06. la societat del segle xix

6. SOCIETAT I MOVIMENTS SOCIALS AL SEGLE XIX


QUÈ ESTUDIAREM?

6.1. De la societat estamental a la societat de classes6.2. Els nous grups dirigents6.3. Les classes populars6.4. Vida quotidiana i comportaments socials6.5. Les primeres organitzacions obreres6.6. L’arribada de l’internacionalisme (1868-1874)6.7. Anarquisme i socialisme (1874-1900)


LA CRONOLOGIA


•La vella societat estamental va transformar-se en una societat classista amb els canvis produïts per la industrialització i les transformacions agràries.

•Les classes socials es diferencien per la condició econòmica de les persones que en van formar part, no per privilegis legals (tots els “homes” són iguals davant de la llei).

•La classe social dominant la conformava els grans propietaris (noblesa i alta burgesia); burgesia comercial, burgesia financera i una nova classe burgesa, la burgesia industrial.

•Les classes més pobres la conformava els jornalers del camp i una nova classe: el proletariat (treballadors industrials). Les diferències entre elles eren flagrants.

•L’Església va perdre capacitat econòmica, però no influència social i política.

6.1. De la societat estamental a la societat de classes


6.2. Els nous grups dirigents6.2.1. La pervivència de la noblesa•L’alta noblesa (1323 famílies el 1797) va esdevenir propietària terratinent. Els patrimonis nobiliaris, però, van anar minvant al llarg del segle XIX. Una part de la noblesa va emprendre negocis i també va emparentar amb l’alta burgesia.

•Amb tot, el poder i la influència nobiliàries van ser destacats: “camarilles” de la Cort, alta oficialitat a l’exèrcit, senadors, etc.•La baixa noblesa es va diluir entre la classe mitjana de propietaris agraris. Els més perjudicats pel liberalisme van simpatitzar amb els carlins.


6.2. Els nous grups dirigents6.2.2. La gran burgesia

•És la gran beneficiària de les transformacions del període.

•Connecta amb els nous centres de poder (concessions) i amb el capital estranger, especuladors financers, nous terratinents, etc.


6.2. Els nous grups dirigents

6.2.3. La burgesia industrial catalana

•Floreix al segon terç del segle. Al cens de 1860 Barcelona tenia 2.500 industrials (inclou petits tallers).

•Fruit del seu dinamisme, el 1889 van fundar una institució moltpoderosa, el Foment del Treball Nacional (la burgesia mercantil havia fundat el 1886 la Cambra de Comerç).

•No va tenir un gran pes en l’aparell estatal més enllà d’aconseguir mesures proteccionistes, degut al seu escàs poder econòmic en comparació amb les grans fortunes tradicionals i la seva localització perifèrica.


6.2. Els nous grups dirigents

6.2.4. Les classes mitjanes

•Grup reduït (5% de la població): petits propietaris, comerciants, petits fabricants, professionals liberals, treballadors públics (funcionaris). Tendiren a créixer amb el desenvolupament urbà.

•Compartien amb els poderosos l’estil de vida, però amb limitacions econòmiques evidents.


6.3. Les classes populars

6.3.1. Grups urbans i artesans•Bona part de les classes baixes es dedicaven als serveis, en especial les dones.•El 1860 hi havia 1200000 artesans i aprenents. Els menestrals catalans van simpatitzar amb les causes progressistes.



6.3.2. L’evolució de la pagesia•El nombre de jornalers va anar augmentant (el 1860 eren un 36% de la població, 2’6 milions). A finals de segle XIX era difícil distingir-los dels petits propietaris i arrendataris: tots hi passaven penúries.•Els pagesos van continuar subjectes a les relacions amb els vells i nous cacics (explotar treballadors per obtenir beneficis).•Les diferències regionals, però, no s’haurien de menystenir. Al camp català:-Amb les desamortitzacions van sorgir molts propietaris emfiteutes (domini útil de la terra –pagès- en contraposició al domini directe -propietari).-Els no propietaris treballaven sota contractes de masoveria, parceria o rabassa morta.-L’augment demogràfic i la institució de l’hereu van afavorir l’emigració a la ciutat.



6.3.3. El sorgiment del proletariat•La classe obrera sorgeix amb el creixement industrial ,constituïda per la mà d’obra assalariada de les fàbriques. (Barcelona tenia 54.000 obrers el 1856).•Les condicions de vida i de treball eren esgarrifoses.


6.4. Vida quotidiana i comportaments socials

•La societat isabelina es va estructurar com una simbiosi entre poderosos del passat i nous grups burgesos.

•Molts dels nous rics van voler ennoblir-se i viure de rendes.

•El gust burgès va definir-se per l’ostentació.

•Les formes d’oci van comercialitzar-se: estiuejar, teatre, òpera, jardins d’esbargiment, cabarets, casinos.

•Continuaven sent una part important de la vida social les festes religioses, misses, noces, etc.

•Els treballadors es reunien a les tavernes. Anarquistes i socialistes van fomentar ateneus i cases del poble.



Les dones en la societat del segle XIX•L’estereotip femení assignava a la dona fer-se càrrec dels fills i atendre la casa.•En l’àmbit rural, la dona va desenvolupar des de ben antic tota mena de tasques agrícoles.•Va ser incorporada al treball industrial per què cobrava menys que els homes. Patia una doble discriminació: laboral i social.•Algunes dones van destacar en el moviment obrer de finals del segle XIX, especialment les dirigents anarquistes Gertrudis Fau, Soledad Gustavo i, sobretot, Teresa Claramunt.

Teresa ClaramuntSoledad Gustavo


6.5. Les primeres organitzacions obreres

• Els obrers van iniciar les protestes amb el luddisme.

• L’any 1839 es van legalitzar les societats de socors mutus.

• 1840: Es funden l’Associació de Teixidors (reivindicacions laborals) i la Societat de Protecció Mútua dels Teixidors del Cotó de Barcelona (previsió social).

• Les van seguir d’altres federacions d’oficis (govern d’Espartero, progressistes). L’any 1841 es va constituir la Federació de Societats Obreres de l’Estat.

• Durant el Bienni Progressista (1854-56) es va obrir una nova onada del moviment obrer (vaga contra les selfactines el 1854 i vaga general de 1855). El 1857 es prohibiren totes les associacions obreres.

• La pagesia sense terres va respondre de diverses formes: bandolerisme, demandes i plets, ocupacions de terres, luddisme...que van ser molt importants a Andalusia.


6.5. Les primeres organitzacions obreres

Socialisme utòpic i republicanisme

• Els corrents ideològics del primer sindicalisme foren el socialisme utòpic (saintsimonians de Felip Monlau i cabetians d’Abdó Terrades i Narcís Monturiol a Barcelona, fourieristes de Joaquín Abreu a Andalusia, o cooperativistes de Fernando Garrido a Madrid) i el republicanisme democràtic.

Socialisme utòpicSocialisme utòpic

Vinculació política al republicanisme federalVinculació política al republicanisme federal

• Crítica al capitalisme• Pretén crear societats igualitàries• Preconitza la propietat col·lectiva• Pensadors: Fourier, Saint-Simon, Cabet, Proudhon...

• Crítica al capitalisme• Pretén crear societats igualitàries• Preconitza la propietat col·lectiva• Pensadors: Fourier, Saint-Simon, Cabet, Proudhon...• Abdó Terradas

• Narcís Monturiol• Felip Monlau• Fernando Garrido i Sixto Cámara (cooperativisme)

• J. Abreu (falansteris)• Pi i Margall

Desencant• República• Descentralització• Reformes socials

Lligam amb el republicanisme

MarxismeMarxisme

Aspectes comuns- Crítica al sistema capitalista.

-Societat de classes. -Explotació. -Propietat privada- Destrucció capitalisme: instauració socialisme. Propietat col·lectiva

Diferències- Conquesta de l’Estat burges per convertir-lo en un Estat al servei dels treballadors (dictadura del proletariat). Autoritari.- Necessitat d’una avantguarda: partit socialista (o comunista).-Dues maneres per conquerir el poder de l’Estat.

- Reformisme: eleccions.- Revolucionaria: violència

- Destrucció de l’Estat- Antiautoritaritarisme- No a l’acció política.-Contraris al reformisme-Protagonisme de les masses.- Insurrecció general.

AnarqAnarquismeuisme

MARX BAKUNIN


6.6. L’arribada de l’Internacionalisme (1868-1874)



• La revolució de 1868 va revifar el moviment obrer. Aquest any va arribar Giuseppe Fanelli enviat per Bakunin per estendre l’anarquisme a Espanya, amb molt d’èxit a Catalunya i Andalusia.• A Barcelona es crea el sindicat Les Tres Classes del Vapor al sector tèxtil.

• El 1869 es fundà el diari La Federación, òrgan del Centre Federal de les Societats Obreres.• El 1870 es va organitzar a Barcelona el primer congrés obrer de l’Estat, que va crear la Federació Regional Espanyola de l’AIT. La màxima afiliació fou cap el 1873, uns 40.000 (2/3 de catalans, 1/3 de valencians i andalusos).

Giuseppe Fanelli



• El marxisme es va difondre amb l’arribada de Paul Lafargue a Madrid el 1871, des d’on es publicà La Emancipación.• Les discussions en el si de la I Internacional entre l’anarquisme i el socialisme van arribar a la Federació Espanyola. Aquesta, dominada pels anarquistes, es va trencar al congrés de Saragossa de 1872 (expulsió dels marxistes.• Amb la fi de la República (1874, amb Serrano) es va passar a la clandestinitat.

Paul Lafargue


6.7. Anarquisme i socialisme (1874-1900)

• El 1881 va tornar la permissivitat (govern liberal de Sagasta) i es va constituir la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola.

• Aviat van sorgir dos corrents anarquistes diferents:

l’anarcosindicalista (partidària d’un sindicalisme de masses en el marc de la legalitat), i

l’anarcocomunista (partidària de la propaganda pel fet segons les tesis de Kropotkin).

• A partir del 1893, la violència anarquista (accions de La Mano Negra a Andalusia, bombes a Barcelona, etc.) va provocar la repressió indiscriminada per part del govern (destaquen els processos de Montjuïc de 1897).

• De l’anarcosindicalisme va sorgir Solidaritat Obrera (1907) i d’aquesta organització la CNT (1910).

6.7.1. Els corrents anarquistes




24 de setembre 1893, atemptat de Paulí Pallàs contra Martínez Campos a Barcelona

7 de junio 1896 : Durante la tradicional procesión del Corpus Christi en Barcelona

25 d’octubre de 1878, atemptat a Madrid contra Alfons XII de l’anarquista Juan Oliva

Atemptat del Liceu perpetrat per Santiago Salvador el 7 de novembre de 1893.




Presidents del Govern espanyol assassinats per anarquistes



6.7.2 El socialisme obrer

• La tendència socialista va fundar el Partido Socialista Obrero Español (PSOE) el 1879, i la Unión General de Trabajadores (l’UGT) el 1888.

• Principals nuclis socialistes: Madrid, Biscaia i Astúries.



6.7.3 Reformisme i qüestió social

• A la dècada del 1880 l’Estat va començar a regular les relacions econòmiques i socials amb un sentit més compensatori envers els treballadors.

• A partir del 1891, la publicació de la encíclica De Rerum Novarum, de Lleó XIII, va afavorir el sorgiment d’organitzacions laborals catòliques, partidàries de la conciliació i l’harmonia social.

• Una constant de les preocupacions obreres va ser l’augment del nivell cultural i educatiu a fi de millorar-ne la condició social i d’estendre la consciència de classe.

06. la societat del segle xix

Education