A l’atenció del Cap del Servei Territorial de Trànsit de València

PREFECTURA PROVINCIAL DE TRÀNSITC/ MORA DE RUBIELOS S/N

46007 VALÈNCIA

Expedient Sancionador Número: . . . . . . . . . . . .

En .............................., major d’edat, en nom propi, amb domicili al carrer

................................., del municipi de ............................ (CP .............), proveït de

document d’identitat núm. .............................., davant d’aquesta Administració

comparec i com sigui més procedent en dret MANIFESTO:

Que de conformitat amb l’article 12.1 del Reial Decret 320/1994, de 25 de febrer,

que aprova el Reglament de procediment sancionador en matèria de trànsit,

circulació de vehicles a motor i seguretat vial, i en no estar conforme amb el relat

dels fets descrits ni amb la sanció proposada de la denúncia interposada com a

conductor del vehicle .........................., matrícula ..........................., passo a

evacuar el tràmit conferit en base a les següents:

AL·LEGACIONS

PRIMERA. MANCA DE DETERMINACIÓ DELS FETS QUE DONEN LLOC A

LA SANCIÓ.

En el present procediment sancionador es realitza la imputació d’uns fets que no

són prou exactes ni descriptius de la presumpta conducta realitzada. En el cos

de la denúncia s’especifica que el fet constitutiu de la infracció és: “Incomplir la

prohibició establerta en el senyal corresponent (R-200) al reanudar la marxa

sense haver complert la prescripció de peatge que el senyal estableix”.

1

Nego en aquest sentit la comissió de la infracció en tant que no especifica quins

són els fets exactes realitzats, i per tant s’està vulnerant el principi constitucional

de defensa perquè no es pot rebatre allò que no s’especifica, al no establir-se en

la descripció dels fets quin ha estat aquest incompliment, ni quina ha estat l’acció

concreta que s’ha infringit i que se suposa que estableix el senyal.

L’article 5 del Reglament del procediment sancionador en matèria de trànsit,

circulació de vehicles a motor i seguretat vial, especifica que a la denúncia s’ha

d’incloure una relació circumstanciada del fet. En aquest context, en la denúncia

sobre la qual emeto aquestes al·legacions, no s’especifica quins han estat els

fets que donen lloc a la mateixa, limitant-se a exposar que s’ha infringit un

senyal, però no de quina manera; segons la denúncia, el meu vehicle no es va

aturar al veure el senyal?

És per això que, sense més dades resulta impossible contrarestar la versió dels

fets que dóna el denunciant, si no s’especifica a la denúncia enviada, i per tant,

el menys teniment que això suposa del principi de defensa, aconsellaria l’arxiu

immediat de la mateixa.

SEGONA. VULNERACIÓ DEL PRINCIPI DE LEGALITAT I TIPICITAT.

De forma subsidiària, i si el que entén aquest òrgan sancionador, que no

especifica, és que l’acció infractora va ser el no realitzar el pagament del peatge,

caldria manifestar, en primer lloc, que no hi ha prova de que això sigui així,

prevalent en aquest sentit el principi de presumpció d’innocència que ha

d’imperar en tot procediment sancionador.

Per altra banda, s’informa en la denúncia que la mateixa ha estat realitzada de

forma voluntària, sense cap més dada ni informació, i no inclou en aquest sentit

el contingut que preveu l’abans citat article 5 del Reglament del procés

sancionador referent a aquest tipus de denúncies, a les que s’han d’acompanyar

les dades de la persona denunciant. He d’entendre, doncs, que no ha estat una

autoritat la que ha redactat la denúncia, i per tant, sense saber més dades,

2

difícilment puc rebatre la imputació d’uns fets si no se’m diu qui ha estat la

persona que m’ha denunciat i en quines circumstàncies.

En primer lloc, cal determinar quins són els preceptes legals i reglamentaris en

què es basa la sanció inicialment proposada, i que són:

1) Reglament General de Circulació, Reial Decret 1428/2003, de 21 de

novembre:

“Article 153. Senyals de restricció de pas.

Els senyals de restricció de pas, per als qui se’ls trobin de cara en el sentit

de la seva marxa i a partir del lloc en el qual estan situats, prohibeixen o

limiten l’accés dels vehicles en la forma que es detalla a continuació:

R-200. Prohibició de passar sense detenir-se. Indica el lloc on és obligatori

aturar-se per la proximitat, segons la inscripció que contingui, d’un punt de

duana, de policia, de peatge o un altre, i que després d’aquests pot haver-

hi instal·lats mitjans mecànics de detenció. En tot cas, el conductor que

s’hagi aturat així no pot reprendre la marxa fins que hagi complert la

prescripció que estableix el senyal. (...)”

2) Reial Decret Legislatiu 339/1990, de 2 de març, pel que s’aprova el text

articulat de la Llei de trànsit, circulació de vehicles a motor i seguretat vial.

“Article 65. Quadre general d’infraccions.

3. Són infraccions lleus les comeses contra les normes que contenen

aquesta Llei i els reglaments que la despleguen que no es qualifiquin

expressament com a greus o molt greus en els apartats següents. (...)”

“Article 67 Sancions

3

1. Les infraccions lleus se sancionen amb una multa de fins a 100 euros;

les greus, amb multa de 200 euros; i les molt greus, amb multa de 500

euros. (...)”

Doncs bé, la meva actuació en cap cas incompleix l’article153 citat anteriorment,

perquè el dia dels fets denunciants, vaig aturar-me al peatge tal i com indicava el

senyal R-200, i no vaig reiniciar la marxa fins que no vaig complir allò prescrit al

senyal, i que era aturar-me.

L’article 153 del Reglament General de Circulació prohibeix passar sense aturar-

se davant el senyal “R-200” que indica el lloc on és obligatori aturar-se per la

proximitat de peatge. Aquest article estableix que el vehicle aturat no podrà

reprendre la marxa fins que hagi complert la prescripció que estableix el senyal.

Tenint en compte que aquest senyal únicament obliga a aturar-se, i no a pagar,

el fet de passar sense pagar el peatge, havent-se aturat prèviament, no pot

implicar l’incompliment d’aquest article 153 RGC.

La dubtosa aplicabilitat d’aquesta norma per part de l’administració s’ha fet

evident en les declaracions de persones de reconeguda trajectòria en l’àmbit

jurídic com el President de la secció de Dret de la Circulació de l’Il·lustre Col·legi

d’Advocats de Barcelona, que s’hi ha manifestat en contra, o entitats amb prou

coneixement sobre la normativa de trànsit com el Sindicat de Policies de

Catalunya (SPC), que han afirmat que “No hi ha cap senyal al codi de la

circulació que obligui els conductors a pagar un peatge, sinó que es tracta d’un

incompliment contractual entre l’usuari i la concessionària de l’autopista. L’únic

senyal legislat és l’R-200, de prohibició de passar sense parar. L’obligatorietat és

de parar, no d’abonar el peatge. Per tant, en cap cas s'infringeix el codi de

circulació. I si no hi ha cap norma en el Reglament General de Circulació que

digui que no pagar el peatge sigui una infracció, els mossos no poden denunciar

com a infracció de trànsit un fet que no és sancionable”.

Per tant, els fets tal i com van succeir no són constitutius de cap de les

infraccions previstes a la normativa de trànsit, per la qual cosa no correspon

imposar cap tipus de sanció.

4

En virtut del principi de presumpció d’innocència que informa el procediment

sancionador, correspon a l’Administració provar la meva culpabilitat, és a dir,

provar que són certs els fets denunciats, així com l’element subjectiu de l’injust

del saber i voler cometre una infracció.

Tenint en compte doncs, que és evident la dubtosa aplicabilitat de la norma que

utilitza l’Administració per imposar una sanció administrativa per l’impagament de

peatges, aquesta activitat sancionadora pot vulnerar el principi d’interdicció de

l’arbitrarietat dels poders públics previst a l’article 9 CE, i el principi segons el

qual ningú pot ser sancionat per accions que en el moment de produir-se no

constituïen infracció, previst a l’article 25 CE.

Aquest principi constitucional està recollit a la Llei 30/92, de 26 de novembre, en

el seu article 127 i següents:

Article 129

Principi de tipicitat

“1. Només constitueixen infraccions administratives les vulneracions de

l'ordenament jurídic previstes com a tals infraccions per una llei, sense

perjudici del que disposa per a l'Administració local el títol XI de la Llei

7/1985, de 2 d'abril, reguladora de les bases del règim local.”

És per tot això que la meva conducta no pot subsumir-se a la infracció de l’article

153 RGC, cal declarar la nul·litat de la resolució notificada, i procedir a l’arxiu del

present expedient administratiu sancionador.

TERCERA. MANCA DE PRESUMPCIÓ DE VERACITAT DELS FETS

DENUNCIATS.

5

Com ja he indicat, i d’acord amb el que se’m comunica a la denúncia, no ha estat

un agent de l’autoritat sinó un particular qui ha posat de manifest els fets que

suposadament han motivat l’inici del procediment sancionador. En aquest sentit,

i tenint en compte aquesta circumstància, en la notificació de la denúncia no

s’especifica el contingut que es preveu a l’article 5 del reglament sancionador,

quan prescriu que a les denúncies haurà de constar el nom, la professió i el

domicili del denunciant.

Per tant, el fet de no constar la identificació del denunciant tal i com ordena el

reglament sancionador, constitueix una clara vulneració de la norma i em situa

en una clara indefensió a l’hora de contrarestar els arguments al·legats de

contrari. Com a denúncia voluntària, és a dir, no feta per agent de l’autoritat, els

fets exposats a l’acta de denúncia no gaudeixen de la presumpció de veracitat

prevista a l’article 75 de la Llei sobre trànsit, circulació de vehicles a motor i

seguretat vial, per no haver estat comprovats directament per l’agent de

l’autoritat denunciant, i cap agent de l’autoritat pot donar fe pública d’uns fets

dels quals no ha estat testimoni directe, raó per la qual s’ha de provar la seva

veracitat i en el present expedient no hi ha cap tipus de prova dels fets

denunciats.

Per tant, en virtut del principi de presumpció d’innocència que informa el

procediment sancionador, correspon a l’Administració provar la meva culpabilitat,

és a dir, provar que són certs els fets denunciats, així com l’element subjectiu de

l’injust del saber i voler cometre una infracció.

QUARTA. MANCA DE NOTIFICACIÓ DE LA DENÚNCIA.

En cas que la persona denunciant s’hagués considerat autoritat, hauria d’haver

notificat la denúncia en el mateix moment, tal i com estableix l’article 76 de la Llei

sobre trànsit. Tenint en compte que el denunciant en cap moment em va notificar

la denúncia, ni tan sols em va informar que procediria a denunciar-me, és

evident que ni la persona denunciant es considerava en el moment de la

denúncia com a autoritat.

6

A tot això cal afegir que l’apartat 3 de l’article 137 de la Llei 30/1992, de 26 de

novembre, -inclòs al seu capítol II del Títol IX on es regula amb caràcter general

la potestat sancionadora de l’Administració- diu: " 3. Els fets constatats per

funcionaris als quals es reconeix la condició d’autoritat, i que es formalitzen en

un document públic que observa els requisits legals pertinents, tenen valor

probatori sense perjudici de les proves que els mateixos administrats puguin

assenyalar o aportar en defensa dels drets o interessos respectius."

Així doncs, fins i tot en el cas que es considerés com a autoritat la persona

denunciant, hauria d’haver formalitzat en document públic la denúncia, observant

els requisits legals pertinents, per poder entendre que tenen valor probatori els

fets establerts a la denúncia.

Al present procediment, tenint en compte que no s’ha notificat l’acta de denúncia,

no consta a aquesta part que es compleixin els requisits legals de la denúncia

establerts als articles 4 i següents del Reglament del procediment sancionador

en matèria de trànsit, circulació de vehicles a motor i seguretat vial, aprovat pel

Reial decret 320/1994, de 25 de febrer.

L’incompliment d’aquests requisits legals provoca la nul·litat de la denúncia.

CINQUENA. DEGUT COMPLIMENT DE L’ARTICLE 153 DEL REGLAMENT

GENERAL DE CIRCULACIÓ.

La meva actuació el dia dels fets denunciats no va comportar l’incompliment de

cap norma de trànsit.

L’article 153 del Reglament General de Circulació preveu la prohibició de passar

sense detenir-se quan es troba un senyal de restricció de pas. Concretament el

senyal que se suposa que s’ha infringit és el R-200 que indica el lloc on és

obligatori aturar-se per la proximitat amb un peatge i segons el que estableix

aquest mateix article, “en tot cas, el conductor que s’hagi aturat així no pot

reprendre la marxa fins que hagi complert la prescripció que estableix el senyal”.

7

Tenint en compte doncs, que la prescripció que estableix el senyal, és la

d’aturar-se, el conductor no pot reprendre el marxa fins que hagi complert la

prescripció d’aturar-se. En cap cas es pot considerar que el senyal R-200 porti

implícita l’obligació de pagar el peatge, perquè:

1. No es diu explícitament en cap norma del codi de circulació, per la qual

cosa en virtut del principi de tipicitat previst a l’article 129 de la llei

30/1992, no es pot fer una interpretació extensiva de la norma

sancionadora.

2. Es tracta d'un senyal d'obligació d’aturar-se, al que s'hi afegeix la paraula

PEATGE per indicar el motiu de la detenció.

3. En els peatges de recollida de tiquets també hi ha aquest senyal de

peatge i no hem de pagar, simplement recollir el tiquet i continuar la

marxa.

4. Les empreses concessionàries de les autopistes admeten que els vehicles

passin pel peatge sense pagar si el seu conductor signa un reconeixement

de deute amb la concessionària, constituint així el naixement d’una

obligació entre el conductor i la empresa concessionària.

El fet d’adherir-me a la campanya #novullpagar i no abonar el peatge no és en

cap cas constitutiu de la infracció prevista a l’article 153 del Reglament General

de Circulació, que res diu sobre el fet de pagar o no el peatge, si no únicament

sobre com actuar davant un senyal que obliga a aturar-se.

En definitiva, la meva actuació el dia dels fets denunciats va ser totalment

respectuosa amb les normes de trànsit i per tant no és constitutiva d’infracció. Si

la conducta sancionada no és típica, ja que en cap moment pot subsumir-se en

la infracció sancionable especificada en la normativa citada anteriorment, ni en

una infracció de cap altra norma administrativa, no és possible imposar cap tipus

de sanció, i per tant cal declarar la nul·litat de la resolució notificada i procedir a

l’arxiu del present expedient administratiu sancionador.

SISENA. RELACIÓ CIVIL PRIVADA ENTRE LES PARTS.

8

L’ús de l’autopista i el pagament del peatge és una relació contractual entre

l’empresa concessionària i l’usuari i per tant regulada pel dret civil.

Així doncs, en el cas que fos cert que m’hagués negat a pagar el peatge,

únicament podria considerar-se que s’ha incomplert una obligació contractual de

caràcter privat entre les parts. I per tant aquest incompliment únicament podria

donar lloc a reclamacions de caràcter civil.

L’impagament del peatge no hauria estat motiu suficient com perquè l’empresa

concessionària m’obstaculitzés el pas, l’obstaculitzés a la resta de conductors, i

paradoxalment m’imputés a mi la infracció d’entorpiment del trànsit.

A això cal afegir que un element que prova que l’impagament d’un peatge no pot

ser objecte de sanció perquè aquest fet no està regulat a l’ordenament jurídic

com a infracció, és que fins i tot les empreses concessionàries de les autopistes

admeten que el vehicle passi pel peatge sense pagar si el seu conductor signa

un reconeixement de deute amb la concessionària constituint així el naixement

d’una obligació entre el conductor i la empresa concessionària. Però en cap cas

el conductor no pot ser denunciat per no pagar el peatge, perquè no hi ha cap

norma que n’estableixi una sanció.

Si realment el fet de no pagar un peatge fos constitutiu d’infracció, ho seria

independentment del reconeixement de deute per part del conductor. De fet, des

de que existeixen les vies de pagament, hi ha hagut conductors que, per

múltiples circumstàncies, no han pogut fer front al pagament de l’import del

peatge, i amb la simple signatura d’un document de reconeixement de deute,

se’ls ha deixat continuar la marxa sense ser denunciats. I aquest reconeixement

de deute ha comportat un temps d’espera que mai ha resultat en una obstrucció

de la circulació.

Per tant, la imputació d’una infracció únicament a aquells conductors que no han

reconegut un deute amb la concessionària, constitueix una manipulació de la

norma de trànsit i un frau de llei, perquè s’utilitza la norma únicament perquè un

tercer pugui treure’n un benefici, en aquest cas, perquè l’empresa

concessionària de la via de peatge pugui cobrar el peatge.

9

Tenint en compte aquestes consideracions, el funcionari/a o funcionaris/ries que

donessin cobertura a una resolució sancionadora en base als fets que es

denuncien, podrien ser presumptes autors/es d’un delicte de prevaricació

administrativa de l’article 404 del Codi Penal, castigat amb una pena

d’inhabilitació especial per a treball o càrrec públic de set a deu anys.

SETENA. VULNERACIÓ DEL PRINCIPI DE SEGURETAT JURÍDICA I DEL

DRET DE DEFENSA.

A tot l’exposat, és precís afegir que la Direcció General de Trànsit, davant els

mateixos fets, considera que s’infringeix l’article 2.1 del Reglament General de

Circulació o fins i tot l’article 9 de la Llei de trànsit, circulació de vehicles a motor i

seguretat vial, però no l’article 153 del Reglament General de Vehicles.

Aquesta divergència de criteris entre el Servei Català de Trànsit i la Direcció

General de Trànsit, provoquen una situació d’inseguretat jurídica al ciutadà, que

no pot conèixer si la seva actuació és o no objecte d’infracció i en el seu cas, de

quin tipus d’infracció i amb quin tipus de sanció aplicable.

La qualificació jurídica diferent d’un mateix fet suposa la vulneració del principi

de seguretat jurídica reconegut a l’article 9.3 CE, la qual cosa genera una

limitació del dret de defensa dels ciutadans i per tant la infracció de l’article 24

CE, la qual cosa provoca que la denúncia sigui nul·la de ple dret.

VUITENA. VULNERACIÓ DELS PRINCIPIS RECTORS DE L’ACTIVITAT DE

L’ADMINISTRACIÓ.

Una possible resolució sancionadora en el present expedient administratiu

sancionador vulneraria els principis rectors de l’activitat de l’administració, tals

com els previstos a l’article 3.1 i 5 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, que

estableix:

10

“1. Les administracions públiques serveixen amb objectivitat els

interessos generals i actuen d’acord amb els principis d’eficàcia, jerarquia,

descentralització, desconcentració i coordinació, amb submissió plena a la

Constitució, a la llei i al dret. Han de respectar, igualment, en la seva

actuació els principis de bona fe i de confiança legítima.”

“5. En les seves relacions amb els ciutadans, les administracions

públiques actuen de conformitat amb els principis de transparència i

de participació.”

NOVENA. SUBSIDIÀRIAMENT, MANCA DE PROPORCIONALITAT DE LA

SANCIÓ.

Subsidiàriament, en el supòsit improbable que no es tingui en compte la petició

d’arxiu del present expedient, i atès que la sanció proposada infringeix el principi

de proporcionalitat inherent al procediment administratiu sancionador i els criteris

de graduació de les sancions establerts a l’article 131 de la Llei 30/1992, de 26

de novembre, sol·licito que es redueixi la sanció proposada.

L’actuació de l’òrgan sancionador ha de circumscriure’s als criteris objectius per

graduar correctament la sanció que s’ha d’imposar, per tal que no suposi un

exercici incorrecte de discrecionalitat per part seva.

La justa proporcionalitat entre la sanció i les circumstàncies objectives i

subjectives concurrents a la infracció que es sanciona constitueix un principi

declarat reiteradament per la jurisprudència, l’aplicació de la qual, al dret

administratiu sancionador, no implica la substitució de les facultats

administratives, si no simplement la correcció de l’excés legal que suposa

exercitar la discrecionalitat més enllà d’allò en què consisteixen els fets

determinants de l’acte administratiu, que són els que delimiten i acoten l’àmbit

propi dels poders discrecionals de la graduació de la sanció i assenyalen la

diferència entre el correcte exercici d’aquests i l’arbitrarietat (STS de 10 de juliol

de 1985).

11

Així doncs, cal procedir subsidiàriament a la reducció de la sanció proposada per

bé que el fet denunciat no implica cap tipus de perill per la seguretat del trànsit,

és totalment intranscendent i no pot considerar-se com a greu.

DESENA. PROPOSICIÓ DE MITJANS DE PROVA.

Per tal de demostrar les afirmacions anteriorment manifestades en aquest escrit,

i sens perjudici de les actuacions que es practiquin d’ofici per l’òrgan instructor

competent, es proposa la pràctica dels següents mitjans de prova:

- Testifical, consistent en la declaració d’en «NOM_TESTIMONI», amb

domicili al carrer «DOMICILI_TESTIMONI», com a testimoni dels fets

imputats, el quals pot donar raó dels fets imputats pel seu coneixement

directe dels mateixos, essent interrogat de la certesa dels següents

EXTREMS:

- Si el conductor/a del vehicle ...................., ..........................., el dia dels

fets va aturar-se davant la guixeta del peatge situat a la carretera

................., quilòmetre .................

- Si el conductor/a d’aquest vehicle, el dia dels fets, va reiniciar la serva

marxa quan es va procedir a aixecar la barrera del peatge i el senyal

lluminós es trobava amb el disc verd.

- Ratificació de la persona denunciant per tal que es ratifiqui o en el seu cas

rectifiqui els fets que han motivat la iniciació d’aquest expedient, i determini:

1. Si la persona denunciada era la conductora del vehicle.

2. Si aquest vehicle va procedir a aturar-se davant la guixeta del peatge.

3. Si el conductor/a d’aquest vehicle va pagar l’import del peatge.

4. Quin import corresponia pagar pel peatge al conductor/a d’aquest

vehicle.

12

5. Si el vehicle citat va reiniciar la marxa una vegada es va aixecar la

barrera del peatge i es va posar el disc del senyal lluminós de color

verd.

Per tot l’exposat,

DEMANO A AQUEST ORGANISME que tingui per presentat el present escrit,

l’admeti, i una vegada realitzats tots els tràmits processals oportuns, prèvia

pràctica de les proves proposades es dicti una RESOLUCIÓ ON S’ACORDI

L’ARXIU DE L’EXPEDIENT NÚMERO ............................. iniciat o que

subsidiàriament, en el supòsit de no estimar la petició d’arxiu formulada, es

redueixi la sanció inicialment proposada per tal d’adequar-la al principi de

proporcionalitat de les actuacions administratives sancionadores, sens perjudici

dels recursos que aquesta part estimi convenients.

ALTRESSÍ DIC que sense perjudici de tot el fins ara exposat, i de la nul·litat de

ple dret de l’expedient sancionador incoat, l’article 26 de la Llei 26/2010, del 3

d’agost, de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de

Catalunya estableix:

“Els ciutadans que tenen la condició de persones interessades en un

procediment administratiu en tramitació tenen dret a accedir a l’expedient i a

obtenir una còpia dels documents que en formen part. Si els documents són

en format electrònic, els ciutadans tenen dret a obtenir-ne còpies

electròniques”

És en virtut d’aquest article que comunico la meva intenció d’examinar

l’expedient administratiu a què la seva comunicació fa referència i que s’ha

incoat prescindint de les més elementals normes procedimentals, raó per la qual

els sol·licito em donin dia i hora per procedir a la seva revisió acompanyat, si

s’escau, per professionals experts en aquests temes.

SOL·LICITO que se’m doni trasllat de la totalitat de l’expedient administratiu

sancionador el qual inclogui la còpia de l’acta de denúncia o subsidiàriament

13

se’m indiqui on es troba ubicat, se’m concedeixi un termini per accedir-hi i fer-ne

còpia, i en ambdós casos, s’atorgui un nou termini per realitzar al·legacions.

ALTRESSÍ SEGON DIC que pel cas, negat per qui subscriu, que no

s’admetessin les al·legacions precedents i es resolgués la imposició de sanció,

interessa que se suspengui el termini concedit per abonar l’import reduït de la

sanció, de manera que es reiniciï el seu còmput a partir del dia següent a la

notificació de la hipotètica sanció.

Aquesta petició es formula en base als principis inherents al procediment

administratiu, així com de les garanties del procediment sancionador; així, es

preveu el dret a formular al·legacions (articles 35.e i 135 de la Llei 30/1992, de

règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu

comú), dret que, en cap cas pot comportar un greuge econòmic per l’administrat,

i per això,

SOL·LICITO que se suspengui el termini concedit per abonar l’import reduït

de la sanció, de manera que es reiniciï el seu còmput a partir del dia següent a la

notificació de la hipotètica sanció.

............................, ........ de ............. de 2012

Signat: ...............................................

PREFECTURA PROVINCIAL DE TRÀNSITC/ MORA DE RUBIELOS S/N

46007 VALÈNCIA

14