avant 972
DESCRIPTION
Avant 972 novembreTRANSCRIPT
Proletaris de tots els països, uniu-vos!
ÒRGAN CENTRAL DEL PCC ANY XXVI / NOVEMBRE 2008
PREU : 2 €
núm. 972 www.pcc.cat · www.avant.cat
Tema Central
Crisi del capitalisme neoliberal
Fi del joc?
EUiA: Una festacompromesa i generosa
Equador: Victòria del SI a la constitució
Catalunya Internacional Treball
Informe d’Acció Jove sobre joves i ocupació a Catalunya
2NOVEMBRE 2008
A MANERA D’EDITORIAL
SUBSCRIU-TE A SUBSCRIU-TE A L’AVANT!L’AVANT!
per només 25 € l’anyper només 25 € l’any
envia’ns un correu electrònic envia’ns un correu electrònic
amb les teves dades personals amb les teves dades personals [email protected]@pcc.cat
EL FAR
Què està en crisi?
Està el capitalisme en crisi o ho estan simple-
ment els excessos de la seva vessant neoliberal?
Si haguéssim de respondre aquesta pregunta en
funció del que podem llegir en les principals notícies
de la premsa “ofi cial”, optaríem segurament per la se-
gona opció. Es tractaria d’una crisi causada quasi ex-
clusivament per les ànsies d’enriquiment sense límits
d’uns pocs especuladors, que intervenen en l’economia
internacional, com si es tractés d’un autèntic casino.
Estaríem parlant per tant, d’un problema de dimensió
ètica i no d’un col·lapse sistèmic.
La realitat, però, sembla ser una altra. Tal com ens
explica Walden Bello, “al que estem assistint és a la in-
tensifi cació d’una de les crisis o contradiccions centrals
del capitalisme global: la crisi de sobreproducció” (Todo
lo que usted quiere saber sobre el origen de esta crisis pero
teme no entenderlo, www.sinpermiso.info, 5/10/2008).
La fi nançarització de l’economia va ser una de les fór-
mules amb què el capital va intentar en els anys setanta
del segle passat superar la saturació dels mercats i reac-
tivar la demanda. A curt i mig termini, els resultats han
estat els esperats, com ho demostra l’increment dels ni-
vells de consum en els països del centre, quan en canvi
el valor dels salaris reals s’ha mantingut pràcticament
invariat.
Però tal com ens explica Bello, al costat de la fi -
nançarització, es va optar també per la reestructura-
ció neoliberal i per la globalització dels mercats, per
tal d’incrementar la taxa de benefi cis. Òbviament,
l’ofensiva contra els drets dels treballadors i contra la
seva participació en la renda ha provocat també la dis-
minució del seu poder adquisitiu. En aquest context,
l’extensió del crèdit només ha suposat la posposició
d’una nova crisi.
Alhora, a mesura que augmentava la desregularit-
zació del sector fi nancer, s’amplifi cava també l’escletxa
entre l’economia virtual dels mercats borsaris i mone-
taris i l’economia real de la producció de béns i serveis.
Així, les crisis que s’han anat succeint en els darrers vint
anys han tingut el denominador comú d’una bombolla
fi nancera que, un cop explotada, donava pas a una altra
de més volàtil. Aquest és un dels trets característics del
capitalisme del segle XXI.
Tornant a la pregunta inicial, més enllà de l’interès
acadèmic, la seva resposta té implicacions directes sobre
l’estratègia i la política d’aliances dels i les comunistes
durant el proper període. Naturalment, a més de les
condicions objectives, cal tenir en compte també les
subjectives. En aquest sentit no podem més que cons-
tatar una correlació de forces molt desfavorable per a les
classes treballadores. A més, la història ens demostra la
capacitat que ha tingut el capitalisme de reformular-se
en moments en què se’n proclamava la defunció.
Però en qualsevol cas, qualsevol programa de res-
posta d’esquerres a la crisi ha de tenir per objectiu una
re-identifi cació entre el valor nominal i el valor real dels
actius fi nancers per garantir la base material de tota ri-
quesa. Aquest reajustament pot tenir conseqüències
negatives també sobre els petits estalviadors, sobre em-
preses que són rendibles i sobre els treballadors i les tre-
balladores. Per aquest motiu, cal també un reforçament
de les mesures socials estructurals per pal·liar aquests
efectes.
Tot plegat, es tracta d’un debat obert, que pro-
bablement centrarà el proper procés congressual del
PCC. En aquest debat, probablement hi apareixeran
qüestions com el control dels moviments de capital, la
transparència dels balanços empresarials o el control de-
mocràtic dels bancs centrals i de la resta d’institucions
fi nanceres. També que la Pau és un objectiu central per
tal de restituir el contacte entre economia i producció.
Finalment, seria interessant que se sotmetessin a debat
també propostes més agosarades com ara les de l’escola
Scientists for a Socialist Political Economy, que es van
presentar a Caracas el passat 10 d’octubre (Programa
General de Transición hacia la Economía Política del So-
cialismo del Siglo XXI en América Latina, www.rebelion.
org, 11/10/2008).
Des del seu punt de vista, quina és l'esperança, l'alternativa no només po-lítica, també a nivell de pensament, que
té avui la societat espanyola?
No ho sé, perquè jo veig la situació molt negra, com he descrit abans, molt negra. Des del meu punt de vista, que és un punt de vista d'esquerra social, no veig que ens recuperem a curt termini, ni molt menys. No ho veig. Ni veig que els partits comunistes (...), es recuperin, ni veig que els moviments alternatius encara qua-llin; i el sindicalisme, que és una cosa molt im-portant, tampoc sembla estar progressant. (...)
Sincerament: resistir, resistir. No veig per al futur proper cap altra sortida. Diguem que resis-tir i fer un màxim de propaganda real d'esquerres, és a dir, de propaganda comunista. És una ver-gonya, és una cosa indignant, que en mig de d'una crisi del capitalisme com a poques, d'una brutalitat gegantina, resulti que la propaganda és capitalista, resulti que l'hegemonia ideològica és capitalista en mig d'un desastre com el que estem visquent. Que milions i milions d'aturats siguin compatibles amb una hegemonia eufòri-ca d'ideologia capitalista. És revoltant, però és així.
Desembre de 1984
Publicada a Mundo Obrero, febrer 1985, pàgines
32-33.
De la Primavera de Praga al marxismo ecologista.
Entrevistas con Manuel Sacristán Luzón. Edició de
Francisco Fernández Buey i Salvador López Arnal.
Editorial Los libros de la catarata. Madrid, 2004, pà-
gines 224-225.
Direcció: Sandro Maccarrone. Edició: Gerard Baró. Consell de redacció: Gerard Baró, Andreu Espasa, Sandro Maccarrone, Àngels Martínez Castells, Lluís Monerris, Mireia Mora, Marià Pere, Jordi Ribó, Adriana Sabaté, Miquel Àngel Sòria. Han col·laborat en aquest número: Gerard Baró, Gerard Carot, Albert Company, Quim Cornelles, Dimitri Cevallos Defranc, Michel Collon, Andreu Espasa, Eugenia
Isaurralde , Luis Juberías, Sandro Maccarrone, Roger Martí i Soler, Àngels Martínez Castells, Oscar Martínez, Jordi Miralles, Mireia Mora, Manuel Moreno, Juanma Patón, Marià Pere, Antoni Puig Solé, Jordi Ribó i Flos, Jordi Serrano, Pau Subiròs i Miquel Àngel Sòria.Portada: Gerard Baró Maquetació: Juan Linares. Producció: DeBarris, SCCL. Imprimeix: Zukoy 5
Avant. Dipòsit legal 23929-82. Seu: Av. Portal de l’Àngel, 42, 2n A. 08002 Barcelona: Tel: 93 3184550. a/e: [email protected]
3NOVEMBRE 2008
Estic indignadíssim amb el govern dels EUA. Ens hem cansat de sentir les bondats del
lliure mercat: existeix una mà invisible que ordena el món econòmic i existeix la llei
sagrada de l’oferta i la demanda, etc. I resulta que quan hi ha problemes nacionalitzen
totes les institucions fi nanceres que faci falta. Brillant! Ara ens diuen que dedicaran mig bilió
d’euros, és a dir més de 80 bilions de pessetes, per sanejar els bancs. Si tenim en compte que
el PIB espanyol és d’1,05 bilions d’euros, aquesta quantitat equival a la meitat del PIB, és a
dir més que la quantitat total dels pressupostos generals de l’Estat d’un any (41% del PIB).
A més, el Govern dels EUA diu que cal que tots els països facin el mateix, és a dir, ajudin
a pagar aquesta quantitat. Resulta que aquestes empreses han tingut benefi cis milionaris
durant molts anys, que els seus gestors cobren sous pornogràfi cs de més 1.000 milions de
pessetes anuals i ara, quan hi ha problemes, per què no fan retornar els benefi cis acumulats?
Per què no fan tornar els diners als seus gestors? O és que ja hem eliminat un dels fonaments
del capitalisme, el risc?
Mentrestant, quan es proposa reduir de 25 a 15 els alumnes en les aules, o fer escoles
bressol gratuïtes per a tots els pares que ho vulguin, o augmentar a 1.200 euros el SMI, o
desenvolupar com cal la llei de dependència, o augmentar les pensions a un mínim de 1.000
euros, se’ns diu a tot això que és impossible. I tot plegat és una despesa ridícula comparat
amb aquesta despesa tan salvatge.
Imaginem que per un moment els del PSC o IC o ERC plantegen una revisió del seu
programa electoral i/o de govern i proposen la nacionalització de la banca. Hi hauria un
cataclisme, tothom diria que això és comunisme del pitjor, que la gent que ho planteja
viu fora del món i que són un perill per a la viabilitat de la societat. Doncs això és el que
plantegen ara els predicadors del neoliberalisme. La barra és incommensurable i la ràbia
comença a ser indescriptible. Aquesta gentussa està creant una mena de neofeudalisme i
estan augmentant tant les diferències socials que no ens estranyem si en el futur les protestes
deriven en problemes més greus. Estem en mans d’una colla de crupiers drogats i ignorants
que fan funcionar el món com si fos un casino i on el poble sempre ha de pagar. A aquestes
alçades deveu haver notat que estic molt emprenyat, però trobo increïble que al fi nal hàgim
de pagar amb els nostres impostos els sous d’aquesta gent i també el resultat de les seves
malifetes.
Molt s’ha parlat si el president dels
EUA és llusc, ara, a la fi del seu man-
dat, ja sabem què és en George Bush,
és comunista! Que torni el Che Gue-
vara i escombri aquesta brossa neoli-
beral del món! Socialisme o barbàrie!
Guanyarem!
No fa falta ser metge ni infermer per saber el que signifi ca tocar i burxar una ferida.
Dol, dol molt. Prou per fer-ho amb les mans netes i sempre amb l’ànim de guarir-
la, de tancar-la. Si a més s’aconsegueix ensenyar a d’altres com es curen aquestes
ferides molt millor. No dic ja si es dictamina quina va ser la malaltia que va produir la
ferida i es pot fer profi laxi. L’hòstia.
Però per què serà que em temo que s’està a punt de fer sagnar la nafra sense tenir ni idea
de com guarir-la, és més, molt em temo que sense el menor interès en la curació.
Tota aquesta metàfora sanitària no fa més que parlar de la ja famosa intervenció del
Sr. Jutge al món, ara mediàtic, de la memòria històrica. Per formació humana tendeixo
a donar un marge de crèdit als benintencionats, però fa temps que vaig deixar de creure
en el superjutge, al qual li surten bé tots els casos en els quals és a prop la llibertat, això sí
subjecte a la llei, però falla estrepitosament en la majoria d’aquells altres assumptes en els
quals es persegueix els assassins empedreïts, però respectuosos amb la “legalitat” i que per
això queden, únicament, sobresaltats, els Garzónpobrecitos.
En qualsevol cas, Sr. Garzón, i perquè els que no vam néixer coneixem la difi cultat de
certes missions, vaig a fer amb vostè, de nou, un exercici de credulitat. L’animaré a seguir
pel camí traçat. Doni, vostè, l’oportunitat de ser sentits a tots aquells que fi ns i tot busquen
els morts de la “croada”, reculli els noms, un en cada línia, pensant que darrere de cada un
d’ells hi havia homes i dones, joves i grans, que eren gent enamorada de la vida i que per
això defensaven la llibertat, que tenien il·lusions. Vegi, en cada línia, el que podien haver
ofert al nostre país, imagini els seus somnis, el seu treball. Vegi’ls cantant, ballant, parint.
Quan endevini la dimensió de la tragèdia, parli amb les seves mares i pares, si és que
encara viuen, parli amb els seus fi lls, amb els seus germans. Digui’ns a tots que va ser un
crim contra la humanitat, que els morts mereixen el nostre respecte i reconeixement, que
les famílies poden passar a recollir les seves restes i, d’una puta vegada, plorar-los abraçant
el que d’ells quedi. Digui’ns que és possible que hagi recuperat tots els seus noms, que els
jutjats de tot el país s’han quedat sense paper, que el sumari ocupa habitacions senceres,
salons, aplanades. I estigui segur que el creurem.
Quan tot això estigui davant dels seus ulls, digui’m si plora i sabré si existeix una pos-
sibilitat de justícia, de la justícia real, aquesta que de vegades no se sustenta amb les lleis
dictades pels lacais, quan no pels propis botxins. Insti a la creació de tribunals especialitzats
a netejar els noms tacats, a la creació de departaments forenses que ens diguin qui, d’aquest
embull d’ossos, era la nostra mare, el nostre oncle, l’avi. Preocupi’s d’ajudar aquells que
lluiten per localitzar els nostres morts, aixequi una Causa General ja que serà la causa de
tots i de totes.
Un últim favor, quan parli de les seves morts no usi les paraules executats, desapareguts,
immolats. Sap que parlem d’assassinats.
Tocar la ferida o el cas del Jutge Garzón
OPINIÓ
MANUEL MORENO
Che Guevara, torna!
JORDI SERRANO
ESTEM EN MANS D’UNA COLLA DE CRUPIERS DROGATS I IGNO-RANTS QUE FAN FUNCIONAR EL MÓN COM SI FOS UN CASINO
E ntre els dos candidats a la presidència d’EUA:
El candidat republicà suscita un rebuig en la majoria de ciutadans/es d’Europa,
segons les enquestes fetes públiques i utilitzades, fi ns al dia d’avui, pels comen-
taristes polítics del règim capitalista. El candidat republicà expressa la continuïtat de la
política de Bush, que avui ha demostrart la seva incapacitat de resoldre els problemes
de la majoria de les persones, però que ha enriquit l’oligarquia fi nancera internacional.
Bush, vist pel/la ciutadà/na de peu, ha confl ictivitzat i ha empobrit gran part del món.
Avui aquesta política de Bush és majoritàriament impopular fora dels EUA.
El candidat demòcrata a la presidència dels EUA suscita d’una banda simpatia, funda-
da en una esperança de canvi de la política de Bush i, d’una altra, suscita dubtes fundats
en experiències anteriors dels demòcrates americans.
Cert que Bush és gent dolenta.
Les conseqüències de la política de Bush han estat terribles.
Per a l’oligarquia internacional la “crisi” expressa la necessitat de reconduir la forma
d’acumulació realitzada durant l’últim període. Són conscients que no és només una crisi
econòmica sinó una crisi de forma d’acumulació, en el sentit més ampli, i que aquesta
s’ha esgotat. Per a ells és una crisi econòmica i de model d’acumulació i es resisteixen a
acceptar públicament que és una crisi del sistema capitalista. Assistirem a una ofensiva
explicant que les causes són factors exògens al sistema.
Aquesta crisi no és únicament una crisi econòmica, que també ho és com a part d’una
crisi general, no és únicament una crisi de model de desenvolupament capitalista, que
també ho és: el que està en crisi és el sistema capitalista.
La “crisi” i la política impopular de Bush necessiten un canvi. Però quin?
El debat ha començat. És interessant perquè els ex-i-actuals mandataris proposen
anàlisis del que ocorre i solucions, com si ells no formessin part de les causes i conseqüèn-
cies de la crisi.
Hillary? Obama? Es diu que Hillary era més sensible als problemes de la classe obrera
americana des de la perspectiva demòcrata. Es diu que Obama és més sensible als de les classes
mitges americanes.
Bé, és Obama el que es presenta.
És Obama el candidat del postneoliberalisme? Serà Obama el candidat del liberalisme
regulat del capitalisme global? Serà Obama la continuació modernitzada de la política neoli-
beral de Bush-Bush-Reagan ?
O serà: “sobre la marxa farem el que més convingui”? Però, a qui convindrà?
Serà fàcil recuperar l’autoestima del poble americà, tal com es desenvolupen i es desenvo-
luparan els esdeveniments?
Serà possible retornar la confi ança internacional en els EUA?
Tot sembla indicar que el candidat amb pretensió de ser candidat de la postcrisi tindrà
com a projecte dos elements bàsics:
1. - Tarannà i actitud davant de la vida com a forma de fer de la classe mitja, per fer re-
néixer el somni americà. Actitud de vendre seguretat en el terreny psicològic de masses, amb la
imatge de triomfador amb humilitat de la classe mitjana americana, resolent sobre la marxa.
2. - Unes propostes de solució als problemes interns i internacionals com a programa -a
temps parcial segons convingui en cada moment a la coalició liberal. Avui una de cal i demà
una d’arena. L’herència serà molt important.
Aquest és un perfi l postmodern de mandatari d’última fornada. Que ningú no esperi
que es posin límits al poder de l’oligarquia fi nancera internacional ni una derrota d’aquesta
amb un canvi d’hegemonia en la direcció industrial-científi co-tècnica basat en la cultura del
treball.
Una esperança la podem trobar entre els pobles que lluiten per un Estat social i industrial.
Aquesta serà la novetat del nou procés d’acumulació. En el centre del capitalisme, al qual se
li diu del capitalisme desenvolupat, més del mateix. Només les esquerres transformadores, si
són capaces d’actualitzar els seus pensaments i els seus projectes, poden proposar un canvi de
rumb real. Però som lluny d’aquesta possibilitat?.
ALGUNA COSA MÉS DE POSTNEOLIBERALISME,
LA CAIGUDA DE WALL STREET : TORNARAN A RECONSTRUIR-LO
El Quadern d,en Marià
4NOVEMBRE 2008
Gordon Brown dóna classes de nacionalització____________________ÀNGELS MARTÍNEZ CASTELLS ____________________
ECONOMIA I TREBALL
Molt més fort que Rajoy
deixés anar que la desfi -
lada del 12 d’Octubre és
un “coñazo” és que els caps de go-
vern de l’eurozona prenguessin nota
la tarda del diumenge sobre com
Gordon Brown ha nacionalitzat
“temporalment” els principals es-
tabliments de la banca anglesa. Els
grans defensors del laissez-faire han
d’intervenir, conjuntament, desfent
la tendència ja massa alarmant que
quan hi ha problemes al territori de
la Unió Europea, cada país mira per
ell... I ho fan anant a classe de qui
no està al Sistema Monetari Euro-
peu ni té com a moneda l’Euro!
De fet, les costures del Pacte
d’Estabilitat, de les polítiques que
sustenten el Banc Central Europeu
i la seva suposada independència de
tota política, han esclatat. Ningú
no ho diu, però no serveix ara per
a res el Tractat de Maastricht, ni la
versió vergonyosa de la Constitució
europea fallida, el Tractat de Lisboa
i el lliure moviment de capitals que
aquest sanciona. No ho volen re-
conèixer, però els ciments neolibe-
rals estan trontollant, amb perill de
ruïna total i deixen veure les greus
esquerdes d’aquestes semi-constitu-
cions fetes a esquenes de la gent...
I si el sistema bancari espanyol
se n’escapa --de moment-- és perquè
des del Banco de España s’havien
mantingut unes regulacions molt
més estrictes del que el neoliberalis-
me europeu i “global” demandava
(i criticava)... Ves per on, no regu-
lacions abans vol dir, ara, naciona-
litzacions!
Els governs de la UE demos-
tren de nou la seva incapacitat per
veure l’economia com un conjunt
i no assumeixen fer un front comú
per protegir els sectors productius,
l’ocupació i els serveis socials de la
UE. És necessari que es posin a con-
trolar seriosament els moviments
internacionals de capital, reforçar
els Fons Estructurals i el control
públic dels bancs privats, a més de
mantenir els fons públics a la banca
que s’ha nacionalitzat, preservant-la
de futures privatitzacions. A més, en
contra de la moda de les privatitza-
cions, haurien de comprometre’s a
evitar l’entrada de capital privat en
els que anomenen “serveis d’interès
públic” (com el sistema públic de
salut) en el sistema públic de pen-
sions i en la seguretat social.
Guanyarien en credibilitat si
emprenguessin mesures per su-
primir els paradisos fi scals i tota
l’actuació de frau i especulació que
els ha fet néixer i créixer, per impe-
dir les deslocalitzacions d’empreses
perfectament rendibles i per assegu-
rar el nivell d’inversions producti-
ves i d’ocupació estable i de salaris
dignes.
Finalment, haurien d’aturar
l’alta volatilitat dels mercats de
divises posant fi als privilegis de
la moneda dels Estats Units, vi-
gilant que la revaluació de l’euro
i d’altres monedes no impliqui
perjudicar la capacitat exporta-
dora dels països amb economies
més febles de l’Euro-zona o dels
mercats asiàtics.
Aquestes serien unes bones
bases per afrontar, a continuació,
la crisi alimentària i de productes
energètics.
Segons aquesta imatge, el
conjunt de la riquesa pro-
duïda en un país és com un
gran pastís d’aniversari, que genera
inevitablement tot tipus de dis-
cussions sobre la millor manera de
repartir-lo. L’èxit d’aquesta imatge
no deixa de ser sorprenent, perquè
la realitat de la distribució econò-
mica s’assembla ben poc a la ma-
nera alegre i equitativa com solem
partir-nos les mones i els tortells.
La majoria de nosaltres, en-
frontats al problema de distribuir
un pastís entre els assistents a una
festa, ens limitaríem a tallar-lo en
tantes parts iguals com comensals
haguéssim comptat al voltant de
la taula. Però quan es tracta de
repartir la riquesa generada per
l'activitat econòmica, el nombre
de gent que espera rebre'n una part
no és el criteri més important. Per-
què la metàfora del pastís fos ade-
quada, un o dos dels convidats se
l'haurien de menjar gairebé sencer,
mentre tota la resta es conforma-
rien amb mirar i potser, amb sort,
a menjar-ne alguna molla.
A Espanya, per exemple, les
dades del segon trimestre de 2008
revelen que els propietaris del capi-
tal es queden amb el 44% del valor
afegit, mentre que els assalariats
en reben prop del 47,5%. La res-
ta va a parar a l'estat en concepte
d'impostos sobre la producció. A
primera vista no sembla un repar-
timent tant desequilibrat. La part
dels salaris i la del capital és gairebé
igual de grossa. El que passa és que
el grup dels assalariats és infi nita-
ment més nombrós que el dels ca-
pitalistes. Per molt que els teòrics
del capitalisme popular s'esforcin a
difuminar les fronteres entre treba-
lladors i capitalistes, el cert és que
a Espanya el percentatge d'unitats
familiars que tenen accions d'una
companyia que cotitzi a la borsa
no arriba a l'1%.
Convindria també saber quina
ha estat l'evolució d'aquest reparti-
ment al llarg de la història recent.
Si fos el cas que la participació dels
salaris hagués anat en augment
progressivament, podríem esperar
que d'aquí a uns anys la distribu-
ció de la riquesa fos una mica més
equitativa. Malauradament, les
dades semblen indicar la tendèn-
cia contrària. D'acord amb l'últim
informe del seminari d'economia
crítica Taifa, en els darrers 40 anys
la participació del capital en el
repartiment de la riquesa ha aug-
mentat un 14%, a expenses dels
salaris i de les rendes dels treballa-
dors autònoms. I el que és pitjor:
els nivells actuals d'apropiació del
valor afegit per part del capital, en
plena crisi econòmica, són els més
alts dels últims 13 anys.
I els salaris com es repar-
teixen?
Fent gala d'un optimisme a
prova de bombes, sempre podríem
pensar que, al capdavall, gairebé la
meitat del PIB no és una quantitat
menyspreable, i que bé hauria de
bastar per assegurar a tots els assa-
lariats un ingrés generós i sufi cient.
Ens trobem però que la distribu-
ció de la massa salarial total entre
el conjunt dels treballadors és tan
desigual com ho és la distribució
del total de la riquesa entre salaris i
rendes del capital.
El total del que reben el 10%
dels treballadors més ben pagats,
és igual al que cobren tots junts
el 50% dels que guanyen menys.
D'altra banda, una mena molt
particular d'assalariats, aquells que
dirigeixen empreses de més de 10
treballadors, cobren gairebé el tri-
ple del salari mitjà i la tendència
és que aquesta diferència vagi en
augment. Finalment, un percen-
tatge creixent de la població se
situa en un nivell salarial inferior
a la meitat del salari mitjà, con-
siderada el llindar de la pobresa.
Aquests treballadors es concentren
en les feines no qualifi cades del
sector serveis i estan condemnats a
no sortir de la pobresa, tot i estar
treballant.
____________________PAU SUBIRÒS____________________
Dolços amargs
EN ELS DARRERS 40 ANYS LA PARTICIPACIÓ DEL CAPITAL EN EL RE-PARTIMENT HA AUGMEN-TAT UN 14%, A EXPEN-SES DELS SALARIS I DE LES RENDES DELS TRE-BALLADORS AUTÒNOMS
““EL TOTAL DEL QUE REBEN EL
10% DELS TREBALLA-DORS MÉS BEN PAGATS, ÉS IGUAL AL QUE CO-BREN TOTS JUNTS EL 50% DELS QUE GUAN-YEN MENYS
Si alguna metàfora ha fet fortuna en l'àmbit de la literatura econòmica, aquesta és sens dubte la del pastis.
EQ““
El salari mitjà i el salari medià
El salari mitjà és el resultat de dividir el total dels salaris pel nom-
bre d'assalariats. Com que un nombre petit d'assalariats concentren
una bona part del total de la massa salarial, el resultat d'aquest càlcul
és molt més alt que el salari que cobra la majoria de persones. A Es-
panya, l'any 2004, era de 18.182€ bruts. Tot i això, el salari mitjà és
útil per tal de comparar els salaris que es cobren en diferents sectors,
i a més, en alguns casos serveix d'indicador de referència. La Carta
Social Europea, per exemple, fi xa que el salari mínim interprofessio-
nal (SMI) no pot ser inferior al 60% del salari mitjà (condició que
per cert a l'Estat Espanyol no es compleix).
El salari medià ens indica aquell punt salarial per sota del qual
se situen exactament la meitat dels assalariats, i per sobre del qual hi
queda l'altra meitat. A Espanya, l'any 2004 era de 14.452€ bruts. La
diferència entre el salari mitjà i el medià indica el grau de desigualtat
en la distribució salarial. Si tothom cobrés el mateix, les dues xifres
coincidirien.
Gordon Brown
5NOVEMBRE 2008
Acció Jove – Joves de
CCOO vàrem presentar
el passat 30 de setembre
l’informe anual sobre Joves i Ocu-
pació a Catalunya, amb l’objectiu
d’observar els efectes de la crisi en
el treball de la joventut treballadora.
L’estudi realitza una comparació
retrospectiva dels principals indica-
dors relacionats amb l’àmbit laboral,
des del primer trimestre de 2006 fi ns
al primer trimestre de 2008, per tal
de dibuixar l’evolució i conèixer la
realitat d’avui.
La terrible síntesi que recull
aquest estudi és que la situació la-
boral dels i les joves a Catalunya és
precària. L’escenari actual es defi neix
amb un augment de les taxes d’atur
entre la població més jove, una lleu-
gera davallada de la contractació
temporal, que no es tradueix en un
augment de la contractació estable,
sinó en la destrucció de llocs de tre-
ball, i un guany mitjà salarial menor
respecte a les mitjanes absolutes. En
afegir la variable de gènere les condi-
cions empitjoren.
Si realitzem un zoom, les dades
desvetllen situacions concretes a les
quals se’ls ha de prestar una atenció
especial, per pal·liar el màxim la si-
tuació fràgil i inestable de l’ocupació
juvenil.
A l’estudi s’aprecia un increment
important en la incorporació al mer-
cat de treball entre els i les joves dels
16 als 19 anys, fet que destapa un
increment del fracàs escolar o un
abandonament dels estudis un cop
fi nalitzades les etapes obligatòries.
Aquesta incorporació sense prepa-
ració acadèmica afavoreix que siguin
aquests joves els que pateixin taxes
d’ocupació més baixes i, per contra,
índexs d’atur més elevats.
Per altra banda, els i les jo-
ves entre els 20 i els 24 anys són el
col·lectiu que redueix més la seva
taxa d’ocupació i el segon amb regis-
tres d’atur més elevats.
Aquesta és la tendència habitual:
els i les joves, en tant que tenen una
pitjor qualitat en l’ocupació, són els
primers a patir les conseqüències
d’un procés de recessió econòmica.
Per aquest motiu, en els moments
en què l’atur es constitueix com una
problemàtica de primer ordre, els
primers a patir-la són els i les treba-
lladores més joves i, per tant, menys
preparades i més inestables.
Perquè continuen sent els jo-
ves els que aglutinen la majoria de
contractes temporals. Mentre les
mitjanes absolutes ens indiquen un
lleu increment de la contractació
indefi nida, els joves entre els 16 i
els 24 anys mostren la tendència
oposada. Creix la contractació tem-
poral durant el primer trimestre de
2008 i disminueix la indefi nida.
L’encreuament d’aquestes dues dades
ens anuncia que a l’actualitat s’estan
destruint llocs de treball, a causa,
principalment, de la no-renovació
de contractes temporals.
Podem afi rmar, doncs, que els
diversos paquets de mesures de les
conversions bonifi cades de contrac-
tes temporals a indefi nits que hi ha
actualment no reverteixen en els i les
treballadores joves, malgrat ser-ne
un dels col·lectius diana.
Ens trobem, per tant, davant
d’una nova situació. Fins ara par-
làvem que els problemes laborals dels
joves no eren en termes de quantitat
d’ocupació, sinó que es trobaven en
la qualitat del treball, en factors com
la temporalitat, la sinistralitat labo-
ral o el guany mitjà salarial. Ara, al
factor de qualitat, convé sumar-li
l’augment de l’atur juvenil.
A la situació aquí exposada i a les
urgències detectades, cal sumar-li a
més, el fet que actualment observem
la prolongació de situacions i reali-
tats fi ns ara atorgades a les persones
més joves.
Fa temps, anunciàvem, que les
situacions laborals que patia la ge-
neració actual de joves, no les patia
pel fet d’estar en l’etapa concreta de
la joventut, sinó que es tractava d’un
efecte generacional i que en cas que
no es modifi qués aquesta dinàmica,
aquestes persones, avui joves, con-
viurien amb aquestes peculiaritats
tota la seva vida.
Fins ara parlàvem de l’efecte
generacional com una possible hi-
pòtesis. Lamentablement les dades
estudiades no fan més que confi rmar
aquesta teoria, que avui ja és una
realitat.
ECONOMIA I TREBALL
____________________MIREIA MORA ____________________
Informe d’Acció Jove sobrejoves i ocupació a Catalunya
L’apropament del pronos-
ticat peak oil (moment en
què es començarà a esgo-
tar el petroli) i la conseqüent por
creixent a la dependència dels de-
rivats del petroli, ha catalitzat el
ressorgiment dels combustibles
d’origen vegetal. Es tracta d’una
tecnologia desenvolupada anys en-
rere, però que havia quedat en un
estat de letargia fi ns fa poc temps.
Els biocarburants s’han estrenat
en l’esfera mediàtica com uns
combustibles renovables, que per-
meten l’entrada de països essen-
cialment agrícoles al mercat dels
combustibles, desprenen menys
gasos d’efecte hivernacle en la
seva combustió i, en alguns casos,
fi ns i tot poden ser produïts a par-
tir de residus vegetals i culinaris.
Però aquesta panacea energètica,
que evoca fi ns i tot l’autàrquica
imatge d’una família produint-se
el seu propi biodièsel al jardí de
casa, s’esfuma quan intentem fer-
la compatible amb un món que
crema cada any més d’un bilió de
litres de benzina. Aquesta desorbi-
tada xifra converteix el biocarbu-
rant en un producte de necessària
producció a gran escala, i és en
aquest context on cal ponderar els
benefi cis i riscos, analitzant-ne tot
el cicle, “del bressol, a la tomba”.
Resulta encara difícil quan-
tifi car la contaminació derivada
de l’ús de fertilitzants en el con-
reu (sovint d’origen fòssil), però
la contribució d’un producte a
l’efecte hivernacle es pot mesurar
també en termes de desaparició de
la massa forestal, fi ltre natural del
diòxid de carboni. El rendiment
dels cultius en relació a la super-
fície conreada és altament varia-
ble (entre 500 i 5000 litres de
biocombustible per hectàrea, de-
penent del tipus de cultiu), però
de moment l’Earth Observatory
Reference ja ha donat la primera
veu d’alarma pel que fa a desfores-
tació motivada per la producció
de biocarburants. Segons aquest
institut, el boom dels biocarbu-
rants dels anys 2005 a 2007 va
venir acompanyat d’un increment
en la velocitat de desforestació de
la selva brasilera. Aquest fet con-
corda amb l’augment en el ritme
d’expansió del cultiu de la canya
de sucre en aquest país, que va
passar d’incrementar la superfície
d’aquest cultiu en un 3% anual, a
fer-ho en un 10%.
Als costos energètics d’aquesta
tecnologia cal afegir-los també el
de l’aigua consumida durant tot
el procés. Aquesta despesa eco-
lògica ha estat poc alarmant fi ns
al moment donada l’abundància
del recurs en els principals paï-
sos productors (tròpics i nord
dels EUA). Però la FAO estima
en més de vuit-cents els litres
d’aigua necessaris per a l’obtenció
d’un litre d’aquest carburant. No
cal dir que amb aquestes xifres, i
en un context de canvi climàtic,
l’aigua esdevé un factor limitant
per a la implantació a gran escala
d’aquests cultius en determinats
indrets del món.
En un terreny més econòmic,
aquest biaix en la utilització de la
terra i els recursos naturals, fa pen-
sar en una possible disminució de
la producció agrària destinada al
consum alimentari. De moment
sembla que les fl uctuacions en els
preus dels aliments bàsics a nivell
mundial s’ha regit més per canvis
en el preu del petroli o en les prò-
pies fl uctuacions fi nanceres, que
no pas per l’expansió dels bio-
combustibles. No obstant, cal te-
nir molt present que aquests car-
burants només abasten al voltant
de l’1% de la demanda mundial,
i no està fora de lloc pensar que
aquest fenomen es pugui arribar a
produir si els biocombustibles as-
soleixen una contribució realment
signifi cativa al total de la deman-
da de carburants.
Fent una valoració descontex-
tualitzada, el potencial d’aquesta
tecnologia en termes de sostenibi-
litat energètica sembla quasi evi-
dent. Però la decepció que en re-
sulta d’intentar fer-la encaixar en
el trencaclosques energètic mun-
dial comença a fer-se familiar.
El reciclatge de residus urbans,
l’energia solar, i tantes altres pro-
metedores tecnologies orientades
a fer del planeta un lloc més com-
patible amb la vida humana, s’han
fet petites en topar amb la realitat
d’un món articulat entorn al con-
sumisme, i que espera de braços
creuats l’entrada en escena d’una
bicoca energètica que el deslliuri
del decreixement.
Fonts:
Earth Observatory Reference
(NASA): http://earthobservatory.
nasa.gov/
Food and Agriculture Organi-
zation (ONU): http://www.fao.
org/corp/statistics/es/
Agencia Periodística del Mer-
cosur (Universidad Nacional de la
Plata):
http://www.prensamercosur.
com.ar/apm
Davant d’aquestes situacions entre els i
les joves treballadores catalanes, Acció Jove
– Joves de CCOO alertem de:
La necessitat d’un reforçament del sistema educatiu formal, per tal de
minimitzar el nombre de joves que abandonen els estudis.
La importància d’apuntalar tots els programes no formals destinats
a joves, com el Pla de transició al treball (PTT), les escoltes tallers o
les cases d’ofi cis, per tal de reconduir la formació acadèmica d’aquests
joves, permetent-los dotar-se de coneixements i habilitats per afrontar
la incorporació al mercat de treball amb qualitat.
El reforçament del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) com a
eina ja existent per a pal·liar les noves necessitats laborals juvenils i no
caure en el disseny d’estratègies, mesures i serveis específi cs per a joves
en procés de recerca de feina.
L’augment de les mitjanes salarials, per tal que els i les joves treballa-
dores puguin desenvolupar un projecte de vida autònom i no conti-
nuar endarrerint l’edat mitjana d’emancipació.
El desengany dels biocarburants____________________GERARD CAROT____________________
Enganxina a la fi nestra d’un cotxe
6NOVEMBRE 2008
CATALUNYA
Com sempre, els mitjans de
comunicació creen els seus
propis titulars, escapçant,
interpretant, tergiversant la realitat
del que va ser la Festa d’EUiA. Una
Festa plena de moments impor-
tants, de pensament d’esquerres,
de compromís. Des de la tasca feta
pels sindicalistes preparant la Jor-
nada de Lluita del dia 7 d’octubre
per un treball digne i analitzant
la legislació de la Unió Europea
contra les treballadores i els treba-
lladors, fi ns l’acte central contra la
Precarietat en el qual Toni Barbarà,
Àngels Tomàs, Núria Lozano, i la
vice-presidenta del PEE, Graziella
Mascia de Rifondazione Comunis-
ta ens varen recordar la importàn-
cia que té Europa per decidir les
polítiques econòmiques que ens
afecten. Toni Barbarà va recordar
que jornades laborals com les que
es proposen de 65 hores afecten
directament la salut, la segure-
tat i la taxa d’accidents laborals, i
que mentre es deixa que cadascun
dels Estats posi en funcionament
la política laboral que cregui més
adient, hi ha factors sobre els quals
el Parlament Europeu pot i s’ha
de pronunciar perquè es tracta de
parcel·les normatives traspassades
i assumides per la Unió Europea.
Des de la denúncia del Tractat de
Lisboa, va exigir que els pobles
europeus condueixin la seva vida i
lluitin contra la precarietat, per la
salut i per un treball digne.
D’aquesta Festa en surt més
EUiA, una organització més sàvia,
més compromesa, més solidària
i més generosa... Dels molts mo-
ments especialment emotius en
destaquem tres:
1) Al fi nal del sopar, en els Par-
laments, quan Jordi Miralles va rei-
vindicar la memòria del President
de Catalunya assassinat Lluís Com-
panys – fent també un paral·lelisme
amb el President Allende que ens
mostra encara a les catalanes i els
catalans un gran camí per recórrer
en la seva defensa i reivindicació.
2) Quan es va concedir el Pre-
mi l’Alternativa a les companyes
que encapçalen la campanya per
un avortament lliure i gratuït, que
no fi guri en el Codi Penal, i desem-
mascari la hipocresia de tanta gent
i tanta institució en un tema tant
important per a les dones. El pre-
mi va ser compartit amb el poble
de Bolívia per la dignitat amb què
defensen el seu camí cap a la demo-
cràcia econòmica i social.
3) Quan Gaspar Llamazares
va anunciar la seva dimissió com a
Coordinador General d’Izquierda
Unida i la renúncia a presentar-se
com a candidat en la propera As-
semblea. Totes les persones assis-
tents el vàrem aplaudir, dempeus
i amb sinceritat, en acabar el seu
breu comiat. Jordi Miralles li va as-
segurar que sempre serà benvingut
a Catalunya.
Per acabar, voldríem explicar
la perplexitat d’una persona jove,
que per primera vegada assistia a
una festa política i no entenia com
podia ser que Fran Pérez, Àngel
Pérez i Pedro Chaves presentessin
tres documents tant propers, amb
defenses tant semblants, i amb uns
matisos que no li semblaven cap es-
cull mortal. Li havien dit que tots
tres pertanyien al mateix Partit po-
lític, i tot i així, copsava que més
enllà de les paraules conciliadores,
el que es buscava era aconseguir
una victòria pròpia (i la derrota
dels altres) més que no pas arribar
a un bon consens. I em deia que el
consens sincer, sense imposicions,
el veia possible perquè cap de les
tres persones havia dit on estaven
les diferències fonamentals del
document que defensava en rela-
ció als altres –mètode que sembla
bàsic quan es vol deixar clara una
diferència insalvable o cercar de
veritat un acord. Paradoxa de les
paradoxes, més aviat li havia sem-
blat descobrir el temor davant la
possibilitat d’arribar a un acord per
poc que es baixés la guàrdia. I mal-
grat tot, estava esperançat, perquè
si no es convertien les paraules en
defenses tancades de posicions que
en voler-se enfrontades resultaven
absurdes, i s’acceptava enraonar (és
a dir, intercanviar raons) l’acord
en les posicions polítiques no sols
era possible, sinó que estava a la
vista. I tot plegat, li semblava una
mica massa frívol quan ja han co-
mençat els expedients de crisi a les
empreses, quan ja tantes famílies
treballadores no arriben a fi nal de
mes, quan tanta gent podria perdre
la seva casa i malviure en la por i
l’amenaça d’un renovat feixisme
acompanyant la crisi... Izquierda
Unida és necessària i no ens podem
permetre el luxe de malbaratar-la.
____________________REDACCIÓ____________________
Es compleixen 68 anys de
l’afusellament del president
Lluís Companys i Jover, ad-
vocat laboralista i defensor dels tre-
balladors de Catalunya. Amb el seu
company Francesc Layret, advocat
també assassinat pels sicaris de la
patronal, havien treballat junts de-
fensant obrers dels abusos dels em-
presaris de l’època, en condicions
extremadament difícils.
Lluís Companys havia estat el
primer a proclamar la República
des de l’Ajuntament de Barcelona,
això va causar l’enuig de Francesc
Macià. Ambdós eren d'Esquerra
Republicana però representaven
sectors diferents.
Companys va ser el President
que més repressió i situacions difí-
cils va patir. Empresonat amb el seu
govern pels fets d’octubre del 34 fi ns
la victòria del Front d’Esquerres a
Catalunya i del Frente Popular a Es-
panya, retorna al seu lloc en febrer
del 36. En Juliol hi ha l’aixecament
feixista que fracassa a Barcelona per
l’acció de les masses obreres, sobre
tot de la CNT i dels cossos d’ordre
públic (Mossos, Guàrdia d'Assalt i
Guàrdia Civil). El 1939 ha de fugir
i és entregat per la Gestapo a Fran-
co. El tanquen a Montjuïc, li fan
un judici sumaríssim i l’afusellen la
matinada del 15 d’octubre.
Companys és patrimoni, per
tant, de tots aquells que van defen-
sar la República, catalans o no, de
tots els antifranquistes, catalans o
no i de tots els demòcrates, catalans
o no. I era el nostre President, el de
tots els que el varen votar lliurement
i fi ns i tot dels que no el votaren.
Companys era un home de pro-
funda humanitat i rectitud. No sé si
el millor polític del seu temps, però
sí la persona representativa del nos-
tre poble. La seva mort fou una lliçó
de dignitat i valor, ell va morir per
una raó: el poble de Catalunya, la
seva classe obrera, els camperols, els
rabassaires, els comerciants...
Va salvar més d’una vida de
mans dels incontrolats, va donar un
sentit col·lectiu al seu govern, plural
i divers, va tenir en compte sempre
els sindicats, en la pau i en la gue-
rra, en les empreses col·lectivitzades
i fi ns i tot en el govern de la Gene-
ralitat.
Per això ningú no té el dret
d’apropiar-se ni de patrimonialit-
zar-lo, cap partit ni cap persona. En
uns temps on la dignitat de les per-
sones es ven molt cara, Lluís Com-
panys és exemple i referència.
Esperem amb impaciència la
nul·litat del seu procés per la via que
sigui. El que cal és restituir l’honor i
el nom de Lluís Companys i Jover.
Ah! Algun dia esperem també la
rehabilitació del nom i de la trajec-
tòria d’en Joan Comorera, una altra
víctima de la dictadura franquista,
el que fou Secretari de la USC i des-
prés del PSUC.
68 anys de l’afusellament del President Companys
____________________JORDI RIBÓ____________________
Jordi Miralles
Una festa compromesa i generosa...
Sumari de Lluis Companys
7NOVEMBRE 2008
Durant els mesos anteriors a
les últimes eleccions legis-
latives, el servei de RENFE
rodalies de Barcelona va ser nefast.
Als retards gairebé diaris s'hi afegien
innumerables avaries i accidents, que
fi ns i tot van obligar a suspendre el
servei d'una de les línies durant un
mes i mig. La creixent indignació
popular amenaçava de desbordar-se,
i als telenotícies va començar a ser ha-
bitual la imatge del viatger emprenyat
proclamant que allò era una vergon-
ya.
Més d'un comentarista va ob-
servar fi nament que el desastre de
la RENFE no era el millor anunci
el·lectoral que el PSOE podia desitjar
(veure per exemple l'article de Josep
Ramoneda a El País del 4/03/07).
Però aquestes anàlisis subestimaven la
capacitat popular d'adaptar-se a con-
dicions de vida cada vegada pitjors.
Finalment, malgrat els esforços de la
resta de partits per capitalitzar el des-
contentament popular, els socialistes
van fer a Catalunya els millors resul-
tats de la seva història. De fet, cap
organització va aconseguir canalitzar
la indignació dels ciutadans, que van
limitar la seva resposta organitzada a
algun acte aïllat d'heroisme exasperat,
com una espontània invasió de les
vies de l'estació del Passeig de Gràcia.
En l'actual context de descarrila-
ment generalitzat de l'economia, el
risc que tot canviï perquè no canviï
res és molt gran. Podem esforçar-
nos, com de fet està fent força gent,
a veure en aquesta crisi del capitalis-
me, la crisi fi nal del capitalisme. Però
si no volem que tot plegat ens porti
a un món encara més desigual, hem
de generar una anàlisi compartida,
conscient de l'equilibri de forces, i
una resposta política conjunta de les
classes treballadores.
La indignació desorganitzada no
canviarà el sistema, de la mateixa ma-
nera que proferir als quatre vents una
queixa airada no farà que el tren arribi
avui més puntual. La crisi actual no
l'ha generada només la cobdícia dels
agents fi nancers, i hi ha alguns punts
sobre els quals hem d'insistir incansa-
blement si aspirem a algun canvi cap
a millor.
Hem de parlar constantment de
l'estancament dels salaris reals, que a
Espanya es mantenen gairebé al nivell
de l'any 1980. És aquest estanca-
ment el que ha obligat a les famílies
a endeutar-se de manera insostenible
per poder fer front als preus especu-
lativament infl ats dels habitatges. Als
Estats Units, on s'han produït els im-
pagaments d'hipoteques que han de-
tonat l'actual terratrèmol fi nancer, el
salari real s'ha mantingut a un nivell
similar des del 1973.
Hem de parlar de la dualitat del
sistema econòmic en què vivim: a un
costat, centenars de milers d'empreses
que competeixen en mercats sobre els
quals tenen molt poca infl uència; a
l'altre, un petit nombre de grans em-
preses que tenen prou poder sobre els
mercats com per controlar en bona
mesura els preus dels seus productes
i dels seus subministres. Prenguem
com a exemple el mercat espanyol dels
carburants, controlat en un 70% per
tres grans empreses (Repsol, Cepsa i
BP). Darrerament hem vist una cai-
guda del preu del petroli a la meitat
del que valia fa només tres mesos i en
canvi la baixada dels preus dels carbu-
rants no ha arribat al 7%. En el sector
de la distribució alimentària trobem
casos similars. La producció agrícola
i ramadera està molt fragmentada,
mentre que en la distribució, tres
empreses (Carrefour, Eroski i Merca-
dona) controlen el 50% del mercat.
Sovint els preus que paguen els con-
sumidors són fi ns a 10 vegades el que
el productor rep.
Hem de parlar del deteriorament
del sistema democràtic que darrera-
ment ha donat lloc al que alguns ja
han anomenat un cop d'estat fi nan-
cer. Estem veient com en qüestió de
dies, la pressió del sector fi nancer ha
aconseguit mobilitzar una quantitat
de recursos públics difícil de creure.
Als Estats Units, el secretari del tre-
sor demana poder operar al marge
del control del Congrés. A Espanya,
s'aproven injeccions de diner públic
als bancs privats per decret llei (és a
dir, sense passar pel parlament). I a
tot arreu estem presenciant com la
discussió de mesures polítiques va
precedida d'amenaces apocalíptiques
que pretenen resoldre el debat abans
d'iniciar-lo.
Ja ningú té gaires dubtes que aviat
estarem produint menys del que ara
produïm i és segur que a curt plaç
això deteriorarà les condicions de vida
de la majoria de la població. De la ca-
pacitat de transformar aquest deterio-
rament del nostre benestar en energia
de lluita organitzada depèn en bona
mesura el desenllaç d'aquesta crisi.
ESTAT ESPANYOL
En referència a les diligències
obertes pel jutge de l'Au-
diència Nacional, Baltasar
Garzón, en relació a les fosses co-
munes del franquisme amb la fi na-
litat de determinar si és competent
per investigar aquests fets i elabo-
rar un cens de desapareguts i obrir
una causa general. El Jutge Garzón
ha sol·licitat informació als ajunta-
ments de Madrid, Granada, Còr-
dova i Sevilla, entre d'altres i als
fons documentals de l'Arxiu Gene-
ral de l'Administració, al Valle de
los Caídos, a l'Arxiu de Salamanca,
al fi txer del Tribunal Especial para
la Represión de la Masonería y el
Comunismo i al Centro Documen-
tal de la Memoria Histórica. També
ha informat la Conferència Epis-
copal que haurà de permetre a la
Policia Judicial accedir a totes les
parròquies d'Espanya (un total de
22.827) perquè facilitin els llibres
de difunts amb la fi nalitat d'identi-
fi car les possibles víctimes desapa-
regudes a partir d'aquella època. A
més del nom d'aquestes persones,
el jutge reclama saber la data i ciu-
tat de naixement dels cadàvers, així
com el lloc on residien i la fi liació
política a la qual pertanyien i que
els va fer ser víctimes de la repres-
sió feixista.
Aquestes diligències surten ar-
ran de les denúncies de diferents
associacions de la memòria històri-
ca a l'Audiència Nacional el passat
18 de juliol del 2007 per diferents
casos a Navarra, Balears, Canàries,
Catalunya, Galícia, Andalusia.
Des de la Fundació Pere Ardiaca
volem, d’una banda, felicitar aques-
ta iniciativa que és una reclamació
de les associacions de recuperació
de la memòria històrica i democrà-
tica. Considerem que és una prova
de normalitat democràtica aclarir
tot el que va passar durant la dic-
tadura franquista amb la fi nalitat
d'aprendre del passat per tal que no
torni a succeir mai més i caminar
així cap a una societat democràtica
plenament avançada i on no quedin
impunes els crims contra la huma-
nitat.
D’altra banda, esperem que no
sigui una operació més d'aquest
jutge "estrella", massa acostumat
a agafar protagonisme als mitjans
de comunicació, per fer-se la foto i
tancar, de cara a la galeria, qualse-
vol possibilitat d'investigar els fets
ocorreguts (desaparicions, saqueigs,
assassinats, tortures i exilis forçosos)
durant la llarga nit del franquisme i
que va acabar amb la vida de tantes
i tants republicans que lluitaven per
la llibertat i la democràcia.
En el cas que l'Audiència Nacio-
nal considerés que no és competent
per investigar aquests fets, dema-
nem a tots els Grups Parlamentaris
i al Govern espanyol la creació, mit-
jançant llei, d'un jutjat o tribunal
ad hoc amb l'objectiu de conèixer
els delictes comesos durant la guer-
ra civil i la dictadura, que comptés
amb la col·laboració de tots els jut-
jats de l'Estat espanyol en base a la
Ley de la Memoria Histórica de 26
de desembre de 2007.
Per últim, reclamem, una vegada
més, que es prenguin les mesures ne-
cessàries per deixar sense validesa le-
gal les decisions repressives derivades
de l'entramat jurídic del franquisme,
és a dir, reclamem l'anul·lació dels
judicis sumaríssims. I mentrestant,
animem la societat civil catalana i
l’espanyola a continuar lluitant con-
tra l'oblit i la barbàrie del feixisme
com la millor manera de construir
un futur de llibertat i democràcia.
El jutge Garzón i les diligències obertes sobre els assassinats de la repressió franquista
____________________ÀREA D’HISTÒRIA
FUNDACIÓ PERE ARDÍCA____________________
Crisi i organització____________________PAU SUBIRÒS____________________
LA CRISI ACTUAL NO L’HA GENERADA NO-MÉS LA COBDÍCIA DELS AGENTS FINANCERS
““
A ESPANYA, ELS SALARIS REALS ES
MANTENEN AL NIVELL DE 1980
““
Si fan falta més argu-ments per acudir a la concentració d'avui
dia 7 a les 6:30 de la tar-da en Plaça Urquinaona a Barcelona, o als diferents carrers i places de tot Eu-ropa i de tot el món on han convocat sindicats i organitzacions de classe, transcric unes dades sobre l'atur que em sembla afe-geixen contundència als motius de protesta. Atur i precarietat van units, igual com les seves conseqüèn-cies sobre la salut, el benes-tar i la tranquil·litat de les persones.
Eurostat acaba de pu-blicar les dades de l'atur que per a tota la zona de l'euro va pujar el passat mes d'agost al 7,5% (7,1% l'agost 2007). En canvi, per a tota la Unió Euro-pea es manté estable en el 6,9%. Això suposa 16,572 milions de persones atu-rades, de les quals 11,596 milions són a la zona euro. Val la pena fer aquesta dis-tinció ja que mentre a la zona euro l'atur va pujar en 272.000 persones, en tota
la Unió Europea, en canvi, va disminuir en 225.000.
Entre els estats mem-bres, les taxes d'atur més baixes corresponen a Ho-landa (2.6%) i Dinamar-ca (2.9%), i les més altes a Espanya (11.3%) seguides d'Eslovàquia (9.9%).
Eurostat continua in-formant que en 19 estats de l'UE es va reduir l'ocupació en el període agosto 2007/2008, en tant en 9 estats es va incrementar. La caiguda més important de l'atur es va produir a Polò-nia (del 9.2% al 6.7%), i el major increment a Espanya (del 8.3% a l'11.3%).
Continua sent molt alta la taxa d'atur dels i les menors de 25 anys, amb un 14.9% en tota la Unió Europea, en-cara que les més baixes es re-gistren en Holanda (4.9%) i Àustria (6.3%), i les més ele-vades, de nou, corresponen a Espanya (24.6%) acompan-yada aquesta vegada Grècia (21.4% en el segon trimestre del 2008).
Fora de la Unió Euro-pea, la taxa d'atur registra-da l'agost del 2008 era del 6.1% en els USA i del 4.2% al Japó.
L'atur a Espanya i Europa
________________ÀNGELS MARTÍNEZ CASTELLS ________________
8NOVEMBRE 2008
TEMA CENTRAL
1. SUBPRIMES? El punt de partida
és una veritable estafa ja que els
bancs occidentals han guanyat
una enorme quantitat de diners a costa
de les llars nord-americanes, dient que
si les persones endeutades no eren capa-
ces de pagar, els traurien les seves cases
per quatre monedes.
2. ÉS NOMÉS UNA CRISI BANCÀRIA?
No, en absolut. Es tracta d’una verita-
ble crisi econòmica que ha començat en
el sector bancari, però les causes de la
qual són molt més profundes. En rea-
litat, tota l’economia dels Estats Units
viu a crèdit des de fa 30 anys. Les em-
preses s’endeuten per sobre de les seves
possibilitats, l’Estat s’endeuta també per
sobre de les seves possibilitats (per fer la
guerra) i s’ha impulsat sistemàticament
els ciutadans a endeutar-se, l’única ma-
nera de mantenir, artifi cialment, un
creixement econòmic.
3. LA AUTÈNTICA CAUSA? Sens dub-
te, els mitjans de comunicació tradicio-
nals no ens en diuen res. I tanmateix,
les subprimes no són més que la punta
de l’iceberg, la manifestació més espec-
tacular d’una crisi de superproducció
que colpeja els Estats Units, però també
els països occidentals. Si l’objectiu fi nal
d’una multinacional consisteix a aco-
miadar treballadors en massa per fer el
mateix treball amb menys persones, si a
més es baixen els salaris per tots els mit-
jans i amb l’ajut dels governs còmplices,
a qui els vendran els capitalistes les seves
mercaderies? No han parat d’empobrir
els seus clients!
4. ÉS NOMÉS UNA CRISI DE LA QUAL
SOBREPOSAR-SE? La història demostra
que el capitalisme ha anat sempre d’una
crisi a l’altra amb, de tant en tant, una
bona guerra per sortir-ne (eliminant els
seus rivals, empreses, infraestructures,
el que permet un bon re-impuls econò-
mic). En realitat, les crisis són també
un període que aprofi ten els grans per
eliminar o absorbir els més febles. És
el que ocorre ara en el sector bancari
nord-americà, o en el cas de BNP que
s’empassa Fortis (i tot això no ha fet més
que començar). Però, si la crisi reforça
la concentració de capital a les mans
d’un número encara més petit de mul-
tinacionals, quina serà la conseqüència?
Aquests super-grups tindran encara més
mitjans d’eliminar o empobrir la mà
d’obra i així convertir-se en una compe-
tència encara més fort. Estem una altra
vegada a la casella de sortida.
5. UN CAPITALISME SOBRE BASES ÈTI-
QUES? Fa cent cinquanta anys que ens
ho prometen. Fins i tot Bush i Sarkozy
ho han fet. Però en realitat, és tan im-
possible com un tigre vegetarià. I és que
el capitalisme es recolza en tres princi-
pis: 1. La propietat privada dels grans
mitjans de producció i de fi nança-
ment. No és la gent la que decideix,
sinó les multinacionals. 2. La compe-
titivitat: guanyar la guerra econòmica,
és a dir, eliminar la competència. 3. El
màxim benefi ci: per guanyar aquesta
batalla no n’hi ha prou amb tenir uns
benefi cis normals o raonables, sinó
una taxa de benefi cis que permeti dis-
tanciar les empreses de la competència.
El capitalisme no és sinó la llei de la
selva, com ja escrivia Karl Marx: “Al
capital l’horroritza l’absència de bene-
fi ci. Quan sent un benefi ci raonable,
s’enorgulleix. Al 20%, s’entusiasma. Al
50% és temerari. Al 100% arrasa totes
les lleis humanes i al 300%, no es deté
davant de cap crim.”
6. SALVAR ELS BANCS? Sens dubte,
cal protegir els clients dels bancs. Però
en realitat, el que l’Estat està fent és
protegir els rics i nacionalitzar les pèr-
dues. Per exemple, l’estat Belga no tenia
100 milions d’euros per ajudar la gent
a mantenir el seu poder adquisitiu, però
per salvar els bancs, ha trobat 5.000 mi-
lions en dues hores. Milers de milions
que nosaltres hauríem de reemborsar.
L’irònic és que Dexia era un Banc Pú-
blic i que Fortis s’ha empassat un banc
públic que funcionava molt bé. Gràcies
a això, els seus dirigents han fet negocis
durant vint anys. I ara que la cosa no
funciona, se li demana a aquests diri-
gents que paguin els plats trencats amb
els diners que han estat guanyant i que
s’han guardat? No, se’ns demana que els
paguem nosaltres.
7. ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ?
Lluny d’explicar-nos tot això, fi xen la
seva atenció en assumptes secundaris.
Ens diuen que caldrà buscar els errors,
els responsables, combatre els excessos
i bla, bla, bla. Tanmateix, no es tracta
de tal o tal altre error, sinó del sistema.
Aquesta crisi era inevitable. Les empre-
ses que s’estan esfondrant són les més
febles o les que pitjor sort han tingut.
Les que sobrevisquin, tindran encara
més poder sobre l’economia i sobre les
nostres vides.
8. EL NEOLIBERALISME? La crisi no
ha estat provocada sinó més aviat ac-
celerada per la moda neoliberal dels
últims vint anys. Els països rics han
intentat imposar aquest neolibera-
lisme a tot el tercer món. A Amèrica
Llatina, com acabo d’estudiar durant
la preparació del meu llibre “Els 7 pe-
cats d’Hugo Chávez”, el neoliberalis-
me ha sumit milions de persones en
la misèria. Però l’home que ha llançat
el senyal de la resistència, l’home que
ha demostrat que es podia resistir al
Banc Mundial, al FMI i a les multi-
nacionals, l’home que ha ensenyat que
calia donar-li l’esquena al neoliberalis-
me per reduir la pobresa, aquest home,
Hugo Chávez, no deixa de ser demo-
nitzat a cop de mentida mediàtica i de
difamació infundada. Per què?
9. EL TERCER MÓN? Només se’ns
parla de les conseqüències de la crisi
al Nord. En realitat, tot el tercer món
sofrirà greument a causa de la recessió
econòmica i de la baixada de preus de
les matèries primes que provocarà la
crisi.
10. L’ALTERNATIVA? El 1989, un
famós autor nord-americà, Francis
Fukuyama, ens anunciava el Final de la
Història: el capitalisme havia triomfat
per a sempre, ens deia. No ha fet fal-
ta gaire temps perquè els vencedors
s’estavellin. La humanitat necessita ve-
ritablement un altre tipus de societat.
El sistema actual fabrica milers de mi-
lions de pobres, enfonsa en l’angoixa
aquells que tenen (provisionalment)
la sort de treballar, multiplica les gue-
rres i arruïna els recursos del planeta.
Pretendre que la humanitat està con-
demnada a viure sota la llei de la selva,
és prendre la gent per imbècils. Com
hauria de ser una societat més huma-
na, que ofereixi un avenir digne per a
tots? Aquest és el debat que tenim tots
l’obligació de llançar. Sense tabús.
____________________MICHEL COLLON____________________
10 preguntes sobre la crisi
Des de Portugal, Jerónimo
de Sousa, secretari general
del Partit Comunista Por-
tuguès (PCP) denuncia que és una
mistifi cació afi rmar que la crisi es
deu al comportament d’uns quants,
com si la crisi fos la violació d’unes
normes ètiques, o com si la maximit-
zació dels benefi cis no fos inherent al
sistema capitalista. També li sembla
un engany reduir l’explicació al fet
que ha explotat la bombolla de les
hipoteques sub-prime. A parer seu,
el pes creixent del sector fi nancer a
l’economia mundial en detriment
de la producció real, les pràctiques
especulatives dels grans senyors del
diner als quals tot els era premés, la
creixent desvalorització dels salaris
i la seva substitució per incentius,
juntament amb la facilitat amb què
es recorria a l’endeutament, són as-
pectes indefugibles de la greu situa-
ció a la qual hem arribat.
Jerónimo de Sousa denuncia
també que és una il·lusió i una
mistifi cació pensar que pot haver-
hi transparència i regulació en el
marc actual d’economia de mercat,
amb la lliure circulació de capitals
i els off -shore (paradisos fi scals),
com per altra banda posen de ma-
nifest les mesures preses després
de l’explotació de la penúltima
bombolla especulativa – “la de la
nova economia” – quan ja es varen
prendre noves mesures de regula-
ció, control i transparència, sense
canviar les qüestions de fons. Això
no signifi ca, però, que els comu-
nistes portuguesos creguin que no
s’han de posar sancions ni prendre
mesures per reforçar la transparèn-
cia dels mercats i l’obligació de les
institucions de donar informació
sobre la seva activitat i els seus
“productes”.
Des del PCP es considera que
aquesta crisi posa també en evi-
dència la falsedat dels dogmes del
neoliberalisme, del “menys Estat”,
del “Estat no intervencionista”, de
la “mà invisible del mercat”, del
mercat “regulador”. Els grans de-
fensors del “tot a la privada” i del
“Estat mínim”, són ara els grans de-
fensors de la intervenció de l’Estat i
de la nacionalització de les pèrdues
i procuren així passar la factura de
la crisi al poble en general i pre-
miar amb milions procedents dels
fons públics als qui ja han guanyat i
guanyen milions amb l’especulació.
El capitalisme revela un cop més la
seva naturalesa i les seves profundes
contradiccions perquè no solucio-
na els problemes de la humanitat,
sinó que els agreuja fomentant les
desigualtats, les injustícies, la po-
bresa, la misèria de milions d’éssers
humans. En la seva opinió, per fer
front a la greu crisi, el govern portu-
guès hauria de prendre les següents
mesures urgents:
1) En el pla intern, intervenir so-
bre el sistema bancari per disminuir
els tipus d’interès; prendre mesures
per valoritzar, defendre i promoure
la producció nacional, alleugerir la
tresoreria de les empreses accelerant
els pagaments del deute i de tots els
fons comunitaris; augmentar els sa-
laris i restablir el poder de compra
de les famílies treballadores; refo-
rçar les prestacions socials de ma-
nera especial a les famílies amb més
carències; i millorar la distribució
de la Renda Nacional.
2) Pel que fa a la Unió Europea,
intervenir sobre el BCE per baixar
els tipus d’interès; deixar en suspens
el Pacte d’Estabilitat; combatre les
deslocalitzacions; reforçar els Fons
Estructurals i altres mesures pressu-
postaries que rellancin les activitats
econòmiques i la inversió; augmen-
tar els salaris de forma que es millori
el poder de compra i es permeti que
el mercat intern creixi. El Govern
hauria de prendre la iniciativa junt
a la UE per acabar amb els off shores
(paradisos fi scals).
3) Cal, a més, revisar el Sistema
Monetari i Financer internacional i
acabar amb els privilegis del dolar,
sense que això signifi qui una reva-
luació artifi cial de l’Euro, a costa
de les economies més dèbils de la
Unió, com és el cas de Portugal.
El PCP considera també que
malgrat els plans Bush/Paulson, les
intervencions en bancs en alguns
països d’Europa i les injeccions de
liquiditat, no es pot donar la crisi
per acabada. Les principals mesures
que fi ns ara s’han posat en pràctica
intenten passar els costos de la crisis
als pobles en general i tindran com
a conseqüència una major concen-
tració de la riquesa i del capital.
____________________REDACCIÓ____________________
Propostes des de Portugal davant la crisi internacional
9NOVEMBRE 2008
TEMA CENTRAL
____________________ANTONI PUIG SOLÉ
____________________
Per a alguns comentaristes,
la crisi actual deixa al des-
cobert els punt febles del
neoliberalisme. Uns altres conside-
ren que amb aquest tipus d'anàlisis
es llancen pilotes fora i diuen que
s'hauria de parlar, sense embuts,
d'una crisi sísmica.
Inicialment sóc partidari dels
segons: crec, doncs, que és una
crisi del sistema capitalista. Ara bé,
no és la del capitalisme manxeste-
rià o keynesià, posem per cas. És,
en concret, la crisi del capitalisme
neoliberal, o sigui, del tipus de
capitalisme hegemònic que hem
patit aquests últims anys. I això li
dóna uns trets peculiars.
Les causes profundes no es tro-
ben en les hipoteques subprime ni
en la cobdícia d'uns banquers que
van perdre el món de vista. Aquests
esdeveniments són l’expressió
d'unes polítiques (reestructuració
productiva, lliure mobilitat de ca-
pitals,...) aplicades en les últimes
dècades i darrere d'elles no hi ha
altra cosa que l'intent del capital
de millorar benefi cis.
Però la millora de benefi cis no
cau del cel. En el cas que ens ocu-
pa, l'han pagat els treballadors del
món sencer, que han estat posats
en competència uns contra els al-
tres, han vist reduir el pes dels seus
salaris dintre de la distribució de
rendes i han perdut estabilitat en
l'ocupació.
Aquesta distribució més in-
justa de rendes ha afavorit les del
capital. Una part d'aquestes rendes
engreixades no s'han destinat a la
reinversió productiva. Han “que-
dat lliures” i han servit per a espe-
cular i obtenir substanciosos bene-
fi cis complementaris. El que passa
és que molts d'aquests benefi cis no
tenien base econòmica real. La fi c-
ció ha quedat al descobert, d’una
banda, en enfonsar-se en els EUA
els preus dels habitatges i de l’altra,
amb la insolvència de societats es-
pecialitzades a fi nançar l'activitat
immobiliària i /o especulativa.
Els plats trencats podrien ha-
ver-los pagat aquells als quals s'han
transmès els actius sobrevalorats.
Aquesta hagués estat la solució
aplicada si s’hagués tractat única-
ment de persones modestes. Això
no ha estat possible del tot donat
l'alt nivell de contaminació de les
entitat fi nanceres. Ara, una part
d'aquests plats trencats els repo-
saran els Estats. També hauran de
reparar altres desgavells. Si no ho
fan, es corre perill de paràlisi en
tot el sistema de crèdit. D'aquesta
manera, la festa la pagarem entre
tots.
A mesura que el reguerol de la
pólvora de la crisi s'escampa, no
cremen únicament les “males her-
bes” que ha fet créixer l'especulació.
També socarrima una part del
“blat madur”, o sigui, d'activitats
econòmiques inicialment ben en-
carrilades. Amb les polítiques neo-
liberals, molts capitals especulatius
s'han engrossit i continuen especu-
lant (amb petroli, amb aliments i
amb altres actius).
Com que negar la crisi és
d'estúpids, gairebé tothom reco-
neix que es necessiten solucions
globals i contempla que alguna
cosa s’haurà de regular, però, al
mateix temps, cada país intenta
treure la seva llenya del foc i salvar
els mobles.
L'episodi més sonat de salva-
ment de mobles, fi ns al moment,
ha estat la nacionalització de bancs
en fallida. Els governs la contem-
plen com un parèntesi. La intenció
és revendre'ls en amainar la tem-
pesta. Aquesta mesura és un pe-
daç. Si no es dóna continuïtat a la
nacionalització, els bancs ja saben
que a partir d'ara seran salvats si
tenen difi cultats. Llavors, per què
no arriscar-se un altre cop?
Necessitem bancs que permetin
transitar cap a un altre model de
desenvolupament, que donin prio-
ritat al fi nançament d'inversions
creadores de llocs de treball i res-
pectuoses amb la natura. Els bancs
dominats per la lògica del benefi ci
fàcil i màxim no satisfan aquesta
necessitat. Això també es vàlid per
a l'Estat espanyol, on segons el Pre-
sident del Govern tenim el millor
sistema fi nancer del món mundial.
Enmig de tanta “excel·lència”, una
part dels bancs espanyols miren
cap a una altra part a veure “què
pesquen” o si “són pescats”. Per
contra, la població troba difi cultats
per accedir a les fonts de fi nança-
ment que sol·licita. La possibilitat
de nacionalitzar “bancs sanejats”
no es pot descartar.
Paral·lelament és urgent refo-
rçar les regles i els controls aplica-
bles al conjunt dels banc i actors
fi nancers, privats i públics. Això
implica una modifi cació de la po-
lítica duta a terme en el marc de la
Unió europea que ha donat priori-
tat absoluta a la liberalització dels
sistemes fi nancers.
El BCE també ha de canviar.
No podem permetre que sempre
s’acabi donant la culpa als sala-
ris perquè no són responsables de
l’actual infl ació. Els autèntics res-
ponsables són les conductes espe-
culatives i l'increment del benefi ci
empresarial.
La ruptura amb el neolibe-
ralisme ha de ser radical. Els
canvis no poden venir de la mà
del G7, compromès a fons amb
el caos que patim. La cançó de
l’autoregulació s'ha d’acabar. La
regulació no pot ser superficial.
S'ha de portar a terme des dels
Estats nacionals, des de la Unió
Europea i des de l'ONU.
Crisi del capitalisme neoliberal
El tsunami fi nancer ha co-
mençat des del seu epicen-
tre en els Estats Unitats i
està sobressaltant tot el món; pot
convertir-se en la pitjor crisi del
segle.
La crisi actual és resultat del
capitalisme de casino basat en una
forta connexió entre l’estructura
del mercat de treball i el mercat
fi nancer. Durant 30 anys el mer-
cat fi nancer global ha estat “alli-
berat” de qualsevol control polític
i ha conduït a un seguit de crisis.
El treball en precari i els baixos
salaris, resultat de les polítiques
defl acionàries dels governs dels
països desenvolupats, han minat
el sistema fi nancer i creditici inter-
nacional. Aquest procés desafi a els
fonaments de la globalització basa-
da en la privatització i la desregula-
ció, que els seus forums econòmics
com el FMI, el Banc Mundial i la
OMC han imposat fi ns ara a totes
les economies. Els governs i les ins-
titucions de la UE i tots els partits
polítics d’Europa que han donat
suport a aquestes polítiques durant
dècades, han d’assumir la seva res-
ponsabilitat per aquestes polítiques
neoliberals, com ho demostra el
Tractat de Lisboa.
L’Esquerra Europea reclama
una Europa democràtica i social.
Els principis de la UE dels Tractats
de Maastricht i Amsterdam han
fracassat. Hem de construir princi-
pis nous que afavoreixin la creació
d’ocupació i un sistema de benestar
just. En primer lloc, s’ha de garan-
tir el poder de compra i els estalvis
de les treballadores i els trebaladors
incrementant el nivell de salaris
de manera que augmenti també la
demanda interna; el Banc Central
Europeu ha de canviar d’estatuts
i sotmetre’s al control públic i de-
mocràtic per poder fer una política
de crédit que ajudi al desenvolupa-
ment i a una ocupació estable. El
Pacte d’Estabilitat i Creixement
s’ha de transformar en un Pacte
de Solidaritat donant màxima im-
portància a l’ocupació i als criteris
socials i ecològics. La fi nanciació
pública del sistema bancari ha de
sotmetre’s a control públic a favor
d’un model de desenvolupament
econòmic i social diferent.
L’ Esquerra Europea crida a
actuar amb urgència i a desenvo-
lupar els moviments socials. Per
la seva part, promourà una série
d’iniciatives a escala europea i farà
propostes de polítiques alternatives,
com ara una mobilització massiva
europea a les portes del Banc Cen-
tral Europeu, a Frankfurt/Main.
En la propera trobada: “4 Hores
contra la Precarietat”, que tindrà
lloc a Brusel·les el 25 d’octubre,
donarem a conèixer les nostres al-
ternatives.
Comitè Executiu de l’Esquerra
Europea, Atenes, 12 d’octubre de
2008
L’Esquerra Europea reclama la re-regulació democràtica dels sistemes bancari i fi nancer internacionals
Crida de l'EsquerraEuropea
NECESSITEM BANCS QUE
PERMETIN TRANSITAR CAP A UN ALTRE MODEL DE DESENVOLUPAMENT
““
SI NO ES DÓNA CONTI-NUÏTAT A LA NACIONA-LITZACIÓ, ELS BANCS JA SABEN QUE A PARTIR D’ARA SERAN SALVATS SI TENEN DIFI-CULTATS
““Làpida a la tomba d’Adam Smith
10NOVEMBRE 2008
El 9 i 10 d'agost passat, amb
200 congressistes habilitats i
al voltant de 200 convidats,
el Partit del Moviment Al Socialis-
me (PMAS) va realitzar a Asunción
el seu 1r Congrés Nacional.
El PMAS neix l'any 2006
amb l'objectiu de constituir-se en
una eina d'organització i partici-
pació dels sectors populars al Pa-
raguai. Neix a partir d'una sèrie
d'experiències, de militància social
i política, d'un grup de joves provi-
nents de l'àmbit estudiantil, comu-
nitari i de la comunicació alternati-
va que busquen construir un partit
revolucionari i socialista.
Aquell mateix any participa en
les eleccions municipals presentant
candidatures a diverses ciutats del
país aconseguint, amb uns 8000
vots, un escó a la junta municipal
de la ciutat d'Asunción i, amb això,
l'elecció de la primera regidora so-
cialista en la història del país que
assumeix un càrrec electiu.
El 1r Congrés Nacional del
Partit del Moviment Al Socialisme
ha estat el pas fi nal d'un camí co-
mençat dos anys enrere amb la seva
fundació i el primer pas per a l'inici
d'una nova fase històrica que veu el
partit com a part del nou govern de
Fernando Lugo, experiència plena
de desafi aments i riscs, però també
de grans oportunitats.
En aquest sentit el Congrés ha
estat un moment de síntesi on es
van trobar molts esforços que re-
sulten en la construcció d'una eina
política per a la transformació del
poble paraguaià, el PMAS.
Camilo Soares, Secretari Gene-
ral, va plantejar als congressistes:
"Els que conformem aquesta sínte-
si comencem a recórrer la història
de la construcció d'una societat so-
cialista des de fa més de 500 anys.
La nostra síntesi ve de cada mo-
ment de lluita i resistència i de la
constatació del dilema 'Socialisme
o Barbàrie' perquè el capitalisme
només ens ofereix mort i destruc-
ció. Una altra síntesi és la del poble
paraguaià que per primera vegada
canvia de govern, d'un partit a un
altre, sense un cop d'estat, sense
una guerra, fet que constitueix un
crit del poble per canviar la his-
tòria. Per això, el PMAS té un únic
objectiu: restablir l'emancipació de
la humanitat."
Amb relació a la participació
del PMAS en el govern de Fer-
nando Lugo, el Congrés Nacional
ha establert que la participació en
el govern, ocupant espais dins de
l'estructura de l'Estat és només una
de les nostres formes d'acumulació
de força política i social, no l'única.
La possibilitat que presenta l'actual
procés de desenvolupar polítiques
de caràcter popular i democràtic,
ens permet infl uir en el rumb ge-
neral del govern, desenvolupar un
major vincle amb les masses i al-
hora potenciar l'organització i la
participació popular.
En aquest procés, la nostra
línia general d'acció s'ha de con-
traposar a l'estil tradicional (bur-
gès) de fer política, guiant-se pels
ideals i principis del socialisme.
L'objectiu principal és impulsar
una transformació emancipadora
de la societat, la qual només serà
assolida a través d'una major orga-
nització i participació per fora de
les mateixes estructures de l'Estat.
El nostre objectiu general haurà de
ser la defensa dels interessos de la
majoria, apuntalant la construcció
d'una nova hegemonia de caràcter
popular.
* Secretària internacional
PMAS Paraguai
INTERNACIONAL
FSE Malmö 2008
____________________LUIS JUBERÍAS
ALBERT COMPANY QUIM CORNELLES______________________
Treballant per un altre món possible
Després de Florència 2002,
París 2003, Londres 2004
i Atenes 2006, per primer
cop un país nòrdic feia d'amfi trió
d'un Fòrum Social Europeu. Va ser
a la sueca i sudenya Malmö, gover-
nada per una coalició d'esquerres
-socialistes i partit de l'esquerra- els
dies 20 i 21 de setembre i va con-
gregar unes 13.000 persones entre
debats, concerts i activitats culturals
de tota mena. Sindicalistes, perso-
nes vinculades a ONGs i entitats
diverses, socialistes, comunistes,
cristians, així com joventut amb
voluntat de fer un món més just i
solidari. Un bon grapat d'activistes,
que, malgrat tot, no arribaven a les
previsions de 20.000-25.000 que
s'esperaven.
Sota el lema "Poder per a la gent
-contra el capitalisme i la destrucció
mediambiental-. Un altre món és
possible" es desplegava un progra-
ma quilomètric, on la majoria de
debats es realitzaven en paral·lel,
que hauria costat dies d'estudiar
i que estava esponsoritzat per or-
ganitzacions diverses de la societat
sueca: la central sindical: la LO, el
Partit Socialdemòcrata i el Partit de
l'Esquerra, entre d'altres.
Entre els debats als quals vam
poder assistir destaquem: assemblea
feminista, taller sobre models de
capitalisme europeu des d'un punt
d'anàlisi marxista, assemblea de mo-
viments per la pau, taula rodona so-
bre la privatització de serveis públics,
debat sobre el dret a l'habitatge a Eu-
ropa, salari mínim i renda bàsica.
Vam tenir l’ocasió de trobar-nos
amb companys/es de Suècia, Dina-
marca, França, Bèlgica, Alemanya,
Ucraïna, Bielorússia, Itàlia... amb
qui vam intercanviar informacions
i anàlisis. Un dels aspectes més des-
tacats del Fòrum és el ser un espai
de trobada i coordinació de moltes
xarxes socials i sindicals europees.
Vam caminar plegats, darrere la
pancarta del Partit de l'Esquerra
Europea i el Partit de l'Esquerra
de Suècia durant la maratoniana
i transgressora manifestació de 8
km i 6 hores creuant la ciutat de
punta a punta. En acabar, un con-
cert intercal·lat d'intervencions de
l'organització en una clariana d'un
parc arbrat i, per continuar, una ba-
llaruca de germanor a un cèntric lo-
cal de la ciutat, que organitzaven des
de l'organització local de la joventut
del Partit de l'Esquerra sueca.
Ah... i va quedar una fi ta mar-
cada: el Fòrum Social Mundial
de Betlem (a Brasil) l'any 2009,
amb l'assignatura pendent de
tota l'esquerra i especialment de
l'esquerra transformadora, de co-
mençar un profund debat sobre
la necessitat de repensar aquests
fòrums per fer-los menys dispersos
i amb la capacitat de ser un fòrum
de les alternatives per construir un
altre món, en comptes de ser només,
i no és poc, el fòrum de la crítica i
les explicacions de les calamitats del
capitalisme, que ha estat en la seva
primera etapa. Necessitem que faci
aquest salt qualitatiu. Pensem que
els comunistes d'arreu del món te-
nim un repte molt important i que
hem de saber assumir.
____________________EUGENIA ISAURRALDE*____________________
Ara, més que mai, revolucionaris i socialistesAquest estiu el Partit del Moviment al Socialisme de Paraguai va celebrar el seu primer Congrés Nacional
Resolucions de línies
generals per al proper
període
1. Impulsar el treball polí-
tic i d’organització dels sectors
populars a través dels espais
electius conquerits pel PMAS i
els càrrecs executius confi ats a
la nostra organització.
2. Apuntar a la cons-
trucció d’un eix popular que
pugui defi nir el destí d’aquest
govern i sigui el suport per als
canvis plantejats, entenent que
les disputes es donaran dins i
fora del mateix. Les aliances
davant d’una conjuntura s’han
de donar amb actors vius i amb
forces polítiques reals que te-
nen organització i no solament
capçaleres.
3. Potenciar els nostres
treballs sectorials, territorials
i institucionals comptant amb
els militants que reuneixen els
perfi ls polítics per a cada cas.
4. Consolidar el nostre
instrument polític de lluita
(PMAS), generant identitat
i vinculació amb els sectors
populars a nivell nacional es-
tablint els espais orgànics i ei-
nes polítiques necessaris per a
l’efecte i assumint com a pilar
fonamental la formació políti-
ca.
5. Enfortir la nostra po-
lítica internacionalista, defen-
sant els processos de pobles
germans que avui transiten els
seus camins cap al socialisme,
sense considerar fronteres im-
posades, amb la convicció de
tenir com a única pàtria la clas-
se obrera.
6. El PMAS, a través
de les seves diferents instàn-
cies dissenyarà les estratègies
d’intervenció en sectors especí-
fi cs com el moviment estudian-
til, el sindical i el camperol.
Fernando Lugo, president del Paraguay
11NOVEMBRE 2008
L’11 de setembre es com-
plien 35 anys del cop
d’Estat feixista a Xile. Un
cop militar que, amb Pinochet al
capdavant, van promoure els po-
derosos amb la participació dels
Estats Units (EUA), contra la vo-
luntat d’un poble que havia de-
cidit una via socialista, amb Sal-
vador Allende com a president.
Ara els EUA continuen amb les
mateixes ingerències als països
llatinoamericans que, com Bo-
lívia, han decidit assumir en les
seves mans el futur de la seva gent
i del seu país.
Bolívia viu un cop d’estat cívic
permanent dirigit per l’oposició
i l’Ambaixada nord-americana.
Qui promou els constants inci-
dents són els grups de major po-
der econòmic i grans propietaris
de terres, que s’oposen a les polí-
tiques de redistribució dels recur-
sos i de justícia social del govern
d’Evo Morales.
Jo vaig visitar Bolívia l'any
1997 i vaig aprendre, com passa
durant els viatges si hi poses aten-
ció, que, de vegades, es feia servir
la paraula "cambas" per referir-se
als habitants de la zona oriental
i la paraula “collas” per referir-se
a les persones de l’altiplà. Sovint,
aquestes paraules podien anar
carregades de menyspreu, segons
qui les fes servir. També vaig po-
der sentir com els grans propieta-
ris “blancs" de la regió del Beni
feien servir la paraula comunista
com un insult a tota persona que
parles dels drets dels "collas" o
dels "cambas". Per als propieta-
ris eren comunistes els jesuïtes i
les monges compromeses amb els
indígenes, també els voluntaris
d’ONGs estrangeres, els mem-
bres de l’església evangèlica i les
ONGs de desenvolupament local.
Tots érem comunistes i per tant
dimonis que preteníem que els
indígenes estudiessin, entengues-
sin les lleis, cobressin justament
i no fossin objecte de la compra
d'un vot per un quilo d’arròs i
una ampolla de licor.
Actualment, com aleshores,
Bolívia arrossega una estructura
pràcticament feudal-capitalista,
en gran part del seu territori, que
fa que molt pocs ho tinguin pràc-
ticament tot i una pressió de les
multinacionals per controlar les
matèries primeres. Evo Morales,
sorgit com Allende de les urnes,
vol que els recursos bolivians mi-
llorin la vida de la gent i intenta
llançar el missatge i la política que
és igual si un bolivià es oriental o
occidental, parli quetxua, aimara,
trinitari o castellà, el que importa
és que tots accedeixin a l’escola
i a la salut públiques, al trans-
port, a la terra i a una casa sense
"mal de chagas". Però sempre hi
ha qui malignament sap barrejar
naps amb cols i vol convertit una
guerra d’interessos econòmics
controlats des dels EUA, en una
batalla entre la gent originària de
les belles muntanyes de l’altiplà i
la de l’exuberant selva i les terres
amazòniques.
Els incidents a Bolívia no són
entre collas i cambas. Els rics no
volen perdre privilegis i, per això,
la llarga mà dels EUA els promou
i els ajuda, com va fer a Xile fa 35
anys, no ho oblidem.
INTERNACIONAL
Equador: Després de la Victòria del Sí a la constitució,la revolució es fa amb revolucionaris
L'Equador està vivint una re-
fundació democràtica. Es pot
destacar que és la primera de
la seva història com a país.
Mai abans no havíem tingut una
constitució sotmesa dues vegades a
referèndum i que fos aprovada amb
el 80% dels vots a la seva constitució
i amb el 64% en la seva aprovació.
La nova carta magna té 444
articles, en els quals es recullen
novetats com els drets de la natu-
ralesa, el reconeixement legal de la
unió lliure de persones del mateix
sexe i els diferents tipus de família
(mono-parentals, immigrants, etc.).
Un dels passos més grans és la cons-
trucció d'un país unit amb funcions
polítiques descentralitzades i diver-
sos sistemes per impedir cops d'estat
militars i polítics, però que li donen
més possibilitats d'acció al referèn-
dum revocatori per plebiscit.
Aquesta constitució marca el
punt de sortida cap a una nació
moderna i lliure dels defectes es-
tructurals del passat. És en aquest
punt de sortida quan s'ha de vet-
llar, més que mai, pels nous ele-
ments que guiaran el sender de la
pàtria, el país ha d'estar dirigit per
homes nous que s'oblidin d'una
vegada per sempre de l'afany del
lucre i el poder, que entenguin que
l'únic objectiu de les seves funcions
és servir a un poble enormement
vilipendiat en el passat.
La nova assemblea, que serà ele-
gida democràticament l'any 2009
tindrà una dura tasca, ja que no
només haurà de lluitar contra els
grans interessos plutocràtics, sinó
que també haurà de ser l'estendard
d'una nova pàtria i l'exemple de rec-
titud i honradesa per als ciutadans.
Missió fonamental d'aquesta
assemblea serà legislar d'acord a
l'esperit de la nova constitució, dur
a terme una revolució social, fundar
un model de participació en el qual
les estructures de la república deixin
de ser guiades per la democràcia for-
mal i passin a ser guiades per la de-
mocràcia participativa. Juntament
amb l'executiu, tindran el deure de
portar l'educació i la salut de nivell
més alt, a les classes populars, per-
què aquestes puguin desenvolupar
un nivell de consciència superior i
dirimir amb claredat les seves op-
cions de vida.
De les cendres neoliberals haurà
de néixer un país nou, però aquest
país no naixerà si no es forma una
ruptura amb l'esquema del passat,
si no es compta amb els elements
humans més íntegres i formats en
la calor de les causes populars. En
resum la revolució s'ha de fer amb
revolucionaris.
* www.librered.net
____________________DIMITRI CEVALLOS
DEFRANC* ______________________
____________________JORDI MIRALLES____________________
Bolivia avui, Xile fa 35 anys
ELS GRANS PROPIETARIS “BLANCS”(...)
FEIEN SERVIR LA PA-RAULA COMUNISTA COM UN INSULT A TOTA PERSONA QUE PARLÉS DELS DRETS DELS “COLLAS” O DELS “CAMBAS”
““
Rafel Correa, president de l’Equador
12NOVEMBRE 2008
Després de prop de dos anys
de campanya centrada en
qüestions marginals, fi nal-
ment arriba el moment de les urnes
als Estats Units. Noam Chomsky,
un dels intel·lectuals socialistes més
actius i reconeguts del món, ens
dóna algunes de les claus per enten-
dre un procés polític més propi del
món de l'espectacle que de l'autèn-
tica democràcia
Guanyi qui guanyi el proper 4 de
novembre, les eleccions presidencials
nord-americanes no es poden consi-
derar cap exemple de democràcia. En
primer lloc, els candidats amb pos-
sibilitats de guanyar són candidats
que han necessitat immenses sumes
de fi nançament privat, la major part
de les quals ha estat proporcionat per
grans empreses. Tots dos són, per
tant, candidats beneïts per les classes
dominants i poc representatius de la
majoria del poble nord-americà. Les
enquestes d'opinió demostren contí-
nuament que la classe política nord-
americana se situa molt a la dreta de
la població en la majoria de qüesti-
ons importants, com ara la sanitat.
En la sessió inaugural de la Uni-
versitat Progressista d'Estiu, Noam
Chomsky va donar algunes claus
importants per entendre el caràc-
ter escassament democràtic de les
eleccions presidencials. Chomsky
citava els resultats d'unes enques-
tes que evidenciaven el grau d'ali-
enació de la població respecte a les
institucions: un 80% de la població
dels EUA creu que el país es mou
d’acord amb “uns pocs grans inte-
ressos que només miren per a ells
mateixos”, i no tenint en compte el
benefi ci de la població, mentre que
un 95% de la població pensa que el
govern hauria de parar més atenció
a l’opinió pública.
La violació del dret a la informa-
ció és un dels aspectes més cridaners
de les eleccions. Chomsky féu refe-
rència a un estudi de la fundació de
recerca Pew sobre la cobertura de les
eleccions per part de la premsa du-
rant les eleccions primàries. La his-
tòria principal va ser la dels sermons
de l'antic reverend d’Obama, Jeremy
Wright. La segona, la de l'actitud dels
“superdelegats” (representants direc-
tes dels partits en les convencions,
no escollits en les primàries obertes),
i la tercera, la discussió sobre si Oba-
ma havia estat més o menys encertat
amb el seu comentari sobre l’“ani-
madversió” de l’electorat pel que fa
a l’economia. Els temes irrellevants i
marginals acaparen el protagonisme
mediàtic i estimulen l'apatia i el ci-
nisme entre la població.
McCain, heroi imaginari o perill
real
Chomsky sap ser molt eloqüent a
l'hora d'explicar perquè McCain és
un altre exemple de creació d’una
imatge-propaganda molt efectiva:
El seu heroisme i el seu coneixe-
ment i estratègia es basen en el fet
que ell va bombardejar una sèrie de
gent des de 10.000 metres d’alçada
i que li van disparar. No està bé que
el torturessin, no hauria d’haver
passat, va ser una acció criminal,
etc. Però això no el converteix en
cap cas en un heroi de guerra o en
un especialista en política exterior.
Més enllà dels èxits de màrqueting
en la campanya de McCain, el cert
és que la seva elecció podria com-
portar un enduriment de la política
imperialista nord-americana. Si bé
Obama no comparteix l'extremis-
me de McCain en aquesta qüestió,
el cert és que tots dos se situen a la
dreta de la immensa majoria del po-
ble nord-americà.
El cas d'Iran n'és un bon exem-
ple. Tant Obama com McCain afi r-
men que s'ha de mantenir l’amenaça
de la força contra l’Iran, mantenint
així les opcions obertes, malgrat
que aquesta postura és contrària a la
Carta de les Nacions Unides. L’opi-
nió de l’elit dóna a entendre que els
EUA hauria de ser un país fora de
la llei i els mitjans de comunicació
presenten aquesta opinió com a
unànime. Les enquestes, però, re-
fl ecteixen una majoria contrària a
aquesta opinió. La gran majoria del
públic nord-americà afi rma que els
Estats Units no haurien d’anar sem-
pre amb amenaces sinó que haurien
d’utilitzar la diplomàcia. Gairebé
un 75% sosté que l’Iran té els ma-
teixos drets que qualsevol altre sig-
nant del tractat de no-proliferació:
el dret a enriquir urani per a energia
nuclear, però no per a armes nucle-
ars. També és majoritari el suport
a una zona lliure d’armes nuclears
en aquella regió, incloent-hi l’Iran,
Israel i les forces americanes desple-
gades a la zona.
Cuba és un altre bon exem-
ple de la diferència d'opinió entre
les classes dominants i la majoria
de la població nord-americana.
Fa més de 40 anys que el govern
nord-americà castiga el poble cubà
a través de l'embargament comer-
cial i de la violència terrorista. Tal
com ens recorda Chomsky, aquest
objectiu no es va ni dissimular.
Arthur Schlesinger, el biògraf se-
miofi cial de Robert Kennedy i
un assessor de Kennedy, ha deixat
escrit que a Bobby Kennedy se li
encarregà portar “els terrors de la
terra” a Cuba. Malgrat el consens
anticubà entre l'elit, aproximada-
ment dues terceres parts del públic
és partidari d’iniciar relacions di-
plomàtiques normals amb Cuba,
tal com ho demostren diverses en-
questes fetes des dels anys 1970.
El fenomen Obama, un full en
blanc
Malgrat la seva total desconfi ança
cap al Partit Demòcrata, Chomsky
considera que el fenomen Obama
és una reacció interessant contra
l'establishment polític. La campa-
nya d'Obama, més que emfatisar
propostes concretes de canvi, ha
creat una imatge que és bàsica-
ment com un full en blanc. Hi
sonen paraules buides de signifi cat
com esperança, canvi, unitat, de
tal manera que cadascú pot pro-
jectar-hi el que li sembli. Això no
treu que el suport que ha rebut
Obama és un fenomen popular,
que refl ecteix l’alienació de la po-
blació de les institucions. És difí-
cil anticipar què passarà en cas que
Obama sigui escollit president.
Malauradament, no és del tot
improbable que la seva sigui una
presidència semblant a la de Ken-
nedy, és a dir, una administració
que combini un excel·lent funcio-
nament de les relacions públiques
amb una política ultrareaccionà-
ria. En efecte, cal no oblidar que
l’administració Kennedy va ser el
primer grup dirigent que va en-
tendre el poder de la televisió i va
crear un tipus de carisma molt efi -
caç i que ha quedat incorporat en
la memòria popular: la imatge de
Camelot, un indret meravellós, on
passen coses meravelloses amb un
gran president. Chomsky mai no
s'ha cansat de recordar que fou el
mateix Kennedy el president que,
entre altres coses, va envair el sud
del Vietnam, va llançar un gran
atac terrorista contra Cuba i va
posar les bases per a l’establiment
d’una dictadura neonazi a Brasil.
L'esperança ve del poble
El sistema polític nord-americà,
igual que l'europeu, és un sistema
mixt: unes quantes escletxes de
participació democràtica conviuen
amb un alt grau d'oligarquia. En
aquestes condicions, no és realis-
ta xifrar les esperances d'autèntic
canvi social en el candidat menys
reaccionari d'un sistema estreta-
ment bipartidista. També seria
inadequat caure en el pessimisme
propi d'aquells que limiten les se-
ves anàlisis polítiques als processos
electorals. Malgrat certs tòpics, Es-
tats Units és un país on, avui en
dia, l'activisme progressista té una
força extraordinària. Per a Chom-
sky, l'activisme actual és més fort
que el dels anys seixanta, especial-
ment en els moviments de solidari-
tat internacional: això és quelcom
totalment nou en la història de
l’imperialisme, i té l’origen en els
corrents de gent normal i corrent
als EUA. Des de les esglésies ru-
rals, evangèliques, gent convencio-
nal, milers de persones, van decidir
anar a l’Amèrica Central per viure
amb les víctimes de les guerres ter-
roristes de Reagan, per ajudar-los,
per intentar protegir-los, etc.; eren
milers o desenes de milers de per-
sones. (...) Ningú a França va anar
mai a viure en un poblet d’Algèria
per ajudar-ne la gent, per protegir-
los de les atrocitats dels francesos.
Chomsky també destaca l'espe-
rançador desenvolupament del mo-
viment de justícia global als Estats
Units, el malanomenat “antiglo-
balització”. Tot i així, alerta de no
empassar-se els mites que pretenen
situar l'inici del moviment en les
mobilitzacions de Seattle de 2000.
Situar el seu inici als Estats Units
és una altra manera de seguir amb
la lògica imperialista segons la qual
si centenars de milers de pagesos a
l’Índia assalten el parlament, no és
un fet rellevant.
INTERNACIONAL
Estats Units 2008, entre l'abisme i l'esperança
____________________REDACCIÓ____________________
Mural als EUA
13NOVEMBRE 2008
E riborEuribor 0,00,07 %% + PIB 99,9%
JOVENTUT
Fa just unes setmanes el Cen-
tro de Investigaciones Socio-
lógicas (CIS) ha publicat
un informe sobre l’emancipació
dels joves a l’Estat espanyol. Una
de les dades més comentades ha
estat que en l’última dècada la
taxa d’emancipació ha augmen-
tat més de 10 punts. Això signi-
fi ca que, tal com mostra el gràfi c,
avui hi ha aproximadament un
12% més de joves entre 16 i 29
anys que viuen fora de casa de
forma autònoma, que el 1996.
El títol del llibre que ha
publicat el CIS -La emancipa-
ción precaria- ja ens comença a
advertir que el que es deriva de
l’informe no és l’optimisme que
podria augurar la dada de la taxa
d’emancipació. Vegem algu-
nes de les raons que justifi quen
aquesta falta d’optimisme.
En primer lloc, l’informe
constata que una de les princi-
pals raons de la millora en la taxa
d’emancipació ha estat l’adopció
d’estratègies per part de les fa-
mílies per facilitar l’emancipació
dels seus fi lls. Això vol dir que
més que una millora en les con-
dicions del mercat o en les po-
lítiques públiques dirigides als
joves, el que hi ha hagut és un
aprofundiment i sofi sticació de
l’esforç que fan les famílies per-
què els seus fi lls aconsegueixin un
habitatge propi. Unes estratègies
que van des del suport econòmic
més explícit fi ns a suports menys
tangibles de tipus funcional (cuidar
dels néts, rentar la roba el cap de se-
tmana o l’estès tupper del dinar de
diumenge). El fet que la càrrega del
procés d’emancipació recaigui sobre
les famílies és, en sí, un contrasentit
ja que l’emancipació signifi ca pre-
cisament l’adquisició d’autonomia
respecte de la família d’origen.
Un aspecte derivat d’aquest pa-
per familiar és la importància de les
situacions de semi-dependència. Si
considerem que l’emancipació no és
només una qüestió residencial, sinó
també econòmica (que el jove no
depengui econòmicament de la seva
família d’origen), l’emancipació no
és completa fi ns que el jove no és
autònom tant pel que fa al seu ha-
bitatge, com pel que fa als seus in-
gressos. El segon gràfi c ens mostra
com evolucionen els diferents tipus
de dependències al llarg dels anys
de joventut. Veiem, per exemple,
que als 29 anys, menys de la mei-
tat de la població espanyola està
completament emancipada de la
seva família d’origen. Les situacions
de semi-dependència (dependent
econòmic però no residencial o vi-
ceversa) representen més del 50%
dels joves. Així, alguns dels joves
que sovint –socialment i en les esta-
dístiques- considerem emancipats,
en realitat continuen necessitant de
l’ajuda familiar.
El mercat de l’habitatge, com és
lògic, també juga un paper impor-
tantíssim en constrènyer o facilitar
l’emancipació. A l’Estat espanyol
en els últims anys els preus de com-
pra d’habitatges s’han disparat i el
lloguer segueix jugant un paper
ben secundari. Davant d’aquestes
condicions difícils del mercat hau-
ríem de veure una disminució de
les taxes d’emancipació. I no és així.
El que ha passat és que en paral·lel
a l’augment dels preus, els bancs i
caixes han esmolat la creativitat en
l’oferta de productes fi nancers espe-
cialment dirigits a joves que han fet
possible comprar habitatges a preus
desorbitats.
Aquest sistema, però, ara sem-
bla que tremola. Des de mitjans
dels anys 90 hem viscut un cicle
econòmic expansiu que ha facilitat
aquestes enginyeries fi nanceres i
una certa millora en el mercat la-
boral juvenil. Però, què passarà ara
que canviem de cicle econòmic?
A l’informe del CIS s’adverteix
que justament els dos factors que
han afavorit l’augment de la taxa
d’emancipació són les estratègies
familiars i la bonança econòmi-
ca. En un moment de crisi, d’una
banda els problemes de precarie-
tat i exclusió en el mercat laboral
sempre ataquen amb més força els
col·lectius amb menys garanties, en
aquest cas els joves. D’altra banda,
pel que fa a les facilitats de compra
d’habitatge, en el millor dels casos
els bancs congelen la seva “genero-
sitat” hipotecària, i en el pitjor dels
escenaris, les hipoteques signades
en aquests anys d’eufòria poden
saturar econòmicament moltes fa-
mílies joves.
En aquest context no només es
posen les coses difícils per a aquells
joves que comencen el seu camí
cap a l’emancipació, sinó que es
poden donar situacions de reversi-
bilitat de les trajectòries. És a dir,
que joves que havien marxat de
casa estrenyent-se el cinturó, ara
no tinguin més remei que tor-
nar a la llar familiar.
Font: Jiménez Roger, Beatriz;
Martín Hernández, Álvaro; Na-
varrete Ruiz, Jimena; Pinta Sie-
rra, Patricia; Soler i Martí, Roger;
Tapia Raya, Ángela Mª (2008)
La emancipación precaria. Tran-
siciones juveniles a la vida adulta
en España a comienzos del siglo
XX. CIS, Madrid
LES DAD3S PARL3N Roger Martí i Soler
Res de nou sota el sol ____________________ÒSCAR MARTÍNEZ____________________
Quin model d'estat s'oculta darrere dels pressupostos generals de l'estat?
L’APUNT
Una vegada més, el govern de Zapatero ha
desaprofitat un argument excel·lent com
és la crisi econòmica per donar un gir a
l'esquerra a la seva política econòmica socio-liberal.
Aquests pressupostos segueixen en la línia precedent
de restricció de la despesa pública amb la finalitat
d'assegurar la famosa "estabilitat pressupostària".
No modifiquen dos fets essencials: Espanya segueix
sent un dels països amb menor percentatge de despe-
sa pública en relació al seu PIB (un 38.6 %, mentre
que la mitjana europea és de 46.8 %); i dintre de la
despesa pública, la despesa social -un 20.38 % del
PIB- segueix estant lluny del 27.2 % europeu, en-
cara que Solbes digui que ha crescut un 9.5 % en
relació a l'any anterior. Justament, en el moment en
què més necessitarem polítiques socials que ens pro-
tegeixin de la crisi, el ministre d'economia segueix
amb la dèria de contenir la despesa pública. Aquests
ajustaments estructurals no ens han salvat dels efec-
tes socials de la crisi econòmica, més aviat al contra-
ri: tenim l'índex d'atur més alt de la UE (10.7 %,
enfront del 6.8 % de la mitjana europea).
Més papistes que el papa
Tenim un dels pocs governs teòricament social-
demòcrates que queden en peus en la Unió Europea,
però tot i així, mantenim una rigidesa pressupostària
digna de Margaret Thatcher. Un clar exemple és el
deute públic, que per a una UE orientada a la dreta
és del 66.6 %, mentre que a Espanya és del 36.8
%. Quant a la inversió pública per estimular una
economia amenaçada per la recessió, el pressupostat
és clarament insuficient (la despesa en infraestruc-
tures només augmenta un 4.5 %). L'estat renuncia
així al seu paper de motor de l'economia, la qual
cosa no es comprèn, si tenim en compte l'aturada
que està experimentant la construcció, un dels sec-
tors econòmics clau. Un altre exemple que el timó de
l'economia ha estat deixat en mans d'un liberal con-
vençut és l'abolició de l'impost sobre el patrimoni,
per la qual l'estat deixarà d'ingressar 1.200 milions
d'euros, justament els que es necessiten per finançar
la Llei de Dependència.
Per als bancs sí hi ha diners
El govern acaba d'anunciar que comprarà actius a
la banca espanyola per valor de 30.000 milions d'euros,
ampliables a 50.000 milions. Per fi nançar aquest dis-
pendi, l'estat recorrerà a l'endeutament, cosa que no
fa, com hem vist, per fi nançar l'estat social. Per què?
Quin model d'estat hi ha darrere d'aquests pres-
supostos?
Doncs el que està clar és que no és un estat social,
com proclama la Constitució, sinó un estat liberal, al-
menys en l'econòmic. En un moment en què aques-
ta crisi està encara lluny de solucionar-se, el govern
no està fent tot el que podria per plantar cara al que
s'aproxima, que no és poc.
Emancipació precària
14NOVEMBRE 2008
CULTURA
“No sé si la poesía es un arma cargada de futuro, pero desde luego toda mi memoria está
cargada de poesía”. Luis García Montero
García Montero no ho sap i jo tinc seriosos dubtes que em sorgeixen amb el
coneixement dels últims anys de vida de Gabriel Celaya. Mor a Madrid, lluny del seu
Donosti, oblidat. Només li queda el Partit i la seva Amparitxu. La poesia social ja no ven.
Corren mals temps per a la lírica. Havia escrit al seu Epitafi :
“Viajero que en mi tumba por azar te has detenido, / anota mi nombre y mi apellido,
/ anota mi ciudad; di a mis amigos / que aquí estoy enterrado, pues me extraña / que si
lo saben, ninguno haya venido”.
Encara amb el poeta actiu, però sempre tard, la Diputació Foral de Gipuzkoa havia
fet un acte de justícia en instal·lar la seva biblioteca a l’espai Koldo Mitxelena Kulturu-
nea, com una forma d’homenatjar el poeta.
Per desig seu les cendres van ser llençades al Peine del Viento i així retornava a la seva
ciutat: “... Esta ciudad abierta, puramente ideada. / Esta ciudad no dada, sencillamente
humana. / Esta ciudad que siempre se quiso sin murallas / y que todo lo acepta, y es
bella para nada”.
Del llunyà 1951 és el poema dedicat a Andrés Basterra, del qual extrec algunes lí-
nies:
“Aunque ya las palabras no nos sirven de nada, / aunque nuestras fatigas no puedan
explicarse / y se tuerzan las bocas si tratamos de hablarnos, / aunque desesperados, / bien
sea por inercia, terquedad o cansancio, / metafísica rabia, locura de existentes / que nun-
ca se resignan, seguimos trabajando, / cavando en el silencio, / hay algo que conmueve y
entiendes sin ideas / si de pronto te estrecho febrilmente la mano. // La mano, Andrés.
Tu mano, medida de la mía”.
Us deixo amb dues estrofes del poema A. Miguel Labordeta:
“Las últimas noticias son normales, muy tristes: / se casan con notarios nuestras
adolescentes; / se ríen en mis barbas los hombres de negocios; / la brisa sólo es brisa –no
un ángel extraviado-; / y Dios, allá en su cielo, sigue siendo un Dios mudo. // Da miedo
ver las gentes que pasan por las calles. / Si uno les preguntara su nombre, no sabrían /
qué contestar en serio, qué decir limpiamente. / Yo les dejo que pasen bajando la cabeza.
/ No quiero ver. Me asusta que los muertos caminen”.
LES ARRELS
LA POESIA ÉS UN ARMA CARREGADA DE FUTUR?
El passat 7 de setembre, Televisió de Catalunya va organitzar una missa a
Montserrat amb motiu del 25è aniversari.
Aquesta mena d'actes com-memoratius, ens allunyen d'un model de comunicació demo-cràtic, inclusiu i propi d’una so-cietat moderna i plural.
La TVC ha de mantenir una posició central en el camp comu-nicatiu i, per això, cal que repre-senti de veritat la Catalunya del segle XXI, que òbviament, és lai-ca, diversa i gens monolítica.
No ha de correspondre a l’Estat, ni a les institucions au-tonòmiques, promoure una de-terminada creença ni fer prose-litisme a favor de cap confessió religiosa concreta. En aquest cas, des de la Lliga per la Laïcitat avaluem aquest acte religiós or-
ganitzat per la televisió pública catalana com un greu error en tots els sentits.
La televisió pública ha de vet-llar per ser capaç de projectar la realitat d’aquesta societat, ben allunyada de les inèrcies socio-lògiques heretades del franquis-me – tant sols cal remetre’s a les dades-.
Un Govern que s’anomena progressista hauria de vetllar per garantir la laïcitat i el respecte a la llibertat de consciència del conjunt de la ciutadania. No és el cas, de moment.
La Lliga per la Laïcitat de-mana a la direcció de Televisió de Catalunya una disculpa per l’acte realitzat, tot respectant així la lliure opció credencial de la població.
Entitats promotores de la Lli-
ga per la Laïcitat: Cooperacció, UGT de Catalunya, CONC - CCOO
de Catalunya, CGT de Cata-lunya, USTEC-STEs, Federació de Moviments de Renovació
Pedagògica de Catalunya, Fe-deració d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya –
FaPaC, Ateus de Catalunya, Gran Lògia de Catalunya i de Balears, Gran Orient de Cata-lunya,
Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia i el Moviment Laic i Progressista (integrat per Esplais
Catalans – Esplac, Associa-ció de Casals i Grups de Joves de Catalunya, Fundació Terra,
Cooperativa Entorn, Escola Lliure El Sol, Fundació Ferrer i Guàrdia i Acció Escolta de Ca-talunya).
La Lliga per la Laïcitat demana a TVC que es disculpi per la missa organitzada a Montserrat en motiu del 25è aniversari de la televisió pública catalana
Treball Els treballadors de Nissan protes-ten i EUIA es solidaritza contra l’expedient de regulació d’ocupació (ERO) que ha pre-sentat l’empresa automobilística i que afecta 1.680 empleats de les plantes de Zona Franca i Montcada.
Economia Els bancs espanyols continuen fent calaix. Segons les estimacions d’analistes, en el tercer trimestre aquests augmentaran els benefi cis un 6% respecte a l’any anterior.
Colòmbia Una massiva mobilització de 30 mil indígenes avança per Colòmbia. Al fi nal del recorregut llegiran els noms, cognoms i da-tes d’aniquilació dels més de 1200 indígenes assassinats pel govern d’Uribe.
Itàlia El govern de Berlusconi retalla dràs-ticament pressupostos i renovació de con-tractes en educació. Estudiants i professors es manifesten arreu del país amb el lema “No pa-garem nosaltres la vostra crisi”. Com a protes-ta s’imparteixen lliçons a l’aire lliure a la plaça adjunta al Colosseo de Roma i al Duomo de Milano, entre d’altres.
Veneçuela “La reactivació de la IV Flota de l’Armada del EUA mostra l’agressivitat amb la qual pretenen frenar els processos emancipa-toris llatinoamericans” varen expressar més de 200 pensadors del món durant el VIII Encuen-tro de Intelectuales y Artistas en Defensa de la Humanidad a Caracas.
36”
15NOVEMBRE 2008
Els i les comunistes sabem que
la lògica democràtico-liberal
s’assenta més sobre la base
dels aspectes procedimentals de la
participació que no per la translació
de poder cap a la ciutadania organit-
zada. Sabem, també, que una gran
part de les esquerres catalanes es
troba actualment molt còmoda dins
d’aquesta lògica merament procedi-
mental, que promou i/o consolida
l’allunyament de les persones –mit-
jançant la lògica representativa- res-
pecte dels espais on té lloc la presa de
les decisions polítiques.
És en la gestió pública d’àmbit
local on –per la seva proximitat a la
ciutadania- més clarament podem
observar com la perspectiva proce-
dimental de la democràcia ha vin-
gut prioritzant el principi de repre-
sentació, atorgant a la participació
social efectiva un paper merament
subsidiari. Veiem com la participa-
ció sovint és utilitzada només com a
mecanisme per a la gestió i resolu-
ció de confl ictes d’interessos, davant
dels quals regularment es troben els
responsables de l’àmbit local. I, en la
majoria d’ocasions, aquestes expe-
riències de participació s’han vist i es
veuen reduïdes a una funcionalitat
merament instrumental, centrada
en el curt termini –les properes elec-
cions- i sense cap estratègia de re-
ferència adreçada a l’empoderament
de la gent.
El joc polític democràtico-liberal
–i el sistema jurídico-institucional
que li dóna cobertura formal- no
aporta incentius sufi cients per a la
promoció de la participació real i
genuïna, és a dir, entesa com a trans-
lació de poder a la gent per a la re-
solució dels seus propis problemes.
La perspectiva del confl icte mai no
és desitjable per als governants en
el marc del sistema institucional de
la democràcia representativa. I és
per això que, des dels governs, gai-
rebé sempre es dóna més valor a les
oportunitats del procediment parti-
cipatiu per a la major comoditat en
la gestió pública dels professionals de
la política, que no als outputs orga-
nitzatius que podrien derivar-se com
a resultat dels processos d’implicació
i responsabilització directa de la ciu-
tadania.
No ens hauria de sorprendre, en
coherència, el fet que molts respon-
sables de l’àmbit local –molts d’ells
situats ideològicament dins l’espai de
les esquerres i fi ns i tot de l’esquerra
transformadora- adoptin avui dia
una predisposició favorable a la in-
troducció de certes “noves formes/
fórmules participatives” que despla-
cen l’atenció cap al principi de repre-
sentació, lluny del foment d’una par-
ticipació responsable i efectiva dels
treballadors i les treballadores. Cal
preguntar-se, en aquest sentit, fi ns a
quin punt les formes d’innovació de-
mocràtica que afavoreixen una par-
ticipació ciutadana desorganitzada
o bé mínima (Nuclis d’Intervenció
Participativa), contribueixen alhora
a desactivar i/o desincentivar for-
mes potencialment més profundes
d’acció social col·lectiva de tipus
més aviat “tradicional” (com, per
exemple, el moviment veïnal). De
fet, les formes “tradicionals” d’acció
social col·lectiva són normalment
observades, amb prou desconfi ança,
com un obstacle per a les funcions
de govern dels ajuntaments, raó per
la qual el control –i la instrumen-
talització electoralista- dels espais
d’organització de la societat civil ha
estat sempre un objectiu de primer
ordre per als partits del sistema o que
principalment actuen sota la lògica
del sistema.
Tanmateix, com és sabut, la re-
lació i la dependència mútua entre
organització social i consciència
col·lectiva és una constant en les
teoritzacions marxistes relatives al
sorgiment i desenvolupament de la
consciència de classe. Les refl exions
de MARX, que tendeixen a diferen-
ciar entre la “classe en si” i la “classe
per a si”, han deixat constància de la
diferència entre els interessos socials
anomenats “objectius” i l’eventual
presa de consciència “subjectiva”
d’aquests interessos per part de les
persones a través dels processos
d’organització i mobilització. En
coherència, els i les comunistes apos-
tem per una superació de la idea de
democràcia com a procediment per
a la presa de decisions. I proposem
la idea –molt més dinàmica- de
democràcia com a acció col·lectiva
organitzada i ciutadania permanen-
tment mobilitzada en la defensa dels
seus interessos com a treballadors/es
(com a veïns/es, com a pacients, com
a estudiants, etc.).
En l’estratègia comunista, la
perspectiva de referència per a la in-
troducció de mecanismes de partici-
pació és la d’augmentar la percepció
subjectiva de l’efi càcia de les formes
d’intervenció organitzada, fomen-
tant la responsabilització de la ciuta-
dania i promovent l’empoderament
de la gent. És per això que creiem en
l’organització autònoma de les per-
sones per a la defensa dels seus propis
drets i interessos, sense instrumenta-
litzacions, mediatitzacions o tuteles
político-electorals. I és per això que
estem convençuts que la millor ma-
nera de fer avançar la democràcia no
és fent servir les plataformes parti-
cipatives com a catapulta electoral
–la qual cosa sempre genera con-
tradiccions importants en l’àmbit
institucional- sinó promovent que
tots nosaltres, els treballadors i les
treballadores ens organitzem per a la
defensa d’allò que tenim en comú.
Dues paraules expressen ben clara-
ment la nostra perspectiva. La pa-
raula comunisme remet a la posada
en comú de les nostres necessitats i
interessos. I la paraula democràcia
es refereix ineludiblement a la re-
distribució del poder entre totes les
persones. Nosaltres som comunis-
tes i lluitem per la democràcia. No
ens agrada la idea d’un poble que es
deixa governar, sense més, pels uns
o pels altres. I és per això que amb
governar no en tenim prou. S’entén
prou bé. Però la gent només ens creu
quan ens veu.
Comunisme: Organització i mobilització social
____________________JUANMA PATÓN____________________
Agenda de la Fundació Pere ArdiacaCAFÊS DE TARDOR
La democràcia al Marroc
divendres, 7 novembre
La lluita per la democràcia al
Marroc
Karim El Otmani, activista pels
drets humans i la democràcia
Presenta: Jordi Ribó, President
de la Fundació Pau i Solidaritat
de CCOO
La fi gura del diable a occident
divendres, 14 novembre
La fi gura del diable a occident
Felipe López Aranguren, sociòleg
i politòleg, especialista en la
fi gura del diable
Presenta: Alberto Vélez, Histo-
riador
Brigades, una forma de soli-
daritat
divendres, 21 novembre
Brigadistes a Paraguai, viure el
canvi en primera persona
Oriol Arcas, brigadista
Maria Sánchez, brigadista
Presenta: Esther Díez, Associació
Catalana per la Pau
60è aniversari de la Declaració
de Drets Humans
divendres, 12 desembre
Els drets humans com a element
de propaganda
Adoni González, lluitador anti-
franquista i activista sindical
Presenta: Luis Juberías, Fundació
Pere Ardiaca
Uruguai: la força de la unitat
divendres, 19 desembre
El PC d'Urugruai i el Front Ampli:
la força de la unitat
Miguel Oxley, Secretariado de la or-
ganización del PCU en Catalunya
Presenta: Carlos Torres, Ex-Diri-
gent del Sindicato Único Nacional
de la Construcción y Anexos
(SUNCA) d' Uruguai
PAU, GUERRA
I NEOLIBERALISME
(La guerra com a clau de volta del
capitalisme global)
27, 28 de novembre i 1,2 de
desembre
Lloc: Auditori de l'Edifi ci UPF-
Rambla
La Rambla, 30-32 (entrada per
Plaça Joaquim Xirau)
Metro L3. parada Drassanes
Organitza: Fundació Pere Ardiaca
Col.labora: Associació Catalana
per la Pau (ACP), Fundació Pau i
Solidaritat-CCOO, Món-3
Dóna suport: Ofi cina de Promoció
de la Pau i els Drets Humans de la
Generalitat de Catalunya.
El neoliberalisme, com a projecte
de classe d'acumulació d'uns pocs
en perjudici de la immensa majoria
de la societat, està en bancarrota.
Les causes: la crisi de model provo-
cada, així com la pèrdua de prestigi
que ha patit debut a l'agreujament
de les desigualtats social, i al haver
dut a sectors importantíssims de la
població més enllà del llindar de
l’exclusió i la pobres.
Aquesta erosió de legitimitat que
ha patit el pensament neoliberal, ha
incrementat la violència inherent a
la dominació i al procés d'acumula-
ció de capital, així com la necessitat
de legitimació seguint l'estratègia
d'un enemic exterior, generant una
cultura de la por que es tradueix en
un negoci de la por.
En aquestes jornades, discutirem
la relació intrínseca entre la glo-
balització neoliberal i la guerra,
farem prospecció dels escenaris que
s'obren en aquest fi nal d'etapa his-
tòrica i discutirem estratègies per
un món amb pau i justícia social.
dijous, 27 de novembre a les
18.45h
Presentació
Xavier Badia, Director de l’Ofi cina
de Promoció de la Pau i els Drets
Humans de la Generalitat de
Catalunya
Luis Juberías, Fundació Pere
Ardiaca
dijous, 27de novembre a les 19h
Després de Bush, quina política de
guerra dels EUA
Michel Collon, periodista i inves-
tigador (Bèlgica)
Presenta: Jordi Ribó, President de
la Fundació Pau i Solidaritat de
CCOO
divendres, 28 de novembre a les
19h
La crisi econòmica i les resistències
popular, obstacles per a les guerres
de conquesta dels EUA.
John Catalinotto, del International
Action Center (EUA)
Presenta: Xavi Cutillas, Respon-
sable de l'Àrea Internacional del
PCC i President de la Associació
Catalana per la Pau (ACP)
dilluns, 1 de desembre a les 19h
Europa: entre l'acció per la pau i la
lluita interimperialista
Daniel Cirera, Fundació Gabriel
Péri i MPP (França)
John P. Neelsen, Professor de la
Universitat de Tübingen, mem-
bre del Consell Científi c d'AT-
TAC i membre de la Fundació
Rosa Luxemburg (Alemanya)
Willy Meyer, eurodiputat d'IU
i membre del GUE
Presenta: Toni Barbarà, membre
del Secretariat del Partit de
l'Esquerra Europea
dimarts, 2 de desembre a les
19h
Guerra i neoliberalisme. Estratè-
gies per la pau.
Samir Amin, economista i Pre-
sident del Th ird World Forum
amb seu a Dakar.
Presenta: Àngels Martínez
Castells, doctora en Ciències
Econòmiques i patrona de la
Fundació Pere Ardiaca.
LA CONTRAPORTADA
ESCOLTI, “LISTENING”, “ESCOLTING”
ATENCIÓ A la rata PER TONI BARBARÀ
AFILIA’T AL PARTIT DELS I LES COMUNISTES DE CATALUNYA www.pcc.cat
Són temps de jogging, spee-
ding, mobbing, footing, bi-
cing, tonting… o el que si-
gui però en gerundi. I en anglès,
la llengua del renting, leasing,
Bushing, i de l’assignatura de
la ciutadania (als càmpings -de
Camps) del Regne de València.
Així doncs avui anem a caçar ra-
tolins dits “barbarismes”, que no
haurem de confondre mai amb el
que diu o escriu un Barbarà com
ara el qui sota signa.
Em confesso un practicant
malaltís de l’”escolting”. Que què
és l’escolting? La manera moder-
na de dir-ne d’allò que abans en
deien tafanejar, enganxar l’orella,
escoltar converses de terceres
persones en llocs públics, fer de
voyeur–ecouteur sonor. Fins ara
no està penalitzat i si es fa amb
una certa elegància i cara de tòtil
és absolutament impune. Podeu
fer veure que llegiu un diari, que
dormiu o rumieu, però sempre
procurant de no fer coincidir
l’antena auditiva amb l’indicador
ocular-visual. La gent, més o
menys exhibicionista dialoga
-o crida– en converses corals i
pujades de decibels. A cops pot
tractar-se d’un monòleg recitat
a un mòbil. Aquesta pràctica és
molt més saludable que no pas
ensordir-se amb un MP3, IPOD
o estri semblant que, proveït
d’uns mini-auriculars, sacseja
“chup-chip-chup” el veí del cos-
tat que es convulsiona al banc del
metro. Se n’aprèn molt més amb
l’escolting, és gratis i et fas una
idea de per què el món va com
va i cap a on va. La sola limitació
és que no queda gens be entrar
en conversa amb els emissors de
tantes sentències, experiències,
vivències, setciències… El que
diuen queda dit i punt.
Un parell de sessions diàries
d’escolting al transport públic i
col·lectiu (doncs no és factible
en el cas del transport individual
ni privat, ni és recomanable en la
seva versió taxista de la COPE-
centralita-afi rmativo) et poden
posar al dia del que va la cosa. És
el que s’anomena informació “in
itinere” camí del curro. L’altra
modalitat clàssica és la de barra-
bar o taula-restaurant, amagat
darrere un ADN o un 20 minu-
tos, procurant no sostenir-lo de
l’inrevés.
I on vaig a parar amb tant de
“volting”? A afi rmar que segons
els/les usuaris/es de la franja de
les 8 a 8’10 del matí de la línia
L2 del Metro, direcció Paral·lel,
Obama guanya les eleccions de
carrer, perquè a més de ser un
negre que quasi no ho és (de ne-
gre), se’l veu espavilat, elegant i
llegit i ens recorda el profe bo de
la pel·lícula, mentre a l’altre se’l
veu molt pedant, tibat, jubilat i
és el patró dolent de la plantació.
És la victòria del “normal” sobre
el “manaire”.
I amb aquesta sucosa elucu-
bració queda despatxat el tema
electoral que ens apassiona…
encara que no acabem de saber
on carai votem nosaltres. Espe-
ro alguna xerrada ben aviat que
m’ho aclareix. Els altres “top-
tòpics” del mes són previsibles: el
superMessi, el pobre Alonso amb
una carraca de cotxe, el nuvi de
la Duquesa de Alba i l’elegància
i el “tronío-troning” de l’Ortega
Cano de Jurado. Apa!! Servits i
tips!
Un dia, però, vaig sentir algú
que parlava xiu-xiu no sé quina
extravagància d’Europa i no sé
quin merder de les 65 hores…
que no sé quina cursa deu ser.
Una cosa relacionada amb no
sé quina fl exibilitat i un “OPT
OUT ing”. Ningú dels oients del
vagó li va fer gaire cas doncs ja
es veia per la seva indumentària
que devia ser un d’aquests tipus
estranys que es baixen a Via Laie-
tana i van a un bar que
anomenen CC.OO.
I la crisi? Quina cri-
si?? Millor no tractar te-
mes complicats que els
temps estan fotuts (de
footing?).
Publicitat de l’IPOD a Stalingrado, metro de París