art clàssic- grecia
TRANSCRIPT
ART CLÀSSIC: GRÈCIA
Civilització Grega Minoica(Creta)-(Talassocràcia(Domini del mar) 2300 a.c- 1800 a.c)
Micènica (Micenes ,Agrós...) del 1900 a.c-1200 a.c.
-Control del comerç dels metalls
Edat obscura 1200 a.c- 800 a.c
Període Arcaic s. VIII –VI a.c
Formació de les primeres polis
Procés de colonització grega
Període Clàssic s. V – IV a.c
Consolidació de les Polis
Guerres Mèdiques (Persia Vs Grècia)
Supremacia d’Atenes mig segle avants del V a.c
Guerra del Peloponès (finals del s V principis del IV a.c)
Marca la decadència de les polis
Període Hel·lenístic s III –II a.c
Imperi d’Alexandre el Gran
Formació dels regnes Hel·lenístics (Cultura local +Cultura grega=sincretisme
cultural)
Grècia província Romana
Que és l’art? L’art és una forma d’ expressió no lingüística i que té una plasmació física. Funciona a partir de
vehicles artístics (forma d’expressar)
Es una forma d’expressar la creativitat de les persones de manera transcendent. La intenció dels
artistes es arribar a un públic. La bellesa no és necessàriament l’Art, les formes d’art més velles no
són més especials que les modernes.
L’art és un missatge.
Temes de l’art: La mort: Pot ser màgica, religiosa, funerària.
Sexe: Vinculat amb la fertilitat, la nova vida.
Critica a la societat: metallenguatge (art que parla d’art)
Art grec: Períodes
Influencies anteriors: L’art grec rep influencies de dues cultures principalment.
Art Minoic: Utilització sistemàtica de l’arquitectura arquitravada. Ús excessiu de columnes.
Art Micènic: Mègaron micènic: Sala que situava al centre les cases, era una sala de
reunions.
In antis
Període Arcaic s VIII – VI a.c Al període arcaic neix l’art grec com a tal.
Els antic temples de fusta comencen a fer-se amb carreus de pedra.
En escultura és treballa la forma humana de manera molt rígida e inexpressiva. Però amb un
interès per la bellesa i la perfecció.
Període Clàssic Sever s V a.c Post clàssic IV a.c L’art grec arriba a la màxima perfecció, s’estableixen les normes d’un art equilibrat i perfecte.
En escultura el coneixement anatòmic arriba a la màxima perfecció i poc a poc es passa de la
expressivitat dels rostres en el clàssic sever al ple naturalisme del post clàssic
Període Hel·lenístic s. III-II a.c Es perd l’harmonia i l’equilibri i els edificis guanyen en espectacularitat. S’aposta per una
arquitectura teatral. Que impacta a l’espectador.
En escultura apareixen composicions espectaculars molt complexes i amb molta expressivitat.
També apareixen escenes de la vida quotidiana o escenes iròniques cap als deus.
Tècnicament l’escultura arriba a la màxima perfecció.
Sala de reunions
Vestíbul
Arquitectura. Característiques generals. Aviat l’arquitectura grega comença a utilitzar carreus de pedra, en especial de marbre. I el material
que queda fora de la vista és d’igual qualitat que el material vist.
Els grecs feien edificis fets a la mesura de l’home.
El màxim objectiu de l’arquitectura gerga es aconseguir l’EURITIMIA (equilibri, harmonia).
Buscaven l’equilibri en tots els seus edificis sobre tot la proporció AURIA.
Els edificis grecs utilitizaven tres ordres arquitectònics:
Ordre Dòric
Ordre Jònic
Ordre Corinti.
I mai els barrejaven.
Tipologies Edilícies. Es classifiquen segons el seu us:
Funció Religiosa: Planta rectangular Són una evolució del “mègaron”*
Planta circular Tholos.
*Als temples no podia entrar ningú, es a dir el culte al déu es feia a fora en un altar portàtil ja que
el temple es la casa del déu.
-L’opistòdom mai pot estar connectat a la naos Ja que es on guardaven les ofrenes més valuoses
que li feien al déu(Or, Plata..)
Classificació dels temples de planta rectangular.
Segons les columnes a la façana:
In antis si disposa de dues columnes
Tetràstil si disposa de quatre columnes
Hexàstil si disposa de sis columnes
Octàstil si disposa de vuit columnes
Decàstil si disposa de deu columnes
Dodecàstil si disposa de dotze columnes
Segons els pòrtics:
Pròstil: te un pòrtic.
Amfipròstil: te dos pòrtics.
Segons la peritrasti:
Àpter: No te columnes
Perípter: Te una línia de columnes al voltant.
Dípter: te dues línies de columnes al voltant.
Pseudoperípter: Al costat de la paret llisa hi ha columnes però són falses.
Funció Civil: -Funció administrativa/cívica:
Bolounterions: On es reunia l’assemblea de la ciutat
Propileus: entrada monumental a un lloc sagrat o un espai important dintre de la ciutat.
Stoa: Pòrtics que envoltaven l’àgora i que albergaven botigues luxoses i edifics de tipus
administratiu.
-Funció esportiva:
Estadis: Llocs per a córrer.
Palestres: Llocs per lluitar.
Gimnasium: Centres d’ensenyament
-Funció d’entreteniment:
*Teatre: Representacions de tragèdies i comèdies.
Odeó: Mateixos elements que els teatre però a tamany reduït. Era un auditori per a
escoltar música i poesia.
Teatre: Eren edificis al aire lliure. Estaven situats sempre en pendents naturals que s’allisaven i
adaptaven per a fer les grades del teatre.
Parts del teatre:
Skena: Escenari. Nomes personatges principals.
Orchestra: Hi havia un cor, molts actors que parlaven a la vegada i que explicaven tot el
que no podies veure(assassinats..)
Al teatre podia anar tothom. Es representaven comèdies i tragèdies amb origen religiós.
Katarsi: Purificació d’una persona que es produïa amb les representacions de tragèdies.
*Cnossos: Arquitectura arquitravada amb pòrtics i terrasses. Els pintaven amb colors molt
llampants.
Art grec Ceràmica del dypilon s. VI,VII,VIII. Alterna franges negres i vermelles amb figures geomètriques. A
la part central sol haver-hi imatges de guerra o relacionades amb la mort. (Arcaica)
A la època clàssica hi ha dos tipus de ceràmiques:
De figures vermelles: Es representa la figura humana i de color vermell.
De figures negres: Les figures humanes son de color negre i el fons vermell.
A CROP OLI S D ’ A TENA S
Esta situada al turo mes alt de la ciutat i complia una funció sagrada, tenia una funció defensiva en
cas de guerra, però en temps de pau tot el seu terreny era considerat “Tèmenos”(Santuari). L’accés
a l’acròpolis és feia a traves de la via sacra un camí en ziga-zaga que conduïa als propileus(entrades)
del recinte.
El recinte estava ple d’edificis religiós amb santuaris dedicats a Atena, Posidó, Àrtemis i a altres
déus menors. També tenia edificis civils. Allà estava el consell d’ancians i la casa de les ascefores(
“associació” de noies solteres que durant tot l’any és reunien per a preparar les ofrenes a la desa
Atena)
Durant les guerres mediques l’acròpolis va quedar molt destruïda però durant la etapa de
supremacia Atenenca que va venir després, sota el govern de Pèricles es va dur a terme un
programa reconstructiu que va dotar l’acròpolis d’edificis magnífics. L’accés a l’acròpolis i el
Propileus estan orientat al oest. La banda sud estava dominada pel temple principal de la ciutat que
és el Partenó, al nord destacava un conjunt estrany d’edificis que era l’Erecteon, a final del segle v i
de principis del segle IV a.c és va construir sobre un baluard artificial un templet petit dedicat a
Atena nikè.
P A RTENÓ
Catalogació: Nom: Partenó
Autor: Ictinos, Cal·lícrates (Arquitectes)
Fidies(Cap d’obra)
Pèricles (Comitent)
Cronologia: Meitats del s V a.c.
Tipologia edilícia: Temple
Material: Marbre rosat del Pentèlic
Estil: Grec Clàssic
Ubicació: Acròpoli d’Atenes
Anàlisi formal. El Partenó és un temple dòric, octàstil, amfipròstil i perípter que està situat al costat sud del turó de
l’acròpoli, la seva distribució interior presenta una pronaos hexàstila, una naos amplia amb una
columnata en forma d’U encavalcada (dues columnes una a sobre de l’altre). També hi havia un
opistòdom. L’opistòdom presentava quatre columnes i tenia l’accés des de el pòrtic posterior de
l’edifici. No hi havia comunicació entre l’opistòdom i la naos. Com tots els temples grecs el Partenó
va ser construït sobre una estilòbata i una estereòbata on descansen les columnes. Les columnes
no tenen base i presenten un fus amb aresta viva. El capitell és un capitell dòric senzill, amb àbac
equí i collarí i aquestes columnes sustenten un arquitrau llis. Sobre aquest arquitrau un fris alterava
tríglifs i mètopes, tot aquest
entaulament sostenia una coberta
doble vessant que generava un frontó
triangular en la façana i un altre en la
part posterior.
Er Partenó es un temple clàssic que
presenta una busqueda de l’harmonia
i de la perfecció per això es van aplicar
principis matemàtic en diverses parts
de l’edifici. La proporció àuria està
present a la planta i a la façana. Les
columnes laterals son el doble més
una que a la façana i per evitar
deformacions òptiques és va aplicar l’èntasi en les columnes i l’arquitectura.
Deformacions que corregien l’efecte visual de l’ordre dòric. És pot trobat sobre tot a l’arquitrau, a
l’espai entre columnes i al fust de les columnes que s’abomba lleugerament en els tambors centrals
A nivell decoratiu el Partenó presentava un programa escultòric és concentra en quatre llocs:
1. La escultura gegantina de la deessa Atena que es guardava a la Naos, mesurava uns 13
metres d’alçada i estava feta amb la tècnica crisoelefantina.
2. Els dos frontons presentaven relleus.
3. Les mètopes en el fris de l’edifici també contenien relleus.
4. Dins de la naos hi havia un relleu continu que envoltava tota l’estança amb més de 60
metres de longitud.
Interpretació El Partenó era un temple dedicat a la deessa Parthenos que era la patrona de la ciutat. Va ser
construït sota el govern de Pèricles i de fet va ser el primer gran temple construït durant el
programa de reconstrucció de l’acròpolis. Els diners amb els que va ser finançat van sortir en bona
part del tresor de la lliga de Delos. D’alguna manera el Partenó va ser el símbol de la supremacia
d’Atenes i del poder de Pèricles en aquella època. Per això es van utilitzar els millors materials, es
van contractar els arquitectes més prestigiosos de l’època i es va decorar amb un programa
iconogràfic que recordava les victòries dels grecs, però sobre tot d’Atenes contra Persia.
L’escultura excepte de la deessa Atena presentava a Atenea con una jove guerrera armada amb
escut i llança, pectoral i casc adornat amb un cavall de guerra. El més importat es que sobre la mà
dreta portava una figura femenina amb ales. Que representava a Nikè (la victòria) i que per tant
recordava el paper d’Atenes contra els perses.
Els frontons presentaven relleus sobre la vida de la deessa Atena i el posterior representava la lluita
entre Atenea i Posidó per ser patrons de la ciutat d’Atenes.
A les mètopes del Partenó es desenvolupa un programa de caire mitològic però amunt un fort
contingut polític. En cadascun dels quatre costats es relata una lluita. En un costat tenim la
Gigantomàquia (lluita dels deus contra els gegants), la centauromàquia (Lluita dels deus contra els
titans, la amazonomàquia (lluita de les amazones contra els deus, la centauromàquia(lluita dels
deus contra els centaures) i al dels grecs Vs perses. D’aquesta manera exposava la lluita contra el
perses en el mateix nivell que la lluita dels deus contra essers salvatges i incivilitzats com els titans
o els centaures.
El fris continu que hi havia als murs de la naos representava la festa de les panatenees, una festa
en honor de la deessa Atenes que reunia visitants de tota Grècia. Com és pot veure a partir del
programa iconogràfic el Partenó no nomes complia la funció religiosa si no que tenia a mes a mes
una clara funció política. Recordar les victòries d’Atenes a les guerres mediques i demostrar el
prestigi de la ciutat i dels seus governants.
Conclusions. El Partenó es l’exemple més perfecte de temple grec clàssic, hi ha un interès enorme per
aconseguir l’eurítmia i s’apliquen proporcions matemàtiques per a obtenir al màxim l’harmonia i
l’equilibri.
El Partenó recull les influencies d’altres temples clàssics i corregien les imperfeccions i desequilibri
que eren visibles en els temples dòrics d’època arcaica com els de Paestum. El Partenó es va
convertir en un model per a altres temples d’època clàssica que també volien aconseguir aquesta
harmonia mitjançant la utilització de les proporcions matemàtiques. Un bon exemple és el temple
de la concòrdia a la ciutat siciliana de
Agrigent.
ERÈCTEON
Catalogació Nom: Erècteon
Autor: Mnècicles
Comitent: Pèricles
Cronologia: Segona meitat del s Vè
Tipologia edilícia: Temple
Material: Marbre del Pentèlic
Estil: Grec Clàssic
Ubicació: Acròpoli d’Atenes
Anàlisi formal Erècteon es un edifici complex que no s’ajusta als canons dels temples clàssics i que esta format per
varies construccions comunicades. La part central és un temple hexàstil d’ordre Jònic, amfipròstil, i
àpter. La pronaos dona pas a una naos més curta del que era habitual dedicada a Atena Polia.
Aquesta naos no comunicava amb la part posterior del temple a la qual s’havia d’accedir a través
del pòrtic nord.
A La part posterior del centre el pòrtic s’ha transformat en una terrassa amb murs que la tanquen
per evitar els perills del desnivell i quatre mitges columnes adossades que intenten mantenir
l’aspecte de pòrtic. Aquest espai donava pas a una doble naos dedicada respectivament al deu
Posidó i a Erecteu(fill adoptat d0Atena i primer rei mític de la ciutat).
Per altra banda la zona nord de l’edifici és va construir un pòrtic jònic, tetràstil, amb una alçada
molt més gran de l’habitual per salvar el desnivell amb la part central de l’edifici. En aquesta zona
es donava culte al lloc segons la mitologia al deu Posidó, que havia fet brullar una fot d’aigua salada
en el conus amb Atena pel patronatge de la ciutat. Finalment al sud es va edificar una petita
terrassa que va ser construïda sobre la tomba de cècrops una altre rei mític d’Atenes. La terrassa
sud te la característica que les columnes estaven construïdes per estàtues femenines (sis), aquestes
estàtues representaven a les dones d’una ciutat anomenada Cària i per tant se les coneix per la
terrassa de les Cariàtides.
Tot l’edifici està al construït amb ordre jònic i per tant sobre l ’estereòbata i la estilòbata descansen
columnes jòniques amb la seva base, fust acanalat, el capitell amb voltes i per sobre l’arquitrau
format per tres platabandes , per sobre de l’arquitrau h havia un fris continu que en bona part s’ha
perdut en llargues zones com en el pòrtic de les cariàtides la tercera platabanda estava decorada
amb elements circulars. Per això i per l’esveltesa de les columnes es parla de jònic decoratiu. La
part central del temple estava coberta a doble vessant amb els frontons, mentre que els pòrtics
nord i sud presentaven una coberta arquitravada . les escultures femenines presenten un grau de
naturalisme molt important i es practica la tècnica dels draps molls, es representava en la seva roba
com si estigues una mica mullada , pegada al cos per fer més visibles la anatomia que hi ha a sota.
Interpretació El Erècteon va ser construït durant la època de la supremacia d’Atenes, s’inicia amb posterioritat al
Partenó sota el patrocini de Pèricles i ben aviat Pèricles es expulsat i continuen amb les obres els
següents governants de la ciutat.
El sistema de fiançament continua sent el tresor de la lliga de Delos i els impostos que Atenes
cobrava a altres polis. L ’Erècteon es un edifici que s’ajusta a una funció religiosa i que de fet acull
més de sis llocs de culte. Per altra banda la riques i la qualitat de la construcció estan relacionades
amb una funció de demostració de poder i propaganda política. En concret el pòrtic de les
cariàtides recordava la victòria sobre la polis de Cària, moltes dones joves van ser presoneres i
portades a atenès i per tant la terrassa recorda aquesta victòria. Les dones es representen en
posició d’ofrena i durant la processo de les panatenees tots els participant pesen per davant de la
terrassa sud de tal manera que les escultures sembla que participaven en la festa fent ofrenes a la
deessa.
Conclusions L’ Erècteon es un temple grec d’època clàssica, un dels màxims representats de l’ordre jònic però
per altra banda atípic, ja que no s’ajusta a les plates clàssiques i que es a mes a mes presenta
desequilibris en certes zones, la qual cosa trenca l’harmonia. Aquest fet s’ha de relacionar amb la
necessitat de combinar molts llocs de culte en un sol edifici.
La singularitat d’aquest temple fa que no sigui fàcil identificar influencies anteriors o posteriors , la
solució que si va tenir molt èxit i que es va repetir, va ser la substitució de les columnes per
escultures. Això es veurà en edificis posteriors i arribarà fins a l’arquitectura renaixentista i barroca.
TEMP LE D ’ A TENA NI K È
Catalogació Nom: Atena nikè
Autor: Cal·lícrates (Arquitectes)
Cronologia: Segona meitat del s Vè a.c.
Tipologia edilícia: Temple
Material: Marbre del Pentèlic
Estil: Grec Clàssic
Ubicació: Acròpoli d’Atenes
Anàlisi Formal El temple d’Atena Nikè esta construït sobre un
baluard artificial a la part oest de l’acròpolis en
una posició lleugerament avançada respecte els propileus, d’aquesta manera era el primer edifici
que és distingia pujant per la via sacra. Es un edifici que és distingia pujant per la via sacra. Es un
edifici de petit tamany uns 4 m x 5m aproximadament, d’ordre jònic, tetràstil, amfipròstil, àpter.
Respecte a la distribució interior presenta la pronaos tetràstil i una naos inantis quadrada. El que
destaca d’aquest temple es la qualitat dels seus materials i la elegància amb la que estaven
treballats, sobre l’estereòbat i la estilòbata es disposen columnes jòniques, amb base, fus acanalat i
capitell amb voltes. Sobre les columnes es disposen tres platabandes llises i sobre l’arquitrau hi
havia un fris corregut amb un relleu continu que representava Nikès en diverses actituds. El temple
estava rematat per una coberta a doble vessant amb els frontons corresponents.
El fris de les Nikès esta esculpit d’una forma extremadament elegant i una enorme qualitat tècnica,
un gust per als detalls molt present en el detallisme dels plecs i un us de la tècnica dels draps molls
extremadament sensual. Aquest fris es lleugerament posterior a l’edificació del temple. Finals des s
Vè principis del IVt i reflecteix el canvi d’estil.
Interpretació El primer projecte d’aquest temple es remunta a l’any 449 a.c per celebrar el tractat de pau entre
perses i grecs (fi de les guerres mediques) en quest sentit el temple es un ex-vot(votiu) un edifici
que havia de servir per donar gracies a la deessa Atena per la victòria conra els perses. Per certes
raons aquest edifici no es va construir fins l’últim quart del segle Vè la funció era la mateixa però
les circumstancies havien canviat, la guerra del Peloponès no trigaria en esclatar. A l’interior de
l0’edifici es guardava una escultura de la deessa Atena com a Nikè contràriament a la tradició
aquesta nikè no presenta ales perquè no abandones mai atenès. Els fris continu que adornava la
part exterior de l’edifici representava a Atena acompanyava de les victòries.
L’edifici reuneix la funció religiosa, votiva i la funció de recordar les victòries de la ciutat.
Conclusions En el temple d’Atena nikè es probablement el millor representat d’estil clàssic grec d’ordre jònic i
malgrat el seu petit tamany en aquest temple s’aposta per a la perfecció, la eurítmia i la bellesa. La
seva qualitat tècnica u ka seva localització a
l’acròpolis buscant l’espectacularitat.
El templet d’ Atena nikè recull el millor
ordre jònic descara les imperfeccions i es
desequilibris com l ’Erècteon i busquen la
màxima perfecció. Aquesta tipologia de
temple petit recorda a altres temples votius
d’ordre dòric que es troben al santuari de
Delphos.
TEA TRE D ’ EP I D A URE
Catalogació Nom: Teatre d’Epidaure
Autor: Policlet el Jove
Cronologia: S IV a.c
Tipologia edilícia: Teatre
Material: Pedra
Estil: Grec Clàssic
Ubicació: Epidaure, Grècia.
Anàlisi formal Va ser el teatre grec més gran construït mai, tenia una capacitat per a a 15000 espectadors i estava
situar aprofitant el pendent d’un turó. És tan gran que fa 120 metres de diàmetre i 25 d’alçada . El
teatron esta dividit en dues zones, una primera zona inferior què te 12 sectors separats en 13
passadissos . La zona superior presenta 22 sectors amb 23 passadissos, el material era pedra
clàssica de bona qualitat i marbre en la primera filera de seients que estava reservada per
autoritats i famílies importants.
La orchestra ocupa un cercles de grans dimensions on estava el cor, finalment de forma tangent a
l’orchestra hi havia una amplia skena. Avants d’Epidaure l’escenari era una simple tarima molt
senzilla, però per primera vegada és va fer un escenari més ample amb una construcció que
simulava la façana d’un edifici de dues plantes.
Interpretació El teatre d’Epidaure estava situat al nord del Peloponès a prop d’una ciutat dedicada al deu de la
salut on meritats de tota Grècia passaven temporades per guarir-se de les seves malalties. En
aquest sentit aquest edifici presentava tres funcions:
1. La primera funció religiosa perquè el teatre grec va néixer com a ritual en honor al
deu Dionís.
2. Funció de diversió i oci perquè allà representaven comèdies i tragèdies.
3. Funció terapèutica.
Aquest teatre estava a prop del santuari el deu Asclepi que segons documents de l’època assistir a
la representació de tragèdies estava recomanat a persones que patien melancolia (depressió),
aquests malalts en veure i patir amb els protagonistes de les histories experimentaven una Katarsi
(purificació) que es considerava terapèutica.
El teatre d’Epidaure és construeix durant el període clàssic i allà es representaven obres dels grans
dramaturgs grecs bàsicament Sofocles, Esquil i Euripides i també aristofanes que era el gran
comedioleg, i també altre autors menors.
Conclusions Epidaure es el teatre grec per excel·lència, el més perfecte, gran i el que una acústica que encara
avui no ha sigut superada per cap edifici al aire lliure. Epidaure recull la tradició de tots els teatres
gecs anteriors des de els primers que eren desmuntables i aprofitaven petits pendents naturals i els
que van venir després construïts en pedra.
Epidaure incorpora una novetat que es la construcció d’un escenari complex, aquesta evolució ja
quedarà per sempre en el teatre grec i seguirà en el teatre romà.
A LTA R D E Z EUS A P ÈRG A M
Catalogació Nom: Altar de Zeus
Autor: Anònim
Comitent: Rei de Pèrgam Èumenes II
Cronologia: Segle II a.c
Tipologia edilícia: Altar Votiu
Material: Marbre
Estil: Grec Hel·lenístic
Ubicació Original: Pèrgam, Turquia
Ubicació Actual: Museu de Pèrgam (Belin)
Context històric Després de la mort d’Alexandre el gran el seu
imperi és va repartir en diversos regnes
hel·lenístics. Alguns dels quals és van fragmentar
posteriorment, un d’aquests Regnes va ser el
regne de Pèrgam . Els reis de Pèrgam Atal I,
Èumenes I, Atal II, Èumenes II van iniciar una sèrie
de campanyes militars per l’actual península
d’Anatòlia, aquestes campanyes van ser molt
exitoses i van proporcionar una gran prosperitat i
riquesa al poble. Pèrgam controlava el comerç de
productes de luxe de de Asia fins a Europa, es per
això que Èumenes II decideix iniciar un programa
constructiu que convertís la capital en una ciutat
digna de la riquesa del poder del país. L’edifici
destacat del seu programa constructiu va ser un gran altar situat en una explanada de l’acròpolis de
Pèrgam en honor a Atena i Zeus que recordes les victòries del seu pera Atal II sobre Galàcia i altres
pobles.
Anàlisi formal En origen l’altar de Pèrgam era una enorme construcció gairebé quadrada que s’alçava sobre un
podi de 7 metres d’alçada al qual s’accedia a través d’unes enormes escalinates que conduïen al
pati pròpiament dit. A banda i banda d’aquestes escalinates dues ales porticades s’aproximaven al
visitant. Al pati porticat que estava a la part superior albergava relleus, escultures i sobretot l’altar
on es feien sacrificis per donar gracies als déus. Tot el conjunt te un perímetre de 120 metres de
longitud.
Els pòrtics estaven construïes per columnes d’ordre jònic amb la seva base, el fust acanalat, capitell
amb volutes i l’arquitrau amb tres platabandes. Aquestes cobertes planes estaven decorades amb
una gran profusió(nombre) d’escultures de tamany natural en funció d’acroteris. Aquestes
escultures representaven herois, guerres, cavalls de guerra...
Aquest edifici presentava a més de tres programes iconogràfics importants. El fris exterior que
donava la volta a tota la construcció que era un alt relleu continu de composició molt complexa,
que feia uns 120 metres de longitud. Aquest fris es caracteritzava per una composició molt
excèntrica amb molts personatges i amb actituds violentes, amb una enorme sensació de
moviment. Aquetes figures anatòmicament son perfectes, molt naturals, destacaven sobre un fons
pla i contrasta l’expressivitat d’alguns personatges amb la inexpressivitat de les faccions d’altres.
Sempre la tècnica dels draps mullats per destacar els cossos i també es molt notable com les
postures dels personatges s’adapten a l’espai disponible. Encara que aquest relleu es molt g ran i
van treballar varis escultors totes les mans son d’igual qualitat i quasi no s’aprecien diferencies
estilístiques, indubtablement una sola persona es va encarregar de fer un disseny unitari.
Trobem un altre programa iconogràfic que es desenvolupa al llarg del pati interior del altar, es
tracta d’un fris continu amb mig relleu que no té la qualitat del fris exterior però que presenta
alguna característica interesant, com ara l’intent de fer un relleu amb un fons significatiu que
emmarques les escenes amb arbres, cases, escenes. El problema es que la profunditat no esta ben
aconseguida.
El tercer programa iconogràfic estava constituït per una sèrie d’escultures fetes en bronze que
envoltaven l’altar, els originals s’han perdut però conservem algunes copies romanes en marbre,
aquetes escultures s’ajusten al patetisme propi de l’estil hel·lenístic.
Interpretació (VEURE CONTEXT HISTÒRIC)
L’altar de zeus a Pèrgam complia una funció religiosa, era una construcció votiva, per donar gracies
a Zeus i Atena per les victòries contra els pobles veïns. A la zona pròpiament de l’altar es sacrificava
animals per als déus. Per altra banda el tamany, la riquesa i la ubicació dins de l’acròpolis de la
ciutat permeten parlar d’una intencionalitat política, vol demostrar-se el poder de Pèrgam i de la
família Atàilida. Aquesta intencionalitat queda molt clara també en el programes escultòrics
escollits:
-En el fris exterior, es representa la gigantomàquia donant protagonisme a Zeus i Atena. Els deus
representaven la racionalitat i la civilització enfront dels titans que eren el caos, s’estava comparant
el regne de Pèrgam amb els deus i els seus enemics amb els titans.
-El fris del pati narra les aventures i l’historia de Tèlef (fill d’Hèracles)i Hèracles fill de zeus.
Considerat l’avantpassat dels Atàlides, i per tant aquests eren parents de Zeus.
-Pel que fa a les escultures exemptes representaves a guerres gàlates que s’havien suïcidat avants
de ser fets presoners per les tropes de Pèrgam. La novetat era que els vençuts no eren representats
com essers febles si no que pareixien ser tractats amb respecte, admiració, i destacava la seva
valentia. D’alguna manera se li dona més importància a la victòria sobre els Gàlates.
Conclusions Aquest altar es un dels millors exemples de l’arquitectura del període hel·lenístic. En aquest
període l’eurítmia i l’elegància deixen de ser predominants i es busca la grandària i
l’espectacularitat. Tot l’edifici esta concebut per ser impactar al visitant. Es un edifici imposant pel
seu gran tamany, la seva disposició en l’entorn sobre una gran plataforma que dominava la ciutat
de Pèrgam i pels detalls constructius com la diferencia d’alçada entre la basa i el pati que obliga a
l’espectador a veure-ho i accedir des d’una posició d’inferioritat. Les ales a banda i banda de
l’escalinata semblen uns braços que s’apropin i acullin als visitants. L’enorme fris exterior és un
marc teatral espectacular, on tot plegat causa un efecte dramàtic molt propi de l’estructura
hel·lenística.
Trenca amb la tradició de l’arquitectura clàssica i per altra banda esta acompanyada d’una
escultura molt rica i densa, i tindrà influencies sobre l’arquitectura romànica i l’urbanisme i
arquitectura barroca.
ESCULTURA GREGA
Característiques generals: -El tema es la figura humana
-Treballa tot tipus de materials però especialment la pedra i el marbre. Materials com la
terra cuita , l’ivori es reserven en general per a les escultures de petit tamany de funció
votiva.
-Al llarg dels períodes de l’escultura grega destaca un interès pel naturalisme, per
aconseguir una sensació de realisme cada cop més gran.
Tècniques escultòriques. -Talla de marbre/pedra:
Primer es fa un model amb fang a tamany natural i es treballen les mesures d’aquest model de fang
a la peça de marbre amb ajuda d’un trepà. Un cop fet això es fa la primera talla i s’extreu el
sobrant. Per finalitzar s’esculpeix la forma general i els detalls, el artistes per acabar la obra la
polimentavén. Si la pedra de l’escultura era poc vistosa rebien policromia .
-Bronze a la cera perduda:
Per fer aquesta tècnica el primer que feien era un ànima de l’escultura en guix en tamany natura ja
que durant el procés quedarà destruït. Desprès es fa un motlle amb un guix més dur, aquest motlle
ha de ser com un taüt i ha de tenir canalitzats exteriors, un cop fet això es recobreix l’ànima de cera
i s’enterra el motlle amb l’ànima dintre en sorra, es fon el bronze i la cera queda substituïda per
aquest. Es deixa reposar durant tres o quatre dies i es desenterra. El motlle i l’ànima hauran quedat
destruïts per complert. La figura es polimenta i el soldatge, per últim si cal se li afegeixen els detalls.
-Tècnica crisoelefantina
Es fa un ànima de fusta a tamany natural i es recobreix amb làmines esculpides d’ivori. L’escultura
es recobria amb pa d’or les parts necessàries i s’afegien elements d’or massís.
K OUROS
Catalogació
Autor: desconegut
Cronologia: finals del segle VII a.C
Tipologia: escultura exempta. Kúros
Material: pedra policromada
Estil: Grec arcaic
Anàlisi formal Estem al davant d’una escultura masculina nua, dreta, en la qual un home jove apareix amb la
cama esquerra lleugerament adelantada respecte a la dreta, una posició cultural ferma i rígida, i
amb els punys tancats. Els braços estirats al llarg del cos. La cara té uns trets senzills molt marcats i
l’escultor a mostrat molt interès en la representació dels cabells que son llargs, rinxolats, però que
no son naturals.
L’anatomia del cos es encara molt imprecisa, és un cos molt desproporcionat que no es
correspondria a la realitat, malgrat tot hi ha un interès per la musculatura i per definir molt certes
parts del cos però encara no es veuen naturals del tot.
La cara es molt inexpressiva, presenta uns ulls molt ametllats que son molt propis de l’arcaic i la
boca comença a presentar un petit somriure rígid(somriure arcaic).
La figura és inexpressiva(hieràtica). Tota la figura és molt estàtica i mancada de moviment. Això
està relacionat amb la composició vertical i amb la manca d’expressió. La tècnica es pedra tallada
amb una sola peça com en aquet cas la pedra està talla des de tots els punts de vista però està
pensada per ser vista de front. Tenia una policromia que avui en dia s’ha perdut.
Interpretació
S’està representant un jove atleta que moltes vegades no es el retrat d’algú en concret sinó una
representació de la joventut i de la bellesa. Era una intenció de simbolitzar l’ ‘’ethos’’ esta
representant la perfecció ètica i estaven pensades per ser un exemple moral a seguir per la
joventut.
Conclusions
Les figures dels kourós reben amb bona mesura la influència de l’escultura egípcia. L’escultura
egípcia presenta hieratisme, rigidesa i manca de moviment. Finalment l’escultura egípcia presenta
les figures masculines amb un peu adelantat i els punts apretats i estirats al llarg del cos.
K OUROS D ’ A NA V YS S OS
Catalogació
Autor: anònim
Cronologia: segle VI a.C
Tipologia: Escultura excepte
Mides: mesura superior a la natural de l’època
Estil: grec arcaic
Ubicació: Museu Arqueològic Nacional d’Atenes
Anàlisi formal
El kouros d’anavyssos és l’escultura excepte d’un home jove nu, dret amb
una composició vertical, la cama esquerra apareix lleugerament avançada i
els braços estan estirats al llarg del cos amb els punys tancats. La cara
bastant rígida, té els ulls tancats i presenta el somriure arcaic propi de la
època. L’escultor a mostrat molt interès pels cabells que apareixen rinxolats, rígids, no gaire
naturals i subjectats al cap mitjançant una diadema.
Aquesta obra encara no presenta una perfecció anatòmica molt gran però es dona una evolució
molt gran respecte als primitius kuori, la representació de la musculatura en les cames i els braços
es molt mes exacta. El conjunt de l’escultura es molt més proporcionat. El tors, zona abdominal i
pectoral encara no son massa naturals.
Els trets de la cara encara son molt inexpressius, però la musculatura s’ha suavitzat una mica i ha
perdut la semblança amb una mascara que tenien les figures del primer arcaic. Els ulls continuen
sent ametllats, el somriure arcaic es molt mes definit i encara esta molt present al hieratisme.
La figura continua sent rígida i poc dinàmica, el peu avançant no logra donar sensació de
moviment. Malgrat estar treballada en totes les seves cares la figura està pensada per ser vista
frontalment. Per últim hi ha un interès de l’escultor en treballar detalladament els cabells que no
resulten naturals però si que presenten un cer preciosisme en el treball de l’escultor.
Interpretació
Aquesta figura correspon a la tipologia escultòrica dels kuroi. Eren figures de nois joves despullats
amb cossos atlètics. Aquestes figures acostumaven a tenir funció votiva, encara que en aquet cas la
funció era funerària, ho sabem perquè a la base de l’escultura hi ha una inscripció que avisa que
aquesta escultura s’havia fet en memòria de un jove mort en combat.
En qualsevol cas la intenció de aquestes escultures no es nomes recordar el jove mort sinó mostrar
un exemple de comportament ètic(ethos) ja que es destacava que havia sigut campió en uns jocs
esportius gracies a una diadema que porta l’escultura, els jocs esportius formaven part dels rituals
religiosos i es considerava que les guanyadors havien estat escollits pels deus. La busqueda de la
bellesa física representava la perfecció de la bellesa moral.
Situem l’escultura al període arcaic on neix l’art grec com a tal. En escultura és treballa la forma
humana de manera molt rígida e inexpressiva. Però amb un interès per la bellesa i la perfecció.
Conclusions
El corós d’anavyssos es un exemple d’escultura excempta arcaica, està influenciada per tota
l’escultura arcaica anterior i també presenta trets estilístics que recorden a l’escultura egipcia,
punys tancats, un peu avançat i la postura corporal. Malgrat això es pot observar una evolució molt
gran dels corós del segle VII i principis del segle VI a.C, eren molt mes rígids i els trets facials i
corporals eren molt menys naturals. El corós d’anavyssos marca el que serà l’escultura grega en el
període clàssic la seva anatomia ja serà perfecta, els cossos seran plenament naturals. Marca el
abans i el desprès
D A MA D ’ A UX ERRE
Catalogació
Autor: desconegut
Cronologia: segle VII a.C
Tipologia: kore
Material: pedra policromada
Estil: arcaic
Tamany: normal
Anàlisi formal
Figura femenina, dreta, vestida en posició vertical que busca la simetria i li proporciona molta
rigidesa. Hieratisme molt marcat, el cos està desproporcionat. Hi ha un interès del artista molt gran
als detalls del vestit i del pentinat. Funció votiva, les trobem normalment vinculades temples.
K ORE D E K UI OS
Autor: desconegut
Cronologia: segle VI a.C
Tipologia: Koré
Material: pedra policromada
Estil: grec arcaic
Anàlisi formal
Tenim una figura femenina que correspon a una kore dreta vestida i mb el braç amb posició
d’ofrena. La composició continuava sent vertical per tant parlem d’una figura rígida, sense
moviment, però el cos es mes natural que en el cas anterior encara que hi ha desproporcions però
les corbes s’ajusten més a un cos real, la cara es una mica mes natural tot i que es rígida en cara té
els ulls ametllats que no tenen expressió i un somriure arcaic molt marcat. L’autor ha demostrat
molt interès pels detalls hi ha un interès gran en els plecs de la roba i pel pentinat que porta la
figura.
K ÒRE D EL P ÈP LUM
Catalogació:
Títol: Kóre del pèplum
Autor: Desconegut.
Cronologia: 500 a.c.
Tipologia: Escultura exempta.
Material: Marbre policromat de Paros.
Estil: Grec Arcaic.
Tema: Votiu o escultura funerària.
Localització: Museu de l’Acròpoli, Atenes.
Anàlisi formal La Kòre de pèplum és l’escultura exempta d’una dona jove. Està dreta y té una composició vertical.
A diferència del seu contemporani, el Kouros d’Anavyssos apareix vestida i no nua. Tota la figura és
ocompletament simètrica. Excepte pel braç esquerre, que en comptes d’estar estirat cap endavant,
en posició d’ofrena. Aquest braç segurament era una peça de pedra enganxada, i s’ha perdut sent
l’únic que trenca amb la rigidesa dels altres elements corporals. La cara també es bastant rígida,
encara que presenta els ulls oberts, aquest no són gens expressius. Llueix un somriure arcaic, propi
de l’època. La indiscutible actitud hieràtica ve determinada per aquesta posició frontal i simètrica
del cos i la cara, i hi contribueix també la disposició de pelum o túnica, que fa que els plecs caiguin
totalment en vertical. L’escultor ha mostrat molt interès pels cabells, que apareixen recollits en
fines i llargues trenes que cauen, de forma rígida i simètrica sobre les espatlles i els pits de Kòre.
Aquesta obra encara no presenta una perfecció o una exactitud anatòmica molt gran, però es dóna
una vertadera evolució respecte a la seva antecessora, la Dama d’Auxerre. La representació del cos
femení és molt perceptible sobretot en els braços i les mans, que van més inexpressius però
sembla que s’han suavitzat una mica i han perdut aquella forta aparença de màscara que posseïen
les Korai anteriors. Els ulls continuen sent ametllats, però per ser més realistes es mostren oberts i
pintats. El somriure arcaic, s’ha accentuat, està molt més definit i encara podem parlar de
hieratisme. La figura segueix sent rígida, poc dinàmica, encara tenint el braç en posició d’ofrena no
dona sensació de moviment.
Interpretació
Aquesta figura pertany al període arcaic de la historia de Grècia. En aquell moment comencen a
formar les polis i neix l’art grec com a tal. S’inicia a l’escultura sobre pedra i no fusta i es comença a
treballar l’escultura humana, encara que d’una molt rígida i inexpressiva, sempre buscant
clarament la bellesa i la perfecció. La figura es correspon amb la tipologia escultòrica de les Korai.
Les korai acostumaven a tenir funció votiva i es trobaven als temples dedicades a algun dèu. Solien
portar una fruita, una flor o un animalet en una mà com a ofrena i sempre es representaven
vestides. Moltes d’aquestes escultores foren trobades en un dipòsit de l’Acròpoli d’Atenes, on hi
havia estat enterrades després de la invasió persa. Les seves dimensions són menors que dels
Kuroi.
Conclusions
La kòre del pèplum és un bon exemple d’escultura grega arcaica. Està influenciada per tota
l’escultura arcaica anterior i també presenta els trets estilístics que recorden l’escultura egípcia. De
la influencia arcaica cal destacar les ‘’xoanes’’, escultures de fusta caracteritzades per la rigidesa i la
geometria formal. Quan a escultura egípcia, s’imiten aspectes com la monumentalitat, els ulls
ametllats i la tècnica de talla de pedra.
L’escultura arcaica mostra una evolució cap al naturalisme i anticipa amb això una de les
característiques essencials de l’estatuària clàssica dels segles V i IV a.C.
A URI GA D E D ELF OS
Autor: anònim
Cronologia: Principis del segle V a.C
Comitent: polizel
Tipologia: grup escultòric exempta
Estil: transició entre el grec arcaic i el clàssic
Mides: superior a la mesura natural
Material: bronze a la cera perduda
Tema: atleta
Localització: Museu Arqueològic de Delfos, Grècia.
Anàlisi formal
Aquesta obra formava part d’un grup escultòric composat per l’atleta,
un carro de carreres i almenys dos cavalls tirant del carro tots els elements fets amb la tècnica del
bronze a la cera perduda. Avui en dia nomes a arribat la figura del conductor i no del tot sencera,
aquesta figura ens representa un home jove vestit amb una túnica llarga que sosté amb la seva mà
dreta les rendes dels cavalls, la seva túnica porta un cinturo alt o anaven lligades a aquestes rendes
durant la carrera. El se u cap una diadema li subjectava els cabells i l’identifica com un guanyador
dels jocs esportius.
La composició es vertical, senzilla, que recorda a la dels kurois però la cama ja no està avançada i
l’actitud es menys rígida. Anatòmicament el naturalisme esta molt mes aconseguit que els kurois, el
cos no presenta grans desproporcions. Els trets facials son encara una mica rígids però han canviat
en naturalisme respecte els kourois els trets son simètrics i intenten representar un personatge
jove, bell, s’ha perdut el somriure arcaic i s’utilitza la pasta de vidre a la zona dels ulls per donar
realisme a la mirada, el resultat però es encara inexpressiu. La cara resulta hieràtica, la mirada
sembla perduda.
Els cabells son segurament el tret més realista, semblen pegats al cap i es treballen mitjançant
gravats en sec la part lateral a la cara té més volum i un grau de realisme més gran.
Tècnicament aquesta obra estava formada amb la tècnica bronze a la cera perduda per tant està
buida per dins, aquestes 7 peces encaixaven aprofitant els plecs de la roba per dissimular les zones
de soldatge.
Per fer aquesta tècnica el primer que feien era un ànima de l’escultura en guix en tamany natura ja
que durant el procés quedarà destruït. Desprès es fa un motlle amb un guix més dur, aquest motlle
ha de ser com un taüt i ha de tenir canalitzats exteriors, un cop fet això es recobreix l’ànima de cera
i s’enterra el motlle amb l’ànima dintre en sorra, es fon el bronze i la cera queda substituïda per
aquest. Es deixa reposar durant tres o quatre dies i es desenterra. El motlle i l’ànima hauran quedat
destruïts per complert. La figura es polimenta i el solda.
Posteriorment es van afegir a l’obra acabats en altres materials com la pasta de vidre dels ulls o les
pestanyes amb bronze que es van soldar una a una.
INTERPRETACIÓ
Aquesta obra va ser trobada a prop del temple del deu Apol·lo de Delfos per la qual cosa fa pensar
que era un grup escultòric votiu, aquesta idea es confirma per una inscripció que afirma que Polizel
fa la ofrena d’aquet grup escultòric a Apol·lo per les victòries als llocs ‘’Pitis’’, que es celebraven
cada dos anys. Polizel va enviar una auriga a la carrera i dona les gràcies per haver guanyat la
carrera tot i que no es ell qui participa i el deixa com a ofrena al de Apol·lo. Aquet gest que no
nomes hi ha una intenció de que aquesta obra sigui una ofrena sinó que també pretenia ser una
demostració de riquesa i prestigi personal, Polizel o bé era un governant o un home amb molts
recursos que volia demostrar la seva riquesa.
Per altra banda, sabent per descripcions de la època que es tractava d’un grup escultòric complet,
de gran tamany que incloïa carros i cavalls.
CONCLUSIONS
La auriga de Delfos es una obra que marca el canvi entre l’escultura arcaica i l’escultura clàssica,
conserva arcaismes com la rigidesa i la manca d’expressió però també té trets clàssics com a una
resolució anatòmica molt natural i una busqueda de l’harmonia i de la bellesa. En aquet sentit la
auriga obrirà camí però a les obres clàssiques posterior especialment a les del clàssic sever.
P OS I D Ó O Z EUS D E CA P A RTEMI S I ON.
CATALOGACIO Títol: Posidó o Zeus de cap artemision.
Autor: Desconegut
Cronologia: Primera meitat del s Vè
Tipologia: Escultura exempta
Material: Bronze a la cera perduda
Mides: Una mica superior a la mida natura de l’època
Estil: Grec clàssic
Localització: Museu arqueològic de Atenes
ANALISI FORMAL Aquesta peça de bronze representa un home adult, nu, amb un cos atlètic, una barba llarga amb
una composició que combina la piràmide que formen les seves cames obertes i la línia horitzontal
dels braços, el seu peu esquerre aguanta el pes de cos, mentre que el dret esta aixecat donant
sensació d’avançada. El braç esquerre esta totalment estes mentre que el dret esta aixecat apunt
de llançar un arma que avui en dia s’ha perdut. El cos del home es presenta en tensió i això permet
ressaltar perfectament l’anatomia del cos. Aquesta obra ens dona una gran sensació de moviment.
La cara es encara inexpressiva, però es guanya en naturalitat, l’autor s’ha preocupat dels detalls,
dels rinxols del cabell i de la barba que no queda natural però te un cert volum.
INTERPRETACIO Es representa un déu ja que els atletes sempre es representen amb homes joves , no tenim l’arma
però podria tractar-se de Zeus llençant un raig o de Posidó llençant un trident. La postura d’aquesta
figura es la d’un atleta en la posició del llançament de javelina. Possiblement aquesta obra tenia
una finalitat religiosa.
Període clàssic PERIDOE CLÀSSIC:
S VÈ (Clàssic sever): -Miro: Escultor d’atletes en moviment
-Policlet: Escultor d’atletes en repòs, va aportar textos escrits.
-Fidies
S IVt (Post clàssic): -Praxiteles: Persona innovadora per excel·lència
-Lisip: Copia a policlet
-Scopes: Te una mentalitat hel·lenística.
D ORI F OR
Autor: Policlet
Cronòloga: Segona meitat del S Vè
Tipologia: Escultura exempta
Material: original de bronze
Copies romanes en marbre.
Estil: Grec clàssic
Tema: Esportiu, atleta
Localització: Museu nacional de Nàpols
Mida: Més gran de l’altura normal de l’època
Anàlisi formal L’autor presenta la figura d’un atleta jove, nu, amb actitud de caminar relaxadament amb el braç
esquerre aixecat aguantant la javelina que li dona nom. La composició es vertical però trenca la
verticalitat la utilització d’una composició que Policlet defensava com a perfecta que es diu
contraposo.
En el contraposo el pes del cos es carrega sobre una de les cames mentre que l’altre queda sense
pes i lleugerament flexionada segons policlet, per compensar el braç contrari al de la cama que
sosté el cos ha d’estar en tensió, metre que l’altre ha d’estar relaxat. Aquesta composició dotava a
les figures de naturalitat i de moviment.
Policlet estava interessat en arribar a la perfecció en quant a bellesa i proporció, va fer molts
estudis matemàtics fins arribar a un resultats que va escriure a la seva obra “Cànon”. En el cànon
defensa que un cos proporcionat ha de tenir l’alçada de set vegades el seu cap.
A les escultures de Policlet s’arriba a un màxim coneixement anatòmic. Resulten molt naturals, per
tant molt creïbles.
El coneixement anatòmic que mostra Policlet es molt profund, representa cossos totalment
natural, sempre cossos atlètics.
El rostre també presenta unes característiques molt naturals, amb una expressió serena i ajustant-
se al tipus de bellesa masculina que hi havia a l’època, el cabell es segurament la part del cos més
natural, apareix sense gaire volum i molt pegat al cos com si fos un casc. Policlet representa un
moviment suau, pausat d’un atleta que camina sense preses abans o després de practicar l’esport.
La composició i la postura del cap mirant a un costat, potencia aquesta sensació de moviment.
El que tenim a la nostra disposició son obres romanes tallades amb marbre però l’original era de
bronze a la cera perduda. Per fer aquesta tècnica el primer que feien era un ànima de l’escultura en
guix en tamany natura ja que durant el procés quedarà destruït. Desprès es fa un motlle amb un
guix més dur, aquest motlle ha de ser com un taüt i ha de tenir canalitzats exteriors, un cop fet això
es recobreix l’ànima de cera i s’enterra el motlle amb l’ànima dintre en sorra , es fon el bronze i la
cera queda substituïda per aquest. Es deixa reposar durant tres o quatre dies i es desenterra. El
motlle i l’ànima hauran quedat destruïts per complert. La figura es polimentava i es soldava, per
últim si calia se li afegeixen els detalls.
Interpretació Policlet representa un atleta que va o torna de practicar els eu esport en aquest cas el llançament
de javelina, el representa gairebé en repòs amb un moviment molt pausat, aquestes obres no eren
retrats, no representen a un individu en concret encara de de vegades feien referencia a vencedors
de jocs olímpics. Aquestes escultures estaven pensades per ser exposades en llocs públics o en
temples, havien de servir d’exemple per a la població. La harmonia física es referia a la bellesa
interior, la força de voluntat, la capacitat d’esforç. Per tant pretenen ser un model ètic.( Ethos)
Conclusions
Les obres de Policlet van ser molt influents en el segle Vé a.C i de fet pretenia ser la concreció de la
obra teòrica de l’escultor.
Policlet recull la tradició dels kuroi arcaics però porta el tema dels atletes al seu punt màxim de
naturalisme, en aquest sentir de l’obra de Policlet serà considerada un model tan a la Grècia
clàssica com en els períodes renaixentista i barroc.
D I S CÒBOL
Títol: Discòbolel llançador de discs
Autor: Miró
Cronologia: Meitats del segle Vé
Tipologia: escultura exempta
Material: copia romana en tall de marbre d’un original
Estil: Grec clàssic sever.
Tema: Atleta
Localització: museu nacional Romà
Anàlisi formal
L’escultor ens presenta a un atleta jove, nu, en acció de practicar
el seu esport i ho fa utilitzant una composició a base de línies
corbes i línies en ziga-zaga.
Aquesta composició és molt dinàmica i contribueix a donar a l’escultura una forta sensació de
moviment.
La representació anatòmica és molt naturalista amb una busqueda clara de la bellesa i un interès
per mostrar el cos en un moment de màxima tensió. No cal dir que la musculatura en tensió
contribueix a la sensació de moviment. L’únic que no és correspon en aquest moment d’esforç es la
cara, que és representa serena e inexpressiva. Hi ha una contradicció entre la figura de la cara i el
cos.
Interpretació.
El discòbol ens presenta la imatge d’un atleta en el moment just de llençar un disc. Miró que estava
molt interessat en la representació del moviment escuel just el moment previ al llançament, quan
l’atleta està rotant i el braç està a punt de deixar anar l’objecte. Alguns autors insinuen que podria
ser la representació de Jacint això no està aprovat però si fos això l’escultura podria ser una ofrena
al deu i havia de servir de model etic (Ethos) i d’exemple de bellesa ideal.
Conclusions.
Aquesta escultura és un exemple notable d’escultura del clàssic sever i en concret de l’obra de Miró
que representava sempre atletes en moviment a ser possible en un punt de màxima tensió en
aquest sentit l’obra de Miró és molt innovadora ja que a l’arcaic no s’havia donat la representació
del moviment, Miró serà influent en artistes posteriors com ara Scopes al segle IV a.C o artistes del
període hel·lenista.
GUERRERS D E RI A CE
Títol: Guerrers de riace
Autor: Desconegut
Cronologia: Meitat del segle Vé
Tipologia: escultura excepte
Material: bronze a la cara perduda, llegits en plata, pasta de
vidre i bronze.
Estil: grec clàssic
tema: guerrers
localització: museu nacional de reggio calàbria
mida: mes alt que el tamany natural
Anàlisi formal Els guerrers de Riace son dos escultures d’homes nus, d’edat
madura, amb un cos atlètic, amb barba i cabells llargs que se’ns presenta en la mateixa postura,
totes dos presenten posició a contapostes, la cama dreta aguantant tot el pes del cos, la cama
esquerra lleugerament avançada mentre que les extremitats superiors presenten la zona en tensió.
En tots dos casos però de forma més accentuada en el jove el costre i la mirada es desvien cap a un
costat. Totes dues obres esta fetes amb la tècnica del bronze a la cera perduda i després es van
afegir detalls amb altres materials. Els mugrons i de llavis estan fets amb pasta de vidre per donar
realisme i profunditat a la mirada. Les pestanyes es van soldar després una a una, les dents del
guerrer jove estan fetes de play i possiblement les armes i el casc que cobria el cap del guerrer vell
eren de plata massissa però no s’han trobat.
L’estudi anatòmic dels cossos és excepcional, la representació es totalment materialista i és busca
representar cossos perfectes d’edat madura és pot percebre alguna lleugera diferencia entre tots
dos artistes l’escultor del guerrer vell presenta un cos lleugerament més laxe .
com es habitual clàssic sever, les escultures presenten un rostre natural amb una expressivitat
moderada aquí si que es poden veure diferencies entre les dues escultures. La postura del guerrer
vell es mes relaxada amb una mirada en direcció al terra una postura que alguns autors han
destacat com cansada, mentre que el guerrer jove presenta una mirada més alta amb la mirada
mes fixa, la boca entreoberta lleugerament desafiant.
Pel que fan la barba i els cabells pel que fa el guerrer jove esta treballats amb prou volum,
apareixen rinxolats, recollits el cap mitjançant una diadema, mentre que en el cas del guerrer vell el
cos de la barba té menys volum i bona part del cap, no s’havia treballat perquè estava coberta per
un casc. Totes dues obres presenten un moviment pausat com de caminar que esta reforçat per la
sensació de contraposo. Totes dues obres estan pensades i treballades per ser vistes des de
qualsevol punt de vista.
INTERPRETACIÓ
es tracta de dues escultures de guerrers madurs. Els identifiquem com a guerrers pel fet comprovat
de que portaven armes. Sembla que aquestes peces van ser fetes individualment però segurament
van ser comprades per anar en conjunt, a banda i banda d’un pati o a costat i costat d’una
entrada...
El fet de ser comprades en parella a conduit a pensar que probablement es pretenia representar
alguna de les parelles de guerrers que eren un tema literari habitual dins de la èpica de guerrers,
aquests temes literaris son molt freqüents i apareixen a la iliada en personatges com Aquil·les i
Patroclo. En qualsevol cas aquestes obres estaven viatjant cap a un punt del sud de italià o be des
de un taller de Grècia o d’un de sicilià, no es sap qui les va comprar ni tampoc si van ser comprades
per a us privat o per a ser exposades a un lloc públic. També es un misteri perquè van ser llençades
a l’aigua ja que es van trobar les escultures però no les armes ni les restes del vaixell hi ha moltes
hipòtesis sobre l’autoria, alguns autors pensen que podia ser obra de pitàgores de reggio aquesta
hipòtesi no esta demostrada però en tot cas el taller seguia els principis de policlet con el
contraposo i el cànon de set caps ***
CONCLUSIONS
Aquestes peces son el millor exemple d’escultura en bronze que s’ha trobat ara del grec clàssic.
S‘ajusten els principis del clàssic sever per la exactitud anatòmica, la busqueda de la bellesa, poca
expressivitat facial. Les peces son encara mes importants ja que son dels pocs exemples del bronze
original que tenim i també perquè representen una tipologia, la del guerrer madur que s’allunya als
joves atletes que es la mes habitual.
A TENA P A RTENOS
Autor: Fidies
Cronologia: Meitat del s Vè ac
Material: Copia romana en marbre d’un original fet amb la tècnica crisoelefantina.
Mides: Original 13m
Copia romana:1,60 m aprox
Tipologia: Escultura exempta
Ubicació original: Naos del parteno.
F RI S D E LES P A NA TENE ES
Autor: Fidies
Cronologia: Meitats del sVè a.c
Tipologia: Relleu
Materials: Marbre
Estil: Grec clàssic sever
Ubicació original: Naos del parteno a l’acròpolis d’antenes.
Ubicació actual: British Museum, Londres
Interpretació Aquesta peça es un relleu en un fris continu que fa uns 60 metres lineals de longitud i gairebé 1
metre d’amplada. Estava situat a la part alta del mur gairebé tocant la coberta i per facilitar la seva
contemplació estava disposada lleugerament inclinat respecte a la verticalitat del mur. Les
diferents escenes es desenvolupen sense separacions entre unes i altres sobre un fons pla, però
amb unes figures que presenten força naturalisme i una sensació de volum molt ben aconseguida.
Els cossos es presenten en actituds força naturals però les cares no tenen gaire expressió com es
habitual en el clàssic sever. En tot moment es veu un gust pels detalls especialment en el treball
dels plecs de la roba. Sovint s’utilitzava la tècnica dels draps molls que deixen entreveure
l’anatomia sobre la roma. Al llarg de tot el fris hi ha una certa sensació de moviment perquè la
majoria de personatges avancen en una mateixa direcció. En tot el relleu es pot veure la presencia
de varies mans, no totes de la mateixa qualitat, les escenes més complexes es van deixar en mans
dels escultors mes experts.
Interpretació Els relleus de les panatenees explica la festa que un cop a l’any es celebrava a la ciutat en honor de
la deessa Atena. En aquesta festa participava tothom i atreia gent d’altres polis. Les primeres
escenes ens expliquen la preparació de la festa, es veien portejadors portant el vi i els animals pel
sacrifici. Després veiem la gran processo que conduïa a les noies joves de la ciutat fins al parteno.
Finalment es representa l’Olimp amb el banquet que celebren els déus. Els déus asseguts xerren
entre ells sense estar massa pendents del que fan els homes.
El fris de les panatenees decorava el parteno i per tant formava part del gran projecte reconstructiu
que es va fer a l’acròpolis en temps de pericles i els seus successors coincidint amb la supremacia
atenenca, posterior a la victòria sobre els perses a les guerres mediques.
Conclusions El fris de les panatenees es un exemple de relleu de període clàssic serà molt admirar i tindrà
influencies posteriors tant en època grega com en època romana. Aquesta influencia serà
especialment visible amb els relleus dels arapacis a Roma en temps de l’emperador August.
H ERMES A MB D I ÒNI S I N F A NT
Autor: Praxiteles
Cronologia: s IV ac
Tipologia: Grup escultòric exempt
Material: Marbre
Estil: Grec post clàssic
Tema: Mitologia
Mides: superior a la mida natural de l’època
Localització: Original: Temple d’Hera a Olímpia
Actual: Museu arqueològic d’Olímpia
Anàlisi formal Praxiteles presenta un grup escultòric format per un home jove, nu que
sosté amb el seu braç esquerre a un nen que te els braços allargats. L’home jove és mira amb
tendresa l’infant i te el braç dret avui perdut aixecat oferint-li alguna cosa. El nen i el braç esquerre
de l’adult es recolzen en un tronc d’arbre cobert parcialment per una roba.
La composició combina la línia recta vertical del tronc i el nen petit, i una línia corba sinuós força
accentuada que marca el cos de l’home jove. Aquesta corba està present a gairebé totes les obres
de Praxiteles i de fet se la coneix com la corba praxiteliana. En la seva obra teòrica Praxiteles
defensava que donava moviment i elegància a les figures.
Praxiteles allarga el cànon i fa servir una proporció de 8 caps que allarga i estilitza la figura. Els
cossos que representa Praxiteles son una mica més adolescents que els atletes del segle Vè.
Amb Praxiteles el naturalisme anatòmic es molt evident, s’arriba a una gran perfecció en la
representació de cossos atlètics. El rostre es molt natural al igual que els cabells que tenen mes
volum i la cara es molt mes expressiva. El naturalisme no s’aplica de la mateixa manera a l’infant
que presenta característiques pròpies dels adults.
Es molt interesant el joc de mirandes que intercanvien es dos personatges, El jove somriu
lleugerament mentre mira la criatura, hi ha una comunicació i aquest fet es un salt expressiu molt
gran.
La relació entre els personatges també contribueix en la sensació de moviment. Un moviment
pausat.
Tècnicament Praxiteles destaca perquè incorpora una novetat molt important com es la
polimentacio en graus, Praxiteles, no poleix tot el grup escultòric de la mateixa manera si no que
deixa diferents acabats, i textures diferents per crear efectes cromàtics dins de la gama del blanc.
Per a fer una talla de marbre primer es fa un model amb fang a tamany natural i es treballen les
mesures d’aquest model de fang a la peça de marbre amb ajuda d’un trepà. Un cop fet això es fa la
primera talla i s’extreu el sobrant. Per finalitzar s’esculpeix la forma general i els detalls, el artistes
per acabar la obra la polimentaven. Quan la pedra de l’escultura era poc vistosa aquestes rebien
policromia.
Interpretació Aquesta obra ens presenta dos personatges de la mitologia grega. Hermes déu del comerç i Dionís
déu del vi que sens presenta en forma d’infant. La historia mitològica que els posa en contacte te a
veure amb el naixement de Dionís i la persecució per eliminar-lo de la deessa Hera.
Dionís era fill de Zeus i de una de les seves amants Sémele, la deessa Hera que estava gelosa inicia
una persecució de la criatura i zeus encarrega a un altre dels seus fill, hermes que el posi en un lloc
segur. Praxiteles decideix agafar una escena que no forma part del mite, escull un suposat moment
de descans i de joc entre els germans durant la fugida. Mo opta per una escena dramàtic si no per
un moment molt quotidià.
A questa escultura es va trobar al temple de la desa Hera a Olímpia, encara que estava incompleta
sembla que el deu Hermes li estava oferint raïm a l’infant que s’esforçava per agafar-lo. Aquesta
obra podria ser una ofrena per recordar els acord de pau entre les dues ciutats que tenien com a
deus patrons a Hermes i Dionís respectivament.
Conclusions Praxiteles es l’autor més destacat del segle IV a.c i aquest original en marbre es una de les obres
mes representatives. L’artista recull tota la tradició pròpia del clàssic sever i reivindica l’estil amb
una sèrie d’innovacions que ja quedaran presents en l’escultura posterior.
Praxiteles incorpora la corba praxiteliana, que molts artistes faran servir per donar elegància i
moviment a les seves obres. Va allargar el cànon a vuit caps i aquest cànon es seguirà durant tot el
post clàssic i en molts artistes posteriors. Va utilitzar per primer cop la polimentacio en graus
creant efectes cromàtics al marbre, una tècnica que continuarà al llarg de molts segles. Per altra
banda Praxiteles anuncia l’estil hel·lenístic al incorporar la intercomunicació entre els personatges i
també al presentar un endemà propi de la vida quotidiana com també va fer a l’escultura d’Apol·lo
Sauroctòn.
No podem oblidar que Praxiteles va ser el primer en presentar una obra escultòrica d’una dona
nua, a més sent el retrat de Phriné una dona Hetera a la qual se la podia identificar al veure la
escultura de l’Afrodita d’Cnido.