AQUELL DIA EL MAR

Josep-Cndid Mir i Sellart

Aquell dia el mar era una amant desprs dhaver fet lamor, relaxada per sollcita, respirant remorosa, satisfeta de la seva satisfacci i de la teva. O potser era l'amant simplement avorrida i aconformada, fent la comdia precisa per la complaena de l'amant incompetent per encara solvent.

A aquesta hora mateixa penso insomne miraria per la finestra dun hotel ben modest de Wellington el mar pacfic de llevant justament quan al lmpid horitz de la badia, a banda i banda dinevitables urbanitzacions, i ms enll del cap Palliser, es desvetlla laurora; tot pensant com nedaria a lltima hora del vespre, a la riba, prop de casa, amb el passeig ocupat pels gelats de milers de turistes qui sap si algun de neozelands i contemplant exactament el mateix sol que sesvaeix rera dEmpries, gratant el Canig.

Aquell dia el mar era un mur, una paret antiga arrebossada amb cal, amb grafits caducats, al peu dun cam que no fa res sin seguir la mateixa paret, amb marrades constants per esquivar els panys de paret que amenacen tombar-se.Paret de vidre estants, paret de foc, de fum, daigua, dreta amb paper vegetal o de fumar o destrassa, paret de sol i foscor, de vmet amb fullaraca, paret de gel i escalfor que es fa servir com un mapa, paret de plors amb sanglots i mocs, paret de paraules, paret de pols de cam, fonolls i mres dels marges, paret de fulles de col, molsa teixida com gasa, paret de plstics usats botits per la tramuntana, paret de temps infinit, paret de temps que sacaba, tan sols paret que a la fi saps quantes altres namaga?

Aquell dia el mar havia deixat de ser un mar esquifit entre terres, un mar buscaracons, un mar de pau entre pasos en guerra... per a esdevenir un oce de tsunamis i marees, d'huracans i estacions de pluja, l'extensi inabastable, la magnificncia, la immensitat... per com en un joc, un canvi per noms un moment, una faccia, una disfressa...Respira fondo, aquest aire ja s teu, ning no podr prendre't el que ja has respirat, no s gaire, certament, per qui sap si s linici de moltssimes altres coses que han danar venint de laire; no t'amonis si quan clous el puny hi ha poc recapte, tant hi fa, nota la fora que fas, nota el tacte de la teva m dins la teva m, el moltssim que ha danar venint amb el tacte; mira lluny, fins ms enll d'on sacaba la mirada, fins on pugui arribar-te la veu, fins on et durien les cames, fins les

moltssimes coses que han d'anar danar venint amb els ulls; somriu, mira lluny i respira.

Aquell dia el mar era el cul duna safata de peix posada a linrevs.Quan mireu cap a una banda us perdeu tot el que es pot descobrir a qualsevol altra banda.

Perqu noms podem enfocar un nic punt cardinal al mateix temps. I encara, all que hi veieu, us impedeix de percebre qu hi ha tot darrera.

I cada mirada i cada visi sn peces dun sol mecanisme que alguns anomenen dest.

Aquell dia el mar era un gatet que sestarrufava, roncant mansoi sobre el coix pelut, estirant-se confiat i plcid, les urpes ben amagades, els ulls mig closos i agrats, oferint els ms ntims racons a l'esperada moixaina, respirant arran teu amb absoluta complaena.

Surto de l'aigua, reptant, arrossegant-me, respiro feixugament, no s si respiro laire entrant-me dins, botint-me, que s una sensaci estremidora, incmoda, el tacte de la terra eixuta, el tacte de la sequedat, els tradors matisos de la transparncia, el deambular entre dos espais contradictoris, oposats, fronterers, marcant camins i territoris, i deixant estimbar-se i rodolar la mirada, borratxo de sensacions, toco i ensumo, tasto i escolto, veig i marco, i pertot hi deixo fites per a un inevitable cam de retorn.

Aquell dia el mar era el cau de totes les dependncies, l'enigma palpitant i semitic, el punt de partida d'un ms enll per redescobrir. Aquell dia el mar era l'ter matern.

Ets molt ms que el nom que el color de la pell que el que menges i beus que el que et diuen els pares que la veu i els mots que la fora dels braos que el que t'han ensenyat que el cam que has seguit

Ets molt ms que tot aix per no hi renuncis pas, ho necessites per a fer cam, perqu siguis realment tu qui arribi all on vagis.

Aquell dia el mar es veia cansat, abatut, aigualit, sense empenta, sense fe, repartint onades desma, venut, en retirada, retut, capitulat.Moixaina amb dits de cot fluix fan de la pell cau de paranys. Hores i dies, mesos i anys hi llauren solcs amb distint gruix.

Com m damic que et ve movent-te record en fals dun nou vertigen, et gira enlaire i, sense oxigen, un sol instant, furta lempenta.

Aquell dia el mar estava tan i tan ocupat en ser ell mateix, que no es podia permetre el luxe de ser cap altra cosa.

Anirem descobrint qu ens reservava el dest. Hi posarem bona cara o no o, irats, potser ho engegarem tot a rodar. Com aconsellen els manuals nous de trinca, s precs d'anar amb els ulls esbatanats i la voluntat presta a fer girar les veles a contravent o a fer rodar el mol a l'inrevs. Cal prendre's l'amor com una ofrena, l'elixir d'indeterminats efectes, pel qual crrer el risc d'arriscar-se a no ser simples titelles de dus reaccionaris. Anirem descobrint quin ocell niava dins de cadasc.

Aquell dia el mar era un esclat de llum i fora, un espectacle poders i incessant, del qual latmosfera nera noms la carpa de color blau cel.

No tot ha de ser tan complicat: podem decidir per nosaltres i saber qui ens diu la veritat i qui ens mareja pel propi guany.

Lhonestedat com a moneda de canvi, com a tracte, com a tarann, lemoci capsa de generositat, del plaer de viure plegats.

No tot ha de ser tan complicat.

Aquell dia el mar era gran i ample, com la immensa coberta d'un llibre de pgines solcades d'aventures i treballs.no som herois ans vctimes el guions sn en blanc i no sabem si continua lobra hem oblidat si portvem maquillatge si som o no nosaltres si volem fer all que encara fem

no som mrtirs ans vianants mirant a ambds costats del cam perduts sense procedncia delerosos de dest dissimulant latonidesa amb constants ziga-zagues

no som ssers ans xifres catifes que barren el pas cortines que es poden descrrer trinxeres de dades acumulades i interrogants ajaguts al pavell dels desnonats

Aquell dia el mar era l'ombra del cel, per al cel no hi havia res.Les hores all dins s'amunteguen com fulls de totes mides, sobres estripats en obrir-los i anotacions als marges. No s com el conreu de l'enciam, o el descobriment de territoris, ni el poliment de rebaves, ni el quadre penjat a la paret.

s un inventari d'assajos de somriures, d'informacions intils, d'anades i vingudes a la cella de cstig de parets contiges. Les hores all dins s'escolen sota les portes com un lquid enganxs i pudent resistent a tots els lleixius. s el resultat del que no hem ents i que ha esdevingut norma i forma, s perqu all que ens repugnava ha acabat per seduir-nos. Una tecla sola no procedeix ni unes claus al cul d'un calaix, ni trobar sota una muntanya de formularis l'esquelet d'alg que s'afanyava.

Aquell dia al mar era ple d'ampolles de xampany brutes i buides, que xocaven violentament entre si, trencant-se, esmicolant-se, i els esquitxos de vidre s'aixecaven fort enlaire i tornaven a caure amb brutal estrpit.

El despertador tria lhora I el cotxe decideix on vaig.

Em subornen amb poc sou Que el banc es gasta per mi.

No puc pensar sens permisos I no s on demanar-los.

Tinc els amics assignats Que em feliciten les festes.

Contesto rpid el telfon I assenteixo al televisor.

Consumeixo noms les ofertes I cada dia menjo el men.

Sc llogater de casa meva I prego dus sense creure-hi.

Faig comentaris previsibles Que si no entenc tampoc no importa.

Lagenda somple pel seu compte i tria l'hora el despertador.

Aquell dia el mar era un anunci de cotxes: tel miraves i et deixava bocabadat, no sabies si lacabaves dentendre o no... Tho oferia tot: seguretats, vertgens, potncies, economies, dissenys, noves sensacions. I sanava repetint un cop i un altre, aparentment diferent cada vegada, fins linfinit.Una bomba embolicada amb cinta mtrica, mots en conserva amb data de caducitat, verge somrient de mirada ttrica que escapa del quadre i hi deixa el forat.

Crit que crida i no pot entendres i ning no dubta que t significat, escoltar la veu de les pedres, separar els colors de lobscuritat...

Cos que tempta en cada perspectiva, en cada ullada un nou pecat, convertit noms en rajol de saliva.

No marxeu encara, mestre, majestat, deixeu-nos gaudir de la vostra captiva, la vida, treva de lanonimat.

Aquell dia el mar era un exrcit d'onades desembarcant; arengats vers una definitiva victria, escamots constants i tensos, crestes i escumes decidides a morir i a batre, per una causa atvica i inqestionada, per un impuls intestinal, no hi pot haver derrota en la mort, granet a granet de sorra, arravatant el mn sencer.Passejo d'amagat pels carrerons dels mediocres i veig les sortides com a atzucacs de llum, all on l'anonimat no s cap paraigua.

Mantindria el cap ben alt si no fos pel sostre anxovat, i per llordeses que cal esquivar del terra, protegint les frustracions com tresors ntims que els altres farien malb noms de passar un pas enll de la sospita a l'evidncia.

Refaig camins que no reconec, perqu aquest pas no pot ser tan gran ni tan transitat per tristos mrtirs sens motiu, simples i ineptes prestidigitadors de mirall.

Crec que torno cap al cau dels eixorcs, sense cap guspira d'anhelats entusiasmes, incapa de collir l'oblit conreat.

Aquell dia el mar havia desaparegut. No s que s'hagus eixugat i es pogus passejar per entre algues seques i espines de peixos pudents. Simplement hi havia una buidor impenetrable.

du m'absolgui cadascun dels pecats que ja me'ls he trobat tots inventats i qui sap si en algun dels que he caigut hi he aprs ms que no pas en cap virtut del meu pas pels camins d'aquesta vida lli en faria apresa i compartida per em temo molt que s'ha de perdre amb mi all que prou diria i no s dir no puc culpar el mal aquest que se'm menja que d'altre mal no ents sigui revenja i ara entenc quan sc a punt d'acabar-me que b i mal sn talls de la mateixa arma

El dia aquell el mar era un cementiri, en epigrama, un mausoleu amb ngels de pedra i inscripcions en llat, parets de nnxols amb flors marcides; blava esplanada dedicada al record oblidat...

un minut d'esperit una engruna de vol un silenci que vibra i ja no et cal gaire ms... els grillons s'afluixen les cadenes fan msica les cicatrius embelleixen les petjades et porten...

un instant de lucidesa una torada de turmell un cop de porta als morros i ja no et cal gaire ms... l'haver esperat desespera les hores es multipliquen tens un mal que no concretes els camins enganyen...

Aquell dia el mar era una plana erma, a punt perqu la quilla de les barques fes d'arada i plantar-hi xarxes.

Hi ha d'haver cam que voregi la bogeria i que en permeti una visi segura i privilegiada enfilant-te dalt d'un arbre o d'un annim tur...

fins i tot dreceres hi ha d'haver que amb tnels i pontets com soldat que fuig rabent per la trinxera i et permeten trobar-te sa i estalvi a l'altra banda...

a la platja de la serenor del saber que no ofega...

Aquell dia el mar estava en runes: era un recent tancat i visitat per fileres de forasters, amb plnols i cmeres; i tots de grupets d'arquelegs remenant la pols premsada de les runes, recollint restes d'onades i de closses, i prenent notes illegibles en llibretes menudes.

samaga un jo mateix dins meu que ni ell mateix no sap on para perdut en la foscor de lombra prpia

o potser sc jo que sc dins seu com un mirall que pretn requisar tot el que lenvolta

tots tenim un germ bess que ens evita per estalviar-nos el trauma de refer les nostres rutines

per el cert s que no ens reconeixem acostumats a desconeixens, a ignorar-se cadasc a ell mateix

Aquell dia el mar era una criatura, malinquieta, tafanejant cada rac, per noms un segon, toquinejant-ho tot pertot, per sense cap inters especial, comprovant la seva primera resistncia, entremaliadament, sense insistir, i buscant ja un nou estmul, un nou forat.

ning no em mira per mesquiven fcilment s un vdeo-joc sc un vdeo-joc

una nau al vrtex de la pantalla un impuls: una fogonada: una estela no cal comprovar si ha desaparegut cap al segent tampoc no miro ning passejo pel carrer entro

dins la pista de gel dels pensaments llisco: llisquem camins marcats

tots en filera: tots vianants: tots contribuents tenim pressa rodem la snia cal tenir alguna cosa sense mirar-nos

perqu pot comportar conseqncies autmats en el desxiframent de rtols i icones del laberint que ens porten on volen ddal refent-se contnuament dins del marc el joystick a la m prmer el bot dajustar trepitjar amb sincronia convulsiu rfegues laterals el dit el peu

ves desviant-te i no facis mitja volta la fugida sempre endavant faig tard fem tard tots

Aquell dia el mar era uns grans magatzems de rebaixes: passadissos de gom a gom, pilons de capses virolades, i a cada rac alg que et fita malament amb mala ganya o que t'ignora ostensiblement, i que considera tenir ms dret que tu. Banyistes maleducats, navegants frisosos, mainada ferotge, voyeurs malfiats. El mar sembrutia avergonyit.

La rutina i les seves maresmes, la llaada que no es veu entre el brancam del cam que criem segur, la bandera que no abriga, l'arma que es rovella i encara fereix qui havia de defensar... com sortirem del laberint que fabriquem amb les nostres passes? tindr la font, quan s'esbrava, prou corrent per navegar-hi en contra? No, no s'ha acabat la cursa d'obstacles que continuem fent a cegues i de recules. Esclaus d'una pretesa llibertat: ignorem qu signifiquen les nostres proclames. La rutina i els seus pous tapats, coberts de molsa fosforescent.

Aquell dia el mar era una bstia sense forma, i amb totes les formes, una massa enrabiada i eriada que ventava plantofades a tort i a dret, amb el rostre gris i ombrvol, amenaa pura.

Vaig caure un dia dintre meu com qui cau en un pou de merda.

Com podia haver amuntegat el que un cop podrit em podria?

Com no era capa d'espolsar-me l'ofec de tantes immundcies?

Bussejant fins l'extenuaci sense haver tocat fons de mi.

Ser un iceberg de deixalles en solitria deriva.

Un cop has caigut dintre teu podrs sortir-ne mai del tot?

Aquell dia el mar era una balsa tremenda, refugi i salvaci de nufrags, terra d'acolliment d'autoexiliats, repblica on governa la concrdia i l'oblit, nirvana sense renncia, mare de tots els orfes.

L'horitz s imperceptible, una vaga llunyania on els nvols i les ones s'esbalteixen els miralls.

Tamb el sol ha desertat i ha fugit per entre els aros i ha deixat per qui per ll taques soltes de claror.

Una almosta prenc de sorra, sento roques com s'engrunen, el rocam estovet llisca avall al fons de l'aigua.

Les gavines exiliant-se a terrats i xemeneies xafardegen com les boires van tapant les altres boires.

I la boira que m'atrapa, em desf l'ombra amarant-la, resto absent com tothom, penso, amb un xiscle que no faig.

Aquell dia el mar era la paleta dun pintor obsessionat amb els blaus. O potser ja era el quadre enllestit, cobert del tot amb franges blavoses, i esquitxos i taques i punts de totes les tonalitats, i encara de noves.S que recordar-te, en un dia lnguid, no s gaire homenatge, ni pensar com era tot, i com s ara, i amb qu them soterrat, ni concloure que les sequeres sn fruit de la teva cendra que amb llgrima fluixa vam llenar al mar on ens banyem a lestiu. D'aleshores en mengem el peix en litrgic silenci. No cal buscar qui ocupa aquell espai immens que era ben teu qui crida i esgaripa per colgar la teva riallada esborrant-se,

qui, sense saber-ho, nha heretat la miopia i la visi penetrant, la teva intolerncia immensa i la teva comprensi sense mida. S que enyorar-te s un luxe solitari, prdua de l'imprescindible temps, per a tantes i tantes coses dels vius, que avancem d'esquenes cap a tu.

Aquell dia el mar s'havia enfilat rius amunt, fonts endins, i tota l'espuma era dalt del Canig.Mires com el dia s'acaba. B no passa res. No hi ha tanta diferncia amb el capvespre d'ahir. I el ms probable s que dem la cosa vagi si fa no fa. Tu mateix desplegues l'inventari de raons assenyades, mil cops experimentades amb xit divers que et demostren que no passa res, que aquesta sensaci de prdua, de fracs, d'impotncia, d'incapacitat, no t cap mena de justificaci. La terra gira, prou que ho saps, i ara es posa de culs al sol per, d'aqu una estona llarga, per no tant,

tornar-lo a trobar de cares, a l'altra banda, com si no hagus passat res, com un joc ritual i rutinari. Fins i tot et regala amb una escampadissa de colors que et podria fer ben content, relaxat... En comptes d'un tremolor imprecs, absurd, incurable que t'enfonsa encara ms en la sensaci de fita desaprofitada, de porta que es clou.

Aquell dia el mar no hi era: se nhavia anat, tip i recuit, suposo, tot i que no s de qu, perqu no semblava pas que hagus sortit a fer un encrrec, per una estoneta; ni que se nhagus anat de vacances, una temporada. Hagussiu dit ben b que havia tocat el dos per sempre, sense ms explicacions, vs a saber on. Ell, que s podia, havia fotut el camp tot remugant: aqu us quedeu, vosaltres que esteu ancorats pertot, que jo no, que si em pica, faig mitja volta i aixeco veles. B ho semblava; en tot cas, no hi era.jocs dobrir-se les portes jocs de portes tancant-se espiells i manetes portes rera les portes portes forat amb trampes

portetes entre portes trapes a les portetes corredors dins un armari el mn dins un portal ball de la mitja volta ball desquivar els batents badant per espiar endevinant sortides empenyent i estirant portes de vidre opac tnel-tirabuix passos daigua i comportes un pany a cada banda xarnera a tots costats portes que condueixen a les mateixes portes files de laberints porteries de laire cap porta no s igual i totes sn idntiques la que obre tanca laltra la segent la dabans quan es tanca tamb obres la de dalt la de sota cops de porta en onades i si et tombes veurs

com than canviat la porta ja no vns don venies ni vas all on anaves

Aquell dia el mar era una gran porta, tancada amb pany i clau, travada amb forrellat i passadors, sense maneta, dissimulada en el mur de lescora del mn, convidant els que sospiten de la seva existncia a la recerca del ressort que la badi de bat a bat, que mostri a la llum tots els seus secrets.Pas que s'end la riuada de la sequera Pas que s'oculta en la mscara que el delata inequvocament Pas que no es troba al capdavall dels seus camins ni en la incertesa de les crulles Pas que es descarta del joc que ell mateix convocava Pas que seu en l'honor del passat a descansar i mirar enrera i entonar himnes de mots grandiloqents sobre la posici relativa de la lluna Pas que clama en el darrer estertor ofegat pel pes de les flassades.

Aquell dia el mar era un mapa de relleu accelerat, de pasos indistints, de moviments migratoris convulsius, de conquestes i fragmentacions instantnies, de rius eixugantse, de constants i canviants cataclismes...

I en queda solament la cendra eixorca, la pols grisosa: blanc damunt el negre, negre damunt el blanc, mort que abassega la vida i que s'hi acara, la germina de destrucci, d'intil agonia.

I en queden esquelets que ning enterra, mrtirs del ms absolut espectacle, brases latents, testimonis i fites d'un cam desaparegut per sempre, del desfutur, de la desemparana.

I en queda l'individu amb la ferida, el furtiu amb el cor travessat d'xid i amb cendres a la sang, assass d'aires, analfabet del bosc i de la terra, vctima ms, per tant, flagell de vctimes.

Aquell dia el mar era un gran desert, immens, amb muntanyes de pols batudes pel vent, amb tempestes de sorra i de petjades esborrades, un desert d'arenes movedisses i miratges desesperats... un desert tan bell com implacable.palestins i israelians sestan matant, i passo pgina, indiferent, (no mafecta), nous casos de violncia domstica, i passo pgina, indiferent, (no mafecta), moviments migratoris tocant el sucidi, i passo pgina, indiferent, (no mafecta), descobreixen ms maneres d'explotar els pobres, i passo pgina, indiferent, (no mafecta), les espcies desapareixen vertiginosament, i passo pgina, indiferent, (no m'afecta), la histria i la cultura sn un saldo, i passo pgina, indiferent, (no m'afecta), arribo al full de les necrolgiques, i miro si ja hi ha el meu nom (per si m'afecta).

Aquell dia el mar era mut. Simplement. Com una magnfica fotografia.

tanques la porta i silenci

silenci que s leco de la porta de laire desplaat del que resta a laltre costat

silenci que s una xarxa lliscant i entortolligant-se davant dels ulls i a frec de cos

silenci que s distncia un vaiv de no-res record dun record oblit dun oblit

silenci tnue invisible insensible insensat incensat insuportablement ingrvid

silenci que s regust de cap sabor regust de desig rere el sotmetiment

silenci que s matria duna altra matria procs i fita i mareig trampol inabastable

silenci que s final de lantitrajecte del punt de partena que s al punt de trobada centre de landana

obres una porta i silenci

Aquell dia el mar shavia mostrat tan absolutament indiferent a tot, que el cel havia tingut la tpica i infantil reacci duna tempesta de pluja i vent, amb inestimables efectes de llum i so, que el mar, amb cura indolent, havia reflectit i esbombat, per superficialment, sense immutarse.

del desig que s'enarbora i que clama contra brises d'aire humit llepant la sorra i bastint nvols de pols cap al sol impiu que encn el plomatge de l'aigua i les escates de la sorra i evapora gotes nfimes per l'estuba i xafogor sobre pells i pedres i algues en granets batuts pel foc amb rellent de la ventada que penetra carn i instint i que aixeca bafs d'anhels del desig que s'enarbora

Aquell dia el mar era un cartell publicitari, una fotografia ampliada i trucada, de colors saturats, d'onades lascives i abellidores, amb un eslgan tan subliminal com evocador.Fit a fit a Roses i el Cap de Creus, notant com grimpa la tramuntana, com ve a buscar-me, obsessiva, tenso les ales i m'enfilo una mica

sobre els pins ms torturats per la gosadia, i em blinco avall, tirat endavant, mirant com s'acosta rpidament l'escuma que bat les roques, les parets solcades de salabror que van quedant al meu darrera, que cauen com jo, a plom, buscant l'onada, i les passo ben arran, mentre faig un crit, o una riallada per explicar al vent i al mar el meu goig, mentre esquivo el rocam i em tombo a llevant, i agafo una rfega que empeny amunt, un altre cop, bato les ales sense esfor, redreo a migjorn, i remuntant l'espadat, mirant altres companys que juguen com jo, els saludo o els repto o simplement crido fent veure que no els veig, i torno a ser a dalt, i amb un lleuger vaiv trobo el capvespre que s'esbardella en colors, i ja torno a ser fit a fit a Roses i al Cap de Creus, notant com grimpa la tramuntana, empeguet de mi mateix, i satisfet.

Aquell dia el mar era un criatura que volia estar-se quieta al seu seient, tal com l'havien manat, o com l'havien ensinistrat. Per la tramuntanada li eriava la pell de gallina, i un neguit ntim el feia remoure constantment, gratant-se pertot, remenant-se contnuament...ritme

el viure, son abans i son desprs i en i enll del viure, noms vida

ritme

fins lesttic regust daquest moment respirant pols de llum que encara vibra

ritme

com esperruca el vent els teus cabells amb tan fuga i esquerpa melodia

ritme

laroma del desig omnipresent prats dherba amb una sola margarida

ritme

temps solar, de llevant cap a ponent a diari plugims sobre clepsidra

ritme

aquest mapa arrugat que em desvesteix mots clavats a la pell, una matrcula

ritme

cops de silenci, abans no es trenqus onades i batecs, muts i invisibles

ritme

reixats de boira que aparten el cel per saps que el dol s no-res-ms que un cicle

ritme

la histria que sempre es repeteix i encara ms paga la pena viure-la

Aquell dia el mar era la pell tibada d'una timbala, un llit elstic per estrenar.

El so d'onada s l'exorcisme que dna vida als vius i pau als altres, fusteria de tats i bressols, taller de ritmes i colors.

Aquesta maquinria ingent que esmicola les muntanyes per bastir-ne de noves, s alhora la tendra carcia que enyorava el nad.

Escamots de terra endins hem vingut a mirallar-nos les angoixes i els desigs, i hem descobert el mar en el precs moment que ell mateix es batejava.

Aquell dia el mar era de pedra, com una immensa pedra preciosa de transparncies blaves, verdes i grises, slid com un diamant que, per abundant, hagus perdut tot valor.

De sobte cada cosa t sentit i el nom en designa cadascuna all viscut desborda el passat i el futur perd la roentor del dilema tot encaixa fins al detall darrer i queda lloc per a les altres peces les peces bandejades per intils ens installem en somriures compartits que foragiten el cansament De sobte s'encn el llum o s la mateixa claror dels objectes dels mots o dels pensaments quan se'ns fa estrany per qu no entenem ja no hi esmercem cap ms esfor perqu ni cal ni ve de gust la mesura s en all que es mesura i tamb la justificaci seva De sobte inadvertidament quan ning ja no hi pensava i fins n'havem perdut l'esperana

aquella esperana no declarada ni tan sols advertida com una dria vergonyant per la desorientaci mateixa per la mateixa incongruncia de tot plegat

Aquell dia el mar era un company, dels que passegen amb tu, remors i dcil, i encerta a dir-te all que justament necessitaves que alg et digus. I te n'adones que havia de ser el mar, inexcusablement, imprescindiblement.

LEscala, 1999-2000