Isid

re S

ala

Mol

ins,

a l’

esqu

erra

, sac

erdo

t de

la d

iòce

si d

e So

lson

a i m

issi

oner

a A

banc

ay (P

erú)

des

de

fa 2

1 an

ys. A

la fo

togr

afia

, am

b un

com

pany

cape

llà. /

ISID

RE

MO

LIN

S

Sóc missionerCOMPROMESOS. Als Països Catalans hi ha mésde 2.000 missioners. Què els empeny a ser-ho?Set d’ells parlen de la seva experiència. / 2 a 8

NARCÍS COMADIRA / 12 • NIU DE FALCONS / 16 • CINEMA EN CURS / 18 • CENTENARI MERCÈ RODOREDA / 20 • ON ANEM? / 32

Número 1907. Del 12 al 18 de setembre del 2008. Any XLIII. 0,50 €

2 ❙ DOSSIER presència · Del 12 al 18 de setembre del 2008

● «Enyoro la família, els amics,poder parlar en català, la boira delPla d’Urgell, les nits de Sant Joan,les oliveres, el blau del cel i lallum, el Pirineu... Penso en el meupaís, però en el dia a dia quedaallunyat. Després d’anar tantamunt i avall, en tornar de vacan-ces acabes trobant-te tan estran-gera a Catalunya com al Congo.»Maria Glòria Martí, missionerade Crist Jesús, s’expressa aixíquan Presència li demana quèenyora del seu país d’origen. El1969 Martí va arribar per primeravegada a la República Democrà-tica del Congo, on ara viu de ma-nera ininterrompuda des de ja fa26 anys. Aquell darrer viatge finsal cor d’Àfrica no va ser d’anada itornada. Ni tan sols només unviatge físic. «Semblava que Jesúsm’invitava a ser missionera i nohi havia manera de dir-li que no.Com en tota vocació, hi ha unapart de misteri que trobo difícild’explicar.» Tan difícil com pot-ser ho és per a les 2.081 personesmissioneres dels Països Catalans–homes i dones, religioses o lai-ques– que han fet del món casa se-va i de l’ajuda als més desafavo-rits el seu sistema de vida.

Missioners del segle XXI.Dos conceptes que, posats de cos-tat, sonen fins i tot antagònics.Potser perquè al nostre subcons-cient encara dormen els primersmissioners, com aquells monjosde Montserrat que van portar PereCatalà i Roca a escriure el llibreEls primers missioners d’Amèri-ca foren catalans? (Rafael Dal-mau Editor, 1988). Però, i avui?Té sentit que encara n’hi hagi? Lafunció dels missioners ha de con-tinuar sent evangelitzadora? Quèvol dir en els temps que correnanar a evangelitzar? ManuelRoig és el delegat de missions del’arquebisbat de Barcelona: «Laparaula missioner té dues dimen-sions. Una és la positiva, la del

ANNA AGUILAR missioner com a cooperant inter-nacional que fa un servei arriscat igenerós. L’altra dimensió és ladel missioner que sembla que va-gi a fer cristià a tothom.» I no ésaixí? «En realitat ho intenta, peròamb sistemes cada vegada mésrespectuosos amb el lloc i les ne-cessitats de la comunitat autòcto-na.» Roig creu que no es pot obli-dar que hi ha un cert proselitismeal voltant de la figura del missio-ner que ja existia i que ha anataugmentant. Més radical, però, esmostra Joan Mercadal, directordel secretariat de missions de Me-norca. «La funció del missionerha canviat, m’atreviria a dir quemassa i tot. Aprenent dels errors,haurem de tornar a les arrels mésevangèliques.» I continua: «Evi-dentment no podem predicarl’Evangeli si la gent té la panxabuida: hem d’ajudar a desenvolu-par la gent perquè tingui condi-cions de vida humanes, però tam-poc podem fer només obra socialprescindint de l’Evangeli.»

Qui coneix de primera mà siha variat la raó de ser dels missio-ners és Aurelia Rocco, superiorageneral de les Missioneres Cor deMaria. La seva congregació, ins-tal·lada a Olot, consta de 320 ger-manes, un 20 per cent de les qualsen aquest moment estan destina-des a algun país. «La funció de lesnostres germanes ha canviat no-tablement. Continuen fent missióeducativa formal en col·legis, queés la base del nostre carisma, peròveient les realitats dels llocs tam-bé s’han hagut d’inserir en l’àm-bit de l’educació popular i la pro-moció humana.» Rocco no potser més aclaridora. «Indiscutible-ment la nostra presència és evan-gelitzadora, basada en l’espiri-tualitat mariana, però no anem aadoctrinar ningú, sinó a acompa-nyar. Intentem arribar a l’ésserhumà en la seva totalitat, sense te-nir en compte el seu credo.»

A l’altre extrem, totalment

Missió, del verb llatímittere (‘enviar’), ésun terme que es vageneralitzar alssegles XVI i XVII perdesignar «elsesforços a favor delsno batejats»,concepte que finsllavors es coneixiacom a «apostolat»,«propagació de la feo de la salvació»,etcètera. El termeevangelització es faservir per indicar elcontingut propi de lamissió: l’anunci dela bona novaespecialment als nocristians i als queestandescristianitzats.Des del punt devista actual, esdistingeixen trestipus d’actuacions:primeraevangelització omissió ad gentes(destinada als queencara no sóncristians), activitatpastoral (dirigida alsque ja són creients)i nova evangelitzacióo reevangelitzaciódels que van deixarde ser cristians.

Q U È V O L D I R ?

presència · Del 12 al 18 de setembre del 2008 DOSSIER / MISSIONERS D’AVUI ❙ 3

José Miguel Celma, missioner del’arquebisbat de València, fa setzeanys que se’n va anar a Dili(Indonèsia) amb la congregació delsclaretians. A la foto, Celma celebrantel bateig d’una dona. / J.M.C.

COMPROMISOS FERMS. Per què esdecideix ser missioner? Com es fa percombinar feina pastoral i adaptació a unpaís nou? Set testimonis ho expliquen.

crític amb la figura dels missio-ners, hi trobem Lluís Mallart.Antropòleg i autor de Sóc fill delsEvuzok (La Campana), va sermissioner entre el 1961 i el 1968al Camerun. «L’evangelitzacióva contribuir, juntament amb elprocés de colonització, a destruirmoltes de les coses que aquellspobles tenien. M’atreviria a dirque l’evangelització és fruitd’una mena de fonamentalismeque fa creure a l’Església que té laveritat absoluta i el dret d’expor-tar-la als altres pobles encara queaixò signifiqui anar a l’encontrede les altres formes de pensar elmón, la vida, el present, el mésenllà...», comenta. Mallart, quediu haver descobert al Camerunel que tenia de colonialista l’es-glésia missionera, és taxatiu al’hora de sospesar què haurien defer avui els missioners: «Quedar-se a casa i preguntar-se, perexemple, com és que en tants mi-lers d’anys i de segles d’històriahumana Déu no es va preocupargaire d’enviar el seu fill a anun-ciar la bona nova fins ara fa poc,uns 2.000 anys...»

Pocs i repartitsA hores d’ara, ser missioner ésuna aposta tan personal com mi-noritària. En el context actual decrisi de vocacions religioses engeneral, les missioneres en parti-cular no són una excepció. «Ha-víem arribat a ser dotze capellansde Girona a Xile i ara només n’hiha dos», exemplifica mossèn Ri-card Sarrà, delegat de missionsdel bisbat de Girona. «Les xifreshan anat baixant perquè els mis-sioners s’han fet grans i han anatmorint. La majoria dels nostres

4 ❙ DOSSIER / MISSIONERS D’AVUI presència · Del 12 al 18 de setembre del 2008

missioners tenen més de 65anys», apunta també Caritat Mer-cader des de la delegació de mis-sions del bisbat de Lleida. Juntamb l’envelliment poblacional,la manca de missioners tambés’explica per una altra raó nomenys important: la por al com-promís. «És complicat que la gentes vulgui comprometre amb ac-cions a llarg termini. Si a més aixòimplica un desplaçament a un al-tre continent, uns anys vivint ensituacions difícils i en països on elclima polític no és massa bo... Totaixò no és precisament la millorpublicitat per atreure gent», reco-neix Mercadal.

Tot i que sempre hi ha hagutalts i baixos, el punt àlgid en lacaptació de missioners va ser du-

rant la primera meitat dels anysseixanta. «A Catalunya llavors hihavia els seminaris molt plens imolts dels que havien sortit alsanys cinquanta i seixanta es vanoferir per anar a col·laborar a al-tres diòcesis, especialmentd’Amèrica», comenta Roig. Unfet que va coincidir amb la cridaque el papa Pius XII va fer enaquest sentit el 1958, dècada quetambé va veure sorgir els primersmissioners laics. Aquests últims,però –avui encara un percentatgepetit dins el còmput global demissioners si es compara amb elpercentatge dels que són preveresdiocesans o religiosos/es d’algu-na congregació–, «adquireixencompromisos més curts i són mésinestables», diu Roig.

Escollir un país de destí no ésfeina del missioner. Almenys enun primer moment. Cada congre-gació tria en funció de les peti-cions dels bisbats estrangers queté. «Seleccionem alguna de lesdiòcesis on ens conviden a anar.Des de la congregació decidimsegons la densitat de població dellloc, s’escull un barri on no hi ha-gi una altra presència missionera,on la gent no estigui atesa, s’ana-litza la situació econòmica de lazona, etcètera», explica la supe-riora Rocco. A partir d’aquí esparla amb el missioner/a. «Se liproposa un lloc on podria fer unservei en aquell moment. Semprees dialoga, no se li imposa.» Demissions n’hi ha arreu del món,tot i que en aquest moment

● Què ha de fer un laic que vulgui ser missioner?Primer de tot, tenir-ho molt clar. «No es tracta demarxar de vacances o perquè aquí no es trobafeina, sinó que hi ha d’haver unes motivacions realsde servei», diu Conxita Fargas, d’Ocasha. Aquestaorganització, fundada el 1957, prepara els laics quevolen ser missioners. «Fem de pont entre ells i elspobles del Sud.» Durant l’any es fan cinc jornadesde cap de setmana a Madrid per conèixer bé elscandidats i les seves raons. Si són aptes, desprésfan un curs intensiu de missionologia de tres mesosa l’IEME durant el darrer trimestre de l’any, ja que sesol marxar entre gener i març. Inicialment els laicsse n’anaven per cinc anys, però des de principisdels setanta es fa per tres, renovables per períodesidèntics. Tot i així continua semblant massa temps;«S’està demanant que no siguin compromisos tanllargs.» Sobretot perquè cal pensar a ressituar-se ala tornada. / A.A.

Laics amb vocació

«En algunes coses em vaig tornar una mica burkinès»● A final del novembre passatva tornar de Burkina Faso. Hi ha-via estat gairebé sis anys. «Enaquell país em vaig sentir moltapreciat, tot i que a voltes em feiapatir el fet de ser blanc, europeu imissioner, perquè a algunes per-sones això els condicionava laseva relació amb mi», comentaCarles Sanmartín, capellà de ladiòcesi de Lleida. Quan el 1980va acabar COU, va arribar l’horaa Sanmartín de plantejar-se el fu-tur. «Vaig donar-me un tempsper reflexionar què volia fer ambla meva vida i em vaig posar atreballar. Durant aquell any vaigsentir-me cridat per Déu a dedi-car-me a servir les persones desd’una opció concreta, la de cape-llà missioner.» No va ser una op-ció presa de la nit al dia. «Ja feiaanys que havia estat un jove in-quiet i compromès en tasques devoluntariat cristià de solidaritatamb el Tercer Món i en l’objec-ció de consciència al servei mili-tar», comenta ara. Sanmartín vainstal·lar-se a Ouagadougou, lacapital del país. «La primera im-pressió fou que em semblava unaciutat caòtica.» Cotxes, bicis,carros tirats per ases, gent d’uncantó a l’altre... «El que més emva costar va ser la calor, que demarç a juny arriba als 42 o 43graus a l’ombra, així com la mol-ta pols i contaminació que hi ha a

A.A.

Carles Sanmartín. / El 2007 va tornar de Burkina Faso, on va estar gairebé sis anys

«EL QUE MÉS EMVA COSTAR VASER LA CALOR,QUE DE MARÇ AJUNY ARRIBAALS 42 O 43GRAUS AL’OMBRA»

les ciutats». Al cap de vuit mesosde la seva arribada, va caure ma-lalt i va haver de tornar a Catalu-nya. L’adaptació cultural tambéva ser progressiva. «En algunescoses diria que em vaig tornaruna mica burkinès. Em vaigacostumar a saludar com ho fanells, que esmercen un gran tempsa fer sentir a l’altra persona que

aquesta és important per a tu.»Amb tot, el que més positiva-ment el va sorprendre va ser «lagran capacitat que tenen per a larelació humana i la seva immen-sa fe en Déu».

Predicar al desert?A Burkina Faso el 45% de la po-blació segueix la religió animis-

ta; el 35%, la musulmana, i el20%, la cristiana (catòlics i pro-testants). «L’Església catòlicaen algunes parts del país estàcreixent molt. Literalment par-lant, en moltes esglésies hi haforça més gent que segueix lamissa a fora que a dins, perquèno hi caben!». Sobre la voluntatde la població autòctona de serevangelitzada, Sanmartín diu:«La tasca evangelitzadora, és adir, proposar el cristianisme a lagent que el vulgui acollir, té lesseves complexitats i, a voltes, noés fàcil. Al meu entendre, una deles coses que dificulta mésl’avanç en profunditat del cris-tianisme a Burkina Faso és lagran por, molt arrelada en la cul-tura i la religió tradicionals, quemoltes persones tenen dels po-ders obscurs, de la màgia negra,dels maleficis, etc.»

Sanmartín, que va col·labo-rar a crear un centre de formaciópsicològica i espiritual a Burki-na Faso mentre convivia primeramb missioners europeus i des-prés amb capellans burkinesos,té clar que tard o d’hora tornarà al’Àfrica. «La gent que he cone-gut i que ha passat una part de laseva vida en algun país africà soltenir ganes de tornar-hi. Certa-ment és el meu cas. Quan? No hosé. De moment ara i durant unsquants anys, la meva missió estroba en terres lleidatanes.»

Carles Sanmartín amb els responsables d’un moviment de joves per la castedat a Burkina Faso. / C.S.

presència · Del 12 al 18 de setembre del 2008 DOSSIER / MISSIONERS D’AVUI ❙ 5

l’Amèrica Central i del Sud juntamb el continent africà són lesdues zones que acaparen la majorpart dels missioners, que perta-nyen a alguna de les 80 congrega-cions i instituts missioners queexisteixen al món. I ens pregun-tem: en aquests llocs hi ha una de-manda real per ser cristians? «Hiha de tot –comenta Roig–. Sobre-tot és freqüent al continent africà,perquè són poblacions molt ani-mistes, que viuen en una situacióreligiosa molt prèvia a les gransreligions.» En qualsevol cas, avuies troben missioners des de Pragafins al Japó, per esmentar un pa-rell de casos reals, passant per al-guns països musulmans. Enaquests llocs els missioners bàsi-cament donen ajuda a persones

immigrades i/o amb evidents ris-cos d’exclusió social.

Entre el respecte i l’interèsMolts dels missioners actuals faentre 20 i 40 anys que viuen a l’es-tranger. Mitja vida. «El que estàconvençut i sent la crida, no hi vaper un temps, s’hi queda», diu Im-ma Farré, delegada de missionsdel bisbat de Solsona. «Quan faun temps que són aquí ja volentornar a marxar, perquè veuenque els necessiten i se senten mésrealitzats allà que aquí», afegeixel delegat del bisbat d’Urgell,Jaume Soy. Abans d’arribar aaquest estadi, però, tots els mis-sioners han hagut de passar unprocés d’adaptació al nou país.«Al començament de ser allà has

● «La manera més efectiva de fer arribarels nostres diners al Tercer Món i d’evitarintermediaris és donar-los als missioners oa gent relacionada amb l’Església. Ensmereixen tota la nostra confiança», diuRosa Pradas, presidenta delegada deMans Unides a Barcelona. Com aquestaONG, hi ha molta altra gent que té clar quequi millor coneix sobre el terreny lesnecessitats són, precisament, elsmissioners. Així ho ha defensat sempre,per exemple, l’economista Xavier Sala iMartín, fundador i president de laFundació Umbele: «Un capellà que fa vintanys que viu allà entén els problemes moltmillor que tu o que jo, que hi podem anartres mesos. Tenen molta més informacióque nosaltres i que els cooperants que vani vénen, vénen i van», comenta a

Converses amb Xavier Sala i Martín (Dau,2007). I rebla: «Alguns cooperants se’nvan allà a passar dos mesos com sianessin a Disneylàndia, pugen a l’atraccióde la pobresa i van a veure pobres. [...]Cadascú es distreu com vol, però a aquestcooperant jo no li donaré diners. En canvi,els missioners que van cap allà i que s’hiestan tota la vida, tenen una determinacióque no tenen els altres.» De fet, tot i que laconvivència de missioners i cooperants alspaïsos subdesenvolupats en generalacostuma a produir-se en un clima d’ajudamútua, Joan Mercadal, delegat demissions a la diòcesi de Menorca, explicaque alguns missioners li han comentat quel’abundància de mitjans dels cooperants iel desconeixement de la realitat local avegades resulta gairebé ofensiva. / A.A.

Els diners de Mans Unides o Sala i Martín

«EN 17 ANYS DECAPELLÀ ACATALUNYA NOHAVIAENTERRAT MAIUN NEN. ALLÀ,MOLTS»

«Em sento cridat aanar-me’n»● «Gràcies a Déu, aquest copme’n vaig per un temps indefi-nit. Tinc ganes de fer un treballsense una barrera temporal al da-vant», diu el capellà Joan Alonso(Olesa de Montserrat, 1965)quan parla de la seva propera eta-pa missionera a Hondures. Mar-xarà aquest octubre, fruit d’unacord entre el bisbat de Tortosa,al qual pertany Alonso, i el deTrujillo. «Me’n vaig perquè emsento cridat a anar-me’n.» «Tot ique pugui semblar molt elemen-tal, allà faré de sacerdot, igualque aquí, però en una realitateclesial molt diferent. Parteixodel convenciment que el desig detota persona és conèixer Jesu-crist», afegeix.

Alonso repetirà experiència.Del 2003 al 2005 ja va fer de mis-sioner a la prelatura d’Ayaviri, alsud andí del Perú. L’estada allàva ser relativament curta però in-tensa. «El primer any vaig viurea la mateixa capital de la prelatu-ra, a 4.000 m, i això sempre costauna mica, però els dos anys se-güents les condicions van serbastant més precàries. Vivia enuna vall selvàtica, en un certaïllament geogràfic: estava amés de vuit hores de la capital i amés de quatre del sacerdot més

A.A.

Joan Alonso. / Marxa a Hondures a l’octubre

proper», explica Alonso. «Evi-dentment em vaig aprimar molt,estava tot ple de paràsits... Allà síque buscava més fer un primeranunci i la meva imatge es cor-responia més amb la típica d’unmissioner travessant la selva i vi-sitant comunitats.» Al Perú, pe-rò, el risc principal no eren elsparàsits sinó les carreteres. «Hihavia molts desnivells, uns bar-rancs impressionants, cada ve-gada que havia d’anar a la parrò-quia havia de travessar tres rius.»Tot i les adversitats, però, Alon-so no dubta ni un segon a l’horad’afirmar: «Mai m’he sentit vi-talment tan ple com aquells tresanys allà.» En un lloc on tot –lavida i la mort– es viu molt més.«En 17 anys de capellà aquí aCatalunya no havia enterrat maiun nen, i allà, molts, a causa delsaccidents de trànsit.» I com es faper superar-ho? «Déu et dóna laforça per viure en situacions mésextremes», diu Alonso, que en-cara té ben presents dos anys depobresa extrema i de revoltescamperoles perquè l’exèrcit ar-rancava els cultius de coca.

No millors, sinó mésAlonso explica que al Perú l’Es-glésia és molt participativa i as-sembleària i destaca la gran for-

ça que té el laïcat. «Són gent moltreligiosa i espiritual; no millorscristians però sí més religiosos.»Ell creu que la funció dels mis-sioners d’avui continua sent lapresentació de Jesucrist –«mai laimposició»–, al mateix temps

que considera que els missionerssón vistos una mica com «els he-rois visibles, la part més amablede l’Església». «Aquesta figuraidealitzada en general afavoreixque la gent et valori molt i que lafamília estigui orgullosa de tu.»

Joan Alonso amb uns joves durant la seva estada com a missioner al Perú. / J.A.

6 ❙ DOSSIER / MISSIONERS D’AVUI presència · Del 12 al 18 de setembre del 2008

de mirar, callar i escoltar. Es trac-ta d’anar-hi entrant de mica enmica i d’anar-se agafant confian-ça mútua», comenta Sarrà (20anys a Xile). «Normalment alsllocs més aïllats una condició es-sencial és passar-se un tempsaprenent la llengua i la literaturaautòctona. Només així després éspossible traduir alguna part de laBíblia, els Evangelis especial-ment, i començar algun tipus decatequesi», diu Roig, que recordaque algunes de les primeres gra-màtiques de llengües tribals hanestat obra de missioners.

Amb el temps, la figura delmissioner passa a ser respectada.«La gent aprecia molt la feina delcapellà i veure que ets allà per aju-dar-los fa que et respectin», diu

Sarrà. Un aspecte que Roig mati-sa. «Hi ha dues percepcions. Desdel nostre punt de vista la negati-va és que veuen que el missionerté diners que li arriben d’Europa iper tant el que han de fer és anar-lia demanar les ajudes que necessi-ten. La percepció positiva és quela gent veu que els missioners nohi van amb ganes de fer negoci,són més transparents.»

El correu (postal o electrò-nic), el telèfon i la visita que fanels missioners a la família cada 3o 4 anys mantenen viu el contacteentre ells i les seves respectivescongregacions o diòcesis. «Men-tre són allà nosaltres no volemcontrolar la feina que fan; hi ha to-ta la confiança. Només volem es-tar al seu costat», diu Pascual.

MISSIONERS/ES DE LES DIÒCESIS DELS PAÏSOS CATALANSMISSIONERS/ES DE LES DIÒCESIS DELS PAÏSOS CATALANS

Barcelona 506 516Girona 61 95Tarragona 55 60Lleida 46 51Solsona 49 61La Seu d’Urgell 48 48Vic 116 175Tortosa 26 51Sant Feliu de Llobregat 30Terrassa 30Mallorca 176Menorca 17Eivissa 8València 700Sogorb-Castelló 103Oriola-Alacant 110

2008JULIOL 2007

Laics/laiques Religioses Religiosos

Sacerdotsdiocesans TOTAL

ÀFRICA 2 63 43 2 110AMÈRICA 32 136 124 21 313ÀSIA 1 13 16 - 30EUROPA 8 27 13 5 53TOTAL 43 239 196 28 506

ÀFRICA 5 45 70 5 125AMÈRICA 24 162 131 24 257ÀSIA 2 32 16 - 50TOTAL* 31 239 217 29 516

Missioners/es de l’arquebisbat de BarcelonaGener2008

Juliol 1997 *El 1997 Europa no hi figurava

S ÒC S SE LES DIÒCESIS DELLES DIÒCESIS DEL

1650118

LIOL07

ÀFAMÀ

MiGen200

Mitjana

d’edat dels

missioners/es

religiosos/es o

diocesans:

de 65 a 75anys

8751

SU

TO

ÀFAMÀSTO

Jul

118

ÀSEU

anys

Mitjanad’edat delsmissioners/eslaics/ques:de 30 a 40anys

És el nom amb què es coneix popularment la Jornada Missionera Mundial. El terme Domund prové d’unir les primeres síl·labes de les paraules Domingo Mundial i va ser encunyat el 1943 pel monsenyor Ángel Sagarminaga, primer director de les obres missionals pontifícies a l’Estat espanyol. El Domund se celebra a l’octubre, el penúltim cap de setmana.

DOMUND

El repartiment de missioners i missioneres segons les diverses diòcesis dels Països Catalans.

«Vaig pensar: ‘Hevingut ací i vull ser útil’»● Era el 1992, l’any dels JocsOlímpics de Barcelona. José Mi-guel Celma (Ares del Maestre,Castelló, 1945) tenia una entra-da per anar-los a veure però eldestí el va desviar cap a l’altrapunta del món. A petició del bis-be de Dili se’n va anar amb lacongregació dels claretians, a laqual pertany, cap a Indonèsia.«La gent que vivia al Timor por-tuguès (Timor Oriental) i que ha-via optat per ser catòlica necessi-tava formació», explicava per te-lèfon fa unes setmanes Celma,de visita temporal al País Valen-cià. «A Indonèsia hi havia i hi hacinc possibilitats: ser islamista,hindú, budista, protestant o catò-lic. Aleshores volien que la po-blació de la part oriental de Ti-mor fossin islamistes. Per això laqüestió era anar a ajudar aquellespersones que havien optat per sercatòliques, a vegades fent l’es-forç de fer sis i set hores de camíper anar a una missa o xerrada.»

Tot i que des de la seva orde-nació l’any 1971 sempre haviaestat a València, en col·legis iamb grups de joves, Celma sabiaque en qualsevol moment li po-dien demanar de marxar. «Feiauns dies m’havia ofert al meu su-perior. Li vaig dir: ‘Tu em conei-xes. Si em necessites, ja ho

A.A.

José Miguel Celma. / Missioner a Indonèsia

«ESTÀS SENTTESTIMONI DEL’EVANGELIPERÒ SOVINTTAMBÉ D’UNSVALORS QUEPODEN AJUDARA EIXIR D’EIXAMISÈRIA EN QUÈESTAN»

saps’.» I a l’arquebisbat de Va-lència, davant la sol·licitud deTimor, no s’ho van pensar duesvegades. «Alguns ho van inter-pretar com que en aquell tempsjo estava fart dels problemes del’ensenyança, però va ser per ei-xa disponibilitat que tenia.» Acasa, la seva mare ja s’ho veia avenir feia temps. «Em va dir:‘Des que et vas ordenar com a ca-pellà i com a missioner, ja ho es-tava esperant en qualsevol mo-ment’», comenta.

La força del coratgeCelma viu en una parròquia deNurobo (Timor Occidental, a 25km de la frontera) sense aiguacorrent ni llum. Cada dillunsdestina set hores per anar fins a lacapital, Kupang, on dóna classesels dimarts i dimecres a la Facul-tat de Filosofia de la Religió so-bre l’especialitat de la Bíblia. Eldijous torna a agafar l’autobús ifa les set hores de tornada. «A mim’ha fet la sensació que hi arri-bava tard, perquè quan te’n vasamb 47 anys penses que ja no etsun xiquet per començar una vidanova.» I afegeix: «Precisamentper això, perquè tenia aquestaimpressió, li vaig posar mésànims a aprendre la llengua desde zero i en el que fora, i acostu-mar-me a la seva cultura. Vaig

pensar: ‘He vingut ací i vull serútil’.» I certament ho és. «Co-mençant per la gran pobresa quehi ha, moltes vegades mental,veus que has de fer moltes coses.Estàs sent testimoni de l’Evan-geli però sovint també d’uns va-lors que els poden ajudar a eixird’eixa misèria en què estan.» Defeina no en falta, però aquest

missioner no té la sensació de noatrapar-la. «No tinc eixa obses-sió, ho visc amb prou pau. Si es-tic les 24 hores al peu del canócrec que no es pot demanar més.La proclamació de l’Evangeliporta en si mateixa una alegria iuna manera de viure», diu Cel-ma, que només preveu tornar de-finitivament per motius de salut.

El missioner claretià José Miguel Celma, durant una celebració a Indonèsia. / J. M.C.

presència · Del 12 al 18 de setembre del 2008 DOSSIER / MISSIONERS D’AVUI ❙ 7

«Et preparen per marxar a allà, però no per a la tornada»● M. Teresa Monfort (Castelló,1968) és mestra d’educació in-fantil a la ciutat on va néixer. Unbon dia demana una excedènciaa la feina, ho deixa tot, i el febrerdel 2005 se’n va cap a Hondurescom a missionera laica. Hi va pertres anys. Temps suficient perdescobrir una realitat força dura,la d’un sector marginal de SanPedro Sula, capital industrial delpaís. «On estàvem treballantnosaltres hi havia molta violèn-cia. M’havien dit que se sentientrets cada dia i penses que no n’hiha per tant, però quan arribes allàveus que realment és així. Elsnens pertanyen a bandes», expli-cava aquest estiu. Ella estava enun centre on durant el dia passa-va diversa mainada. «Es tractavad’un projecte per a menors, deprevenció de violència, prostitu-ció i alcoholisme, de reforç esco-lar, de temps lliure...»

Monfort formava part d’unequip de tres persones, dues deles quals encara continuen allà.

A.A.

M. Teresa Monfort. / Aquest febrer va tornar després de tres anys a Hondures com a missionera laica

«VOLIA SERMISSIONERA,NOCOOPERANT»

Esgotat el termini de la seva mis-sió, va decidir tornar per dife-rents circumstàncies personals.«Des de l’organització també et

diuen que vas a ajudar a empren-dre un projecte, però aquest had’acabar a les mans de la gentd’allà», comenta. Això no vol dir

que tornar sigui fàcil. Sap greu,fins i tot? «Uf! Una mica no,molt! Encara no sé si estic aquí oallà. Sempre diem que et prepa-ren per marxar cap a allà però noper a la tornada aquí. En tres anysno és que les coses canviïn gaireperò la teva manera de veure lavida, sí. És una mica dur.»

Monfort és laica, però teniavocació. Una cosa no és incom-patible amb l’altra. Per això noes va plantejar formar part d’unaONG. «El que jo sentia era unacosa molt vocacional com a cris-tiana catòlica. Volia ser missio-nera, no cooperant», explica. Defet, a casa seva ja tenia algú enqui emmirallar-se. El seu germàbessó (també laic) se’n va anaramb la seva dona a Moçambic.«Des de sempre havíem tingut laidea de sortir alguna hora de mis-sió», diu Monfort, que a Castellója havia treballat a Càritas i a lapastoral penitenciària. Abans demarxar, doncs, només li faltavaseguir la formació per a laics al’organització Ocasha.

M. Teresa Monfort va ser a Hondures, on va portar a terme un projecte per a mainada. / M.T. M.

«Junt amb la cura delcos, cal cuidar l’ànima»● Al cap de 21 anys vivint al Pe-rú, a l’única cosa a la qual no s’haacostumat Isidre Sala, sacerdotde la diòcesi de Solsona, és almenjar picant i a l’ají. «Si no fosaixí, ja hauria tornat a casa», co-menta el que ara és director espi-ritual del seminari major Nues-tra Señora de Cocharcasd’Abancay (on viu), capellà deles Madres Lauritas, col·labora-dor de Cáritas Abancay, i con-fessor i professor del Noviciat deles Filles de la Divina Procedèn-cia. Una carretada de càrrecs pera una persona que, segons diu, eslleva cada dia a les 5 del matí.

Sala, que entre el 1988 i el2002 també va ser capellà de labase militar de l’exèrcit a Aban-cay –aleshores amb 500 soldatsper confessar–, defensa ferma-

A.A.

Isidre Sala. / Des de fa 21 anys és al Perú

«EM VA CRIDARMOLT L’ATENCIÓLA QUANTITATDE POLICIESQUE HI HAVIAALS CARRERS»

ment que la principal funció delsmissioners del segle XXI ha deser evangelitzadora. «Aquellesparaules de Jesús: ‘Aneu, predi-queu i bategeu a tot el qui creguien el nom del Pare, del Fill i del’Esperit Sant (Mt 28, 18-20)’,avui encara són plenament vi-gents. Juntament amb la cura delcos, cal cuidar l’ànima», diuaquest missioner arrelat ja al Pe-rú, però que ve a Catalunya cadatres o quatre anys. «Si fos neces-sari vindria amb més freqüència,però de moment no cal, ja que lafamília està bé.» Mentrestant hiestà en contacte per carta o per te-lèfon. «També tinc notícies al re-bre el Full Diocesà, el Solc (la re-vista de la diòcesi de Solsona), elButlletí Diocesà, etc. Recordoamb il·lusió i agraïment les cartesdel Molt Honorable President

Jordi Pujol que ens feia arribar,cada any, per Nadal», comenta.

Als anys setanta, Sala ja va es-tar a punt d’abandonar el semina-ri de Solsona i anar-se’n amb elsmissioners comboiants a Ugan-

da. Però els consells del seu on-cle, que era al Perú, van ser quecontinués estudiant per ser sacer-dot. Anys més tard ja arribaria elmoment d’anar a l’Amèrica delSud. «Els primers dies d’estada alPerú, el 1987, em va cridar moltl’atenció la quantitat de policiesde tota mena, militars i altresagents de l’ordre, que hi havia alscarrers –cal dir que era temps deterrorisme: Sendero Luminoso,MRTA, etc.– i la pobresa que esveia a tot arreu.» Això en paral·lelamb «l’amabilitat, senzillesa ialegria de la gent que, malgrat lesnecessitats, ho sap compartir ab-solutament tot».

Els missioners, sovint im-mersos en situacions polítiquesviolentes, no s’escapen de servíctimes de robatoris, segrestos oassassinats. Segons l’Agència Fi-des, del 1980 al 1989 van perdrela vida de forma violenta 115missioners (confirmats) al món.Un cas més recent va ser el del’empordanès Joaquim Vallma-jó, assassinat el 1994 a Ruanda.

El missioner Isidre Sala ara viu a Abancay (Perú). / I.S.

8 ❙ DOSSIER / MISSIONERS D’AVUI presència · Del 12 al 18 de setembre del 2008

«No s’ha d’anar a imposar res ni a donar lliçons»● «A l’Àfrica m’he sentit tanmissioner fent instal·lacionsd’aigua o ajudant a construir dis-pensaris com batejant i predi-cant.» Així s’expressa Carles M.Giol (Centelles, 1931) quan re-memora els seus 25 anys de mis-sioner a Rwanda. «A l’Àfrica joem vaig convertir i em semblaque és un dels favors que m’hafet. Primer pensava que hi anavaa predicar l’Evangeli, però des-prés t’adones que aquest Evan-geli té altres noms: és pau i ésjustícia», diu el qui ara és delegatde missions al bisbat de Vic.

Giol no es considera cap me-na d’heroi, però sí reconeix queels missioners són vistos per lapoblació autòctona com gent in-fluent. «Es pensen que a Europaens surten els diners de les but-xaques, i que pel fet de ser blancpots fer de tot; et veuen com al-guna cosa més del que ets.» Enaquest context i davant la temp-tació de la supèrbia, aquest sa-cerdot recomana precisament

A.A.

Carles M. Giol. / Durant 25 anys va ser missioner a Rwanda

«ES PENSENQUE A EUROPAENS SURTENELS DINERS DELESBUTXAQUES»

humilitat. «Als països desenvo-lupats els demanaria molt res-pecte a aquesta gent. No s’had’anar a imposar res ni a donarlliçons, sinó saber aprendre i es-tar al seu costat. Són ells els que

han de portar el país i a la sevamanera van trobant solucions.»

Giol va estar a la zona deRwankuba, a la província de Ki-gali. «Molts anys sense electrici-tat ni telèfon, però les condicions

tampoc eren extremes», comen-ta l’exmissioner. Tot i que con-fessa que encara ara cada diaenyora aquell país –va haver detornar per malaltia–, no es plan-teja un retorn a Rwanda. «La si-tuació política del país ha can-viat molt i no sé si podríem tor-nar-hi, perquè a alguns compa-nys els han fet marxar.» A Rwan-da, Giol estava en parròquiesforça grans fent tasques sobretotsocials. «Primer deies: ‘Si aquítinguéssim medicaments ho ar-reglaríem tot’. Després quan elstens t’adones que l’important ésla medicina preventiva. Allàvaig passar d’aspirar a tenir aspi-rines a aspirar a tenir boscos,perquè si la gent no té llenya nopot cuinar bé i pateix mals d’es-tómac. Per entendre això ha depassar molt temps. És allò que esdiu: ‘Al cap de vuit dies escric unllibre, al cap d’una setmana, unapàgina; al cap d’un any, una rat-lla i, després, ja no escric res,perquè t’adones que cada vega-da saps menys.»

Carles M. Giol va ser missioner a Rwanda durant 25 anys. / EUDALD PICAS.

«Ja ho saps, que ettrobaràs sola»● Els primers quatre anys alCongo, M. Glòria Martí va viurea una regió de l’interior del paíson va col·laborar en la implanta-ció d’una escola per a noies. Ac-tualment, i des de fa 22 anys, viua Kinshasa i treballa en una pre-só. «Ajudo els presoners mésdesvalguts amb aliments, medi-caments i segueixo les sevescauses pels tribunals, intentantque siguin jutjats prompte, jaque a causa de les pèssimes con-dicions en què viuen estan en pe-rill d’emmalaltir i fins i tot demorir», explica aquesta missio-nera de Crist Jesús del bisbat deSolsona. Segons ella, la relacióamb la població autòctona és bo-na, «però sempre ets una estran-gera». «A la cultura bantu la re-lació és un valor fonamental, no

A.A.

M. Glòria Martí. / Viu al Congo fa 26 anys

«VIVIM ALSBARRIS AMB LAGENT I SI PASSAALGUNA COSA,TOTS LA PATIMIGUAL»

tenim problemes sobretot si par-lem la seva llengua», diu Martí,que amb un grup d’altres missio-ners acabats d’arribar va seguirun curs de tres mesos per apren-dre la llengua local i aspectes dela seva cultura. Amb tot, això noevita que hi hagi certs momentsde soledat. «Ja ho saps, que ettrobaràs sola, estranya i mai inte-grada del tot, però forma part delprograma i saps que en momentsdifícils, pots comptar sempreamb algú que mai no falla.»

Martí confessa que la decisióde ser missionera no va ser presade cop. «Va ser tot un procés ambalguns signes que m’invitaven.Pensava que a missions em ne-cessitarien més que no pas aquí,em semblava tenir aptituds (faci-litat per a les llengües i per escol-tar), un viatge a Roma quan tenia

18 anys va deixar rastre veientcom tants màrtirs s’havien dei-xat matar per ser fidels a Je-sús...» I així va ser com el 1965va anar a un institut religiós ex-clusivament missioner. «Si per a

mi conèixer Jesús és el millorque em podia passar a la vida, siseguir-lo em fa tan feliç, per quèm’ho hauria de guardar per a misola?», es continua preguntanten aquest moment.

Tot i que Martí assegura nohaver viscut situacions complica-des pel fet de ser missionera, síque ha experimentat les convul-sions polítiques i socials del país:pillatges, rebel·lions, guerres ur-banes. «Vivim als barris amb lagent i si passa alguna cosa, tots lapatim igual.» A Kinshasa, on ésmés fàcil tenir contacte amb al-tres missioners que no pas a l’in-terior del país, Martí viu en comu-nitat en una casa amb aigua cor-rent i electricitat –«tot i que les ta-llen sovint»– i rep diners i ajudesd’amics, família i institucions deCatalunya. «No em puc queixar»,admet. A la presó també té con-tacte amb la Creu Roja Interna-cional. «Els seus cooperants can-vien cada sis mesos i nosaltres elspodem assessorar en molts as-pectes pràctics.»

Martí amb un grup de presos de Makala (Kinshasa). / M.G.M.

presència · Del 12 al 18 de setembre del 2008 OPINIÓ ❙ 9

i havia una vegada un noi fill debona família –o tant li fa– a qui faanys una força indòmita i des-coneguda de la na-

tura –o alguna altra cosa similarque us pugui passar pel cap– vatransformar. Resulta que ara elnoi s’ha fet gran i que el canvi aquest l’ha convertiten això que s’ha convingut a anomenar un superhe-roi: és a dir, algú amb poders sobrehumans, la varie-tat dels quals va des de poder volar fins a tenir unaforça descomunal, llançar rajos energètics, telepa-tia o telecinesi, poders que fa servir per salvar inno-cents o el mateix món. Igual que l’Ulisses i altres he-rois de l’antiguitat,però amb un toc demodernitat. Resultatambé que el noi, jafet un home, pateixmolt perquè aquestacàrrega de salvadordel món és molt difí-cil de suportar. Qui lavoldria! I, és clar, ai-xò el converteix en unhome torturat, sovintesquerp, capaç fins itot de fer mal, quanl’únic que vol fer és elbé. Naturalment, pe-rò, els bons sempreguanyen i el superhe-roi, tot i patir, sempreacaba fent miques elsdolents –sovint, totauna galeria de super-malvats, amb tants o més poders que ell.

És la història que s’estila ara al cinema, on elssuperherois són els reis de les taquilles, gairebé elsúnics capaços de fer tornar les masses a les sales fos-ques, fins i tot ara que els cinemes són tan cars, i nopas pel preu de l’entrada, que també, sinó per totesles despeses auxiliars que cal comptar si o sí: des deles crispetes fins als refrescos passant per les xoco-latines de torn.

En tot cas, les pel·lícules de superherois –des deles protagonitzades per Batman, Superman o Spi-derman fins a d’altres de segona categoria com lesd’Ironman, Hellboy o qualsevol altre que us passipel cap– responen, amb comptades excepcions, a un

H mateix patró i a línies argumentals molt similarsper acabar totes ben igual: la lluita final amb el

malvat de torn, plena d’efectes especials iamb aportació nul·la a la històriadel cinema. Bé, potser ens hempassat de la ratlla, però no pasmassa; feu un repàs dels guions

dels últims èxits del gènere i veureu cap on van lescoses.

La manca d’imaginació sembla ser el destí fatalde la indústria cinematogràfica actual, abocada desde fa temps a fer pel·lícules de superherois o a pouaren les històries de fantasia, on reis destronats, éssersde tota mena i monstres dolents s’enfronten entre

ells, en mons de paisatges impressionants que elmal, sempre el mal, vol enviar a l’infern, natural-ment.

Vist tot plegat, no m’estranya que la mainadas’enganxi al Youtube a veure quin tros de Padre defamilia o d’Els Simpson els fa més gràcia, o a la re-cerca de qualsevol vídeo d’algun programa de cai-gudes o de bestieses. O també per veure les animala-des que ha gravat l’amic passat de la ratlla de torn.Emocions que no troben al cinema, ni a la televisió,reconvertits en superherois de l’univers multimè-dia, turmentats per la foscor que els espera quanl’ordinador es tanca. Res, d’altra banda, que no si-gui superable.

H O M O S A P I E N S▼

Tip dels superherois

Ironman, un dels nous superherois del cinema. / SONY PICTURES PHOTO

Miquel RieraPeriodista [mriera@presencia.com]

http://hsapiens.blogspot.com

Edita: Revista Presència SL. SANTA EUGÈNIA, 42, 17005. GIRONAPresident: JOAN VALL I CLARA. Consell d’administració: JOAN CAL I SÁNCHEZ, JORDI MOLET I CATEURA, ALBERT PARÍS I FORTUNY.

Director de Presència: MIQUEL RIERA.Telèfons Redacció Central: 902 186 470. FAX: 902 101 192

Adreça Redacció Central: SANTA EUGÈNIA, 42 17005-GIRONARedacció: ANNA AGUILAR (VALLÈS/OSONA), JORDI SALAZAR (ANDORRA), IRENE CASELLAS (GIRONA), SUSANNA OLIVEIRA (TARRAGONA/TERRES DE L’EBRE), MERCÈ MIRALLES (MARESME, BARCELONÈS), MARIA PASCUAL

(BARCELONA), ENRIC ORTS (VALÈNCIA), PILAR ALBERT (LLEIDA), JORDI COMELLAS (MANRESA), XISCA BARCELÓ (BALEARS), XAVIER CASTILLÓN (MÚSICA), PERE PUIG (LLIBRES).Maquetació: FLORENTÍ MORANTE.

Publicitat: CRISTINA TAULATS.Consell editorial: DOLORS ALTARRIBA, SANTIAGO COSTA, MARTÍ CRESPO, MANUEL CUYÀS, MARC MARCÈ, IGNASI PLANELL, MIQUEL SERRA.

Dipòsit legal: GI-143-1965

E L L E C T O R E S C R I U▼

LLUITA DE CLASSESAquest terme està una mica en desús isona bastant ranci, però no deu ser tanactual i necessari com sempre? A Bolívias’han donat referèndums revocatoris delpresident del país i, com a reacció, tambéd’alguns prefectes opositors. EvoMorales gaudeix d’un gran suport, un fetque no treu que hi ha mancances i errors enla praxi governativa del seu partit. Però laidentificació amb l’objectiu polític queara governa a Bolívia és altíssima entre lesàmplies masses pobres del país. Esperemque no es defraudi aquest anhel. I elmateix vent recorre la gran majoria del’Amèrica Llatina, amb el Paraguai com aúltim incorporat i El Salvador a punt deconvergir-hi. El model neoliberal quehavia triomfat després de la guerra freda jano pot enganyar més i la reacció és deressorgiment de l’esquerra, sota elguiatge dels moviments socials delcontinent i de presidents en sintonia ambnoves idees, com el molt incomprès(sobretot en les nostres latituds) HugoChávez. Retornant a Bolívia, és evidentque el govern de Morales es va equivocaren tancar la porta a les demandesautonòmiques dels prefectesdepartamentals. Els va donar municiófàcil per atacar el projecte d’esquerres,amb un tema que clamava al cel: els anticsestats centralitzats –i Bolívia ho era moltperquè a la dreta li havia interessat– caliaque es descentralitzessin per pura lògicademocràtica, però Morales es va tancar aaquesta evidència perquè ho demanava ladreta i perquè els convenia més –visió decurt termini– poder governar el canvi desdel centralisme de La Paz. Però això vadonar ales a una dreta que, com que nopodia disputar el poder estatal, esconformava a controlar les riquesesregionals i fer contrapès des d’allí alprojecte estatal. Per tant, el centre delconflicte no és la descentralització, ni elracisme, ni els errors del govern, ni res detot això; és una guerra contra un nouprojecte que voldria ser emancipador ique per això horroritza la dreta. A Europa,aquesta guerra de classes queda soterrada,perquè el precari benestar d’una alienadaclasse mitjana no és suficient peresperonar-nos a lluitar i mobilitzar-nos, iels veritables marginats, que són els nousimmigrants, han vist millorar la seva vidarespecte als seus països d’origen i per tantaguanten estoicament la dretització de lapolítica i no esclaten gaires protestes. Peròmés tard o més d’hora, les enormesdesigualtats econòmiques i socials ensfaran tornar a mobilitzar-nos o bémorirem socialment. / JORDI ORIOLA.

Barcelona.

Les

car

tes

tram

eses

a a

ques

ta s

ecci

ó ha

n de

ser

bre

us. T

indr

an p

rior

itat l

es q

ue n

o ex

cede

ixin

de

10 r

atlle

s m

ecan

ogra

fiad

es. É

sim

pres

cind

ible

que

a l’

orig

inal

hi f

igur

in e

l dom

icili

, el t

elèf

on i

el n

úmer

o de

DN

I o

pass

apor

t de

l’au

tor.

No

es p

ublic

aran

car

tes

sign

ades

am

b ps

eudò

nim

s ni

am

b in

icia

ls. P

resè

ncia

es

rese

rva

el d

ret d

e se

lecc

iona

r-le

s i r

esum

ir-l

es q

uan

ho c

onsi

deri

opo

rtú.

Els

text

os s

’han

d’a

dreç

ar a

l car

rer

Sant

a E

ugèn

ia, 4

2, 1

7005

Gir

ona

o a

pres

enci

a@pr

esen

cia.

com