Alfabet grec

• El sistema d'escriptura grec és alfabètic i té el seu origen c. segle XI a. C., encara que les primeres inscripcions són del segle VIII a. C. El sentit de l'escriptura és de dreta a esquerra o en bustròfedon.

• La figura superior mostra la variant dòria, en ús c. VIII al V a. C.; la inferior és la jònica, amb el seu origen c. segle VIII/VI a. C.

Orígens semítics de l’alfabet grec

• L'origen semític de l'alfabet grec no presenta cap problema. La mateixa tradició dels grecs al cridar a la seva escriptura phoinikeia grammata o semeia, és a dir, escriptura fenícia, assenyala clarament on s'ha de buscar l'origen del sistema.

• A més, fins i tot una investigació superficial de les formes, els noms i l'ordre dels signes grecs porta immediatament a la conclusió que totes aquestes característiques han estat preses del sistema semític d'escriptura.

• Mentre que els noms dels signes de l'alfabet grec no poden explicar-se amb l'ajuda de la llengua grega, es corresponen gairebé exactament als de les diferents escriptures semítiques.

• Així, els alpha, beta, gamma, delta, etc., grecs, corresponen als aleph, beth, gimel, daleth, etc., semítics, amb els significats respectius de bou, casa, camell i porta. De les llengües semítiques de què, en teoria, podrien derivar-se els noms dels signes grecs, s'ha de preferir sens dubte el fenici i l'hebreu. Pot observar-se, per exemple, que l'alpha grec es deriva d'aleph, bou, paraula que hi ha en fenici i en hebreu, però no en arameu, així com que iota, pi, rho grecs es troben més a prop de les respectives paraules fenícies o hebrees, yodh mà, pe boca i ros cap que de yad, pum i res arameus.

• Com no hi ha dubte que els grecs van prendre la seva escriptura dels semites, el problema consisteix a determinar de quin sistema semític es va derivar l'escriptura grega. En teoria, qualsevol de les escriptures usades pels pobles semítics establerts a les àmplies regions que s'estenen del sud de Cilicia al nord de Sinaí va poder ser el model dels grecs. Aquestes terres estaven habitades pels amorreus, arameus i cananeus, incloent els fenicis.

• Els fenicis, els navegants de l'antiguitat, són els únics semites que es van atrevir a desafiar al gran Mar a la recerca de nous horitzons. Els grecs no van anar a la costa d'Àsia a demanar el sistema semític; les escriptures mai no passen d'un poble a l'altre d'aquesta forma.

• Van ser els fenicis, que posseïen colònies comercials per tot el món grec, els que van portar la seva escriptura als grecs. L'origen fenici està confirmat no només per la tradició grega, sinó també pels resultats de la comparació dels noms dels signes en els sistemes grec i semític.

• Els grecs van veure que la seva llengua necessitava menys consonants que la fenícia i van usar algunes consonants fenícies com a vocals.

• També van inventar nous signes per a upsilon i per a les dobles consonants phi, chi i psi, afegint-les al final després de la tau. De manera que els grecs, al contrari que els fenicis i altres pobles semítics, van escriure les vocals.

Característiques de l’alfabet grec

• La direcció dels signes en l'escriptura varia considerablement en les inscripcions gregues més antigues, ja que es dirigeixen tant de dreta a esquerra, com d'esquerra a dreta, continuant en estil bustròfedon, canviant de direcció alternativament en cada línia. Només a poc a poc es va anar imposant en el sistema grec el mètode clàssic d'escriure d'esquerra a dreta.Sentit de l'escriptura: dreta-esquerra:

• A les figures inferiors veurem el procés del canvi de la direcció de l'escriptura. Les formes més arcaiques van de dreta a esquerra com en la figura inferior; inscripció de Thera;inscripció jònica votiva a Apol·lo; inscripcions d’Atenes.

– Sentit de l'escriptura: bustròfedon:

• Posteriorment, el sentit de l'escriptura comença a ser en bustròfedon, és a dir, en alternança: una línia en un sentit i la següent en el contrari. Bons exemples d'això són els noms inscrits sobre la roca en Thera, segle VIII a. C.; la inscripció del temple d'Apolos Pythios, 600-615 a. C.; l’estela de pedra amb text de lleis sagrades de Magnèsia, c. 550 a. C. i la inscripció sobre un altar? c. 500-480 a. C. d'Attica.

– Sentit de l'escriptura: esquerra-dreta:

• Finalment, el sentit de l'escriptura es fixa d'esquerra a dreta, com veiem en la inscripció sobre pilar d'Attica, c. 540 a. C.; la inscripció sobre copa de plata dedicada a Megarian Athena de Kozani, c. 500 a. C.; la placa de bronze amb tractat entre Elis i Heraea, c. 500 a. C.; el monument fúnebre de Charon de Teithronion, Phocis, c. 500 a. C. i la placa de bronze amb inscripció ritual, Arcàdia, c. 525 a. C. .

• En quan a l’època en que els grecs van agafar prestat l’alfabet dels fenicis, si no volem entregar-nos a especulacions basades en proves circumstancials, l'únic enfocament segur del problema de la introducció de l'escriptura fenícia entre els grecs, és començar per investigar la data de les inscripcions gregues més antigues que posseïm.

• Segons l'opinió que preval entre els epigrafistes grecs, la inscripció grega més antiga que es coneix és el vas dipylon (figura superior) procedent d'Atenes, datat a començaments del segle VIII o començaments del segle VII abans de Crist.

Cronologia

• Lleugerament posteriors, però encara dels segles VIII o VII a. C. són les inscripcions tallades a la roca de Thera.

• Els signes d'aquestes inscripcions gregues primitives solen variar tant en la forma, que resulta decididament impossible parlar d'un únic alfabet grec en aquest període. Pot suposar-se, per tant, que el préstec i adaptació de l'escriptura fenícia es va produir independentment en diferents punts del món grec; d'allà les diferents variants de l'alfabet, depenent del lloc.

• Durant diversos segles aquestes variants locals van romandre, però al final el model jònic va prevaler i va substituir els altres. D'aquesta manera es va establir com la forma clàssica o estandarditzada d'escriure la llengua grega. Aquest és l'alfabet que avui dia s'usa a Grècia.