Arriba l’aniversari de lesNormes de CastellóCom cada any per aquestes dates, la ciutatde Castelló de la Plana celebra la signatu-ra de les Normes que van fixar les bases pera la normalització del català al PV.

>> Països Catalans 4

Procés obert contra elsjoves de BanyolesEls dos independentistes de Banyoles acu-sats de boicotejar col·legis electorals vanser posats en llibertat el dilluns 21 denovembre, però el procés continua.

>> Països Catalans 5

Crònica des d’EgipteLa “revolució àrab” no s’ha tancat per a granpart de la població egípcia. Milers de perso-nes han tornat a eixir al carrer per recla-mar una vertadera democràcia lliure de tute-latges. Joan Canela ens explica la situaciódes del mateix Caire.

>> Internacional 11

SUM

ARI

RAMON USALL PÀG. 2 // XAVIER MONGE PÀG. 2 // ARNAU CARNÉ PÀG.3 // AQUIL·LES RUBIO PÀG.16

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

215DE L’1 AL 14 DE DESEMBRE DE 2011Periòdic popular dels Països Catalans

Toni Valero, fundador de la Koordinadora de

Kol·lectius del Park AlkosaLa Koordinadora de Kol•lectius del Park Alkosa està en llui-ta. En parlem amb Toni Valero, un dels fundadors.

>>Contraportada 16

Milers de persones contrala violència degènere Cridar ben fort contra el patriar-cat i les seues violentes conseqüèn-cies. Això és el que van fer milersde persones arreu del país el 25 denovembre, dia internacional con-tra la violència de gènere. L'es-querra independentista va parti-cipar a les manifestacions convo-cades a València, Barcelona, Tarra-gona, Vilafranca del Penedès iCastelló de la Plana.

>>Països Catalans 5

ENTREVISTA

La pancarta del bloc independentista de València

La victòria de la dreta el 20N ha sigut total, tant a l’Estat com alsPaïsos Catalans. Els hereus del franquisme tornen a manar aMadrid, per bé que als territoris catalans ja ho feien amb ante-rioritat. El PSOE els ha obert la porta a la Moncloa i ara serà la dre-ta espanyola qui haurà de culminar una política sistemàtica con-tra els drets socials i laborals. La majoria absoluta del PP augura

també una nova ofensiva espanyolista. Però, no tot el panoramaés negre: els mateixos resultats electorals indiquen que el suport-del PP no és tan gran com s’esperaven; i al mateix temps, eldescontent social no para de crèixer. De ben segur que faran úsde la seua majoria absoluta, però no ho tenen tot “atado y bienatado”. >>En Profunditat 8 i 9

L’ACCENT 215DE L’1 AL 14 DE DESEMBRE DE 201102 OPINIÓ

22-NRAMON USALL LLEIDA

Tot just quaranta-vuit hores des-prés de celebrar la seva primeravictòria al principat de Catalun-ya en unes eleccions estatals, CiU,envalentida per uns resultats delsquals dubtaven fins i tot els seusmilitants més optimistes, ha des-vetllat, per mitjà del presidentde la Generalitat, Artur Mas, elseu veritable programa ocult: reta-llar drets i conquestes socials,implementar el copagament sani-tari... En definitiva, desmante-llar el nostre ja fràgil estat delbenestar en base a un programade clara inspiració neoliberal queallunya molt CiU de la centrali-tat política que pregona repre-sentar.

Que l’anunci de Mas, seguitpel d’Homs de reduir dràstica-ment l’aportació pressupostàriaa la televisió pública i nacionalde Catalunya, es produeixi totjust després de la celebració d’u-nes eleccions no és sinó un símp-toma de la prepotència d’aquestgovern. CiU es presentà a les elec-cions amagant la intenció deli-berada dels seus representantsde desmantellar el sector públic.CiU feu una campanya de merca-dotècnia basada en els estirabotsde Duran i en els centenars desenyeres i estelades que poblavenels seus actes, apel•lant a nivelld’imatge a plantar cara al cen-tralisme.

A l’hora de la veritat CiU teniaun programa ocult de clara ins-piració neoliberal que ha amagatals ciutadans d’aquest país. I això,si tinguéssim una llei electoralmínimament seriosa hauria d’es-tar perseguit. Algú pot incomplirel seu programa, per exemple,perquè no té una majoria sufi-cient per aplicar-lo; el que no potés mentir deliberadament durantla campanya per, un cop comp-tats els vots, anunciar a correcui-ta quines eren les seves verita-bles intencions.

Hi ha qui presenta la victòriade CiU a les generals com un avala les retallades del govern Mas.El cert, però, és que des de leseleccions al Parlament de Cata-lunya del novembre passat a lesestatals del 20-N d’enguany CiUha perdut gairebé dos-cents milvots. Sí, són eleccions diferentsi difícilment comparables, peròConvergència s’ha deixat en unany un xic més del 15% dels seussufragis. Un fet que no pot ser,en cap cas, interpretat com unaval a les seves retallades, i mésquan la participació en aquestesdarreres eleccions ha estat forçamés elevada que en les de fa dot-ze mesos.

Potser caldria, ara que ensomplim tant la boca parlant deregeneració democràtica, comen-çar per obligar els partits a dir laveritat en campanya. O com amínim, castigar-los si no la diuen.L’anunci del 22-N certifica la par-titocràcia en que s’ha convertitaquest sistema. Recullo els vots ime’n ric a la vostra cara. I enca-ra volien que els legitiméssim?

PUNT DE MIRA

A principis d'octubre, prop d'uncentenar d'activistes que van serretinguts i identificats quan es diri-gien a l'Hospital del Mar al juliol,va començar a rebre la notificacióde que el Departament d'Interiorels havia obert un expedient san-cionador. Pocs dies després, rebienla mateixa sorpresa més de 100 per-sones que havien participat a lamanifestació contra Plataforma per

Catalunya del 2 d'octubre a Barce-lona. També un grup de membresdel 15-M que havia realitzat unaocupació simbòlica de la Borsa deBarcelona al setembre han estatsancionats. Aquestes sancions esbasen en la Llei Orgànica de Segu-retat Ciutadana, més coneguda coma Ley Corcuera, i acusen als san-cionats d'haver causat desordrespúblics o desobediència, segons elcas, i poden comportar multes d'en-tre 200 i 500 euros per persona.

Aquesta és una mesura que, sibé fa dues dècades que existeix, nohavia estat gaire explotada per partdels cossos policials de l'estat. Latàctica d'Interior respon a la neces-sitat de cercar alternatives a la viapenal, que sovint se'ls ha resistitamb força. D'una banda, els infor-mes policials dels Mossos que arri-ben als Jutjats d'instrucció solenacabar arxivats, i de l'altra, la man-ca de proves i totes les estratègiesprocessals eviten condemnes, a

vegades sense ni tan sols arribar ajudici. Les sancions administrati-ves, doncs, suposen un eina eficaça nivell repressiu. En primer lloc,perquè les multes poden arribar aser més altes que les penes-multaque resulten dels judicis de faltes.

Als sancionats per intentar ocuparla Borsa de Barcelona al setembred'enguany, per exemple, se'ls volmultar amb 500 euros. En segonlloc, a diferència de la via penal,no hi ha un control judicial previ,sinó que és el mateix Departament

qui sanciona i resol els recursospresentats en via administativa.Això comporta que la decisió depresentar un recurs judicial con-tra la multa suposa un cost moltelevat, i acaba sortint a comptepagar la multa. Això, però, contri-bueix a que no hi hagi un controljudicial d'aquest tipus de sancions,quelcom que suposa una mancaabsoluta de jurisprudència al res-pecte, augmentant així l'arbitra-rietat i el criteri polític d'aquestsprocediments.

Feta la llei, feta la trampa, i cal-drà plantejar com abordem des d'unpunt de vista polític i antirepres-siu aquest nou fenomen. Des d'unpunt de vista jurídic, resulta evi-dent que caldrà recórrer fins onsigui necessari per intentar frus-trar legalment aquesta via de per-secució política. I des d'un punt devista polític, haurem de parlar mésque mai del què depèn de nosaltresmateixos: la desobediència.

*Xavier Monge és advocat i militantde la CUP i del Casa Independentista de

l'Eixample – La Cruïlla

Les sancions de Felip Puig: feta la llei, ens falta la trampa

COL·LABORACIÓ XAVIER MONGE*

L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacio-nal dels Països Catalans. Redacció València: C. Maldonado, 46 baixos, 46001València Redacció Barcelona: C. Tordera 34 baixos,08012 Barcelona Adreça electrònica: laccent.cat@gmail.com Subscripcions: 616 07 33 28 Distribu-ció: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28. Consell deRedacció. Coordinació general: Laia Altarriba, AndreuGinés i Abel Caldera. Països Catalans: Cesc Blanco,Abel Caldera (coords.), Joan Ballester, Guillem Colom,Pep Giner, Andrés González. Opinió:Joan Teran (coord.).Economia: Àlex Tisminetzky (coord.). Internacional:Laia Altarriba, Manel López (coords.). Cultura: JosepMaria Soler, Pau Tobar (coords.), Joan Sebastià Colo-mer, Borja Català.Ciència i Tecnologia: Martí C. , Almu-dena Gregori, Àlex Garcia Esports: Rafaei Escobar.Correcció: Mercè Mauri. Edició gràfica: Andreu Ginés.Coordinació gràfica:Oriol Clavera. Distribució: XavierGispert. Han col·laborat en aquest número: Aquil·lesRubio, Ramon Usall, Xavier Monge, Joan Canela, ArnauCarné.

Número 215 Tirada: 4.000 exemplars Númerode dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitatdels articles d’opinió recau exclusivament en elsseus autors.

“Una majoria ha entès que Mas fapolítica sense amagar la veritat,des del rigor i la responsabilitat.Ell és l'únic governant de tot l'Es-tat que ha assumit el repte (…)Aquesta responsabilitat que exhi-beixen Mas i Duran serà molt neces-sària, imprescindible, davant d'unPP que té més poder que mai. Noper a repetir l’actitud errònia i poccombativa de CiU davant la majo-ria absoluta d'Aznar l'any 2000,sinó per a plantejar amb autoritat(la que dóna ser l'opció principalque Catalunya envia a les Corts) lesdemandes més sentides del país,començant per un nou pacte fiscal” (Francesc-Marc Álvaro, “Respon-sabilitat del catalanisme útil”, LaVanguardia, 20 de novembre).

Es confessa home sense fe. Pateixen silenci el sentiment de culpa ies pregunta si en Pujol, des del mésenllà que s'ha construït en el mésaquí, i Duran i Lleida, des del mésenllà que s'ha construït a Madrid,li perdonaran una tal debilitat.Però Francesc-Marc Álvaro és unautèntic evangelista convergent,un home d'una fe enorme, concen-trada tota ella en el delirant cons-tructe de credulitat, submissió,esperança, autoflagelació i “aixíanar fent” que ha esdevingut elpujolisme. Tant és així que Álvaroescriuria, referint-se a Mas, “Ell”així, amb majúscula, tal com apa-reix al passatge citat, fins i tot enca-

ra que no encapçalés paràgraf. Peraixò creu que no es repetirà “l’ac-titud errònia i poc combativa deCiU davant la majoria absoluta d'Az-nar l'any 2000”.

Tanta fe s'explica per una con-fiança il·limitada en la gràcia deDéu -o de Cambó, o de Pujol o dequi sigui, car aquesta és la tradi-ció del “catalanisme útil” que taninútil és. És un tret característicd'aquesta confraria el ser capaçosd'ignorar durant trenta-cinc anysl'evidència que “ ser l'opció prin-cipal que Catalunya envia a lesCorts” no dóna cap tipus d'autori-tat, és més, desactiva qualsevolcapacitat d'incidència, car dir queno als catalans és precisament labase més sòlida d'un suport medià-tic i popular estable a Castella,Andalusia, Aragó, Extremadura,Múrcia i altres indrets castissos.Però el subconscient el traeix: “elsassessors que arribaran a la Mon-cloa haurien de saber que no podranoferir un succedani ni un placebocom qui regala mirallets als indis,sobretot per què la mateixa CiU que

dóna la cara i diu la veritat sobreles retallades no podria abonar aMadrid una maniobra que no abor-dés seriosament i a fons el proble-ma del finançament; per martin-gales ja vam tenir les del tripartitde la mà de Zapatero, i estem comestem” (“Missió catalanista aMadrid”, 23 de novembre). En rea-litat aquest passatge manifesta laconvicció profunda d'Álvaro que“els assessors de la Moncloa oferi-ran un succedani o un placebo comqui regala mirallets als indis i CiU,que no té cap altre interés real queretallar, abonarà una maniobra queno abordarà seriosament el proble-ma del finançament”. Per un clàs-sic mecanisme freudianament tipi-ficat, Álvaro manipula el fet trau-màtic tot obscurint-ne el sentit, iatribueix al tripartit la patent deles martingales, quan la martin-gala entre totes les martingales queen el procés estatutari han sigut,la més martingàlica de les martin-gales fou el pacte Zapatero-Mas. Ésmés, que el pare espiritual de lasecta, Jordi Pujol, encara que arahagi caigut del cavall com Sant Pau,va fer de la martingala una ideo-logia que ell i els seus s'han dedi-cat a justificar com si fos un tretpràcticament fenotípic dels cata-lans, reciclant el fons històrica-ment antisemític de l'espanyolis-me que ens descriu com uns feni-cis.

La passió segons Francesc-Marc(o la martingala com a ideologia)

“Des d'un punt de vis-ta polític, haurem de

parlar més que mai delquè depèn de nosal-tres mateixos: la des-

obediència”

JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA PAPER DE VIDRE

Ara que sortim d'un altre xou elec-toral, i seguim envoltades d'unambient de “crisi”, recordo una vin-yeta de El Roto on hi apareixia uncamperol cafeter que venia a dir: “novolem ajuda humanitària, volem queens paguin el cafè pel que costa”.

Així d'entrada no sembla la granproclama revolucionària destinadaa repartir la riquesa i a abolir la pro-pietat privada. Simplement expres-sa una lògica des d'un punt de vistad'economia de mercat, o sigui, decompra i venda de productes, quesembla desaparèixer quan es tractenels grans problemes de desigualtat ide fam mundial.

I és que tot i la gran quantitat d'e-conomistes sorgits de prestigiosesuniversitats que ens fan creure quel'economia és un assumpte compli-cat, difícil d'entendre, i que vivimen el millor dels sistemes..., jo empregunto: qui i per què ens ha por-tat fins aquesta situació? I tot aquestgrapat d'economistes no ho sabienpreveure anys enrere, quan fins lamés pelacanyes podia comprar-se cot-xe, casa i tele de pantalla plana ambgrans hipoteques? És que no veienque no era normal que un pis tripli-qués el seu preu en qüestió de mesos?O és que trobaven lògica la sobrepo-blació de grues per les ciutats i elsaparadors immobiliaris cada deumetres? Però clar, amb les maletesplenes de bitllets, quina administra-ció, quin partit polític s'hagués plan-tejat polítiques de planificació de laconstrucció i repartiment de l'habi-tatge...

Bé, aleshores ara resulta que hiha crisi i des de la classe política se'nsdiu que pretenen incentivar i ajudara la petita empresa i a la emprene-doria (o sigui, com que les gransempreses ja han fet els calés i ara pro-dueixen a un altre lloc o s'enriquei-xen simplement especulant ambfinances, espavileu-vos a treballarpel vostre compte!). Però és que asobre és la mateixa administració laque pitjor paga als seus proveïdors,perjudicant evidentment els méspetits, i les ajudes o subvencions vandestinades a les grans empreses o aforçar l'endeutament de les petites(només a tall d'exemple, les ajudes ales editorials de la Generalitat deCatalunya van condicionades a l'edi-ció d'un mínim de 10 obres de grantiratge en un any. Ajuda a l'empre-nedoria? Hahaha).

Doncs si el que falten són diners,potser s'haurien de plantejar deixarde rescatar bancs i seguir pagant-losel sobredeute i els interessos que gene-ra? Potser s'haurien de dedicar a per-seguir el frau fiscal? (les aproxima-cions calculen una evasió de 16.000milions d'euros anuals per part deles grans famílies empresarials cata-lanes). Doncs no, la solució és reta-llar el pressupost de la sanitat i l'e-ducació públiques i seguir demanant

deute als bancs, ja siguin catalans,espanyols, europeus o nord-ameri-cans.

Clar que també em venen al capunes paraules de la periodista i escrip-tora Naomi Klein plantejant que “sihi ha una cosa que sé és que l'1% [refe-rint-se a la població 'rica'] adora lescrisis. Quan la gent es deixa endurpel pànic, està desesperada i ningúsembla saber què fer, és el momentideal perquè les corporacions impo-sin la seva llista de desigs de políti-ques favorables: privatitzar l'educa-ció i la seguretat social, retallar elsserveis públics, lliurar-se de les últi-mes restriccions al poder corporatiu.Enmig de la crisi econòmica, és el queestà passant a tot el món”.

És per això que em penso que enstocaria deixar de fer servir la lògicad'aquest grapat d'economistes i seguirels consells del sentit comú i de lavida senzilla. Cal veure què necessi-tem, com ho podem aconseguir i comho podem repartir. Clar que elaboraraquest esquema a nivell de comuni-tat, país o nació té els seus inconve-nients, i més si tenim en compte quegràcies als consells d'aquest grup d'e-conomistes se'ns ha deixat un paíssense recursos energètics propis, ambl'agricultura desfeta, les indústriesdeslocalitzades i un sector terciariamb un model orientat al consumdesmesurat.

Recordo les primeres lliçons d'e-conomia a l'escola: el país agrari ésel país subdesenvolupat, el país indus-trial és el país en desenvolupamenti el país del sector serveis és el paísdesenvolupat. I nosaltres, molt lles-tes i benaventurades, estem en aquesttercer.

Mmmmm... i la pèrdua de la sobi-rania alimentària? I les condicionsd'explotació i esclavitud a les maqui-les i a les indústries deslocalitzades?I l'espoli i malbaratament dels recur-sos naturals, energètics i miners delspaïsos colonitzats i recolonitzats?Danys col·laterals?

Doncs bé, les nostres benaventu-rades potències mundials, una, laUnió Europea, està obligant a acabarde desmantellar els serveis socialsals seus membres, i l'altra, els Estats

Units, escampant bases i interven-cions militars arreu on hi hagi aigua,petroli o corredors comercials. I totamb les multinacionals d'una i altrafregant-se les mans per assaborir elsnous botins.

Jo no sé el què en penseu, però ami em recorda la cançó del diluvi d'O-vidi Montllor, on la resposta a unadona histèrica i escandalitzada perun suïcidi, una bomba al carrer i unrobatori d'un banc era: “no es preo-cupi senyora, això ja sol passar, pas-sa això i més, i més, i encara passapoc, i poc, i massa poc...”.

És per això que de la mateixa mane-ra que crec que l'economia s'hauriad'organitzar seguint la lògica del sen-tit comú en contra de la lògica delsgrans experts en finances mundials,també penso que la organització polí-tica i social s'hauria d'organitzarseguint la lògica del sentit comú isense deixar la protesta, sense dei-xar el crit i el reclam als carrers, hau-ríem de començar a trobar-nos totesplegades i repensar i planificar comvolem que siguin les coses segons lesnostres mateixes capacitats i possi-bilitats. O sigui, sense deixar de defen-sar el poc que ens queda, plantejarcom organitzar el que volem canviar.

Que no ens faci por aquesta tasca.No es tracta de trobar el consens gene-ralitzat d'avui per demà, sinó d'anarcreant pràctiques de creació col•lec-tiva, de realització d'ajut mutu enels nostres espais més immediats. Enuna organització política, en uncol·lectiu de joves, en un grup espor-tiu, en un club cinèfil, en un centreexcursionista, en una cooperativa deconsum, en una associació de veïnes,en una associació de mares i paresd'alumnes, al nostre centre d'estudi,al nostre lloc de treball o al nuclifamiliar i d'amistats.

Com més pràctica d'organitzaciói planificació col·lectiva tinguem, eldia que fem caure tota aquesta collade canalles amb el seu respectiu grupd'experts en economia, menys difí-cil ho tindrem per fer la nostra eco-nomia, per organitzar la producció,intercanvi, distribució i consum debéns i serveis, entesos com a mitjansper satisfer les necessitats humanes,i de passada sense malmetre el medipensant en les presents i les futuresgeneracions.

I que consti que aquesta colla decanalles no és que siguin personesmalvades per naturalesa, simplementsegueixen la lògica imposada pelsseus experts en economia per tal demantenir el seu objectiu d'anar acu-mulant riquesa. Mireu-vos-ho comvulgueu i utilitzeu el llenguatge quevulgueu, però jo crec que tenen mésclar que nosaltres què és la “lluita declasses”, i així anem...

Doncs, ens hi posem?

*Arnau Carné és editor i membre de la UCPC

L’ACCENT 215 OPINIÓ 03

Palma i Maócom a símbol

La croada del PP contra la identitat i la llengua catalanes ha adqui-

rit la màxima expressió de l'absurditat després que el batle de Pal-

ma, Mateo Isern, i la batlessa de Maó, Águeda Reyes, hagin decidit

impulsar el canvi de nom de les seves pròpies ciutats. El principal

objectiu sota el qual s'amaguen és el d'adaptar la toponímia local als

desigs i necessitats del turisme espanyol i de la resta del món, inde-

pendentment del nom real, històric o tradicional d'aquestes ciutats.

L'objectiu de fons, però, és el de sempre: acabar amb la llengua cata-

lana i amb els elements autòctons i de cohesió social del nostre país.

La iniciativa del PP menorquí és, en primer lloc, profundament

autoritària: volen fer un referèndum per decidir si el nom ha de ser

Mahón-Mahó o Mahón-Maó. És a dir, que sota el paraigua d'un con-

cepte tan democràtic com el d'una consulta popular pretenen impo-

sar el terme en espanyol, tant si es decideix una cosa com l'altra.

Alhora, es nega la possibilitat que la ciutat continuï anomenant-se

i escrivint-se com sempre, segons la normativa vigent i en funció de

com ho fan els menorquins i menorquines.

Mentrestant, i en el marc d'un despropòsit lingüístic i toponímic

semblant, l'equip dirigit per Mateo Isern ha proposat canviar el nom

de la ciutat de Palma. En el cas de la capital de Mallorca, però, el PP

no ha trobat la forma d'espanyolitzar el nom, ja que Palma s'escriu

igual en les dues llengües llatines. Així, la proposta és especificar

l'illa a la qual pertany la localitat en el mateix nom d'aquesta: el

Parlament balear haurà de decidir ara si ha de passar-se a anome-

nar-se oficialment “Palma de Mallorca”.

El més greu d'aquest segon possible falsejament de la nomencla-

tura rau en el fet que en aquest cas no existeix ningú a Mallorca que

utilitzi el terme. Ni tan sols la gent castellanoparlant. Palma de

Mallorca és un terme que s'utilitza únicament i exclusiva fora de

l'illa. Si bé és cert que en molts cercles de la zona peninsular dels

Països Catalans (i de l'estranger) hom es refereix a la ciutat com a

Palma de Mallorca, no ho és menys que és pràcticament impossible

sentir aquest topònim entre els palmesans i palmesanes o entre qual-

sevol mallorquí o mallorquina.

De fet, Palma de Mallorca és un terme imposat per la política

territorial centralista espanyola que ha estat contundentment com-

batut pels filòlegs catalans i historiadors locals. Sense pretendre

endinsar-nos en la qüestió, val a dir que els dos únics topònims que

s'han acceptat com a vàlids són els de Ciutat de Mallorca i Palma,

essent el segon el que es considera més antic i també el d'ús més

habitual avui en dia.

Resulta esperpèntic que en la seva guerra contra el català el PP

opti per elevar la ignorància i l'analfabetisme al cim de l'oficiali-

tat, promovent termes ortogràficament incorrectes i/o socialment

inexistents, contra l'opinió de la gran majoria de filòlegs, historia-

dors i experts en la matèria. La possible nova nomenclatura podria

ser aprovada, com moltes altres qüestions en aquest arxipèlag, sota

l'únic pretext de la imatge turística i amb l'objectiu d'adaptar el país

a l'imaginari col•lectiu madrileny i de la burgesia espanyola.

El més greu de tot, però, és que les rocambolesques propostes sobre

la nomenclatura pròpia han provocat també una resposta acadèmi-

ca, cultural i política que ha hagut de recuperar debats i posiciona-

ments del passat, la qual cosa indica la preocupant necessitat d'ha-

ver de rescatar lluites que es creien ja superades des de feia temps.

De fet, i malgrat el to de broma i satíric utilitzat en defensa de

Palma i Maó a les xarxes socials, el cert és que les dues possibles

imposicions toponímiques del PP, ara hegemònic a les Illes, mar-

quen l'inici d'una etapa d'involució i regressions, que aniran molt

més enllà de la simple passivitat d'altres moments en que el català

ja es trobava en perill. En aquests moments podem tornar a retro-

cedir i, per tant, cal posar en marxa noves formes de defensar la

llengua. I, com sempre, cal fer-ho absolutament al marge de les sub-

vencions, que ara mateix tornen a ser en mans de l'enemic.

E D I T O R I A L

Reflexió postelectoral: el sentit comú contra la

lògica de la seva economia

ARNAU CARNÉ* COL·LABORACIÓ

DE L’1 AL 14 DE DESEMBRE DE 2011

AVEL·LÍ FLORS CASTELLÓ DE LA PLANA

El 21 de desembre de 1932 persona-litats del món de la cultura i de lapolítica valencianista s'aplegavena Castelló de la Plana, convocatsper la Societat Castellonenca deCultura, per donar suport a les«Normes ortogràfiques de Caste-lló», que suposaven l'assumpció,amb lleus adaptacions, de la nor-mativa ortogràfica de l'Institutd'Estudis Catalans. L'objectiu d'a-quest acord, a banda d'acabar ambel desgavell ortogràfic preexistent,era eminentment polític: es partiade la convicció que sense una llen-gua normalitzada era impossiblefer arrelar un projecte de país creï-ble.

En consonància amb aquest fet,les Normes no només s'han vindi-cat com a símbol de la unitat de lallengua que compartim els quivivim a banda i banda del riu Sénia:també han esdevingut emblema del'aposta ferma i decidida per la nor-malitat de la llengua i la dignifi-cació del poble que la parla. I comcada any, la societat castellonencaen recupera la memòria i n'assu-meix el testimoni tot impulsantactes de defensa de la llengua encommemoració de les Normes.Enguany, l'acte central és la mani-festació que, amb el lema «Per unaescola valenciana, pública i de qua-litat» recorrerà els carrers de laciutat el 17 de desembre, convoca-da per la plataforma, de recent cre-ació, Castelló per la llengua.

Castelló per la llengua: per launitat d'acció en la defensa delvalenciàDes de fa una colla d'anys s'hananat succeint a la ciutat diversesiniciatives de commemoració deles Normes del 32: des dels primersactes convocats per ACPV, les tra-dicionals manifestacions convoca-des cada any per Maulets i mésrecentment per l'Esquerra Inde-pendentista de la Plana, els actesque davant de la casa de les Nor-mes havia convocat el Bloc Nacio-nalista Valencià, els homenatges iles jornades acadèmiques, etc. Eltret diferencial dels actes d'en-guany, però, és el fet d'haver aglu-tinat la majora dels partits i orga-nitzacions polítiques, associacionsculturals, sindicats, etc. de la ciu-tat que comparteixen la reivindi-cació de la unitat de la llengua il'aposta per un procés de norma-lització lingüística efectiva i entots els àmbits. Això s'ha concre-tat en la creació de Castelló per lallengua, una plataforma local decaràcter assembleari i apartidista.

Aquesta plataforma ha impul-sat recentment una «Crida a lamobilització» amb tres reivindica-

cions bàsiques. En primer lloc, «unaescola valenciana, pública i de qua-litat», ja que, en coherència ambla «funció clau de cohesió social»de l'escola, «la llengua dels valen-cians ha de ser-hi vehicular». Ensegon lloc, exigeixen la vehicula-ció d'«un espai comunicatiu con-junt per al conjunt de la comuni-tat de llengua catalana», en refe-rència a la voluntat de reempren-dre les emissions de TV3 i depossibilitar l'arribada d'IB3 al PaísValencià; una reivindicació ques'articula amb la demanda d'un«Canal 9 digne, sense manipulació,que impulse la normalització delvalencià i que es puga veure arreudel nostre domini lingüístic». Final-ment, reclamen que l'AVL recone-ga sense embuts la unitat de la llen-gua, ja que «contra els qui impul-sen la divisió i l'afebliment de lacomunitat lingüística catalana» esreivindiquen «en la unitat que ensdóna força per tirar endavant elprocés normalitzador». L'objectiude la «Crida» és sumar suports dela societat civil, particulars o enti-tats, a través d'adhesions que esrecullen i publiquen al bloc de laplataforma (castelloperlallengua.blogspot.com).

Tot i que ja porta un temps acti-va i ha protagonitzat diverses apa-ricions a la premsa local, la pre-sentació en societat de la platafor-ma Castelló per la llengua tindràlloc el dia 30 de novembre, a les19h, a la Llibreria Babel de Caste-lló de la Plana, en un acte que ser-virà de tret de sortida dels actesprevistos per a la commemoraciódel 79é aniversari de les Normes.

Conferències i debats, manifestació, i concertA més de la tradicional manifesta-ció, el calendari d'actes de comme-

moració de les Normes de Castellóes presenta atapeït. Després de par-ticipar del Correllengua a la ciu-tat, els actes s'inauguraven amb laconferència del catedràtic de laUniversitat Jaume I, Lluís Messe-guer, a l'Escola Oficial d'Idiomes,en què es contextualitzava histò-ricament el Castelló de les Normes;a aquesta conferència l'han seguitla projecció del documental d'Es-cola Valenciana, coproduït entreVilaweb i TV3, Una llengua quecamina, sobre l'ensenyament encatalà al País Valencià, seguit d'un

col•loqui, i una conferència deVicent Pitarch, sociolingüista imembre de la secció filològica del'IEC, al voltant de les Normes, araen clau lingüística. Algunes d'a-questes conferències també es faransentir a instituts d'ensenyamentsecundari de la ciutat com el Poli-tècnic, el Sos Baynat i el Ribalta.

Més a prop de la data de signa-tura de les normes estan previstosels actes centrals. Per començar,un cicle de conferències a la Llot-ja del Cànem. Hi intervindrà enprimer lloc, el dimarts 13 de des-

embre, Isidor Marí, socio-lingüista i president de lasecció filològica de l'IEC,que parlarà de la inicia-tiva «2011, l'any de laparaula viva» que impul-sa la filològica i que volser un reconeixement agrans escriptors i gramà-tics com Joan Maragall,Enric Valor o SanchisGuarner. En el cicle tam-bé hi intervindran LluísMesseguer (el 15 de des-embre) i Vicent Pitarch(el 20 de desembre).

El dia fort de la com-memoració serà el dissab-te 17: s'hi farà la ja habi-tual pujada a les Agullesde Santa Àgueda, organit-zada pel grup excursionis-ta de la Safor Viarany; unafira d'entitats per la llen-gua amb contacontes idinar popular a la plaça

de l'Hort dels Corders; la tradicio-nal manifestació, que eixirà a les18h des de la Plaça de la Indepen-dència (la Farola), i que enguanyposarà el focus en la defensa d'unmodel d'escola integradora i en quèel valencià hi siga llengua vehicu-lar; i com a cloenda, un concert demúsica en català a la Sala Zeppe-lin, amb els grups Pirat's SoundSistema, Eina i Almorranes Garra-pinyaes. Un intens dia de reivin-dicació en què Castelló esdevindràun clam pel dret a viure plenamenten la nostra llengua.

L’ACCENT 215DE L’1 AL 14 DE DESEMBRE DE 201104 PAÏSOS CATALANS

La manifestació de les Normes aplega cada any milers de valencians

Arriba el 79é aniversari de les «Normes de Castelló»Els actes d’enguany els impulsa la Plataforma Castelló per la llengua, que aplega entitats i associacions que comparteixen l'objectiu de la plena normalització lingüística

Agenda d’actesCASTELLOPERLALLENGUA.BLOGSPOT.COM

30 de novembre Presentació de Castelló per la llengua (19h, a la Llibreria Babel)

13 de desembre Conferència: «2011, l'any de la paraula viva», a càrrec d'Isidor Marí, sociolingüista i pre-

sident de la Secció Filològica de l'IEC (19:30h, a la Llotja del Cànem)

15 de desembre Conferència: «Memòria històrica: llengua, cultura i progrés en el temps de les Normes

de Castelló», a càrrec de Lluís Messeguer, filòleg i catedràtic de la Universitat Jaume I (19:30h,a la Llotja del Cànem)

17 de desembrePujada a les Agulles de Santa Àgueda. Organitza: Viarany (9:30h, Plaça de l'església de Benicàssim)

Fira d'entitats (11h, a la Plaça de l'Hort dels Corders)Contacontes a càrrec de Rosabel (13h, a la Plaça de l'Hort dels Corders)Dinar popular (14h, a la Plaça de l'Hort dels Corders)Manifestació: «Per una escola valenciana, pública i de qualitat» (18h, a la Plaça de la Indepen-

dència -la Farola)Concert: Almorranes Garrapinyaes, Pirat's Sound Sistema i Eina (22h, a la Sala Zepelin)

20 de desembre Conferència: «Les Normes de Castelló, en la perspectiva dels 80 anys», a càrrec de Vicent

Pitarch, sociolingüista i membre de la secció filològica de l'IEC (19:30h, a la Llotja del Cànem)

L’ACCENT 215 DE L’1 AL 14 DE DESEMBRE DE 2011 PAïSOS CATALANS 05

Milers de persones denuncien la violència de gènere que provoca el patriarcatFRANCESC BLANCO SAGUNT

Cridar ben fort contra el patriar-cat i les seues violentes conseqüèn-cies. Això és el que van fer milersde persones arreu del país el 25 denovembre, dia internacional con-tra la violència de gènere. L'esque-rra independentista va participara les manifestacions convocades aValència, Barcelona, Tarragona,Vilafranca del Penedès i Castellóde la Plana.

“Aquesta empresa fomental'anorèxia!”A València la manifestació, que eixía les set del vespre del Parterre, vaestar composada per blocs de diver-ses organitzacions, sindicats icol·lectius. El bloc més dinàmic icridaner va ser el de l'EsquerraIndependentista, aplegada sota lapancarta en què es podia llegir ellema unitari de la convocatòria:“Combatem la violència de gènere.Autodefensa feminista”. La seuavistositat es deu a què quatre com-panyes militants de diferents orga-nitzacions portaven torxes ence-ses i màscares que ocultaven elsseus rostres per denunciar la vio-lència que provoca el patriarcat.

Mentre el gruix de la marxa con-tinuà el recorregut de manera tran-quil•la i amb poc rebombori al blocde l'Esquerra Independentista esvan repetir tot de proclames i càn-

tics. Quan va passar per carrerscomercials plens de botigues d'úl-tima moda se'ls va escridassar ambuna contundent “Aquesta empre-sa fomenta l'anorèxia!”. Després demés d'una hora de camí la munióarribà a l'Ajuntament i just davantdel consistori tots els col·lectiusque participaven de la manifesta-ció van fer un acte amb parlamentmentre l'Esquerra Independentis-

ta va fer el seu acte de manera apar-tada. La històrica militant de l'Hor-ta Teresa Jordan va llegir el mani-fest unitari de les organitzacionsindependentistes de la comarca.

Manifestació institucional a CastellóLa manifestació de la capital de LaPlana, convocada per la Platafor-ma ciutadana per la igualtat efec-

tiva entre homes i dones, va eixirde la plaça La Pau al vespre i varecórrer el centre de la ciutat finstornar al mateix punt de partida.La Plataforma té un marcat caireinstitucional, ja que està composa-da per Direcció Territorial de laConselleria de Benestar i Justícia,Unitat de violència de gènere de laSubdelegació de Govern a Castelló,PP, PSOE... entre d'altres. Amb tot,

les organitzacions de l'EsquerraIndependentista de la comarca hivan convocar i hi van participar.

Al llarg del recorregut es va feruna representació reivindicativaartística i teatral, la lectura d'unmanifest unitari i un cant coral.Quan la marxa va acabar molts delsassistents anaren al taller "Articu-lació del desig a través del bon trac-te" fet al Casal Popular de Castelló.

Forta presència policíacaVora 2.000 persones es van acudira Canaletes, a Barcelona, per afe-gir-se a la diada contra la violèn-cia de gènere. Com a les altres ciu-tats del país, la marxa aplegava unagran diversitat de col•lectius i enti-tats i l'Esquerra Independentistahi va ser present amb un bon nom-bre de militància. També cal esmen-tar el fort desplegament policíacdels Mossos, davant d'açò una deles manifestants assegurà: “Aixòés el que trobarem a partir d'ara”.

Però el 25 de novembre no noméshagué concentració i manifestacióa Canaletes, sinó que la CAJEI esva concentrar davant de l'hospitalSant Pau per contestar un altre acte(celebrat el dia 25 de cada mes)antiavortista. Les organitzacions“Hazte Oir” i “Derecho a la Vida”es concentren davant l'hospitalcada mes amb l'objectiu de pressio-nar als centres mèdics perquè dei-xen de practicar avortaments.

ALBA MUÑOZ POU GIRONA

Els dos independentistes de Ban-yoles acusats de boicotejar col·legiselectorals van ser posats en lliber-tat el dilluns 21 de novembre, des-prés d'un judici ràpid en què elsdos banyolins es van negar a decla-rar. De fet, havien estat detingutsi traslladats a la comissaria de lapolicia de Girona la matinada deldiumenge anterior. A Banyoles, elsesperava una càlida contentracióde benvinguda convocada pel CasalPopular i Independentista del Plade l'Estany.

Però per molt que sembli un finalfeliç no ho és. El procés està obert isi la imputació es regeix pel delicteelectoral la pena podria ser d'entresis mesos i tres anys. A més a més,també se'ls pot acusar de desllui-ment de béns immobles, danys i per-torbació de l'ordre públic. El procésel tirarà endavant l'Estat Espanyolja que l'Ajuntament de Banyoles hanegat la possibilitat de presentar-secom a part de l'acusació.

Tot va començar quan els dosintependentistes i militants del

Casal Popular i Independentistadel Pla de l'Estany van ser enxam-pats per la Policia Local pintant lafaçanada de l'Ajuntament banyo-lí. De rebot i malgrat les ambigüesdeclaracions dels cossos policialsdurant el judici ràpid, se'ls podriaculpabilitzar d'haver ensilidonatfins a sis panys dels col·legis elec-

torals. Tot i així, l'enjudiciamentper faltes podria ser una altra via.Tot depèn del què digui la fiscalia.

Durant aquests dies de tensió nohan faltat actes de solidaritat i pro-testa per demanar la immediataposada en llibertat dels detingutsi la retirada dels càrrecs. El mateixdia dels fets, mig centenar de per-

sones es concentraven a la comis-saria de Vistaalgre dels Mossos D'Es-quadra de Girona. El dia següentdavant dels jutjats una altra con-centració mostrava tot el seu suportpels dos independentistes i el seurebuig total a l'actuació policial.Després del seu alliberament elsactes van continuar. El mateix

dilluns a les vuit del vespre unaconcentració de benvinguda i dereafirmació amb la lluita activaper acabar amb la falsa democrà-cia espanyola, esperava als banyo-lins sota una intensa pluja.

La ruptura social i nacional delsPaïsos Catalans no és en cap cascompatible amb l'Estat de les auto-nomies. Les economies nacionalsestan lligades als fluxes del mer-cat i les decisions es fixen des delluny sota els criteris neoliberals.Des del moment que parlem d'unesinstitucions que ens venen impo-sades i una llei electoral preconce-buda per afavorir a uns partits polí-tics determinats, la seva legimitats'esfonsa.

Per tot això, la repressió exer-cida amb els dos banyolins és total-ment hipòcrita i injusta. El quedemostra és una visualització d'a-quest rebuig a una democràcia onla participació ciutadana no té cabu-da. Per molt que s'esforcin a fer-nos creure que pel fet d' anar cadaquatre anys a dipositar una pape-leta aquest sistema ja es pugui ano-menar democràcia.

El bloc de l’esquerra independentista no va faltar a la cita, a València

Els independentistes detinguts a Banyoles jasón al carrer, però el procés continua obert

Hi hagué concentracions per reclamar la llibertat dels dos joves detinguts

L’ACCENT 215DE L’1 AL 14 DE DESEMBRE DE 201106 PAïSOS CATALANS

ANDREU MERINO BARCELONA

De la indignació a l’acció. El nou lemadel moviment 15-M està prenent força,i de moment se centra en la demandad’un habitatge digne i assequible per atothom. Si el 15 d’octubre, 5 mesos des-prés de l’esclat del moviment, els indig-nats ocupaven un edifici al carrer Alma-gro de Barcelona destinat a famíliesdesnonades o que estaven a punt de ser-ho, ara les ocupacions s’estan multipli-cant.

En vigílies de les eleccions generalsdel 20-N els indignats han ocupat finsa 7 immobles arreu del Principat. Laprimera acció va arribar el divendres18, després d’una manifestació convo-cada en favor del dret a l’habitatge. Elsmanifestants van recórrer el centre deBarcelona i van fer camí a Sants. Uncop allà es van dirigir cap al barri d’Hos-tafrancs i van ocupar el número 3 dela carretera de la Bordeta, en una accióimpulsada per l’Assemblea d’indignatsde Sants. Després del 15-O, el 18-N és lasegona data que marca al calendari l’o-cupació d’un habitatge per a destinarel seu sostre i parets a acollir famíliesdesnonades. Encara una altra coinci-dència amb l’immoble del carrer Alma-gro. L’edifici de la Bordeta també per-tany a una entitat bancària, en aquestcas, la banca balear Sa Nostra, que vaadquirir la propietat el 2007. Però el2010 el banc balear va haver de ser res-catat i va passar a ser part de la bancaMare Nostrum.

L’ocupació d’Hostafrancs ha estat lamés sonada i la que ha representat mésèxit pel col·lectiu dels indignats, peròen la mateixa setmana va ser precedi-da per dues accions més. La primera eldimecres 16 en una altra acció a Barce-lona quan els indignats van intentarestablir-se als baixos del número 471 deConsell de Cent. Aquest cop l’èxit va serefímer i divendres el matí es ocupants

eren desallot-jats pels Mos-sos d’Esqua-dra, que amés van dete-nir nou per-sones per undelicte d’u-surpació debéns immo-bles.

La segonaacció es vaproduirdijous 17 alvespre, enacabar lamanifestacióen favor d’u-na educaciópública i dequalitat queva recórrer elcentre deBarcelona.Parts delsmanifestantsvan anar fins

al barri Gòtic, on van intentar ocuparun immoble al carrer Medinaceli. Aques-ta vegada no van ser els Mossos qui vanimpedir l’ocupació, sinó el mal estat del’edifici, que segons un estudi dels Bom-bers de Barcelona podia no ser habita-ble.

A banda de realitzar-se ocupacionsabans del 18-N, també se’n van dur aterme després. La primera el dissabte

al matí i també a Barcelona, concreta-ment a la cantonada de Londres ambVillarroel. Els indignats ocupants del’immoble ja hi havia entrat fa dies peròho van fer visible amb un dinar popu-lar. Xavier Trias va signar una ordreadministrativa pel desallotjament del’edifici i la Guàrdia Urbana es va ocu-par de la resta.

Però no només hi ha hagut movi-ment a Barcelona. Olot i Sant Cugat delVallès també han estat protagonistes.La capital de la Garrotxa va veure comel mateix dissabte un grup d’indignatsocupava un edifici al carrer Sastres 32,i com en els altres casos la finalitat ésdestinar l’espai a famílies sense un llocon viure. D’altra banda, al districte dela Floresta de Sant Cugat, va tenir-hilloc una acció similar amb l’ocupaciód’un immoble a la plaça Miquel Ros,una antiga seu de Caixa Terrassa.

El toc final a al setmana gran d’o-cupacions del 15-M va tenir lloc, un altrecop a Barcelona. El mateix dia de leseleccions generals, un grup d’indignatsocupaven un edifici al carrer Portugal,a Sant Andreu. L’endemà al matí elsMossos van desallotjar unes quarantapersones. El col•lectiu del 15-M denun-cia que el desallotjament es va realit-zar sense ordre judicial, i que per tantels cossos policials van cometre un delic-te. A més afegeixen que els agents noportaven placa d’identificació, una deels demandes més habituals dels indig-nats durant totes les càrregues policialsque ha viscut el moviment.

XAVIER G. Z. PALMA

Els noms de dues de les principalsciutats de les Illes Balears estanen perill. Durant les darreres set-manes, els topònims Palma i Maóhan estat qüestionats pels consis-toris de les dues localitats gover-nades pel PP, a qui no sembla agra-dar gaire que el català sigui la llen-gua vehicular dels seus respectiusterritoris.

La batlessa de la localitat menor-quina, Águeda Reyes, va ser la pri-mera en fer la passa de posar endubte el nom de la seva pròpia ciu-tat, quan a finals del passat mesd'octubre va anunciar un referèn-dum per canviar el topònim de Maó.

L'equip de govern del PP menor-quí té previst realitzar una con-sulta l'any pròxim que, a més, nooferirà la possibilitat de mante-nir l'actual nom de la ciutat. Així,si el PP de Menorca no canvia d'o-pinió, el 2012 Maó podria passar aanomenar-se oficialment Mahón-Mahó, o bé Mahón-Maó. D'aques-

ta manera, s'imposaria sense refe-rèndum l'espanyolització de la pri-mera part del topònim i es dona-ria l'opció d'intercalar una "h" alnom de Maó, malgrat que no hi ha

cap estudi filològic que justifiquiaquesta possibilitat.

Per la seva banda, aquesta set-mana passada, l'homòleg d'Águe-da Reyes a Palma, el batle Mateo

Isern, també del PP, ha decidittirar pel dret i canviar el nom dela ciutat sense cap referèndum niconsulta, servint-se tan sols de laseva majoria absoluta al consisto-ri. Així, aquest passat 25 de novem-bre, l'Ajuntament de Palma haaprovat demanar al Parlament deles Illes Balears, que en té la com-petència, que la ciutat passi a ano-menar-se "Palma de Mallorca".

Val a dir que, malgrat el granrebombori que ha provocat la deci-sió del PP, la polèmica entre Pal-ma i Palma de Mallorca ve de mésenrere, ja que es tracta d'un topò-nim que ja havia estat imposat deforma més o menys oficial per l'Es-tat espanyol. De fet, a la zonapeninsular dels Països Catalans jas'havia utilitzat de forma erròniael nom estranger de "Palma deMallorca", la qual cosa havia pro-vocat la publicació de diversos arti-cles i estudis filològics que demos-tren l'origen foraster i artificialdel topònim que està promoventel PP de Palma.

Palma i Maó, dos topònims sota l’amenaça del PP

Un dels edificis ocupats

Plànol de Palma al gust dels turistes

Criminalitzar lesdones que avor-ten és violènciaISA GARNIKA BARCELONA

La manifestació del 25N per denun-ciar la violència contra les dones vaser una manifestació més. Unes 2.000persones van fer un recorregut deles Rambles fins St. Jaume on elsgrups de feministes indignades cri-daven contra el sistema patriarcal icapitalista, mentre el grup d’ERC iICV feien de la manifestació una pas-sejada més. Era la manifestació ofi-cial, autoritzada per les autoritats.Necessària, però també tranquil•la.Tot "com cal, amb seny".

El mateix 25N els catòlics feixis-tes convocaven, igual que cada 25 demes, una missa al hospital de St. Pauper protestar contra els avortamentsque, dins la norma legal, allí es prac-tiquen. Els ultracatòlics són, doncs,fora de la Llei. Diferents grups femi-nistes vam autoconvocar-nos permanifestar el nostre rebuig contraels antiavortistes. Ells eren pocs,nosaltres vam ser moltes, però ensvan trobar amb un gran desplega-ment dels Mossos en actitud provo-cadora que ens empentaven a nosal-tres, que cridavem en defensa deldret de les dones a decidir vers elseu cos, sense interferències delscatòlics internistes. La actuació des-proporcionada dels Mossos de tole-rància 0 cap a les feministes, voliaindicar la prepotència del poder iassenyalar el futur que ens espera apartir de les eleccions del 20N. Lasenyal és clara: No acceptaran captransgressió de les normes imposa-des al poble català des de la dretacatalanista neocapitalista i patriar-cal.

A partir del 20N, els franquistesressusciten. I amb ells ressuscitenels catalanistes ultracatòlics de laUDC de Durán i Lleida, E-Cristians,OPUS, KIKOS i la Conferència Epis-copal espanyola.

El PP ja no s’amaga. Els bisbestampoc i els bisbes catalans tampoc.Retiraran la Llei pel dret a l’avorta-ment, la Llei dels drets dels homo-sexuals al matrimoni, retallaran elspressupostos contra la violència degènere, de la Llei de Dependéncia. Ia més, imposaran una nova Refor-ma Laboral que augmentarà la pre-carietat laboral, especialment de lesdones.

Cal plantar cara al binomi PP-CIU. Cal denunciar la violència delsistema patriarcal i capitalista. Caldenunciar la precarietat laboral i devida de les dones, les discrimina-cions al mercat laboral i el treballgratis que fem a l’àmbit familiar. Caldenunciar els polítics que en lloc deredistribuir la riquesa il•legítimadels rics, imposen el repagament dela sanitat, augmenten el preu deltransport públic, el preu de l’aigua,les taxes universitàries, retallen elsserveis públics, a l’hora que els ricscatalans no paguen impostos pel seupatrimoni ni per els seus beneficis.Cal denunciar que retallar el dret al’avortament penalitzará les donesque no puguin pagar una clínica pri-vada. Cal denunciar que totes aques-tes mides són també violència con-tra les dones. [...]

COL·LABORACIÓEl moviment del 15-M viu la sevasetmana gran d’ocupacions durant larecta final de la campanya electoral

L’ACCENT 215 DE L’1 AL 14 DE DESEMBRE DE 2011 PAÏSOS CATALANS 07

Cinc anys deLlibertat.catLAIA ALTARRIBA BARCELONA

Alegria grossa a Llibertat.cat.Perquè han arribat al cinquè ani-versari, i perquè ho han fet man-tenint de manera diària el por-tal web d'informació i opinió,una de les eines comunicativesde referència de l'esquerra inde-pendentista catalana.

Per celebrar-ho, van reunir-se impulsors, col·laboradors iseguidors al Casal Independen-tista de Sants el dissabte 19 denovembre. Una xerrada amb mit-jans amics va arrencar la vetlla-da. Hi érem L'ACCENT i tambéhi van participar representantsd'Enfocant.net, Mèdia.cat, Vila-web i l'extint projecte Contras-tant. Tots plegats per debatrequin és el paper que han de tenirels mitjans de comunicació en laconstrucció nacional dels PaïsosCatalans.

Primers Premis Llibertat.catAmb l'efemèride, el portal webha volgut també arrencar unanova iniciativa: els Premis Lli-bertat.cat. Es van emportar elsguardons l'historiador AgustíBarrera, el regidor de la CUP deGirona Jordi Navarro, l'il·lustra-dor i fotoperiodista Jordi Borràs,el blocaire i articulista Toni Cuca-rella, el promotor cultural PauMariné i el filòsof Josep MariaTerricabras.

FRANCESC BLANCO SAGUNT

Després de les vuit edicions ante-riors el 19 de novembre es va cele-brar la novena Escola de Tardor dela Coordinadora Obrera Sindical(COS) a Reus (Baix Camp). L'escolaconsisteix en unes jornades de for-mació de caire sindical i sociolabo-ral i a més van intentar solucionarels problemes teòrics i dubtes queles persones assistents tenien coma conseqüència de la nova situacióeconòmica. El casal Despertaferrode Reus va oferir les seues impo-nents instal•lacions per realitzarles jornades a les quals van assistirentre vint i trenta persones d'arreudels Països Catalans: Alacant, Bar-celona, Amposta, València, Salt,Montcada, Sabadell... A més, les jor-nades estaven obertes “a tota per-sona afiliada a la COS, així com qual-sevol persona treballadora, militanta les organitzacions de l'EsquerraIndependentista, o en qualsevol

altra organització o sindicat, i quemantingui un contacte habitual ide confiança amb la COS”.

Cap a les deu del matí s'encetà l'es-deveniment i en aquell primer bloc esvan tractar nocions i conceptes bàsicsde sindicalisme (alliberada, secció sin-dical, delegada, representant, subven-cions, eleccions sindicals, ERO, etc.).Més tard s'entrà a explicar en profun-ditat com es crea una secció sindicali es va ressaltar la gran importànciad'aquest concepte, segons la militàn-cia de la COS que explicà el concepte:“En el moment que una afiliada o afi-liat del sindicat té un conflicte a uncentre de treball és imprescindible lacreació d'una secció perquè la defen-sa jurídica, en cas de patir qualsevoltipus d'atac, serà molt millor, ja queno serà un atac a una persona treba-lladora sinó a una persona que estàrealitzant una activitat sindical i espot prendre com una represàlia perpart de l'empresa”.

L'ambient distés i el diàleg entre

dubtes i respostes també arribà a temescom els Punts d'Informació Laboral,l'acció sindical als centres de treballo els contractes d'obra i servei quesovint pateix el grup treballador mésjove. El repàs sobre aquests conceptesteòrics es va fer de manera aclarido-ra i tractant de no provocar dubtes,objectiu difícil atès que són termesjurídics i legals que usen un llenguat-ge farragós.

Jornades descentralitzadesDes de la COS també es féu una pro-posta per continuar realitzant jorna-des de formació arreu del país i ambtemàtiques diferents: prevenció de ris-cos laborals, immigració i estrange-ria, acció sindical en plena precarie-tat, història del moviment obrer i delsindicalisme als Països Catalans al segleXX, etc. L'objectiu és crear una xarxade xarrades-debat que puguen arribara persones de tot el país per explicarconceptes fonamentals per la lluitalaboral.

La COS celebra l’Escola de tardor

El secessionisme guanya la presidència de l’AVL

BREUS

REDACCIÓ BARCELONA

Al voltant de 2.600 persones es vanpronunciar en contra de les retalla-des dels pressupostos de drets socialsen unes consultes populars que vanorganitzar plataformes contra les reta-llades tant de Xàtiva, on es van reco-llir més de 500 vots, com de diversospobles de la comarca de La Selva, ones recolliren més de 2.000. La Plata-forma contra la crisi i les retalladesde la capital de La Costera van fer laconsulta el 18 de novembre a les por-tes de l'Ajuntament de la ciutat. Pelseu cantó, les plataformes d'Arbúcies,Breda, Hostalric, Sant Hilari Sacalmi Vidreres, i el moviment Ter-Brugentd'Amer i Anglès van aprofitar la jor-nada electoral del 20 de novembre perplantar les taules i les urnes al carreri preguntar per l'atac a la Sanitat. Enalguns casos les consultes venien pre-cedides de protestes, en diverses vilesfins i tot portaven ocupant els CAP 70dies.

ÈxitLa plataforma de Xàtiva valorava l'ac-ció com un èxit i afirmava que s'ha-vien acosneguit els seus objectius:“Denunciar que democràcia és algu-na cosa més que votar cada quatreanys i denunciar les retallades socialsque estem patint”, van haver 533 votsen contra de les polítiques liberals i11 a favor. Es van cinc tipus de pregun-tes com ara: “Està vosté d'acord en quèles persones dependents tarden méstemps del que marca la llei en cobrarla prestació a què tenen dret?” o “Estàvosté d'acord en què suprimisquenplaces de professorat necessàries pergarantir l'atenció de tot l'alumnat?”.A la comarca de La Selva el 99% de lespersones que participaren, segons elsorganitzadors, s'hi va mostrar en con-tra de l'atac a la Sanitat pública. Totsels actes es van desenvolupar senseincidències, però sense cap suport ins-titucional. Amb tot, les organitzacionshan mostrat el seu interès per repe-tir-les en el futur.

2.600 persones voten contra les retallades socials

TRINI ESCUDERO VALÈNCIA

A la seu del monestir de Sant Miqueldels Reis va ser elegit el 18 de novem-bre el nou president de l’AcadèmiaValenciana de la Llengua (AVL). Elsdos candidats eren Ramon Ferrer,catedràtic d’Història Medieval imembre de la Reial Acadèmia deCultura Valenciana, i Manel PérezSaldanya, catedràtic de FilologiaCatalana i membre de l’Institutd’Estudis Catalans. El ple va deci-dir amb 12 vots a favor, 5 en contrai 3 en blanc que la presidència fóraper Ramon Ferrer. També es vanelegir la resta de càrrecs de la novajunta de govern que van recaureen Josep Palomero com a vicepre-sident, que va obtenir 11 vots enfrontd’Antoni Ferrando (8); VerònicaCantó, secretària, i Emili Casano-va i Josep Lluís Doménech, com avocals.

Al contrari que la seua anteces-sora, Ascensió Figueres, Ferrer vaser un dels membres triats direc-tament pel PP per ocupar el càrrecd’acadèmic: no forma part ni de laquota pactada conjuntament pelPSPV-PSOE i el PP, ni de l’avaladaper les universitats. El presidentva ingressar-hi el 2001 en el mateixpaquet que Xavier Casp, VicenteGascón, Artur Ahuir, Ramon Arnaui Alfons Vila, tots ells defensors delsecessionisme. Per tant, tot i quehaja manifestat que desitja tenirrelacions "cordials i positives" ambaltres institucions com l’IEC, a quiha manifestat el seu "afecte" i hadesitjat que tendisquen a ser "flui-

des i fructíferes", la realitat és quela seua presidència suposa un dis-tanciament de les institucions ientitats defensores de la unitat delcatalà, que des de sempre l’hanmirat amb recel i un reforçamentdel perfil polític de l’entitat.

Per contra, Manel Pérez Saldan-ya proposava una presidència allun-yada de designis partidistes, una

aproximació a l’Institut d’EstudisCatalans, i una col•laboració ambles entitats que promouen l’ús socialde la llengua. Va realitzar unesdeclaracions on afirmà que RamonFerrer li mereix “confiança i res-pecte” i que “serà un bon presi-dent” i descarta que hi haja a par-tir d’ara cap perill respecte qües-tions com la unitat de la llengua:

“Tenim un dictamend’obligat complimentque marca les líniesd’actuació, i aquest dic-tamen diu que la llen-gua és compartida ambCatalunya i les Illes ique cal cercar ponts decol·laboració i diàleg”.En aquest sentit, Sal-danya recordava quel’AVL“ha fet un camíimportant” i que peraixò les qüestions essen-cials no es veuran afec-tades. “L’Acadèmia esta-bleix que la llengua ésuna, compartida, quecal evitar el conflictelingüístic i que calpotenciar-ne l’ús”. Sal-danya creu que ara ésmoment d’avançar “enallò que importa: lespersones són impor-tants, però la llenguaho és encara més”.

El SEPC a la Facultatde Filologia va posar uncartell on deia “Saldan-ya eres el nostre presi-dent” i és que, tot i les

seues declaracions tranquil•litza-dores, és preocupant en mans dequi recau el futur de la nostra llen-gua. No tot és el reconeixementexplícit de la unitat de la llenguacatalana, sinó que les decisions con-cretes que es prenen i que s’hanpres comporten diàriament unadisgregació lingüística cada vega-da més gran.

Un antic membre de la Reial Acadèmia és ara president de l’AVÑL

DE L’1 AL 14 DE DESEMBRE DE 201108 EN PROFUNDITAT

ABEL CALDERA BERGA

Marea blava?Si bé en percentatges i, sobretot, enrepresentació política, la victòria delPP ha estat abassegadora, no podemparlar d'una autèntica marea blava devots que hagi fet augmentar el volumde votants del partit de forma espec-tacular. Poc més de 86.000 votants mésrespecte les anteriors eleccions espan-yoles, i un descens de 3.000 vots alPaís Valencià. Bàsicament el PP hamantingut activa la seva base electo-ral i poc més. D'acord, és el millorresultat del PP, però només ha aple-gat 70.000 sufragis més que els acon-seguits per Aznar l'any 2000. I aixòen un context en què el principal rivalpitjor no podia estar.

El PP té per davant un panoramaintern complex de gestionar. El poderquasi absolut aconseguit el situa enposició de poder aplicar despietada-ment el seu programa polític. Les ten-sions internes, però, poden fer fracas-sar la seva gestió. La FAES -i l'allarga-da ombra d'Aznar- contra els baronsregionals. Caldrà veure si en matèriade drets socials s'optarà per a modu-lar les retallades al compàs del valsalemany o bé sortirà la cresta neoli-beral a l'estil USA. Però on sobretot esjugarà les garrofes la unitat internade la dreta espanyola serà en la qües-tió nacional. I no només en el procésde pau basc, on tot el hooliganismeespanyolista intentarà forçar Rajoy afer-lo descarrilar, sinó sobretot en elcas català. L'espanyolisme ha fet dela lluita contra el català la seva ensen-ya, i ara això topa amb l'antic somnide satel·litzar una part de la dretaregionalista catalana. El candidat perBarcelona, Fernández Díaz, semblaque ha trobat una possible solució,atenent-nos al discurs fet durant lacampanya: la immersió lingüística vaser necessària però ja ha perdut totsentit, i el que cal és introduir méscastellà a les escoles del Principat.Proposta “moderada” en sintonia ambl'oferta de Fabra de repensar les modi-ficacions al model d'escola en valen-cià. En definitiva, l'extensió d'algu-nes característiques del model educa-tiu valencià al Principat. I, planantdarrera de tot això, l'oferta que ha de

situar CiU en la cruïlla: hi haurà pac-te fiscal a canvi de la llengua.

I, mentrestant, al País Valencià i ales Illes el PP imposarà moderació pera permetre CiU justificar els pactes aquè presumiblement arribarà ambRajoy. També cal valorar l'oportuni-tat que aquests resultats plantegen aFabra i altres dirigents del PP per areforçar d'una banda el poder dins elPP i per l'altra la seva hegemonia enla societat valenciana, podent practi-car una política de “peix al cove” simi-lar a la de CiU però, això sí, sense sor-tir ni un mil·límetre de les fronteresmarcades per l'espanyolisme.

Ensorrament de la socialdemocràciaSi alguna dada espectacular han apor-tat aquestes eleccions, aquesta és la

pèrdua del PSOE de més d'un milió devots als Països Catalans. Tal i com jahem anat apuntant en anteriors núme-ros de L'ACCENT, la liquidació del pro-grama socialdemòcrata perpetrat perZapatero el maig de 2010 ha provocatuna fuga de votants de proporcionshistòriques. El PSOE ha deixat de serel partit defensor de les pensions i dela sanitat i educació públiques. I tam-bé ha deixat de ser el mur de conten-ció de l'anticatalanisme.

Al seu davant el PSOE té un futurgris quasi negre. A nivell espanyolnomés pot aspirar a recuperar pes siles polítiques del PP tornen a galva-nitzar el vot de protecció social al vol-tant del PSOE, tal i com va passar el2004 i el 2008. I als Països Catalans,és un partit sense rumb ni lideratges

clarsRamcorreque idels valen

Aielectmúlttat dPrinPartintense coper lmés

Les rconvDurates eltit coper bpassata cobcristun dnismprinsada AmbERC, tes elvot sa facdamuras p

Elun suretaltit o pectepropbé ho200.0cions

Insobirclau “indeni eleCiU dla departicisamllen utre ad'ind

El previsible resultat de les eleccions ses. Des de L'ACCENT us proposem ules hegemonies polítiques, els espaisresultats, prenent com a base els resu

20N, nou

“L'espanyolisme ha fet de la lluita

contra el català la sevaensenya”

09EN PROFUNDITATL’ACCENT 215

s. Tal i com apuntà el filòsof Joseponeda en un debat a TV3, “el PSCe el risc de valencianització”, fetil·lustra perfectament l'estat tantsocialistes catalunyesos com delsncians.ixò obre molt el camp de batallatoral en el centre-esquerra, ambtiples possibilitats. Des de la volun-de creació d'un nou-gran partit al

cipat a imatge i semblança delito Democrático italià fins alsnts de Compromís de presentar-

om a alternativa al PSPV, passantles propostes neolerrouxistes dePSOE.

retallades no afecten el vot vergentan i Lleida se la jugava en aques-leccions. Alguns al seu propi par-onsideraven que no hi ha mal quebé no vingui, disposats a fer-sear el disgust per una possible derro-brant-se el cap del dirigent demo-ià. Durant també és seguramentels polítics més odiats pel sobira-

me. A ell se'l culpa de ser un delscipals obstacles per a una supo-deriva independentista de CiU.aquest punt de partida, alguns -per exemple-, van veure en aques-leccions l'oportunitat per a robarobiranista de CiU. Votar ERC percilitar que CiU es tragués delunt, vet aquí l'oferta que Junque-

pretenia fer triomfar en va. ls resultats, però, ni significavenuport esclatant a les polítiques dellades de CiU, ni un càstig al par-al candidat. Si bé és cert que res-e el 2008 la coalició ha guanyat d'un quart de milió de vots, tam-o és el fet que ha obtingut quasi000 vots menys que en les elec-s autonòmiques de fa un any.

nterpretar, com fa bona part delranisme, els resultats de CiU en

de major o menor credibilitatependentista” s'ha demostrat erro-ecció rere elecció. La capacitat ded'absorbir, segons enquestes coml CEO, quasi mig milió de votantsidaris de la independència és pre-ment perquè aquests votants escu-un programa per als propers qua-

anys, i no una opció immediatadependència. I el prestigi de la

marca CiU entre unes classes mitja-nes espantades per la crisi i enyora-disses de l'època i els valors pujolis-tes és la millor garantia que té la coa-lició per seguir guanyant totes les elec-cions.

Compromís aferma el seu saltelectoral mentre el PSM es quedaa les portesQuintuplicar vots i situar un diputata Madrid significa una molt bona notí-cia per a Compromís. I que el projec-te Equo se n'anés en orris i no sortísel segon diputat és encara més bonanotícia per al Bloc. Aquesta formacióha tastat la importància que té el fetque l'electorat sàpiga que sortiràs esco-llit. Durant moltes eleccions per a mal,i en aquestes per a bé. Ara el Bloc tédavant seu la possibilitat de moderar

el xoc d'interessos amb IPV i de cons-truir, en la persona de Joan Baldoví,un lideratge alternatiu/complemen-tari al de Mònica Oltra.

Qui no ha estat tan afortunat haestat el PSM, el qual després de múl-tiples derives tàctiques, des del frontnacionalista al bloc d'esquerres, aques-ta vegada copiava la fórmula de Com-promís, i tot i quedar aprop, això tam-poc ha estat suficient per a aconse-guir representació. El PSM haurà dereemprendre l'enèsim replantejamenttàctic. Les opcions, un cop ensorrat elcentre-dreta mallorquinista, es cen-yeixen a fer un front d'esquerres ambEU, galvanitzar l'espai de l'esquerranacionalista ajuntant-se o batallantcontra ERC o, tal i com es va insinuardurant la campanya, crear un Com-

promís a la balear.A aquest espai progressista i amb

sensibilitat nacional li queda encaracamí per recórrer. L'oposició al PP i larellevància que probablement pren-dran les lluites de mínims poden donarjoc electoral per a temps. Les contra-diccions vindran quan el creixementi la conjuntura topin amb els límitsde l'autonomisme.

ERC és incapaç de remuntarMalgrat la insistència en construir unrelat de remuntada, adduint que unesenquestes els donaven zero diputats aprincipis d'estiu, la realitat és que ERCha perdut 40.000 vots respecte l'ante-rior convocatòria. De res ha servit lacoalició amb Reagrupament. O sí, percomprovar que malgrat la imatge depacte, de voler aglutinar tot el vot inde-pendentista i de presentar-se com l'A-maiur català, han estat incapaços demantenir els vots sumats d'ERC i RCATde les eleccions autonòmiques de fa unany. No només no han esgarrapat capvot de Solidaritat, sinó que encara n'hanperdut uns pocs milers.

Una proposta indefinida, un can-didat oportunista, el gir cap al libe-ralisme i l'explícit autisme respecteles protestes al carrer han impeditcapitalitzar, ni tan sols en part, allòque les enquestes mostren trimestrerere trimestre: l'existència d'un sec-tor social important que s'autoiden-tifica amb l'esquerra i que estaria d'a-cord en optar per la solució indepen-dentista si la situació ho requerís. Lavoluntat de Junqueras d'anar a pes-car vot convergent s'ha demostratinviable davant la capacitat de CiUd'esdevenir l'escut de les pors de bonapart de les classes mitjanes del Prin-cipat. Tot i així, el nou relat dels repu-blicans indica una mena de retorn al'era Colom: agitar la independènciacom a lema i tenir com a única estra-tègia apuntar-se a totes les campan-yes de desgreuge.

Esquerra Unida i Iniciativa noméscapitalitzen una part de la protes-ta social Els vasos comunicants sempre hanfuncionat: a pitjor resultat del PSOE,millor resultat de l'espai de l'anticPCE. I aquesta vegada no ha estat cap

excepció: han quadruplicat represen-tació i han obtingut el doble de votsque fa quatre anys. Ara bé, amb el con-text polític i social que estem vivint,la pregunta és si es poden consideraruns resultats excel·lents o no. De l'1,2milions de vots perduts pel PSOE,només una sisena part són recuperatsper EU-ICV, mentre que un milió nos'han sentit atrets per les propostesde Coscubiela, Sixto o Parrón.

En els propers mesos veurem unprogressiu apropament d'aquest espaials moviments socials, intentant repe-tir el cicle mobilitzador de 1996-2004.Al País Valencià i a les Illes, la influèn-cia d'EU encara pot ser notable enmolts espais de lluita, però al Princi-pat els set anys que Iniciativa va pas-sar encimbellada en el poder autonò-mic van permetre un creixement autò-

nom de molts moviments socials -il'enfrontament directe amb els méscombatius- que fan que el retorn a deuanys enrere no sigui tan fàcil com espuguin pensar. Només la força i direc-ció que CCOO pugui imprimir a les llui-tes pot permetre a ICV reubicar-semínimament entre els qui lluiten alcarrer.

El neoespanyolisme es fa un llocals Països CatalansExcepte al Principat, on l'invent ni ésnou ni té complicitat social, l'artefac-te UPyD s'ha demostrat molt preparatper a absorbir tot aquell descontenta-ment de caire regeneracionista espan-yol. Això ha fet aflorar numèricamentl'espanyolisme més explícit, aquellque no juga ni al regionalisme ni a la

protecció de les llengües minoritàries,ni a res de tot això, però que defuigqualsevol mena de demostració cañíold style. El partit de Rosa Díez és elpartit de l'universitari castellà queaterra a treballar en una empresa delnostre país i es nega en rodó a apren-dre la nostra llengua, el partit d'a-quells que fa generacions que han aban-donat la seva llengua i que oberta-ment consideren que parlar-la fa pro-vincià. Espanyolisme cosmopolitaamalgamat amb neofalangisme. Quel'espanyolisme hagi de mutar en novesformes, més radicals i alhora moder-nitzades, només significa que el pro-cés de confrontació entre els PaïsosCatalans i Espanya avança.

El vot-protesta es multiplica ennombre i formesSi algú encara dubta del calat socialdels valors i plantejaments del movi-ment del 15M, només cal que faci unaullada a les múltiples fórmules de votprotesta. Als Països Catalans, més d'unquart de milió de persones han optatper formes de vot (blanc, nul i candi-datures abstencionistes) que explíci-tament deslegitimen l'actual sistema.

D'altra banda, l'abstenció ha aug-mentat en 300.000 persones. Com java apuntar L'ACCENT en l'editorial del'anterior número, qui pretengui obte-nir una lectura quantitativa de l'a-posta abstencionista de l'esquerra inde-pendentista no en traurà l'aigua cla-ra. L'únic evident és que l'esquerraindependentista va fer una aposta perdeslegitimar el sistema que ha estatcompartida (atenció, compartida novol dir seguida) per desenes de milersde ciutadans. I que els partits que vanpensar obtenir votants d'aquest correntd'opinió no han aconseguit atraure-'ls.

Els resultats electorals també evi-dencien que és il·lús pretendre aglu-tinar tot el descontentament en unacandidatura electoral. Els interessos,perspectives i visions són molt diver-ses i contraposades. En tot cas, el quesí que demostren els resultats és quebastir una estratègia de confrontacióamb els poders polítics i econòmicsdes del carrer ja no és fer-ho en l'ai-re, sinó que és possible fer-ho sobreun gruix social gens menyspreable

espanyoles del passat 20 de novembre ha tingut lectures diver-na lectura de les dades en base als vots absoluts i fixant-nos ens ideològics, els canvis de tendència i una lectura política delsultats del conjunt de la nostra nació

repartiment del joc

“Quintuplicar vots isituar un diputat a

Madrid significa unamolt bona notícia per

a Compromís”

“És il·lús pretendreaglutinar tot el

descontentament enuna candidatura

electoral”

JOAN CANELA I BARRULL EL CAIRE

Hi ha una dita castellana que asse-gura que segones parts mai sónbones, però és obvi que, en el casegipci, això no s'acompleix. La sego-na onada revolucionària que desde fa deu dies omple a vessar la cai-rota plaça de Tahrir i altres per totel país no té res a envejar la pri-mera i, com llavors, ha tornat aagafar per sorpresa la majoria d'a-nalistes.

Aquesta vegada el guió ha repe-tit quasi punt per punt el de gener-febrer, només que de forma moltmés accelerada: Es comença peruna manifestació massiva a Tahrir(en aquest cas el divendres 18 denovembre) que el govern pensa quepodrà ignorar. L'endemà, però, con-tinuen a la plaça un parell de cen-tenars de manifestants que hi deci-deixen acampar i la policia els des-allotja violentament, el que al seutorn provoca una reacció massivade solidaritat que desencadena tresdies de forta repressió i enfronta-ments entre manifestants i forcespolicials, militars i parapolicials.Cada cop que es desallotja la plaçaper la força aquesta torna a ser ocu-pada per més i més gent, tots elsmorts –més de trenta reconegutsoficialment- i el més d'un miler deferits no serveixen per a res mésque per atiar la resistència i lesdemandes es radicalitzen, fins arri-bar a que els militars –Mubarak enel cas de gener- deixin el poderimmediatament.

L'exèrcit, però, intenta manio-brar per ampliar la seva base sociali negocia amb els Germans Musul-mans (GM) –la força política mésben organitzada del país- abando-nar les protestes al carrer a canvide garantir que la primera tandaelectoral prevista per al 28 denovembre es realitzarà sense tra-ves, rere el pacte hi ha les expec-tatives dels GM de guanyar els comi-cis. Tot i això, el dimarts 23 la pla-ça torna a omplir-se de forma espec-tacular, el govern civil que exerceixa compte dels militars presenta laseva dimissió i el mateix MohamedTantawi, cap suprem de les forcesarmades i president de facto, pro-met un referèndum per decidir sies passa el poder a una junta civilprovisional i avançar les eleccionspresidencials que han de marcarel final de la tutela militar. Peròels manifestants tampoc es refiend'unes simples promeses i exigei-

xen la dimissió immediata. En totsels caps hi ha el record dels sub-terfugis emprats per Mubarak perendarrerir la seva marxa i que alfinal van resultar tan inútils comho semblen ara els de Tantawi. Tam-poc sembla haver causat cap efec-te les peticions de perdó per larepressió ni l'establiment d'unatreva que, a partir de dijous, haaturat les càrregues policials.

A diferència del gener, però, arala capacitat de resposta política vamés enllà de la simple protesta i lacapacitat propositiva dels manifes-tants s'ha incrementat notable-ment; així, a l'anunci d'un nou pri-mer ministre fidel als militars, l'ex-ministre de Mubarak, Kamal al-Genzuri, 34 grups polítics de totesles tendències proposen un gabi-net de salvació nacional presiditpel premi Nobel Mohamed Al-Bara-dei, capaç de substituir l'exèrcit demanera immediata. El divendres25, després d'una nova manifesta-ció encara més massiva que totesles anteriors, l'acampada es tras-llada davant la seu del Govern, aunes poques illes de la plaça Tah-rir per impedir que al-Genzuri,pugui prendre possessió. Allí esreprenen les càrregues policials ies produeix el darrer mort d'aques-ta onada revolucionària fins elmoment de tancar aquesta edició.

Mantenir el règim sense MubarakRere l'intent dels militars d'allar-gar al màxim el temps en el poder–al principi van prometre un perí-ode de transició de sis mesos i araja parlaven d'estar-se fins a inicisdel 2013- hi ha un indissimulableintent de salvar tot allò possible del'antic règim, sobretot de la partrelacionada amb els seus privilegisparticulars. Durant aquests noumesos en que han actuat coma “guar-dians de la revolució” han dirigittots els seus esforços a destruir elpotencial de la mateixa i els resul-tats han estat els més de 12.000 civilsjutjats per tribunals militars –moltsd'ells activistes polítics-, la reacti-vació de la Llei d'Emergència –vàli-da en tota l'era Mubarak i suspesaal febrer- després de l'assalt a l'am-baixada israeliana el passat setem-bre o la propagació de les tensionsreligioses amb l'atac a una manifes-tació de cristians coptes a l'octubre.

Però vistos els resultats, l'objec-tiu ha fracassat estrepitosament ila revolució egípcia continua tanviva i vigorosa com mai, amb l'exi-gència, ara renovada, de desmante-llar tot el règim i no sols canviar-nela cara. I els grups d'esquerra treuenpit impulsant una mobilització queels dóna un evident protagonisme ilegitimitat social, i més quan partdels islamistes, sobretot els GM,han baixat del carro.

L’ACCENT 215DE L’1 AL 14 DE DESEMBRE DE 201110 INTERNACIONAL

JOAN CANELA I BARRULL EL CAIRE

L'actual onada revolucionària haesclatat sols deu dies abans quecomencés la primera fase electo-ral, prevista per al 28 de novem-bre. En el moment de tancar l'e-dició encara no s'havien celebratels comicis, però en realitat elsresultats no se sabran, com amínim, fins a final de gener, quans'hagin acabat les tres fases en queestan dividides les eleccions.

Però no només les fases compli-quen el sistema electoral. Tambéhi ha un doble sistema represen-tatiu, tan per partits com per can-didats individuals, una quota tanper obrers com per camperols –un25% del parlament per cada grupsocial, una herència de l'èpocasocialista de Nàsser-, i un percen-tatge de tall mínim a nivell nacio-nal, entre altres normatives –algu-

nes encara no del tot especifica-des- que fan que l'egipci sigui undels sistemes electorals més com-plexos del món. I això en un paísamb un alt grau d'analfabetismei sense cultura política electoral,després de més de 60 anys senseuns comicis mínimament lliures,fa augmentar els riscos de baixaparticipació i frau.

Amb aquest panorama, l'esque-rra real s'ha dividit entre els quehan presentat candidats i els quehan optat per boicotar les elec-cions per no legitimar els militars.Entre els primers, qui té mésopcions és la coalició “La Revolu-ció Continua”, que agrupa dife-rents partits de l'esquerra radicalclandestina, una escissió de l'es-querra legal i una altra escissió deles joventuts dels Germans Musu-mans, descontents per la pocaimplicació de l'organització en larevolució.

La placa Tahrir plena de gom a gom en una de les mobilitzacions recents

Egipte: la revolució segona part

Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C. Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos,08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

Us prego que fins a nova ordre carregueu al comptecorrent o llibreta indicada el rebut que us presentarà L’Accent en concepte de subscripció. SIGNATURA

SEMESTRAL (30 E.)TRIMESTRAL (15 E.)

POBLACIÓNOM DEL TITULAR

TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ

TELF. & ADREÇA ELECTR.

CODI POSTAL i POBLACIÓADREÇA

DOMICILIACIÓ BANCÀRIANOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓSer subscripor de L’ACCENT et per-met rebre a casa cada quinze diesla publicació i col·laborar amb elprojecte d’informació popular icompromes amb la realitat dels Paï-sos Catalans

ENTITAT OFICINA CONTROL NÚMERO DE COMPTEANUAL (60 E.)

(Individual)

Un sistema electoral que tendeix a l’incomprensible

L’ACCENT 215 DE L’1 AL 14 DE DESEMBRE DE 2011 INTERNACIONAL 11

GUILLEM COLOM GAL·LES

Quan el passat 15 d’octubre unagrup de persones ocuparen l’espla-nada de la Catedral de Sant Pau, albell mig del districte econòmic deLondres, molts pensaren que la pro-testa tenia els dies comptats. Lasocietat britànica mostra, general-ment, poca comprensió a les pro-testes al carrer, ja que es conside-ra que el lloc per a fer política ésel Parlament, el més antic del món,que en diuen de Westminster. Ahores d’ara és David Cameron, pri-mer ministre britànic, qui està lide-rant a Europa la política de reta-llades més extrema des de la funes-ta era Thatcher, i dins d’una partsignificativa de la societat hi ha elconvenciment que aquestes reta-llades no han fet més que comen-çar, que el pitjor està per venir.

En aquest context va néixerOccupy London. La protesta vacomençar per mostrar la solidari-tat amb Occupy Wall Street, la qualcosa ens mostra dos fets: en primerlloc, que els britànics segueixenobservant amb molta més atencióel que succeeix als Estats Units d’A-mèrica que a Europa; i en segonlloc, que el moviment d’ocupacionsestà agafant un perfil global, o mésaviat occidental, perquè aquesttipus de protesta està funcionant,majoritàriament, a les capitals del’anomenat món occidental.

Dues acampades en set diesEl 15 d’octubre els manifestantscomençaren a muntar les tendes ia organitzar l’acampada, amb elsuport de Julian Assange, que hi

va fer un petit parlament. Al diasegüent ja es va fet públic un sen-zill manifest de 7 punts, on entrealtres coses, se situava la protestaen un context global, es rebutja-ven les retallades socials i es remar-cava la necessitat de crear alterna-tives a un sistema “antidemocrà-tic i injust”. I aquesta acampadaés la forma que aquest grup de per-sones empra per “treballar cap a lacreació” d’aquestes alternatives.Així mateix, es donava suport a lavaga al sector públic del 30 de

novembre, que es preveu massiva,i a la manifestació d’estudiants deldia 9 del mateix mes, que va treu-re 10.000 persones als carrers deLondres.

Dos dies més tard ja hi havia 150tendes al voltant de la Catedral, iel 22 d’octubre es va organitzar unnou campament a Finsbury Squa-re, amb la qual cosa a hores d’arahi ha dues acampades a la capitalanglesa.

L’acampada de Londres ha estatmolt criticada tant per la premsaconservadora britànica com pelsconeguts, i vergonyosos, tabloids.Les excuses, com era d’esperar, noes diferencien molt de les de la dre-ta espanyolista: comportamentsantisocials, manifestants mandro-sos que són allà perquè no tenenres millor a fer, etc. El Daily Maili el The Telegraph afirmaren quenomés el 10% de les tendes estavenocupades durant el vespre, fet quefins i tot la policia de la ciutat deLondres va desmentir.

Visitant l’acampada al cor de la CityTot i la insistència d’alguns mem-bres del Parlament i dels diaris con-servadors, a hores d’ara encara nos’ha intentat desallotjar l’acampa-da. Un dissabte al matí davant laCatedral de Sant Pau ofereix unavisió completament diferent de laque mostren aquests mitjans: hi hauna gentada, moltes més tendes deles que hi havia fa un mes. La zonad’informació està molt ben orga-nitzada i els visitants entenen ràpi-dament la forma de funcionamenti estructura de l’Acampada. En unparell d’hores es poden veure pas-sar dues manifestacions: una de laXarxa Internacional de Jueus Anti-sionistes i l’altra d’un grup de donessense papers, amb una manifestque inclou fortes crítiques a lespolítiques migratòries i patriarcalsde l’Estat britànic. Persones que noes coneixen de res debaten sobreel paper de la Xina dins l’entramatcapitalista internacional, i un jove,a l’estil dels trobadors, conta la

dura història dels diferents mem-bres d’una família de classe treba-lladora en format de cançó hip-hop.També es pot trobar informació dediversos col·lectius i organitzacionspolítiques, entre elles la taula delSocialist Workers Party.

Molt semblants a les universi-tats lliures que s’han organitzat ales acampades dels Països Catalans,la ‘Tent City University’ és un espaion al voltant de 80 persones escol-ten la presentació del llibre 23Things They Don’t Tell You About

Capitalism (23 coses que no t’expli-quen sobre el capitalisme), per partde Ha-Joon Chang, autor del mateixi professor a la Universitat de Cam-bridge. Dues hores més tard parlaDavid Harvey, de la Universitat deNova York, un dels teòrics marxis-tes més influents avui dia. Elsdebats provoquen enceses inter-vencions contra la classe políticabritànica i internacional, tot sotaun pòster del Partit Comunista dels

Treballadors d’Iran.

La necessitat d’organitzar la ràbiaL’acampada presenta les mateixesmancances que es podien trobar alsinicis d’aquestes als Països Cata-lans, amb la diferència que el paperque els sectors més reformistes juga-ven a casa, la juguen aquí algunesorganitzacions cristianes, que esta-ven allà repartint la seva propa-ganda. La majoria de manifests ipancartes que s’hi poden trobar nosón clarament anticapitalistes (endestaca un que darrerament s’haposat de moda: “Nosaltres som el99%”), i a hores d’ara no s’ha anatmés enllà dels set punts inicials.Per desgràcia, s’hi pot aplicar lamateixa crítica que Slavoj Zizek feua les acampades de l’Estat espan-yol: “s’hi expressa una ràbia ver-tadera que no es capaç d’ésser trans-formada en un programada posi-tiu de canvi sociopolític”.1

Tot i això, és una obvietat queaquesta acampada ha activat elsprocessos de lluita social, que nodeixen d’augmentar dia a dia alRegne Unit. Ara és l’hora que lamilitància política i sindical inten-ti organitzar, amb tota aquesta gent,una resposta rupturista i politit-zada a les retallades del govern deCameron, que no són res més quel’expressió local d’una crisi capi-talista global.

1 Zizek, Slavoj (2011) ‘Zero-DegreeProtest’. London Review of Books.Volum 33, número 17. 8 de setem-bre de 2011.

Acampada al cor del disticte econòmic de Londres

Una de les carpes per fer actes a l’acampada de la capital britànica

L’acampada de la capital anglesa segueix l’exemple de les homòlogues americanes i intenta animar les lluites socials al cor del sistema capitalista europeu

“Hi ha el convenci-ment que aquestes

retallades no han fetmés que començar,

que el pitjor està pervenir”

“És una obvietat que aquesta acam-pada ha activat elsprocessos de lluita

social,”

L’ACCENT 21512 ECONOMIA DE L’1 AL 14 DE DESEMBRE DE 2011

REDACCIÓ BARCELONA

Una darrera sentència del 23 denovembre del Tribunal Superiorde Justícia del País Valencià con-firma íntegrament la demandainterposada per CGT obligant aindemnitzar al sindicat amb 9.000euros, així com a publicar la sen-tència en els taulons de l’empre-sa FORD a Almussafes, i en la sevapàgina web, per vulnerar el dreta la Llibertat Sindical.

La sentència concreta que haexistit una sobre-representaciódels afiliats de CGT en els succes-sius EROs promoguts per la mul-tinacional automobilística, aixícom una infra-representació delsafiliats de CGT en els processos

de promoció interna de l’empre-sa.

Segons determina el tribunal,“el sindicat CGT ha hagut de sofrirun conducta discriminatòria, queen afectar als seus afiliats, coma treballadors, li ha suposat undany afegit com a sindicat, que liha dut fins i tot a perdre afiliats”.

El sindicat llibertari CGT hadeclarat que aquesta sentència“posa al descobert la repressiósindical que Ford ve exercint capa les i els afiliats d'aquest sindi-cat i, al mateix temps, dóna la raóa les nombroses denúncies públi-ques que venim realitzant en elsúltims anys”.

Els empresaris i la crisiCondemna a FORDAlmussafes per vulnerar el dret a la llibertat sindical

La reforma de les pensions va generar moltes mobilitzacions de rebuig, com aquesta a Lleida

PEPE BERLANGA BARCELONA*

Molt es parla sobre la crisi econò-mica que des de 2008 venim sofrintamb major insistència, no obstantaixò el que s’oculta és com està afec-tant realment o a qui.

Segons dades publicades perl’Institut Nacional d’Estadística(INE), recollides en el DirectoriCentral d’Empreses a 1 de gener de2011, el nombre total d’empreses enl’Estat espanyol és de 3.250.576, el55,2% no té assalariats, el 26,1%entre 1 i 2 empleats, és a dir que 8de cada 10 empreses té 2 o menystreballadors, d’altra banda les quetenen 20 o més són només el 4,9%del total, de les quals el 95,21% técom a màxim 9 empleats. Les peti-tes empreses (de 10 a 49 empleats)signifiquen un 4,03 % del total d’em-preses espanyoles, seguides de lesmitjanes (de 50 a 199 empleats) ambun 0,61% i finalment les grans com-panyies (de 200 o més emprats)comprenen només el 0,15%. A més376.945 empreses desaparició entre2010 i 2011, produint-se per tercerany consecutiu la reducció d’em-preses i els consegüents llocs detreball.

És a dir que “els paganini” d’a-questa “la seva crisi” vénen sentels assalariats i els micro empre-saris. Però clar la crisi exigeix sacri-ficis, és el tribut que inexcusable-

ment hem de pagar, encara que javeiem que uns “som més culpables”que uns altres i “el preu a pagar”més alt.

Les contínues reformes quevénen implantant-se per a “facili-tar la contractació i flexibilitzarles condicions laborals” únicament

generen atur, en aquests momentsgairebé 5 milions de treballadors/eses troben sense ocupació i el 25%de les llars no tenen a cap dels seusmembres en actiu. A Catalunya 1de cada 5 persones en edat de tre-ballar està parada, la taxa més altades de 1996.

Ara bé, insistir fins a la sacie-tat és el que millors rèdits genera,

ja que una mentida repetida milvegades acaba sent una veritat queningú s’atreveix a qüestionar. Així,facilitar l’abaratiment de l’acomia-dament diuen que estimularà l’o-cupació, o que desvincular el sala-ri de les variacions de l’IPC ens faràmés competitius, o que igualar lescondicions dels contractes indefi-nits als temporals donarà estabili-tat en els llocs de treball. L’avarí-cia no té límit i els representantsde la CEOE demanen –gairebé exi-geixen- al nou Govern que sorgei-xi de les pròximes eleccions mesu-res "per a sortir de la crisi".

El sorprenent és que aquests inci-deixen en les cantarelles de sem-pre: rebaixa d’impostos als empre-saris, reducció de les indemnitza-cions per acomiadament, menysmodalitats de contractació, majorfacilitat per a variar l’horari detreball, funcions, lloc o jornadalaboral, moderació salarial, des-aparició del referent IPC en els con-venis, canvi del model de la nego-ciació col·lectiva, copagament deserveis públics,… Molt favorablesals seus interessos han de percebreels resultats electorals perquè s’a-treveixin amb tant descaro a sol·lici-tar aquestes mesures.

*Pepe Berlanga és afiliat al Sindicat deBanca de CGT Barcelona

“Les contínues reformes que vénenimplantant-se per a“facilitar la contrac-tació i flexibilitzar

les condicions laborals”“

L’ACCENT 215 ESPORTS 13

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barce-lona // Assemblea de Joves de Cardedeu // AteneuCorberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // Ate-

neu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4. Vilafranca // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // AteneuPopular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés //Ateneu Popular Rocaus de Sallent Santa Llúcia// Ateneu Popular de l'Eixample Ptge.Conradí 3, Barcelona //Ateneu Popular la Sèquia Manresa// Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx, Vila de Gràcia // La Barra-queta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa, València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C.Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular QuicoSabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular La Traca C. Travessia,15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C. Trinquet Vell 15, baixos. Tarragona // Centre Social-Bar Terra Baró de Sant Petrilló 9.València // CUP Molins de Rei // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // Escola Valenciana Josep Grollo, 91// El Forn Giro-na //L'Estapera C. de baix, 14, baixos, Terrassa // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B. Torelló // L'Ocell Negre - Casald'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos,València // SEPC-UV Baró St. Petrillo, 9 València // Taverna Catalana "Les Forques 1642", Alfred Perenya 71, Lleida

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

DE L’1 AL 14 DE DESEMBRE DE 2011

RAFA ESCOBAR MANISES

El passat 27 de novembre es va cele-brar a la ciutat de València l’edi-ció número trenta-un de la seuamarató popular. Una edició moltespecial, a partir de la qual, elsseus organitzadors, la SD Correca-minos, les institucions i els patro-cinadors, d’entre els quals destacal’asseguradora Divina Pastora; pre-tenien donar un salt qualitatiu queinternacionalitzara una maratóque fins aleshores havia tingut unaprojecció molt limitada.

L’objectiu sembla haver-se com-plert amb escreix: més de 7000 par-ticipants, 12.500 si afegim els ins-crits a la carrera de 10 quilòmetresque es celebrava de forma paral•lela;la segona millor marca registradaa una marató celebrada a l’EstatEspanyol, 2 hores 7 minuts i 59segons, realitzada per l’atleta deKenya Kosgei i una presència d’es-pectadors i animació al recorregutmolt major que en les edicions ante-riors.

Altre fet destacable va ser la for-midable marca aconseguida per l’a-tleta local Hassane Aouchar, qui vaquedar quart amb 2 hores 8 minutsi 47 segons, després de fer una últi-ma part de la marató espectacularsobrepassant fins a 5 atletes. Lahistòria d’Aouchar és més emoti-va si tenim en compte que es trac-ta d’un atleta que va arribar en pas-tera i que en un primer momentúnicament competia en les voltesa peu més humils de pobles petits,sense poder obtenir cap premi enmetàl·lic pel fet de no tenir papers.

Aouchar en un primer momentcorria per al club de l’ONG És pos-sible, però la seua regularitzacióvingué de la mà de l’empresa dePaterna Cárnicas Serrano, la qualdes de fa molt de temps manté unclub d’Atletisme Popular i la qualoferí una feina al corredor, queabandonà la seua feina eventualcom a guixaire.

Després d’una llarga trajectòriaa les curses populars valencianes,recorrent quilòmetres i quilòme-tres i corrent per centenars depobles, Aouchar ha mostrat unesgrans prestacions en la marató, dis-ciplina en la que cap atleta de l’Es-tat espanyol s’hi pot comparar. Ésper això que, el polèmic presidentde la federació espanyola d’atletis-me José María Odriozola es plan-teja oferir-li la nacionalització iincloure’l en l’equip olímpic quecompetirà a Londres 2012.

Aouchar resulta una excepció ala regla, la seua espectacular pro-gressió com a maratonià l’ha alli-berat d’un destí complicat com aimmigrant sense papers a la ciu-tat de València.

Lluny encara de les gransmaratonsPerò malgrat el salt qualitatiu queha suposat aquesta darrera edició

de la marató popular de Valènciai el missatge triomfalista que handifós els seus organitzadors, lamarató de València no es pot com-parar encara a les grans maratonseuropees com les de Rotterdam,Berlín o Londres i menys encara ales nord-americanes de Boston,

Xicago o Nova York. A nivell de par-ticipació, difusió, organització iprojecció la marató de València s’haposat a l’altura de les maratons deBarcelona o Madrid, però no enca-ra a la de les grans maratons mun-dials.

En primer lloc a la marató es vaapreciar un gran tall, un tall queno es produeix a les grans mara-tons, un tall entre el grup d’elit ila resta, de manera que entre unsi altres passaren minuts i minutsd’un buit que deslluïa una mical’espectacle. Hi havia una mancan-ça de corredors que podríem ano-menar de pre-elit, és a dir, d’aquellsque fent unes marques fabuloses,no competeixen per la victòria,aquells que es mouen entres les 2hores deu minuts i les dos horesquaranta minuts. Quan una mara-tó té una gran projecció interna-cional té corredors en totes les fran-ges de temps. Sembla doncs que aValència ha existit preocupació percontractar a corredors d’elit peròque encara, la cursa, no te el sufi-cient prestigi i projecció per cobriraquests buits.

Per altra banda, tot l’èmfasiposat en aconseguir una marca s’halimitat a la competició masculina,mentre que en la femenina els dis-crets 2 hores 34 minuts 23 segonsde l’etíop Jimma Abo, palesen unmenor interès en la competició. Toti això cal assenyalar la sensacio-

nal marca de la valenciana MartaEsteban amb 2 hores 38 minuts 30segons.

En segon lloc, tot i millorar pelque fa a l’animació i la presènciade gent al carrer, tampoc es va poderapreciar, com ocorre a les gransmaratons, una ciutat bolcada ambl’espectacle, en nombrosos tramsdel marítim o del passeig de la pet-xina entre altres, els participants

corrien en una relativa soledat.Per últim fer referència al fet

que, la marató popular, ha estatconvertida pels seus organitzadorsi per les institucions en un granesdeveniment, un gran esdeveni-ment made in Valencia, que úni-cament mostra una part de la ciu-

tat i la realitat valencianes. Ambprincipi i final a la Ciutat de lesArts i les Ciències i previ pas pelcircuit de Fórmula 1 i el port espor-tiu de la Copa del Amèrica, la mara-tó potenciava com a reclam la Valèn-cia del turisme i el glamour.

Novament doncs, trobem queValència organitza un espectacleorientat de forma preferent cap alsvisitants, mostrant únicamentaquella part d’ella mateixa que volmostrar, és per això que la majorpart de l’animació la trobarem ales zones de la València guapa, men-tre que el pas per les zones mésperifèriques es trobava més descui-dat en aquest sentit.

Per descomptat la presència dela llengua autòctona en l’organit-zació i la publicitat quedà reduïdaa la mínima expressió, així com larealització d’actes culturals en lafira del corredor, la qual va tenirun enfocament purament comer-cial, en la qual les deferents mar-ques esportives exposaven i venienels seus productes.

En definitiva un espectacle mésde cartró i pedra a la valenciana,però amb una diferència molt granrespecte a altres. Mentre que calser milionari per competir a unaregata o conduir un fórmula 1, men-tre que a aquest darrer espectaclecalia pagar les entrades a un preuexageradament alt, la marató eraun espectacle accessible a tothom,milers d’atletes es penjaren un dor-sal i es posaren les sabates a unpreu econòmic i gaudiren d’unmeravellós matí de diumengecorrent per la ciutat del Túria. Perla seua banda els espectadors podienacudir a qualsevol punt del circuitsense haver de pagar per gaudir del’espectacle.

A sobre mentre els regatistes oels pilots, conscients de pertànyera elits i participar d’esports elitis-tes retornen als seus hotels de cincestrelles un cop acabada la seuaactuació, els corredors populars,completament destrossats per l’es-forç però amb un somriure a laboca, marxen a fer unes canyes,unes tapes o una paella per la ciu-tat. Un somriure que respon al fetd’haver acabat, d’haver baixat dequatre hores, tres i mitja o tres,però sobretot pel fet d’haver par-ticipat d’un espectacle en què lesestrelles, els veritables herois, elsqui han rebut els aplaudiments,han segut ells.

La marató ha sigut un éxit per als anunciants

Llums i ombres a la marató de València

“A la marató es vaapreciar un gran tall,

un tall que no esprodueix a les grans

maratons, un tallentre el grup d’elit i

la resta”

“Per descomptat lapresència de la llen-

gua autòctona enl’organització i lapublicitat quedà

reduïda a la mínimaexpressió”

L’ACCENT 215DE L’1 AL 14 DE DESEMBRE DE 201114 CULTURA

Santi Muñoz BARCELONA

Des del passat 16 d’oc-tubre la fundacióMiró ens ofereix unacompleta retrospecti-va de l’obra del pin-

tor català que pretén abastar latrajectòria completa d’aquestgran artista del segle XX. Al fonspermanent d’obra de Joan Miró(al meu entendre de major quali-tat que les peces cedides) s’afe-geixen més de 50 obres que enspermeten recórrer totes les fasesd’una obra sòlida, coherent i d’e-norme potència plàstica.

L’obra de Miró, pel que fa aldiscurs comú de l’acadèmia (queés el de la pròpia fundació), que-daria enquadrada dins del surre-alisme i vinculada des d’aquestmoment a una narrativitat de la qual maipararà de desvincular-se. Malgrat la volun-tat figurativa del propi autor, del suportnarratiu que acompanya les obres i que éstan present en el títols, l’experiència plàsti-ca de Joan Miró posa en qüestió qualsevoldependència surrealista, narrativa o figura-tiva. El surrealisme, com a experiència glo-bal i també com a experiència pictòrica, vaquedar desmentit per la seva pròpia histori-citat: tota la plàstica dels somnis, del sub-conscient, se’ns apareix avui com una expe-riència que ha esdevingut (a mans de lapublicitat, del cinema) clixé, imatge buida idemodé. El surrealisme fracassa com a movi-ment històrico-plàstic i, al meu entendre,Miró continua viu, estimulant, la seva obracontinua sent moderna perquè un cop nete-jada la pàtina surrealista i queda un pòsit.Aquest pòsit és una voluntat plàstica inde-

pendent de tota narrativitat, de tota figura-ció: es tracta del desenvolupament coherentd’un llenguatge del color, la línia i l’espai enel sentit d’una depuració progressiva de mit-jans i elements.

Ja El cap de pagés català, de 1924, mésenllà de l’estupidesa que atorga als símbols ia les imatges explícites tota la preponderàn-cia, ens mostra un treball de la profunditatdel color (un blau ultramar subjugant) queens recorda al Rothko dels 50 i 60. Les pein-tures de 1936 ens mostren, del mateix mode,la sòlida voluntat plàstica del pintor: com-prenen una sèrie dins la qual unes taques-signes es desenvolupen sobre una taca-con-torn, no un fons, del qual s’alliberen a ladarrera de la sèrie. Les relacions entre figu-res es van simplificant fins a la desapariciód’aquesta mena de taca generatriu. El procéspictòric del mestre és força evident: depura-

ció, simplificació per tal d’obtenir una anàli-si poderosa de les relacions de color, figura,taca. Les constel·lacions de 1941, quadresbigarrats de símbols, es podria dir que des-menteixen aquesta voluntat, però no és així,constitueixen un punt de partida que fa pos-sible un posterior procés de simplificació ireducció del camp pictòric. La sobrietat s’im-posa i l’evolució del pintor camina cap a l’a-nàlisi de cada cop menys elements mitjan-çant combinatòries genials. Totes les granspintures murals dels 60 així ens ho mostren.L’increïble presentació d’una línia sobrefons blanc a 3 peintures en blanc, on aquestalínia condiciona l’espai que recorre de tresformes diferents, adquirint valor com el pes,l’expansió. Les tres pintures en blau, on a lasimplificació de l’element taca i línia l’acom-panya una exploració del color en termesd’expansió i contracció. De 1973 i 1974 desta-

caríem les pintures cremades on el llenguat-ge de Miró es renova per orientar-se cap apreocupacions més matèriques i expressio-nistes conformant una excel·lent revisió delstreballs de l’informalisme espanyol, la pin-tura matèrica o l’expressionisme d’un Saura.La voluntat expressiva de Miró pot passar através de diferents corrents pictòrics evolu-cionant, transformant-se alhora que es con-serva intacta: virtuts del geni. Així, Person-nage, oiseau és una tela dins la qual el negretendeix a absorbir el camp pictòric recordantles teles de Robert Motherwell.

En definitiva, aquest petit recull de qua-dres i sèries, ens demostra que Miró segueixencara viu perquè la seva pintura, no va sermai surrealista. Aquesta és l’experiència his-tòrica: el surrealisme ha esdevingut clixé iMiró continua encisant-nos. Aneu, si usplau, a veure aquesta magnífica exposiciócapaç de parlar per si mateixa més enllà deldiscurs oficial.

Explicar Iborra,escampar-neels versos

Aquesta albada pleníssima de suburbis em corprèn,aquesta inquieta tristesa d'estimar a soles,

el cristall i la boira dibuixada en la finestra,l'herba que creix neutra en aquesta

solitud arruïnada, el consol de saber que podíem haver estat feliços.

Un llençol per oblidar (Viena, 2003, premi Betúlia)

Vicent Company BARCELONA

Barcelona i València han celebrat fauns dies dos sentits homenatgesdedicats a la memòria de SalvadorIborra, el poeta valencià assassinatel passat 29 de setembre al carrer

Palma de Sant Just de Barcelona. Poetes iamics s'han reunit amb l'objectiu de mantin-dre viu el seu llegat literari. El veïnat delbarri de Sant Just de Ciutat Vella planteja ungran homenatge de la Ciutat previst per lapropera primavera on la poesia i la música hiseran els protagonistes.

Iborra, llicenciat en Filologia Catalana perla Universitat de València, s'havia traslladata Barcelona per estudiar un màster en litera-tura, art i pensament a la Universitat Pom-peu Fabra, mentre exercia de professor interíde secundària. El poeta havia publicat tresllibres, tots ells premiats amb diferents guar-dons: Un llençol per embrutar (premi Betú-lia, 2003), Les entranyes del foc (premiDomènec Perramon, 2005) i Els cossos obli-dats (premi Jaume Bru i Vidal, 2009). A horesd'ara sols aquest darrer és pot trobar a les lli-breries i per això diferents companys i amicsja demanen la reedició de l'obra complerta.

Des del seu bloc personal "La ruta descone-guda" [http://salvadoriborra.blogspot.com]l'autor publicava tot tipus d'acurats articlesque hui romanen a la xarxa deixant pales la

categoria intel·lectual i cultural del poeta.

Oriol Fuster i Cabrera AMPOSTA

Ara fa sis anys un grup d'amicss'ajuntaven per tocar música,desfogar-se i passar la tarda, sen-se més pretensions. Tocanttocant, i picant pedra, des de lla-

vors Lark About van anar actuant ara a lesTerres de l'Ebre, ara a Barcelona, ara al PaísValencià, ara a les Illes; van participar deconcursos (finalistes a l'Ebremusik, a l'Em-maketa'm, a l'Amplifica't, al Derrame Rockd'Astúries, a La Campana...) i van començar,modestament, a sonar.

Molts quilòmetres i uns anys després lamúsica continua. Han canviat alguns com-ponents, ha evolucionat l'estil i han modifi-cat, fins i tot, el nom. Però l'actitud dels —ara— Purkinje és la mateixa: humor, malallet, denúncia i canya. El títol del seu pri-mer disc ho deixa clar com l'aigua: BukkakeSocial. Gràfic, provocador. Una combinacióperillosa: esperit punk i pedigrí ebrenc.

Purkinje no fan res de nou: toquen hard-core, toquen punk i parlen sobre la hipo-

cresia i les injustícies de la societat ebrencai catalana. Escoltant-los recordarem BerriTxarrak, La Polla Records, Skalariak i BadReligion, trobarem passatges amb més can-

ya i d'altres més relaxats ipinzellades d'ska i fins i totde pop. Poc originals? No enuna llengua com la nostraque encara ha de normalitzarmoltes —masses— músiques.

Fins i tot els més crítics elshi hauran de reconèixer, amés, dos coses. Una és la qua-litat de la proposta: no fanres de nou, d'acord, però hofan molt bé. L'altra és unasensació que acompanya l'es-colta de tot l'àlbum, i és l'au-tenticitat i honestedat quedesprèn. L'enregistrament —que es pot descarregar gratuï-tament des del seu MySpace iFacebook— i el grup en si.Una honestedat que ja s'ende-

vina, a més, en el propi nom:tal com les neurones de Purkinje aportencoordinació al cos humà, la música aporta-ria una eina per desfogar-se al grup ampos-tí. I que dure.

Miró. L’escala de l’evasió

Purkinje: “tralla” des de les Terres de l’Ebre

Però Estellés és, també, inspiració. Elsseus versos han estat l'espurna que ha mogutaltres autors ha escriure poesia. I la seuainfluència ha arribat fins i tot als escenaristeatrals, on hem pogut gaudir els darrersanys d'una versió del Coral romput i de l'es-pectacle Poseu-me les ulleres, basat en la vidade l'escriptor. Aquesta influència ha arribat ales arts plàstiques, i fins als 9 de desembre laCasa de la Cultura de Burjassot (Horta Nord)acollirà una exposició que aplega quadres,escultures i instal·lacions concebudes a par-

L’ACCENT 215 DE L’1 AL 14 DE DESEMBRE DE 2011 CULTURA 15

Borja Català MANISES

L'obra poètica de Vicent AndrésEstellés constitueix un cas únic alPaís Valencià. La força i bellesadels seus versos no quedaren retin-gudes als llibres de text i a les ter-

túlies literàries sinó que, com volia el deBurjassot, van anar més enllà de l'àmbit aca-dèmic assolint una popularitat que, malau-radament, cap altre poeta en llengua catala-na ha aconseguit en aquesta terra. De fet,hom parla del seu boom en referir-se alsanys 70 del segle XX, ja que fou llavors quans'editaren dos dels seus llibres més impor-tants: La clau que obre tots els panys (on hiha Coral romput) i el Llibre de meravelles,un autèntic best-seller de les nostres lletres.

No cal dir que el paper dels cantautors al'hora de divulgar l'univers estellesià enaquells temps de tardofranquisme va serclau -el poema “Els amants”, un dels mésemblemàtics de l'autor, no seria el mateix sino l'haguera recitat Ovidi Montllor-, però elben cert és que la senzillesa del seu sempresuggeridor llenguatge i la proximitat de laseua temàtica compromesa -el sexe, la mort,el dia a dia- li han fet guanyar-se el títol de“veu del poble”. I iniciatives tan reeixidescom la Festa Estellés -celebrada dos anysseguits, ha estat un èxit arreu del país- sónuna bona prova de la popularitat del poeta.

tir de l'obra del poeta valencià.El fill del forner... que feia versos és un

projecte de l'associació Arteenred, una enti-tat que tracta de posar en contacte diversosartistes per intercanviar experiències i faci-litar la col·laboració entre ells. Amb JoséManuel Ramos com a comissari i partici-pant, la mostra reuneix les creacions que 60pintors i escultors han realitzat a partir d'u-na reduïda selecció de versos estellesians queinclou “Els amants”, “Molt m'hauria agra-dat” o “Et besaria lentament”, entre d'altres.Aquest projecte és itinerant, ha recorregutBenicarló (Baix Maestrat) i Benimodo (Ribe-ra Alta), i ara arriba al poble on va nàixer elpoeta.

Atesa la procedència tan diversa de lespeces, la seua varietat estètica és enorme(mentre algunes són molt interessants, d'al-tres freguen el kitsch), però el conjunt acon-segueix transmetre l'esperit d'uns versosamerats de tendresa, humanitat i sexe, comtota l'obra d'Estellés: “...i sentir-te, encaramés nina,/ més nina encara sota les mans,/dessota els pèls del meu pit/ i sota els pèls del'engonal,/ i sentir-te sota el meu cos,/ ambels grans ulls oberts,/ més que entregada,confiada...” (“Et besaria...”). El món humilde carn i os que va crear el fill de forner quefeia versos continua colpint i encisant totaquell que s'hi apropa.

Diari d'uns anys (1975-1981)Montserrat RoigAcontravent, 2011

El passat 10 de novembre es com-memorà el vintè aniversari dela mort de la Montserrat Roig.Per la repercussió que aquestaefemèride ha tingut, sembla

que la nostra literatura sigui plena a ves-sar d'autores amb la seva vàlua professio-nal i compromís, dues qualitats que són uen el recull de textos periodístics publicatper l'editorial Acontravent. Els articlesseleccionats abracen els convulsos anysde la transició i ens ells hi descobriremque el seu interès “es mou -com ens recor-da al pròleg son fill Roger Sempere- entres eixos: és feminista, catalanista i d'es-querres”.

HHhHLaurent BinetEdicions 1984, 2011

Laurent Binet, nascut a París, ha man-tingut, des de petit, un interès crei-xent per tot allò que envoltà la Sego-na Guerra Mundial i, en concret, perconèixer els detalls de l'atemptat que

va acabar amb la vida de Reinhard Heydrich,la mà dreta del cap de les SS Himmler. El queens presenta a HHhH és el seu intent dereconstrucció -reeixit segons el nostre parer-d'aquell esdeveniment concret i de tot aquellperíode, el combat, explicitat en el text, perelaborar una “novel·la històrica” que sàpigaesquivar els pitjors vicis d'aquest gènere o, percontra, un llibre d'història que essent rigorósen la informació, sàpiga usar recursos literarisper il·luminar aquells anys foscos.

Ningú no ens representa –Poetes emprenyatsAAVVSetzevents Editorial, 2011

Aredós de les mobilitzacionsque s'iniciaren el 15 de maigdel 2011, una quinzena de poe-tes decideix organitzar unrecital poètic a la Plaça Cata-

lunya de Barcelona. Se celebra quatredies després i, un cop finalitzat, escomença a pensar ja en la possibilitatd'immortalitzar d'alguna manera allò ques'acabava de produir. Aquella idea prime-ra de donar continuïtat d'alguna maneraaquella trobada, poc a poc ha anat aga-fant forma de llibre, d'una antologia poè-tica que “neix del i per al 15M. #catalan-revolution”, i que ha aconseguit agruparl'obra de 71 poetes amb l'objectiu d'enfor-tir la revolta.

Enllà de l'horitzóEnric ValorTàndem Edicions, 1991

L'última part del Cicle de Cassanatranscorre durant la guerra civil. Lesvictòries feixistes van acabant ambles esperances dipositades en la Repú-blica mentre Frederic Genovard, el

protagonista, treballa de valent al seu pobleperquè la col•lectivitat agrícola de l'UGT sigaun èxit. Però Genovard també serà cridat afiles i patirà els bombardeigs contra Alacant iel fred del front de Terol, horrors que no liimpediran viure una intensa relació amorosaamb una dona casada. Com al llarg de tota latrilogia, l'autor -enguany se'n commemora elcentenari del seu naixement- cantarà la bellesade la seua terra nadiua a través d'un lèxicriquíssim.

Lectures recomanades

La crítica de la quinzena

Poemes d’Estellés en forma de pintura

“Els seus versos han estat l'espurna que hamogut altres autors ha

escriure poesia”

L’ACCENT 215DE L’1 AL 14 DE DESEMBRE DE 201116 CONTRAPORTADA

Tres pesosmortsAQUIL·LES RUBIO ALACANT

Aquesta darrera setmana s’hanproduït tres successos al País Valen-cià que, si bé menors en el contextde la crisi capitalista, no deixende ser significatius i clarificadors.La fallida del Banc de València,amb intervenció governamental iinjecció de 1.000 milions d’eurospúblics, així com les dimissionsdel president de la patronal ala-cantina i del president provincialdel PP, no tenen el vigor mediàticde la victòria electoral del PP o deles retallades socials anunciadespel govern principatí, però donenclaus per entendre els viaranysamb què l’oligarquia prova de con-solidar el seu poder econòmic ipolític.

A l’igual que ha passat amb laCAM, intervinguda pel FROB i revi-talitzada amb 6.000 milions d’eu-ros, el Banc de València ha caigutvíctima de la seua pròpia políticaespeculadora. Amb la intervenciópública d’aquestes dues entitats,el gran capital bancari eliminacompetència, saneja els seus comp-tes i adquireix una nova carterade clients a preu regalat.

José Joaquín Ripoll, antic pre-sident de la Diputació d’Alacant ique encara retenia la presidènciaprovincial del PP, ha hagut de dimi-tir davant l’imminent inici deljudici pel cas Brugal, una enormexarxa de corrupció en la qual estanimplicades les principals persona-litats polítiques i empresarials deles comarques del sud valencià. Alseu torn, el president dels empre-saris alacantins, Rafael MartínezBerna, també ha presentat la seuadimissió en ser sancionat amb mésde 5 milions d’euros pels tripijocsorganitzats per a que la seua empre-sa, Hormigones Martínez, aconse-guira contractes d’obra pública.L’elit dirigent del sud valencià esdesfà de dos pesos morts, abando-na dos cadàvers en el camí a can-vi del seu silenci i de prebendes:el polític ha estat nomenat presi-dent de l’autoritat portuària de laciutat; l’empresari marxarà a l’es-tranger a reforçar els seus nego-cis. Dues eixides honorables i inevi-tables per a que els poderosospuguen presentar una imatge d’ho-norabilitat i d’intervencionismedavant les corrupteles, però queen el fons amaguen la tremendarelació de dependència i entesaentre els gestors de les institucionsi els empresaris.

LA REMATADA

LLUÍS CUSSO VALÈNCIA

Què és el Park Alkosa?Park Alkosa és un poblet, en forma debarri dormitori, que pertany al muni-cipi d’Alfafar, a uns huit quilòmetresde la ciutat de València. Va ser creat enl’època de les grans migracions dinsl’Estat espanyol, cap al final del fran-quisme, ara fa més de 30 anys. Hi viuenunes deu mil persones en aproximada-ment un quilòmetre quadrat.

Com foren els inicis d’aquest poble?Quina és la seua identitat?Este poble va construir la seva identi-tat en aquestes lluites. Jo recorde queli van dir al meu pare que seria un barriresidencial, amb discoteca, fins hi tot!Mon pare i els seus amics estaven abso-lutament contents del nou lloc on ana-ven a viure: finalment tindríem un llocdigne. La veritat és, però, que quanvàrem arribar al poble no hi havia nienllumenat, ni asfalt, ni tan sols cla-vegueres, ni metge, ni escoles, res deres! Els colons ens vam unir per acon-seguir una església; en fi, eren altrestemps.

Poc a poc, la nostra identitat col·lec-tiva es forja amb aquestes lluites cons-tants per anar aconseguint uns serveismínims per al poble. Com que estàvemen els últims anys de la dictadura, recla-mar qualsevol cosa era motiu de presó,per tant, demanar la llibertat, per anosaltres, era també la possibilitat detenir un metge al poble. A més, en sertots de poble, continuàvem comportant-nos com al poble: si una família neces-sitava ajuda se li oferia. I com que noteníem res, els pisos eren xicotets, éremfamílies nombroses i a l’estiu fa moltacalor i estem aquí, a la mediterrània,doncs estàvem al carrer. I en el carrercom que no hi ha res a fer, parlàvem, ide què havíem de parlar? Dels proble-mes que teníem al barri.

Us heu plantejat en ser independents?Nosaltres som independents, tu estàsparlant del reconeixement administra-tiu dels nostres drets comuns. Nosal-tres funcionem amb independència defacto, no ens cal l’Ajuntament per anara parlar amb d’altres administracions,com per exemple la Generalitat. Aixòés una forma de demostrar que som unacomunitat pròpia, amb les seues neces-sitats. Tenim molt bona relació amb elspobles del costat (Benetússer i Massa-nassa) i no només amb el que ens tocaadministrativament. Hi acudim quantoca i n’ocupem les instal·lacions localsquan toca, també. El que reivindiquem

és que les nostres necessitats han d’ei-xir d’estos nivells locals.

Quan tu tens deu mil persones enun quilòmetre quadrat és impossibleque qualsevol ajuntament xicotet pugaajudar i entendre aquesta realitat. Aquestpaper correspon, fonamentalment, ala Generalitat Valenciana. Per aixòtenim aquest contenciós amb ella. Nosal-tres no som cap entitat administrativadiferenciada d’Alfafar. Alfafar és unpoble normal, on hi ha molta gent quevota al PP; al Park Alkosa, en canvi, esconsidera ser de dretes votar el PSPV,som dues realitats molt diferents. Lallista més votada ací és l’abstenció desde fa anys. Nosaltres reivindiquem unens administratiu amb llibertat per ges-tionar els nostres recursos i ser l’inter-locutor vàlid, no només amb d’altrespobles del voltant, sinó amb la Genera-litat o qui siga.

Com viu el Park laTransició?D’alguna manera, s’aconsegueixen elsobjectius i s’acaba el somni. Tres fac-tors tenen especial incidència: el pri-mer, la crisi econòmica de final dels 70,el principi dels 80; per altra banda, l’a-rribada de la heroïna al barri, no tantcom a opiaci, que també, sinó més aviatcom a trencament de la vida comuni-tària: el xic que roba a la tieta, és el fillde la fornera... La gent jove deixa dereivindicar, de lluitar. De fet, la meuageneració pràcticament mor tota o aca-ba a la presó; i el tercer punt és la vic-tòria del PSOE a l’Estat, amb una des-mobilització general. Ens diuen “ciu-tadans, ciutadans, vostès ja han fet elque havien de fer, ja han lluitat pel que

havien de lluitar, ja poden anar a lafalla o a vore el futbol, d’allò públic jaens n’ocupem nosaltres”.

Com neix Koordinadora?Nosaltres comencem a treballar enaquests moments tan durs, som un grupde gent jove, que no sabem què volem,però tenim molt clar què no volem ique no ens empassem la seua pel·lícu-la; i comencem a construir alternati-ves. Com? Posant en comú el temps lliu-re i les formes de viure. La “penya delpark”, poc a poc, al mateix temps d’a-nar creant diferents projectes, comen-ça a implicar més gent, la iaia, el cosíaturat, el veí … i deixem de ser un col·lec-tiu juvenil, per passar, a partir dels anys90, a ser un projecte comunitari. La coo-peartiva tria qui entra a treballar, enbase a les necessitats socials dels aspi-rants, però hem de créixer més perpoder donar abast.

Quins problemes heu tingut al llargde la historia?En el moment en què l’Ajuntamentcomença a parlar de fer un concurspúblic per als agranadors, nosaltres–que ens encarreguem de la neteja desde l’any 87, amb torns rotatoris fets apartir d’una sèrie de necessitats reals,de manera democràtica– contestem,que de concursos, ni els de bellesa! Lanostra feina és crear una economiasocial, i la creació de llocs de treball hade servir per ajudar a la teua comuni-tat, de fet, ací tothom cobra el mateix.

Aquesta lluita per una sèrie de dretsaconseguits ens conduït a fer manifes-tacions, vagues de fam, ocupacions… Elsgestors de la cosa pública han perver-tit les paraules economia social, parti-cipació ciutadana: nosaltres de bromadiem “no, no, nosaltres no volem pres-suposts participatius, nosaltres volemparticipar dels pressupostos”. Nosal-tres ens reapropiem d’aquest llenguat-ge: l’“economia social i la participacióciutadana” ho entenem com a lluita

per la dignitat, però sobretot com aldret a decidir sobre les nostres vides;estem parlant d’un proletariat que estàfora del mercat, que el que fa des deaquest desterrament, és sobreviure. Pertant, la gestió dels recursos que fem ésper poder sobreviure amb un planteja-ment molt concret que seria “ aportarcada dia més les nostres capacitats alprojecte i agafar-ne menys, d’acord ambles nostres necessitats”. Hem de sercapaços de plantejar altres relacionshumanes però sobre la base de la con-tradicció real què és la supervivència,no sobre una lectura litúrgica de llibresescrits fa segles.

Com heu arribat a aquest punt?A la situació en què ens trobem hemarribat perquè no som capaços de trans-formar el marc jurídic imperant. Tot elque hem aconseguit aquests anys sónconcerts, acords de col·laboració, acordspuntuals que quan al poder li va bé, elspoden revocar o simplement deixar depagar. En vint anys hem creat 120 llocsde treball, però, com que no hem pogutgarantir-los jurídicament, quan l’amodiu prou és prou. Ara l’amo diu que“estamos en crisi”, i no els cal encarano retallar, simplement no paguen oretrasen els pagaments, i això implicaque hi ha treballadors que fa 6 mesosque no cobren, que el projecte està enuna situació de molta foscor.

Per això hem encetat la campanyaS.O.S Park Alkosa. Ens hem instal·lat ala plaça de l’Ajuntament de València,i hi estarem el temps que faça falta.Sinó ací, en un altre punt del cor de labèstia fins que la Generalitat pague allòque deu, no només a nosaltres sinó atotes les organitzacions, a les farmà-cies, fins que pague les beques escolars,el manteniment de la educació públi-ca. També exigim un espai públic on laciutadania puga participar activamentamb l’Ajuntament i les altres institu-cions per a plantejar alternatives alsrecursos i pressupostos.

La Koordinadora de Kol•lectius delPark Alkosa està en lluita. D’ençà l’es-clat de la crisi, les diferents adminis-tracions valencianes deuen més de400.000 euros a aquest col·lectiu d’Al-fafar (l’Horta Sud) que porta dècadeslluitant i treballant per millorar lescondicions de vida d’aquest barri enterra de ningú. En parlem amb ToniValero, un dels fundadors.

Toni Valero, fundador de la

Koordinadora deKol·lectius del Park

Alkosa

ENTREVISTA

“Els gestors de la cosa pública hanpervertit les paraules ‘economia social, participació ciutadana’”