense que el règim en fos conscient al començament, alguns eclesiàstics deixaven de ser —poc a poc— una garantia de fidelitat política. Igualment, alguns joves pertanyents a l’Acció Catòlica a través de grups especialitzats, com les Hermandades Obreras de Acción Católica (HOAC) o les Juventudes Obreras Católicas (JOC), començaren a mostrar una inclinació per l’acció social que desbordava el marc tradicional de la beneficència. Amb el temps, en una bona colla de casos, fins i tot, es convertirien en oberts opositors i entrarien a formar part d’organitzacions antifranquistes d’esquerra o d’extrema esquerra. De resultes, alguns deixarien la seva condició de capellans, monjos o seminaristes.


40

ACTIVITATS

1. Elabora un informe il·lustrat sobre el barraquisme a Rubí i les greus conseqüències que va tenir.

7. La Catalunya dels anys del desarrollo. Noves migracions: del suburbi al barri A poc a poc, amb l’abandonament de l’autarquia i el retorn a l’economia liberal per part del govern i, sobretot, amb l’immens esforç del conjunt de la societat espanyola, Espanya i, de forma destacada, Catalunya, varen anar sortint de la negra nit de la postguerra i del racionament. Els migrants —dins i fora d’Espanya— feren un dels més grans esforços: desplaçar-se a viure a un altre lloc, lluitar per la supervivència i treballar, treballar, treballar. Els que marxaren a l’estranger retornaren els seus estalvis en forma de divises. Els que es quedaren a Catalunya, enviaren també part dels seus ingressos als seus pobles d’origen. Les divises dels emigrants a Europa, sumades a les que deixava el turisme, contribuïren de forma decisiva a un milagro español que no va tenir res de miraculós.


La immigració cap a Catalunya a les dècades dels seixanta i setanta assoliren xifres rècord. Principalment a la primera de les dues dècades es pot parlar d’autèntic despoblament d’àmplies zones rurals de l’Estat espanyol i de màxima concentració en les àrees urbanes, ara ja metropolitanes, en la mesura que al voltant de Barcelona, Madrid, València o Bilbao s’estan formant grans conurbacions. En el cas barceloní, al costat de les ja creixents Badalona i l’Hospitalet, les poblacions de Santa Coloma de

41

Gramenet, Sant Adrià de Besòs i Cornellà, entre d’altres, esdevindran veritables ciutats dormitori dels que treballaven a Barcelona i, a poc a poc, també nous enclavaments de polígons industrials. En la segona meitat dels anys cinquanta es produí un viratge en la política franquista que liberalitzà les migracions interiors i treballà activament en la construcció d’habitatges. Sobretot a partir de la creació del Ministerio de la Vivienda, el 1957. Però la construcció esdevingué ràpidament un negoci privat altament especulatiu i, per això, molt rendible. Es va construir per tot arreu sense cap mena de planificació real dels usos del sòl i malmetent l’entorn rural i paisatgístic, però sobretot es va construir malament: zones inadequades i sense condicionar, manca completa d’urbanització i de serveis, materials de pèssima qualitat… Veus crítiques se’n feren ressò ben aviat. I sorgiren entre els autòctons com Josep M. Martorell o entre els immigrants com Paco Candel. El primer explicava el 1968: “Són barris d’una absoluta homogeneïtat social i per la filiació de la gent que hi viu, només tenen de barcelonins el fet d’estar assentats dins el terme municipal de Barcelona. Estan mal equipats socialment: hi falten moltes escoles i els nois i noies corren pel carrer desvagats; no hi ha, en absolut, instituts de segon ensenyament; de centres socials, estafetes de correu, tan pocs com en vulgueu, per no dir-ne cap; element d’interès a nivell ciutadà, que transcendeixi el barri, cap en absolut. (…) El resultat és que per acollir els immigrants, hem construït tota aquesta sèrie de barris nous, hem deformat la ciutat en el sentit dolent de rebaixar la seva qualitat urbana, ens hem quedat per sota les necessitats numèriques i no hem possibilitat, amb aquests barris, la “integració” dels immigrants…” (Josep M. Martorell, “El problema de la vivienda [sic] i la immigració” dins Antoni Jutglar i altres, cit., pp. 156-157.) Candel, per la seva banda escrivia que: “Las grietas de los nuevos edificios aparecen por doquier, y aparecen al momento. Los arquitectos, aparejadores y encargados de las obras se limitan a decir que está asentándose la construcción y es un fenómeno natural, pero nadie las tiene todas consigo. De vez en cuando se derrumba un bloque de pisos recién terminado o hay que colocar inyecciones de portland en los cimientos, o volver a pasar los albañiles tapando rajas por las que entra la luz de la calle o se puede meter en ellas la mano. Y aquí no hay ninguna exageración como en el chiste de Gila. Yo aportaría numerosos ejemplos, y estoy seguro de que muchas personas de las que me lean también.” (Francisco Candel, Apuntes para una sociología del barrio, Península, Barcelona, 1972, p. 22).


L’acudit de l’humorista Miguel Gila, un home que amb la seva aparent innocència no tenia pèls a la llengua, deia així: “Un señor golpea un tabique de su casa y le pregunta a su vecino: ¿Me oyes? Y el vecino le contesta: No solamente te oigo, ¡sino que te veo! En aquells anys seixanta i setanta, l’esperit crític de la societat tornava a manifestarse en públic i deixava sentir la seva veu a cada oportunitat, inspirant actituds que fàcilment esdevenien opositores al règim quan comprovaven qui era el veritable responsable que les coses funcionessin tan malament. Una de les joves catòliques que treballaven en l’acció social de la qual ja hem parlat escrivia: “Cuando descendí del autobús que hace el trayecto 6 (…) experimenté la misma sensación que de lanzada al vacio. (…) Me sentí tan sola y desorientada, que de buena gana habría pagado 1,60 pesetas del viaje y me hubiera marchado en el mismo autobús que había venido. (…) Los únicos datos que tenía [del barrio] procedían del estudio Planificación de servicios sociales de la ciudad de Sabadell, 1961-1962 y estos dos años de antigüedad sobre la fecha de mi debut [com a assistenta social] representaban un desplazamiento considerable en la vida del barrio,

42

pues todos los datos estadísticos y previsiones habían sido rebasadas con creces. (…) Continuaba faltándome un local para establecer mi despacho. Todas las buenas palabras y promesas que el Ayuntamiento nos había dado de que nos cedería un piso del Polígono Espronceda –incluso llegaron a decir que escogiéramos el que nos pareciera mejor situado-, después de un sin fin de entrevistas, esperanzas y desilusiones, quedó en la más absoluta negativa. (…) Quedaban entre ellas [las calles] grandes espacios “pendientes de plano parcial” hasta que en 1963 han quedado urbanizadas, mejor dicho delineadas, ya que hablar de urbanización en aquella zona, más que optimista sería ser iluso.” (Carmen Obradors, El Suroeste de Sabadell (Barrio de Campoamor), tesina, Escuela de Formación Social Sabadell-Tarrasa, 1964). Des del primer moment amb l’especulació arribà també la corrupció i també les pures i simples estafes, com aquesta de Sant Andreu que fou detectada pels serveis del Govern Civil de Barcelona: “[Después de entregadas las llaves, las viviendas] no están en absoluto terminadas y ello en tal extremo que, por estar los voladizos sin barandillas, las escaleras sin peldaños y el tejado apenas cubierto, representan un contínuo e inminente peligro de graves accidentes para los niños y para las personas mayores. No hay agua, ni luz, ni lugar apropiado para las más elementales necesidades. (…) Cada una de las viviendas o pisos ha sido vendida simultáneamente a varias personas, o sea que existiendo sólo 45 pisos, estos han sido vendidos a un centenar de compradores. (…) …a su juicio [de l’inspector del Ministeri] el asunto (…) no es de la competencia de este Ministerio…” (Informe de la Dirección General de la Vivienda al Gobierno Civil de Barcelona, 11.8.1958, Arxiu Històric del Govern Civil de Barcelona). A la part final de l’escrit es pot comprovar que una cosa era detectar el problema, i fins i tot denunciar-lo, i una altra de molt diferent era contribuir a solucionar-lo d’una manera efectiva. Que fàcil que resultava descobrir al final de l’obra que l’afer no era de la pròpia competència i que ja vindria algú altre a fer-se’n càrrec. És clar que el que acabava passant és que no se’n feia càrrec ningú i, naturalment, no podia passar molt de temps sense que els veïns afectats fessin sentir la seva protesta d’alguna manera. Primer de forma legal i submisa, després no tant…


43

ACTIVITATS

1. Fes un informe sobre el desarrolismo a Rubí i les seves conseqüències urbanístiques. Insereix alguna fotografia.

2. ¿Què és l’aluminosi? Quins conseqüències té, cerca informacions

sobre el problema.

3. Informa’t sobre la nomenada crisi del Carmel. ¿Què la va originar? ¿Quines conseqüències va tenir? ¿A qui es pot atribuir el desastre?

8. D’immigrants a ciutadans: mobilitzacions i Transició democràtica Progressivament, sectors de la comunitat immigrada es mobilitzaren per transformar la seva realitat, tant a la feina, com al barri, com a la ciutat en general. Fou aquesta una clara mostra d’arrelament a la seva terra d’adopció. Els mobilitzats políticament dels anys seixanta i setanta foren —contra el que de vegades es diu— els veritables protagonistes de la destrucció del règim franquista i que es pogués forçar el pacte per la democratització amb els seus hereus. Entre ells hi hagué molts immigrants de les darreres dècades: com a participants, com a quadres i, fins i tot com a dirigents, als sindicats, a les asssociacions de veïns i a la pràctica totalitat dels moviments socials. Un dels casos extrems que avui comencen a estudiar-se fou, sens dubte, els dels comunistes de Guadahortuna: “Aquest poble [Guadahortuna], d’uns 4.000 habitants, ubicat a Granada, havia viscut intensament l’experiència de la República, la Guerra Civil i la postguerra,“allá fue uno de los pueblos donde la lucha de clases se dio primero (...) tenía una tradición revolucionaria muy fuerte, muy fuerte, fue donde la represión se cebó más.” [testimoni de Francisco Morante] També aquest poble fou dels primers on el PCE aconseguí reorganitzar-se ja durant els anys quaranta i mantenir-se fins al final dels anys cinquanta (...). Poc després [de la Jornada de Reconciliació Nacional, 1958] caigué el Comitè Provincial (...). La coincidència d’aquesta circumstància política amb l’oportunitat d’emigrar a Catalunya portà gairebé tot el poble cap a Sabadell (...)... molts dels joves (...) mantingueren la seva militància a l’organització del PSUC de Sabadell. De fet, aquesta immigració reforçà notablement l’organització del PSUC.” (Xavier Domènech, Quan el carrer va deixar de ser seu. Moviment obrer, societat civil i canvi polític. Sabadell (1966-1976), Abadia de Montserrat, Barcelona, 2002, pp. 52-53). Lògicament no tot fou així de simple i d’automàtic. Forces immigrants engendraren la seva militància social i/o política aquí a Catalunya. Però d’una manera o d’una altra, lluitar per la millora de les condicions de treball a la SEAT, per la dignitat dels habitatges de Sant Ildefons de Cornellà, per la urbanització de Bellvitge o per la correcta dotació de serveis a la Mina, era lluitar per la millora de Catalunya. I, naturalment, deslegitimar el règim que feia possible que els afers públics funcionessin d’una manera tan desastrosa.


Les mobilitzacions dels darrers anys del franquisme i dels anys crítics de la Transició mostraren fermament l’arrelament social de bona part de la comunitat immigrant i foren testimoni de la més sòlida de les integracions. La lluita per condicions dignes de treball

44

i drets sindicals plenament lliures, la demanda de sanitat i ensenyament, l’exigència d’un urbanisme racional, etc. es contraposaren a l’opció del retorn o de la fugida endavant d’una nova migració que hauria pogut ser la resposta davant del problema. Per mitjà d’aquestes, els immigrants d’ahir donaren la prova irrefutable d’haver deixat de ser-ho per esdevenir ciutadans. Nascuts allà on fos, els immigrants havien deixat de ser-ho. Com a màxim se’ls podia anomenar immigrats, però ja no immigrants, perquè estava clar que havien deixat de desplaçar-se.


Gràcies a les mobilitzacions es recuperà la democràcia, perquè ningú no va baixar del cel —ni del govern— a concedir-la, i amb ella la participació dels ciutadans —més o menys activa, segons el cas— en la resolució dels problemes urgents a les noves barriades construïdes en les darreres dècades. A la Catalunya urbana en general, i destacadament a l’àrea metropolitana, els diversos grups de l’oposició política (socialistes, comunistes, nacionalistes catalans) varen vèncer, en les diverses eleccions, tant els hereus del franquisme com els seus sectors democratitzats. Des de 1979, amb la constitució dels nous ajuntaments democràtics, arribà l’hora d’administrar aquest èxit col·lectiu. A les ciutats amb major presència de la immigració de les darreres dècades la

45

victòria electoral va correspondre sempre al PSC-PSOE o bé al PSUC. Entre els regidors i alcaldes escollits s’hi comptaven no pocs immigrants de pocs anys enrere. Pel que fa a la gestió frenètica per solucionar els dèficits acumulats, la dinàmica fou encara més accentuada, si cap, que al conjunt de Catalunya: …hi havia tant per fer!!!

9. Epíleg: construcció democràtica i reptes del canvi de mil·lenni Avui arriben als diversos països de la Unió Europea immigrants d’arreu del món. N’arriben de tota mena, edat i procedència. I Espanya s’ha convertit en un dels pols de recepció més destacats dels darrers anys. Però el qualificatiu “immigrants” se sol reservar per als que provenen dels països més pobres, empesos per la manca de recursos i per la manca d’esperances al lloc d’origen. Quan el nouvingut és un alemany que ve a instal·lar un supermercat, un suec que vol passar al sol la seva jubilació o un japonès executiu d’una multinacional, mai no parlem d’immigrants. Són immigrants els que provenen d’Àfrica o d’Amèrica Llatina, no compren xalets sinó que lloguen pisos on s’amunteguen mal que bé, i treballen a la construcció, la neteja o fan de cambrers. Per a alguns països que foren propietaris de grans imperis colonials durant el segle xix i part del xx (França o Gran Bretanya), aquesta no és una situació nova. Fa molts anys que a localitats britàniques hi ha àmplies comunitats hindús, pakistaneses o jamaicanes. Per a Catalunya, en canvi, sembla que sigui una novetat sense cap mena de precedent. Però des dels anys seixanta/setanta han estat arribant a casa nostra, també els nostres “antics colonitzats”: magrebins, guineans i llatinoamericans. Els primers venien


Festa popular a la Rambla de Badalona organitzada per l'Associació de Veïns del Centre per presentar la gestora de l'Associació , 8 de desembrede 1976.

46

barrejats amb els darrers que arribaven del sud d’Espanya. Els que avui arriben tenen les mateixes esperances que els qui vingueren en el passat des d’altres llocs d’Espanya no fa tants anys o de la Catalunya rural, una mica més enrere —segons hem pogut veure—. Al costat de les esperances tenen els mateixos problemes i, lògicament, mantenen relacions que a voltes són conflictives amb els “autòctons”. Però això també ja havia passat. Per tant, si estem d’acord en el fet que aquest és el nou desafiament que cal superar; per què no fer-ho com en el passat? Ens cal afrontar processos d’integració que ja s’han donat en els dos darrers segles a les nostres ciutats, perquè, de fet, són la seva garantia de futur. Ho explicà fa uns anys l’antropòleg Manuel Delgado: “...una ciutat pot ser aleshores pensada com un colossal mecanisme caníbal, el manteniment

fonamental de la qual són aquests immigrants que atrau en massa, però que mai no acaben de satisfer el seu apetit. És per això que a la ciutat ningú no hauria de ser considerat intrús, bàsicament perquè no hi ha ningú que no ho sigui. Tothom és immigrant, o fill, o nét d'immigrants, tothom va venir de fora alguna vegada. (...) ... una societat urbanoindustrial tant sols hauria de percebre

com a immigrants aquells que acaben d'arribar després d'haver canviat de territori. Immigrant seria, si de cas, aquell que tot just acaba de posar el peu a l'andana, una figura per força efímera... (...) Paral·lelament a tot això, si, com proclamàvem, tot urbanita s'hauria de reconèixer a si mateix com el resultat més o menys directe d'una migració, ¿què és el que ens permet designar algú com a immigrant, mentre que es dispensa a altres, que el mereixerien plenament, d'aquest qualificatiu? ¿Qui, a la ciutat, mereix ser designat com a immigrant? ¿I per quant de temps?” (Manuel Delgado, Diversitat i integració, Empúries, 1998, pp. 32-33). ACTIVITATS 1. Llegiu el text següent i responeu a les qüestions. Els moviments migratoris més rellevants en els darrers anys són els que es deriven de la creixent immigració exterior.A Catalunya, els fluxos que en dècades anteriors estaven protagonitzats per immigrants procedents d’altres regions espanyoles han estat substituïts per les migracions de persones procedents tant de la resta d’Europa com d’altres continents. Per això es pot afirmar que Catalunya es troba inserida en el context de la globalització i la intensificació de fluxos que caracteritzen les migracions internacionals en les darreres dècades del segle XX. […] Tal com s’ha assenyalat anteriorment, la immigració estrangera a Catalunya es nodreix d’un doble flux. D’una banda, l’arribada d’europeus—en part persones procedents de països de la Unió Europea— que s’estableixen en territori català;


47

de l’altra, una creixent immigració procedent de països extraeuropeus que prové especialment d’Àfrica i Amèrica Llatina, encara que tendeix a diversificar-se a conseqüència de la incorporació de noves àrees emissores. […] En conjunt, els estrangers que resideixen en el territori català són, la majoria, persones en edat laboral i, per tant, tenen molt pes els grups d’edat compresos entre 25 i 49 anys. De tota manera, els diferents col·lectius es distingeixen perquè presenten perfils sociodemogràfics diferenciats. Així, entre els africans predomina la immigració masculina, mentre que són les dones les que protagonitzen les migracions d’origen llatinoamericà (peruanes, dominicanes, colombianes) i d’algunes de les comunitats asiàtiques (filipines).

Traducció feta a partir del text de R.MAJORAL, F. LÓPEZ PALOMEQUE, J. FONT i D. SÁNCHEZ AGUILERA.

Cataluña: Un análisis territorial. Barcelona: Ariel, 2002 1. Resumiu les idees principals del text.

2. Definiu els conceptes creixement vegetatiu i balanç migratori. Indiqueu quines conseqüències pot tenir sobre la natalitat l’arribada de població immigrant jove. 3. Expliqueu els aspectes següents de la dinàmica demogràfica actual de Catalunya: causes i conseqüències de la baixa natalitat, i causes i conseqüències de l’envelliment de la població. Finalment, anomeneu les àrees territorials on es concentra majoritàriament la població de Catalunya.

2. Llegiu el text següent i responeu a les qüestions.

Hi ha un conjunt d’actituds segregacionistes o discriminatòries que es practiquen de forma quotidiana i en molts àmbits de la societat: la discriminació a l’entrada de certs locals, la segregació de nens i nenes en certes escoles, les dificultats per als immigrants de trobar un pis de lloguer o la diferència en els salaris que cobra la població immigrada amb relació a l’autòctona. La majoria de vegades es tracta d’un racisme subtil, que no es manifesta clarament com a tal, ja que qui el practica no es reconeix com a racista, però que per les conseqüències de segregació, exclusió o explotació que té vinculades al color de la pell o a l’origen de les persones és, sens dubte, racisme. Cada vegada s’escau menys parlar de racisme latent, perquè cada vegada està menys amagat i es manifesta de forma clara en fets concrets. Aquests fets no són aliens a les opinions que la societat expressa a través de les enquestes. Les més recents mostren algunes millores pel que fa a opinions racistes, però perdura la idea de culpabilitzar la població immigrant de l’atur o de la delinqüència.


48

A les societats occidentals actuals hi ha diversos factors que afavoreixen l’augment de discursos excloents i racistes. Per exemple, les dificultats econòmiques o la velocitat dels canvis tecnològics i socials que empenyen una part de la població a la desorientació i la sensació de perdre els punts de referència. Aquesta part de la població sol coincidir precisament amb els sectors més desfavorits de la població autòctona.

El racisme social, SOS Racisme, 1998 1. Resumiu les idees principals del text. 2. Definiu els conceptes de racisme i xenofòbia. Indiqueu quins són, segons el text, els factors que afavoreixen l’augment del racisme. 3. Expliqueu les característiques principals de la immigració que es produeix actualment a Europa occidental d’acord amb l’esquema següent: factors que atrauen la població immigrant, principals països o regions d’origen d’aquesta


població i principals dificultats que troba per integrar-se dins la societat d’acollida.

49

Unitat Didàctica

4. ELS FENÒMENS MIGRATORIS EN L’ACTUALITAT


50

1. Causes dels processos migratoris actuals Les causes d'emigració del col·lectiu més nombrós, el “emigrats per força”, les hem de cercar en les característiques de la zona del món d'on procedeixen, el Tercer Món. Algunes característiques d'aquests països són:

Són situats, majoritàriament, al sud del paral·lel 30N. Representen més de les tres quartes parts de la població mundial. Estan mancats sovint de democràcia interna: la inestabilitat política, la guerra, la

violència i la inseguretat, s'afegeixen a la pobresa i l’atur. Han estat espoliats durant molts anys pels països de l'anomenat Primer Món,

fins als voltants de l'any 1960, que van aconseguir una certa independència. Son explotats, actualment, per les empreses multinacionals, que controlen el

comerç mundial: imposen preus alts per a les mercaderies que el Primer Món exporta al Tercer Món i preus baixos per a les que importa d'aquest mateix Món.

Estan mancats de recursos econòmics tant per generar un procés de desenvolupament industrial i tecnològic, com per eixugar un deute extern asfixiant que els impedeix sortir del cercle viciós de la pobresa.

La situació del Tercer Mon permet elaborar aquesta llista de causes d'emigració:

Causes de les migracions

La recerca de treball La pobresa La manca de mà d’obra als països

rics a causa de la baixa natalitat La superpoblació dels països

pobres L’atur crònic als països pobres El rebuig vers algunes feines per

part de la població dels països rics La possibilitat d’un futur millor per

als fills La recerca de millors condicions de

vida

La guerra L’existència de règims dictatorials

als països subdesenvolupats La persecució policíaca La inestabilitat política, la violència i

la inseguretat en molts països pobres

L’integrisme en els països islàmics La seducció dels models de vida

que mostren els mitjans de comunicació

Les ànsies de viure l’aventura a noves terres


51

ACTIVITATS

1. Copieu la taula següent al quadern. Llegiu cada frase de la llista de causes (taula superior) i col·loqueu-la, a la vostra taula, dins del tipus que correspongui. Però atenció!! enlloc de repetir cada frase, redacteu-la d'una altra manera.

Tipus Causes de les migracions

Demogràfiques Econòmiques

Polítiques Culturals Socials

Personals 2. Citeu causes d'emigració aplicables a tots els tipus d’emigrants i

altres que només afectin els “emigrants per força”.


52

2. Els processos migratoris a la Unió Europea En les darreres dècades han sorgit per tot Europa certs grups polítics extremistes que propugnen l'expulsió dels estrangers del seu país. Es tracta de moviments que han aparegut a Alemanya, França i el Regne Unit, on es concentren les tres quartes parts de la població estrangera no comunitària. Aquests grups ataquen els estrangers, als quals culpen del problema de la desocupació a Europa. La immigració no és la millor solució al problema de la pobresa en el món. Les economies europees no serien capaces d'absorbir les enormes masses d'immigrants que estarien disposades a venir a treballar aquí si es retiressin tots els estrictes controls adoptats. A més, no hem d'oblidar que els primers que voldrien viure a la seva terra són els mateixos immigrants. Allí van deixar la família, moltes vegades per no tornar-la a veure mai més, i han hagut d'acostumar-se a una manera de viure, a un clima i a uns costums molt diferents dels seus. Viure amb la por a ser expulsat, sense diners i marginat pel color de la pell no és gaire agradable.


Existeixen molts països pobres al món, als quals s'ha d'ajudar a trobar les condicions de vida necessàries al seu propi país per tal que no considerin necessari haver de venir a Europa o a d’altres regions riques. Mentre no arriba l'hora de les oportunitats i el desenvolupament d'aquestes àmplies regions del planeta, culpar els pocs immigrants de ser l'origen dels nostres principals problemes (atur, inseguretat, etc.) és, senzillament, simplista.

53

Migració neta (incloent correccions) per cada 1.000 habitants (2000-2004)


© Dades extretes de la pàgina web Eurostat. Oficina de Publicacions Oficials de les Comunitats Europees, 2007.

54

ACTIVITATS

1. Creus que resulta fàcil viure en un país estrany, allunyat de la família i dels amics?

2. Per què creus que molta gent deixa el seu país i es converteix en

immigrant en un altre país durant anys? És la necessitat econòmica el que els obliga a prendre aquesta determinació? O són les ganes de veure món?

3. Creus que tant és anar de passeig a un país o fer un viatge turístic

com quedar-s’hi a viure? Segons tu, quines són les principals diferències entre un immigrant i un turista?

4. Hi ha immigrants per motius econòmics (busquen oportunitats

laborals que no tenen al seu país) i per motius polítics (els refugiats). Creus que és obligació dels països desenvolupats ajudar aquestes persones desplaçades de la seva terra?

5. Creus que els estrangers que emigren a la UE ens treuen els llocs de

treball i generen atur? T’has fixat en quin tipus de treball realitzen els immigrants a la teva ciutat?

6. Quin és el país de la UE que té més estrangers? Creus que es poden

originar conflictes? Per què? Quina diferència hi ha entre un immigrant procedent d’un país comunitari o dels EUA i un immigrant procedent d’Àfrica o Àsia?

7. Espanya és un país on, per tradició i per necessitat, la gent ha

emigrat a d’altres indrets amb la il·lusió d’aconseguir una vida millor. Des del segle XVII i fins a principis del segle XX, els espanyols van emigrar a Amèrica mirant de trobar fortuna. Als anys cinquanta i seixanta hi va haver una gran emigració cap als països del nord d’Europa a la recerca de feina. Molts d’aquests emigrants coneixen el rebuig amb què els van rebre en aquells països. No creus que és una vergonya repetir aquesta actitud amb els immigrants que rebem al nostre país? Quina posició s’ha d’adoptar davant els immigrants?


8. Quina creus que és la solució al problema de la immigració a Europa? Creus que es pot solucionar en molt o en poc temps? Per què?

55

9. Qui creus que ha de solucionar el problema de la immigració: el govern, les ONG, la UE, les Nacions Unides? Els ciutadans podem contribuir d’alguna manera a millorar el problema de la immigració?


56


57

ÍNDEX

Unitat Didàctica 1. EL FENOMEN MIGRATORI: CONCEPTES I CAUSES 1


1. Concepte de migracions 2 2. Causes de les migracions 3

Unitat Didàctica 2. ELS FENÒMENS MIGRATORIS AL LLARG DE LA HISTÒRIA 10 1. Les migracions internacionals: un fenomen històric 11 2. Migracions premodernes: les guerres de religió 12 3. Migracions premodernes: la primera expansió colonial 13 4. Migracions modernes: la segona expansió colonial 14 5. Migracions modernes: la industrialització 16 6. Migracions modernes: la construcció de l'estat nació i les guerres mundials 18 7. Migracions posteriors a la Segona Guerra Mundial: la independència de les colònies i la migració laboral cap a Europa 19

Unitat Didàctica 3. LES MIGRACIONS A LA HISTÒRIA RECENT DE CATALUNYA 24 1. Les onades d'occitans a Catalunya 25 2. Del segle XIX al segle XX. Modernització econòmica i èxode rural català 27 3. El primer terç del segle XX. L’arrencada de Les grans migracions peninsulars vers Catalunya 29 4. La societat espanyola i catalana de la postguerra 32 5. Les migracions vers Catalunya en la Postguerra 33 6. Sorgiment i consolidació dels suburbis 36 7. La Catalunya dels anys del desarrollo. Noves migracions: del suburbi al barri 40 8. D’immigrants a ciutadans: mobilitzacions i Transició democràtica 43 9. Epíleg: construcció democràtica i reptes del canvi de mil·lenni 45

Unitat Didàctica 4. ELS FENÒMENS MIGRATORIS EN L’ACTUALITAT 49 1. Causes dels processos migratoris actuals 50 2. Els processos migratoris a la Unió Europea 52

ccss i moviments migratoris

Documents