29. orden palabras. coordinación, yuxtaposición, subordinación

17
LRP 29. El orden de palabras en la frase. La concordancia. Fenómenos estilísticos relacionados con la construcción en las lenguas clásicas. Yuxtaposición y la coordinación. La subordinación. Bibliografía WEIL, H. (1869), De l’ordre des mots dans les langues anciennes comparées aux langues modernes, Paris. BERGER, E. ( 19), Estilística latina,. RUBIO, L. (1976), Introducción a la sintaxis estructural del latín, Ariel, Barcelona. Índice 1. El orden de las palabras en la frase 2. La concordancia 3. Fenómenos estilísticos relacionados con la construcción en las lenguas clásicas 4. Yuxtaposición 5. Coordinación 6. subordinación

Upload: arwen

Post on 16-Sep-2015

263 views

Category:

Documents


10 download

DESCRIPTION

Tema 29 oposiciones latín (2010) Catalán y castellano

TRANSCRIPT

  • LRP

    29. El orden de palabras en la frase. La concordancia. Fenmenos estilsticos

    relacionados con la construccin en las lenguas clsicas. Yuxtaposicin y la

    coordinacin. La subordinacin.

    Bibliografa

    WEIL, H. (1869), De lordre des mots dans les langues anciennes compares aux langues

    modernes, Paris.

    BERGER, E. ( 19), Estilstica latina,.

    RUBIO, L. (1976), Introduccin a la sintaxis estructural del latn, Ariel, Barcelona.

    ndice

    1. El orden de las palabras en la frase

    2. La concordancia

    3. Fenmenos estilsticos relacionados con la construccin en las lenguas clsicas

    4. Yuxtaposicin

    5. Coordinacin

    6. subordinacin

  • LRP

    1. Lordre de les paraules

    En la frase llatina hi ha un seguit de subgrups formats per paraules, entre les quals sestableix

    una particular relaci sintctica. Lordre de la frase s per excellncia regressiu (excepte en

    preposicions i conjuncions).

    1.1. Lordre dels mots al llat clssic

    La bibliografia actual de Sintaxi Llatina no toca aquest problema. El motiu pot ser les

    conclusions negatives que van treure els primers estudiosos del tema. H. Weil conclou que les

    llenges modernes sn de construcci fixe i que les llenges antigues sn de construcci lliure,

    tot i que el verb normalment es colloca darrera els complements i que hi ha molts girs de mots

    fixes. Diu que no es pot fonamentar un sistema de construcci usual.

    E. Berger o Marouzeau, com altres autors, han volgut defensar tericament lordre dels mots

    llatins i realment han produt lefecte contrari: segons ells sn tants els principis reguladors de

    lordre i tantes les excepcions que al final hom sacaba preguntant si les regles sn per lordre o

    pel desordre.

    Lisandro Rubio conclou que en el perode clssic existeix un principi que s el que regeix

    lordenaci dels mots llatins. I aquest ordre malgrat les mltiples excepcions, mai s venut per

    les desviacions. La norma sempre triomfa i serveix de pauta o de punt de referncia davant les

    desviacions. Els llatins tenien conscincia duna ordenaci natural dels mots dins la llengua.

    Els parlants llatins tenien un sentir la natural ordenaci dels mots: i aquest ordre natural es

    manifesta en els escriptors. Els estudiosos no formularen principis terics entorn de lordre

    perqu per a ells era una cosa natural i ben sabuda, per aix no hi dedicaren estudis terics.

    1.2. Testimonis llatins

    Quintili (Institutio oratoria VIII, 6, 62 ss)

    Ens parla dhiperbaton com a desplaament per tant vol dir que coneix el no-desplaament, s a

    dir, lordre normal (ordo rectus verborum).

    Cicer

    Quintili s el que ms conscientment parla de lordre dels mots. Cicer com ell mateix diu-

    est molt dacord amb Quintili. Cicer es va dedicar a estudiar les clausules, lharmonia de la

    frase i la disposici artstica dels mots (sense separar disposici artstica i ordre normal). La

    compositio de Cicer correspon a lordo rectus de Quintili. Com que la compositio soposa a la

    concinnitas, aquest s precisament la disposici artstica, la inversi artstica.

    Sneca

    Descobrim allusions a les seves cartes a Lucili sobre:

    - La moda dinvertir lordre dels mots (per tant en dedum lexistncia de lordo

    verborum)

    - Mots ordenats segons un autntic menyspreu de la norma vigent

  • LRP

    De tot aix es dedueix que el llat t un ordre gramatical regular, que gracies a la seva rica flexi

    podr alliberar-sen sense que per aix es perds el sentit del text. El llat doncs, t un ordre

    lgic, per la flexi permet un desordre que continua essent lgic.

    1.3. Regles generals i camps dacci

    Regles generals

    - Sintagma predicatiu: subjecte al principi i predicat al final.

    - Sintagma determinatiu: tot element determinant precedeix el determinat (adv verb / adj

    subst)

    - Les preposicions precedeixen el substantiu que el regeix (cum scuto). Les conjuncions

    precedeixen els termes que enllacen.

    Camp dacci

    Comprovant aquestes normes en textos de Cicer i de Quintilli ens adonarem que realment es

    segueix lordre dels mots en un 95%. I que moltes daquestes poques excepcions o desviacions

    venen motivades per qestions extra-lingstiques:

    - Semntiques (significat)

    - Estilstiques (clausules)

    - Psicolgiques

    1.4. Excepcions a lordo rectus

    Seqncies fixes

    En llat hi ha tot un seguit de fossils alguns dels quals mantenen lordre de les tres regles

    bsiques, i altres inverteixen aquest ordre. Sempre mantenen lordre: indicta causa, tanto opere

    (adj + subst); Verbi gratia, aquae ductus (genitiu + substantiu). Sempre inverteixen lordre:

    populus romanus, res publica (subst + adj); pater familias, mos maiorum (subst + genitiu);

    mecum, nobiscum (subst + preposici).

    Nota. Sembla que aquestes inversions responen a una preocupaci definitiva. Si ens hi fixem, tots els exemples

    pertanyen a un tipus de noms que defineixen expressions tcniques. Si aquests fossils els trobem en un altre ordre,

    aleshores el sentit ha canviat: res pubica = estat vs publica res = assumpte qualsevol.

    Desviacions lliures o estilstiques

    Advertncia: abans cal determinar qu senten per desviaci: la impressi dordre o desordre

    depn de la perspectiva lingstica adoptada. La desviaci pot consistir en: disjunci (separar

    termes) o inversi (invertir lordre dels termes). Anem a veure els lmits i els motius de les

    desviacions, concretarem dues menes de desviacions: les expressives i les esttiques.

    Desviacions lliures

    Els seus lmits. Quan es compleixen les tres regles bsiques, es poden donar moltssimes

    disjuncions (o sigui separacions de termes en concordana). Quan no sacompleixen les tres

    normes, s a dir, quan hi ha inversi, aleshores no hi ha disjunci. Exemples:

    - Preposicions: noms en poesia ens trobarem que a ms dinversi (anstrofe) hi ha

    disjunci i en casos rars.

  • LRP

    - Conjuncions: noms en poesia i en casos molt rars trobarem anstrofe i a ms a ms

    disjunci en conjuncions subordinants.

    - Entre subjecte-predicat o entre adjectiu-nom: realment no trobarem exemples duna

    inversi o una disjunci. Podem trobar el subjecte molt separat del verb per sempre el

    subjecte estar al principi. I aix mateix passa entre adjectiu i nom.

    Motivacions. Totes les desviacions (infraccions de lordre lgic) sn desviacions estilstiques.

    Per estudiar cada desviaci estilstica cal tenir present el seu context. Trobem dues motivacions

    per la transgressi de lordro verborum:

    1. Motivacions expressives

    Desplaament del verb: sempre que el verb no tanqui la frase hi ha desviaci. Aix s dna a

    frases impressives, interrogatives (perqu en elles el verb s lelement ms expressiu) i frases

    asseveratives (per tal de reforar lexpressi o per centrar latenci). Sempre que es busqui una

    insistncia de largumentaci, un moviment de tropes histric.... la desviaci sempre obeeix a

    motius expressius.

    Desplaament dels termes determinants: la llengua llatina desplaa els determinants essencials

    per a destacar el contingut implcit que contenen: luce sunt clarura nobis tua consilia omnia

    Luce= all que en el parlar subratllem amb inflexions de veu, el llat ho remarca amb lordre.

    2. Motivacions esttiques

    Alteracions de lordre per qestions de ritme i harmonia: ens consta discernir les quantitats, per

    la qual cosa ens costar tamb veure a qu es deuen determinades ordenacions de mots. Caldr

    reposar provisionalment lordre lgic dels mots i comparar les dues redaccions.

    Alteracions per adornar lestil amb figures retriques: les figures retriques moltes neixen de la

    collocaci dels mots de manera especial: cal anar a elles molt sovint per descobrir

    construccions.

    1.5. Lordre dels mots com indici daccentuaci estilstica: la desviaci per motius

    estilstics

    Els bons escriptors, tot i que alteren lordre (ordo rectus) mai nabusen per no obscurir la norma

    bsica. Mai esborren la pista essencial per mesurar precisament el grau i lart duna desviaci.

    Hi ha porques desviacions, per les que hi ha sn escollides i tenen una finalitat expressiva i

    esttica (sn buscades).

    Si comparem la prosa amb la poesia, ens adonarem que el poeta s molt ms lliure qeu el

    prosista: eadem cum faciamus quae poetae, effugimus tamen en oratione poematis

    similitudinem...frequentives sunt et liberiores poetae (Cicer, Oratore). Per tot i aquestes

    llibertats, mai tampoc el poeta magar la norma bsica. Les desviacions potiques no sn

    nicament per motius mtrics generalment lobjectiu s expressiu.

    1.6. Observacions sintctico estructurals

    Lordre sintctic de la frase s pluridimensional i s reversible: porta ramificacions i un mot pot

    estar connectat cap endavant o cap enrera. En canvi, la cadena escrita s lineal, unidimensional

    irreversible. Les llenges angloxaxones sn llenges NATO. Les llenges neollatines sn

    llenges OTAN.

  • LRP

    El llat curiosament s una llengua NATO: s una llengua centrpeta perqu la seva cadena

    arrenca de la perifria cap al centre. En llat s una llengua accedent perqu van del nivell

    inferior de la jerarquia estructural al nivell superior.

    Lordre dels mots i lestilstica: es desviacions de lordre normal sn intencionades per tant

    tenen carcter estilstic. Cal doncs fixar-se en les desviacions intencionals per tal de descobrir

    els matisos estilstics.

    1.7. Conclusions

    Una frase llatina noms es fa intelligible quan sota lordre lineal de la cadena escrita, el lector

    capta lordre sintctico-estructural (ordre de connexions entre els mots en joc).

    El llat amb la seva flexi pot permetres llibertats, per sempre subjectades a les tres normes:

    subjecte davant i verb al final; determinant davant de determinat; coordinants i subordinants

    abans dels afectats. Aquetes normes noms es podien alterar amb disjuncions (separacions) dels

    determinants i determinats.

    Quan hi ha excepcions a lordre normal sanomenen desviacions (non ordo rectus). Les

    desviacions poden ser: inversi (alterar lordre) o disjunci (separar mots). Quan la inversi es

    dna no hi ha disjuncions, quan hi ha disjuncions no hi ha inversi o sigui que noms podem

    trobar: maxima inversio o maxima disjuncio.

    El llat s una llengua NATO, centrpeta i ascendent. Les llenges neollatines sn OTAN,

    centrfugues i descendents. Les excepcions a lordo rectus sn un 90% aparents (seqncies

    fixes, fssils que ja de sempre sn desviacions mos maiorum) i el 10% sn reals (les

    desviacions lliures degudes a motius expressius i estilstiques. Aquestes desviacions mai

    encobriran lordre bsic per qu el text sigui intelligible).

  • LRP

    2. La concordancia

    La concordana s la selecci de morfemes desinencials que efectuen els nuclis dels sintagmes

    verbals i de certs complements dels sintagmes nominals per reproduir tan exactament com els

    sigui possible els trets de persona, cas, gnere o nombre del nucli del sintagma nominal al qual

    es refereixen.

    Concordana del predicat amb el subjecte

    Quan el predicat s verbal, el verb concerta amb el subjecte en nombre i persona.

    Vos vestrum curate officium; ego efficiam meum.

    Vosaltres preocupeu-vos de la vostra feina; jo far la meva.

    Quan el predicat s nominal, el verb sum concerta amb el subjecte en nombre i persona.

    Latribut hi concerta en nombre, gnere i cas, quan s un adjectiu; en cas en gnere i nombre,

    noms eventualment-, quan s un substantiu.

    A partibus rei publicae animus liber erat.

    El meu esperit estava alliberat dels partidismes poltics.

    Vita tamen haec rustica iustitiae magistra est.

    Per aquesta vida camperola s mestra de la justcia.

    Concordana dun adjectiu amb un substantiu

    Ladjectiu concerta en cas, en gnere i en nombre amb el substantiu al qual qualifica o

    determina.

    A partibus rei publicae animus liber erat.

    Concordana de laposici

    Com que laposici s un sintagma nominal amb funci dadjectiu, imita tant com pot la

    concordana daquest amb el substantiu: sempre concerta en cas i, si s possible, en gnere i

    nombre.

    Historia, magistra vitae, nuntia vetustatis est.

    La histria, mestra de la vida, s missatgera de lantiguitat

    Concordana del predicatiu

    Un predicatiu s un adjectiu o b un substantiu en aposici que complementa el nucli dun

    sintagma verbal i, alhora, el nucli dun sintagma nominal; per aix concerta amb aquest, com

    aquell concerten amb un substantiu.

    Vos cognovi fortes fidosque mihi.

    Us s valerosos i lleials a mi.

    Neminem pecunia divitem fecit.

    A ning no han fet ric els diners.

    Casos particulars de la concordana

    Ladjectiu referit a ms dun substantiu pot concertar en plural amb tots ells o b en

    singular amb el ms proper.

  • LRP

    Aurum et argentum omne, publicum privatumque, ad se iubet referri

    Mana que li lliurin tot lor i la plata, pblics i privats.

    Pel que fa als gneres, si no hi ha coincidncia,quan es tracta dssers animats, ladjectiu hi

    concerta en mascul plural, i quan es tracta de coses inanimades o dssers animats i coses

    inanimades barrejats, ladjectiu hi concerta en neutre plural.

    Pater mihi et mater mortui sunt.

    El meu pare i la meva mare sn morts

    Genus,a etas, eloquentia prope aequalia fuerunt.

    el seu origen, edat o eloqncia van ser gaireb els mateixos

    El predicat verbal referit a ms dun subjecte pot concertar en plural amb tots ells o en

    singular amb el ms proper.

    Declarantur M. Tullius et C. Antonius.

    Van declarar Marc Tulli i Gai Antoni

    Pel que fa a la persona, si no hi ha coincidncia, cal seguir la mateixa regla que en catal: es

    dna preferncia a la primera persona sobre les altres dues, i a la segona sobre la tercera.

    Si tu et Tullia valetis, ego et suavissimus Cicero valemus.

    Si Tllia i tu esteu b, lencantador Cicer i jo, tamb.

    Un predicat verbal pot concertar amb el sentit i no amb la forma gramatical del subjecte.

    Per exemple, quan el subjecte s un singular s un singular collectiu, el verb pot anar

    en plural. Aquest tipus de concordana rep el nom de constructio ad sensum.

    Pars in crucem acti, pars bestiis obiecti sunt.

    Uns van ser crucificats, els altres llanats a les feres.

  • LRP

    3. Fenmenos estilsticos relacionados con la construccin en las lenguas clsicas

    3.1. Primera classificaci

    Figures de dicci

    a) Per combinaci: alliteraci, cacofona, onomatopeia, eufemisme, joc de mots, poliptoton.

    b) Per repetici: anadiplosi, epifora, anfora, rallilogia, epanadiplosi, parallelisme, epanalepsi

    c) Per omissi (supressi): aposiopesi, asndeton, reticencia, zeugma, ellipsi, braquillogia

    d) Per adici: acumulaci, parafrasi, polisndeton, perifrasi, circumlocuci, pleonasme , epifrasi, redundancia,

    gradatio, tautologa

    e) Per polidicci : eptets, aposici

    Figures de pensament

    a) Descriptives: prosopografa, etopeia, retrat, topografa

    b) Lgiques: anttesi, antologa, oxmoron, antifrasi, gradatio, homoioteleuton, litote, paradoxa, sintncia,

    proverbis, perifrasi, simil, eufemisme, enumeraci

    c) Pattiques: exclamaci, interrogaci, apstrofe

    d) Intencionals: hiprbole, ironia, prosopoeia, retinencia

    Figures de construcci

    Anacolut, anantapdoton, antimetabole, quiasme, epanortosi, hiprbaton, hysteron/proteron, palindrom, paralellisme,

    prolepsi

    Figures dimatges (canvis de sentit) i trops

    Allegoria, hendadis, hipllage, enallage, paranomasia, sillepsi, metagoge, metalepsi, sincdoque, metfora, simil,

    imatge, sinestesia, allegoria, smbol

    3.2. Segona classificaci (J. Dubois)

    Figures morfolgiques (metaplasmes)

    - Supressi parcial: afresi, apcope,sincope, sinresis

    - Supressi completa: deleaci

    - Adjunci simple: prefixaci, enfixaci, sufixaci, diresi

    - Adjunci repetitiva: redoblament, insistncia, rimes, alliteraci, anomncia, paronomsia

    - Supressi adjunci parcial: llenguatge vulgar o infantil, calambur

    - Supressi adjunci completa: sinonimia, arcaisme, neologia, manlleu

    - Permutaci qualsevol: anagrama, mettesi

    - Permutaci per inversi: palindrom

    Figures sintctiques (metataxis)

    - Supressi parcial: crasi

    - Superssi completa: ellikpsi, zeugma, asndeton, parataxi

    - Adjunci simple: parntesi, concatenaci, acumulaci, enumeraci

    - Adjunci repetitiva: represa, polsndeton, mtrica, simtrica

    - Supressi adjunci parcial: sillepsi, anacolut

    - Supressi adjunci completa: quiasme

    - Permutaci qualsevol: tmesi, hiprbaton

    - Permutaci invertida: inversi

    Figures semntiques (metasemes)

    - Supressi parcial: comparaci, metfora

    - Supressi completa: asmia

    - Adjunci simple: sincdoque, antonomsia

  • LRP

    - Supressi adjunci parcial: metfora

    - Supressi adjunci completa: metonimia

    - Supressi adjunci negativa: oxmoron

    Figures lgiques (metalogismes)

    - Supressi parcial: ltote

    - Supressi completa: reticncia, suspensio, silenci

    - Adjunci simple: hiprbole

    - Adjunci repetitiva: repetici, anfora,pleonasme, anttesi

    - Supressi - adjunci completa: faula, allegoria, parbola

    - Supressi adjunci parcial: eufemisme

    - Supressi adjunci negativa: ironia, paradoxa, antfrasi

    - Permutaci per inversi: lgica, cronolgica

    3.3. Diccionari de Figures estilstiques

    ALLITERACI: Coneguda tamb amb el nom dharmonia imitativa consisteix a repetir un mateix so o sons dins

    una clusula o ms, especialment la repetici del mateix so al comenament de dos o ms mots consecutius o situat a

    intervals curts.

    ANADIPLOSI: Repetici, afegint-hi un adjunt, dun mot, duna proposici o dun vers (uid. tamb epanalepsi).

    ANFORA: Repetici dels mateixos mots al comenament de dues o ms clusules successives.

    ANSTROFE: Tipus dhiprbaton que consisteix a posposar la preposici al substantiu el cas del qual regeix.

    ANTTESI: Contrast que neix de lacostament de dues idees, expressions, etc., que soposen luna a laltra.

    ARCAISME: Mot, forma o gir que ha caigut en dess.

    ASIMETRIA: uid. uariatio.

    ASNDETON: Absncia de cpules o delements duni que podrien sser nexe, o que caldria que ho fossin, entre

    dos termes o ms.

    BRAQUILOGIA: Expressi abreviada que equival a una altra ms mplia (implcita en el context) o complicada, si

    els termes sobreentesos no estan en el context.

    CACOFONIA: So desagradable, especialment el que resulta de la combinaci duns sons determinats en un mot o en

    enunciat. En realitat es tracta duna negligncia del poeta.

    COMPARACI: Figura per la qual un objecte es posa amb relaci amb un altre que hom suposa ms conegut, per

    fer ms sensible aquell o una propietat daquell (uid. smil).

    ELLIPSI: s un tipus concret de braquilogia que consisteix en lomissi dun element necessari en el pensament

    lgic, per present en lenunciat anterior o posterior.

    ENLLAGE: Substituci duna part del discurs per una altra o dun gnere, nombre, cas, persona, temps o mode

    dun mot per un altre del mateix mot (uid. hipllage).

    EPANALEPSI: Anomenada tamb reduplicaci, geminaci o repetici expressiva, consisteix a repetir un mot o un

    grup de mots en un espai breu (cf. anfora i anadiplosi).

    EPTET: Adjectiu emprat amb finalitat expressiva que subratlla o atorga una qualitat sense modificar lextensi ni la

    comprensi del nom que acompanya. Pot ser epithetum ornans (s a dir, innecessari per a la comprensi del text) o

    constans (intrnsecament lligat al contingut del substantiu).

    ESTICOMTIA: Distribuci dels elements sintctics duna oraci en un nic vers.

    HARMONIA IMITATIVA: uid. alliteraci.

    HELLENISME: Manlleu del grec que pot ser de natura lxica (adytum, pontus,...), morfolgica (declinaci

    grecollatina), sintctica (ac. de relaci,...) i, fins i tot, mtrica (lhexmetre,...) i estilstica.

    HENDADIS: Expressi dun concepte nic per mitj de dos termes coordinats.

    HIPLLAGE: Bescanvi de construcci entre dos termes (uid. enllage).

    HOMOTELUTON: Anomenat tamb homoioteleutia, consisteix en la repetici de la sllaba o sllabes finals de

    dos o ms mots. De vegades la repetici no s del tot exacta i aleshores la figura resultant rep el nom dassonncia.

    HIPRBATON: Alteraci de lordre gramatical dels mots. Pel que fa al llat, no sha de confondre hiprbaton amb

    la manca dun ordre rgid de les paraules del discurs.Vid. tamb anstrofe, hysteronprteron, tmesi.

    HOMEOPROPHORON: uid. alliteraci.

    HYSTERONPRTERON: Expressi grega amb qu es descriu un tipus dhiprbaton que consisteix a anticipar un

    fet a un altre lgicament anterior.

    LTOTE: Negaci del contrari dall que es vol afirmar.

    METFORA: Figura de pensament que es fa quan sempra un mot que expressa literalment una cosa per a

    expressar-ne una altra que tingui una certa semblana amb aquella.

  • LRP

    METONMIA: Figura de pensament que consisteix a designar una noci amb el nom duna altra, prenent lefecte

    per la causa, el contingut pel continent, etc., o viceversa.

    NEOLOGISME: Unitat lxica nova, formalment o semnticament, creada en una llengua per les prpies regles de

    formaci de mots o manllevada a una altra llengua.

    PARALLELISME: Disposici del discurs, o dalgunes de les seves estructures, de tal manera que es repeteixen en

    dos o ms versos successius un pensament o b dos pensaments que poden ser antittics (uid. simetria).

    POLISNDETON: Coordinaci de diversos elements lingstics mitjanant la repetici freqent duna conjunci.

    PLEONASME: s de mots de sentit idntic o quasi en una mateixa oraci, per tal de reforar lexpressi.

    POLPTOTON: Anomenat pels romans traductio, consisteix en la repetici dun nom, un pronom o un verb en

    formes diferents.

    PROSOPOPEIA: Figura que consisteix a atribuir qualitats humanes a coses inanimades o a fer parlar persones

    absents o mortes.

    QUIASME: Figura retrica consistent en lacostament de dos membres conceptualment parallels per de manera

    que els termes del segon estiguin disposats en lordre invers dels del primer, cf.: Cal menjar per a viure i no viure per

    a menjar

    REPETICI EXPRESSIVA: uid. epanalepsi.

    RIMA: Concordana total o parcial de fonemes en que acaben dos o ms versos a partir de la darrera vocal

    accentuada. s, per, poc freqent en la poesia llatina. s una variant de lhomeoteluton.

    SILLEPSI: Anomenada pels romans constructio ad sensum, consisteix a establir una concordana semntica en

    detriment de la lgica gramatical.

    SIMETRIA: Manteniment duna estructura en dues o ms frases (uid. parallelisme).

    SMIL: Anomenat tamb comparaci, s una figura retrica que consisteix a establir una comparaci explcita entre

    dues coses diferents.

    SINCDOQUE: Fenomen pel qual samplia o es restringeix el significat dun mot prenent el tot per la part o la part

    pel tot, el gnere per lespcie o lespcie pel gnere, el singular pel plural o el plural pel singular:

    TMESI: Tipus dhiprbaton que consisteix en separar els elements duna paraula composta mitjanant la intercalaci

    duna altra.

    VARIATIO: Anomenada tamb asimetria, consisteix en la manca de simetria o parallelisme entre dues o ms

    estructures.

    ZEUGMA: Figura per la qual un adjectiu o un verb que concorda amb un mot es refereix tamb un altre de ms

    lluny. Aquest fet pot afectar la forma, lestructura sintctica i la semntica.

    3.4. Fenmens estilstics relacionats amb el perode

    Perode: espai de temps que compren tota la durada duna cosa, duna frase. Est compost per

    membres anomenats concinnitas: s una particular disposici dels membres del perode:

    disposici harmnica que no depn del sentit i de les regles sintctiques (semntica sintaxi).

    Aix saconsegueix mitjanant la simetria: organitzar un perode amb membres dextensi

    aproximada. El nombre ideal de membres s el 3, encara que Quintili nadmet dos i Cicer en

    prefereix quatre. Tamb mitjanant la gradatio: disposici de membres creixents (clmax).

    Clusules mtriques

    Sn els finals del perode que calia elaborar combinant llargues / breus segons uns esquemes.

    Lobjectiu era: lharmonia acstica. Tamb els comenaments i els interiors de perodes eren

    cuidats, per no pas amb tanta cura com la part final. Fou Iscrates (segons Cicer) el primer

    que va donar importncia al ritme i la cadncia finals. Fou Cicer el qui va difondre ls de les

    clusules tant a la prctica com a la terica.

    Les clusules sn combinacions mtriques diferents de la poesia. Carreter la defineix com el

    final dun perode lingstic en el qual els escriptors grecs i llatins intensificaven els efectes

    rtmics amb una distribuci especial de quantitats, tons i accents. Les clusules en poca vulgar

    es baraven no en la quantitat sin en laccent i sanomenaren cursus. Nhi havia quatre: planus,

    tardus, velox i dispondaicus.

  • LRP

    Per la forma de les clusules el perode pot ser trocaic, dactlic o mixte. La mesura dels perodes

    es compta des del seu primer accent rtmic: clusules imbiques, clusules anapstiques i

    clusules amfbraques.

    Prosa mtrica

    s el nom que donen els fillegs moderns a una forma de prosa a la qual els finals de frase

    presenten disposicions de llargues i breus disposades per lautor per a un efecte artstic. Aquetes

    terminacions mtriques de les frases sanomenen clusules mtriques o clusules.

    El carcter quantitatiu del llat feia que els seus parlants fossin sensibles de manera general no

    noms en poesia seguint els grecs tamb agafen lhbit de cuidar els finals de frase en la prosa

    treballada.

    Tenim ja passatges de C. Gracchus (154-121) en prosa mtrica. Poc a poc es desenvolupa la

    tcnica per a la caiguda harmoniosa de la frase. Sallusti, Csar, Livi en tenen cura, per no hi

    ha un model establert. Cicer, a ms daplicar aquest s el teoritza. A lpoca de Quintili

    aquesta prctica ja s general: Sneca, Plini el jove, Apuleu, suetoni, Florus o fins i tot Vitrubi

    (molt tcnic). Tcit s punt i apart: la posa del Dileg s mtrica, per no ho s la dels Annals ni

    la de les Histries.

    Com que els exemples sn molt variats (car depenen del gust dels autors), prendrem Cicer com

    a model perqu s el ms sistematitzat. Cicer, junt amb Quinili, sn els que ms van influir

    sobre els escriptors de lImperi i van deixar observacions molt valuoses sobre el ritme de la

    prosa.

    La prosa ha devitar les combinacions mtriques prpies de la poesia. Lautor de prosa ha

    devitar tot el que recorda el vers. Sallusti emprava la clusula pica, per ning en va prendre

    exemple. Encara que hi ha elements comuns entre prosa i poesia: la sinalefa i lellisi,

    lallargament per posici i lanceps (ltima sllaba del vers). Mentre que els versos van repetint

    un esquema mtric, el prosista ha de variar les clusules segons lefecte que es vulgui produir i

    per evitar la monotonia (satietas formidanda est).

    Clusules ciceronianes

    Estructura.- Les clusules comprenen com a mnim dos peus: el dicoreu, que s segons Cicer

    una de les clusules ms encertades (Orator 212), est composat per dos troqueus. Els elements

    ms freqents a les clusules sn: el dicoreu, el crtic, el pe primer i lespondeu.

    Excepcions que escapen a la regla en un text de prosa mtrica sn: les cites dun text estranger;

    tota frmula destil oficial o expressi fssil (populus Romanus, patres conscripti, senatus

    consultum...) i aquelles frases curtes de no ms de 5 o 6 peus o la frase vena (no s sistemtic).

    Cal considerar que la frase curta + la frase segents fan una unitat, llavor, la primera sescapa de

    la regla i la segona segueix. La frase precedent + frase curta forma una unitat, llavors la frase

    precedent s lexcepci i laltre no.

  • LRP

    4. Juxtaposici

    Les oracions juxtaposades es conserven totes independents. La seva construcci no ofereix cap

    dificultat. Lordre ser determinat pel sentit lgic. La juxtaposici es distingeix, per tant, de la

    mera contigitat doracions successives; en altres paraules, sagreguen simplement unes a altres

    sense cap nexe que indiqui relaci entre elles. Es separen per signes de puntuaci i sn

    independents entre s. Exemple: Veni, vidi, vici .

    5. Coordinaci

    Les parts de loraci o les oracions senceres coordinades sorgeixen de la seva mera addici

    mitjanant ls de les anomenades conjuncions de coordinaci, que desdoblen les oracions o les

    seves parts constitutives. Per tant, els elements units per coordinaci tenen sempre idntica

    funci sintctica.

    La coordinaci es classifica dacord amb les conjuncions emprades. En llat hi ha conjuncions

    de coordinaci copulatives, adversatives, disjuntives, illatives i causals.

    5.1. La coordinaci copulativa

    Les conjuncions copulatives del llat, que indiquen la mera connexi o la simple addici dels

    elements coordinats, sn:

    et, atque / ac, -que: i

    Malgrat la seva traducci al catal, aquestes conjuncions no sn exactament sinnimes: et s la

    ms habitual, atque / ac sn la mateixa conjunci (atque noms es fa servir davant de vocal o

    h), i que s encltica i es posa darrere del mot amb accent dominant.

    Puer et puella = puer atque/ac puella = puer puellaque

    neque / nec: i no, ni

    Sn la mateixa conjunci i sempren indistintament. Equivalen a et non.

    Puer audit nec puellam videt.

    El noi sent la noia i no la veu.

    Per tal de reforar la coordinaci, cadascun dels termes units pot anar precedit duna conjunci,

    normalment per repetici. Aquest s rep el nom de polisndeton.

    Neque puer neque puella

    ni el noi ni la noia

    Et puer et puella

    el noi i la noia (simplement!)

    No sols el noi sin tamb la noia.

  • LRP

    5.2. La coordinaci adversativa

    Les conjuncions adversatives del llat, que introdueixen un mats doposici o de contrarietat

    respecte dall que sha dit anteriorment, sn prou nombroses. En destaquem quatre:

    at, sed, autem: per, sin, sin que (darrera negaci)

    tamen: tanmateix, amb tot

    Sed s la ms freqent i ds ms general. At indica una oposici forta. En canvi, autem, que

    apareix sempre en el segon lloc de loraci que hauria dencapalar, marca una oposici ms

    lleugera. Tamen afegeix al seu valor adversatiu un fort sentit concessiu.

    Ego nescio, at tu hoc scis / Magister non puerum, sed puellam vocat

    5.3. La coordinaci disjuntiva

    Les conjuncions disjuntives del llat introdueixen la noci de lexclusi o, almenys, de

    lalternativa entre els elements coordinats. Les ms usuals sn:

    aut, vel, -ve : o, o b

    Aut s la ds ms habitual i acostuma a expressar clarament lexclusi dun dels dos elements

    relacionats. En canvi, tant vel com ue (conjunci encltica) indiquen ms aviat una alternativa

    indiferent o de poca importncia.

    filius aut filia = filius uel filia = filius filiaue

    Per tal de reforar la coordinaci, sovint es repeteix ls de la conjunci davant del primer

    element coordinat. Aquest fenomen, anomenat polisndeton, ja lhem pogut observar en estudiar

    les conjuncions copulatives. Aquestes correlacions tamb reforcen el mats disjuntiu propi de les

    conjuncions emprades simplement.

    Vel in triclinio vel in horto cenamus

    5.4. La coordinaci illativa i la coordinaci causal

    Les conjuncions illatives (o conclusives) i les causals indiquen la conclusi o la causa,

    respectivament, dall que sha dit a loraci anterior.

    Les conjuncions causals ms usuals sn nam i enim car, ja que, en efecte. Aquesta darrera

    conjunci (com ladversativa autem) t la particularitat daparixer en el segon lloc de la frase

    que hauria dencapalar.

    Les conjuncions illatives ms habituals sn ergo, igitur (com autem i enim, sol aparixer en el

    segon lloc de la seva frase) i itaque doncs, per tant, aix doncs.

    Nam Vergilius egregius poeta est

    ja que Virgili s un excellent poeta.

    Disciplina igitur bona est.

    La disciplina, per tant, s bona.

  • LRP

    Aquestes conjuncions, a diferncia de les conjuncions de coordinaci estudiades fins ara, sn

    ms aviat formes adverbials, que estableixen la coordinaci a partir dun s especialitzat dall

    que signifiquen com a adverbis. s per aix que, sovint, gaudeixen duna certa independncia i

    apareixen separades per puntuaci forta de loraci amb la qual es coordinen.

  • LRP

    6. Subordinacin

    Les oracions subordinades procedeixen de la substituci dun element duna oraci, anomenada

    principal normalment un sintagma destructura nominal, per una oraci, anomenada

    subordinada, que exerceix una funci nominal, adjectiva o adverbial.

    6.1. Classificaci

    Substantives o completives. Substitueixen un sintagma nominal amb aquesta funci i,

    per tant, equivalen a un substantiu en nominatiu o en acusatiu. Deixant de banda les

    introdudes per una conjunci completiva, sn completives les oracions dinfinitiu i les

    oracions interrogatives subordinades.

    Accidit ut esset luna plena

    Quo me vertam nercio

    Adjectives o de relatiu. Substitueixen un sintagma de funci adjectiva i, per tant,

    equivalen a un adjectiu i complementen un substantiu de loraci principal. Sn

    subordinades adjectives les oracions de relatiu, pronominals o adjectives.

    Quis est hic homo quem video?

    Adverbials o circumstancials. Substitueixen un sintagma de funci adverbial i, per tant,

    equivalen a un adverbi: modifiquen all afirmat en loraci principal amb lexpressi

    duna circumstncia. Sn adverbials a ms de les relatives adverbials- les oracions

    temporals, les consecutives, les condicionals, les causals, les finals, les concessives i les

    modals comparatives.

    Pergite, quoniam occepistis.

    Homines, dum docent, discunt.

    6.2. Expressi gramatical de la subordinaci

    El llat, per expressar la subordinaci o, dit duna altra manera, per marcar la transformaci del

    qeu formalment s una oraci noms sen conserva lestructura gramatical- en una predicaci

    sense autonomia semntica ni meldica, no t un nic procediment. Pot fer-ho amb marques

    formals, s a dir, per mitj dun element relator subordinador amb conjuncions de subordinaci

    i amb pronoms, adjectius i adverbis relatius-

    Quad potuit, fortiter restitit.

    Va resistir coratjosament, mentre va poder

    O sense les marques formals esmentades, s a dir, per simple juxtaposici, acompanyada, aix

    s, dalgun indici formal, normalment un s especfic dels modes verbals.

    Adesse Romanos nuntiatur

    Hom anuncia que els romans sn aqu

  • LRP

    Cal dir que les marques formals de la subordinaci, anomenades tradicionalment conjuncions de

    subordinaci, tenen una denominaci ben poc encertada. De fet, aquests elements formals no

    conjunten sin que transformen: el seu paper, doncs, sassembla ms al de les preposicions que

    transformen el nom en adjectiu o en adverbi- que no pas al de les conjuncions de coordinaci

    que, efectivament, s que conjunten.

    ORACIONS SUBORDINADES

    Tipus de relator Tipus d'oraci Tipus de subordinada

    oracions d'infinitiu

    interrogatives subord. SUBSTANTIVES

    completives

    finals

    conjuncions consecutives

    i/o causals

    adverbis temporals ADVERBIALS

    condicionals

    concessives

    modals comparatives

    relatives adverbials

    pronoms/adjectius oracions de relatiu ADJECTIVES

    El mode verbal en les oracions subordinades

    Les oracions subordinades acostumen a portar el verb en indicatiu o en subjuntiu. En general,

    tendeixen a conservar el mode que tindrien si fossin oracions independents. Normalment van en

    indicatiu les que expressen un fet real causals, temporals, concessives, condicionals reals i

    oracions de relatiu adjectives- i tota la resta, en subjuntiu.

    Nemo prudens punit quia peccatum est, sed ne peccetur

    Ning amb seny no castiga perqu hom ha errat, sin perqu no ho faci ms

    Aquesta preponderncia del subjuntiu fa palesa la tendncia cap a lespecialitzaci daquest

    mode com a instrument dexpressi de la subordinaci.

    Cal fer esment, tamb, de ls de linfinitiu com a mode del predicat de loraci subordinada, ja

    que, per ell mateix, conforma una classe especfica de subordinades: les oracions dinfinitiu.

    Traditum est Homerum caecum fuisse

    El temps verbal de les oracions subordinades

    Els temps verbals de loraci subordinada es regeixen, en llat, dacord amb els de la principal,

    ja que aquests es prenen com a punt de referncia per a la selecci dels primers. Aquesta

    correlaci entre temps del verb principal i del verb subordinat rep el nom de consecutio

    temporum.

  • LRP

    Lobservana de les regles de la consecutio temporum s molt estricta, particularment quan el

    verb de loraci subordinada va en subjuntiu. Amb el verb de la subordinada en indicatiu, es

    produeixen amb freqncia usos anmals de les normes de la correlaci dels temps pel fort

    component temporal aspectual propi de cadascun dels temps del mode indicatiu.

    Regla general de la consecutio temporum

    Oracions subordinades amb el verb en indicatiu

    Oraci Subordinada Subordinada Subordinada

    principal anterior simultnia posterior

    PRESENT (perfet) (present) (pres. perifr.)

    video quod fecit quod facit quod facturus est

    PASSAT (plqperf.) (imperfet) (impf. Perifr.)

    videbam quod fecerat quod faciebat quod facturus erat

    FUTUR (fut. Perfet) (fut. Imp.) (fut. Perifr)

    videbo quod fecerit quod faciet quod facturus erit

    Cenabis, cum veneris

    Sopars, quan hagis arribat

    Oracions subordinades amb el verb en subjuntiu

    Oraci Subordinada Subordinada Subordinada

    principal anterior simultnia posterior

    PRESENT

    FUTUR (perfet) (present) (pres. perifr.)

    video/ videbo quid fecerit quid faciat quod facturus sit

    PASSAT (plqperf.) (imperfet) (impf. Perifr.)

    videbam quod fecisset quod faceret quod facturus esset

    Non quaero quid tu dicturus sis

    No pregunto qu ests a punt de dir