L’oposició:exili i resistència

(1939-1959)

José L.

La trajectòria de l’exili• L’exili va anar cap al nord

d’Àfrica i, la majoria, a França (on molts van ser internats en camps de refugiats).

• Més endavant alguns exiliats van tornar a Espanya degut a que el regim es va comprometre a no actuar en contra dels que no haguessin fet delictes de sang, promesa que no va complir.

• Van exiliar-se unes 450.000 persones i van restar a l'exili -o només van tornar després de la mort de Franco- unes 200.000 persones.

Doblement exiliats• Amb l’arribada dels nazis a

França, els exiliats espanyols eren considerats comunistes i van ser perseguits i alguns deportats a camps de concentració nazi. Això va donar lloc a dues posicions:

1. Exiliar-se un altre cop, aquesta vegada a Gran Bretanya i a Amèrica (i a la Unió Soviètica).

2. Lluitar amb la resistència francesa en contra del ocupants.

Institucions antifranquistes a l’exili:A l’exili, es va desenvolupar l'oposició antifranquista i les institucions polítiques de la República i del Govern català i basc. A la mort del president Lluís Companys va ser president de la Generalitat a l'exili Josep Irla. Després -des del 1954 i fins al restabliment de la Generalitat provisional- ho va ser Josep Tarradellas.

Les 3 fases de l’oposició: →Primera fase:

Reconstrucció, en clandestinitat, de les d’organitzacions polítiques i sindicals. (1939-1944).Durant aquest període, també hi van haver guerrilles (maquis), formada per antics combatents republicans, especialment anarquistes i comunistes, que no es resignaven a la derrota.

Segona fase: Moviment polític republicà a Espanya (1945-1947)Amb la victòria aliada de la Segona Guerra Mundial van sorgir diverses plataformes unitàries d'oposició al règim, esperonades per una hipotètica intervenció aliada a Espanya.Això no va succeir i ben aviat van sorgir divergències en les institucions unitàries.

→Tercera fase: Desmoralització de la oposició (1948-1951)Sense cap intervenció aliada i amb el fracàs de totes les opcions de l'antifranquisme l'oposició va acabar desanimant-se davant la consolidació del franquisme.

El ressorgiment de la conflictivitat social (finals 40' i 50')

• Protesta popular de les classes treballa- dores en contra de la precarietat de les condicions laborals i de vida.

• Vagues en contra de l’augment de preus. Vaga de tramvies de Barcelona.

• Primeres revoltes estudiantils a les universitats de Barcelona i Madrid (1956-1957).