una ombra perplexa

1

2

3

Una ombra perplexa

Antoni Casals i Pascual

4

© Antoni Casals i Pascual

© Una ombra perplexa

ISBN paper: 978-84-686-6289-3

Editat per Bubok Publishing S.L

fotografia de la portada: ©Antoni Casals i Pascual

Registrada a Creative Commons

5

Ara s’ha iniciat un altre temps mentre cerques paraules al voltant

dels arbres abrusats. Fins que tu puguis desvetllar-lo un dia

a l’illa del naufragi, mai no et neguis a esguardar nits senceres l’horitzó.

Joan Margarit

6

7

TAULA

9. I. Elegíaques 11. Tarda de gener a Tavertet 12. Aquesta mort que em mira 13. Algú dirà 14. La tardor del poeta 15. Paraules per a Sadio (1) 16. Paraules per a Sadio (2) 17. Navegants 18. Confluència 19. Onada 20. Traficant de silencis 21. Passeig 23. II . Quadern de brevetats 51. III. En el mirall, de nou la imatge 53. Agònic 54. Esquerdes 55. Seguici 56. Desistir 57. Pregària 58. Amant 59. Invisible 60. Llisquen les hores 61. Una imatge decrèpita 62. Recompte 63. Tarda de pluja

8

64. Setembre 65. Midazolam 66. Escopolamina 67. Perplex 68. Calaix 69. Insomni 70. Indefens 71. Cadell 72. Mars d’oblit 73. IV. Segon quadern de brevetats 75. Llar 76. Claustre 77. Retorn 78. Cal·ligrafia 79. Guaita 80. Litorals 81. Cants 82. Quinze haikús escrits amb pressa 86. Porta 87. I al final, desaprendre

9

I. Elegíaques

10

11

Tarda de gener a Tavertet

El sol ponent,

al contrallum dels cingles,

reflex rogenc, només carrers -silenci

trencat pel pas, caminant sense traça.

Resseguir, breu, el sender

compartint amb un mateix

el secret de les pedres

-┝isIles del veﾐt, eﾐIaﾐteヴis de l’aiヴe.

(En soledat,

tan sols un gos bordava

ケuaﾐ ﾏ’ha seﾐtit, passaﾐt ヴaﾐ d’uﾐa Iasa).

Retrobo solituds a les branques dels arbres.

12

Aquesta mort que em mira

De vegades, la mort em percudeix les temples.

Sé que em mira de lluny, com si em volgués fer creure

ケue ﾏ’ha passat de llaヴg. Peヴﾘ sY ケue ﾏ’assetja. L’he vista diﾐs els ulls de vells ケue agoﾐitzaveﾐ negats entre salobres ofecs sense paraula.

L’he vista, feta ヴostヴe, iﾐstal·lada als pヴestatges de llibres que es podreixen amb la seva mirada.

Sé que em direu que parlo en excés de la mort.

Però escoltant la mort, els meus silencis prenen

de ﾐou alguﾐ seﾐtit i, veieﾐt Ioﾏ se’ﾐ ヴiu ケuaﾐ paヴlo del ヴegust aﾏaヴg de l’agoﾐia, puc provar de trobar raons a aquesta absurda

voluﾐtat d’e┝istiヴ ケue fonamenta vides.

Torno a mirar-la i veig Ioﾏ s’esIuヴIeﾐ els dies.

13

Algú dirà

Algú diヴà ケue el fヴed d’aケuest Iaヴヴeヴ congria solituds inesborrables,

que xiulen vents incerts al cos dels arbres

i els gelen, impertèrrits, cors lleugers.

Potser ens adormirem observant astres

ケue, ﾏeﾐtヴe s’aliﾐeeﾐ, lluﾐ┞ dels veﾐts, van establint futurs als nostres tactes

i estranyes melangies sense temps.

Esperaré que esperis la tornada

dels meus sentits al vespre sense fi

i que es facin record, desesperades,

les nits que va fer seves el destí.

Algú dirà que és tard i la memòria

oferirà una excusa per la història.

14

La tardor del poeta

Has intentat escriure tantes coses

ケue s’haﾐ ケuedat al Ialai┝ dels esfoヴços vans de la nit! Et perduren uns somnis

que no has tingut i entre tènues silencis

vas confegint un futur més amable

ara que sents més a prop la vellesa.

Brusc, el mirall et retorna decrèpits

Ioﾐfiﾐaﾏeﾐts diﾐs uﾐ Ios ケue s’esケueヴda i una mirada dolguda i dispersa.

Has intentat amagar-te les hores

sota un mantell de paraules, de versos

interromputs i confusos que deses,

com si esperessis moments més propicis.

El fred capvespre desfulla el brancatge.

15

Paraules per a Sadio (1)

Soﾏﾐiaﾐt futuヴs pヴﾘspeヴs, l’altiva ﾐegヴitud passejava orgullosa per corredors de mort.

Mirant-te pressentíem els dolor dels infants,

la duヴa iﾐIoﾏpヴeﾐsiﾙ d’aveﾐiヴs ﾏassa fヴàgils. Oﾐ s’aIaHeﾐ els soﾏﾐis Ioﾏeﾐça l’oHlit, el destí que ens espera al final del camí.

Temps enrere el teu cos va ser esvelt i africà,

però això va ser abans que una mort solitària

s’eﾐduguYs tots els IàﾐtiIs, tヴaﾐsfoヴﾏaﾐt-los en plany.

Uﾐ sileﾐIi eﾐs aヴヴiHa d’uﾐa teヴヴa lluﾐ┞aﾐa on encara hi ha un foc i per tu una pregària.

16

Paraules per a Sadio (2)

Una mort excessiva ha trucat a la porta

i aﾏH uﾐs ulls Heﾐ oHeヴts l’has ヴeHuda, despeヴta

i amatent al silenci on tot es precipita.

Al Iaヴヴeヴ aケuesta ﾐit hi hauヴà el ploヴ d’uﾐs iﾐfaﾐts que han deixat el seus jocs per fer-se adults de sobte.

De ben lluny, travessant aspres cels africans

aヴヴiHeﾐ tヴistos Iaﾐts i s’eleveﾐ pヴegàヴies a un déu sempre distant, en una llengua estranya.

Aquests buits finestrals tindran gravat per sempre

el teu posat altiu, l’oヴgull d’estiヴp seヴeﾐa mudat en desconcert pel desencís perenne,

per un dolor cruel que et retornà misèries

d’iﾐdヴets ﾏassa lluﾐ┞aﾐs oﾐ de ﾐit s’aヴヴeIeヴeﾐ histﾘヴies d’altヴes ﾏﾙﾐs eﾐ ケuX el fヴed Ys llegeﾐda.

17

Navegants

Muntanya avall rodolen com els còdols

que cerquen una mar que no els espera

els somnis que vam dir que no tindríem

però han edificat les incerteses

de ケuX ﾐodヴiﾏ l’adveヴsitat dels vespヴes. Se’ﾐs ha eﾐヴogit la Iaヴa i ﾐo Ys veヴgoﾐ┞a allò que ens posseeix sinó un esclat

d’iヴada iﾐdifeヴXﾐIia pel futuヴ. Com navegants, brindem pel vell vertigen

que ens justifica i treu els maleficis,

quan perbocar ens fa sentir més lliures.

18

Confluència

Recuperem el gust de les petites coses:

la casa, el vell carrer o el campanar

ens tornen a parlar amb simplicitat.

Haurem de fer els nous versos capbussant-nos

a una uヴHs oﾐ les paヴaules s’aヴヴeﾐgleヴiﾐ

sense aquella estridència carregada

de distància amb el món des del què ens parlen.

Anirem a dormir com les gallines,

quan el sol just es pon. Després, alçar-nos

aﾏH l’oIàs de la ﾐit seヴà uﾐ eﾐigﾏa que ens farà llarg el dia. I estimar-nos,

com ens vam estimar tots aquells dies

d’uﾐ estiu seﾐse pヴessa ﾐi ﾏiヴatges, ens durà novament la confluència

de nosaltres mateixos amb nosaltres.

19

Onada

Cada onada del mar avui en calma

porta dins seu tempestes enfurides

ケue espeヴeﾐ el fiﾐal d’hoヴes ケuietes. Assegut al tヴeﾐIaﾐt veig Ioﾏ s’esIaﾏpeﾐ

versos de fred que moren a les roques.

i les barques naveguen dins el vespre

Ioﾏ si la ﾐit fos l’últiﾏa espeヴaﾐça.

He mirat de trobar-te en el silenci

i només he sentit una por immensa.

20

Traficant de silencis

Assegut, de vegades, davant de mi mateix,

noctàmbul fatigat sense destí concret,

traficant de silencis, observo com es glacen

les paraules i vides dels altres. Hi ha el desordre,

ケue s’ha iﾐstal·lat al líﾏit dels imperis i un sol

ケue, leﾐtaﾏeﾐt, s’ha aﾐat feﾐt pedヴa i fヴed i eﾐ ell s’hi ヴefleItei┝eﾐ les hoヴes ケue heﾏ visIut i els futurs que no arriben, els miratges

pels que ho hem donat tot, i aquests hiverns tan llargs

oﾐ s’aヴヴeﾐgleヴeﾐ a ﾏode de pヴestatge ple de pols

histﾘヴies ケue heﾏ fet ﾐostヴes a Iﾘpia d’iﾐveﾐtaヴ-les.

Jo ﾏ’ho ﾏiヴo de lluﾐ┞ –ho he dit manta vegades!-

i crido com cridaven els profetes del foc,

antics aduladors de la catàstrofe.

Però és un crit silent que a penes sento,

Ioﾏ l’udol d’aケuell vent que va impregnar-me,

com un udol del llop en què em transformo

Iada ﾐit ケue t’esIヴiI paヴaules vaﾐes. La nit en la què visc és una nit perenne,

la tヴavesso desIalç ﾐoﾏYs peヴ toヴﾐaヴ a asseuヴe’ﾏ a l’altヴe e┝tヴeﾏ d’aケuesta ﾐo volguda fosIoヴ. Un dia arribarà la mort i, com Pavese,

hi trobaré els teus ulls. Però encara no sé

si vindrà per quedar-se o si, com aquests dies,

només serà de pas, per impregnar de forma

potseヴ defiﾐitiva la vida d’altヴes vides, ara només passat, de les què en faig recompte.

Sé que cada vegada que em miro en el mirall

envelleix una mica alguna cosa més

21

que aquesta imatge meva, que reconec a penes

mentre vaig rellegint algun dels meus poemes

i veig que, al meu costat, ets lluny, tantes vegades.

Assegut al bancal de les paraules buides,

fatigat i distret, envellit per les nits

i udolaﾐt, liIaﾐtヴop supliIaﾐt de l’aHisﾏe, amb un gest displicent vaig tancant tots els llibres.

22

Passeig

Sents que la mort passeja

pels soヴヴals d’uﾐ sileﾐIi ケue, aﾏH leﾐtitud t’ha posseït i ha fet seus els teus vespres.

Cada vegada més les teves hores

llaﾐguei┝eﾐ al Iostat d’uﾐ fiﾐestヴal des d’oﾐ oHseヴves, ケuiet, el pas del dia, la ﾏoヴt i el ﾐai┝eﾏeﾐt d’uﾐ sol que cada nit dubta del retorn.

A poc a poc, vas deixondint-te

i esperes que els teus somnis

s’afileヴiﾐ al pヴestatge iﾐevitaHle del ﾏatí. Vigilant del no-res, reconsideres

en cada nova volta de les busques

si el teu futur te un lloc més enllà de les brases.

23

II. Quadern de brevetats

24

25

En la nit, un desordre indefinit:

Cada silenci un plany

d’aケuesta hoヴa iﾏpヴeIisa ケue ﾐo sap

si Ys taヴd avui o Ys d’hoヴa peヴ deﾏà.

26

Amb parsimònia rellegeixo un vell llibre

d’autoヴ soleﾏﾐe. Després encenc, pausadament, fogueres

peヴ feヴ passaヴ tots els ﾏeus fヴeds de l’àﾐima.

27

M’adoﾐo ケue els poeﾏes se ﾏ’esIuヴIeﾐ. Deu ser que el temps,

que abans, impertinent, es dilatava,

ara es contrau i ve per encalçar-me.

28

Un dia us ho vaig dir: en el naufragi

Hi ha més sentit que als camins ordenats

que ens han menat pels àmbits d’Odisseu

a la llar dels ancestres.

29

Coﾏ ケuaﾐ aヴヴiHa l’oﾏHヴa i leﾐtaﾏeﾐt

s’aHat daﾏuﾐt espeヴaﾐIes ケue eﾐIaヴa

reposaven al rebost dels projectes,

les ànsies de futur, ara només memòria.

30

Mentre arriba la nit vaig recomptant

els fantasmes del meu

pヴopi passat peヴ si hauヴaﾐ d’apoヴtaヴ

tendresa als meus secrets indemnes.

31

GXlids IヴepusIles ヴogeﾐIs d’hiveヴﾐs

futuヴs d’uﾐa eﾐdolada pàtヴia

seﾏpヴe e┝posada a l’atzaヴ

de la raó i del declivi.

32

T’ho ﾏiヴes tot aﾏH oHstiﾐat

desfici com si el repòs

a ケuX la ﾏoヴt t’aHoIa

només fos una anècdota.

33

Coﾏ aケuest sol d’hiveヴﾐ, talﾏeﾐt la ﾏoヴt visIuda aﾏH pressa,

va enfosquint-se el demà que ja no saps si esperes.

Tot Ys deliﾏitaヴ Ioﾐtoヴﾐs d’aヴHヴes IaduIs, el desolat

recurs de qui no espera res a canvi del silenci.

34

Extrema nit darrera el mur quiet,

una absència de lluna configura tendreses:

hi ha passes en la boira, una tènue tenebra en el poema

traçat en la fatiga dels cossos fets frontera.

35

Vindrà la mitjanit només per fer patent

ケue se’ns acaba el dia

i de forma immediata comença un altre dia

només per fer patent com va passant la vida.

36

La poesia és com el suïcidi.

Segoﾐs de ケuiﾐa foヴﾏa l’e┝eIutis

més que morir-te fas

un bon ridícul.

37

He triat un camí

per on només transita

un temps sense rellotges.

38

TiﾐI a l’aHast l’esfoヴç

dels còdols que fan seva

una mar sense límits,

un espai sense onades.

39

On, les imatges

d’iﾏpeヴtXヴヴits ﾏatiﾐs?

Oﾐ, l’espeヴaﾐça?

40

Ara es fa tard

però res no retorna

als vells prestatges.

41

Vell Odisseu

de la trista mirada,

cerca el ponent.

Tem nous cants de sirena

ケue l’alluﾐ┞iﾐ de poヴt.

42

En el record

dels llocs rau la malícia

del temps perdut,

-massa cambres tancades

on ressonen silencis!

43

Prou sé que és tard.

Aquesta nit plourà,

estaré sol,

al carrer farà fred

i no hi haurà esperança.

44

Xisclen els corbs,

ennegreixen els núvols

oblits i espasmes.

45

Ara mateix

un aire empudegat

porta els gemecs

d’uﾐa àﾐiﾏa peヴduda en un buida estança.

46

La mort arriba,

lentament, de vegades.

I és per quedar-s’hi.

47

Hi ha un fred que et glaça:

et vas morint si deixes

la porta oberta.

48

Aquesta porta,

atzucac o sortida,

la transparència

de dolls d’aigua iﾏpossiHle al foﾐs d’uﾐs ulls ケue es Iヴeﾏeﾐ.

49

RetヴoHes l’aヴHre

dels immenjables fruits,

ﾐeguit d’espiﾐes

d’uﾐ hiveヴﾐ ケue es Ioﾐsuﾏa

als teus records perplexos.

50

Eﾐ l’oヴHetat per fi podràs conèixer

la nit i el dia.

51

III. En el mirall, de nou la imatge

52

53

Agònic

Un dia seré jo aquest reflex agònic

que es mira en el mirall i no pot reconèixer-se

en la incipient nuesa dels seus ossos.

Ara sembla molt fàcil decidir

que posarem uns límits al dolor

del propi cos.

Quan arribi el moment, probablement

planarà aquella por i aquell desig de viure

que evitaヴà tot gest d’hostilitat per part del glavi.

54

Esquerdes

TiﾐI a les ﾏaﾐs l’oloヴ d’uﾐ vell sileﾐIi i un fred que ha anat creixent a les esquerdes

d’uﾐa teヴヴa i uﾐ teﾏps ケue a peﾐes ヴeIoﾐeI. He anat morint en cada vers que em dicten

els àmbits del deliヴi oﾐ se ﾏ’iﾏplaﾐteﾐ records que no he tingut, guerres perdudes

on no he participat, pregàries vanes

a dYus ケue s’eヴigiヴeﾐ eﾐ paヴaﾐ┞s de fosIoヴ. Espero aquí que arribin les hores no volgudes.

55

Seguici

Has desistit de buscar-li un sentit

a les hores que emplenen

els IeヴIles ヴeIuヴヴeﾐts oﾐ s’esfoヴIeﾐ els dies. No et dónes per vençut,

Ys ﾏolt ﾏYs fàIil asseuヴe’s al poヴtal de casa i esperar amb un got a la mà i als llavis un cigar

d’aケuells ケue ja ﾐo fuﾏes. I quan vegis passar la comitiva,

un cadàver grotesc amb la rialla

de qui sap una mort definitiva

tindrà el rostre que veies al matí

al mirall dels deliris i incerteses

que de sobte ha deixat de protegir-te.

56

Desistir

Al davant del mirall

has ﾏiヴat d’eﾐIai┝aヴ la imatge del teu cos,

esmolat i decrèpit.

T’has palpat iﾐteﾐtaﾐt retrobar-te en el tacte

i has buscat les olors

que només tu conserves.

S’haﾐ peヴdut els Iaﾏiﾐs dibuixats a la pell,

lluﾐ┞aﾐes ﾐits d’aﾏoヴ recordades a penes.

Sol, davant del mirall

desisteixes de creure.

57

Pregària

I, de sobte, la nit

ve per trencar el silenci dels amants,

per aturar el deliri dels poetes,

per confirmar les pors més arrelades,

per fer oblidar el sentit de les banderes.

En la nit ens fem vells i és en la nit que ens criden

vells companys de viatge que es van morir fa temps,

des del foﾐs d’uﾐa ﾏúsiIa que crèiem oblidada

al calaix dels anhels.

En la nit es fan lànguids els sospirs

i es fan breus les paraules, i el que escrius

ヴeIupeヴa el seﾐtit d’uﾐa pヴegàヴia.

58

Amant

L’aﾏaﾐt, distヴet, pヴeﾐ ﾏesuヴa al ﾐaufヴagi que es va instal·lant al racó dels silencis.

Als ulls només una mirada esquiva

i un fred que es perd al trencadís del vespre.

L’aHヴaﾐdaﾏeﾐt, ケue va ﾏoヴiヴ fa segles, aヴa uﾐ ヴeIoヴd lluﾐ┞à, d’uﾐa altヴa vida

d’eternitats i desitjos, projectes

que es van morir, tan sols fràgil desferra.

L’aﾏaﾐt ﾐo sap si el futuヴ Ys uﾐ altヴe, si aquest present angoixat persevera.

Distret, recompta vaixells que es van perdre

als oceans en breus nits de tempesta.

59

Invisible

¿Ho saps que, quan escric

se’ﾏ ﾏoヴeﾐ paヴts de ﾏi que abans desconeixia?

A còpia de fer versos

i de bastir poemes

em vaig fent invisible

als ulls d’aケuells ケue eﾏ ﾏiヴeﾐ.

60

Llisquen les hores tristes

Llisquen les hores tristes carrer avall

i un cel de ploﾏ vol Iauヴe’ﾐs al daﾏuﾐt aportant una angoixa indefinida

al futur que no espera els nostres somnis.

Hem perdut els cabdells que orientaven

camins reiterats, antics esforços

peヴ ヴetヴoHaヴ l’ei┝ida al laHeヴiﾐt, avui potser presó definitiva.

En altre temps vam viure i transgredíem

sense cap por els principis que ens marcàvem

i ho convertíem tot en una festa

ケue s’ha aﾐat aIaHaﾐt igual ケue aIaHeﾐ els contes de terror: amb la victòria

dels monstres arrelats a la nostra ànima.

61

Una imatge decrèpita

Eﾐ les hoヴes d’iﾐsoﾏﾐi ケuaﾐ ﾏ’ai┝eIo del llit seﾐse ケue ho sàpigues, escric poemes

només amb la intenció

de foヴagitaヴ les poヴs ケue ﾏ’eﾏpヴesoﾐeﾐ. I parlo de la mort,

faig exorcismes i reso a tots els déus

només per tal que evitin

que el dolor que ﾏ’aヴヴela a les eﾐtヴaﾐ┞es es pugui fer més fort.

I quan vull tornar al llit

veig ケue el Ios ケue ﾏ’haHita fa ケue doヴﾏ i sé que en el mirall retrobaré,

en llevar-ﾏe, ﾐoﾏYs l’esHﾙs deIヴXpit, el reflex de mi mateix, la imatge

de la qual renego un dia i altre.

62

Recompte

Quan ve la nit recompto estels i llunes

i em dic que el mar és fruit dels nostres somnis.

Tu i jo ens tenim de fa molts anys i encara

soﾏ iﾐﾐoIeﾐts i l’hoヴitzﾙ eﾐs espaﾐta. Veﾐiﾏ d’uﾐ teﾏps, ケuaﾐ tot eヴa ﾏYs fàIil: o negre o blanc, o fred o molta calda,

o amor etern o indiferent distància,

o guerra o pau o crits o mort callada.

I en cada estel hi trobo aquella flama

que mai se prou si he sabut conservar-la.

63

Tarda de pluja Caヴヴeヴs avall, l’aigua ケue Hai┝a, uﾐ ヴiu que va engolint incertes melangies.

El gris del cel, la plúmbia tibantor

d’uﾐ estiu tヴist d’astヴes eﾏpal·lidits, presagi obscur de temps nus que ens esperen.

L’oヴatge ケuiet eﾐ l’hoヴa ﾏYs esケueヴpa

em duu el silent recolliment del vespre.

Aquests carrers per on roden les aigües

s’haﾐ Ioﾐveヴtit eﾐ les veﾐes ﾐutヴíIies

per on transporto els meus somnis i penes.

64

Setembre Enfilem avui una tardor

que sembla convocar

les ヴuﾐes d’uﾐa aHsXﾐIia.

He deixat enrere estacions

que a poc a poc han anat perdent

aquell sentit que els donàvem quan, joves,

vivíeﾏ d’espeヴaヴ-les.

A fora, una grisor

s’eﾏpaヴヴa als ﾐostヴes ulls com si fes la proclama

d’uﾐa ﾏoヴt pヴeﾏatuヴa.

65

Midazolam

He fabricat novament un silenci

aﾏH ケue s’ha eﾏHolIallat un somni buit, la vida

que, esllanguint-se,

deixava anar un sospir

fiﾐal, Ioﾏ uﾐ fil d’aiヴe plaﾐaﾐt tot just daﾏuﾐt d’uﾐ ploヴ.

66

Escopolamina

IﾐvisiHle, l’esIoヴça de la ﾏoヴt s’iﾐstal·la eﾐ la ヴaﾐeヴa ケue pヴediu un degoteig de fred

al lliﾐdaヴ d’uﾐa pàl·lida, desespeヴada pell,

just aHaﾐs del ヴigoヴ i de l’espasﾏe. Hi ha un instant agredolç, quan la darrera

percepció del món esclata, gèlida,

dins el no-res que es queda a aquesta banda.

67

Perplex

També he parlat sovint de la perplexitat

i he escrit sobre els miralls que reflectien ombres.

Miro el meu cos i veig les nafres del futur,

llavis assedegats pronunciant sense esma

antics noms de botxins que encara em terroritzen.

Quan arriba la nit, provo de mudar en ombra

i em faig petit i pujo pels carrers amb la pressa

de ケui sap ケue les hoヴes ﾐo eﾐs Ioﾐsoleﾐ: s’esケuei┝eﾐ.

68

Calaix

Els somnis al calaix, només recança

on descobrim els sons

de músiques estranyes acompanyant

els monstres de la nit.

La lentitud de les coses com passen

ens cansa molt

i ens fa sentir-nos lluny

dels hiverns que ens assetgen.

69

Insomni En els llavis, silencis.

I eﾐ l’iﾐsoﾏﾐi la iﾏatge ヴeiteヴada

d’uﾐ ﾐeguit peヴsisteﾐt.

Albires pells

dins la basarda dels llençols

i un so de mars distants,

reivindicant els tactes,

et pessiga les nits vençudes

pel desgavell de l’hiveヴﾐ.

En els llavis calfreds.

I en el cos, livideses.

Quina mort, minsa i lenta

lleva l’àﾐIoヴa i eﾐllà del ﾏaヴ t’aHoIa

a platges sense sorra ni petjades!

70

Indefens Indefens,

contemplo la matèria

de què estan fetes

les paraules.

Com si en elles

s’hi IoﾐgヴiYs la vida

i el seu contrari,

com si es fes sòlid

el silenci que ofega

la solitud

de cada mot.

71

Cadell Com un cadell ensinistrat, el vespre

va transformant-se en nit i el temps escorxa

tantes raons com ara us enuncio:

allò que penso o crec, el que somnio,

les sospites, la por, els ulls que em miren,

els pensaments distants, les síl·labes

dels versos que no he escrit i també el ritme

d’uﾐa Iaﾐçﾙ ケue ﾏai ﾐo vaig Ioﾏpoﾐdヴe.

Tot se’ﾏ fa estヴaﾐ┞ i eﾐ tot hi ha la distància

que ve per separar-me

del jo mateix que em sotja i em menteix

ケuaﾐ eﾏ fa pヴoIlaﾏaヴ la vida i l’espeヴaﾐça.

72

Mars d’oblit Navego ﾏaヴs d’oHlit abocat al vertigen

de qui agita banderes

d’iﾐsospitades pàtヴies.

Sense nom i sense esma

al compàs de silencis

recupero els espectres

d’iﾐdヴets seﾐse fヴoﾐteヴes.

Desposseït dels gestos

amb què vam avançar-nos

a un futur sense pressa

tanco uns ulls que no hi veuen

i em fa morir la boira

que separa les pells

de tanta indiferència.

73

IV. Segon quadern de brevetats

74

75

Llar

Cruixits de fusta,

la llar de foc encesa

trenca el silenci.

Enllà de la finestra

flaiヴes d’hiveヴﾐ geﾏegueﾐ.

76

Claustre

Hi ha solituds

recorrent foscos claustres

ocults als llibres.

77

Retorn

Abans del nom

dels llibres hi ha la història

ケue, diﾐs, s’hi aﾏaga.

I els cossos que retornen

als laHeヴiﾐts d’oﾐ fugeﾐ.

78

Cal·ligrafia

Còdols, no arena,

a la vora del mar.

Breus, les onades

marquen cal·ligrafies

al daﾏuﾐt d’uﾐ Ios eヴt.

79

Guaita

Mires el mar

per si arriba la mort

solcant les aigües.

80

Litorals

Amb dits sol·lícits

traçaves litorals,

platges discretes.

81

Cants

Salpen les barques

perseguint horitzons.

Els mariners

no recorden els cants

amb què la mort els tempta.

82

QUINZE HAIKÚS ESCRITS AMB PRESSA

Amb pressa escric

mentre la nit arriba.

Vells fヴeds ﾏ’aHヴigueﾐ.

El teﾏps s’esIola

peヴ l’esIlet┝a d’uﾐ fヴed

i auster silenci.

Eteヴﾐa, l’hoヴa

s’apヴessa eﾐ la fugida

d’uﾐ tosI ヴellotge.

Aquest dolor

que negues es dibuixa

en breus ganyotes.

83

Desfaig les trenes

dels IaHells d’uﾐa ﾏoヴt

feta espectacle.

No hi ha escriptures

ni passos subterranis

que ens facin lliures.

Les mans tremolen

pressentint la mirada

d’uﾐa ﾏoヴt aspヴa.

Com un presagi

de mort, el cansament

assetja el vespre.

84

Somrius: les hores

passen lentes i esquerpes,

ombres felines.

Quins encanteris

recreen els teus somnis

en nits convulses?

Grisos, els dies,

van caient calendaris

sense cap data.

La boira esclata

als jaヴdiﾐs de l’espeヴa

sense paraules.

85

Arriba un aire

que empudega el silenci

dels teus miratges.

Vells arbres grisos

matisen els averanys

de l’espeヴaﾐça.

Tardes de pluja:

les hores semblen mortes.

No tenim pressa.

86

Porta

No ens cal la porta

oberta per tal que entri

la teva mort.

La duies ja posada

la nit que et vam conèixer.

87

I al final, desaprendre

¿En quin racó de la demència

s’aﾏagueﾐ els ヴeIoヴds que ara creiem que no tenim?

Aヴa ﾏatei┝ l’úﾐiI ケue Ys Ieヴt

és que vivim només per anar fent

i ni tan sols la mort, una certesa,

podrà trobar camins per arribar-nos.

Anem desaprenent amb rapidesa,

però és molt lentament

que ens convertim en pedra.

88

89

Aquesta primera edició del llibre

UNA OMBRA PERPLEXA

d’ANTONI CASALS I PASCUAL

ha estat publicat per Bubok SL el març de 2015