pino donaggio 9 nicholas brendon 10 retiro 10:15 diari del festival 2 dimarts 15 d’octubre 2013...

16
www.sitgesfilmfestival.com Dimarts 14 d’octubre de 2013 · Número 5 Fede Álvarez 12 Santiago Alvarado 11 Pino Donaggio 9 Nicholas Brendon 10 RETIRO 10:15

Upload: others

Post on 27-Mar-2021

2 views

Category:

Documents


0 download

TRANSCRIPT

Page 1: Pino Donaggio 9 Nicholas Brendon 10 RETIRO 10:15 Diari del festival 2 Dimarts 15 d’octubre 2013 TREN FANTÀSTIC! De l’11 al 20 d’octubre (ambdós inclosos) Tren …

w w w. s i t g e s f i l m f e s t i v a l . c o m

Dimarts 14 d’octubre de 2013 · Número 5

Fede Álvarez

12

Santiago Alvarado

11

Pino Donaggio

9

Nicholas Brendon

10

RETIRO10:15

Page 2: Pino Donaggio 9 Nicholas Brendon 10 RETIRO 10:15 Diari del festival 2 Dimarts 15 d’octubre 2013 TREN FANTÀSTIC! De l’11 al 20 d’octubre (ambdós inclosos) Tren …

Diari del festival Dimarts 15 d’octubre 20132

TREN FANTÀSTIC!De l’11 al 20 d’octubre (ambdós inclosos)Tren directe Sitges – Barcelona SantsSortida des de Sitges: 1.30h de la matinada

Són vàlids els bitllets i abonaments de Renfe i ATM, adequat al nombre de zones del trajecte realitzat.El Tren Fantàstic sortirà puntualment a la 1.30h, sense excepcions. En cas de retard en les projeccions nocturnes, la sortida d’aquest tren no es modificarà

BUS DIÜRN I NOCTURNMonbúsConsulteu tots els horaris, parades i preus:93 893 70 60 / www.monbus.cat

BUS URBÀ DE SITGESConsulteu horaris i parades a: www.visitsitges.com

Consulteu tots els horaris, parades i preus a www20.gencat.cat/portal/site/rodalies o bé al 900 41 00 41

El Festival no és responsable dels possibles canvis d’horaris d’aquests ser-veis de transports. Els possibles canvis en les projeccions del Festival no afectaran ni modificaran l’horari dels serveis de transports.

INFOrmacIó TraNSPOrTS

Compra les teves entrades anticipades a través de Telentrada de Catalunya-Caixa, per internet a (www.telentrada.com), per telèfon trucant al 902 10 12 12 o a les oficines de CatalunyaCaixa

PREUS (IVA inclós)9€: Secció Oficial Fantàstic a competi-ció, Secció Oficial Fantàstic Especials, Secció Oficial Fantàstic Galas, Secció Oficial Fantàstic Panorama en competi-ció, Secció Oficial Noves Visions Emer-gents, Secció Oficial Noves Visions Ex-perimenta, Secció Oficial Noves Visions Ficció, Secció Oficial Noves Visions No Ficció, Secció Oficial Noves Visions Petit Format, Panorama Especial, Sessions Especial, Secció Seven Chances, Ses-sions Sitges Family, Focus Asia, Secció Anima’t i Sessions 3D6€: Secció Retrospectiva i Homenat-ges (Sitges Clàssics), menors de 14 anys per a la secció Sitges Family7€: Sessions Anima’t Curts11€: Maratons, Programa doble 13€: Gala d’Inauguració i Gala de Cloenda14€: Maratons del dia 20 d’octubre4,50€: Classes magistrals i sessions Despertador (sessions de les 8.30 h. a tots els cinemes)

ABONAMENTS FANTÀSTICS*Abonament 20 entrades: compra de 20 entrades per a 20 sessions diferents i s’aplicarà un descompte del 20%.Abonament 10 entrades: compra de 10 entrades per a 10 sessions diferents i s’aplicarà un descompte del 10%.NOU! Abonament 40 entrades: com-pra de 40 entrades o més i s’aplicarà un descompte del 20%.

CARNETS AMB DESCOMPTE*20% de descompte en la compra d’en-trades als clients de CatalunyaCaixa, vàlid per a la compra a través de Telen-trada i amb un límit del 5% de l’afora-ment de la sala. 20% de descompte en la compra d’entrades per als titulars del Carnet de Biblioteques de la Dipu-tació de Barcelona, Carnet Jove, Targe-ta Cinesa Card, Club Fnac Oci i Cultura, Club TR3SC (vàlid per al titular i un acompanyant), RACC Master, RAKK 4u i majors de 65 anys.Els descomptes no són acumulables. El titular podrà adquirir una entrada amb descompte per carnet, excepte els titulars del carnet TRESC, que po-dran adquirir-ne dues.

* Excepcions dels abonaments Fan-tàstics i dels carnets de descompte: els descomptes no són aplicables a les gales d’Inauguració i de Clo-enda, maratons del 20 d’octubre, maratons de matinada, les sessions Despertador, Abonament Matinée, Abonament Auditori, Butaca VIP i Localitat Numerada.

VENDA D’ENTRADESPots comprar les teves entrades anticipades a través de Telentrada de CatalunyaCaixa, per internet a www.telentrada.com, per telèfon tru-cant al 902 10 12 12 o a les oficines de CatalunyaCaixa.

De l’11 al 20 d’octubre també les po-dràs adquirir a les taquilles de l’Audi-tori situades a la sala Tramuntana de l’Hotel Meliá Sitges (c. Ramon Dal-mau, s/núm) i a les taquilles Jardins del Retiro situades als jardins d’aques-ta societat (Àngel Vidal, 17).

TAQUILLES DEL FESTIVALEs podran adquirir entrades per a tots els cinemes i sessions a:Taquilla Auditori (Hotel Melià Sitges - Sala Tramuntana). Carrer Ramon Dalmau, s/núm. Horari: Des de les 9 h i fins l’inici de l’última sessió de pagament dels cinemes Auditori o Tramuntana.Taquilla Jardins del Retiro. Carrer Àngel Vidal 17 (també accés pel car-rer Jesús). Horari: Des de les 9 h i fins l’inici de l’última sessió de pagament dels cinemes Retiro o Prado.

Molt important: Les entrades per a les sessions que comencin abans de les 9 h. a qualsevol dels espais s’hauran adquirir/recollir anticipa-dament (Print at home / Ticket Mobi-le / caixers CatalunyaCaixa / oficines CatalunyaCaixa / a les taquilles se-gons horari).

Observacions: Forma de pagament acceptada en efectiu i targeta. Es donarà prioritat a la venda d’entra-des per a les sessions immediates. Queda prohibit l’accés a la sala un cop començada la sessió. Únicament es contemplarà el canvi o devolució de l’import de l’entrada en el cas de cancel·lació del/dels llargmetratge/s anunciat/s en la programació.

INFOrmacIó I VENDa D’ENTraDES

El diari del festivalCOORDINACIÓ Violeta Kovacsics

REDACCIÓ Gerard Casau, Toni Junyent, Alan Salvadó, Teresa Vallbona

BECARI Marc Barceló

MAQUETACIÓ Georgina Armisen, Juan Carlos Gómez, Francisco Valenciano

FOTÒGRAFS Miguel Ángel Chazo, Jesús Paris

IL·LUSTRACIÓ Guillem Dols

VOLUNTÀRIA Patricia Salvatierra

EstacioBus Sitges-Barcelona | Sitges-VilanovaCinema PradoCinema El RetiroCap de la VilaJardins d’El Retiro. Taquilles centreHort de Can FalçCarrer Primer de MaigPasseig de la RiberaLa FragataAjuntamentFundació Stämpfli – Art ContemporaniPalau de MaricelEdifici MiramarPlatja de Sant Sebastià. EstandsL’Escorxador. Brigadoon. Punt d’informacióHotel Meliá. Auditori. Taquilles. Punt d’informacióPort d’AiguadolçPhotocall MiradorCaixers CatalunyaCaixa

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17

18

19

Page 3: Pino Donaggio 9 Nicholas Brendon 10 RETIRO 10:15 Diari del festival 2 Dimarts 15 d’octubre 2013 TREN FANTÀSTIC! De l’11 al 20 d’octubre (ambdós inclosos) Tren …

Diari del festival Dimarts 15 d’octubre 2013 3

Charles Dance, Màquina del Temps Jurat Noves Visions

L’equip de Coherence Alex van Warmerdam, Màquina del Temps

Jonathan Newman, director de Mariah Mundi and the Midas Box L’equip de Patrick

Page 4: Pino Donaggio 9 Nicholas Brendon 10 RETIRO 10:15 Diari del festival 2 Dimarts 15 d’octubre 2013 TREN FANTÀSTIC! De l’11 al 20 d’octubre (ambdós inclosos) Tren …

Diari del festival Dimarts 15 d’octubre 20134

Anima’tRETIRO 16:30

Uma história de amor e fúria

Eso que se dice de que el enamo-ramiento solo dura dos años es rotundamente falso. Uma história de amor e fúria narra una hermo-sa historia de amor que se extien-de en el tiempo durante más de 600 años, manteniendo siempre la misma pasión que el primer día. El romance sirve de punto de partida al director, Luiz Bolognesi, para explicar la convulsa historia de Brasil. Sin embargo, todo es tan mágico y tan de ensueño que los más apasionados se quedarán enganchados a la historia de amor entre un héroe inmortal y la bella Janaína. Lo que realmente importa es lo que subyace. Bolognesi, que de-buta en la dirección de ficción –a pesar de contar con una extensa carrera en el campo del documen-tal y del guión, firmando proyec-tos como Bicho de sete cabeças–, asegura que tiene dos pasiones: los cómics y la historia de su país. Uma história de amor e fúria tiene un poco de ambos: dibujos y reco-rrido histórico. La película está dividida en cuatro episodios cruciales de la historia de Brasil: la colonización, la es-clavitud, el régimen militar y el futuro, el del año 2096, cuando se desata una guerra por el agua. La película es una clase magistral de historia brasileña, un curso ace-lerado que va de la llegada de los europeos hasta un futuro lejano.

Uma história de amor e fúria es una película de animación para adultos. Los dibujos desprenden una sensualidad desbordante –a través de las curvas de los cuer-pos y de los ángulos de la cara–, atrapan al espectador y traspiran una cierta influencia asiática. Los protagonistas se tocan de una manera tan pasional que, por mo-mentos, resulta mucho más con-creta y física que muchas pelícu-las de carne y hueso. La mezcla de 3D con técnicas de animación más clásica dotan a Uma história de amor e fúria de un halo apasio-nado, de sentimientos a f lor de piel.

Panorama F.C.RETIRO 10:15

The Demon’s rook

Què és el que més trobem a faltar en el fantàstic d’avui dia? Tothom deu tenir la seva opinió al respecte, però segur que un bon grapat de fans del gènere lamenta que les pel·lícules de terror no es puguin “tocar”. Els monstres es generen des del software d’un ordinador i no amb les sàvies mans d’un mes-tre dels efectes especials. Si llegint aquesta última frase heu sentit un calfred en l’espinada, si sou dels que sospireu pel làtex i els pots de sang artificial, em congratula comunicar-vos que The Demon’s Rook és una pel·lícula feta a la vos-tra mida.En els seus anys universitaris, Ja-mes Sizemore va fundar el col·lec-tiu The Black Riders, centrat en el fantàstic, la criptologia, el doom metal i la cultura vegana. Aquest va

ser el caldo de cultiu per a que Si-zemore anés formant un imaginari propi, desplegat progressivament en nombrosos curts i videoclips, i que ara esclata de forma especta-cular en la seva òpera prima. The Demon’s Rook es va aixecar de manera artesanal, amb el propi Si-zemore assumint els rols de direc-tor, productor, guionista i, fins i tot, actor principal. El compromís ar-tístic del director es fa palès en la seriositat amb què el film fa brollar

un univers demoníac, que beu de la tradició creepy i reverencia també efluvis del gore mediterrani i llatí (l’estranya atmosfera del film, ple-na de fum i llums verdes i verme-lloses, ha fet que alguns citin a Ful-ci i, fins i tot, de Jodorowsky). The Demon’s Rook narra la història de Roscoe, que és dut pel bruixot Dimwos a una dimensió subter-rània, on serà instruït en la tasca de mantenir l’equilibri de l’univers. Anys després, quan les forces del

Mal s’alliberen de les seves ca-denes i envaeixen el nostre món, Roscoe haurà de tornar a l’escenari de la seva infantesa i enfrontar-se als dimonis i a una munió de morts vivents que han convertit un petit poble en un focus d’atrocitats.The Demon’s Rook no és una pel-lícula en tres dimensions, però no us sentiu culpables si al veure-la us entra un desig irrefrenable d’es-tirar la mà i acaronar la rugosa pell dels monstres.

Potser recordeu la simpàtica pa-rella de policies que s’ho passava en gran turmentant motoristes a Surveillance, aquella pel·lícula de Jennifer Lynch que vam tenir al festival fa uns anys. O, sense anar més lluny, el parsimoniós i ine-ficient comissari Wiggum de Los Simpson. Els agents de l’ordre que transiten l’univers absurd de Wrong Cops, la nova bogeria de Quentin Dupieux, també s’ho prenen amb calma. Per a ells, combatre el crim no és una prioritat. No és que siguin gaire dolents, no, és que tampoc te-nen molta feina. I la que hi ha no és gran cosa, així que tenen temps per dedicar-se a altres activitats, com traficar amb marihuana (camuflada dins de cadàvers de rates mortes), composar música electrònica o in-tentar lligar amb noies de la forma més barroera. Les històries creuades de Wrong Cops podrien ocórrer perfecta-ment a la mateixa ciutat on succe-ïa Wrong, l’anterior film de Dupieux: de fet, hi fa un cameo Dolph Sprin-ger (Jack Plotnick), el seu protago-nista, i tan bon punt comencem a sentir parlar els personatges ens adonarem que el seu sentit de la lògica està impregnat del mateix surrealisme. Que ja és marca de la casa en un director que ens va deixar bocabadats el 2010 amb Rubber, l’aventura del neumàtic assassí amb la que va irrompre a Sitges. En l’epicentre de la seva nova comèdia hi ha un moribund

amant de la música, que d’una o altra manera anirà involucrant els oficials de policia interpretats per diversos actors habituals en els films de Dupieux. Un incís: una de les actrius que veurem a Wrong Cops és la còmica nord-americana Arden Myrin, a qui li detectem una lleugera i estranya retirada a Amy Poehler, com una Amy Poehler amb les faccions sua-

vitzades. No us ho sembla? Tampoc podem passar per alt l’extraordinà-ria galeria de cameos de la pel·lícu-la: Eric Roberts i Marilyn Manson hi tenen petits papers, i també veurem breument a dos actors de Twin Peaks, Grace Zabriskie i Ray Wise. Aquest últim apareix en una escena memorable, encara que, cadascuna a la seva manera, totes les escenes d’aquest deliri són memorables.

S.O.F. EspecialsAUDITORI 08:30, 00:30

Wrong cops

Page 5: Pino Donaggio 9 Nicholas Brendon 10 RETIRO 10:15 Diari del festival 2 Dimarts 15 d’octubre 2013 TREN FANTÀSTIC! De l’11 al 20 d’octubre (ambdós inclosos) Tren …

Diari del festival Dimarts 15 d’octubre 2013 5

Noves Visions · FiccióPRADO 12:30

Gente en sitios

A propósito de El señor, el me-diometraje que Juan Cavestany rodó y distribuyó directamente por internet en 2012, el crítico de cine Toni Junyent escribía en la revista online Transit que era “una comedia sobre la ausencia de comedia o, más exactamente, una comedia contra la ausencia de comedia”. Es posible que nin-guna de las dos opciones pro-puestas den exactamente en el clavo, pero lo cierto es que el cine de Cavestany tiende a orbitar al-rededor de la risa, se instala en sus extrarradios e interroga a los espontáneos que por allí apare-cen. Gente en sitios sigue la sen-da de El señor y de su anterior largo, Dispongo de barcos, es-trenado en Sitges 2010. Estruc-turada en viñetas teóricamente cotidianas que mutan hacia el surrealismo y el desconcierto, la película nos irá presentando una galería de personajes que apa-recen y desaparecen, hasta que vuelven a aparecer de las formas más insospechadas.Gente en sitios puede conside-rarse una película low cost: se ha rodado a salto de mata, con la cámara del propio director, que-dando con los actores para rodar sus escenas cuando tuvieran un hueco… y, sin embargo, por ella desfilan un montón de caras co-nocidas del cine español: Antonio de la Torre, Maribel Verdú, Adria-na Ugarte, Coque Malla, Santiago

Segura, Ernesto Alterio, Carlos Areces y Alberto San Juan entre otros. Aplaudida en Toronto y en San Sebastián, la película de Ca-vestany puede leerse como una radiografía llevada al absurdo de los tiempos que vivimos, aunque eso sería limitar y restringir el inclasificable espectro de sensa-ciones que nos propone un filme que empieza como una especie de comedia para acabar adentrándo-se en territorios puramente lync-hianos. No os perdáis una de las películas española del año.

S.O.F. Sitges 46AUDITORI 16:45

L’étrange couleur des larmes de ton corps

Amer passarà a la història de Sitges com un dels títols més polèmics mai projectats al festi-val en els últims anys. Partint de l’univers visual i sonor del giallo i del fantàstic italià, els directors Hélène Cattet i Bruno Forzani s’endinsaven en la psicologia dels temors sexuals d’una noia, i el resultat, estilitzat fins vorejar l’abstracció, tenia tant de Mario Bava com de Michelangelo An-tonioni i del Roman Polanski de Repulsió.Amb el temps, Amer ha esdevingut un film de culte inqüestionable, ge-nerant una gran expectació per quin seria el següent pas de la parella de cineastes belgues. Avui el festival té l’honor de donar resposta a aquest

interrogant amb la projecció de L’é-trange couleur des larmes de ton corps, en què Cattet i Forzani explo-ten novament una filiació italiana explícita ja en l’enrevessat lirisme del títol, d’una sonoritat semblant a la de Cuatro moscas sobre terci-opelo gris o Una lagartija con piel de mujer. Com si es tractés del re-vers masculí de la seva òpera prima, el film està protagonitzat per un home que, al tornar a casa després d’un viatge, descobreix que la seva

dona ha desaparegut. Investigant aquest afer, anirà descobrint les estranyes històries viscudes pels seus veïns, tots ells inquilins d’un impressionant edifici art nouveau farcit d’habitacions secretes, de vi-tralls exuberants i de passadissos sinuosos que semblen connectar amb els racons més profunds del subconscient. Més narrativa i, alhora, encara més radical que Amer, L’étrange cou-leur des larmes de ton corps plan-

teja cada seqüència com un triple salt mortal cap allò desconegut, exhibint un impressionant catàleg de recursos formals i convertint la pantalla en un exquisit taulell de joc que porta a la superfície tot allò que recorria el rerefons dels gialli. En aquest sentit, la seva conclu-sió sembla parafrasejar una de les últimes cançons de Mishima, i ens diu que l’erotisme no és res més que una vella ferida que mai deixa-rà de sagnar.

No hace falta presentar a Nicolas Winding Refn. Basta con decir Drive. Ahora, Winding Refn vuelve a Sitges con Only God Forgives, protagonizada, cómo no, por su actor fetiche Ryan Gosling. El es-pectador del festival queda avisa-do: una vez dentro de la sala, que abra bien los ojos y se deje llevar por una de las experiencias es-téticas más fascinantes del cine contemporáneo. La mística del luchador vuelve a ser el centro del universo del di-rector danés. En cierta manera, Only God Forgives recoge muchos de los apuntes visuales que había sembrado en sus anteriores pe-lículas; especialmente, en la sor-prendente y misteriosa Valhalla Rising. En esta ocasión, la frialdad brumosa de los paisajes nórdicos es sustituída por los llamativos neones de Bangkok. Cambia el escenario y el color de la película pero la temporalidad suspendida, casi trascendente, sigue siendo la misma. El look ochentero de Drive deriva hacia ciertos tonos kitsch, de karaoke asiático. La combina-ción entre lo estético y lo espiritual se impone como uno de los gran-des logros del último trabajo de Winding Refn. En Only God Forgives, el romanti-cismo silencioso que emanaba de Drive da paso a un amor de madre casi enfermizo. Kristin Scott Tho-mas encarna a una mater familias que, aunque pueda parecer increi-

ble, es más dura que el personaje interpretado por Gosling. Como jefa de la mafia tailandesa, ella or-dena venganza; y el hijo pequeño obedece sin rechistar. Todo queda en familia, porque la muerte del hijo mayor es la que da inicio a una espiral de muertes que desm-bocará hacia escenas ciertamente brutales, aunque sorprendente-mente atractivas a nuestros ojos.

La estilización de la violencia es sin duda el otro gran tema favo-rito del cineasta danés. Winding Refn firma coreografías matemá-ticas y movimientos de cámara aparentemente imperceptibles. La sutileza y ligereza con la que está filmada Only God Forgives sólo puede ser obra de un genio, que filma tal y como se mueve un gran luchador.

S.O.F. Sitges 46PRADO 10:15, 22:30

Only God Forgives

Page 6: Pino Donaggio 9 Nicholas Brendon 10 RETIRO 10:15 Diari del festival 2 Dimarts 15 d’octubre 2013 TREN FANTÀSTIC! De l’11 al 20 d’octubre (ambdós inclosos) Tren …

Diari del festival Dimarts 15 d’octubre 20136

Noves Visions · ExperimentaRETIRO 18:00

3 x 3D

Primero fue una experiencia de parque temático, luego los IMAX explotaron su grandilocuencia y ahora, finalmente, el cine de ficción ha abrazado el 3D con toda norma-lidad. Buscar la grandilocuencia del espectáculo para luchar contra el declive de espectadores en las salas no es nada nuevo en la historia del cine; en realidad, ha sido una prác-tica muy habitual. El 3D se ha im-puesto en los últimos tiempos como un recurso comercial, más que como una apuesta estética e innovadora. Conscientes de ello, con 3 x 3D, los directores Jean-Luc Godard, Peter Greenaway y Edgar Pêra desean llevar esta tecnología hacia nuevos territorios y reflexionar sobre su uso. De este ménage à trois cinemato-gráfico, el director portugués Edgar Pêra es el menos conocido y el más joven de los tres. Los otros dos, Go-dard y Greenaway, son sobradamen-te conocidos tanto por su extensas y dilatadas obras como por su espíritu de transgresión. No es azaroso, pues, que ambos participen en una inicia-tiva de estas características, nacida del proyecto Guimaraes 2012, Ciu-dad Europea de la Cultura. Los tres episodios que componen la película no mantienen una excesiva relación entre sí, más allá de lo es-trictamente tecnológico. Greenaway abre el fuego con una especie de pla-no secuencia tridimensional a través de la historia de Portugal, enlazando el período de esplendor del país en el siglo XVI con la contemporaneïdad. Por su lado, Pêra dibuja un episodio de carácter metalingüístico, trazando una personal historia del cine desde

sus inicios hacia la eclosión del 3D. Finalmente, Godard cierra el filme con lo que podría ser un epílogo de sus Histoire(s) du Cinéma, donde se citan la historia, la memoria cinema-tográfica y unos pensamientos reci-tados en voz en off. En definitiva: tres propuestas distintas que nos obligan a pensar de forma tridimensional.

S.O.F. Sitges 46AUDITORI 14:45

a Field in England

Hace dos años, el director Ben Wheatley presentó en Sitges Kill List, un amago de drama familiar británico que terminaba sumiendo al espectador en la violencia y la locura. El año pasado, estrenó Tu-ristas, una cinta de humor negro en la que Tina conocía a Chris y juntos emprendían un viaje poco idílico y muy salvaje. Pues bien, ya podéis eli-minar de vuestros discos duros toda la información que tengáis de la obra anterior de Wheatley: este vuelve a Sitges con algo radicalmente nuevo.Un grupo de desertores de la Guerra Civil Inglesa –soldados de pacotilla que huyen de las bombas campo a través– se topan con un alquimista que les propone encontrar un tesoro. Pronto, el campo se transformará en un paisaje alucinante (y no emplea-mos esta palabra en sentido figura-do). El encuentro entre los soldados y el alquimista termina con el grupo ingiriendo setas y experimentando sus delirantes consecuencias. A Field in England es un trip en toda regla, una película en blanco y negro que combina la locura con el humor negro, consiguiendo un cóctel de lo más explosivo.

Situada a camino entre el thriller histórico, el terror y el cine experi-mental, A Field in England es una cinta que desborda originalidad y que se rodea de cierto misticismo oculto y alucinante. Recuerda, inevi-tablemente, a Honor de caballería, la libre adaptación de El Quijote, del director catalán Albert Serra, que sorprendió a crítica y público. También sorprenderá la nueva obra de Wheatley, por su bella factura y su fascinante diseño de sonido, que ayuda a conseguir esta atmósfera de ensueño, de viaje a un lugar entre realidad y imaginación.

Seven ChancesPRADO 18:30

Leviathan

Jean-Luc Godard, en un dels seus populars (i a la vegada críptics) aforismes apunta que “els Lumière troben en allò ordinari alguna cosa d’extraordinària, mentre que Méliès troba en allò extraordinari alguna cosa d’ordinària”. No volem dissertar sobre el pensament de Godard però el cert és que aquesta reflexió entre el real (Lumière) i la fantasia (Méliès) és aplicable a Leviathan, el sorpre-nent documental sobre el món de la pesca de Lucien Castaing-Taylor i Véréna Paravel. En mans d’ambdós directors, el dia a dia d’un vaixell pes-quer (amb el que podem estar famili-aritzats a través dels reportatges te-levisius estil Thalassa) es converteix en un món sorprenentment extraor-dinari, més proper a la fantasia i a la ciència-ficció que no pas al realisme. L’inici de la pel·lícula és certament revelador. La manera en què la pesca nocturna està filmada, mitjançant la versàtil càmera GoPro (extremada-ment mòbil i adaptable a qualsevol

ambient), ens permet endinsar-nos en un univers misteriós i descone-gut en què les cordes, les xarxes, els peixos, la mar i els propis pescadors semblen sortits d’un altre planeta. Es tracta d’una posada en escena absolutament hipnòtica, en què la proximitat des de la qual es filma la realitat n’ofereix una perspectiva mai vista. Més que un viatge a l’interior del mar, la pel·lícula sembla mostrar-nos un viatge extraterrestre. Les possibilitats i avenços de la tecnologia digital permeten a Cas-taing-Taylor i Paravel (directors, guionistes, productors i editors del film) oferir, en alguns moments, una visió del mar propera al vídeo art i ben allunyada dels clàssics relats marítims de Herman Melville i Jo-seph Conrad. A Leviathan, la mons-truositat no emergeix de les profun-ditats marítimes sinó de la forma en què es contempla el mar. Focus ÀsiaRETIRO 19:30

Horror Stories II

Segunda producción ómnibus sur-coreana en agrupar historias fan-tásticas en un año –la primera la pudimos ver en Sitges 2012–. Cuatro nuevos relatos de horror integrados en su conjunto por un mismo hilo conductor: una estudiante, con la habilidad de poder contactar con los muertos, indaga en una misteriosa compañía de seguros. A través de los distintos objetos que allí se guardan entramos en una sinfonía de horro-res. La joven nos presenta tres casos extraordinarios: 1) The Cliff. Dirigida por Kim Sung-ho, esta interesante historia narra la

odisea de dos montañeros atrapa-dos en un desfiladero que se debaten entre la vida y la muerte.2) The Pain of Death, de Kim Hwi. Puro fantástico surcoreano, una pe-lícula a ratos macabra y con un twist que versa sobre el origen del mal. Ol-vídense del happy end.3) Escape, del realizador Jung Bum-sik. Es el más divertido de todos y nos acerca a un profesor un poco cateto que decide aceptar un pacto con el diablo para no dejar que sus estudiantes le tomen el pelo. 4) 444, de Min Kyu-dong, regresa a la compañía de seguros del principio y cierra el círculo. Es en este capítulo que los portales tridimensionales entre el mundo de los vivos y el de los muertos se abrirán para dejar paso a una maldición satánica. Si queréis daros un paseo por la Co-rea más infernal, ocultista y embru-jada, esta es vuestra película. Cuatro historias para una noche de terror.

CineAsia

Noves Visions · FiccióPRADO 20:30

coldwater

Coldwater és un reformatori per a adolescents rebels que, més que un reformatori, sembla una presó il·legal, isolada al mig de la muntanya, amb racionament d’aigua, cel·les d’aïlla-ment i sales de tortura. En aquest es-cenari té lloc Coldwater, un thriller més proper a l’univers militar que a l’imaginari de l’adolescència. O una barreja explosiva d’ambdues coses. La mare de Brad (P.J. Boudousqué) creu que la millor manera d’ajudar al seu fill és tancar-lo a Coldwater. Se l’enduen de nit per la força, el tiren del llit de forma violenta, i ell desperta en

Page 7: Pino Donaggio 9 Nicholas Brendon 10 RETIRO 10:15 Diari del festival 2 Dimarts 15 d’octubre 2013 TREN FANTÀSTIC! De l’11 al 20 d’octubre (ambdós inclosos) Tren …

Diari del festival Dimarts 15 d’octubre 2013 7

el reformatori. A partir d’aquest dia, la seva vida farà un gir cap a la ràbia en comptes de cap a l’adoctrinament. La desena d’adolescents que viuen a Coldwater estaran sotmesos a un programa autoritari, amb activitats pròpies d’un exèrcit i disciplina militar. Vincent Grashaw, un dels produc-tors de Bellflower, que el 2011 va guanyar el Premi Jurat Jove a Sitges, dirigeix aquest drama psicològic que converteix les experiències reals en vivències terrorífiques. Coldwater se suma a la llista de pel·lícules que, enguany, exploren el món de l’adolescència, com Los In-ocentes –on els joves no només són els protagonistes sinó els mateixos directors de la pel·lícula– o Antisoci-al, una pel·lícula sobre cinc joves que la nit de Cap d’Any viuen la propaga-ció d’un virus mortal.

Noves Visions · No FiccióPRADO 14:15

The End of Time

Nuestro cuerpo está hecho de un 75% de agua, porcentaje que con la edad va disminuyendo –aunque este es otro tema–. Pues bien, esta parte más natural del ser humano es la que conecta de forma directa con el documental The End of Time. Peter Mettler, que escribe y dirige la pelícu-la, nos hace ver que somos una pieza más del engranaje del ciclo de la vida. El documental, mitad contemplativo, mitad teórico, explora la naturaleza mediante bellísimas imágenes de nubes aceleradas que parecen mares, mediante tormentas que caen sobre una frondosa selva para que luego salga el sol y aparezca un arco iris. La naturaleza sirve de punto de par-

tida para una exploración del tiem-po. Este concepto se convierte en el eje de The End of Time. Mettler se adentra en el terreno de la teoría a través de una serie de entrevistas a diferentes personas, aparentemen-te sin muchos nexos en común. El cineasta pregunta a expertos sobre física subatómica; a un practicante, le plantea cuestiones sobre la me-ditación budista; y a un astrónomo, sobre el comportamiento de los pla-netas. La sorpresa es ver la aparición estelar del famoso DJ Richie Hawtin, a quién Mettler pregunta sobre los loops de la música electrónicaEl tiempo, sin embargo, no aparece solo en boca de los entrevistados, sino que se desprende también de las imágenes de algunas casas de-rruidas de la abandonada Detroit y de la lava de un volcán que resbala a paso lento. The End of Time es un compendio de imágenes y palabras que crean preguntas que parecen no tener respuesta.

S.O.F. Sitges 46AUDITORI 18:45

Hooked Up

Durante los primeros minutos del debut de Pablo Larcuén, vemos a uno de los protagonistas vomitando, con la cabeza abocada al inodoro. Esta desagradable escena podría ir tanto al inicio como al final de la película, pues Hooked Up es la crónica de una noche de fiesta que termina de una forma harto escabrosa. Dos amigos norteamericanos se van unos días a Barcelona a ver si este último se ol-vida de su ex. A intentar pillar cacho, básicamente. Una noche acaban en el Apolo, ese antro emblemático del moderneo barcelonés que muchos de vosotros habréis pisado en más

No voleu caldo? Doncs dues tas-ses! Aquesta nit toca una ració doble de terror psicològic que s’allunya dels estàndards del gènere i que cal assaborir lenta-ment. Per començar: Abductee, l’exercici de virtuosisme fílmic que ens regala el director japo-nès Yamaguchi Yudai, que de ben segur us farà pensar en Buried de Rodrigo Cortés o en Cube de Vicenzo Natali. El plantejament és similar: un home en un espai tancat que busca la manera de sortir-ne. Aquesta vegada, però, l’escenari és un contenidor indus-trial i la víctima d’aquesta putada

(no té un altre nom) porta tatuat un número com si fos una merca-deria. La situació de claustrofòbia i desconcert inicial es complicarà en el moment en què el protago-nista, Atsuchi Chiba, descobreixi que no és l’únic que ha estat se-grestat. La pregunta “com sortir d’aquí” derivarà en “per què estic aquí”. Les hores d’espera són mol-tes i mentrestant el balanç de la seva vida serà l’única via per tal de trobar una resposta i potser una sortida. Despertar-se i trobar-se en aquesta situació, de ben segur, no és agradable per ningú.Molt menys simpàtic és patir un

avortament i encara pitjor que aquest te’l provoqui un desconegut a cops de maó i sense cap motiu aparent. Això és el que succeeix a la protagonista de Proxy, de Zack Parker. La brutalitat de l’escena ini-cial donarà peu a un procés de dol i de lluita per recuperar una raó de viure. En aquest context, un grup d’autoajuda de mares en crisi podria ser una alternativa per tirar enda-vant. La ment recargolada de Parker fa que, a partir d’aquí, comenci una explosió de violència on emergirà la cara més fosca de la maternitat. Acabeu-vos doncs el caldo, com us dirien les vostres mares.

Noves Visions PRADO 00:30

MARATóabductee + Proxy

Page 8: Pino Donaggio 9 Nicholas Brendon 10 RETIRO 10:15 Diari del festival 2 Dimarts 15 d’octubre 2013 TREN FANTÀSTIC! De l’11 al 20 d’octubre (ambdós inclosos) Tren …

Diari del festival Dimarts 15 d’octubre 20138

de una ocasión, y allí se lían con dos chicas, a las que logran sacar de la discoteca. Todo parece ir sobre rue-das: no solo van a tener sexo, sino que además inmortalizarán las cópulas con su móvil –toda la película está grabada con un iPhone–, pero una vez lleguen a la casa de una de las chicas las cosas van a ponerse muy feas.Es en ese segundo acto, a partir del momento en que la película entra en materia terrorífica, cuando Hooked Up empezará a zarandearnos de mala manera. A hacernos sufrir de lo lindo, lleguemos o no a tener ga-nas de vomitar. La cámara de vídeo del iPhone no está nada mal, pero cuando trabaja con poca luz, la ima-gen pierde definición, se pixela, y eso acentúa la sensación de claustrofo-bia que produce el filme de Larcuén. Más sangrienta, histérica y desqui-ciada a cada minuto que pasa, la pe-lícula encarcela a sus protagonistas en un agujero infernal, a merced de una joven endemoniada que no sa-ben si está viva o muerta. No vamos a ser nosotros quienes hagamos apología de la familia tradicional y la virginidad hasta el matrimonio, pero después de ver Hooked Up quizá se os quiten las ganas de los rollos de una noche por un tiempo largo.

S.O.F. EspecialsAUDITORI 12:15

real

El maestro de las sombras Kyios-hi Kurosawa ha hecho una película sorprendentemente luminosa. En el plano estético, claro; porque en un sentido más profundo, Real sigue transpirando la misma esencia in-quietante que sus demás películas. Real se despliega a través de imáge-nes y situaciones que se repiten. Koichi

está obsesionado con sacar a su ama-da Atsumi del coma en el que está atrapada. Para lograr su objetivo, se someterá al sensing, una tecnología que le permite penetrar en el subcons-ciente de ella. Decir que Real toma la forma de un puzzle sería simplificar una película cuyo valor va mucho más allá de la trama. Kurosawa firma una cinta enormemente bella, de decora-dos pálidos e imágenes que evocan, a la perfección, la fragilidad y el misterio del subconsciente.Después de hacer un melodrama (Tokyo Sonata) y una serie (Penance), Kurosawa, que en otro tiempo fue un genio del fantástico, se ha adentrado sin pudor en el terreno de la ciencia-ficción. Escribíamos hace tan solo dos días que Mindscape forma parte de ese tipo de thrillers contemporá-neos que se adentran en la mente de los personajes. El mejor ejemplo de esta tendencia es Origen. Se podría decir que Real se sitúa en un punto entre Origen y Olvídate de mí. Con la película de Nolan tiene en común su concepción laberíntica. Con el filme de Gondry comparte la vocación de crear imágenes propias del mundo de los sueños tremendamente únicas.Kurosawa ha logrado lo imposible: hacer una película que se enmarca en una tendencia pero que destila una gran originalidad.

Noves Visions · No FiccióPRADO 16:30

L’autre monde

Richard Stanley afirma no creer en lo sobrenatural. Pese a ello, y tal y como confiesa al inicio de L’autre monde, no puede negar que en una ocasión vivió una experiencia que escapa a toda explicación racional. Ocurrió en Montségur, Occitania, un lugar

ampliamente conocido por la gran cantidad de sucesos de apariencia sobrenatural. Stanley decidió regre-sar a Francia con la esperanza de tener un nuevo contacto con lo extra-ño, realizando un documental sobre su vivencia y sobre las leyendas que circulan en la zona. L’autre monde es la mirada de un agnóstico que, poco a poco, se abre hacia lo desconocido y que termina enfrentándose a lo que no puede comprender no con temor, sino con respeto y reverencia.De la mano del propio Stanley, cono-cemos a una serie de peculiares per-sonajes, expertos en lo oculto y due-ños de una posición vital alejada de las convenciones. Ellos nos instruyen en los secretos de una tierra donde lo sobrenatural sigue muy presente en el día a día de sus habitantes. El director de Hardware. Programa-do para matar y Dust Devil ha reu-nido para el proyecto a un grupo de colaboradores de auténtico lujo, que incluye a Karim Hussain (Subcon-cious Cruelty) como director de fo-tografía, a Pat Tremblay (Hellacious Acres: The Case of John Glass) como montador y a Simon Boswell (Santa sangre) como compositor. Como decía aquella serie: la verdad está ahí fuera. Richard Stanley ha salido en su búsqueda.

Panorama F.C.RETIRO 23:30

Hellbenders

La d’aquesta nit serà l’única oportu-nitat que tindreu de veure al festival Hellbenders, un autèntic festival d’in-correcció política a càrrec d’un cineas-ta de culte, J. T. Petty. Des que el 2001 va presentar a Sitges aquella petita joia de l’horror, gairebé sense dià-legs, que era Soft for Digging, aquest

cineasta nascut a l’estat de Carolina del Nord ens ha anat visitant amb pel·lícules sempre diferents, com el pertorbador fals documental S&Man o el western fantàstic The Burrowers. A Hellbenders, el nombre de diàlegs és inversament proporcional als que hi havia a Soft for Digging, ja que la pel·lícula consisteix, sobretot, en una celebració de la incontinència verbal, en el sentit més pudent del terme, ja que l’escatologia i les paraulotes són a l’ordre del dia.El film de J. T Petty ens presenta un singular grup de sacerdots es-pecialitzats en fenòmens sobre-naturals que, amb l’excusa d’estar més preparats i receptius a l’hora d’enfrontar-se a les forces del mal, es dediquen ininterrompudament al vici. Borratxos, depravats sexuals, malparlats i irresponsables, viuen la gran vida d’aquells a qui res impor-ta excepte en aquells moments en què han de salvar el món. Adaptant la seva pròpia novel·la gràfica, el director de The Burrowers ens pre-senta una original i llibertina mescla entre Els caçafantasmes i l’esperit de companyonia alcohòlica que im-pregna l’enorme The World’s End, que hem pogut veure al festival. Clancy Brown, Clifton Collins Jr. i Andre Royo, l’entranyable Bubbles de The Wire, encapçalen el repartiment d’aquesta comèdia terrorífica en es-tat de gràcia, que no s’assembla a cap altra de les pel·lícules que el seu direc-tor havia rodat fins ara. I és que a J. T. Petty li agraden els riscos.

S.O.F. EspecialsAUDITORI 20:30

Enemy

Denis Villeneuve está de moda. Acaba de estrenar en salas comer-

ciales Prisioneros, un thriller con Hugh Jackman en el papel de un padre desesperado por encontrar a su hija y con Jake Gyllenhaal como policía encargado de resolver el caso. En Sitges, presenta Enemy, sin duda, una película algo más arriesgada y hermética que Pri-sioneros. El protagonista vuelve a ser Gyllenhaal, que en esta oca-sión interpreta a dos personajes: un profesor de historia y un actor en horas bajas. El primero descu-bre al segundo en una película y, desde ese momento, se obsesio-na con encontrarlo y conocerlo. El encuentro entre ambos pondrá de manifiesto la fragilidad de sus vidas: el profesor mantiene una re-lación insatisfactoria con su chica, el actor oculta secretos a su mujer embarazada.El tour de force interpretativo de Gyllenhaal resulta tremendamen-te impresionante. El actor logra encarnar a dos personajes idénti-cos en lo físico, pero con carácteres distintos. La calma aparente del actor contrasta con el nerviosismo tímido del profesor de historia. Así, la interpretación de Gyllenhaal se construye sobre los matices, sobre los pequeños gestos. Basada en la novela de José Sara-mago El hombre habitado, Enemy es metafísica pura. Las identidades de los dos protagonistas se van confundiendo a medida que avanza el relato, llevándose por delante a todos aquellos que les rodean. Las mujeres se convierten en objetos dentro de un juego de intercambio de roles.Villeneuve plantea una película descaradamente incómoda. Los edificios son fríos y de líneas rec-tas; la luz, escasa y amarillenta. El ambiente es pesado; el gesto de los actores, taciturno. Todo está dispuesto para crear un relato a camino entre el thriller psicológi-co y la reflexión metafísica. Enemy es una adaptación de la novela de Saramago, pero en algunos mo-mentos el universo de la película parece más propio de Kafka. Na-cido en Quebec, Villeneuve parece haberse empapado de las maneras del canadiense David Cronenberg, amante de indagar sobre los domi-nios de la mente. Enemy podría ser descendiente de Inseparables.

Page 9: Pino Donaggio 9 Nicholas Brendon 10 RETIRO 10:15 Diari del festival 2 Dimarts 15 d’octubre 2013 TREN FANTÀSTIC! De l’11 al 20 d’octubre (ambdós inclosos) Tren …

Diari del festival Dimarts 15 d’octubre 2013 9

La tira de Guillem Dols

Tuvo una formación musical clási-ca y en su juventud compuso varios éxitos pop ¿Cómo fue su salto a la composición de bandas sonoras?Una noche volvía de hacer una gala en Venecia, y Ugo Mariotti me vio montado en un vaporetto. Mariot-ti era productor de Amenaza en la sombra, que se estaba rodando en aquel momento en la ciudad. La pe-lícula tenía una temática sobrena-tural, y para él esa coincidencia fue una señal mandada desde el más allá. Esa misma noche me llamó para proponerme que compusiera algo para el filme. Me pareció muy extraño, porque yo no tenía expe-riencia en ese campo, y porque se trataba de una película importante, protagonizada por Julie Christie y Donald Sutherland. Pero a Nicolas Roeg, el director, le gustó mucho mi trabajo. Incluso gané un premio por esa música. En ese momento pensé que quizás podía aparcar mi carre-ra como cantante y dedicarme a la composición cinematográfica.

Al estar ambientada en Venecia, componer la banda sonora de Amenaza en la sombra debió ser una forma de poner música a la ciudad de su infancia.Sí, por supuesto. Fui muy afortunado.

La atmósfera de Venecia es única: la niebla, la soledad, caminar de noche por una calle estrecha y escuchar el maullido de un gato... Es una película de terror natural.

Ha trabajado en muchas películas de terror y misterio. Sin embargo, su música suele ser muy dulce y melodiosa.Creo que no es bueno para el impac-to emocional de un filme mantener todo el tiempo una música de sus-pense. Al final de Carrie, en la escena en el cementerio, hay una música re-lajada; hasta que el brazo de ella sale de la tumba y la música cambia de repente. Eso hizo saltar de la butaca a los espectadores de todo el mundo. En general, no me gusta hacer de la música un instrumento de anticipa-ción, prefiero que siga los cambios de la propia película.

Ha citado una de sus composicio-nes para Brian De Palma, el director con el que más veces ha trabajado. ¿Cómo describiría esa relación?Nuestra primera película juntos fue Carrie. Poco antes de realizarla, mu-rió Bernard Herrmann, que había compuesto la música de Hermanas y de Fascinación. A Brian no le inte-resaba trabajar con compositores de Hollywood. Él era un admirador de mi trabajo en Amenaza en la som-bra. Veía algunas semejanzas entre mi música y la de Herrmann, quizás porque ambos habíamos estudiado violín y nos gustaba incluir este ins-trumento en las partituras. A partir de Carrie, seguimos colaborando, siempre en títulos con elementos muy concretos, como el miedo, el suspense o el erotismo.

Todas estas características están presentes en Passion, su última colaboración, que se ha proyectado en el festival.Hacía 20 años que no trabajábamos juntos, aunque habíamos hablado de realizar otro proyecto, Toyer, que no llegó a materializarse. Brian y yo podemos estar mucho tiempo sin vernos y, a pesar de ello, cuando nos reencontramos es como si solo hubieran pasado unos días. Nuestro método de trabajo es siempre el mis-mo: él me enseña la película acabada y entonces empezamos a hablar del

enfoque musical. Tiene muy claro qué quiere de la bandas sonoras. Creo que las sonoridades de mi música, que vienen del mediterráneo y de la tradi-ción del melodrama, casan muy bien con su cine y realzan sus formas, que son más frías.

Tras estas dos décadas sin trabajar juntos, ¿ha notado alguna diferen-cia en el cine de Brian De Palma?Passion es una película un poco distinta, porque es el remake de un filme francés de Alain Corneau. Du-rante la primera mitad, parece una película normal, pero luego es muy loca, es... De Palma. En el festival de Venecia la recepción no fue demasia-do buena. Quizá no era el mejor con-texto, porque el filme no trata sobre problemas sociales o políticos. Estoy seguro de que en Sitges es muy dis-tinto, porque es un festival de cine fantástico. Y Brian es puro fantástico.

¿Cómo escoge los proyectos en lo que le interesa trabajar?Siempre he estado abierto a colaborar con realizadores que no conocía pre-viamente. Ese fue el caso de Patrick. No había oído hablar de Mark Hartley y cuando vi su primera película detecté que tenía talento, así que quise compo-ner para él. Durante toda mi carrera he intentado trabajar con directores jóve-nes. En los setenta, hice varias bandas sonoras para películas de David Sch-moeller, el director de Trampa para turistas. Su cine me resultaba intere-sante, pero su carrera nunca terminó de despegar. Quizá estaba equivocado.

En los últimos tiempos, ha traba-jado sobre todo en películas inter-nacionales. ¿Le cuesta encontrar películas italianas que le motiven?En Italia cada vez se hacen menos

películas. Mis ingresos los logro tra-bajando en televisión. El cine se ha vuelto un hobby para mí, un trabajo que realmente me apetece.

Dario Argento dijo el año pasado en este festival que el cine italiano se ha ido volviendo cada vez más pe-queño y que él no encaja en ese pa-norama. ¿Le ocurre algo parecido?Sí, absolutamente. Ahora parece que allí solo se hacen historias tristes. Directores con los que he trabajado, como Giuseppe Ferrara, solo pueden encontrar financia-ción para proyectos alimenticios. Han dejado de hacer el cine que realmente querían. Es por este mo-tivo que prefiero trabajar para tele-visión, donde puedo tocar todos los géneros.

Recientemente, ha compuesto la banda sonora de Non eravamo solo... Ladri di biciclette - Il neo-rrealismo, un documental que le ha permitido dar sonido a la histo-ria cinematográfica de su país.Me ha gustado mucho trabajar en esta película. Ha sido emotivo, por-que el guionista, Carlo Lizzani, que fue un gran director neorrealista, se suicidó durante la producción. Pese a esto, disfruté mucho del do-cumental, porque aparecen grandes directores, como Martin Scorse-se, Bernardo Bertolucci o Ermano Olmi. Para mí, ha sido una gran oca-sión para vincular mi música con la del neorrealismo. Eso sí, debo con-fesar que no conocía realmente este movimiento, porque en su época mi carrera iba en otra dirección y esta-ba algo alejado del cine. Ha sido al hacer esta banda sonora cuando he comprendido el verdadero significa-do del neorrealismo.

“No me gusta hacer de

la música un instrumento de anticipación,

prefiero que siga los cambios

de la propia película”

Entrevista: Pino Donaggio

Passion

Page 10: Pino Donaggio 9 Nicholas Brendon 10 RETIRO 10:15 Diari del festival 2 Dimarts 15 d’octubre 2013 TREN FANTÀSTIC! De l’11 al 20 d’octubre (ambdós inclosos) Tren …

Diari del festival Dimarts 15 d’octubre 201310

Presenta al festival Coherence. Què es va portar a participar-hi?M’agradava el concepte de la pel·lí-cula perquè no hi havia guió, havíem d’improvisar. Cada dia ens donaven unes notes, quatre o cinc elements amb els quals treballar. No teníem ni idea del material dels altres. A més, el director és amic meu, i l’adoro.

Com va començar a actuar?Ni me’n recordo. La meva mare era agent de talents, i jo sempre estava per allà. Una vegada, vam anar al set

de rodatge de la sèrie Happy Days i em va fascinar l’aspecte efímer del cinema, la idea de què t’has de creure una cosa que no és real però que ho ha de semblar. Aleshores ja pensava que volia actuar, però de petit tenia problemes de dicció. A més, vaig ju-gar a beisbol fins als vint anys. Va ser en aquell moment que d’un dia per l’altre, em vaig apuntar a classes d’interpretació per barallar-me amb el meu tartamudeig. Vaig rodar un anunci i tot es va posar en marxa.

Veu moltes diferències entre treba-llar en cinema i en televisió?És molt diferent. L’experiència de ro-dar una pel·lícula és ràpida, mentre que a la televisió un s’hi pot estar anys. Vaig fer Buffy, la cazavampiros durant 8 anys. A la televisió un té molt més temps per desenvolupar els personatges. Xander, el perso-natge que jo interpretava, va acabar convertint-se en una mena d’amic íntim per a mi. El trobo a faltar.

Què és el que més enyora de Buffy, cazavampiros?Sobretot, el fet de treballar amb Joss Whedon. Que estigués cada dia per allà i tenir un vincle artístic amb ell.

No ha pogut tornar a treballar amb ell?N’hem parlat alguns cops, però en-cara no ha sorgit l’oportunitat.

Va haver de preparar-se per cantar a l’episodi musical de Buffy?No, simplement vaig cantar. No em preocupava si sortia bé o malament, perquè no m’havien agafat per can-tar o ballar. Vaig fer-ho el millor que vaig poder, pensant que al cap i a la fi ho hauria intentat. Finalment ho vaig clavar.

Quin és el teu episodi preferit de la sèrie?Jo sempre separo Once More, with Feeling, l’episodi musical, de la res-ta. És insuperable. A part d’aquest, el meu preferit és Hush.

Com va ser actuar amb el seu germà bessó a l’episodi The Re-placement?Crec que va ser una experiència so-bretot per a ell, que ja formava part de la sèrie perquè era muntador de decorats. Ell pensava que la meva feina era fàcil, però quan s’hi va ha-ver de trobar, va veure que s’havia de preparar molt i en va percebre la intensitat.

Ens pot dir amb quina de les noies del repartiment de Buffy es casaria i amb quina voldria tenir una nit boja?Doncs em follaria Faith (Eliza Dus-hku) i em casaria amb Willow (Aly-son Hannigan) encara que a la sèrie sigui lesbiana.

Va participar en un autèntic film de culte, Psycho Beach Party, que va estar a Sitges ara fa tretze anys. ¿Quin record té d’aquella pel·lícula?M’encanta Psycho Beach Party. Al-lucio al saber que es va veure aquí. No ho sabia. Vam anar a Sundance i a algun altre festival, però no sa-bia que hauria pogut venir a Sitges tretze anys enrere. Charles Busch, el guionista, és un geni. I va ser un plaer actuar amb Lauren Ambrose. El seu personatge experimenta molts girs i canvis al llarg de la pel·lícula. Jo la veia treballar i pensava constant-ment que era boníssima.

“El meu personatge a Buffy va

acabar sent com un

amic íntim”

Entrevista: Nicholas Brendon

151013_E_brigadoon

BRIGADOONúltima

salida

En 2010, Quentin Dupieux (que hoy estrena película en Sitges) añadió una nueva y memora-ble entrada al subgénero de fil-mes sobre objetos asesinos con Rubber, en la que un neumático iba por ahí intimando con mu-jeres en moteles de carretera y haciendo estallar la cabeza de la gente. El año pasado Noboru Iguchi presentaba Dead Sushi, en la que al tradicional manjar nipón le salían dientes y podía volar. Atrás queda la lavadora/secadora industrial diabólica de The Mangler de Tobe Hooper, adaptando a Stephen King, o las Confesiones del sudario de un pornógrafo, delirante relato de Clive Barker en el que el asesino era, como bien indica el título, un sudario. Una pieza de ropa. No me preguntéis cómo lo ha-cía. El caso es que Brigadoon estrena hoy una película filipi-na sobre una nevera asesina. Eso es lo que os quería decir. Se llama Pridyider (The Fridge), su director es Rico Maria Ilarde, y su protagonista, que no sé si es la chica que sale al principio del tráiler, en picardías, dejándose hacer un cunnilingus o algo así, no está nada mal.El otro estreno del día es Strip-ped, en la que un grupo de ami-gos viajan a Las Vegas para celebrar el cumpleaños de uno de ellos, con la mala suerte de trabar relación con una stripper que trabaja para una red de trá-fico de órganos. Nos hallamos

ante una mutación cafre y bas-tarda de películas como Very Bad Things o Resacón en Las Vegas, hecha artesanalmente y entre amigos, que recurre a la moda esa del found footage para saciar los bajos instintos de gente como vosotros, que iréis a verla y luego saldréis a respirar el aire tan contentos sin importaros lo que les pase a esos pobres chicos. Quizá después de comer guarradas aceitosas volváis a L’Escorxador porque por la noche siguen po-niendo cosas del tito Jess: Sexo caníbal, de 1980, en la que un veterano del Vietnam interpre-tado por Al Cliver tiene que sal-var a una modelo de una tribu de antropófagos, y Lascivia, la segunda de las pelis inéditas que Franco rodó con Fata Mor-gana entre 2006 y 2007.Continúa la retrospectiva dedi-cada a Jairo Pinilla, el rey del horror delirante colombiano, con la proyección de 27 horas con la muerte. También habrá una proyección de cortos cortí-simos del Fascurt, el Festival de Curtmetratges del Masnou, en-tre los que se encuentra la que fue la feel-good movie española del año pasado. No dura ni tres minutos. Palito de Néstor F: un oasis de ternura en un mundo de horror.

Toni Junyent

Page 11: Pino Donaggio 9 Nicholas Brendon 10 RETIRO 10:15 Diari del festival 2 Dimarts 15 d’octubre 2013 TREN FANTÀSTIC! De l’11 al 20 d’octubre (ambdós inclosos) Tren …

Diari del festival Dimarts 15 d’octubre 2013 11

L’eslògan de Capa caída diu que és la primera pel·lícula espanyola de superherois. Evidentment, aquest eslògan és men-tida. La primera pel·lícula de superhe-rois és Supersonic Man, de Juan Pi-quer Simón. Ara bé, sí que és cert que Capa caída és la primera pel·lícula de superherois rodada en castellà i a Es-panya. Supersonic Man estava rodada en anglès i tenia lloc a Nova York.

Es pot riure dels superherois? Capa caída és una comèdia, però

amb molta crítica. Hem volgut treballar sobre l’humor negre, fins al punt de jugar una mica amb foc en alguns moments. Pot haver-hi gent, per exemple, que no riguin amb les escenes que se situen en l’època de la Segona Guerra Mun-dial. De moment, però, sembla que estan fent força gràcia. Hem fet una comèdia que fuig de la típica Spanish comèdia. És una pel·lícula de diàlegs treballats, sense un hu-mor banal i sense gags fàcils.

A quin superheroi s’assembla Magno, el protagonista de la seva pel·lícula? Magno és Superman. Té gairebé tots els poders de Superman. Hem jugat també amb altres superhe-rois, com Batman o Robin. Glorioso, un dels personatges, emula a Bat-man amb el seu vestit negre, Little Prodigio vindria a ser Robin, però en aquest cas, en lloc d’anar amb Batman, Robin va amb Superman. El mega dolent de la pel·lícula, el Dr. Subterráneo, vindria a ser Lex Luthor, amb els seus poders, que en realitat no són més que diners i maldat. Després hi ha els altres per-sonatges molt més estranys.

Capa caída conté un rerefons de crítica social. Per què va dotar d’aquesta dimensió social la fi-gura d’un superheroi amb poders sobrenaturals? Volíem involucrar Magno en certs problemes suficientment impac-tants. D’entrada no s’empatitza amb el personatge, però a poc a poc l’espectador el va coneixent millor i descobreix que, encara que té els seus defectes, acaba per cau-re bé. També buscàvem que Magno tingués un punt dramàtic: és un superheroi, el més gran de la his-tòria, però també pot ser el pitjor de la Terra. Això està en l’essència de la pel·lícula. “Igual que sóc un super home, puc ser un super vilà”, comenta en un moment.

Per què es va decantar pel format documental? El projecte era fer un documental sobre superherois i anar darrere del personatge tota l’estona. Era el que més ens interessava. Ens preguntà-vem com seria una pel·lícula sobre Superman, un documental en què que la càmera l’acompanyés tota l’estona, en què l’entrevistessin. Aquest format ens permetia poder criticar la societat des del punt de vista d’una persona externa, dife-rent de la resta d’humans.

Amb quins referents es va fixar per trobar l’estètica dels superherois de Capa caída? A la pel·lícula juguem amb èpoques diferents, amb una estètica molt re-tro. A Magno li hem posat un bigoti que recorda al Tom Selleck a Mag-num, i si tirem més endarrere, fins els anys 20, diria inclús que té un aire a Clark Gable. Per a la roba de superheroi vam buscar una evolu-ció. Als 80 els superherois portaven lycra i anaven amb una mena de pi-james. Amb el pas del temps, es van anar posant roba més estreta, com a l’última pel·lícula de Superman, en què el vestit no arriba a ser de cuir, però s’hi assembla. Evidentment, si haguéssim fet un vestit com el de Superman no hauríem pogut fer la pel·lícula perquè no ens arribarien els diners.

“Capa caída és la primera pel·lícula de superherois

rodada en castellà

i a Espanya”

Entrevista: Santiago Alvarado

Aquest 2013, un documental, Jodorowsky’s Dune de Frank Pa-vich, forma part per primer cop de la Secció Oficial a Competi-ció de Sitges. El film de Pavich recupera un dels projectes més apassionants de la història de la ciència-ficció, l’adaptació que mai va arribar a materialitzar-se de l’obra de Frank Herbert per part d’Alejandro Jodorowsky. El cineasta xilè comptava amb la col·laboració d’un dream team que incloïa Moebius, H.R. Giger, Orson Welles, Salvador Dalí i Mike Jagger. Totalment al·lu-cinant. Perquè Jodorowsky’s Dune no deixa de ser un docu-mental sobre una pel·lícula que mai no ha existit, sobre un som-ni megalòman i trencat. També un recordatori de què els docu-mentals poden apropar-nos a una dimensió més enllà del real o convertir-se en una manera d’apropar-se al gènere a través de l’hiperrealisme. Un dels noms imprescindibles del cinema fantàstic, Georges Franju, va debutar al cinema amb el documental La sang des bêtes. En la seva aproximació a la feina diària dels escorxadors de París, Franju partia d’una idea més pròpia del surrealisme que del reporterisme: visualitzar allò sinistre que s’amaga rere la nos-tra realitat quotidiana. Dins l’am-bient boirós i viscós on es mutilen els animals, Franju va aconseguir registrar unes imatges delirants i literalment insuportables, unes imatges que ni el més agosarat dels surrealistes havia arribat a imaginar en el pitjor dels seus malsons. La sang de les bèsties també s’es-cola per la coberta del vaixell de Leviathan de Lucien Cas-taing-Taylor and Véréna Paravel,

el documental estrella del 2012 que recupera Seven Chances. El tàndem de directors prové del Sensory Etnography Lab de la Universitat de Harvard, bressol d’alguns dels títols més inquiets que ha donat la no ficció en els últims anys. A Leviathan Cas-taing-Taylor i Paravel munten un dispositiu de càmeres des-plegades en un vaixell de pesca a la costa de Nova Anglaterra que capten fins al més mínim detall visual i sonor del que passa a bord. La realitat enregistrada en alta definició, en primeríssims primers plans de detalls que ens passarien desapercebuts a ull nu i des de perspectives que no són les pròpies de l’ésser humà pro-porciona una simfonia d’imatges i sons terrorífics: cossos d’animals mutilats que encara es remouen i panteixen sobre bassals de sang, sorolls de cadenes que s’arrosse-guen com una maledicció, estols d’aus amenaçadores que sem-blen atacar la pantalla... El segui-ment hiperrealista de les tasques quotidianes en una nau pesque-ra s’acaba apropant al retrat d’un monstre marí que podria prove-nir de l’infern.Submergir-nos en una dimen-sió inesperada de la realitat és també l’objectiu de The End of Time de Peter Mettler, un altre documental que va més enllà de l’experiència IMAX en el seu treball amb la hiperdefinició. The End of Time ofereix una re-flexió multidisciplinar sobre el concepte del temps que abraça el punt de vista des de la física, el comentari proper a la filosofia, l’especulació fantàstica i, sobre-tot, la vivència sensorial a través de les imatges. a

Eulàlia Iglesias

LA COLUMNA DEL CRÍTIC

AL FANTÀSTIC A TRAVÉS DE L’HIPERREAL

a9 9

Page 12: Pino Donaggio 9 Nicholas Brendon 10 RETIRO 10:15 Diari del festival 2 Dimarts 15 d’octubre 2013 TREN FANTÀSTIC! De l’11 al 20 d’octubre (ambdós inclosos) Tren …

Diari del festival Dimarts 15 d’octubre 201312

¿Ha tenido alguna experiencia pre-via como jurado antes de Sitges?Sí, pero siempre había sido en festi-vales de cortometrajes. En cualquier caso, es una buena experiencia. Ver películas es una de mis grandes aficiones. Con mis amigos solíamos ir al cine y ver una película tras otra para ver cuántas aguantábamos. Ahora me noto un poco más viejo para eso.

¿Conocía el festival?No había venido nunca, pero sabía de su reputación. Además, aquí se proyectó la saga de Posesión in-fernal, de la que yo hice el remake.

Todas las personas implicadas en esas películas hablan maravillas del festival, y siempre dicen que su paso por aquí fue decisivo para esas películas. Constantemente oigo ha-blar de Sitges.

¿Cuál sería su definición de cine fantástico?Viendo las películas del festival, me doy cuenta de que el espectro del fantástico es cada vez más amplio. Antes parecía que el género estaba reservado a un grupo de cineastas muy particulares, muy frikis; pero en los últimos años ha ido adqui-riendo más respeto.

¿Cuándo cree que se inició este cambio?Para mí, el punto de inflexión fue cuando Danny Boyle se acercó al relato de zombis con 28 días después. A partir de entonces, resultaba evidente que ese tipo de películas ya no eran solo para una minoría. Muchos cineastas importantes y de una gran repu-tación tomaron en serio al género e hicieron películas geniales. Tam-bién empezaron a surgir nuevos subgéneros, como la ola de terror hiperrealista o lo que se ha dado en llamar contemplative sci-fi, que son todas esas películas que tienen un núcleo de género pero están tra-tadas desde una perspectiva próxi-ma al drama, como por ejemplo Upstream Color. Este abanico de nuevos planteamientos es lo que hace que el fantástico me resulte cada vez más difícil de encasillar o de encajar en una única definición.

¿En qué aspectos se está fijando a la hora de valorar las películas del festival?En general, se busca siempre la ori-ginalidad. Ver algo que no se haya visto antes, esa es la clave. No solo en el festival, pues a fin de cuentas la valoración de las películas es in-dependiente del contexto. En el fon-do, es lo mismo estar en el festival que en casa. A uno le gusta ver que los cineastas involucrados hicieron algo que permitió al cine dar un paso adelante. Puede ser cualquier aspecto destacable, ya sea porque la película cuenta una historia in-creíble, por la forma de mostrar un relato clásico o porque reinvente el género. Aunque sean pasos mi-núsculos, son importantes. Es muy difícil hacer cosas nuevas en un mundo donde parece que todo está inventado. En el cine fantástico, el director tiene la responsabilidad de inventar algo nuevo. Los límites los pone la imaginación, no está la rea-lidad para dictar las reglas.

¿Hay alguna película reciente en la que se ha logrado esto?Sí. Distrito 9 de Neil Blomkamp, que aborda el subgénero de aliens des-de una perspectiva completamente distinta. También, como decía antes, 28 días después.

En sus películas, ¿cuál cree que es el granito de arena que ayuda al cine a dar ese paso adelante?Mi gran objetivo es dejar algo en el espectador. No quiero que vea la película y se olvide de ella al día si-guiente. Esa es la presión que me

pongo como director. A veces, dar con ese punto es más sencillo de lo que parece. Puede ser una escena, una idea o una manera de contar un desenlace de manera distinta a cómo se suele hacer. En el caso del remake de Posesión infernal, fue algo concreto, casi diría que cuan-tificable, como empujar los límites de la censura y de lo que el sistema de calificación norteamericano con-sidera tolerable. El otro día estuve hablando con Eli Roth y me dijo que, cuando presentó The Green Inferno al comité, puso como ejemplo el re-make de Posesión infernal. Dijo que si nosotros habíamos podido lle-gar tan lejos, a ellos también se les debía permitir. Se puede decir que sentamos un precedente mostrando una violencia que antes quedaba re-servada a películas con una distribu-ción mucho más restringida. Lo que todavía no tengo claro es si eso es algo bueno o malo [risas].

¿Tiene algún proyecto en prepara-ción en estos momentos?Sí, tengo un par de películas que espero rodar próximamente. Una de ellas sería Dante’s Inferno, que es una reinvención de La divina come-dia tomando toda su mitología y ha-ciendo de ella una historia de amor épica que transcurre en el Infierno. Estoy muy emocionado con la idea de mostrar al público una represen-tación del Infierno completamente nueva, sin cavernas ni ríos de lava. Tampoco usaremos la infografía, vamos a hacerlo más old school, más físico, que es como yo concibo la aventura.

“El remake de Posesión

infernal empujó los límites

de la censura ”

Entrevista: Fede Álvarez

Page 13: Pino Donaggio 9 Nicholas Brendon 10 RETIRO 10:15 Diari del festival 2 Dimarts 15 d’octubre 2013 TREN FANTÀSTIC! De l’11 al 20 d’octubre (ambdós inclosos) Tren …

Diari del festival Dimarts 15 d’octubre 2013 13

Curtmetratges a competiciò

ESCAC Week: El festival es la escuela

10 anys de Noves Visions

Aquest any, el festival està con-sagrat al Mal. Aquesta entitat mutable pot presentar-se en mil i una formes, però és especialment terrorífica quan resideix dins les persones més properes o, fins i tot, en nosaltres mateixos.Els curtmetratges que podem veure avui al Prado ens presenten diver-ses propostes en aquesta línia. Te-nim curts com Un día especial que a través de l’humor ens parla d’accep-tar les persones que estimem, en-cara que aquestes hagin sortit d’un còmic de superherois. A S.W. Meta-xu seq. 01 ens farà gaudir pel seu retrat visual de la descomposició humana. Ecce Mulier també té un gran poder estètic, amb un elegant estil pictòric que no està exempt d’una certa esgarrifança. Per als

fans del Mal més diabòlic, com a La llavor del diable, tenim La sed ani-mal, en què som espectadors d’una inquietant cinta trobada en un bosc. Per tal que no us agafi una taquicàr-dia hi ha Sounds of Nature, un curt simpàtic i lluminós, amb una inte-ressant proposta sobre la percepció sonora d’un nen que només pensa en els videojocs. I si els zombis neixen del Mal que ha-bita a certs programes de televisió? Això és el que ens proposa Hambre. En cas que els zombis us semblin massa vistos i busqueu alguna cosa més experimental... gaudireu amb Sinnside, que no té cap problema en torturar nens innocents en un res-taurant molt especial, i amb Iceberg, on un veler atractiu amaga esdeveni-ments malaltissos.

El Sitges-Festival Internacional de Cinema de Catalunya y la ESCAC han sido, desde siempre, una pareja muy bien avenida. Este año, su relación ha dado un paso adelante al cumplir-se uno de los deseos recurrentes de cualquier estudiante de cine: cesar du-rante una semana entera la actividad académica de la escuela y trasladar las clases a Sitges. Del lunes 14 al viernes 18 de octubre, cerca de 350 estudiantes de ESCAC podrán asistir a master classes, ruedas de prensa, presentaciones, encuentros con cineastas y, sobre todo, ver cine, mucho cine. Algunas de las actividades más destacadas de la semana son el encuentro con Pablo Larcuén, director de Hooked Up y ex alumno de la escuela (mar-

tes, 20:15, Espacio FNAC) y las master classes de Álex de la Igle-sia (martes, 18:00, Tramuntana) y de Maurizio Giglioli, Charachter TD de películas tan importantes como Transformers o Piratas del Caribe y profesor del Máster de Visual Effects (viernes, 16:00, Tramuntana). Men-ción especial merece el pase de cor-tos del miércoles en Tramuntana: una selección imprescindible de las mejores obras recientes salidas de ESCAC, con presentación por parte de sus directores. El colofón lo pon-drá la sesión de Pitchings de Four Corners (viernes a partir de las 11:00 en Tramuntana), un taller interna-cional de desarrollo de proyectos apoyado por Media que ESCAC or-ganiza desde hace 7 años.

ESCAC Week es una actividad creada en colaboración entre la Escola de Cinema i Audiovisual de Catalunya y Sitges-Festival Internacional de Cine-ma de Catalunya con el propósito de oficializar la relación entre ambas ins-tituciones y de acercar la Escuela y a sus estudiantes al mundo profesional del sector audiovisual. Se trata de dar a conocer a estos últimos las tenden-cias y autores más relevantes del cine contemporáneo de género. ESCAC Week convertirá durante una semana las salas de proyección y actividades del festival en algo que, en el fondo, ya son: aulas de cine.

El 2003 debutava Noves Visions, una secció que volia donar cabuda a aquelles propostes que enfoquen el gènere fantàstic des d’una òptica experimental i arriscada. Entre les 8 pel·lícules presentades aquell any i la seixantena de títols que conformen la selecció de 2013 hi ha un impressi-onant recorregut que mostra la pro-gressiva definició d’un apartat que va começar de manera modesta i que ha acabat esdevenint un dels pilars del festival. Podríem dir que Noves Visi-ons és la secció que millor represen-ta la línia de treball que ha establert Sitges en els darrers anys: interro-gar-se sobre quins són els límits del fantàstic, sobre el seu vertader sentit a principis del segle XXI.

Va ser a Noves Visions on el documen-tal es va començar a introduir de ma-nera estable en la programació del fes-tival: allà vam descobrir el Grizzly Man de Werner Herzog. També ha sigut a Noves Visions que ens hem adonat que

el cinema de Hong Sang-soo posseeix un caràcter irreal que va molt més enllà de l’aparença quotidiana. Llarga vida, doncs, a Noves Visions, el riu que ens permet rentar-nos la mirada abans de dirigir els ulls cap a la pantalla.

Sinnside

Sounds of Nature

La sed animal

Ecce mulier

Page 14: Pino Donaggio 9 Nicholas Brendon 10 RETIRO 10:15 Diari del festival 2 Dimarts 15 d’octubre 2013 TREN FANTÀSTIC! De l’11 al 20 d’octubre (ambdós inclosos) Tren …

Diari del festival Dimarts 15 d’octubre 201314

PROGRAMACIÓ AVUI DIMARTS 1508:30 AUDITORI Wrong cops Quentin Dupieux. França, EUA, 2013. 82’

08:30 RETIRO coherence James Ward Byrkit. EUA, 2013. 89’

08:30 PRADO curts fantàstics a competició I

10:15 AUDITORI Only God Forgives Nicolas Winding Refn. Dinamarca, França, 2013. 90’

10:15 RETIRO The Demon’s rook James Sizemore. EUA, 2013. 103’

10:30 PRADO Vic+Flo ont vu un ours Denis Cote. Canadà, 2013. 95’

12:15 AUDITORI real Kiyoshi Kurosawa. Japó, 2013. 127’

12:15 RETIRO Patrick Mark Hartley. Austràlia, 2013. 100’

12:30 PRADO Gente en sitios Juan Cavestany. Espanya, 2013. 81’

14:15 RETIRO Borgman Alex van Warmerdam. Països Baixos, Bèlgica, Dinamarca, 2013. 113’

14:15 PRADO The End of Time Peter Mettler. Canadà, Suïssa, 2012. 114’

14:45 AUDITORI a Field in England Ben Wheatley. Regne Unit, 2013. 90’

16:30 RETIRO Uma História de amor e Fúria Luiz Bolognesi. Brasil, 2012. 75’

16:30 PRADO L’autre monde Richard Stanley. França, 2013. 87’

16:45 AUDITORI L’étrange couleur des larmes de ton corps Hélène Cattet, Bruno Forzani. Bèlgica, Luxemburg, França, 2013.102’

18:00 RETIRO 3x3D Varis autors. Portugal, 2013. 62’

18:30 PRADO Leviathan Lucien Castaing-Taylor, Véréna Paravel. França, 2012. 87’

18:45 AUDITORI Hooked Up Pablo Larcuen. Espanya, 2013. 79’

19:30 RETIRO Horror Stories II Varis autors. Corea del Sud, 2013. 95’

20:30 AUDITORI Enemy Denis Villeneuve. Canadà, Espanya, 2013. 95’

20:30 PRADO coldwater Vincent Grashaw. EUA, 2013. 104’

21:30 RETIRO machete Kills Robert Rodriguez. EUA, 2013. 107’

22:30 AUDITORI Only God Forgives Nicolas Winding Refn. Dinamarca, França, 2013. 90’

22:30 PRADO La resurrection des natures mortes. 15’ For Those in Peril Paul Wright. Regne Unit, 2013. 93’

23:30 RETIRO Hellbenders 3D J.T Petty. EUA, 2012. 85’

00:30 AUDITORI Wrong cops Quentin Dupieux. França, EUA, 2013. 82’

00:30 PRADO Zoo. 26’ abductee Yūdai Yamaguchi. Japó, 2013. 95’ Proxy Zack Parker. EUA, 2013. 120’

01:15 RETIRO We are What We are Jim Mickle. EUA, 2013. 106’ Kiss of the Damned Xan Cassavetes. EUA, 2013. 97’ Tramuntana

18:00 Màster Class Álex de la Iglesia

20:00 Màster Class Raul Garcia

Espai Fnac

18:00 Presentació llibre LIFE-FORCE minuto a minuto

20:00 Taller Phonetastic Brigadoon

15:00 Retrospectiva Jairo Pinilla 27 horas con la muerte

17:00 Estrena Brigadoon Stripped

19:00 Presentació curts Undercurt Fascurt. Festival de curtmetratges del masnou

21:00 Les nits de cinema oriental presenta Pridyider (The Fridge)

23:00 Mondo Macabro Jesús Franco Sexo caníbal

00:45 Estrena Brigadoon Lascivia

Última Projecció Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades

Page 15: Pino Donaggio 9 Nicholas Brendon 10 RETIRO 10:15 Diari del festival 2 Dimarts 15 d’octubre 2013 TREN FANTÀSTIC! De l’11 al 20 d’octubre (ambdós inclosos) Tren …

Diari del festival Dimarts 15 d’octubre 2013 15

PROGRAMACIÓ DEMÀ DIMECRES 1608:30 AUDITORI The congress Ari Folman. Israel, Alemanya, Polònia, Luxemburg, França, Bèlgica, 2013. 120’

08:30 RETIRO a Field in England Ben Wheatley. Regne Unit, 2013. 90’

08:30 PRADO Les rencontres d’après minuit Yann Gonzalez. França, 2013. 100’

10:15 RETIRO V/H/S/2 Varis autors. EUA, 2013. 95’

10:30 PRADO Nos héros sont morts ce soir David Perrault. França, 2013. 94’

10:45 AUDITORI Open Grave Gonzalo López-Gallego. EUA, 2013. 101’

12:15 RETIRO Possession (Sapi) Brillante Mendoza. Filipines, 2013. 102’

12:30 PRADO The Lobito Antonio Dyaz. Espanya, 2013. 70’

Las aventuras de Jesús maría cristóbal Pequeño Gilles Gambino. Espanya, 2013. 85’

12:45 AUDITORI mala Israel Adrián Caetano. Argentina, 2013. 92’

14:15 RETIRO real Kiyoshi Kurosawa. Japó, 2013. 127’

14:45 AUDITORI Dark Touch Marina de Van. França, Irlanda, 2013. 90’

15:30 PRADO computer chess Andrew Bujalski. EUA, 2013. 92’

16:45 AUDITORI Europa report Sebastián Cordero. EUA, 2013. 89’

16:45 RETIRO curts fantàstics a competició II

17:15 PRADO Willow creek Bobcat Goldthwait. EUA, 2013. 79’

18:45 AUDITORI cheap Thrills E.L. Katz. EUA, 2013. 85’

18:45 RETIRO On the Job Erik Matti. Filipines, 2013. 121’

19:00 PRADO Gente en sitios Juan Cavestany. Espanya, 2013. 81’

20:45 AUDITORI Open Grave Gonzalo López-Gallego. EUA, 2013. 101’

21:00 PRADO much ado about Nothing Joss Whedon. EUA, 2012. 109’

21:15 RETIRO Baskin. 10’ Only God Forgives Nicolas Winding Refn. Dinamarca, França, 2013. 90’

22:45 AUDITORI The congress Ari Folman. Israel, Alemanya, Polònia, Luxemburg, França, Bèlgica, 2013. 120’

23:15 RETIRO Frankenstein’s army Richard Raaphorst. Països Baixos, 2013. 84’

23:15 PRADO Only Solomon Lee. 15’ Vic+Flo ont vu un ours Denis Cote. Canadà, 2013. 95’

01:00 AUDITORI raze Josh Waller. EUA, 2013. 96’ mala Israel Adrián Caetano. Argentina, 2013. 92’

01:00 RETIRO The Body. 19’ L’étrange couleur des larmes de ton corps Hélène Cattet, Bruno Forzani. Bèlgica, Luxemburg, França, 2013. 102’ Tramuntana

11:00 Trobada amb l’equip del film Gente de sitios

16:00 Presentació Pixel Theory

19:00 Entrega de Premis Guió Transmedia

20:30 Curtmetratges ESCAC

Espai Fnac

17:00 La Aventura. Presentació de 3 nous segells de DVD

19:00 Blogueros en pijama vs. Críticos de la vieja escuela Brigadoon

15:00 Retrospectiva Jairo Pinilla La silla satánica

16:00 Estrena Brigadoon Tráiganme la cabeza de la mujer metralleta

17:30 Estrena documental Sangue marginal. relatos de cinema e vídeo Underground

19:30 Estrena Brigadoon Zombio 2: chimarrao Zombies

21:30 Sessió especial remake. Patrick

23:30 Mondo Macabro Jesús Franco colegialas violadas

Última Projecció Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades

El festival no comparteix necessàriament les opinions expressades en aquesta publicació.

Page 16: Pino Donaggio 9 Nicholas Brendon 10 RETIRO 10:15 Diari del festival 2 Dimarts 15 d’octubre 2013 TREN FANTÀSTIC! De l’11 al 20 d’octubre (ambdós inclosos) Tren …